Arxiu d'etiquetes: les majorales

Les pabordesses, les majorales, la mare i pervivències ancestrals

General, , , , , , , ,

Les pabordesses, les majorales i cançons de pandero.

Un punt interessant de les cançons de pandero de què reporta en «Folklore íntim del Rosselló» és el del paper de les dones en uns actes que coincideixen amb la funció femenina en festes en què el paper de l’home a) és secundari, b) no figura o c) fou introduït molt avançat el segle XX (com és el cas de la “Festa de les Alfàbegues”, en Bétera, una vila valenciana del Camp de Túria).

Així, Simona Gay escriu que “Tres majorales del Roser, ‘dos fadrines i una de casada’, captaven per les cases els dies de festa: Nadal, Pasqües, l’Ascensió, Pentecosta, l’Assumpció. S’hi afegia la Festa Major, el dilluns de Pasqües, l’Adoració o festa de les Quaranta Hores i, demés, els bateigs i els casaments, ocasions que es divertia el vilatge. Després de l’ofici de la festa, les pabordesses entraven en les cases cerdanes, dintre la sala, mig fosca (…). Amb les pabordesses, entrava la gràcia de la joventut i la frescor del cant, per a alegrar la família entaulada. L’una tenia el pandero amb la mà esquerra i prou alt perquè la Verge del Roser amagui la rosa de la galta; amb l’altra mà, tamborinava per a ritmar la cançó que cantava amb l’altra fadrina. Es passaven el pandero de l’una a l’altra. La majorala posava en la taula el plat d’estany o de plata, on era una Verge del Roser, més o menys, enflocada, segons les festes: ‘La Verge en teniu a taula, / que li’n facen caritat / cada u del que voldrà…’” (p. 378).

Com podem veure, 1) hi pren part una dona casada i una fadrina (en Bétera, l’obrera fadrina i una dona que fa de mare, «l’obrera casada», com un perllongament de l’eixart entre la deessa grega de l’agricultura, Demèter, i la seua filla Persèfone), 2) o bé són en Nadal (dins d’una de les estacions femenines), o bé en festivitats en nexe amb la figura de la mare (com ara, l’Assumpció, a mitjan agost), 3) o bé en moments de l’any associats a la primavera (ací, simbòlicament, de la vida i amb eixe lligam marona-filla). I més: 4) també n’hi ha en l’època juvenil (l’estiu). A banda, 5) hi ha un vincle entre la fadrina amb la dona d’edat avançada: simbòlicament, ací, l’estany (el qual és de color verd, com la de la primavera) i l’argent junt amb el plat receptiu en què hi ha representada una imatge de la Mare de Déu.

Ben mirat, hi ha un detall que reflecteix el matriarcalisme: la Verge, com si fos l’àvia a qui s’atansen els fills i els néts (en el text, amb motiu d’una festa) i li fan presents com a senyal d’agraïment i no descartem que empeltant amb alguna tradició ancestral de gratitud cap a la Mare Terra, en línia, com ara, amb mots que trau Rigoberta Menchú sobre les collites i el permís que els indígenes del seu Poble fan a la mare de tots i de la vida terrenal.

Cal dir que, en els darrers mots, capim un signe matriarcal: la donació es fa atenent a la voluntat de cada participant en la recol·lecta, no per imposició externa, ni de cap autoritat (en aquest passatge, religiosa). Adduiré que recorde haver anat algunes clavariesses a cals meus pares, obrir-los ma mare la porta i, en acabant, comentar-los que, com que li agradaria aportar-los més, però que no podia aleshores, que hi tornassen un altre dia i que així ho faria. I ho feia. O, simplement, fer ma marona la deixa un dia que li venia bé i, és clar, abans de la celebració. Per exemple, de la festa de Sant Antoni «el del porquet».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El paper matriarcal de les majorales, de les dones i dels xiquets en festes matriarcals

General, , ,

Continuant amb festes matriarcals i en què apareixen les majorales, en el relat següent del llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, “Sant Nicolau i casa Templa”, podem llegir que, “anys endarrere, el dia 6 de desembre era la festa de tots els que anaven a col·legi i aquest dia era festiu per excel·lència.

A Vilanova, el dia 6 de desembre sempre s’ha celebrat la festa de Sant Nicolau i era general que els infants, o nois, celebressin aquest dia, ja que es tenia per patró de la mainada.

Una casa del poble, cal Templa, que era una casa benestant, tenia el costum de pagar el pa beneït o, millor dit, coques, que les majorales del poble, en sortir de missa, tallaven i repartien entre tots els assistents” (p. 441). Com podem veure, captem trets en línia amb la festa de les majorales en Torre-serona (en maig), com ara, que també apareixen ací i el paper de les majorales en el repartiment de coques (però en desembre). De nou, ens trobem davant una festa pagana i que perviu en una cultura matriarcalista.

Tot seguit, copsem que “La quitxalla passava, al matí, per tot el poble, demanant per les cases i, amb el que recollien, feien un berenar tots plegats a la tarda” (p. 441). Aquestes paraules empiulen amb altres tradicions, com ara, de festes de Nadal (i semblants), en què els nens passen per les cases i demanen. En relació amb aquest costum, el narrador comenta que, “Alguns anys, la quitxalla duia un gall pels carrers, fent la capta, i molts dels nois es disfressaven amb llargues barbes blanques fetes amb cotó fluix, imitant el sant” (p. 442).

O siga que el paper dels infants també està present en les cultures matriarcals, les quals, com ara, com llegim en uns versos, enllacen amb la contribució voluntària i amb la idea de generositat (però no amb la dels imposts): “panses i figues, / nous i olives / i tot el que vulgau” (p. 442). A banda, trobem uns versos que ens acosten a cançons en vincle amb les estrenes de Nadal: “si voleu que cantem més, / porteu figues, porteu figues, / si voleu que cantem més, / porteu figues i diners.

Un cop cantada la cançó, els de les cases solien posar a les cistelles de la mainada quelcom en honor de sant Nicolau. Els de casa Templa solien emplenar-los les cistelles de la coca o pa beneït” (p. 442). I, així, no sols el paganisme apareix en nexe amb les majorales sinó també amb la quitxalla.

Finalment, direm que, en línia amb el relat sobre les majorales en Torre-serona i amb el paper de l’Ajuntament, en la narració “Sant Nicolau i casa Templa”, explicada en Vilanova de la Barca, els de casa Templa fan un paper, per dir-ho així, de promotors de la festa, matriarcalista, junt amb els qui afavoreixen que es continue amb la tradició, per exemple, les majorales, els nens i les dones que donen als xiquets.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.