Arxiu d'etiquetes: refranys i dites

Dones amb saviesa, que donen vida, amb joventut i reunions de Nadal

General, , , , , , , , ,

Tornant a exemples de literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, n’hem triat la composició “Per molts anys Conxita” (p. 87), en què l’escriptora s’alia amb Conxita, qui celebra els seixanta anys, sovint, acompanyats de fets ben valorats en els Pobles matriarcals: la simpatia, la iniciativa que, àdhuc, dóna vida als altres i, a més, la saviesa (no limitada a l’acumulació de saber, sinó a recollir-ne i, després, a usar-los per respondre en la vida):

“Nostre cor s’omple de joia

quan estem al teu costat,

quan veiem el teu somriure

de goig i felicitat.

 

Has omplert la teva vida

amb tres fills i un bon espòs,

emplenant-los d’energia

amb l’estima de tots dos.

 

Cada dia un xic més sàvia

cada mes un nou forjar,

cada any nova experiència

perquè ho saps aprofitar!

 

(…) Vius d’acord del que t’agrada

amb les teves aptituds,

car els anys no és el que compta

sinó els bons moments viscuts”.

 

Per això, podem pensar que l’autora li posa uns versos que diuen

“són seixanta primaveres

de floretes per cuidar”,

 

com si cada any en fos una i, si no, cada vivència que ha aportat coneixença a Conxita.

Amb un simbolisme paregut i que connecta amb la mateixa etapa de la vida (la de la maduració), copsem els missatges del poema “Per molts anys, Marga” (p. 90):

“Seixanta anys de maduresa

de constant dedicació,

superant tots els obstacles

amb un somriure o aflicció.

 

Però en la llum de cada albada

trobes l’ànim suficient,

la confiança és aflorada

assolint l’enfortiment.

 

Que el vigor i l’energia

dels que estem aquí reunits,

tot gaudint en harmonia

ens mantingui sempre units”.

 

 

Per consegüent, ens trobem davant una dona més aïna creadora de la seua vida, amb espenta, amb esperança i amb fortalesa i, possiblement, amb capacitat per a influir en persones acostades (l’aflorament de què parla l’escriptora de Monistrol de Calders).

En una tercera composició, “Per la nostra neboda” (p. 143), que enllaça amb els cinquanta anys d’una dona, apareix la plenitud de la vida i que encara té esperit juvenil:

“fas cinquanta primaveres

i en tindràs record especial.

 

Cada dia una llum nova

cada dia un nou trepig,

cada dia una experiència

acompanyada d’un desig.

 

(…) Et dediquen els teus oncles

amb amor un petit vers”.

 

 

Finalment, hem considerat adient incloure versos del poema “Bon Nadal i Feliç Any Nou”, en què la poetessa trau característiques que tenen a veure amb el matriarcalisme, com ara, signes de lligam amb la terra i amb el folklore tradicional com també detalls propis d’aquests Pobles, com ara, les reunions i la preferència per la concòrdia realista:

“desperta la terra amb pas decidit.

 

S’emplenen els dies de fred i de gebre

avançant per Nadal amb un pas de pardal

i per Sant Esteve amb un pas de llebre

remarquen les dietes de l’any natural.

 

Són dies de festes, d’unions i trobades

és temps de tendresa, és temps d’estimar,

és temps de regals, delectant les mainades

gaudint dels moments que vent s’endurà (…)

que hi hagi avinença sense desacords,

cuidant els valors que inspiren confiança

i unint la família enllaçant tots els cors”.

 

 

Com a aclariment, direm que la visió matriarcalista aprova la família, entre d’altres motius, perquè no és considerada com un grup en què u (el representant en cap) exerceix la seua autoritat, fins i tot, de manera coercitiva, sinó dialogant, escoltant els més jóvens i els més vells, no sols els de la seua generació o bé els d’una edat més semblant. Aquest fet, poc o molt, ens l’han reflectit bona part dels comentaris relatius a la psicologia i a la pedagogia en aquest col·lectiu i, com ara, en persones del mateix barri o de la contrada i amb qui es constituïa com una trama de colors diferents però en harmonia entre ells.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí”, sexualitat matriarcal i refranys

General, , , , ,

Sexualitat matriarcal i refranys. “Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina”.

 

Un altre punt que inclourem en aquest apartat sobre la sexualitat matriarcal és que el 15 de març del 2025, a més d’accedir a un post que Josep Ma. Duran havia publicat la vespra en el grup de Facebook “Dites, refranys i cultura popular catalana”, sobre la dita “Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina” (https://www.facebook.com/share/p/18RrzKaCgo), li responguérem que, “En eixe refrany, la fadrina (dona) té a veure amb una estació de l’any relacionada amb lo femení, amb la foscor; el fadrí, amb lo masculí, amb la claror”,….fins que, un poc després, sabérem que la dita tenia a veure amb el mes de novembre i no amb el de març (en què vivíem en eixe dia). Deia així: “Emili Casademont conta sobre sant Martí:

I hi ha un refrany que diu: ‘Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina’. Això vol indicar que les fadrines empordaneses (perquè aquest refrany és molt de l’Empordà) avui tenen dret a fer un petonet (un petonet innocent i sense cap mena de malícia) al primer fadrí que troben.

De la mateixa manera que, per santa Caterina ─que és d’aquí a ben pocs dies, el 25 d’aquest mateix mes [de novembre]─, els fadrins gaudiran d’un privilegi semblant.

Aquest simpàtic costum, però, enguany dia s’ha perdut, per bé que abans, segons conta la gent vella de la comarca de l’Alt Empordà, era molt practicat. Com molt practicat és actualment i en qualsevol època de l’any (no sols el dia de Sant Martí), l’antic i maliciós costum de l’11 de novembre.

Un costum que permetia que els homes, al llarg de tota la diada del sant, donessin un copet o fessin una manyagueta al ‘pompis’ de les dones que eren del seu gust…”, és a dir, a les natges, al cul.

El 15 de març del 2025 demanàrem a Josep Ma. Duran si l’autor del text era Emili Casademont i Comas i ens ho afirmà i ens agregà que era jornalista i escriptor. Ben mirat, ens facilità com entrar en un escrit que aquest redactor havia posat l’11 de novembre del 2007 en el seu blog “Emili Casademont i Comas” (https://emilicasademont.blogspot.com/2007/11/sant-mart-tossa-de-mar-i-les.html), en què addueix una part que hem considerat sucosa: “I, com a fet curiós, cal ressaltar que, en temps força reculats, Tossa de Mar havia tingut Sant Martí per patró dels cornuts. Així, i, pel que he llegit en un relat històric, el jovent empastifava de sutzures ingrates la façana de les cases dels marits enganyats per la muller i, fins i tot, els feia esquellotades. Per cert, que, després de la Guerra Civil -a la dècada dels anys 40-, encara jo en vaig veure a fer moltes, d’esquellotades, a Girona, dedicades als homes que, en enviduar, tornaven a casar-se. Sobretot, en recordo una efectuada al meu carrer, en la qual vaig participar, bastonejant un pot de llauna. La ‘gresca’ no cessà fins que l’exvidu sortí a la via pública, mig empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n’anessin amb la ‘música’ a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nous nuvis gaudissin d’una llarga i feliç vida.

Diuen que les esquellotades -ara anomenades cassolades- nasqueren per Sant Martí a Tossa, per acabar els tossencs de mofar-se dels marits als quals les dones els feien el ‘salt’, i que, després, la gent, per diferents motius (com modernament el de protestar contra tot allò que considera injust o equivocat), s’escamparen arreu del territori català. Bé podria ser -per què no?- que fos així…”.

A banda, en l’entrada “Novembre” (https://clugjaimeprimero.org/content/novembre), s’indica que el refrany és documentat en nexe amb l’Empordà, però no amb terres valencianes.

Finalment, en el blog “blogdemin”, hi ha una entrada sobre el tema de Sant Martí, “Sant Martí” (https://blogdelmin.blogspot.com/2007/11/sant-mart.html), amb un comentari de l’autor, amb un toc d’humor, que inclou aquests mots empiulant amb els qui estaven fadrins: “Com et pots imaginar, entre els solters d’ambdós sexes, hi havia una autèntica bogeria per sortir a primera hora del matí i trobar-se amb aquell o amb aquella que més ‘tilín’ els fes. (…) Jo, de vosaltres, amics cibernautes, intentaria de provar-ho a veure ‘si cola’, però, després, no us queixeu de les conseqüències, ni culpeu l’Àngel de la Web”.

De totes maneres, al meu coneixement, hi ha una situació molt igualitària i no descartàrem la possibilitat que aquesta connexió entre tots dos fos resultat, en part, del fred de la tardor i que, igualment, anàs unit a una situació de germanor entre ambdues parts de la persona i en la cultura matriarcalista, en línia amb el refrany que diu que la dona fa l’home i que l’home fa la dona. I tot, en un Poble amb una cosmovisió en què el gaudi de lo sexual i de lo eròtic és ben considerat, si més no, en la cultura vernacla tradicional.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Refranys, matriarcalisme i el llaurador catalanoparlant, noble i tocant els peus en terra

General, , ,

“La filosofia del refrany valencià”, un article en què es reflecteix el matriarcalisme i sobre la cultura matriarcalista.

L’11 de setembre del 2023, mogut per la curiositat de si el refrany “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona” havia sigut inclòs en una web sobre dites, consultí en Internet i trobí l’entrada “La filosofia del refrany valencià” (https://ultramarinosalemany.wordpress.com/2013/04/25/la-filosofia-del-refrany-valencia), en la web “Ultramarinos Alemany”, d’Eugeni Alemany, i captí que, com en l’escrit “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre, es plasmava el matriarcalisme i, a banda, que valia per a altres indrets catalanoparlants.

Així, entre altres coses, diu “pense, cada volta més, que la manera d’expressar-se que tenen els pobles, amb proverbis, dites i refranys, són una manera hereditària de verbalitzar la idiosincràsia d’un territori i la seua gent. Vaja, que, com parlem, ens fem i al revés.
En el cas de la cultura valenciana, és prou evident. Perquè una cultura que ha bastit la seua filosofia vital en proverbis com ara ‘els diners i els collons són per a les ocasions’, denota que ací no som budistes, precisament. Ací, la profunditat oriental com ara ‘el junco más alto es el que más se dobla’ no funciona. Ací som més pragmàtics i menys poètics”.

Aquest tret sobre el fet que la llengua catalana tinga una relació més directa amb lo terrenal (i, de pas, amb lo maternal) i, igualment, que els catalanoparlants toquen els peus en terra, fa que eixa poesia a què fa al·lusió, si de cas, siga més bé naturalista i no ni idíl·lica, ni mística.

Tot seguit, afig unes paraules interessants: “Com el típic iaio de poble. Eixe home de 80 anys que encara va al campet amb la Mobylette. (…) Doncs tu, a un home així, autèntic, perquè ho és, no li pots demanar que et parle de la bellesa de ‘la flor del loto’ o que et conte el proverbi xinés de la rata que volia ser libèl·lula. Eixe home, si vas i li demanes consell perquè, per exemple, no saps si quedar-te ací i seguir sense faena o emigrar a l’estranger a buscar-te la vida… (…), amb tota probabilitat et conteste amb la frase valenciana més filosòfica per excel·lència:

–Ei, això és com tot…

I, en eixa única oració, t’ha resumit tots els pros i els contres de la teua decisió. I no li han calgut ni saltamontes, ni metàfores, ni més explicacions”. Aquesta frase, que l’he oïda des de xiquet, enllaça amb les nombroses rondalles en què el personatge que mena és més bé moderat, ponderat, obert a lo que li comenten (com ara, com a rei, com a reina jove o com a príncep i cap d’estat) i, a més, empiula amb eixa velleta (de bon cor i amb moltes vivències) que recomana que un jove, una fadrina o un xiquet siguen bonhomiosos i que (per si volen que els vaja millor) els addueix que seguesquen el camí que ella ja coneix. Sí: en trien u dels que l’anciana els ha comentat, però després d’exposar-ne els altres i els motius a favor. I, òbviament, la bonesa ix guanyant.

Més avant, Eugeni Alemany inclou un altre refrany molt interessant, quan diu (i el remarcat és nostre) que “L’home valencià és pragmàtic i gens metafísic. Escolta tot fruit de les circumstàncies històriques i socials, tot el que tu vulgues. Però, al final, ‘el que hi ha, juga’ i ací hem renunciat a fer proverbis basats en l’espiritualitat, per a fer refranys basats en l’experiència i la proximitat”, entre altres coses, perquè, el que hi ha…, toca els peus en terra.

En eixe sentit, “Els nostres avantpassats, els qui inventaren els nostres refranys, a diferència dels xinesos, tenien poc de temps per a fer tai-txi, perquè passaven la vida birbant. Estos primers valencians, de més a més, passaven el dia pendents de l’oratge (…). Així que tampoc tenien temps per a la vida contemplativa o la meditació”, com seria el cas de la figura del pastor nòmada, bé en narracions tradicionals en llengua catalana, bé en cançons del segle XIX. I, com que aquests avantpassats tenien una relació íntima amb la terra (a qui consideraven com la Mare que els donava menjar i vida), i, com en la cançó de Mambrú, miraven el cel, miraven enllà, miraven en terra, coneixien el terreny i hi estaven en nexe, així com un arbre amb bones arrels, amb branques saludables i fructífer.

Quant al tema de cultures orientals (ací, la vinculada amb el tai-txi), en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Frank-Karl Mayr (encara que no el toca, però sí el budisme), podem llegir unes paraules traslladables al matriarcalisme català: “El naturalisme actiu basc es diferencia així, tant del passivisme matriarcal gallec com també del passivisme patriarcal indi (el sentit de la vida del qual està expressat en el grau zero de la vivència o nirvana). Però, així mateix, es diferencia de l’activisme patriarcal vigent en Occident i de la seua significació fàl·lico-agressiva, encara que siga de signe no despòtic, sinó benigne” (pp. 102 i 104).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dites i cançons amb dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

I el 7 de novembre del 2020, en el meu mur, Pilar Coll Serrano escrivia “Fa una temporada llarga que t’ha donat per l’eròtica. Creia que eixa es feia pels volts de Carnaval”.

El 15 de novembre del 2020, en el meu mur, Joanvi Sempere escrivia una cançó que diu així:

“Les xiques de Vilavella,

quant més fadrines, més bèsties:

s’han fet un xiulet de canya

p’a pixar per les finestres.

 

Les xiquetes d’Almassora,

totes van a segar brossa,

s’escarramen a la séquia

i se renten la carxofa”.

 

I, tot seguit, Miqui Rumba comentava que “I, ‘A les de Crevillent, les ixen ans les mamelles que les dents’”, que, com em digué eixe dia, “És una dita molt comuna entre crevillentins, quan volen dir la precocitat de les seues nenes esdevenint xicones per a festejar”.

Afegirem que, el mateix 15 de novembre del 2020, Roberto González-Quevedo, escriptor en llengua asturiana, feu un comentari en asturià sobre la mamella i captí un exemple més del fet que la cultura asturiana és matriarcal: “Mamiel.la grande la de Babia: una montaña” (és a dir, “Mamella gran, la de Babia: una muntanya”). 

El 15 de novembre del 2020, en el meu mur, en resposta a unes quantes línies sobre les xicones de Xixona que decideixen comprar-se una romana, per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, Francesc Pedros Ferrando escriu una cançó que diu així:

“Les xicones del Mareny

s’han comprat un autobús

p’a pagar-lo poc a poc

i engrunsar-se el parrús[1]”.

 

Aquesta versió, com em digué Francesc Pedros Ferrando, és de Mareny de Barraquetes (en el terme de Sueca, població de la Ribera Baixa), qui, a més, afegí que “Lo de pesar-se les mamelles també ho diem en la mateixa cançó”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En relació amb la paraula parrús, direm que, el 14 de desembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Pere Baladron escrigué “El millor pa del món és el parrús”.

 

“Tira més un pèl de dona que cent mules”, dones fèrtils i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els lladres i el ‘Dulero’”. Així, veiem que “El ‘dulero’ -el duler- era l’encarregat, al matí i al vespre, de dur a pasturar els bous i recollir-los.

Aquesta era una vall fèrtil, on la ramaderia dels bous n’era testimoni” (p. 19), detall que podem enllaçar amb la dona com a font de menjar, de vida, amb la Mare Terra com també amb els relats en què, quan el rei (o bé la reina) són molt oberts i pensen en els habitants del seu regne, hi ha prosperitat i, àdhuc, més fills (començant per la família dels monarques).

Per això, més avant, llegim “Aquesta fertilitat, aquesta abundància, propiciaren tant el creixement de cases fortes com també de les bandes de lladregots de camí ral” (p. 19), motiu pel qual, els veïns, avisats que, “pels voltants, hi havia (…) guineus de dues potes, decidiren amagar les seves pertinences d’or en una tenalla” (p. 19), això és, confien en la dona (ací, simbolitzada per la tenalla, atifell gros i de recepció). Cal dir que la forma d’una tenalla, com poguérem veure l’11 de març del 2022 en l’entrada “La Deessa Terra euskera: Mari” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/05/la-deessa-terra-euskera-mari.html), en el blog “El somni de la Deessa Terra”, és semblant a la que faria, externament, el cos de la “Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe”, com posa l’autor de l’escrit, Manel Jovani. I, per descomptat, similar amb eixes venus prehistòriques en què la dona apareix amb tot el cos gros (incloent-hi les mamelles i la panxa).

A banda, en línia amb el matriarcalisme, el dulero (el duler) “aprecià l’arribada de les mules i la gent. Enmig de la comitiva de mules, en va veure una” (pp. 19-20), ben garrida i adorada: “era la senyora de Grau” (p. 20). Per això, el duler “es posà en camí per tal de sortir al seu encontre i presentar-li els seus respectes” (p. 20), fet amb què copsem que la dona està ben tractada i ben considerada.

És més, a continuació, el ruquet del duler, “com flairant l’olor de les seves companyes d’existència, les mules de la comitiva, es posà a caminar a bon pas” (p. 20). Per consegüent, tot i que hi ha un animal masculí (el ruc, el qual, ací, simbolitza l’home), n’hi ha moltes mules (dones), detall que podríem relacionar amb lo matriarcal. De fet, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “ruc” està associat al membre viril i, més encara: figura en la frase “deixar arribar el ruc a les cols”, és a dir, tenir un home relació sexual amb una dona. Com veiem, un ruc, però cols (no sols una). Quant a la paraula “mula”, la trobem en un refrany que presenten els autors i que s’ajusta a aquesta narració: “Tira més un pèl de dona que cent mules”: la senyora de Grau (la dona) mena les mules. 

Finalment, quan el duler ja era molt a prop de la senyora de Grau, ella “va veure aparèixer pel camí la banda de lladregots” (p. 20), ho diu i “El ‘dulero’, traient-se ràpidament el corn, el féu sonar fortament (…). Els bous que pasturaven tranquil·lament, en sentir la crida, (…) com un ramat fidel, emprengueren carrera vers on sonava el corn” (p. 20) i els lladres emprengueren la retirada. Per tant, la dona fa de cap de colla (en lloc del duler i sobre les mules) i, a més, porta la iniciativa i ell li fa costat (per mitjà de l’avís als bous que pasturaven).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Cançons, corrandes, frases eròtiques i dites que plasmen el matriarcalisme

General, , , , ,

 

 

Cançons, corrandes i frases eròtiques en l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, recopilades per Josep Espunyes.

En l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, Josep Espunyes també plasma cançons que podríem qualificar d’eròtiques. Així, en la pàgina 35, en comentar sobre Altés (dins del terme de Bassella), en posa una que diu així:

“Les mosses d’Altés,

ja fossen casades,

la mitat o més,

o totes plegades:

les de Montconill

són les capitanes;

les de cal Miquel,

les seues criades;

la del Molí,

la més regalada;

les de la Codina,

les més ben parlades;

les de Tapioles,

les perdius pintades;

les de Riudebàs,

les més enlletrades;

les de la Vila,

les pedres picades;

les de Potrony,

les més festejantes;

les de Gabarnet

són xiques encara

-quan en seran grans,

s’enduran la palma-;

la de cal Magí,

pubilla de casa;

la de cal Castell,

roseta galana;

la de cal Carbassa,

la flor d’Espanya”.

 

Més avant, quan tracta sobre el municipi de Fígols i Alinyà, comenta que les jóvens, “de vegades, s’aprofitaven del desig de festeig dels xicots per a passar l’estona i riure, fotetes; de vegades, els posaven la mel del sexe als llavis i, a l’hora de la veritat, eren ben pocs els afortunats de tastar-lo. Ho recollia una corranda:

A Perles, són les merles;

a Cambrils, les gentils;

a Alinyà, les fumades,

burladores de fadrins” (pp. 61-62).

 

Afegirem que, des d’un primer moment, el darrer vers d’aquesta corranda em portà a una cançó eròtica molt coneguda en el País Valencià, “Maria, la xirivia”, la qual, per exemple, també inclou la paraula fadrins.

Igualment, Josep Espunyes plasma “una cançoneta, abans molt popular:

Quan lo carall està dret,

cent quarteres en promet

i, quan torna a estar pla,

no en voldria donar ni un gra” (p. 78).

 

I, per si no n’hi havia prou, en la mateixa obra, Josep Espunyes addueix que, en Sant Pere de Lavansa, dins del terme de Lavansa i Fórnols, hi ha una dita, “A Sant Pere, tot s’esvera”[1], la qual “apunta subtilment cap a una altra direcció: el sexe.

Abans -i, poc o molt, encara avui-, la societat muntanyenca practicava força la frase de doble sentit, amb segones, sobretot, quan, allò que suggeria, menava de dret al sexe” (p. 81). I, un poc després, posa una endevinalla eròtica, relativa a les parpelles i molt coneguda en moltes poblacions catalanoparlants, que moltes persones ens han escrit durant l’estudi: una dona convida el marit a anar-se’n tots dos al llit i, per exemple, posar pèl sobre pèl i el belluguet al mig.

Fins i tot, quan l’autor passa al terme d’Oliana, plasma que “frases com ‘Au, ara vés a cagar a l’hort’ o ‘Ja pots anar a cagar a l’hort’, aplicades, encara ara, a la persona que acaba de fer un bon àpat” (p. 95). Cal dir que el llibre fou publicat en el 2001.

Com veiem, lo eròtic està ben vist i, àdhuc, en vincle amb la terra: bé com a part de la música, bé en els refranys, bé en frases vinculades amb coses tan usuals com menjar. I, per descomptat, amb bones intencions, com aquella dita valenciana, ja recopilada per Joaquín Martí Gadea en l’obra “Encisam de totes herbes” en l’any 1891: “Et vull més que a un bon cagar” (p. 349).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] En el llibre, posa “A Sant Pere, tot s’esvere”.

“Primer l’obligació que la devoció”, una dita en línia amb el matriarcalisme i molt oberta

General,

 

Continuant amb les respostes relatives a la dita “Primer l’obligació que la devoció”, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, escrigueren “Sempre ho havia sentit a dir a casa, tant al pare com a l’àvia. ‘Primer l’obligació que la devoció’ i també ‘Feina feta no té destorb’. Coses de l’època!!

També deien ‘Qui és vago, no farà res a la vida’.

El meu pare era nat l’any 1923.

Ha plogut molt des de llavors…

Comarca de la Selva” (Rosa Rossell), “L’àvia, nascuda el 1890 i la mare, el 1927, ho deien sempre. I jo, també” (Roser Rabionet), “Sí” (Mercè Guillem), “Sí” (Angel Bonet Gris), “Primer, arreglar el teu quarto i, després, ves a missa, al rosari, o a on tu vulguis” (Elvira Vila Domenech), “La meva àvia (1906) ho deia i, la meva mare, que és del 1926, li ho he sentit dir sempre” (Joana Merelles Aguilar), “Sí, sí. Era la seva manera de viure. Tot el que compartiu!!! La manera de viure de la meva àvia!!” (Asela Cosculluela Farras), “A casa meva, sí que es deia: tant la mare com la tieta, però també ens feien resar molt. Es resava el rosari cada dia. I, abans de menjar, ens feien beneir la taula i, quan acabàvem, havíem de donar gràcies” (Montserrat Bosch Angles), “Encara es diu!!!” (Carme Masó Gratacós), “A casa meva, volia dir que s’havia de fer primer la feina i, després, la diversió o l’esbarjo” (Mercè Granat), “La meva mare (1910) ho deia, però no era per a referir-se a l’Església, més aviat, a l’esbarjo. Com, per exemple, fer els deures primer. El meu pare (1900) deia ‘Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla’” (Montse Verdeny), “Sí. Era, i crec que encara és, molt dit. Primer, la feina, estudia, etc. I, després, l’esbarjo. Si ho fem així, segurament, amb el temps, ens anirà millor” (Teresa Celades), “I jo dic el mateix” (Carmeta Vila Morell), “La meva mare també m’ho deia, primer. I també ens deia ‘Els cansats fan la feina’. Quan els ho dic als meus dos néts, la meva filla no ho vol!!” (Angels Bonjoch Seuma), “A casa, no es deia, es feia. Si no estava tot fet, no podies sortir, fos allà on fos: missa, ball, excursió…” (Marina Josa Vellve), “Sí” (Conxa Miralles Asensi).

Igualment, també comentaren “La meva mare, del 1920, i la meva àvia, del 1894, les dos m’ho deien constantment. I no eren gens de missa, ni de resar” (Pilar Soteras), “La meva va néixer el 1913 i ho deia la primera: resar el rosari, no; però, cada diumenge, era a l’església” (Teresa Masclans), “La meva àvia, de 1907, sempre ho deia. Primer, sempre, les obligacions. Per la resta, ja trobarem temps” (Pilar Sole Naudi), “Qui està bo per a les festes, està bo per a les vespres” (Lourdes Boïgues), “’Primer l’obligació que la devoció’, ho deia ma mare, nascuda al 1916, però jo també ho dic i soc del 1946” (Maria Diu Foro), “M’agraden molt totes, i les conec. També ho sentia dir a casa meva. Algunes vegades també ho dic!!” (Gloria Tort), “La meva mare, 1946, sempre ho ha dit. A casa seva, li ho deien: la seva mare, del 1910, i la seva àvia. Pròpiament, dita d’haver de fer la feina quan toca. I la feien pencar, des de ben petita, en tasques de la llar” (Lourdes Cera), “Ma mare ho deia i ho practicava. Tot i que era molt devota i els diumenges, a nosaltres, ens feia anar a missa, ella es quedava a casa rentant la roba i de feines que no podia fer els dies feiners” (Joan Peypoch Fochs), “A mi, m’ho deien els avis quan tenia ganes de jugar i havia de fer deures o ajudar a casa en alguna tasca… Significava que havia de fer la feina (obligació) abans de fer el que tenia ganes (devoció)” (Teresa Baqueró), “A mi, m’ho deien, però no érem gaire religiosos. La ‘devoció’, com el temps d’oci: primer, la feina i, després, la gresca” (Montserrat Martí), a qui Pepa López Polo comenta “El mateix que tu. Primer, la feina i, després, la festa”; “Així m’ho deia l’àvia (1909), fent referència que primer calia fer la feina de casa, els deures d’escola i, després, ja podria jugar” (Mònica Serret Miralles), “Sí, sí: ho deien” (Valentí Juvé).

En el grup “De Reus al món”, el 14 de maig del 2022 plasmaren “Sí. I tant! La mama i l’àvia materna” (Montserrat Cortadella), “Frase de la meva besàvia, avi i pares i, fa un moment, a la meva filla” (Jose Luis Rius), “A casa meva, mai. Potser perquè eren anarquistes?” (Montse Sambró), “I tant! I nascuts després del 1920” (Ana Maria Gras Torrents), “Sí. La mare i àvia, som de la Noguera. El que he sentit era ‘Les coses, les fem perquè toca fer-les; altres, perquè ens agrada fer-les’” (Anna Maria Taboada Ribera), “Sí. Recordo haver-ho sentit” (Maria Eugenia Abril Buleo), “A casa, des dels meus avis, que sé que un va néixer al 1893, si no recordo malament. Encara la fem servir de tant en tant” (Queta Zama).

En el grup “Així parlem en català”, el 15 de maig del 2022 ens comentaren “D’elles, ho vàrem aprendre. La mare és del 1936 i l’àvia era del 1901” (Josep Llop Vallverdu), “A casa l’àvia, i jo mateixa, també l’he fet servir. Exemple: ‘Mainada: no sortiu a jugar, fins que no tingueu els deures fets: primer l’obligació que la devoció’” (Rosa Playan Serrano), “Encara la faig servir. L’àvia i la mare, la deien. Jo els la dic, als meus nets” (Maite Ferrando Martin).

En el grup “Paraules o expressions del català que més ens agraden”, el 15 de maig del 2022 escrigueren “La meva mare era del 1919, però, tot i venir d’una família religiosa, no estava per sacrificis. Era més fàcil que digués frases fetes que les d’obligar així” (Escolastica Muñoz Marchante).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia ens posaren “Sííí. Primer l’obligació que la devoció. La faena de hui no la deixes per a demà” (Lourdes Hernandis), “En ma casa, ho deien les iaies i ma mare. Jo, de vegades, també ho dic” (Rafa Taengua).

En el grup “Apunts d’història de Catalunya (la veritable)”, el 16 de maig del 2022 ens comentaren “A la meva família, encara es diu” (M Auxiliadora Medina), “A casa meva, a Moià, es va dir tota la vida i ho posaven en pràctica sense dubtar-ho: fins que la casa no estigués ben neta i endreçada, no es permetia cap ‘distracció’, i també pel que fa a la roba i neteja personal.
La raó, una de les raons, era que no fos cas que els passés res pel carrer i les haguessin de dur a casa o a l’hospital i fer-los una revisió” (Àngel Blanch Picanyol).

Afegirem que ma mare, el 19 de maig del 2022, em comentà “Això no és sols la devoció (per anar a l’església), sinó, per exemple, tu tens el costum de fer la partideta… Primer és el treball i, després, ja te n’aniràs amb els amics. Però això pot ser en tots els àmbits”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Primer l’obligació que la devoció”, refrany vinculat amb el camp i dones molt obertes

General, ,

 

Les àvies (o padrines) i les mares nascudes abans de 1920 i el refrany “Primer l’obligació que la devoció”.

Primerament, direm que l’11 de maig del 2022, en una conversa telefònica amb ma mare, em comentà que “Això ho deien els hòmens, sobretot, del camp”.

El 14 de maig del 2022, en Facebook, escriguérem “Les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien el refrany ‘Primer l’obligació que la devoció’? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Anna Babra ens plasmà “Sí que ho deia. Quan volies fer una cosa: abans, fos la feina que fos, per fer entendre que, primer, havia d’estar molt llest i, després, si et sobrava temps, ja faries el que voldries: jugar, llegir o el que fos”.

En el grup “Dialectes”, el 14 de maig del 2022 ens posaren “La meva iaia i ma mare i, ara, jo: ‘El que va davant, va davant’ (interpretació lliure de les obligacions i devocions)” (Colometa Berbegal), “Sí. La mare, nascuda el 1920, i les àvies. Ho deien força, sobretot, relacionat amb la missa de diumenge o pràctiques religioses. Primer era quedar-te a casa amb un malalt que anar a missa” (Maripepa Brustenga), “A casa, també ho deien” (Maria Montserrat Morera Perramon), “A mi, m’ho deia la mare i la generació anterior. Sobretot, pel que feia a la feina, als estudis” (Miquel Borillo Esteve), “Sí” (Eulàlia Pons Gomila).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 14 de maig del 2022 i posteriorment ens comentaren “I tant que ho deien, l’àvia i la mare, 1897 i 1927 respectivament. Quan volia anar a jugar, a sortir amb les amigues, ‘Primer, has de treure la pols, fer deures, fregar plats…i, després, ja veurem si et deixem. Primer l’obligació que la devoció’” (Pilar Salvador Bravo), “La meva iaia nascuda el 1900 també ens ho deia. I, després, ho confirmava dient ‘Feina feta, no fa destorb’” (Carme Paños Marsal), “Sí: jo també ho havia escoltat a casa” (Amalia Berengue Mondejar), “Excusa per no anar a missa, que llavors era quasi obligat, i més, a les dones” (Isabel Ripollès), “La meva mare, 1913. El refrany, no el deia mai. Deia que primer era la feina. Resar, no l’havia sentida mai. L’únic que havia sentit era dir, en un temporal, ‘Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara: no ens deixeu’” (Rosa Rovira), a qui Gloria Busquets Pujolras escriu “I la meva mare afegia ‘I, si em deixeu, obriu-me les portes del cel’”; “L’àvia i la mare sempre ho deien” (Carme Carbó), “Àvia, 1898; mare, 1921. També ho deien: primer, la feina i, després, tot el demés” (Dolors Badia Llano), “La meva àvia, 1919. Es referia que primer s’havia de fer tota la feina i, després, es podia fer el que t’agradés o necessitessis” (Isabel Domenech Bartroli), “Tant la mare, com les àvies: tothom ho deia. Si una cosa bona no es podia fer perquè hi havia feina, deien ‘Primer és l’obligació que la devoció’” (Rosa Cortina Mercader), “Sí” (Dolors Canet), “També ho deia la mare” (Maria Rosa Fornaguera), “La mare i l’àvia ho deien. Crec que era una manera de difondre uns valors” (Maria Angels Graells Segarra), “La meva mare, nascuda el 1908, ho deia sempre. Jo ho vaig aprendre de petita i encara ho dic” (Maria Marcé Gibert), “Sí, es deia. Volia dir primer la feina que la diversió” (Carme Pelegri Moratona), “Sí: la meva mare també ho deia” (Julia Carbonell Diestre), “Ma mare, sí, a casa” (Carmen Pelegri Moratona), “La meva àvia, nascuda al 1901, sempre deia ‘Contra la mandra, un bon bastó’” (Montse BP), “La meva àvia, del 1905, i la mare, del 1930. Totes dues ho deien”(Anna Maria Prades), “Sí. Jo també he crescut amb aquestes idees i no m’ha anat tan malament” (Carme Barres Gonzalez), “Les àvies, la mare i tietes” (Nuria Castell Ferrando).

Igualment, en el mateix grup, també ens plasmaren “La mare sempre ho deia i ho practicava…” (Montserrat Cervera Angelet), “Ho deien les àvies i la mama. Jo encara ho dic” (M Teresa Hortoneda), “Sí. I jo també ho dic” (Maria Sules Vilanova), “La meva mare ho deia; i jo, també” (Antonia Matas), “La meva àvia ho deia. I jo, també” (Jorge Mateu), “La meva mare sempre ho deia; i jo, també ho dic” (Anna Imma Rodríguez Oms), “La mare ho deia i ho posava en pràctica, treballant diumenge. I m’enviava, a mi, a missa. I deia exactament això” (Carmen Perez Nuell), “Sííí. A casa, es deia; i jo també ho dic moltes vegades” (Carmen Bosch Barrufet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.