Continuant amb la contarella “Les tres fonts”, arreplegada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), també hi ha signes del mateix ram quan diu que, al dia foscant, el xicot decau, però que, en veure una miqueta de foc, se n’alegra. I, així, la dona salva l’home.
A més, hi ha un fragment que ens pot evocar els raigs del déu Sol, en davallar a la terra i donar vida a la Pachamama i, de rebot, donem pas a la infància. Cal dir que eixe instant és relatat per un pastor de mitjana edat i no per una anciana: “El matí de Sant Joan, el primer que s’emmiralla al bassiot de la font a l’alba (…), quan el toca el primer raig de sol” (p. 440).
En un altre apartat en la mateixa pàgina, el jovenet empelta amb la marona, amb la natura i, com en altres punts de la contalla, ho fa de nit i amb caire maternal: “Quina sort de penetrar el misteri d’aquesta nit de fe i d’amor, pensava en Romà! (…) i començà, en la immensitat silenciosa, la cançó (…) de l’esquellejar de la vacada. Tota la nit bressà el somni d’en Romà” i, per això, dormí amb placidesa.
En acabant, la rondalla trau detalls de l’inici de la primavera, després de plasmar que, “per la tercera font, trobaria roques de figura estranya en el bon camí” (p. 440). Dolls, roques i diversitat (creativitat) lliguen amb lo femení. En eixe seny, “Es perfilava un isard a la punta d’una roca” (p. 440), com el fill que, tot i els pocs anys, és en nexe amb la mare: de fet, posteriorment, llegim que “en Romà s’hi veia, com a deixeble escoltant un mestre” (p. 441) i ho fa amb un home investigador de laboratori (qui és metge), qui considerava que “el progrés aconseguit podia, ho sabia ell, contribuir a destruir el món” (p. 441), mots interessants.
Un altre eixart mare-fill és quan Simona Gay posa que, a en Romà, “li semblà que tot ho veia millor, com si l’aigua de neu tingués el poder d’aclarir el pensament” (p. 441) i, així, elements feminals.
Afegirem un passatge en què hi ha la figura de la mare (simbolitzada per la natura) i l’interés dels fills per la marona i per la bonesa. Així, el facultatiu amolla a en Romà unes paraules adients per a l’educació matriarcal:
“-Tota una vall que, d’aquí, és a prop, és un jardí per qui ho sap conèixer. S’hi crien flors singulars com en cap lloc del món. Tot sovint, l’home passa enmig de meravelles sense se n’adonar. Avui he volgut tastar (…) l’aigua de la font de les altures (…) i contemplar el grandiós paisatge per ho servar en la mirada. (…).
-Li puc demanar si és satisfet amb la cerca de les plantes?
-(…) A Fontalba, ja he entés que no cal ser exclusiu. (…) No és el meu ofici. Sóc metge i tinc l’afany d’alleugerir la sofrença dels homes. La botànica és el meu divertiment. Tot home afeinat té necessitat d’un divertiment, si vol guardar el cor obert. (…) Tots els camins són bons si són de llum i de pau. Divers és l’home; i diversos, els talents. Cadascú ha de menar a bé la seva obra. De vegades, l’obra a complir serà senzillament la pròpia vida i és obra de preu si és obra d’amor” (p. 442).
Connectant amb les paraules del metge, en febrer del 2018, un cardiòleg ens demanà si érem en contacte amb la natura. Li responguí que sí i ens agregà que això era vital.
Finalment, direm que aquesta relació amb la mare (ací, associada a la vall i al jardí), d’acord amb estudis sobre la creativitat, és una de les variables que més l’afavoreix.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
