Arxiu d'etiquetes: la dona com a transmissora de la cultura

“Xiquetes: eixiu, eixiu a jugar”, cançó d’infantesa transmesa per una dona nascuda en 1931

Tot seguit, exposem una cançó infantil que ahir ens escrigué Ma. Teresa Hortoneda, nascuda en 1931, junt amb comentaris d’ahir i de hui:

“La meva mare cantava una cançó:

‘Xiquetes: eixiu, eixiu a jugar;

deixeu-se [= deixeu-vos] el sopar.

Demà sopareu tot lo que voldreu:

la lluna i el sol no alcançareu’.

Havia nascut, per casualitat, a València capital, però hi va ser fins als cinc o sis anys.

Ella la cantava així, tal com l’he escrit. Però parlava català”.

Agraesc la seua generositat i el fet que ens haja transmés aquesta cançoneta infantil, la qual no havíem oït mai. I, per descomptat, gràcies a la dona que li ha fet costat i que ha fet possible que la poguéssem escoltar.

En acabant, l’hem enregistrada en .mp3 (i, així, ja es podia escoltar des d’aquesta entrada), però amb la meua veu. Com podreu copsar, és ben fàcil d’aprendre i de cantar.

Dones amb molta espenta, diligents, que transmeten i hòmens de bon cor

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El Rei Rimbau”, com ara, per mitjà de la bonesa, de la generositat i de tocar els peus en terra. Així, “una vegada hi havia dos caçadors que sempre anaven a caçar plegats. L’un era molt bon tirador i, tots els ocells que veia i els tirava, encertava tret i els matava. L’altre no tenia gens d’encert” (p. 189). No obstant això, el primer “tenia molt bons sentiments i sempre, abans de tornar a casa, es partien la caça que ell havia, així és que, sempre, tanta en duia l’un com l’altre” (p. 189).

Ara bé, “una nit que l’endemà havien de sortir a caçar, el caçador que en sabia tant, va somniar que l’endemà volaria per aquells verals un ocell molt bonic, però molt bonic, que es deixaria matar amb molta facilitat, però que fóra la perdició de qui el mataria” (p. 189). Per eixe motiu, l’endemà, quan se li acosta el segon caçador, li diu que no volia eixir.

Aleshores, el company “va pensar que, si se’n tornava a casa sense fer veure que sortia a caçar, faria molta pega i va pensar que el millor fóra sortir, encara que no fos més que per estirar les cames” (p. 190). Com podem veure, el primer pensa en el seu amic i, en canvi, el segon, encara que, primerament, considera que faria lleig, en acabant, s’inclina per passar-s’ho bé, per distraure’s un moment i, per consegüent, el seu projecte no inclou l’altruisme.

A més, “Així que va arribar al bosc, de seguida, va veure un ocellarro gros i bonic, amb unes plomes daurades que enamoraven” (p. 190), el mata i se’n va joiós, sobretot, quan “el va agafar i va veure que, sota d’una de les grans alasses, hi portava unes lletres que deien que, aquell que l’hagués mort, tindria una gran sort, perquè fóra el Rei Rimbau” (p. 190). Més avant, captem que, l’amic que encertava, pensà que, “si el somni era cert, la sort havia estat per a ell; i la desgràcia, per al seu company, que, aleshores, es feia passar per un gran caçador i no tenia prou boca per lloar-se’n” (p. 190).

Per tant, per una banda, el caçador bonhomiós era generós i també pensava en els altres i, en canvi, el segon es mou pel món de les aparences (el què diran i la simulació mitjançant la lloança), de la fama, de lo patriarcal (lo daurat, que empiula amb el sol i amb la claredat).

Tornant al segon, uns dies després, “va presentar-se un gran estol de cavallers i de nobles, tots a dalt de cavall i molt ben mudats, seguits d’una gran corrua de criats i d’una carrossa molt bonica, tota buida” (p. 191), fins que el troben i el proclamen Rei Rimbau i li diuen que “ja feia tant i tant de temps que cercaven i que anés de seguida a la seva terra a rebre la corona, puix que tothom estava desconsolat i desconhortat de tant de temps com feia que el cercaven i no el trobaven” (p. 191). És a dir, copsem un regne en què els habitants prioritzen més tenir un rei que, com ara, triar-ne u entre ells (en les cultures matriarcalistes i en moltes de les famílies més antigues de Catalunya, el successor des d’una casa… i se li dona a qui consideren més preparat, no, com aquell qui diu, al primer que troben, com en aquest relat).

Afegirem que els del poble del caçador que ara regnava, començaren a tenir enveja i, àdhuc, el caçador que encertava, qui pensà que, si no hagués seguit lo que li suggeria el somni, ara podria ser un home afortunat.

Però, quan ja feia un any que el segon caçador s’ho passava molt bé i que “tot eren pompes i glòries, festes i gresques, tothom estava per ell” (p. 192) i que, igualment, ell es trobava amb la dona més gentil i més gallarda de tota la terra, li diuen que el seu regnat només duraria un any.

És més: la dona d’aquest segon caçador, li diu que esperava que arribàs el rei nou i que, aleshores, es casaria amb el monarca entrant (p. 194). Tots els deixen caure, posteriorment, el pengen i fan via per a cercar el primer dels caçadors, per a coronar-lo.

Finalment, la dida (la mare de llet) del caçador que no encertava, fa camí per a passar uns quants dies al costat del monarca, a qui “encara no havia vist des que era rei, i es va trobar amb aquell gran tràfec (…) [i ] se’n va tornar amb el ruc cap al seu poble i va explicar a tothom el que havia passat. I, aleshores, aquell caçador que sabia tant de caçar, no parava de dir:

-Vés si ho vaig encertar jo de fer cas del somni” (p. 195).

Per consegüent, la dona és la transmissora de la cultura tradicional, sense necessitat de pertànyer a la noblesa, és més valenta (tot i ser mare de llet del segon caçador) i, igualment, el narrador salva la dona (la dida) i les persones de bon cor, generoses i que estimen més la gran majoria de la població que no el culte a la fama, ni a les aparences, tot i que, en algun moment, puguen haver tingut enveja per qui ha pogut ascendir ràpidament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Narracions transmeses per dones en relació amb la maternitat i amb la mar

Una altra llegenda en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de  Francesc Martínez i Martínez, és “La cova del Frare”. Començarem dient que, en diferents llocs de tot l’àmbit lingüístic, hi ha coves amb el mateix nom, com ara, en Sant Llorenç del Munt (en el Vallès Occidental, Catalunya), o bé en dues poblacions valencianes: en Altea (d’on escriu el folklorista) o, per exemple, en Onda (la Plana Baixa).

A més, podem llegir que “La mar, en un punt, sens dubte, trobà fluixedat i una cosa tan blaneta com l’aigua pogué a la penya i, soscavant-la, va formar una cova llarga que, allà dins, en el fons, s’encallà fins a foradar la cara de la penya, deixant un pont natural per a on passa el camí que condueix a l’Olla, el qual, ferm, aguanta els embats de les salobrenques aigües, per baix, i el pas de gent i bèsties, per dalt, que fa segles, per allí, transiten” (p. 279). Com podem veure, aquestes paraules plasmen una explicació popular i, alhora, llegendària, en què es capta la força de la dona (l’aigua), qui forma una cova (la dona com a creadora), qui basteix ponts, qui aplana camins i robusta tot i el pas dels anys.

En acabant, el folklorista Francesc Martínez i Martínez es demana per què el nom de la cova. I, quant a la tercera possibilitat, és la que contava la serventa de la seua àvia…, és a dir, la versió narrada per una dona que, quasi segur, hauria nascut en el primer quart del segle XIX, ja que ell era nat en 1866: “La vella serventa de ma àvia Margalida, en certa ocasió, em va contar que, quan son pare anava a la parella, moltes matinades, al tornar a bord, a l’aplegar a la cova, veia (…) un donyet de l’alçada d’un xic de dotze anys, vestit de frare, que, quan veia els mariners, començava a pegar bots i a allargar els braços (…).

Tots, espaordits, (…) tornaven arrere i voltejaven per dalt de les llenques, per a acudir a la platja davant d’on estaven (…) les barques de les parelles” (p. 280). Per tant, és una dona qui ho narra (tret molt plasmat, per exemple, en poemes del segle XIX, en rondalles i en cançons). Igualment, el personatge (el donyet) està en l’inici de l’adolescència i encara viu en companyia de la mare (la cova i el frare). Adduirem que, al meu coneixement, el frare podria representar la cristianització de la figura maternal, ja que, en molts relats, està més aïna en nexe amb llocs escampats i amb una vida solitària, però no amb nens, ni amb xiquets, ni amb adolescents. A banda, aquesta llegenda no diu, com ara, que el frare es dedicàs a pregar. Per consegüent, considerem que, primerament, seria un personatge femení: una mare i, si no, una àvia (qui podria haver tornat a la cova al capdavall de la seua vida).

Tot i això, Francesc Martínez i Martínez plasma “Per fi, i no fa llarg temps, entropessàrem amb un vell mariner, que ja no és d’aquest món, que ens contà lo que vas a llegir, lo que, en certa manera, ve bé amb la contaralla de la bona Quica Borja, l’esmentada anciana serventa de ma àvia. Em digué aquell marineret:

‘Bé sap vosté que l’haver convent de frares franciscans en la nostra Altea era causa que la gent d’aquesta vila tinguera, i encara dura, gran devoció al pare Sant Francesc i predilecció per sons religiosos, de tal modo que, encara, aleshores, solen els xicons dir-los frares als sacerdots.

D’ahí que, en temps antic, hi havia el costum que, quan alguna criatura, amb sa malaltia, estava desnonada pels doctors i els remeiers declaraven la impossibilitat de la cura, acudien al sant d’Assís, fent-li la promesa que, si el xiquet s’adobava, el vestirien de frare. El bon pare s’apiadava de la pena de sons devots, els pares de la criatura (o, a la naturalesa, li donava la gana de fer un impossible), i l’infant s’adobava, i heus ací que encomanaven un habitet a mida i, posat, quedava el fadrinet convertit en un diminut fraret’” (pp. 280-281).

A mitjan llegenda, captem que el fraret, que s’havia enamorat d’una xica garrida (Bajuan), “mai va ser correspost, a despit de ser la família de l’u i de l’altra grans amigues, de tal modo que feien com a parents. (…)

Però va ocórrer que el germà del Frare, fadrí, modós, ben parlat i treballador, mirava seguit seguit a Bajuan i aquesta es distreia alamont davant d’ell” (p. 285).

I, com que els dos nuvis eren de zona marinera i, a més, tenien ben arrelat el sentiment de pertinença a la terra, “tretes les parelles i arrimats els sardinals, cada mariner es va dedicar a les pesqueres del temps d’estiu que volia o li convenia. Els nostres germans calaven sons palangres i alguna nit es quedaven en l’illeta pescant a la canya” (p. 286). Per tant, aquestes paraules empiulen amb molts trets matriarcalistes: la mar, l’aigua, la dona, la parella (el dos) i la nit (moment del dia que enllaça amb lo femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten vida, transmissores de cultura tradicional i l’esperit comunitari

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez i publicada en 1947, és el succeït “El combregar de l’àvia en Callosa”. Comença dient que, “En Callosa d’en Sarrià, en la punta de la vila, (…) està el Pouador, lloc pintoresc i frondós gràcies a una font molt abundosa de la qual beuen els habitants d’aquell poble i abeuren no sols les cavalleries, sinó també els ramats” (p. 229). Per tant, ens trobem amb un passatge en què apareix la font (vinculada amb la dona, amb lo femení i amb el sorgiment de la vida, en aquest cas, per a persones i per a animals).

A més, el folklorista escriu “lo regalat del punt” (p. 229), o siga, que es tracta d’un indret de plaer, robust, bell. De fet, afig que “lo que és la gent jove, va: les fadrines, per pouar aigua, segons diuen; i els fadrins, per veure aquelles.

Un dia, (…) quasi fosc, (…) aplegà un ramat d’àvies a abeurar, lo que va fer molt bé” (p. 230). Altra vegada, captem que, com en temps de Pasqua (quan, sovint, és costum ajuntar-se jóvens, tant xics com fadrines, en una font), ací també ho fan i, fins i tot, velles que encara estan fortes. En el cas de les àvies, de nit (moment del dia que empiula amb lo matriarcal).

Més avant, Francesc Martínez i Martínez escriu que “Va ocórrer el ver succeït de què venim parlant una nit del mes d’abril de l’any 1830” (p. 230). U dels espardenyers del poble, “fanalet en mà, isqué a buscar caragols pels màrgens d’aquelles hortes. Abans de l’esclatada de l’alba” (p. 231), l’home, que se’n tornava a sa casa, ou gemecs i se’n va “fins a casa del senyor rector” (p. 231) i li diu:

“-Afanye’s, senyor rector, que hi ha un home espenyat allà baix en el Pouador i es morirà sense els sants sagraments.

Mentres el capellà, de pressa, es vestia i obria l’església, el cuitat espardenyer cridà l’alcalde i demés autoritats. Tocaren les campanes a ravata i allà van, guiats per l’espardenyer, en processó, els veïns. Uns, amb destrals, corbelles, forques i cordes; altres, amb atxes de vent, prescindint el rector, que, sota el pali, portava el combregar, seguit del jutjat i demés autoritats, a què van estrenyent les dones (unes, resant; i altres, somicant per l’home espenyat)” (p. 232). En aquestes línies, es reflecteix l’esperit comunitari.

Finalment, el folklorista afig que el rector digué que ja es menejava i l’anciana, com indica en dos versos, isqué tota pelada, ja que la llana havia restat albarzerada. A més, plasma que “Així deia el romanç que em contava una criada vella de mon avi matern, anomenada la tia Fustera, que, quan jo era xicotet, em referia i del qual, a part del fet amb totes les seues circumstàncies, sol recorde eixos dos versos” (p. 232), els quals pogué ampliar gràcies a una parenta seua. Per consegüent, altra vegada és la dona qui més i millor conserva la cultura tradicional i qui més la transmet als familiars i a altres persones, un tret que enllaça amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona nit de Reis i que els Reis d’Orient (també coneguts com “els Reixos”) vos siguen molt generosos. 

 

L’educació matriarcal i hòmens que recorren a la dona, principal educadora i transmissora

Una altra narració en què es reflecteixen trets de línia matriarcal, en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “El misteriós comte Guillem Roís de Corella i Borja”. El cavaller Guillem Roís de Corella, en 1520, quan tenia quaranta-tres anys, “Una nit, sol a les cavalleries del palau comtal de Cocentaina, va decidir que ja era hora” (p. 181). “Deixà caure la caputxa (…), agafà fort el bastó de pelegrí i s’endinsà per una galeria que quasi ningú més sabia, al palau del comte, que existia” (p. 181). Per consegüent, pren la decisió en un moment del dia vinculat amb la dona. A més, entra en una galeria quasi secreta, això és, en l’interior (un detall en relació amb lo femení, com en altres rondalles que en tenen o bé amb castells o amb muntanyes).

Afegirem que, tot seguit, ho copsem: “Aquelles galeries excavades a l’interior de la serra eren un camí directe, fosc, segur i impenetrable, que menava a la falda mateixa del castell de Cocentaina. Dues nits abans li havia ensenyat, al seu fill, on era” (p. 181). És a dir, que la drecera li garanteix el futur, gràcies al paper de la dona (qui li obri vies i que una d’aquestes, curiosament, com podem llegir textualment, “menava a la falda (…) del castell”). En aquest sentit, àdhuc, la falda (símbol associat a la dona, per exemple, quan ensenya cançons o relata rondalles a un fill o a un net) li protegeix com una mareta faria amb un fill o bé amb un net. Adduirem que el 20 de novembre del 2023, en un tweet que Judit Pujadó (de l’editorial Edicions Sidilla) havia plasmat en nexe amb dos llibres sobre famílies arrelades a la terra (catalanes i andorranes i, en u d’ells, valencianes), ens comentà que “La transmissió de la memòria és, sobretot, cosa de les dones”. (https://twitter.com/juditpujado/status/1726559539422806148?t=6xGP-_XNXB8xVc1A5zvUAA&s=19).

Un altre tret és que l’educació que el comte fa al seu fill (i els consells que li dona) té lloc en un moment de foscor: “Dues nits abans li havia ensenyat, al seu fill, on era” (p. 181). A més, malgrat que els dos personatges són masculins, en el paràgraf següent, captem punts en comú amb rondalles en què la dona és qui marca les directrius, qui assessora o bé, per exemple, qui educa:

“-No reveles a ningú més que al teu hereu a quina part del palau comença el túnel. Si el secret el saberen molts, la fortalesa ja no seria segura” (p. 182) i que algú, entre d’altres coses, podria “entrar a furtar el quadre de la Mare de Déu o el tresor del palau” (p. 182). Per tant, la figura de la Mare de Déu és molt valorada (o siga, la dona) com també lo que hi ha en el tresor (en un passatge que pot evocar-nos els que hi ha sota terra i que custodia un personatge femení).

Empiulant amb el matriarcalisme, el comte, “Dues nits després (…), va eixir per una de les coves de la serra encarada al Montcabrer, pels voltants del castell” (p. 182).

Finalment, en el paràgraf següent, llegim que “Molts anys després (…), un grup de vells agricultors havia matinat per anar a feinejar prop del Viver. Un grup de dones, més enllà, també es dirigia, carregades de roba, a rentar a l’ullal (…) del llavador” (p. 182) i, en línia amb l’educació matriarcal, el comte els diu “Vosaltres, que sou gent gran, em sabreu reconèixer” (p. 182), perquè es considera que els ancians són els qui més saben i els principals transmissors de la cultura, sobretot, les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i transmissores de la cultura popular

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “L’estudiant sortós”, la qual figura en l’esmentat llibre a cura de Josefina Roma i fou recopilada en 1902. “Un estudiant, a qui se li va fer fosc al mig de la carretera, va pujar a un palmer per dormir-hi. Quan són les onze de la nit, se li presenten molts homes i dones a fer ballades allà sota, amb flabiols i tamborins i es divertien molt” (p. 391). Com podem veure, al costat de la palmera, arbre que, en algunes endevinalles (o en cançons) populars, té relació amb lo eròtic (per exemple, en la població valenciana Xàtiva, on es diu Set pams: sis de cabota, les castanyes penjant i els pèls en la soca”), es  reuneixen persones. Aquest detall empiula amb el matriarcalisme (no sols perquè esdevinga de nit, un moment del dia que enllaça amb lo femení) i, igualment, amb el comunalisme, ja que, en ambdós casos, sovint, es feien aplecs al costat d’arbres, els quals, tradicionalment, eren considerats com testimonis del pas dels anys.

“Al cap d’una estona, una dona es  va posar: -La filla del rei està molt malalta.

Aquell s’ho escoltava (…) dalt del palmer” (p. 391).

Així, es reflecteix que, en la reunió, amb hòmens i dones (un altre tret matriarcal i que va en línia amb la tradició de participar les dones en actes socials i en què també tenien dret de veu i de vot), es prenien decisions (per exemple, per a salvar una dona, ací, la filla del rei).

Tot seguit, una dona considera que la princesa no té cura i, al moment, una altra sí que en troba a la jove: “Ací hi ha aquest palmer, que té una grana que, fent-n’hi aigua i donant-n’hi a prendre, li seria molt bo” (p. 391).

Afegirem que, en l’entrada “Grana” en el DCVB, la grana, entre d’altres coses, vol dir “Llavor vegetal”. A més, aquesta dona afig que, si l’aigua es posa en un tupí (això és, en una olla petita) i, en acabant, li la donen, restarà guarida. Per consegüent, és la dona qui salva l’home, qui sap més sobre la cultura que han transmés de generació en generació, malgrat que també hi haja hòmens.

Quan els de l’aplec foren fora, l’estudiant “agafa les granes del palmer i se’n va cap a Madrid. Troba un altre estudiant, que ho era de metge, i diu: -Em vols baratar el vestit? Ja te’l tornaré.

Es baraten el vestit i mangala, i ell se’n va cap al palau” (p. 391). La mangala és el bastó d’autoritat. I allà, com que es passejava però “no feia res de mal a ningú, no li deien res” (p. 391).

Posteriorment, el rep el sentinella, qui li demana on va i, un poc després, l’estudiant  se’n va a parlar amb el rei. “El rei, quan ho va saber, corrent, va fer-lo pujar. I ell li va explicar que la curaria fent bullir la grana que portava en un tupí i fent prendre l’aigua a la noia” (p. 391), és a dir, seguint les indicacions que havien comentat en la reunió… , entre les quals intervé l’aigua, tret molt vinculat amb les cultures matriarcals.

Finalment, “Quan va veure que se li curava, el rei li hauria donat tot.

-Quin títol voleu? Demaneu!

Diu: -Un títol de res, i és que no hagi de treballar més per viure. El rei, de seguida, l’hi va concedir” (p. 391). Per tant, la narració ens presenta un rei molt obert i, a més, generós i agraït. Resulta significatiu que, des del principi, l’home (ací, l’estudiant) faça el paper d’aprenent, un altre tret que podríem enllaçar amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles que perviuen en el Poble i dones que deixen empremta

Una altra narració en què es capten trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les llastres de la morta”, la qual té punts en comú amb el relat “El soldat i els llops” (recopilat per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Rondalles del Pallars”). Així, comença dient que “Les llastres de la morta és un lloc que es troba entre el pantà de Cavallers i l’estany Negre” (p. 485), és a dir, que veiem la mort (associada a la foscor i a lo femení), un pantà (vinculat amb l’aigua com també ho fa un estany) i, a més, el color negre (que té a veure amb la nit, amb l’obscuritat, amb la dona).

A banda, podem llegir que, “Segons diu la llegenda, una dona d’aquestes contrades es dirigia a França pel ‘Port de Caldes’, però, quan passava pel lloc esmentat, (…) va caure una forta nevada” (p. 485), detall en nexe amb l’hivern, una de les estacions amb què es vincula la dona i lo femení (així com, en el dia, ho fa amb la vesprada i amb la nit). Llavors, va morir per congelació.

Ara bé, “Passats els mesos d’hivern, van trobar el cos uns pastors que pasturaven bous per aquella contrada” (p. 486). Per consegüent, apareixen detalls masculins (els pastors i mesos menys freds que els d’hivern). En la rondalla plasmada per Pep Coll, un pastor troba el sabre rovellat d’un soldat que havia mort en hivern (p. 147). Direm que lo rovellat empiula amb lo matriarcalista.

La rondalla següent, “El peu de sant Cristòfor”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, posa que “Es diu que Sant Cristòfor, que tenia una ermita dedicada a la muntanya de Vasco, a Erill la Vall, mantenia un festeig, suposem que celestial, amb santa Cecília, que tenia una ermita aixecada a Barruera” (p. 486). Veiem, per tant, un home i una dona en condicions prou semblants i ben considerats.

Tot seguit, afig que “El sant, de tant en tant, deixava el seu lloc de la muntanya de Vasco per dirigir-se a veure a santa Cecília” (p. 486) i baixava ràpidament i, “on posava el peu, la seva petjada quedava marcada, fins i tot, a la pedra” (p. 486). En altres paraules, si l’home (ací, Sant Cristòfol) volia festejar, havia d’anar on era la dona (en el relat, Santa Cecília). Cal dir que, mentres que la festivitat de Sant Cristòfol és cap a mitjan juliol, la de Santa Cecília és el 22 de novembre. 

Finalment, remarquem tres detalls matriarcals que es comenten al capdavall de la narració: 1) que, fins ara, ha aplegat la llegenda, pel “fet de contar-la” (p. 486), 2) que perviuen les petjades (en el text, “els senyals”, això és, però en un altre sentit, l’empremta que encara es pot veure en la pedra, en terra, gràcies al matriarcalisme) i 3) es conserva el record de part de la història de les relacions entre Sant Cristòfol i Santa Cecília (novament, damunt la pedra). Com veiem, la dona (ací, simbolitzada per la roca) té un paper molt important i, àdhuc, decisiu, en la transmissió del passat del Poble, així com, igualment, en moltíssimes poblacions catalanoparlants (sobretot, a nivell familiar i comunitari).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que transmeten cançons, que comenten i molt obertes

A continuació, també el 15 de novembre del 2020, en el meu mur, José Vicente Castel Ariño escrivia una cançó que diu així:

“Totes les dones tenen,

al pitral, una canal,

i, un poquito más abajo,

la ratlla de Portugal”.

 

Aquesta cançó en què, fins i tot, intervé Portugal, com plasma José Vicente Castel, “La cantava ‘l’abuelo’ Pelegrí als ‘bureos[1]”.

Igualment, el 15 de novembre del 2020, també en el meu mur, Ramon Arres Flores escrigué una cançó que diu així:

“Quan jo era xicotet,

ma mare me malcriava:

 em tocava la panxeta

i el piuet se m’empinava”.

 

El 21 de novembre del 2020, en el meu mur, Jbv Bellvert Valls en posava una:

“Ahí, ‘rant’[2] el cul,

tinc un penjoll

que, si me l’estire,

m’arriba al genoll.

Jo me l’he lligat

‘en’ un fil d’espart

i se m’empina:

no hi ha novetat”.

 

El 22 de novembre del 2020, en el meu mur, Jose V. Sanchis Pastor escrivia unes línies d’humor eròtic: “Sabíeu que l’home té dos caps? L’u, amb el cervell; i, l’altre, sense cervell. Fixeu-vos i veureu com el cap sense cervell sempre va en la mateixa direcció: dins-fora-dins-fora… I, quan ja s’ha cansat, tira dos escopinyades i a dormir una altra vegada”.

El 23 de novembre del 2020, en el meu mur, on havíem publicat una cançó, José Aznar Sampayo comentava que “La germana menuda de ma mare em contava que anava a casa sa ‘uela’ Lluïseta. Tant a l’una com a l’altra, els agradava cantar i la cantaven”. La cançó publicada, que havia sigut facilitada per ell el 21 de novembre del 2020 en el meu mur, diu així:

“Mare, mare,

no vull eixe

nóvio panxut.

Filla, filla,

pots triar-te’l

del teu gust”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Bureo és una paraula castellana que vol dir aplec de persones per a celebrar divertiment, de lleure.

[2] Ran, arran.

L’educació matriarcal, per mitjà de les dones i molt oberta

Continuant amb la introducció que fa Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també addueix que l’educació (matriarcal) incloïa “la transmissió, de generació en generació, de mites, tradicions, llegendes, històries i rondalles.

És remarcable la gran tenacitat i persistència de la memòria col·lectiva en aquells diversos aspectes que afecten la vida cultural, molt més, però, que en els fets històrics i en els esdeveniments de tot ordre” (pp. 8-9). En altres paraules, que l’educació tenia com a prioritari lo que podríem dir una formació a llarg termini (per a la vida) en lloc d’una centrada en lo que, en el camp de la Història, es diu positivisme: guerres, batalles, persones que han ocupat càrrecs de poder, culte a la bandera i a l’himne d’un Estat o d’un territori, arraconar els grups minoritaris o, tradicionalment, marginats o els que, aleshores, no solen sobreeixir, etc.. En eixe sentit, cal dir que, en moltes rondalles en llengua catalana recopilades abans de 1932 (quan morí Mn. Antoni Ma. Alcover), hi ha dones que, àdhuc, figuren com a heroïnes i que són ben tractades i ben considerades com també que pensen en els altres.

En línia amb el paper de la dona com a transmissora de la cultura popular, d’experiències, de vivències i com a educadora, Joan Bellmunt i Figueras comenta que històries i llegendes, “Universalment s’han anat contant vora del foc i al voltant de la llar. El foc encarna per als pobles primitius l’essència dels avantpassats i se’ls té per la divinitat mare; la llar és temple i altar” (p. 9). Això sí, una “divinitat” que encara perviu entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Resulta interessant el paràgraf següent, en escriure que “la tradició no deixa d’ésser flama maternal i patriarcal, simbolitzadora del passat, que reviu a l’entorn de qualsevol llar encesa on s’assimila la tradició per fer-la arribar i traspassar dels qui ja estan a punt d’anar-se’n als qui vindran” (p. 9). I ho dic perquè Joan Bellmunt i Figueras, per exemple, no vincula aquesta flama amb l’home. És més: primerament, posa la dona (maternal) i, a continuació, patriarcal (al meu coneixement, o bé com a sinònim de “relacionada amb els parents” o bé com a equivalent a “per part de l’home (o del marit)”, ja que podria fer-ho un padrí o un home que no estigués casat).

En línia amb eixe traspàs de saber (molt sovint, de cultura popular), adduirem que, entre persones nascudes (unes poques) abans de 1930 o durant els anys quaranta, hem captat major interés per la transmissió de generació en generació i, sobretot, quan la seua visió de la casa i de lo maternal està ben vista (i, de rebot, per descomptat, de la terra i de la llengua catalana). Són persones que han rebut una educació matriarcal de manera pregona i que l’han acollida amb bon gust. 

Un poc després, afig que “El fet de contar les llegendes i rondalles prenia caràcter de cerimònia, no litúrgica i qui sap si només de mestratge” (p. 9). Com a anècdota, posarem que, quan jo tenia uns deu anys (a primeries dels anys huitanta), una dona més gran que els meus pares, em regalà un llibret de contes hispanoamericans en castellà i encara en recorde, com ara, u en què un globus aerostàtic presumia davant un catxirulo que comanava un xiquet, però que podia tallar-li. En aquest sentit, afegirem que, mitjançant aquests relats, aprens més, per a tota la vida i, més encara, per a les relacions amb els altres i allà on vas.

Finalment, adduiré que, una vegada, durant l’elaboració d’aquest estudi sobre el matriarcalisme, una dona que havia llegit rondalles mallorquines, m’escrigué que havia pres com a model a imitar, com a referent en la seua vida,… no una feminista, ni una dona que fos famosa (i com, més d’una vegada, no catalanoparlant, ni nascuda en cap població de les Illes Balears), sinó un personatge femení d’una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal transmesa per pares, avis i àvies amb dolçor i molt oberts

El matriarcalisme plasmat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004.

En aquesta obra extensa, de més de sis-centes pàgines i amb cinc-cents relats de terres de Ponent de Catalunya, el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, ens introdueix dient que “El meu padrí Josep i els meus pares eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món tradicional els feia veritablement savis en aquest àmbit” (p. 7). Direm que, majoritàriament, la dona ha sigut qui ha transmés la cultura popular.

En línia amb el matriarcalisme, ens addueix “vaig poder escoltar en la meva infantesa un quantiós recull d’històries i llegendes que (…) el padrí i el pare deixaven brollar de les seves boques, la dolça flaire i el suau perfum de les quals conformaren les primeres espècies de la saviesa tradicional” (p. 7). Com podem veure, fins i tot, la relació amb els hòmens (ací, l’avi i el pare) va associada a eixa dolçor que, més d’una vegada, captem o que, àdhuc, es posa per escrit en obres amb rondalles i també en paraules que ens han plasmat vinculades amb dones nascudes abans de 1920. 

És més: en el paràgraf següent, escriu “Vaig iniciar el recull en la pròpia casa” (p. 7), que ell passà cap a l’ambient casolà, cap a la comarca de les Garrigues i que ho feu amb la col·laboració de “gent humil i bondadosa que van acollir bé i van atendre la demanda” (p. 7).

Més avant, copsem que Joan Bellmunt i Figueras considera important que, de la mateixa manera que deia Plató, s’eduque també per mitjà de les rondalles i que s’utilitzen com a mitjà “per a educar la joventut i per a ben pujar els fills” (p. 8). Aquestes paraules i les que posarem tot seguit van en línia amb l’educació matriarcal i són vàlides per a l’ambient del primer quart del segle XX i, òbviament, per al que hi havia molt abans: “L’escola d’aleshores venia a ésser com una mena de sessió de narracions llegendàries, de les quals el mestre feia comentaris i deduïa conseqüències i ensenyaments.

El mot català de rondalla va prendre origen no pel fet, sinó per la forma com eren contades; és a dir, formant rodona els oients al voltant del recitaire, tal com ho feien els antics mestres grecs, que reunien els deixebles asseguts a terra al seu voltant” (p. 8). Adduiré que, a principis de març del 2023, comentí a ma mare (nascuda en 1943) la conveniència de fer reunions en forma circular, en lloc de realitzar-les de manera rectangular (aquest segon, a l’estil militar que predomina en les escoles i en els centres d’instrucció), ja que afavoreix que el contingut aplegue a més persones, que la participació siga més tranquil·la i, igualment, perquè resulta millor per al sistema nerviós, detall que afavoreix la creativitat.

En aquest sentit, direm que, en més d’una foto amb una persona narrant contes, observem que apareix en rogle, forma que, igualment, evoca lo democràtic i que, per descomptat, reflecteix el matriarcalisme.

Afegirem que Joan Bellmunt i Figueras posa que el terme “escola”, “significa també rodona, rondalla. El nostre terme ha conservat, doncs, el regust del mot grec en record de la vella forma de celebrar classe que, com deia, a la Grècia clàssica venia a ésser com una narració de rondalles, de llegendes” (p. 8). Si aquestes paraules ja empiulen amb lo matriarcalista i amb el fet que, entre els catalanoparlants, durant moltes generacions, s’ha conservat el matriarcalisme, també ho captem quan, en el paràgraf immediat, escriu (i podem confirmar que anava per bon camí, i ens emparem en l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr), que l’escola grega, “havia derivat, a bon segur, de les escoles o rotllanes primitives, on les mares de l’home cavernari difonien i propagaven la saviesa tradicional a la fillada en una rodona formada al voltant del foc” (p. 8). I adduirem que també, com ara, quan passejaven per la natura, com ens han comentat algunes persones (i, així, per exemple, aprenien noms d’herbes medicinals o els noms dels estels).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.