Arxiu d'etiquetes: cançons eròtiques

“Ixen de la barberia”, cançó eròtica de fa més de seixanta anys

El 4 de maig del 2024, ma mare (nascuda en 1943) em recordà (i ens cantà) una cançó que ella havia oït feia més de seixanta anys. Així, l’endemà, durant una visita a ma casa, m’afegí “La sabíem de les àvies i jo faria anys que no havia cantat esta cançó. Potser que fóra la tia Patrocinio (germana de ma àvia Amparo, la meva àvia materna) o d’una germana de l’àvia Amparo”, és a dir, que l’obra fos del darrer quart del segle XIX. Personalment, jo li l’havia sentida més d’una vegada.

També ens va adduir que, com que, abans, no hi havia tele i es cantava més, era habitual fer una cançó a partir de més d’una anècdota o de poc. I, al capdavall, li comentí (i ens respongué) que “Eren més lliures”.

La lletra d’aquesta cançó toca el tema de la sexualitat i ja es cantava en la meua infantesa (nasquí en 1971), almenys, en Aldaia (l’Horta de València) i en altres poblacions de la mateixa comarca. Diu així:

“Si voleu saber senyores

lo que ara està passant:

que els xics s’han fet retontos

i, en la barberia, sempre estan ficats.

 

Entren en la barberia

i li diuen, al barber:

‘-Mestre: depile’m les celles,

faça’m el massatge

i la permanent’.

 

Ixen de la barberia

i no saben com anar,

puix pareixen mariquites:

igual que les xiques

en l’acaminar[1]”.

 

 

Notes: [1] Tant la paraula “retontos” com també “mariquites” (hi ha la forma tradicional i adient “marietes”) són castellanismes.

Quant a “en l’acaminar”, en forma genuina, “en el caminar”.

Finalment, afegim el registre de veu, d’aquesta cançó que, al moment, recordí com l’havia oïda anys arrere.

 

Dones que porten la iniciativa, que trien i molt obertes

El 7 de novembre del 2023, en resposta a un correu electrònic que ens havia enviat Carme Moruno Aragonès, li escriguérem:
“Gràcies, Carme, i bon dia,
Al meu coneixement, i, partint del fet que la tornada és en castellà i d’una cultura patriarcal (com és aquella, que no la vinculada amb la llengua catalana), és molt fàcil d’entendre el punt de vista de la teua àvia. I em pose de part d’ella:
1) Procedeix de la cultura castellana, patriarcal. El que la catalana és matriarcal està molt reflectit (i, quan diem ‘molt’, ho fem després d’haver llegit i analitzat, possiblement, més de set-centes rondalles, narracions i llegendes tradicionals de poblacions catalanoparlants, no de traduïdes al català, ni d’escrites en els darrers cinquanta anys) és una realitat. He estudiat també algunes cançons i poemes que m’han passat.
2) En la cançó, la dona llepa el penis a l’home. En moltes cançons mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la dona és qui diu si aprova o no lo que vol l’home i, àdhuc, qui diu quan podrà, per exemple, fer-li una penetració. No és ell qui té la darrera paraula, qui mana, sinó ella.
3) Les dones catalanoparlants (i hòmens que ara tenen cap als huitanta anys, i n’he conegut molts perquè passava prou per un centre de jubilats i pensionistes, entre el 2009 i el 2015), són moderats, encara que, sovint, a elles, els agraden les cançons que jo dic eròtiques i, moltes vegades, es diuen picants.
4) En aquests versos, la dona és un instrument per a l’home (bé en hivern).
En canvi, per exemple, en la cançó ‘La manta al coll’ (pots escoltar en Internet la versió del grup ‘Carraixet’, la que prenc per a la recerca), és cert que lo que més ‘es cotitza’ és una xica per a dormir (per cinc quinzets), però, igualment, és de veres que, en una altra estrofa, elles tenen molta iniciativa i, fins i tot, jóvens, tenen certa independència: ‘Les xicones de Xixona, / s’han comprat una romana / p’a [= per a] pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana’). Aquest darrer detall empiula, com ara, amb el fet que, una de les àvies de ma mare (que havia nascut en els anys setanta del segle XIX) tenia certa independència econòmica respecte al marit i, a més, feia els seus dinerets a partir de vendes en la ciutat de València. I, com la meua besàvia, podem trobar moltes dones del darrer terç del segle XIX.
En qualsevol cas, aquesta cançó serveix com a exemple per a captar com influeix l’entrada d’una llengua de fora del terreny (però associada al poder polític d’un Estat)”.
Més avant, li he escrit:
“Ara m’ha vingut al pensament que, com a ‘compensació’ (i, potser, per això), algunes dones que m’han reportat es prenen aquestes cançons amb certa tranquil·litat: hi havia el fet que, com m’ha escrit més d’una dona, encara que, en el bar (o fora de casa), el marit pogués exagerar (com és el cas d’aquesta cançó), sabien prou i massa que, en casa, elles manaven i, igualment, que elles eren qui els donaven part dels diners que ells portaven a casa (fet que es pot llegir en algunes entrevistes que han publicat en Internet) o qui els deien com havien d’actuar fora de casa (en Andorra,… àdhuc, a qui havien de votar, quan encara no ho podien fer les dones)”.
Agraesc la generositat de Carme Moruno Aragonès, la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que festegen, eixerides i molt obertes

A més, el 23 de novembre del 2020, en el meu mur, José Aznar Sampayo també escrivia: “Altra cançoneta:
‘Hi ha que vore,
al mes de gener,
quant canten els gats [1],
per dalt dels terrats’.

Ma mare la cantava!”.
I, com que jo, des de xiquet, fins que tenia uns vint anys, havia viscut en una casa on, enfront, n’hi havia una de més de dos-cents anys i molt gran, possiblement, de les més grans d’Aldaia (l’Horta de València), i, per les teulades, hi havia molts gats, li comentí que, “En gener, és quan més cerquen parella. Ho dic perquè, durant molts anys, en una casa de més de dos-cents anys que hi havia enfront d’on vivia junt amb els meus pares, ho feien molts gats que vivien en aquella casa (de més d’una fanecada de superfície)”. I ell respongué: “Així és”.
El 4 de febrer del 2021, en el meu mur, Maria Teresa Estarellas Roca publicava una cançó que, el 2 de febrer del 2021, Luci Coca Edo havia plasmat en el grup “Amics de les frases en català”:
“Recordo una cançoneta de ma mare:
‘Un peixater cridava
Noies, sardina!!
Surt una minyoneta, molt eixerida.
Que no em fa peça, que no em fa peça.
Vosté la té arronsada i jo la vull tiesa’

Una cançoneta picarona amb segona intenció”.  

En resposta a aquesta cançó, Maria Teresa Mas Tost escrigué una endevinalla: “Què porta el rei Pepet a la bragueta? Dos balins i una escopeta”. En el DCBV, podem llegir que un balí és una “Bala molt petita o perdigons grossos per caçar”.
En relació amb la paraula “sardina”, direm que hi ha uns versos eròtics catalans molt coneguts, que trobàrem en setembre del 2021 (tot i que ja els coneixíem), en aquest cas, plasmats per Montse Gallés, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 6 de març del 2021, que diuen així:
“Jo sóc català,
porto barretina
i, el que em digui res,
li tallo la sardina” .

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El “gat”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, és la vulva: “mil voltes (la jove)… la retenta / pensant que tant moix esta lo seu gat”.

Dones que transmeten cançons, que comenten i molt obertes

A continuació, també el 15 de novembre del 2020, en el meu mur, José Vicente Castel Ariño escrivia una cançó que diu així:

“Totes les dones tenen,

al pitral, una canal,

i, un poquito más abajo,

la ratlla de Portugal”.

 

Aquesta cançó en què, fins i tot, intervé Portugal, com plasma José Vicente Castel, “La cantava ‘l’abuelo’ Pelegrí als ‘bureos[1]”.

Igualment, el 15 de novembre del 2020, també en el meu mur, Ramon Arres Flores escrigué una cançó que diu així:

“Quan jo era xicotet,

ma mare me malcriava:

 em tocava la panxeta

i el piuet se m’empinava”.

 

El 21 de novembre del 2020, en el meu mur, Jbv Bellvert Valls en posava una:

“Ahí, ‘rant’[2] el cul,

tinc un penjoll

que, si me l’estire,

m’arriba al genoll.

Jo me l’he lligat

‘en’ un fil d’espart

i se m’empina:

no hi ha novetat”.

 

El 22 de novembre del 2020, en el meu mur, Jose V. Sanchis Pastor escrivia unes línies d’humor eròtic: “Sabíeu que l’home té dos caps? L’u, amb el cervell; i, l’altre, sense cervell. Fixeu-vos i veureu com el cap sense cervell sempre va en la mateixa direcció: dins-fora-dins-fora… I, quan ja s’ha cansat, tira dos escopinyades i a dormir una altra vegada”.

El 23 de novembre del 2020, en el meu mur, on havíem publicat una cançó, José Aznar Sampayo comentava que “La germana menuda de ma mare em contava que anava a casa sa ‘uela’ Lluïseta. Tant a l’una com a l’altra, els agradava cantar i la cantaven”. La cançó publicada, que havia sigut facilitada per ell el 21 de novembre del 2020 en el meu mur, diu així:

“Mare, mare,

no vull eixe

nóvio panxut.

Filla, filla,

pots triar-te’l

del teu gust”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Bureo és una paraula castellana que vol dir aplec de persones per a celebrar divertiment, de lleure.

[2] Ran, arran.

Cançons i versos eròtics plasmats per Joaquín Martí Gadea

 

Continuant amb cançons i versets eròtics recopilats per Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, publicada en 1908, també podem llegir sobre una dita antiga que “corre per la comarca i pel comtat de Cocentaina (…) diu lo següent:

Els fills de Montaverner,

tot ho volien saber;  

hasta [1] un corbo[2] de bacores[3],

quants peçons podia haver” (p. 68).

 

En l’entrada “Jamèles (les) de Nadal”, també en la primera part de l’obra, exposa aquesta cobla, la qual em comentà ma mare, el 10 d’octubre del 2022, que ella coneixia:

“Esta nit fa bona nit

i demà farà bon sol;

la xica del potecari [= apotecari]

s’ha cagat en lo llançol[4]

i sa mare la torcava

amb una fulla de col” (p. 118).

 

En el mateix llibret, addueix una altra cobla, la qual hem vist en el DCVB i en Internet:

“Bones xiques, en Turballos[5],

xiques de bon gra de cara

i, a la baixada del Port,

està l’auela Santa Anna” (p. 206).

 

En l’entrada “Topudes (les) de Vinaròç”, escriu sobre les xiques de Vinaròs i plasma “hem volgut nosaltres donar-les a conéixer (…) i, de pas, recordar l’antiga cançó:

Les xiques de Vinaròs

porten lo topo molt gros;

se pensen que és cabellera

i és carabassa amb arròs” (p. 227).

 

Al capdavall de la primera part, escriu “com una antigalla de la terra, a la qual fa referència la següent quinteta:

Una vella, en Benillup,

carregant-se una taleca,

li deia al compare Lluc:

-Quina[6] botifarra tan seca,

que no li puc traure el suc”  (p. 241).

 

En la segona part, hi ha l’entrada “Cul (pareix) y bufa”,  en què posa una cançó amb uns versets que diu així:

“Cul i bufa diuen tots,

que estan sempre tan units

que, quan ella vol eixir,

ell ja té oberts els postics” [7] (p. 272).

 

Com podem veure, malgrat que Joaquín Martí Gadea també fou capellà, com a folklorista, recopilà cançons eròtiques molt populars i, algunes, antigues i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: [1] En l’original, “dasta”.

[2] Un corbo és un recipient de vímens o d’espart.

[3] Figa de pell negra.

[4] Llençol.

[5] Turballos és un llogaret que es troba en el terme de Muro d’Alcoi (en la comarca del Comtat).

[6] En l’original, escriu “Qué”.

[7] Les portelles, les portes petites.

Cançons i versets eròtics plasmats per Joaquín Martí Gadea

 

Cançons i versets eròtics en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920).

Tot seguit, exposarem cançons i alguns versets eròtics que hem copsat en aquesta obra de primeries del segle XX, malgrat que fos redactada per un home que, a més de folklorista, per exemple, era capellà.

En la primera part de l’obra, veiem una entrada relacionada amb els habitants de Pedreguer (una població valenciana de la Marina Alta), amb aquests versos:

“Per a senyorets, Ondara;

per a tesos, el Verger;

per a bones figues[1], Pamis;

per a boçals, Pedreguer” (p. 29).

 

N’hi ha una altra, i semblant, en el mateix llibret, la qual figura com una “cobla popular”:

“Per a bon raïm, Xixona;

per a figues, Ontinyent;

per a gaiatos, Corbera;

p’a taronges, Carcaixent” (p. 45).

 

A continuació, addueix “I, si vostés en volen més, al batre; si no a este, a l’altre” (p. 45), i, així, convida a aprendre’n més.

A banda, en l’entrada “Carrasqueta (la) de Xixona”, també en la primera part de l’obra, inclou “la cançó antiga” (p. 47) que diu així:

“En l’alt de la Carrasqueta,

una vella es va pixar;

va regar un bancal d’horta

i un altre tant de secà” (p. 47).

 

Un poc després, en l’entrada “Catarròja descubèrta”, escriu “El poble canta, a dos per tres, esta cançó que nosaltres reproduïm:

Catarroja descoberta

i Albal sense fonament;

si voleu xiques guapes,

Alcàsser i Picassent” (p. 50).

 

Igualment, Joaquín Martí Gadea, en l’entrada “Cega (la) de la Ollería”, comenta que, “Segurament, era molt nomenada en la província de València a mitjan segle dènau[2], per la seua gran veu, per la gràcia en cantar i tocar la guitarra i, més que tot, per tindre tanta facilitat en versar o traure cançons, trobos[3], col·loquis i romanços. Per això, hem volgut nosaltres traure-la a relluir ací i, com a final, dedicar-li esta cobla:

La cega de l’Olleria

tingué una veu de barranc,

molta gràcia p’a fer versos

i romanços prou picants.

 

No és la primera que ha descollat en eixe gènere, però, segons conten, era una notabilitat i, per això, la incloem” (p. 51).

Quant a les cançons eròtiques, més avant, tractant sobre Llíria (una població valenciana de la comarca del Camp de Túria), escriu que, “en altres pobles, les dones, per no res, ja estan, a lo millor, dient-se mil picardies” (p. 64).

Igualment, afegirem una altra cobla en el mateix llibret:

“Les cireres de Laguar[4]

són prou dolcetes i bones,

mes les d’Almudaina guanyen

en ser cruixents[5] i grosses” (p. 53).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Agraesc, igualment, els comentaris de l’amic Víctor Ferrer, molt interessat per l’etnografia, en relació amb la tasca de Joaquín Martí Gadea i a com se li podria traure més suc.

 

 

Notes: [1] Tot i que Joaquín Martí Gadea no en faça cap comentari, hem considerat que podria tractar-se d’un detall eròtic i femení: la vulva.

[2] Dènou, dinou.

[3] “Trobo”, en el DCVB, figura, per exemple, com “Composició en vers de caràcter vulgar, sobretot de tema narratiu”.

[4] En al·lusió a la població la Vall de Laguar (en la comarca de la Marina Alta).

[5] En l’original, “cruiyxentes”.

Cançons escatològiques i respostes de moderació, matriarcalistes i molt obertes

 

Cal dir que també hem trobat informació relativa a la cançó de la caguerada de bou, en un escrit de Salvador Palomar titulat “Cagarada de Bou” (https://lateiera.wordpress.com/2012/06/26/cagarada-de-bou) i publicat en el blog “La Teiera”, en què indica que, “Més cap aquí he conegut altres variants, molt semblants en l’argument, procedents del País Valencià, amb una tonada més animada pel que fa a la cançó:

‘Caguerà de bou,

quan plou, se regala;

la de vaca, no,

perquè està assaonada’”.

 

I, així, de nou, copsem el matriarcalisme, àdhuc, en què la caguerada de la dona és feta, en el seu punt, madura. A més, resulta interessant que Salvador Palomar incloga que, “Gràcies a les noves tecnologies, al Raül i a la Noemí, aquests dies n’he conegut encara una altra, la que canta Pilar Bonet Poblet, de 86 anys:

‘Cagueradeta de bou,

que, quan plou, se regala;

menos[1] la de vaca,

que cau a pilotades’”.

 

Per això, podem dir que la caguerada de vaca (i, per extensió, la dona en el dia rere dia, en les cultures matriarcalistes) és més sòlida, reflecteix una actitud més valenta i, novament, captem que, en cap de les cançons recopilades, es plasma una mena de competició a veure qui fa la caguerada més lluenta, ni més grossa, etc.. Simplement, veiem la música com un element més de la vida quotidiana, del lleure i, òbviament, de l’actitud matriarcalista en la vida.

Com a anècdota, si més no, vista des del País Valencià, el 20 de juliol del 2022, quan, per primera vegada, accedírem a aquest article, ens adonàrem de la bona acollida que té la part sexual, eròtica i escatològica entre autoritats polítiques de primera línia, com ara, un batle. Així, Salvador Palomar, en “Cagarada de Bou”, addueix que, “A Reus, la cagarada de bou s’associa amb els reconeixements, en positiu i en negatiu, que la colla del Bou de Reus[2] fa cada any a persones o institucions que han destacat per la seva activitat”.

De fet, “la cagarada, com la gorra del portador, s’atorguen, davant la porta de la Casa de la Vila, en el transcurs de la cercavila o correbars que porta el Bou de Reus i qui l’acompanya de taverna en taverna” i, a banda, afegirem que “L’alcalde, Carles Pellicer, va recollir la seva cagarada personalment” i que, en la fotografia en què apareix l’esmentat batle, ho fa somrient.

Quant a l’actitud del conseller en cap, és significativa: per mitjà de la seua participació en un acte de lo que, en un altre temps, s’hauria considerat el vulgus (la gran majoria de la població, les persones comunes, etc.), en lloc de fer-ho només per les que sobreïxen (siguen, lo que es diria instruïdes o, com ara, refinades), no acull el racionalisme que menysprea el poble, ni el misticisme que rebutja lo que no abraça la puresa, ni una mena de puritanisme, i, de pas, el batle accepta una part més del matriarcalisme: la moderació entesa com no triar els extremismes.

Adduirem que, en la rondalla valenciana “El bon cagar”, recopilada en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez, un rei, per no acceptar una filla (la més jove), qui li desitja un bon cagar, les passarà magres i tornarà a una situació favorable quan abraçarà la filla, això és, quan ell no estarà obert als qui prefereix, sinó a tots. Lo que entra (la nutrició, vinculada amb lo maternal), ha d’eixir,… per a que hi haja moderació corporal. I, en eixe sentit, la figura del caganer o actes com el del batle de Reus, van en línia amb lo matriarcalista.

Igualment, Joan Ruiz i Solanes, u dels qui comenta aquest article, plasma que, “A l’Empordà dels anys 50, ho cantàvem diferent:

‘Merdera de bou que,

quan plou, se regala;

la de cabra, no,

perquè és cascallonada’”.

 

I, així, com que “cascallonada” prové de “cascall”, mot que, com ens indicà Narcís Coderch el 21 de juliol del 2022 en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, “Podria ser que vingués de ‘cascall’, que la seva grana són bolets molt petits”, a qui, el mateix dia, comentí que, “En el DCVB, hi ha una entrada de ‘Cascall’ en què inclou la paraula ‘Ametlla’. L’ametla és un aliment sec i, a banda, dur. Podria anar en eixa línia”. Les cagades de la cabra, consistents, encara que petites.

En relació amb el terme “cascall”, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), en el meu mur, el 21 de juliol del 2022, em plasmà que, “Al poble[3], dèiem ‘Si vols tenir olives negres tot l’any, compra’t una cabra’”. D’aquesta manera, es reflecteixen uns quants detalls matriarcalistes: el color negre (ací, vinculat amb les olives que es consideren idònies) i la cabra (animal de què, com la vaca, més d’una vegada, ha sigut d’on han begut la llet els infants i més persones).

Cal dir que la cabra com també la vaca és un animal i, a més, femella, de què s’aprofita la llet i que, així, també podríem vincular amb el matriarcalisme (sobretot, atenent al bon tractament que rep en aquesta cançó).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Població catalana de la comarca del Baix Camp.

[3] Les Borges del Camp, on ell nasqué.

 

En aquesta foto, el batle de Reus, en un senyal més d’interés pel poble i per la població que ell representa.

Àvies i mares transmissores, que remenen les cireres i molt obertes

 

Àvies i mares nascudes abans de 1920 i que transmeteren cançons eròtiques en llengua catalana.

El 12 de febrer del 2022, en Facebook, preguntàrem sobre si bé les àvies o bé les mares, “Vos ensenyaven cançons eròtiques” i els comentaries foren els següents. En el meu mur, el mateix dia, em plasmaren “Que recordi, només ‘La Fadrina va a la Font’ i ‘Baixant de la Font del Gat’!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Ara no em ve res al cap” (Montserrat Cortadella), “’Les nenes maques’, ‘El senyor Ramon enganya les criades’, “La tia Maria codonys collia’…” (Rosa Rovira).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de febrer del 2022, Magda Lazaro Mascarós ens escrigué “La iaia en cantava algunes. Li pregunte a la mare, Lluís”.  A banda, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el mateix dia, Montserrat Serra Rams n’afegí una que diu així:

’Estimada Agneta:

obre la finestra, obre-la,

tira-li la clau, tira-li…

que pugui obrir, pugui obrir”.

 

A banda, Montserrat Serra Rams ens comentà que “Ho cantava sempre la meva veïna, la Sra. Càndida.

Comarca d’Osona.

Nascuda al 1912”.

Igualment, el 12 de febrer del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “No”.

Ara bé, el 26 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos transmeteren cançons eròtiques? ¿En transmeteu a altres persones, fins i tot, de les generacions més jóvens? Gràcies” i les respostes en foren més i, fins i tot, molt interessants.

Així, en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, Ester Berenguer començà escrivint-ne una en castellà, que li cantava la iaia (“La iaia em cantava […]. És més o menys així. No ho recordo més. I és molt bonica. Mai l’he oblidat i la canto, de vegades, a soles”). Ara bé, quan li demaní “¿I n’aprengueres cap en català? Gràcies”, ens respongué “No ho recordo, però, a part del ‘Caragol, treu banya’, d’en Patufet o els contes de rateta presumida, que deia ‘Si em compro avellanetes, / em cauran les dentetes. / SI em compro cacauets, / em cauran els queixalets’. O ‘Les cabretes i el llop’; ‘Els tres porquets’, que deien ‘Bufaréééé, bufaréééé’ i ens feia esgarrifar.

Tots els contes jo els conto, a les meves netes, en català, tal com els contava la meva mare. O iaia. Les cançons eren diferents.

Síííí: una en català. O dos; ara t’escric” i plasmà el text següent, d’una cançó didàctica amb un final eròtic:

“Marieta fa de cos,

s’eixuga amb un terròs.

El terròs no li va bé,

s’eixuga amb un paper.

El paper se li enguinça[1],

s’eixuga amb una pinta.

La pinta li esgarrapa,

s’eixuga amb una rata.

La rata li mossegà,

s’eixuga amb una ceba.

La ceba li cou,

s’eixuga amb un caragol.

El caragol, tot emprenyat,

se li fot dins del forat”:

 

Comentarem que, des del primer moment, vaig intuir que el caragol representaria el penis i, de fet, ho diguí (“¡Mira que fóra el penis!”), consultí la paraula en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta,… i posava “Membre viril”.

A continuació, Ester Berenguer en plasmà una altra, més destinada per a xiquets de pocs anys:

“Una xica rica pallarica,

cama curta i boterica,

va tenir cinc fills

rics pallarics,

cama curta i boterics.

 

Si la xica rica pallarica

no hagués tingut als cinc

fills rics pallarics

cama curta i boterics,

no seria la xica rica pallarica

cama curta i boterica”.

 

Més comentaris en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, foren “Sí. La meva iaia m’ensenyava cuplés i sarsueles que tenien un toc picant” (Cinta Forens Calvet), a qui preguntí “¿Eren en català?” i em respongué “No, ho sento. En català, em deia una cosa que ella anomenava ‘chascarrillos’, però no els recordo”, fet que indica que sí que cantaven cançons eròtiques, encara que, en aquest cas, fossen en castellà. Un altre comentari, però de Dolors Fuste Burjales, fou:

“Mon pare em va portar

un morteret de coure…

Besa’m ço cul

que no em puc moure”.

 

A més, Dolors Fuste Burjales ens afegí “Ma iaia era molt contadora de contes i històries; però, picants, poques”, fet que indica que sí que en narrava. En aquests casos, parlem de dones nascudes abans de 1920.

En canvi, el mateix dia, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Ros Vera Burguera escrigué “Nooooo! Això era pecat mortal”.

Adduirem que, en el meu mur, el 26 de febrer del 2022, plasmaren “Jo no hi recordo” (Montserrat Cortadella), “Alguna cançó picantona, sí; però, eròtica, no” (Pilar Ortiz De Paz), a qui comentí que són dues paraules sinònimes. Rosa Garcia Clotet afegí la cançó de Guillermina Mota “Remena, remena, nena”. Si la nena és qui remena (que ho és en aquest cas, com qui remena les cireres), és perquè la dona és qui té la darrera paraula, qui empunya les regnes de la seua vida.

Fins i tot, en el grup “Dialectes”, el 26 de febrer del 2022, Maica Ortega Rubio ens comentà “Penso que era una forma de parlar de temes sense ser directes. Per exemple, ma sogra no volia anar a servir a una finca determinada, per l’amo.

Ara no té sentit. Es pot parlar tranquil·lament d’aquests temes”  i li escriguí “Estic d’acord perquè hi ha estudis que plasmen que, per exemple, la cultura, per mitjà de la música, fins i tot, es transmetia en balls i danses”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esquinça.