Arxiu d'etiquetes: poesia matriarcal

La dona guia i salva l’home

 

El 7 de juny del 2021, Francisca Farre m’envià un poema de línia matriarcal, el qual, com poguí veure l’endemà, es correspon a u que Joan Maragall escrigué i que, en una de les versions completes i textualment, en aquest cas, la que figura en l’entrada “Visions i Cants/ L’esposa parla” (https://ca.wikisource.org/wiki/Visions_i_Cants/L%27esposa_parla), diu així[1]:

L’esposa parla

-Quan te parlo i l’esguard se t’esgarria

i escoltes i em mig-rius, però no’m sents;

quan, fugint d’aprop[2] meu, se’n va fent via

el teu esprit al bell etzar[3] dels vents,

 

jo veig la nau del pensament que’t porta

navegâ[4] al lluny de l’horitzó marí.

L’empenta de l’amor també és prou forta

per dur-me al teu costat fins an allí.

 

Navego al teu costat com encantada,

empesa per l’amor que se m’endú.

La via no conec ni la encontrada

sols sé que soc l’esposa enamorada

qu’avanço[5] a vora teu i vaig am tu.

 

                        El Poeta

-Mes tu ets la guïadora[6], tu la forta,

perquè en mig de la calma o la maror

saps que la nau del pensament que’m[7] porta

sempre retorna al port del teu amor.-

                                                           1900”.

Un exemple més en què es plasma que la dona salva l’home i en què la dona, igualment, és ben tractada per l’home (el poeta), qui, fins i tot, la considera guiadora d’ell. En altres paraules, un poema de principis del segle XX que reflecteix uns quants trets matriarcals vinculats amb la llengua catalana.

Agraesc el detall de Francisca Farré, d’enviar-me un missatge amb bona part del poema i la col·laboració de moltes persones en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En aquesta entrada, el 10 de juny del 2021, s’indica que “Aquest text tracta sobre una versió de 1912.

[2] El DCVB, en l’entrada “Prop”, indica “sovint precedit de a, escrit a prop o a prop”. A hores d’ara, s’escriu “de prop”.

[3] Atzar.

[4] Navegar.

[5] “que avanço”.

[6]guiadora”.

[7] “que em porta”.  A hores d’ara, no s’apostrofa, com tampoc no es faria en distints versos del poema.

“Lo conyet”, sexualitat matriarcal en poesia

 

En el poema XX del llibre “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII”, a cura d’Albert Rossich, hi ha uns versos on es descriu, per exemple, “Lo conyet” (en el vers 39), les cuixes, les cames i, a més, en què l’home es troba amb una dona que el tracta com una persona, així com ell a ella:

    “Lo conyet, fresc i vermell,

barbaprim, estreta gola,

pareix la rosa poncella

quan li toca el sol la copa;

      posat entre les dos cuixes

ab serrells de or que l’adornen,

pareix lo arc de sant Martí

al mig de dos blanques torres;

   les cuixes, dos traspontins[1],

tan blanques, tan amoroses,

que de quatre en quatre dits

ne fan altres tants de botxa[2];

     les cames com uns barrils,

ab delit que hi gasta, a estones,

perquè, quan té apetit,

salta, balla, riu i es folga” (pp. 39-40).[3]

 

 

Notes: [1] Matalafers, matalassers.

[2] Sacsó.

[3] En relació amb aquests versos sobre el conyet i més, en resposta a la meua publicació, el 8 de febrer del 2021, en el grup “De Reus al món”, Joan Solanes Gispert comentà que “Tota la vida hi ha hagut lectura eròtica i qui ho negui és un fals. Que era, diem, contrabando, sí…”.

“Una València ben gran”, oberta i matriarcal

 

El 23 de febrer del 2021, Josep Fontestad Molina escrigué un poema de línia matriarcal, en el grup “Dialectes”, en resposta a un comentari de Joan-Carles Martí Casanova. En paraules de Josep Fontestad, “Jo tinc un verset de quan, a València, existia el teatre ‘Novetats’, abans de la guerra civil, que me l’ensenyà el meu avi, nascut el 1863, que començava així:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

puix, fins el fem de la casa,

és de l’Ajuntament”.

 

Immediatament, Joan-Carles Martí Casanova li escrigué “Preciós” i, aleshores, Josep Fontestad, més encoratjat, li respongué “Com he vist que t’ha agradat el verset, te l’envie complet:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

tot són contribuents,

puix, fins el fem de la casa,

és per a l’Ajuntament.

Manco raó i u que acabe

amb tot el que deu desaparéixer.

I, ¿qui és el guapo que s’atrevix

a repartir llenya?

Jo, a soles, a soles jo,

amb el garrot a les mans.

Quina és la meua missió?

Ser l’única salvació

que esperen els valencians.

Jo acabe hui amb l’avarícia

de tots els desaprensius[1].

¿Hi ha qui vullga regalíssia?

Palo al deshonrat i al viu.

Jo sóc el soldat primer,

del medicament provat,

del remei que vullguen desfer

de l’origen del passat.

¿Què demana  el poble, hui,

mentre, a València, va?

Una València ben gran[2]!

Públic, amable, i senyor,

reclame vostres bondats,

i, com a obsequi de l’autor,

donem-li marxa al motor

i, ¡xòfer[3]!, ¡a Novetats!”.

 

Com m’afegí Josep Fontestad, “És del meu avi[4], qui va nàixer en 1863. Era de Massalfassar, a l’Horta Nord; mon pare, també. I jo, també.

Els meus avis materns, de la Safra (pedania de Villena, però que parlen valencià) i la meua àvia, de Fontanars dels Alforins[5]”. Igualment, direm que Josep Fontestad, nascut en 1947, adduí que “El meu iaio, em deia que ell anava molt a València, al teatre ‘Novetats’, teatre que clausuraren en acabar la guerra, i tot això ho aprenia allí.

Encara que tenia una memòria prodigiosa, va morir l’any 1957, el dia abans de la riuada, als 95 anys. Devia haver anat moltes voltes o, efectivament, la memòria era real”  i, un poc després, escriu “El meu iaio, el de Massalfassar, regentava, en temps de la república, i abans, el Casino Republicà, i va ser agutzil del poble, durant un grapat d’anys”.

 Agraesc la col·laboració de Josep Fontestad i de Joan-Carles Martí Casanova, entre altres motius, perquè, com poguí comprovar abans de passar l’escrit a la web, els versos no figuraven en Internet. 

 

 

Notes: [1] L’avi de Josep, Francesc Fontestad Andreu, identifica avarícia amb els ajuntaments de les grans ciutats, on, com  sabem, hi havia major presència de la llengua castellana. Caldrà recordar que Ferran I d’Aragó, el primer rei de la dinastia dels Trastàmara (1412-1416), també es negava a pagar, en aquest cas, el vectigal, això és, l’impost sobre la carn, de què, com llegim en Viquipèdia, “els compradors de la Casa del monarca adquirien a la ciutat” de Barcelona (ciutat en què, de fet, estava el govern de la Corona Catalanoaragonesa).I això, simplement, perquè ell era el rei.

Ara bé, finalment, per pressió de Joan Fiveller, conseller segon de Barcelona, acceptà el pagament. Es tracta d’un fet que ens recorda que, en la cultura vinculada a la llengua catalana, el rei, com a cap d’Estat, és el representant del conjunt de la població, però que, com en els Pobles matriarcals, això no l’autoritza a abusar de la seua condició de sobirà. Es tracta d’un fet molt important per a distingir entre una cultura matriarcal i una patriarcal, ja que, en les matriarcals, el superior no actua amb esperit absolutista.

Finalment, comentarem que això està vinculat amb el matriarcalisme de la llengua catalana i amb el que encara conservem molts catalanoparlants i que ja existia en els històrics comtats catalans, fa més de mil anys.

[2] Joan-Carles Martí Casanova comentà a Josep Fontestad Molina que “Eixa és la València Gran que estime com el meu cap-i-casal dels valencians”.

[3] Literalment, com es sol pronunciar, popularment, encara que la forma genuïna és xofer.

[4] En paraules de Josep Fontestad, li deien Francesc Fontestad Andreu.

[5] Població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

Sexualitat matriarcal en poesia i en rondalles en llengua catalana

 

Podem trobar una visió matriarcal de la sexualitat, en aquestes línies: un poema que m’envià Joan Sala Vila, per correu electrònic, el 8 de febrer del 2021, i que reproduïm textualment:

“EROTISME, PLATAFORMA A L’INFINIT

Erotisme, joia de la imatge humana,

il·lusió del cos, germà de l’esperit,

l’ésser humà obra d’art de l’artista diví.

Passió intel·ligent, dignifica,

passió irracional, perjudica.

Nuesa, mirall de transcendència sublim,

sexe, inspirador del desig del sol,

petó, nota musical del vers de les estrelles,

desig del cos, abraçades finites en l’infinit,

esperança de l’amor humà, saltar al del cel.

Quan jo soc tu, i tu ets jo,

som imatge humana del Creador celestial.

Déu a tu i a mi ens donà poder creador,

home i dona els va fer a imatge seva.

Erotisme, amor humà, plataforma a l’amor diví.

                                                    Joan Sala Vila”.           

 

En línia amb aquests versos de Joan Sala Vila, afegiré unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que es celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, són valencianoparlants), plasmà Miquel Vila Barceló, en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no , no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare, se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és cada dia, un tassó d’aigua en tenir set, un plat amb menjar en tenir gana, netedat i els medicaments a l’hora. El demés; rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les 24 hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”.

A totes aquestes paraules, afegiré que, a principis del 2018, durant una conversa amb un cardiòleg, li comentí “Em fa l’efecte que l’amor romàntic no deu ser bo per al cor”. I, tot seguit, ell, amb ímpetu, em digué:  “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I caldrà adduir que està vinculat amb la cultura patriarcal, mentres que el de l’obertura als altres (i, no solament a una persona i a esperar que faça sempre lo que ens agradaria i a fer-la, de l’altra part de la parella, una mena d’esclau), va en línia amb el matriarcalisme, amb la fraternitat, i en què, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX), apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa, com és “Al mas iràs i no en tornaràs”. En aquest conte plasmat per Mercè Ventosa[1], llegim que un nen, després de seguir les indicacions que li donaven dues dones (una vella i la Mare de Déu), deixa de creure en la Mare de Déu i, portat per l’afany d’agafar el suro més bonic (en lloc del més lleig, com ella li havia dit), es converteix en una estàtua de guix (d’algeps) i, aleshores, “Casa seva només feien que esperar-lo i el nen no arribava mai. Sa germaneta, com que l’estimava molt, va dir a aquella dona:

-Sap què? Jo aniré a buscar-lo.

I aquella dona va dir:

-No, que ell deia que era molt lluny i t’hi perdries.

Diu: no tingui por.

Aquella nena se’n va anar per món enllà i arriba una velleta, que era la Mare de Déu, i diu: on vas nena?

Diu: sí, miri, a buscar el meu germanet que s’ha perdut i mai no ve. Sap on és?

-És dalt d’aquell palau perquè ell no va voler creure i està encantat. Entra a allà i veuràs estàtues de guix i, a l’entrar a mà dreta, en trobaràs una de petiteta. Per allí hi passa una mica de regadiu i veuràs tot de pedres, tu n’agafes una i la tires ben fort. Així, veuràs desencantat al teu germanet i, quan marxeu, sentiràs que us criden, però no us gireu mai que quedareu encantats.

Aquella nena va arribar a allà i, al veure-ho, va desencantar al seu germanet i se’n va anar. A l’endemà, la bruixa va picar a la porta i es veu el nen i la nena. Llavors, la bruixa va pensar: Vaja, no els podràs pas vendre.

Se’n va anar a casa de la madrastra a dir-li i llavors aquell nen i aquella nena van quedar-se amb la dona i van ser feliços” (p. 59).

Sobre aquest passatge del conte recopilat per Mercè Ventosa, afegiré que, el 17 de febrer del 2021, el llisquí a ma mare i que, després d’haver-li fet una xicoteta introducció amb què li indicava que és un reflex del matriarcalisme vinculat a la llengua catalana i, en acabar-lo de llegir, em digué que li havia agradat perquè, “ com solen dir que els hòmens són actius. Com si hagueren canviat la història”. I jo li responguí: “Doncs, no l’han canviada. Està així. I n’hi ha moltes en què, bé un home, bé una dona, actuen així. I, en molts casos, són les dones.

M’ha recordat les teues àvies, arriscades”. I ,ella, amb ímpetu, remarcà, sobre les seues àvies, “Sí que eren arriscades, sí”.

I, en el llibre “Rondallari de Pineda”, en què aquesta rondalla figura amb el nom de “La torre d’iràs i no tornaràs”, en la versió “Leonor (variant C)”, podem llegir “Quan la noia petita va veure que les altres se n’anaven i ella quedava despullada va cridar: – A qui em doni la roba jo li donaré tot el que vulgui!

El noi li va donar i ella li va dir: – El pare és a la casa de l’Hostal. Va per matar-te. Quan no sàpigues fer el que et mani, crida: – Leonor! I jo t’ajudaré” (p.153). Dues pàgines després, es diu que “El pare li fa triar una noia i, sospitant la coneixença, les fa presentar totes amb un vel a la cara i amb guants, i li fa tocar el dit petit a cada una. Ell tria la Leonor” (p. 155). I, en un passatge immediat, el xic demana ajuda a Leonor i ella li pregunta què mana i… actua i això fa possible que els intents del pare per matar Leonor i el seu amic resten avortats (p. 155).

 

 

Notes: [1] En el llibre “Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubia i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019.

“Poesia eroticoburlesca rossellonesa del segle XIX” (llibre)

 

Ací tenim unes quantes fotos del llibre “Poesia eroticoburlesca rossellonesa del segle XIX”, editat per Trabucaire, en Canet (Catalunya Nord), en el 2000.

Aquesta obra, junt amb les que ja hem recopilat, ens permet mantenir un vincle entre el passat, per exemple, del segle XVII, i la poesia eròtica en llengua catalana, actual i de línia matriarcal i que té molts punts en comú amb la música popular eròtica en valencià i anterior, com ara, a 1970.

En aquest llibre, podem llegir, com ara, que aquest tipus de poesia, en la Catalunya Nord, és “producte d’un grup d’amics, d’autors que podríem qualificar de cultes, però dirigida a un públic més ampli i local (cosa que explica la tria del català)” (p. 12).

 

 

 

 

 

 

“Camins d’infantesa d’un nen de pagès” (Joan Sala Vila)

 

Ahir vaig rebre dos llibrets que havia escrit l’autor, Joan Sala Vila, un home que, l’any passat, feu noranta-un anys, i amb vida: “Camins d’infantesa d’un nen de pagès” “Glops eròtics de sospirs bíblics”.

Tot seguit, exposarem unes quantes fotos del llibret “Camins d’infantesa”, publicat en el 2020, i del poema “Cançó del pare”, poema que fou ben rebut i ben qualificat per part de molts amics de Facebook com també per altres persones que conec per Internet, com ara, Pep Capdevila.

Des d’ací, gràcies per la teua generositat, Joan, i llarga vida.

 

 

 

 

 

“Ella, que, en la cara, té una rosa”

 

El 27 de novembre del 2020, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, Ana Mo escrivia unes línies que, en paraules seues, “Jo crec que és un poema. Me’l varen dir i jo l’he aprés[1]. És una [poesia] dita de mon pare[2], i que diu així:

“Ella, que, en la cara,

té una rosa

i, en la boca,

un clavell

i, entre cames, [3]

té una cosa,

una cosa

que no es veu

però que es suposa

que és lo que més

m’agrada

de tot lo que té”.

 

 

Notes: [1] En el moment d’escriure aquestes paraules, 9 de desembre del 2020, el comentari havia sigut eliminat del grup de Facebook.

[2] Aquest segon comentari l’escrigué Ana Mo, el 9 de desembre del 2020, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, en veure els versos que ella havia escrit i que jo, eixe dia, havia publicat en el meu mur i en el de molts grups, per si alguna persona podia resoldre’m la pregunta de si es tractava d’una cançó eròtica o d’un poema del mateix estil. En qualsevol cas, és una plasmació de lo matriarcal.

[3] Aquest vers fou afegit a la resta i, aleshores, vaig deduir que eren unes línies de signe eròtic, com ja intuïa, després que, el 9 de desembre del 2020, Ana Mo escrigués un comentari en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)” a la pregunta que jo havia plantejat.

De fet, hui, 10 de desembre del 2020, en cercar informació, en Internet, per mitjà de les paraules “i entre cames”, he vist que hi ha una entrada que remet al document “Catàleg 2018-2019” (https://issuu.com/bullent/docs/cat_leg_1718_webcolornova2), d’Edicions del Bullent (Picanya, l’Horta de València) i que, hi ha un poema al costat del llibre “Burrera  Comprimida. Poemes satírics, de Salvador Bolufer, poema que diu així: “Per careta té una rosa, / per boqueta té un clavell, / i entre cames té una rosa, / que no es veu, però es suposa, / la millor flor del ramell” (p. 45 del catàleg).

“Una santa dona”, la llengua materna i l’estima per les arrels, fent camí

 

El 25 de novembre del 2020 Pere Ramon Nadal, un amic de Catalunya, per correu electrònic, m’enviava una foto amb un poema de l’escriptor català Josep Burgas i Burgas (Barcelona, 1876-1950), que diu així:

A un enemic de ma llengua

En català em va fê una santa dona

la primera carícia maternal;

en català em contà rondalles l’avi,

assegut a l’escó en la llar pairal.

 

En català digué ses amoretes

la que avui és mestressa del meu cor,

en català em donà l’adéu el pare

quan li extingí la llum dels ulls la Mort.

 

En català han sigut, tendres i dolces,

les primeres moixaines del meu fill..

I ara del català vols que renegui?

No ho aconseguiràs pas!… No hi ha perill!

 

Jo sento i penso en català, i voldries

que en una estranya llengua m’expressés?

Un jorn fou nostra parla esclavitzada,

però aquells temps no tornaran mai més.

                                                         Josep Burgas”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El mateix dia li comentava “Interessant i, entre altres coses, qualifica la mare com una ‘santa dona’, encara que parle molt més del pare. Un altre tret matriarcal”. L’endemà li preguntí, també per correu electrònic, on s’havia publicat la foto i el 30 de novembre del 2020 responia que “en Josep Burgas no va escriure aquest poema com una expressió matriarcal, però sí que relliga l’origen d’un sentiment amb la mare. Quan s’ha perdut aquest lligam, aquest sentiment va de baixa”.

L’endemà, el 1r de desembre del 2020, el publiquí en el meu mur i en molts grups i fou un èxit, en la gran majoria dels casos, sobretot, per l’acceptació que rebé per part de persones de tot l’àmbit lingüístic (i en destaque, àdhuc, del País Valencià) i perquè, una quantitat important de persones que el llegiren, el compartiren. El text amb què el presentí (acompanyat del nom de l’informador, Pere Ramon Nadal), entre altres coses, deia “¿Què vos diu aquest poema matriarcal?

(…) M’interessa saber l’any en què nasquéreu. El motiu: com més grans, més actitud matriarcal davant la vida, especialment, en les terres on l’Església ha fet ús de la llengua catalana. I, com més interés per la cultura popular i per les tradicions i pel folklore, més actitud matriarcal, menys teoria i molt més esperit emprenedor, receptiu i creatiu, més interés per la terra, més esperit comunitari i més decidits.

Com observem, en el primer vers, apareix la dona (“santa dona”) i, en el segon, “la carícia maternal”. Una lloança a la dona”.

De vesprada, que una dona nascuda en Colòmbia i que resideix en Espanya des de fa quasi vint anys, vingué a ma casa, li parli, per exemple, sobre frases vinculades a la cultura valenciana i d’altres, però amb la castellana, i estava fascinada per la cultura de vida i per la visió del món tan oberta respecte a la dona i respecte als altres, que trobava en relació amb la llengua catalana, ja que, com ara, es desaprova lo de “La maté porque era mía”, l’“ordeno y mando” o que primer s’actue amb mà dura que amb diplomàcia i sense donar prioritat a la part emocional de la persona (“a diestro y siniestro”), però no, com ara, les relacions tan obertes i tolerants entre el marit i la muller  (com tampoc, entre la parella i els fills) en la cultura valenciana.