Arxiu d'etiquetes: la dona com a transmissora de la cultura

Rondalles que perviuen en el Poble i dones que deixen empremta

General, , ,

Una altra narració en què es capten trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les llastres de la morta”, la qual té punts en comú amb el relat “El soldat i els llops” (recopilat per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Rondalles del Pallars”). Així, comença dient que “Les llastres de la morta és un lloc que es troba entre el pantà de Cavallers i l’estany Negre” (p. 485), és a dir, que veiem la mort (associada a la foscor i a lo femení), un pantà (vinculat amb l’aigua com també ho fa un estany) i, a més, el color negre (que té a veure amb la nit, amb l’obscuritat, amb la dona).

A banda, podem llegir que, “Segons diu la llegenda, una dona d’aquestes contrades es dirigia a França pel ‘Port de Caldes’, però, quan passava pel lloc esmentat, (…) va caure una forta nevada” (p. 485), detall en nexe amb l’hivern, una de les estacions amb què es vincula la dona i lo femení (així com, en el dia, ho fa amb la vesprada i amb la nit). Llavors, va morir per congelació.

Ara bé, “Passats els mesos d’hivern, van trobar el cos uns pastors que pasturaven bous per aquella contrada” (p. 486). Per consegüent, apareixen detalls masculins (els pastors i mesos menys freds que els d’hivern). En la rondalla plasmada per Pep Coll, un pastor troba el sabre rovellat d’un soldat que havia mort en hivern (p. 147). Direm que lo rovellat empiula amb lo matriarcalista.

La rondalla següent, “El peu de sant Cristòfor”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, posa que “Es diu que Sant Cristòfor, que tenia una ermita dedicada a la muntanya de Vasco, a Erill la Vall, mantenia un festeig, suposem que celestial, amb santa Cecília, que tenia una ermita aixecada a Barruera” (p. 486). Veiem, per tant, un home i una dona en condicions prou semblants i ben considerats.

Tot seguit, afig que “El sant, de tant en tant, deixava el seu lloc de la muntanya de Vasco per dirigir-se a veure a santa Cecília” (p. 486) i baixava ràpidament i, “on posava el peu, la seva petjada quedava marcada, fins i tot, a la pedra” (p. 486). En altres paraules, si l’home (ací, Sant Cristòfol) volia festejar, havia d’anar on era la dona (en el relat, Santa Cecília). Cal dir que, mentres que la festivitat de Sant Cristòfol és cap a mitjan juliol, la de Santa Cecília és el 22 de novembre. 

Finalment, remarquem tres detalls matriarcals que es comenten al capdavall de la narració: 1) que, fins ara, ha aplegat la llegenda, pel “fet de contar-la” (p. 486), 2) que perviuen les petjades (en el text, “els senyals”, això és, però en un altre sentit, l’empremta que encara es pot veure en la pedra, en terra, gràcies al matriarcalisme) i 3) es conserva el record de part de la història de les relacions entre Sant Cristòfol i Santa Cecília (novament, damunt la pedra). Com veiem, la dona (ací, simbolitzada per la roca) té un paper molt important i, àdhuc, decisiu, en la transmissió del passat del Poble, així com, igualment, en moltíssimes poblacions catalanoparlants (sobretot, a nivell familiar i comunitari).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que transmeten cançons, que comenten i molt obertes

General, ,

A continuació, també el 15 de novembre del 2020, en el meu mur, José Vicente Castel Ariño escrivia una cançó que diu així:

“Totes les dones tenen,

al pitral, una canal,

i, un poquito más abajo,

la ratlla de Portugal”.

 

Aquesta cançó en què, fins i tot, intervé Portugal, com plasma José Vicente Castel, “La cantava ‘l’abuelo’ Pelegrí als ‘bureos[1]’”.

Igualment, el 15 de novembre del 2020, també en el meu mur, Ramon Arres Flores escrigué una cançó que diu així:

“Quan jo era xicotet,

ma mare me malcriava:

 em tocava la panxeta

i el piuet se m’empinava”.

 

El 21 de novembre del 2020, en el meu mur, Jbv Bellvert Valls en posava una:

“Ahí, ‘rant’[2] el cul,

tinc un penjoll

que, si me l’estire,

m’arriba al genoll.

Jo me l’he lligat

‘en’ un fil d’espart

i se m’empina:

no hi ha novetat”.

 

El 22 de novembre del 2020, en el meu mur, Jose V. Sanchis Pastor escrivia unes línies d’humor eròtic: “Sabíeu que l’home té dos caps? L’u, amb el cervell; i, l’altre, sense cervell. Fixeu-vos i veureu com el cap sense cervell sempre va en la mateixa direcció: dins-fora-dins-fora… I, quan ja s’ha cansat, tira dos escopinyades i a dormir una altra vegada”.

El 23 de novembre del 2020, en el meu mur, on havíem publicat una cançó, José Aznar Sampayo comentava que “La germana menuda de ma mare em contava que anava a casa sa ‘uela’ Lluïseta. Tant a l’una com a l’altra, els agradava cantar i la cantaven”. La cançó publicada, que havia sigut facilitada per ell el 21 de novembre del 2020 en el meu mur, diu així:

“Mare, mare,

no vull eixe

nóvio panxut.

Filla, filla,

pots triar-te’l

del teu gust”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Bureo és una paraula castellana que vol dir aplec de persones per a celebrar divertiment, de lleure.

[2] Ran, arran.

L’educació matriarcal, per mitjà de les dones i molt oberta

General, , , ,

Continuant amb la introducció que fa Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també addueix que l’educació (matriarcal) incloïa “la transmissió, de generació en generació, de mites, tradicions, llegendes, històries i rondalles.

És remarcable la gran tenacitat i persistència de la memòria col·lectiva en aquells diversos aspectes que afecten la vida cultural, molt més, però, que en els fets històrics i en els esdeveniments de tot ordre” (pp. 8-9). En altres paraules, que l’educació tenia com a prioritari lo que podríem dir una formació a llarg termini (per a la vida) en lloc d’una centrada en lo que, en el camp de la Història, es diu positivisme: guerres, batalles, persones que han ocupat càrrecs de poder, culte a la bandera i a l’himne d’un Estat o d’un territori, arraconar els grups minoritaris o, tradicionalment, marginats o els que, aleshores, no solen sobreeixir, etc.. En eixe sentit, cal dir que, en moltes rondalles en llengua catalana recopilades abans de 1932 (quan morí Mn. Antoni Ma. Alcover), hi ha dones que, àdhuc, figuren com a heroïnes i que són ben tractades i ben considerades com també que pensen en els altres.

En línia amb el paper de la dona com a transmissora de la cultura popular, d’experiències, de vivències i com a educadora, Joan Bellmunt i Figueras comenta que històries i llegendes, “Universalment s’han anat contant vora del foc i al voltant de la llar. El foc encarna per als pobles primitius l’essència dels avantpassats i se’ls té per la divinitat mare; la llar és temple i altar” (p. 9). Això sí, una “divinitat” que encara perviu entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Resulta interessant el paràgraf següent, en escriure que “la tradició no deixa d’ésser flama maternal i patriarcal, simbolitzadora del passat, que reviu a l’entorn de qualsevol llar encesa on s’assimila la tradició per fer-la arribar i traspassar dels qui ja estan a punt d’anar-se’n als qui vindran” (p. 9). I ho dic perquè Joan Bellmunt i Figueras, per exemple, no vincula aquesta flama amb l’home. És més: primerament, posa la dona (maternal) i, a continuació, patriarcal (al meu coneixement, o bé com a sinònim de “relacionada amb els parents” o bé com a equivalent a “per part de l’home (o del marit)”, ja que podria fer-ho un padrí o un home que no estigués casat).

En línia amb eixe traspàs de saber (molt sovint, de cultura popular), adduirem que, entre persones nascudes (unes poques) abans de 1930 o durant els anys quaranta, hem captat major interés per la transmissió de generació en generació i, sobretot, quan la seua visió de la casa i de lo maternal està ben vista (i, de rebot, per descomptat, de la terra i de la llengua catalana). Són persones que han rebut una educació matriarcal de manera pregona i que l’han acollida amb bon gust. 

Un poc després, afig que “El fet de contar les llegendes i rondalles prenia caràcter de cerimònia, no litúrgica i qui sap si només de mestratge” (p. 9). Com a anècdota, posarem que, quan jo tenia uns deu anys (a primeries dels anys huitanta), una dona més gran que els meus pares, em regalà un llibret de contes hispanoamericans en castellà i encara en recorde, com ara, u en què un globus aerostàtic presumia davant un catxirulo que comanava un xiquet, però que podia tallar-li. En aquest sentit, afegirem que, mitjançant aquests relats, aprens més, per a tota la vida i, més encara, per a les relacions amb els altres i allà on vas.

Finalment, adduiré que, una vegada, durant l’elaboració d’aquest estudi sobre el matriarcalisme, una dona que havia llegit rondalles mallorquines, m’escrigué que havia pres com a model a imitar, com a referent en la seua vida,… no una feminista, ni una dona que fos famosa (i com, més d’una vegada, no catalanoparlant, ni nascuda en cap població de les Illes Balears), sinó un personatge femení d’una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal transmesa per pares, avis i àvies amb dolçor i molt oberts

General, , , ,

El matriarcalisme plasmat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004.

En aquesta obra extensa, de més de sis-centes pàgines i amb cinc-cents relats de terres de Ponent de Catalunya, el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, ens introdueix dient que “El meu padrí Josep i els meus pares eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món tradicional els feia veritablement savis en aquest àmbit” (p. 7). Direm que, majoritàriament, la dona ha sigut qui ha transmés la cultura popular.

En línia amb el matriarcalisme, ens addueix “vaig poder escoltar en la meva infantesa un quantiós recull d’històries i llegendes que (…) el padrí i el pare deixaven brollar de les seves boques, la dolça flaire i el suau perfum de les quals conformaren les primeres espècies de la saviesa tradicional” (p. 7). Com podem veure, fins i tot, la relació amb els hòmens (ací, l’avi i el pare) va associada a eixa dolçor que, més d’una vegada, captem o que, àdhuc, es posa per escrit en obres amb rondalles i també en paraules que ens han plasmat vinculades amb dones nascudes abans de 1920. 

És més: en el paràgraf següent, escriu “Vaig iniciar el recull en la pròpia casa” (p. 7), que ell passà cap a l’ambient casolà, cap a la comarca de les Garrigues i que ho feu amb la col·laboració de “gent humil i bondadosa que van acollir bé i van atendre la demanda” (p. 7).

Més avant, copsem que Joan Bellmunt i Figueras considera important que, de la mateixa manera que deia Plató, s’eduque també per mitjà de les rondalles i que s’utilitzen com a mitjà “per a educar la joventut i per a ben pujar els fills” (p. 8). Aquestes paraules i les que posarem tot seguit van en línia amb l’educació matriarcal i són vàlides per a l’ambient del primer quart del segle XX i, òbviament, per al que hi havia molt abans: “L’escola d’aleshores venia a ésser com una mena de sessió de narracions llegendàries, de les quals el mestre feia comentaris i deduïa conseqüències i ensenyaments.

El mot català de rondalla va prendre origen no pel fet, sinó per la forma com eren contades; és a dir, formant rodona els oients al voltant del recitaire, tal com ho feien els antics mestres grecs, que reunien els deixebles asseguts a terra al seu voltant” (p. 8). Adduiré que, a principis de març del 2023, comentí a ma mare (nascuda en 1943) la conveniència de fer reunions en forma circular, en lloc de realitzar-les de manera rectangular (aquest segon, a l’estil militar que predomina en les escoles i en els centres d’instrucció), ja que afavoreix que el contingut aplegue a més persones, que la participació siga més tranquil·la i, igualment, perquè resulta millor per al sistema nerviós, detall que afavoreix la creativitat.

En aquest sentit, direm que, en més d’una foto amb una persona narrant contes, observem que apareix en rogle, forma que, igualment, evoca lo democràtic i que, per descomptat, reflecteix el matriarcalisme.

Afegirem que Joan Bellmunt i Figueras posa que el terme “escola”, “significa també rodona, rondalla. El nostre terme ha conservat, doncs, el regust del mot grec en record de la vella forma de celebrar classe que, com deia, a la Grècia clàssica venia a ésser com una narració de rondalles, de llegendes” (p. 8). Si aquestes paraules ja empiulen amb lo matriarcalista i amb el fet que, entre els catalanoparlants, durant moltes generacions, s’ha conservat el matriarcalisme, també ho captem quan, en el paràgraf immediat, escriu (i podem confirmar que anava per bon camí, i ens emparem en l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr), que l’escola grega, “havia derivat, a bon segur, de les escoles o rotllanes primitives, on les mares de l’home cavernari difonien i propagaven la saviesa tradicional a la fillada en una rodona formada al voltant del foc” (p. 8). I adduirem que també, com ara, quan passejaven per la natura, com ens han comentat algunes persones (i, així, per exemple, aprenien noms d’herbes medicinals o els noms dels estels).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que ho posen fàcil i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “Els tres cabells del dimoni”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Un rei passeja junt amb el seu ministre, a qui una gitana li llig la mà i li diu que tindrà “un fill que serà rei d’eixes terres” (p. 92).

Un poc després, veiem que el ministre té un fill, que el rei mana agafar-lo, “ficar dins d’una caixeta (…) i tirar-lo a un riu que per allí passava, perquè se l’endugués l’aigua” (p. 92). Cal dir que el riu i l’aigua estan vinculats amb la dona. 

Tot seguit, la caixeta “anà riu avall riu avall fins a topar en la bassa d’un molí, en la qual (…) la molinera, (…) així com veié la caixa (…), va cridar al seu marit i tots junts la varen treure” (p. 92). Hi troben un nen, li cerquen una dida (una dona de llet) i li posen de nom Moisés.

“El noi anà creixent en bondat i formosor i era molt estimat de tothom” (p. 93). A banda, “un dia, anant de caça el rei, passà per allí” (p. 93) i, molt obert, demana els moliners pel fill. Cal dir que la molinera és qui fa els tractes amb el monarca i, com que era el rei, li dona el fill.

Més avant, el rei diu al xic que “ell li perdonava la vida si anava a l’infern i li duia tres cabells del dimoni” (p. 93).

El noi passa per una casa, on l’amo li demana per una perera que feia peres d’or i per un dragó (p. 95). En una segona casa, hi havia un pou i una serp (pou i serp tenen a veure amb la dona) i, en ambdós casos, aplega a un acord amb el senyor i amb els qui el reberen, i li ho posen fàcil.

“I camina que caminaràs, arriba a un riu molt cabdalós (…) i en ell hi havia un barquer” (p. 93) que passava les persones d’un món a l’altre i que volia saber “com ho podia fer per deixar la barca i viure entre els altres homes” (p. 93).

“I, quan fou a l’altra banda del riu, arribà a la porta de l’infern, en la qual trucà i isqué a obrir-li l’àvia del dimoni” (p. 93), qui li indica que “ella li donaria els tres cabells que del dimoni cercava, per a lo qual, dient ‘Torna’t formiga’, el noi es tornà formiga i l’àvia se’l ficà” (p. 94) en una de les seues faldilles. Com podem veure, la dona està vinculada amb la grandària i, en canvi, el jove (que representa l’home) és petit (fins i tot, formiga). Igualment, és ella qui marca les directrius a l’home.

Al moment, copsem que aplega el dimoni i que l’àvia “li digué si tenia son, que li cantaria una de les cançons tan boniques i Llucifer posà el cap a la falda de l’àvia i s’adormí” (p. 94). Ens trobem davant un altre passatge en què es plasma el matriarcalisme: la dona com a transmissora de la cultura popular.

La velleta comenta al dimoni sobre la perera, sobre el pou i, al capdavall, sobre el pas d’una banda del riu a l’altra.

En acabant, la dona “se’n torna a la porta i, quan hi fou, digué ‘Sigues home’ i el noi tornà a ésser home i li donà els tres cabells del dimoni, recordant-li les tres respostes” (p. 95).

Immediatament, el noi se n’anà cap a on era el barquer i, quan ja l’havia passat a l’altra banda del riu, digué a l’home com podria tornar a ser persona. Com a agraïment, el barquer li donà dos sacs d’or. I el minyó, camina que caminaràs, aplega a la casa del pou i, després, a la de la perera. En ambdues cases, com a agraïment, li proporcionen, entre totes dues, rucs, matxos, or, plata i pedres precioses.

Aleshores, el jove fa camí cap al palau del rei i, el monarca, molt obert, li demana com ha aconseguit els metalls i les pedres precioses. El xicot, sense pensar-s’ho dues vegades, li ho diu. Llavors, el monarca també volia anar a l’infern, se’n va cap al riu, el barquer, que segueix el consell del jove, fa que el rei passe a ser el nou remador (p. 96).

Finalment, en el regne, saberen que el monarca se n’havia anat a cercar els tres cabells, tiraren junta, trien el jove com a rei i fou ben rebut per part de tots els seus súbdits (p. 96).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona marca la pauta, amb molta espenta i molt oberta

General, , , , ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes.

Una altra obra en què hi ha informació interessant i en què es reflecteix el matriarcalisme és “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes i editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2001. Quant al tema dels hortolans, Josep Espunyes comenta que l’antic regadiu d’Alàs era “Terra fecunda i, alhora, ben conreada, mostrava tota una gamma d’hortalisses i de fruiters, sobretot, pomers, que feien goig de veure i convidaven a encantar-s’hi” (p. 20). I, per consegüent, plasma que els llauradors associaven la terra com si fos la mare a qui calgués tractar bé, entre altres coses, perquè ella proporcionava la vida i l’afavoria.

Més avant, en la llegenda “El gat parlaire”, veiem que, “En una casa del llogarret de la Valldan (…), la mestressa fila llana (…). La feina amb què s’entreté li agrada, en coneix l’art” (p. 27), detall que va en línia amb la relació de simpatia amb la terra.

A més, copsem que l’home diu a la dona que s’adorma i, al moment, el marit li comenta que, si l’endemà, dissabte, torna el gat, “M’hi trobarà, a mi, filant a la cuina, amb les teves faldilles, les teves mitges…, i alguna cosa més” (p. 29) detalls que empiulen amb el matriarcalisme: l’home acull la part de la dona (filant, faldilles, mitges…). Per això, l’endemà “hi ha un filador en comptes d’una filadora, en Joan (…) [,] amb roba de dona, que ningú no el pot prendre per un mascle (…), sota el vistiplau experimentat de la Marieta” (p. 29)…, és a dir, que la dona té la darrera paraula. 

Igualment, captem que el gat, quan parla amb Joan, li diu “Tens ulls per veure-ho i orelles per escoltar-me” (p. 29) i, per tant, apareixen dos trets que es combinen: la vista (associada amb lo masculí) i l’oïda (la qual, com el tacte, ho fa amb lo femení), encara que, en les cultures matriarcalistes, es prima lo auditiu i el tacte.

A més, més avant, copsem que en Joan respon el gat per mitjà “d’una invocació de conjur que li havia ensenyat la padrina, de petit” (p. 30) i, així, la dona com a transmissora de la cultura i com a educadora (en aquest cas, l’àvia). En línia amb això, quan Josep Espunyes escriu sobre el municipi de Cabó, comenta que, “Anys ha, (…) el cor d’Ares encara batia amb força i transmetia impuls de vida, les vetllades que s’hi feia, sobretot, les nits d’hivern, eren molt concorregudes” (p. 41) i, en la pàgina 50, en relació amb una llegenda, l’autor escriu una nota que inclou “Aquesta versió és quasi idèntica a la que recull Sebastià Farnés, l’any 1892, ‘de llabis d’una dona filla de Peramola’” i, per consegüent, les paraules del text del relat del gat parlaire i, a banda, la realitat, plasmen el matriarcalisme.

Continuant amb la rondalla del gat, afegirem que l’home torna a casa i la dona capta que el marit ha escalivat el gat i, des d’aleshores, el gat ja no passarà per aquella casa (pp. 30 i 31).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal i dones que conviden a acollir i molt obertes

General, , , ,

 

Un relat de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, el paper de la dona com a transmissora de la cultura (sobretot, pel missatge del conte) i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, és “Rondalla de Nadal”. Així, primerament, comenta que, “A l’Alguer, hi havia la tradició que, durant la Nit de Nadal, mentre s’esperava, fent hora, la missa de mitjanit, les famílies estiguessin reunides en redol, tot calfant-se al foc del braser, rostint castanyes, menjant ametles i avellanes. Els grans contaven fets d’altres temps i, a voltes, alguna rondalla. La mia mare, aquell any, ens va contar justament aquesta rondalla” (p. 138) i, per tant, copsem la participació de la dona en l’educació, fins i tot, reflectida en paraules que així ho indiquen en la rondalla.

Tot seguit, veiem que hi havia un sabater, Josep, que treballava molt per a guanyar-se les garrofes, i que tenia una dona i nou fills. El fet és que “un repic de festa, passada mitjanit, anunciava el Nadal del Senyor, un vell mendicant pica a la porta del sabater dient: ‘-Bon Nadal, mia gent, i que pugueu tenir pau, salut i felicitat en la vida vostra! Acolliu-me en la vostra casa. Sóc vell, vengut de lluny a peu i tinc fred i fam. Feu-me la caritat d’ajudar-me” (p. 138). I, molt oberts, l’acullen en la casa.

Més avall, el vellet diu a Josep i a la resta de la família, que hi havia vingut per a ajudar-los en nom de Déu i “’- Em podeu demanar tot lo que vulgueu. Per vosaltres, aquesta nit, en aquesta taula, hi ha l’abundància de cada bé de Déu’. Dient així, toca la taula amb el bastó i, aquesta, en un instant, es transforma, ben aparellada i plena de tots els menjars tradicionals del temps de Nadal” (p. 139) i, a banda, una criatura deixa de tenir febre i “dues filletes del sabater, assegudes al costat del vell, el besaven, per mostrar-li amor i gratitud” (p. 139). Així, copsem l’obertura en la casa i, igualment, els nens reflecteixen la senzillesa i la bonesa amb què se’ls sol vincular simbòlicament.

A continuació, la dona (Maria), com que ja no eren com al principi, proposa al marit (Josep) fer-se més rics: “Demanem-li que ens faci rics!” (p. 139). I el vell, generós i home de paraula, els ho fa possible (p. 139) i, sota el llit matrimonial, trobaran un tresor (p. 139).

Al moment, l’ancià, el sabater, la dona i els fills més grans, passen a cavar i capten “una caixa plena de monedes d’or, i de perles i diamants. Ara eren rics, els més rics de la ciutat.

(…) Al principi de la nova vida, [Josep, el sabater] ajudava els pobres, recordant-se de la sua antiga condició” (p. 140), un detall que enllaça aquesta rondalla amb moltes amb el missatge de pensar en els altres i de fer obres de caritat, per a una societat més oberta.

No obstant això, deu anys després, la Nit de Nadal, un home que tenia un sol braç pica a la porta i Josep, l’històric sabater, el menysprea i fa que se’n vaja immediatament (p. 140). Aleshores, com a resposta, aquest home amb manquesa canvia d’aspecte, es torna el vell de feia deu anys i, dirigint-se a Josep, li diu: “Per això, et tornaràs com a primer, perquè, amb els germans pobres, puguis esperar dies millors també en aquesta terra. Tu, com a ric, podies fer lo que t’era possible per millorar aquest món, i no ho has fet. Es veu que pots fer més bé com a pobre, per construir un món millor, a on hi ha fraternitat vera i, per això, justícia” (p. 140). Afegiré que, mentres escriguí sobre aquesta rondalla, em semblà veure què hauria ocorregut a Sant Josep i a Maria (els noms del pare i de la mare són els mateixos que els dels personatges biblics), si haguessen sigut avariciosos i no haguessen pensat en els altres, com ara, rebent pastors, els Reis Mags, etc..

Finalment, el vell descompareix, el ric “s’és reduït a fer, novament, el sabater” (p. 141) i, això sí, implícitament, el vell no castiga els fills, ja que, tots dos, quan l’ancià passà, per primera vegada, l’acolliren amb una simpatia i amb un cor net que tenien i que encara conserven, malgrat que alguns ja són jóvens: “Però, sent els fills ja grans o grandets, ha passat la vida en pobresa, no en misèria” (p. 141).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les dones i les poblacions rurals reïxen molt el matriarcalisme

General, , , , ,

 

Podríem enllaçar el modisme sobre la bagassa d’Antella (en què Joaquín Martí Gadea considera que la dona no ha de ser motiu de burla) amb el següent: “Bajuana (la tia)”. La tia Bajuana figura en l’obra “Rondalla de Rondalles” (podem pensar que en fa esment a una del valencià Lluís Galiana i Cervera, 1740-1771) i “apareix com una àvia xapada a l’antigor, planota, satisfeta i molt de dites[1], que, en una reunió que tingueren en sa casa Pep de Quelo i Ximo del Portal, tragueren ella i ells a relluir totes les paraules, dites i refranys usats llavors pel poble. I, com que la tendència, hui en dia, de certs valencians empeltats, segurament, de castellans, pareix que siga arraconar la nostra llengua i tot lo que tinga relació amb ella, nosaltres que, gràcies a Déu, no pensem així, volem recordar ací eixos tipus i coses, a fi de que el poble sàpia son passat, únic mitjà de voler com es deu a la terra del Xè i treballar per la seua grandesa i prosperitat. 

Apliquem-li, de pas, una cançó:

L’aueleta[2] Bajuana,

tipus de les nostres velles,

mereix que la celebrem,

si enaltir volem a elles.

 

Puix, el qui no honra als vells i a la seua memòria, no serà tampoc honrat pels jóvens en son dia; fer-ho bé amb ells és cobrar de bestreta el jornal que encara s’ha de guanyar” (pp. 16-17).

A banda, en l’entrada “Boquimolls (els) de Teulà”, la qual figura en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, veiem que els habitants de Teulada (població valenciana de la Marina Alta), “com a gent llauradora i poc afectada a eixir per fora o viatjar, és prou senzilla encara i, particularment, les dones” (p. 27).

Igualment, podem empiular aquests dos escrits amb l’entrada titulada “Pixavins (els) de Valencia” (p. 180 de la primera part), quan comenta que els habitants de la ciutat de València (de malnom, “pixavins”) “sí es tenen en compte els seus gusts, costums i modo de ser, puix tots ells (raríssimes excepcions) són rumbosos i esplèndids en el gastar, molt remirats i, fins i tot, vanitosos en el vestir, amants del faust i ostentació i aficionats a eixir de paella i anar de xauxa o de broma.

Tenen gran ingeni i inventiva per a totes les coses, una gràcia i sal especials per a burlar-se, fins i tot, de la seua ombra, una finor[3] que ratlla en exageració en el tracte social[4], però poc patriotisme i amor a les coses de la seua pàtria xica, les quals desconeixen en general, posposant-les a les d’altres regions i països (…). Estos són els pixavins de València (…).

Els pixavins valencians

són molt fins ensé que volen,

però, quan no els té a compte,

al primer que els ve, l’amolen” (pp. 180-181).

 

En les paraules relacionades amb la fastuositat i amb l’ostentació, veiem senyals de cultura patriarcal que,  per exemple, des dels anys huitanta del segle XX, entraren en Torrent (població de l’Horta de València), en prendre-hi el vincle tradicional amb els Sants de la Pedra, per a justificar unes festes patronals acompanyades de moros i cristians… per a cridar l’atenció, de la mateixa manera que, a hores d’ara, en Alaquàs (una població veïna), han afegit actes amb comparses i filades, més que res, per a fer-se destacar. Les coses, com són. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “dichero”.

[2] En l’original, “ahueleta”.

[3] En l’original, “finura”.

[4] Lo que molts valencians, tradicionalment, diem “coentor”, això és, voler aparençar més de lo que s’és.

 

 

Dones emprenedores, valentes, educadores i molt obertes

General, , ,

 

Continuant amb entrades relatives a la dona en la família catalanoparlant, en l’escrit “Homenatge a les dones” (http://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), plasmat per Marina Ramió en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018, veiem que és “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia. Les dones que m’han precedit fins a arribar avui en dia. Massa sovint, (…) els homes, sense les dones, no haurien pogut tirar endavant, sigui quin sigui l’àmbit”.

Més avant, tracta sobre “la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. (…) va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia. Ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era del seu marit i, un altre, com a masovera”. A més, Marina Ramió addueix que la seua besàvia era “una dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia” i, quan parla de la seua àvia Maria Cantenys Pla (la iaia Maria), comenta que “em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa”. Copsem que, com podem veure en algunes rondalles (i hem recopilat durant la recerca), la persona que més transmet lo vinculat amb la família, amb la història, amb la cultura popular, etc., en una família (o bé, en un ambient) de persones catalanoparlants, és la dona i, principalment, l’àvia o padrina. I la iaia Maria, a més, conjuga l’acció, l’educació i l’obertura als altres: “De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva. La iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant, primer, el mas on vivia i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, al meu amor cap a la història familiar i cap a la història del país”.

Igualment, captem una dona molt oberta, fins i tot, a la lectura: “Als últims anys de la seva vida, ja jubilada, li va encantar llegir llibres”.

En un altre article vinculat amb les padrines, “La meua iaia Rosa…” (https://www.riberaexpress.es/2012/05/25/des-de-lexili-la-meua-iaia-rosa-ferran-sanz), escrit per Ferran Sanz (i publicat en “riberaexpress”), sobre la seua iaia Rosa, qui morí en 1991, uns mesos abans de fer-ne huitanta-sis, comenta que “Sembla l’altre dia, però ha passat molta aigua sota el pont de ferro del meu poble, construcció de 1905, casualment, del mateix any en què era nascuda i n’estava fet, si fa no fa, del mateix material. Perquè era una dona forta, valenta i de caràcter marcat. Sí, la meua iaia Rosa n’havia passat de tots colors i n’havia resistit, posseïa el sentit comú que té tota la gent de poble i les mans (…) de la classe treballadora”.

En un altre passatge, Ferran Sanz afig que la iaia Rosa i el marit “Discutien constantment, xocaven en moltes coses, però mai van deixar d’estimar-se.

(…) Fóra com fóra, amant de la família per damunt de tot, dona a la qual no li queien els anells a l’hora de fer faena o arromangar-se per qualsevol a qualsevol hora. Emprenedora i valenta, discutidora però un tros de pa, aquella dona m’ensenyà moltes coses. (…) Un dia vam fer, a instàncies meues, l’arbre genealògic de la família -tenia una memòria prodigiosa- fins a cinc generacions enllà, amb dates precises i dades curioses (…). Mai, però, m’he oblidat d’ella i mai no ho faré”.

Afegirem que molts trets de les dones que figuren en aquests dos articles, també els trobem en comentaris respecte a dones nascudes abans de 1920 o, més encara, en el segle XIX i de què ens han reportat: força, valentia, espenta, disposició a col·laborar, que portaven els pantalons i, àdhuc, el seu paper en la transmissió de la cultura popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Endevinalles eròtiques transmeses per dones, part de la cultura popular matriarcalista

General, , , , , ,

 

Àvies (o padrines) i mares que transmetien endevinalles eròtiques.

En relació amb endevinalles eròtiques que haguessen transmés àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, el 16 de març del 2022 preguntàrem en Facebook “quines endevinalles eròtiques deien o bé vos ensenyaren? Gràcies”. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el mateix dia i posteriorment ens escrigueren “Doncs, d’endevinalles eròtiques, crec que no en deien. Però, si en vols una que no és eròtica, ací la tens:

‘Un convent de monges blanques,

la directora vermella;

més amunt, les finestretes;

més amunt, els mirallets;

més amunt, la carretera

per on passen els senyorets’.

 

[La solució és[1]] La cara i la clepsa. (La carretera és la cloenda del cabell que tothom portava a l’època, homes i dones).

En sé una altra (…). La deia l’àvia. Segons es miri, és una mica irònica. Aquí va:

‘És una senyora molt endiumenjada que sempre va en un cotxe i sempre va mullada’” (Anna Babra), a qui Ramona Aguilera Revelles li comentà “Sí. Aquesta també la diem nosaltres: és la llengua..”. Afegirem que, en relació amb aquesta, el 16 de març del 2022, ma mare me la digué així: “Una senyoreta molt senyoreta sempre va en cotxe i sempre va mullada”. La solució és la llengua.

Igualment, plasmaren “La mateixa, un pèl eròtica:

‘Un convent de monges blanques i un frare vermell, al mig, que els toca les panxes’. La solució són les dents i la llengua.
L’explicava el meu pare, quan jo era petita” (Montserrat Anglada Esquius), “Un convent de monges blanques, pugen i baixen i es toquen les panxes’, ‘Un convent de monges rosses, pugen i baixen i es toquen les popes’. Són endevinalles. A Lleida, els pits són les popes” (Maria Pons), “’Cada coseta que neix piulant i mor sense ossos’: és un pet!” (Josep Isern), “A Peralt, ‘Del llit, té la ma Maria’: mamaria” (Josep Isern), “Adivina, adivineta, què té el rei a la bragueta? Dues bales i una escopeta” (Esteve Raventós),

‘Marit, marit,

anem-nos[-en] al llit,

farem lo d’ahir, a la nit,

i taparem el foradet’.

 

Al Pallars Sobirà. No sigueu malpensats: vol dir tancar els ulls i dormir” (Natividad Paulet Gerotina), a qui Anna Maria Ferrer Baret li escriu “La meva mare deia una cosa semblant:

‘Pèl sobre pèl i el belluguet al mig’… Dormir!!”, “No és ni carn, ni llonganissa, i l’home el té a la mà quan pixa’. ‘Endevina, endevineta:

Què té ton pare a la bragueta?

-Dos botons i una gafeta” (Mateu Esquerda Ribes), “Ui,… Eren molt serioses, no en deien res:  ni les dones, ni els homes de la família” (Jösse Terricabras Mas), “La meua iaia, quan el nóvio o el marit d’alguna era un malcarat, sempre deia ‘Eixe xic deu tindre el piu d’or’” (Magda Lázaro Mascarós), “’Un convent de monges blanques i un capellà que els hi repica les anques’ (són les dents i la llengua).

‘Marideta, anem al llit,

farem el de l’altra nit,

pèl sobre pèl

i la nineta al mig’.

(És tancar els ulls)” (Carmen Arasa Mateu), “’Entra erta i rabiant, surt pansida i gotejant’.  El pebrot, quan entra i surt de la paella fregit” (Mari Carme Montane). Finalment, comentarem que, el 1r d’agost del 2022, Francesc Castellano, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, m’escrigué “La meva mare deia (variant d’una variant que has publicat) ‘Endevinat, endevineta, què té el rei a la bragueta? Dos cascavells i una trompeteta’“. Cal dir que, com podem veure en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i  Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, els cascavells representen els testicles, mentres que la trompeta simbolitza el penis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li demanàrem la solució i ens escrigué les frases que posem tot seguit.