Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Els Sants de la Pedra: balls, danses, pans beneïts i matriarcalisme

General, , , , , , , , , , , ,

 A continuació, tractarem sobre el matriarcalisme que hi ha vinculat als Sants de la Pedra (i, per exemple, en relació amb la celebració de la festivitat dels sants Abdó i Senent), el qual està present, com ara, en l’obra “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” (1), de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), un religiós valencià que, en aquest llibre, ens aporta informació clau sobre balls, danses, pans beneïts i altres fets relacionats amb la festivitat d’ambdós sants, que són d’origen matriarcalista i que encara continuen en el segle XXI.

Aquesta informació ens pot fer pensar que eren una pervivència antiga en el seu temps i en el Regne de València (a mitjan del segle XVI, ja que el llibre fou imprés en la Ciutat de València en 1542) i perquè n’hi hagué que encara perduraven en el segle XVIII.

Així mateix, el contingut i l’estil literari de l’autor ens permeten conéixer part del punt de vista que hi hauria, aleshores, en l’Església valenciana i a nivell d’Europa (sobretot, tenint present que tres anys després, en 1545, començaria el Concili de Trento, d’on sorgiria una visió que remarcaria més una religiositat dirigida des del poder eclesial, amb intenció d’acabar amb la religiositat popular i amb manifestacions matriarcals i paganes que, aleshores, es mantenien fermes), si més no, tal com ell descriu lo religiós digne de conservar i de promoure i, a banda, lo que calia tombar, com ara, els balls i les danses que es celebraven en el Regne de València amb motiu de la festivitat dels sants Abdó i Senent. 

En el capítol cinqué, i en relació amb les danses i altres fets culturals que, a hores d’ara, podem presenciar (sobretot, en Catalunya) en el segle XXI, direm que, en lo que escriu Joan Baptista Anyés,  sobre l’abat Arnulf, d’Arles (de la comarca pirinenca del Vallespir), abat que, segons la llegenda (tot i que hi ha arguments de pes per a considerar que tingué lloc un fet semblant), en la segona mitat del segle X, anà a Roma a demanar que se’n pogués emportar els cossos dels Sants de la Pedra i, així, resoldre tots els maldecaps agrícoles i de la vall d’Arles, introdueix un fragment molt interessant que diu així: “el sant abat a corregir ses males obres i fer penitència exhortava, i que això, amb molta fe, a la clemència de Déu recorreguessen amb dejunis, processons i oracions devotes, puix és a tots molt cert, que per justa penitència i esmena de la mala vida, la divina indignació s’aplaca. Però no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i tabals i balls fer grans danses, en les quals mai no fou servit Déu, ni menys els sants”.

Relacionat amb els pans beneïts (que hem pogut enregistrar més en fonts relacionades amb poblacions catalanes), tot i que, de manera indirecta, en l’entrada “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs” (2), escrita per Manel Jovani, qui porta el bloc “El somni de la Deessa Terra”), llegim que “es pot afirmar que sota diverses advocacions de la Mare de Déu, i també la figura d’alguns sants, es continuen mostrant els antics cultes agraris dels nostres avantpassats. Fins i tot, la mateixa transformació eucarística de Jesucrist en el Pa diví no deixa de ser una clara al·lusió a aquests cultes agraris”. Però també, com manifesta, en acabant, que “La Gran Mare del gra i de la terra està present en la gran aparició d’imatges en terres de conreu, dins de les garbes de cereals o entre espigues de blat. Les festes de blat són un exemple evident de la seva sacralitat, igual que les ofrenes de pans a les imatges”. I, també afegirem que encara hi ha poblacions on, durant la celebració de la festa dels sants Abdó i Senent, es donen pans beneïts i, així mateix, que, en alguns casos, he trobat lo que es diu “els pabeneïters”, terme que, per exemple, empra Miquel Rustullet Noguer (de la comarca del Pla de l’Estany), en l’article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén” (3), publicat en “Revista de Banyoles”, en el 2012.

Però el tema dels pans beneïts de què parla Joan Baptista Anyés com també dels “pabeneïters” , el trobem, de nou, per exemple, en l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén” (4), del capellà Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany).I el religiós valencià, per a adduir-hi més raons per a actuar favorablement a l’espiritualitat i a les obres que ell  considera prioritàries per damunt de lo pagà, en el capítol cinquè, diu, en acabant, que “Com en tals festes més sia festejat el Diable, cometent-se en tals solaços innumerables qüestions i culpes, com se’n veu la experiència (sic)”. Intuesc que el Diable de què parla, era una manera metafòrica de fer al·lusió al paganisme (i, per baix mà, a lo femení i a lo matriarcal), encara persistent en el segle XVI.

Aquestes línies poden fer-nos pensar que, en el seu temps, hauria vist o hauria conegut (perquè escriu “com se’n veu la experiència”) que, amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, els llauradors valencians (als quals va dirigit el llibre) fessen més aïna música amb els instruments esmentats i també balls i danses. Així mateix, després de veure com escriu les paraules, podríem intuir que, almenys, els balls i les danses, hi poguessen ser d’origen pagà i que encara estiguessen arraïlades, a nivell popular, en el Regne de València (“dels nostres llauradors”).

Tot seguit, rebutja aquesta actitud del camperolat, en dir que “I així ens deuen admirar si els gloriosos Abdó i Senén no els guarden les terres i possessions, com de tals festes els sants sols tenen el nom i tot l’altre és dels que ballen i, parlant més ver, del Dimoni”. Per tant, Joan Baptista Anyés considera que les danses i altres esdeveniments musicals i populars són lo més arrelat el dia de la festa dedicada a ambdós sants, que aquests fets estan allunyats del cristianisme que ell defén i, a més, expressa, poc o molt, que és adient que siguen erradicats. 

Immediatament, proposa, com una espècie de camí correcte (més que com a alternativa, “I, si els tals mon consell volguessen prendre”), que les persones que s’hi dedicassen, canviassen la seua dedicació, de forma que hi “obligarien més cert als gloriosos sants, que amb molta devoció, penedits de sos pecats, amb tota solemnitat celebrassen la missa i oficis del dia dels sants, i que els que havien de donar als sons i desprendre en els hostes ho plegassen tot i ho distribuïssen entre els pobres vergonyants dels seus propis llocs i parròquies. I, celebrant així la festivitat dels sants, podrien justament confiar en la divina misericòrdia, que per la intercessió dels gloriosos prínceps, ses possessions i béns els guardaria”. Els “pobres vergonyants” són les persones que demanen almoina amb sentiment de vergonya.

I tot, com Joan Baptista Anyés redacta, immediatament, en el capítol cinqué, “Perquè mai la indignació de Déu s’aplaca (*) per sons de trompes i tabals, ni menys per balls, pels quals més s’ofèn; ni s’aplaca per processons i cantars, ni per crits de misericòrdia de persones que primer ses vides no esmenen ni de les males obres es peniden, per molt que els tals, cridant misericòrdia, es facen roncos (*). Com pogué ser que no s’aplacà la indignació justa de Déu pels dejunis i processons dels pobles d’Arles i veïns térmens, com se mostra que no cessà per aquelles, ni els acostumats temporals ni persecució de les feres, perquè pogué ser que aquells que misericòrdia demanaven, perseverassen en les acostumades envellides malícies i culpes”.

Serà, en el capítol vuité, on Joan Baptista Anyés comentarà que, des de que l’abat Arnulf portà les relíquies dels sants a Arles, hi desaparegueren els problemes que hi havia, ja que, “molt admirats aquells pobles, a nostre senyor Déu, en els seus sants, magnificaren”. 

Lo tractat sobre la visió del religiós valencià, respecte a les festes, permet entendre que el costum de ballar, amb motiu de la festivitat dels sants de Abdó i Senent, no sols és del segle XVI o anterior sinó que, a més, el seu origen, efectivament, és pagà, ja que, en cas contrari, no cal imaginar que Joan Baptista Anyés, capellà de l’època (però amb un estil literari i un missatge més paregut al de Sant Vicent Ferrer, qui visqué entre 1350 i 1419, això és, no renaixentista) hi exposàs, indirectament, la conveniència de fer com en Arles i, així, substituir-lo per dejunis, processons, oracions i, fins i tot, per la generositat cap als pobres que captassen.

Ara bé, la visió de Joan Baptista Anyés sobre els balls i les danses devia ser compartida per més religiosos i en part de la jerarquia eclesial del segle XVI i anterior al Concili de Trento i, molt més encara, després de l’esmentat concili. Així, en “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (5), entrada amb un article de Carles Martí Vila, cronista de Sant Boí de Llobregat, hi ha que “Fou en l’any 1649, quan el rei de França s’havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets (*), sobretot concedint-los els bens (sic) dels que lluitaven contra la seva dominació.

El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué les festes de la vila, no precisament la festa major sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senén. Els jurats i altres representants de la població aixecaren acta de protesta i en ella nomenen els espais seculars en els quals s’havia materialitzat la prohibició.

Eren primerament les danses, els balls de plaça, tan importants, especialment els que es celebraven a l’acabament dels oficis religiosos.

(…) No es prohibien sols les danses, tampoc es permeté fer cossos. El cos era una mostra de las (sic) manifestacions esportives d’aquell temps, unes curses a peu que, fins fa relativament pocs anys, havien tingut gran ambient a la vila [de Sant Boi de Llobregat]”.

Però lo que conta Joan Baptista Anyés persisteix quasi dos segles després, en l’any 1736,  en aquest cas, en el Regne de València, ja que, Joan Esplugues, un capellà valencià del segle XVIII, en un llibre que recull molts escrits seus i presentat com “Memòries d’un capellà del segle XVIII” (6) escriu que, en Montaverner (una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida), durant les festes posteriors a la festivitat de Sant Jaume (25 de juliol), en considerar que “Es [= En] estos dies no tingué esta octava més memòria que la que feu lo rector en son ofici i missa, perquè els dos es prengué el món per a ses bulles i festes que també volen executar en reverència i solemnitat de Déu i sos sants i encara que de elles no es serveix lo senyor, a voltes és menester donar-les lloc per a que accedisquen en atre temps a lo espiritual o servisca per a desempalagar, perquè molt luego se embafen de la devoció i sos exercicis, tan embafats i enfadats com los jodios en lo desert que arribaren a marmolar i manifestar fastig del mannà que del cel cada dia enviava Deu (…). Esta és malaltia vella que patim des de que Adam pecà perquè per lo gust i sabor de aquella fruita vedada a tots nos estregà (*) el paladar; i per a que este fastig en nosatros los cristians, no passe a lo que arribà a los jodios que fonc hasta desitjar les olles podrides de Egipte en despreci del mannà, convé a voltes donar lloc i temps de desempalagar, permitint en lo espiritual o después algun divertiment temporal i de món, però que nunca siga pecat. I així per a estos dos dies es portaren sis vaquetes de la serra d’Énguera, a costes de la administració de les festes, per a córrer-les en lo poble, i es feren carafals en tota forma junt a la sala i al carreró i tanca al peu del campanar per a que sols en la plaça i part del carrer major es corregueren” (pp. 112-113).

Finalment, direm que el fet que, a hores d’ara, es recuperen aquestes danses, podria ser un bon motiu per a explicar-ne l’origen etnològic i, així, de pas, per a contribuir a un major coneixement de les arrels, no sols de la festa sinó també de la seua evolució en la cultura valenciana i en tot l’àmbit lingüístic, en aquest cas, en relació amb les festes dedicades als Sants de la Pedra.

 

Font: 

(1) Llibre  “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés, publicat per l’editorial Ulleye, de Xàtiva, en el 2010.

(2) Entrada “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs”(http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2015/06/temples-cristians-sobre-sitges-de.html), entrada escrita per Manel Jovani (qui porta el bloc “El somni de la Deessa Terra“).

(3) Article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén”, de Miquel Rustullet Noguer (de la comarca del Pla de l’Estany), publicat en “Revista de Banyoles”, en el 2012.

(4) Article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, del capellà Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany), tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999).

(5) Entrada “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (http://museusantboi.blogspot.com/2013/05/com-eren-les-nostres-festes-majors.html), entrada amb un article de Carles Martí Vila, cronista de Sant Boí de Llobregat, publicada en la web “SANT BOI DE LLOBREGAT: HISTORIA I  PATRIMONI”.

(6)  Llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII” és un llibre que arreplega la transcripció feta per Emili Casanova. L’edità la Institució Alfons el Magnànim, en el 2002 (ací partim de la segona edició, revisada).  Aporta molta informació interessant en lo religiós, en lo etnològic, en lo lingüístic, etc.

 

Notes:  Aplacar vol dir apaivagar, mitigar.

“Roncos” és una paraula castellana que en valencià direm “roncs” i que correspon als sorolls que es fa roncant.

Benifet, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les definicions que n’hi exposa, és una “concessió de terres o altres béns, fetes per un senyor a un conrador o altre individu sota certs pactes i obligacions per part d’aquest”.

Els escrits de Josep Esplugues figuren en el llibre “Memòries d’un capellà del XVIII”.

Amb el verb “estregar” en lloc del castellà “restregar”, Josep Esplugues empra aquesta adaptació seua i no la forma valenciana (i sí correcta) “refregar”: “refregà el paladar”.

Els Sants de la Pedra, uns sants que ens agermanen // Los Santos de la Piedra, unos santos que nos hermanan

General, , , , , , , , , , , , , ,

A continuació,  vos oferesc un article que em publicaren en Vilallonga del Camp (una població catalana de la comarca del Tarragonès) en la revista “El Codony” (núm. 94, agost-novembre del 2017).

A continuación, os ofrezco un artículo que me publicaron en Vilallonga del Camp (una población catalana de la comarca del Tarragonès), en la revista “El Codony” (núm. 94, agosto-noviembre del 2017).

 

Sants Abdó i Senent (article definitiu publicat en la revista “El Codony”, 2017)

 

Igualment, afig un article publicat en el llibre de les festes patronals del Terme (la part, històricament, pagesa de la ciutat catalana de Banyoles, en la comarca del Pla de l’Estany), en estiu del 2019.

Igualmente, añado un artículo publicado en el libro de las fiestas patronales del Terme (la parte, históricamente, payesa, de la ciudad catalana de Banyoles, en la comarca del Pla de l’Estany, en el noreste de Cataluña), en verano del 2019.

 

Article sobre els sants Abdó i Senent (El Terme, Banyoles, 2019)

 

També inclourem dues fotos de Cullera (població valenciana de la comarca de la Ribera Baixa), de dissabte passat (28 de juliol), amb motiu de la romeria als Benissants, facilitades per Kike Gandia Álvarez, director del “Museu Municipal d’Història i d’Arqueologia de Cullera”.

También incluiremos dos fotos de Cullera (población valenciana de la comarca de la Ribera Baixa), del sábado pasado (28 de julio), con motivo de la romería a los “Benissants” (nombre familiar que reciben allí, como en Sueca, los santos Abdón y Senén), facilitadas por Kike Gandia Álvarez, director del “Museu d’Història i d’Arqueologia de Cullera”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                                                                       

Finalment, agraesc que, ahir, Radio Calasparra, de la població murciana Calasparra, d’arrels culturals castellanes però on la festa de “los Santos Mártires” (com hi diuen) està molt arrelada, em fessen una entrevista de quasi mitja hora, a través de Mª José Gomariz (de l’“Oficina de Prensa”), i que, així, pogués compartir amb els oïdors lo que sabia (fins aleshores) i, de pas, estar obert a aprendre més i a indagar sobre el matriarcalisme en la nostra cultura. M’aplanaren molt el camí, molt, i els desitge, com a totes les persones que hui celebreu la festivitat dels sants Abdó i Senent, que, per mitjà de la difusió de la festa i de les recerques relacionades amb Sant Nin i Sant Non, fem possible que s’escampe lo que tinga a veure amb eixa part de la cultura que, molts valencians, molts catalans, molts aragonesos de la Franja, alguns balears i, fins i tot, murcians de Calasparra, castellans de Pedrosa del Rey i aragonesos d’Apiés (de cultura aragonesa), tenim en comú.

Finalmente, agradezco que, ayer, Radio Calasparra, de la población murciana Calasparra, de raíces culturales castellanas pero donde la fiesta de “los Santos Mártires” (como allí les llaman) está muy arraigada, me hiciesen una entrevista de casi media hora, a través de Mª José Gomariz (de la “Oficina de Prensa”), y que, así, pudiese compartir con los oyentes lo que sabía (hasta entonces) y, de paso, estar abierto a aprender más y a indagar sobre el matriarcalismo de nuestra cultura. Me allanaron mucho el camino, mucho, y les deseo, como a todas las personas que hoy celebran la festividad de los santos Abdón y Senén, que hagamos posible que se esparza lo que tenga que ver con  esa parte de la cultura que, muchos valencianos, muchos catalanes, muchos aragoneses de “la Franja”, algunos baleares e, incluso, murcianos de Calasparra, castellanos de Pedrosa del Rey y aragoneses de Apiés (de cultura aragonesa), tenemos en común.

 

 

 

 

Fe d’errates: El llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” es publicà en 1542 i no en 1548.

Fe de erratas: El libro “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” se publicó en 1542 y no en 1548.

L’Alguer, Cullera, Arles i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Tot seguit, veurem part d’una obra, “Els Sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, que figura en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis. Per motius d’acord entre la universitat i jo, com restà en un missatge entre les dues bandes, només en publicarem una part, però no el document.

Fou guardonada en els Jocs Florals de l’Alguer de 1961, amb el “Premi Franciscàlia”. Hi vaig accedir, en maig del 2019, per mitjà de Montserrat Gutiérrez Folgueiras, de la “Secció de Catalogació. Fons personals” de l’esmentada universitat,  qui me l’envià el 20 de maig del 2019 (per mitjà d’un missatge), després d’haver sigut ja digitalitzat el document.

Conté informació molt interessant sobre Cullera (població valenciana de la Ribera Baixa), sobre Arles (el Vallespir) com també en relació amb el patronatge que adoptà, des de l’inici, l“Instituto Agrícola Catalán” (segle XIX,.. però de Sant Isidre) i, fins i tot, toca Arles i fets que hi esdevingueren en dades molt pròximes a quan es presentà aquesta obra.  

També apareixen els noms d’altres sants vinculats a la nostra cultura i al camp, com ara, Sant Galderic i Sant Medir, els quals, com els Sants de la Pedra, s’impliquen, en lloc de dedicar-se a la pregària, un detall que els diferencia de la cultura castellana i de Sant Isidre.

Fins i tot, hi ha una miqueta de saviesa popular relacionada amb Cullera, on els sants Abdó i Senent són coneguts, popularment, com “els Benissants” .

“Els sants Abdó i Senent” s’inicia en la Cullera on havia nascut i on s’havia criat l’autor del text (segons les primeres línies, en què hi ha informació interessant que, a més, no hi havia en fonts consultades abans). Així, en començar l’obra, l’autor escriu unes línies que transcriurem, literalment, llevat de les notes que hem afegit:

“En Cullera (Ribera de Xúquer) on m’he criat, de petit quan anava amb els homes grans al conreu de l’arrossar baix del Cabeçol dels Sants (1), aquest m’atreia amb singularitat força car era jo molt aficionat a tota mena de tafaneries i antigors. Quan podia m’escapolava vers el tossal i m’acostava a escodrinyar pels voltants de la devastada esglésieta, intrigat dels repussat[s] (2) del llautó de la folrada porta que hi havia davall l’arcada rodona, amb tot un món barroc i important de flors, violes, corones ducals i de màrtirs, palmes, menats de forment, i xinglots de raïm; orlat tot d’una llegenda que deia, ‘A costes de la Vila y sent Clavari en Pere Johan Bertomeu Any 1728’ . I això que no gosava pas demanar-los l’entrada dels feréstecs estatgers, gent de parla forastera.

Per altra banda anava jo inquietant les ànimes que volguessen destorbar-se d’un fadrinet preguntaire, car volia saciar la deu interna de saber, però ningú no me’n donava de raóns i allò no calia menejar-ho molt puix que el silenciós ermitori enrunat per uns i deixat que s’espentolés pels qui tenien llur deute en conrear-lo romania per a mi mut testimoni de temps d’enyorança.

Fins que un dia en Galtirroig, un vell pastor, m’ho aclarí.

— Xiquet, quan jo era com tú, aquí se’n feien importants romeries als Sants de la Pedra, -que eren tots de pedra-, Abdó i Senent. Hi venia l’Alcalde, el senyor Rector, i els llauradors amb la llauradora muntada a la gropa i els músics del poble, es fea  (3) una gran festa i el Clavari convidava a totes les dones a una xicra (4) de xocolata i als homes a copa d’aiguardent i un toscà” (pp. I i 2).

Adduirem que  l’obra està molt ben documentada, per exemple, amb informació sobre l’Alta Edat Mitjana que no sol aparéixer en temes relacionats amb els Sants de la Pedra, i que es tracta d’una de les fonts que més n’ha aportat (i, a més,de clau) a la recerca.

Igualment, i, de cara a la festivitat dels Sants de la Pedra (la qual tindrà lloc despús-demà, 30 de juliol), compartesc amb vosaltres unes línies d’aquest document, en què, àdhuc, passa per u dels barris de la Ciutat de València, Vara de Quart, el qual forma part de Patraix, una històrica població valenciana que fou independent fins a 1870 i que, d’aleshores ençà forma part de la Ciutat de València. A més, són línies que ofereixen informació privilegiada, ja que no havia aparegut en cap font anterior: el lloc (Vara de Quart), que pogué parlar amb un llaurador i clavari de la Confraria que hi havia abans de la guerra, que hi existia una Confraria en 1936, que els Sants de la Pedra n’eren els titulars des del segle… XVI, i una xicoteta llegenda (molt breu), però nascuda de la saviesa popular valenciana, en aquest cas, de l’Horta de València.

Un exemple més de com una bona coordinació, estar oberts i anar cap al demà, amb decisió i amb esperit aventurer pot dur-te a conéixer lo que, d’una altra manera, no podries o et costaria Déu i ajuda.

En eixe sentit, en Vara de Quart, mitjançant l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, en paraules de l’autor (i textualment), llegim que “Continuava intrigant-me com uns sants de tant lluny, s’esdevingueren no sols patróns del camp a Cullera i a Sueca, ans de tota l’agricultura valenciana. Molt més de temps després en Josep Pasqual pagés de la ciutat de València en l’Horta de la Vara de Quart, i darrer Clavari de secul·lar Confraria dissolta al 1936 i el qual encara té els titulars dels segle XVIè, la capelleta transportable, el penó i les Constitución[s] en la seva Alqueria de Sant Roc. Em digué:

              – ‘Jove, açò em sembla que fou fa amuntó anys a Pèrsia, d’on són ells, hi havia una vall a on les pedregades, el granissol i els llops no deixaven viure la gent. S’encomanaren a ells i els feren molt gran miracle’” (p. 2 BIS).

Finalment, quant a l’esmentat “Instituto Agrícola Catalán”, direm que el veiem en línia amb unes paraules que trau l’historiador Josep Fontana, en el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, en l’edició del 2014, en comentar que molts alts càrrecs polítics espanyols i de línia castellanista, “Seguien optant pel projecte nacional espanyol, com ho feia Cortada el 1860, quan explicava que calia distingir entre el que era un estat i el que era una nació: ‘Cuando un estado es el conjunto de varios estados, no basta haberlos unido para formar de todos ellos un pueblo, sino que es preciso asimilarlos, darles las mismas leyes, las mismas costumbres, la misma lengua e ir modificando el carácter de las fracciones, a fin de formar un carácter uniforme para el todo’” (p. 285).

Això pot dur-nos a entendre que, per exemple, en la Catalunya del primer quart del segle XX, com escriu Josep Fontana, hi havia “l’IACSI (Institut Agrícola Català Sant Isidre), una entitat patronal de propietaris agrícoles fundada el 1851, que aniria creixent en associats a mesura que agafava protagonisme, fins a arribar el 1933 a tenir més de tres mil socis i més d’un centenar d’entitats adherides (sindicats agrícoles, unions de colliters, etc.)” (p. 340).

Sobre aquest fet, en l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, llegim que “a ‘Destino’ (6), núm. 1230, del 4 de Març [de 1961]– hom (6) dels millors comentaristes de la nostra vida rural, tocava el punt de la influència oficial en Catalunya de ‘San Isidro Labrador, el contemplativo payés castellano’ i hi parlava de com la creació de l’’Instituto Agrícola Catalán’ fou nomenat est patró, i se’n feia tornaveu de les protestes que aleshores féu Maspons i Camarasa, qui atribuïa l’esvaró a ‘inadvertencia de una parte, y, de la otra, al influjo de la Corte, patria nativa de San Isidro’” (p. 25). Interessants aquestes línies, perquè, fins a maig del 2019, no havia trobat cap document en què es citàs la reacció a aquest nomenament i no, per exemple, al d’altres sants més vinculats amb les arrels culturals catalanes, com ara, els Sants de la Pedra, Sant Galderic o Sant Medir.

 

Font:  (1) “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana” (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), obra potser escrita per un valencià natural de Cullera, que pertany al fons personal de Rafael Tasis, el qual figura en la Universitat Autònoma de Barcelona.

(2) Llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana (en l’edició del 2014).

 

 

Notes: (1) Es refereix als sants Abdó i Senent.

(2) El repussat, com veiem en Viquipèdia, “és una tècnica d’artesania que consisteix a treballar planxes de metall, cuir , o altres materials de similars característiques per obtenir un dibuix ornamental en relleu”.

(3) La forma “fea” és tan correcta com la forma “feia”.

(4) Una xicra és una tassa xicoteta emprada, especialment, per a prendre xocolate.

Agraesc que la dona que feu les fotocòpies de l’obra, ja digitalitzada, tingués la idea d’unir les pàgines per parelles amb la intenció de facilitar la lectura per a la recerca, motiu pel qual poguí llegir-les-hi com si estiguessen en una mateixa cara de full.

Quant a les pàgines, hem indicat la que figura en la font originària, no en el document en pdf.

(5) “Destino” fou una revista que es publicà principalment, entre 1937 i 1980 i que, durant molt de temps, seguí en la línia del franquisme. Deixà de publicar-se, definitivament, en 1985. En parlar sobre aquesta revista, es refereix al número del 4 de març de 1961.

(6) Literalment, en lloc de la forma “u” o “un”.

 

Poesia religiosa, cobles, cants en l’Aurora, himnes i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , ,

A continuació llegirem entrades relacionades amb cobles, amb poemes religiosos que tenen lloc en actes vinculats amb els Sants de la Pedra, uns versos de l’Aurora, himnes, etc., de poblacions valencianes.

Per mitjà del volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, hem accedit a unes cobles relacionades amb la festivitat de la Immaculada Concepció (8 de desembre) en Benlloc (població valenciana de la comarca de la Plana Alta) però dedicades els Sants de la Pedra. En passar a les que hi tenen a veure amb els sants Abdó i Senent (p. 395), escriu els versos següents:

“3) En esta mañana

de gozosa despertada,

recordemos a los nuestros,

San Abdón y San Senén.

Para que protejan

con su gracia nuestros campos

y nos den buenas cosechas,

rezadles con devoción.

¡Santos del Señor!

Sed los protectores

de las tierras y las gentes,

de la fe y de las simientes

de esta humilde población.”

I, en una nota a peu de pàgina, José Miguel García indica que “Se canta en la calle Santos Mártires” (p. 395).

I també en Benlloc i en el mateix llibre (p. 396), l’autor escriu que “En abril del 2009, Mercedes Bort Beltrán, mi prima (…) me  facilitó –por conocimiento de cuando ella cantaba–, las siguientes estrofas y versos (…).

‘En la plaza del rabal,

habita la imagen más hermosa

y más bella que el sol,

y la llaman María Adyutorio’,

‘y el nombre del santo

es (sic) Senén y Abdón’.

¡Tened devoción!

Que estos dos Santos Mártires,

tienen (un) gran ‘empeño’

en esta población.”

Com a aclariment, direm que una estrofa és el conjunt de versos que formen una unitat dins d’un poema.

Canviant de població, i endinsant-nos en el tema de les cançons religioses, direm que el 27 d’agost del 2017, mentres cercava informació relativa a Faura (població del Camp de Morvedre) i als Sants de la Pedra, trobí que, en el bloc “Parròquia El Salvador – Cocentaina”, hi havia una entrada sobre cants en l’Aurora i que incloïa els Sants de la Pedra. Es diu “Cants en l’Aurora. 5 de la matinada. Des de Faura” (2) de Mn. Ramón Micó i Colomer. Podem llegir uns versos que es canten en Quartell (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), que diuen així:

“Quartell: davant l’església:

(…) 17 – Sant Abdó i Sant Senén gloriosos,

oh Sants de la Pedra, Patrons de Quartell,

que ells ens guarden els camps i les vinyes

que dormen i creixen en l’ample mantell.

Mantell de les Valls…,

De floretes i séquies canores,

de frutis (*) i esperances, d’amor i treballs”.

També hem trobat més informació, per exemple, relacionada amb Carpesa, històrica població valenciana que ara forma part de la Ciutat de València. on està molt arraïlada la festa dels Sants de la Pedra. Així, en l’article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción” (3), dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005), sobre Carpesa, hi ha un “Himno a los Santos Abdón y Senén” (p. 139). Aquest himne, de què traurem l’estrofa cinquena, la qual parla sobre la protecció de les terres, hi fou promogut pel capellà Vicente Gil Martí i, gràcies a un altre capellà, D. Pascual Calafat Braco, consta de les estrofes. En relació amb els Sants de la Pedra, diu així:

“Pueblo Nuevo y Carpesa este día

os aclaman con grande alegría

y os entonan un himno de amor

por la santa y triunfal valentía

defendiendo la fe del Señor.

Y con voces humildes, sinceras,

os imploran con suma piedad;

que guardéis nuestros campos y eras,

y los frutos y las sementeras

las salvéis de la cruel tempestad”.

Poble Nou és una pedania de la Ciutat de València, bàsicament rural, situada al nord de la ciutat i que limita amb el terme de Burjassot (també de l’Horta de València).

 

Font: 

(1) Llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán. En la recuperació d’aquestes cobles i, fins i tot, en la seua elaboració, José Miguel García, hi prengué part: “Se pudieron recuperar algunos de los antiguos versos, y para complementarlos yo mismo compuse algunos más; y esos son los que (…) todavía pudimos cantar acompañados de los jóvenes músicos en aquellos años de 1985 a 1990, por iniciativa de la Asociación Cultural Benifaixó. (…) las coplas que por última vez pudimos cantar, son éstas” (p. 394). Agraesc la generositat i l’espenta de l’amic José, un impulsor de la cultura popular valenciana.

(2) Entrada  “Cants de l’Aurora. 5 de la matinada. Des de Faura” (http://ramonmicocolomer.blogspot.com.es/2009/08/cants-en-laurora-5-de-la-matinada-des.html), de Mn. Ramón Micó i Colomer, en el bloc “Parròquia El Salvador – Cocentaina”. Agraesc la gentilesa de Mn. Ramón Micó, un col·laborador amb informació interessant. Aquesta entrada sobre els cants en l’Aurora inclou els Sants de la Pedra. El propi mossén (per missatge escrit), em comentà, eixe dia, que es canta “en l’Aurora del primer diumenge del mes d’agost, en els cinc poblets de les Valls. La lletra és de Mossén Josep Martínez Rondan, hui rector de [la Parròquia ] del Bon Succés, de Sagunt, i la música és de l’Aurora de Bocairent. Aquest any [, 2017], fa quinze anys que es canta”.

Com a anècdota, afegiré que era la primera vegada en ma vida que llegia uns versets escrits per un rector, a més, encara viu, i, en aquest cas, relatius als Sants de la Pedra. I tot tingué lloc, mentres cercava informació sobre els dos sants i… Faura. L’estudi entrava, per primera volta, en una secció nova: la cançó religiosa relacionada amb els Sants de la Pedra i encara viva, a més, en el País Valencià,… i en valencià genuí.

“Les Valls” és el nom popular que rep una part de la comarca del Camp de Morvedre, concretament, el conjunt de les poblacions de Benavites, Benifairó de les Valls, Faura, Quart de les Valls i Quartell.

(3) Article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción”, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005), sobre Carpesa, on podem llegir l’“Himno a los Santos Abdón y Senén”.

 

Notes:  Canora (f.) vol dir que canta bé, de manera melodiosa. Quant als versos del cant de l’Aurora, en el bloc original, llegim “frutis”, en lloc de “fruits”.

“Sempre junts, com Abdó i Senent”

General, , , , , , , , , , ,

Hui tractarem sobre el reviscolament del valencià, en el País Valencià, i, concretament, en les festes de tipus religiós, a partir de lo recopilat en relació amb els Sants de la Pedra, això sí, partint de la dita valenciana que encapçala aquesta entrada i que escrivia Francesc Giner, en 1973, en un article titulat “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent” (1).

 

GINER Francesc_Els sants de la pedra Abdó i Senent_LF 1973 (1)

 

I ho fem perquè no és una tasca a deixar en mans de ningú que no aprove les cultures matriarcalistes, sinó que pren força perquè molts, com els Sants de la Pedra, en actuar decidits i col·laborant, confiem en nosaltres, en moltes persones i, per descomptat, en el demà (fins i tot, del valencià i de la nostra cultura, matriarcal).

En aquell escrit de 1973, Francesc Giner, per exemple, redactava (textualment) algunes de les dites que se’ls diu, sobre el nom familiar “els Benissants” que reben en algunes poblacions valencianes (tot i que només en faça esment de Sueca) i, àdhuc, que “en la seua diada [, dels Sants de la Pedra,] ells tenen ampla cabuda al folklore català. Al Principat diuen els pagesos: ‘Per Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomaquets’. I al nostre País tenen el costum de dir, en veure una parella d’amics: ‘Sempre junts, com Abdó i Senent’. Citarem que a Sueca, on són Patrons, els diuen els Benissants”.

En una línia molt semblant a lo que comenta Francesc Giner, però més bé com a anècdota lingüística (i, a més, lleugerament humorística), hi ha que, en l’article “Francisco Sáez Ros, el abuelo “Redó” (1.843-1.916). Constructor del “Barrio Nou”. Fundador de la Banda de Música Nova”, de José Ramón Sanchis Alfonso i de Francisco de Paula Pons Alfonso, pertanyent als “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” (2), podem llegir, literalment, que, “Entre sus amigos destaca la honda amistad, durante toda su vida, con Vicente Palop, Secretario que fue del Ayuntamiento de Alaquàs, como siempre iban juntos la gente los llamaba ‘els sants de la pedra’, como dato anecdótico cabe destacar el hecho de que compraban la prensa diaria y la leían juntos” (p. 69).

Un altre exemple de revifalla, és el de Cullera, una població valenciana de la comarca de la Ribera Baixa, d’on hem arreplegat bona cosa, en informació, i, en bona mida, a través de la gentilesa de Kike Gandia, qui, el 5 de juny del 2018, m’envià un missatge amb el document que llegirem a continuació. En el document, veiem que, en Cullera, el valencià també hi té cabuda en els goigs, com ja ho havia fet, dècades arrere, en Sueca.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una altra població valenciana, on estan molt arraïlats els Sants de la Pedra, l’espenta en pro de la nostra cultura i, igualment, d’on més informació hem tret, és el Camp de Mirra (de la comarca de l’Alcoià). En aquest cas, l’hem acollida, en bona mida, mitjançant Romà Francés i Berbegal, un cavaller molt laboriós, obert i un gran impulsor de lo valencià. Gràcies a ell, hem accedit a un cant (3), dedicat als Sants de la Pedra i popular en el Camp de Mirra, que diu així:

   “CANT POPULAR DEDICAT

      ALS SANTS DE LA PEDRA

       SANT ABDÓ I SANT SENÉN

 

         ADVOCATS CONTRA LES 

      PEDREGADES I PROTECTORS DE

      LES COLLITES

       CO-PATRONS DEL CAMP DE MIRRA

          —————————–

 

        ‘Gloriosos Sants de la Pedra

       dels esplets i dels sembrats

     sou patrons molt excel·lents,

   essent  Vos, tan prodigiosos

   guardeu-nos de tempestats’

                                                                            EL CAMP DE MIRRA

                                                                           30 de juliol de 2018″

 

Font:

(1) Article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent” , escrit per Francesc Giner i publicat, en 1973, en el llibre de les festes patronals de Benissa. Agraesc la generositat de Vicent Gomis Lozano, cap de la biblioteca pública Bernat  Capó, de Benissa (la Marina Alta) i de l’arxiu municipal de la mateixa població valenciana, qui me l’envià a través d’un missatge del 28 de juny del 2018.

(2) Article“Francisco Sáez Ros, el abuelo “Redó” (1.843-1.916). Constructor del “Barrio Nou”. Fundador de la Banda de Música Nova”, de José Ramón Sanchis Alfonso i de Francisco de Paula Pons Alfonso, pertanyent als “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” (http://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19820206SANCHIS.pdf).

(3) Cant enviat, en companyia de moltíssims documents sobre el Camp de Mirra i, a més, relativa a altres goigs als Sants de la Pedra  com també als de Sant Bertomeu Apòstol (qui, igualment, hi és patró i, a més, hi té dedicats uns goigs en valencià actual), per Romà Francés i Berbegal, en setembre del 2018.

 

Notes:  En valencià, quan escriurem (o quan parlarem), a Déu o a la Mare de Déu, ho farem amb la forma “Vós” (amb molta tradició literària i escrita com hem fet ací), en lloc d’utilitzar la forma “Tu”, còpia, sobretot, modernament, del tractament castellà “Tú”. I, quan ens dirigirem a la Mare de Déu, ho farem com a “senyora” (derivat de la forma “Nostra Senyora”), però no com a “fadrina” (“verge”, lo que, en castellà, diuen, i molt, per exemple, en l’expressió “Estar virgen”), ja que, ací, el terme “senyora”, concorda amb un fet: la cultura valenciana és matriarcal (a diferència de la castellana, que és patriarcal), motiu pel qual la Mare de Déu, en valencià, no rep el tractament de dona encara “verge”, sinó el de mare i, així, el de senyora.

Quant al nom “Senent”, forma que empra Francesc Giner, en 1973, direm que és tan correcta com la variant “Senén”, i que, partint del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, apareix en primer lloc i, a més, ho fa a través d’un registre del 1506. Afegirem que el diccionari indica que és un llinatge existent en València, Alboraig, Burjassot, Llíria, Alacant, Guardamar, etc. Com a anècdota, direm que també figura en escrits de Catalunya, tot i que, majoritàriament, el veiem en els valencians. A més, considere que caldria promocionar la forma “Senent”, pel fet que, no sols és un nom que s’escriu amb una “-t” final que no està present en l’equivalent en castellà (“Senén”) sinó perquè tractem d’un nom que,  entre altres coses, també és un cognom estés entre nosaltres.

Oferiment de meló i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , ,

En acabant llegirem un apartat del llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, que es titula “Maldisió del melonar” (pp. 402-405), on, entre altres coses, veurem el costum de fer un acte d’agraïment (però en forma d’espècie) als Sants de la Pedra, amb motiu de la seua festa, en Massarrojos (una històrica població independent que, des de les acaballes del segle XIX, està integrada en el terme de la Ciutat de València).

 

“Maldisió del melonar

Casi todos los años, poco más o menos, se reproducía en los tiempos de mi niñez la siguiente escena, cuyos actores únicos éramos mi padre y yo:

— Chiquet, esta vespraeta, después de l’escola, vindrás al Palmar p’achudarli al pare a casellar el melonar.

Consistía en aquellos tiempos la casellá en abrir unos hoyos en forma de zanjas que tenían próximamente el metro de profundidad. Esta operación se verificaba bastante tiempo antes de la siembra para que tomase la tierra sazón al caer las lluvias sobre el toval de los repetidos hoyos; éstos se rellenaban con haces de cañots (tallos de maíz) y otros desperdicios, a los que se añadía algún capazo de estiércol; el resto se cubría de tierra. La sementera se hacía, bien directamente, introduciendo las semillas en estos hoyos, o trasladando las plantas desde les almaseretes.

Como quiera que yo recordaba lo gozado el año anterior comiendo dulces melones y convidando a amigos y familiares, acudía muy contento a prestar esta ayuda a mi padre.

— Pare, ¿pa les festes dels Sans ya estarán maurs?

— Si el temps acompaña… si no ve un mal núvol o pedregá, el primer meló sel mencharem, Deu mediant, el dia de la festa.

–– ¿Y convidarem a la tía Francisca, la del Hort?

— Sí, fill; ya saps que tots els añs tenim gust qu’estiga ella y Francisqueta.

[– ¿] La llavor d’enguañ es la d’aquell meló que se mencharem el dia de San Fransés?

— Ne plantarem d’eixa y de la que té el pare del tío Barraquero; també d’aquelles llavors de Foyos, Masalfasar y del Puig.

Así, entre estas y otras preguntas repletas de ilusiones infantiles sobre la cosecha del próximo verano, iba mi padre aclotando, y yo le acercaba los haces de tallos de maíz.

Cuando llegaba el tiempo que las plantas presentaban tentadoras sus frutos en las diversas  clases: sandías, tendrales, del piñonet, gavachets, del ull blanc, etc., etc., entonces mi padre hacía un pequeño albergue en forma de barraca que servía de escondite y punto de vigilancia; por las noches, luego de la cena, acompañado del Moret y puesta al hombro su escopeta, se pasaba las horas críticas velando el campo y manteniendo el objeto de nuestras ilusiones: los melones.

Cercanos los días de fiestas populares, alrededor de San Jaime, tenía el gusto de acompañarle unos días, especialmente los domingos por la mañana, luego de almorzar.

— ¡Pare, mire, mire éste; qué gros!…

— ¡Chiquet!, no el señales en lo dit, que se semará la mata y no maurará.

— ¡Pare, pare, pare!¡Uy éste…! ¡Este ya está maur!¡Mire, mire esta mata; así ni han tres!¡Cullga, cullga éste, cúllgalo, pare; éste ya está bo!…

[¡]Cualquiera podría hacerme callar y contener los ímpetus golosos por ver un melón en manos de mi padre, cortado en jugosas tajadas y para comerle, luego de varios meses sin gustar fruto tan exquisito!

— ¡Calla, fill! Eixe meló está encara toboll. Pero segurament será el que se mencharem el día de la festa dels Patrons; es ú dels més alvansats.

Pues bien; esta escena se repetía idénticamente en todas las casas que hacían su plantá del melonar. Los padres de los pequeños gozaban de ver lo que ellos se alegraban alrededor de la cogida del fruto.

— ¡Pare! ¿me fará un farolet?

— Sí, fill, el pare te fará un farolet y te dibuixará el sol, la lluna, l’escaleta de la Pasió… y anirás en compañía dels amiguets cantant:

Sereno, cuatre cames té un borrego,                                      El sereno i la serena

li cau la moquita dins del caldero.                                            s’hen anaren a peixcar

El sereno i la serena                                                                             i peixcaren un’a[n]guila

s’hen anaren a casar                                                                           i la feren pa sopar 

i casaren una llebre                                                                                                                                (Estribillo)

que la feren pa sopar.                                                                          El farol de pimentó

                                                                                                                       ni pepita ni meló,

El sereno s’ha perdut                                                                           coche, cochero, campanillero,

en la font de la salut,                                                                           li cau la moquita dins del caldero.

un’agüela la encontrat                                                                                                                          (Estribillo)

amagat en un forat.

Sereno, cuatre cames te, etc.

(…) Calcular ustedes, lectores, que con todo este atuendo de preparativos e ilusiones prendidas en chicos y grandes, luego de tantas vigilias y trabajos, al llegar el día de florechar, y concretamente el día de la festividad de San Abdón y Senén, santos Patronos de nuestro pueblo, en que hay que presentar el primer melón de la temporada… calculen que, al llegar al campo, flamante y regocijado el dueño, convencido que ha de volver pomposo y ufano con el melón de cuentas… ya otro más listo madrugó y se llevó consigo, con el melón de marras, el cúmulo de los deseos y el pequeño mundo de ilusiones antedichas…

Pues bien: esto ocurría entonces, y ahora en mayor escala, porque ¡no digamos lo que se ha adelantado en “el no respetar los bienes ajenos”…!

Allí eran de oir palabras, imprecaciones y aleluyas que lanzaban sobre el ladronzuelo los padres de aquellos niños que lloraban de pena!…

Recuerdo que uno de tantos afectados sintió tal indignación y coraje, que a su mente, encendida de enojo, acudieron ideas de maldición; en su voluntad, deseos de venganza y castigo.

No faltó quien recogio cuidadosamente del apasionado momento alguna de las imprecaciones lanzadas de aquellos labios amargados por el desencanto. Sólo recogemos ésta, muy significativa y a la vez original: 

¡Sisquera s’obriguera la terra, te se tragara hasta el coll, de modo que tingueres el cap al descubert, y acudint tots els gosos y gosets de la contorná… alsant la pateta…[!]

Dejemos lo que por entendido se calla, no sea quedemos perfumados y no en agua de rosas.”

 

Font:

“Estampas de Masarrochos”, llibre del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: En aquesta entrada, per la gran quantitat de vocabulari agrícola que hi ha en valencià (com en castellà) i, amb la intenció de facilitar la lectura, hem decidit reservar aquest apartat de notes, sobretot, per a aquests aclariments.

El castellà “zanja” equival al valencià “rasa”.

Lo que en castellà diuen “sazón”, en valencià ho traduïm a “saó” (“Aquesta pluja, com que no és forta, farà saó”, solem dir).

Quant a “toval”, direm que, per mitjà d’un escrit que pengí en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 29 de juny del 2019, aconseguírem esbrinar el significat d’aquesta paraula, tot i que em feia pensar que vindria de “tou”. En la primera resposta, l’amic Ramon Micó Colomer, diu que “En Bocairent  darrere de l’església parroquial s’anomena ‘El tou de Sant Pere'”. Un poc després, un altre col·laborador, Manuel Dolz, escriu que “Com vós dieu no hi trobo res a l’Alcover-Moll, però sí a l’Etimològic de Joan Coromines, on hi ha alguna indicació que pot ser-li útil. Tant pot voler dir buit o buc (tovanc) com aigua entollada en un buit (toal)”. Així, en el “Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana”, popularment, conegut com “el Coromines”, gràcies a les fotos facilitades per Manuel Dolz, en l’entrada “Toval”, trobí “prové d’aquell tou d’aigua de l’assut o de la mar, que hem documentat en Ruyra i en el valencià del S. XVI”. Joan Coromines també inclou “Toal, supra. Tovanc, supra. Tovar, buidar”.

El canyot és una canya de dasca (panís o, com diuen en altres zones, blat de moro).

La paraula castellana “sementera” és la nostra “sembra”.

Una almàssera (que veiem que porta dues esses), és una “Barraca llarguera, feta de canyes i coberta de palla d’arròs, dins la qual fan el primer planter de tomaqueres, cebes o altra hortalissa; cast. almáciga“ (DCVB).

Lo que diem “aclotar” (fer clots) equival al mot castellà “ahoyar”.

Lo que l’autor diu “haz” és el nostre “feix”.

El “tallo” castellà, en aquest text, és lo que diem la “tija”.

El “tendral”, en ambdues llengües, és el meló novell, tendre.

El “gavatxet” (en el text, “gavachet”) és un terme que té una explicació interessant. El 29 de juny del 2019, exposí unes qüestions en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit” i em respongueren algunes persones. Així, José V. Sanchis Pastor, el 30 de juny del 2019, comenta que “El meló gavatxo va ser una varietat que portaren els que anaven a la verema a França. Xicotet i de polpa color carabassa”. Manuel Dolz diu que “A l’Alcover-Moll hi trobareu, gavatxet //3. Albercoc gavatxet: albercoc de casta petita, anomenat també albercoc porquí (Val.)”. 

El joc castellà de l’“escondite”, com deia un familiar meu, correspon al “conillets a amagar”.

Sant Jaume és el dia 25 de juliol.

Les “tajadas”, en valencià, “tallades”, “talls”.

La paraula “tovoll” (que no “toboll”) procedeix de “tou” (en femení, “tova”).

La forma “plantá” (sic), amb la caiguda de la -d-, que s’inicià, sobretot, en el segon terç del segle XIX, en lloc de “plantada” (forma correcta, de la mateixa manera que no s’escriu “casi ná” sinó “casi nada”).

Escriurem “florejar” per a indicar que floreix una planta o bé, per exemple, per a indicar que adornem, que guarnim amb flors pintades, etc.

On l’autor escriu, en castellà, “regocijado”, direm (en valencià) “alegre”, “joiós”.

La forma “de marras”, traduïda a la nostra llengua fa, per exemple, “lo que calia”.

Quant a altres paraules o formes, direm “maledicció”, en lloc del calc castellà “maldisió” (sic) i, per exemple, com en el primer terç del segle XIX, direm “madur” (i derivats). Igualment, escriurem “canyots”, “ajudar-li”, “pedregada”, “enguany”,  “de Sant Francesc”, “del pinyonet”, “gavatxet”, “de l’ull blanc”, “xiquet”, “madur”, “cullga’l”, “tovoll” (derivat de “tou” i de la família del femení “tova”), “se n’anaren”, “caçaren” (perquè es refereix a cacera), “àvia” (en lloc d’“agüela” / “abuela” formes que, en paraules de ma mare, s’empraven com a menyspreu, fins i tot, cap a persones que encara no tenien nets, fet que també ocorria amb els “agüelo” i “abuelo” i, només en sentit d’afecte familiar, “iaia” i pròxims, que no com a paraula tabú, com es fa molt, a hores d’ara, amb la consegüent coentor pròpia dels pixavins del segle XXI), etc. Respecte a la forma “sisquera” (sic), correspon a l’aglutinació que fa el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, de “si isquera”.

Sobre la paraula “abuelo”, conta ma mare que, en una ocasió, un jovenet entrà a la drogueria que portaven els meus avis materns i li preguntà, en to despectiu:

— ¿Està l’“abuelo”?

I, ma mare, que encara era jove, li respongué decididament i sense parar-se en palles:

— ¡Escolta! ¡D’“abuelo”, res, que té cinquanta-dos anys i encara no té cap net!

Per tant, com que el meu avi era de 1906, parlem, com a mínim, de 1958.

Finalment, tractarem un tema que considere que no deu passar per alt: l’actitud no tirànica, ni absolutista, ni totalitària (en línia amb les cultures no patriarcals, com ara, la valenciana), que es reflecteix en les paraules del pare, tot i que l’autor, en més d’un passatge del llibre (i, atenent a la lectura que n’he fet), sí que tingués tocs de donar prioritat a la idea d’Espanya (això és, a la Castella-Espanya) abans que a la seua condició de valencià.

I, per a confirmar sobre la diferència entre lo que podria ser el “respeto” en la cultura castellana i en un pare castellanista i la del “respecte” d’un pare de línia valencianista, contrari a lo patriarcal i que està obert als altres (com és el cas d’aquest pare, amb qui m’identifique), ací tenim les definicions d’aquestes dues paraules, en diccionaris de més o menys la mateixa època (el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, dels anys seixantes, i, l’altre, de 1970, corresponent al de la RAE, la reial acadèmia de la llengua castellana):

“Respeto: (…) m. Obsequio, veneración, acatamiento que se hace a uno. // 2. MIramiento, consideración, atención, causa o motivo particular”.  He consultat aquesta paraula el 3 de juliol del 2019, en la biblioteca pública d’Alaquàs (l’Horta de València).

“Respecte m. (…) II: // 1. Sentiment d’alta consideració  envers algú o alguna cosa, i tracte que manifesta el dit sentiment; cast. respecto“.

Finalitzaré dient que, abans de consultar aquestes dues paraules, ja vaig intuir que les versions en cada una de les llengües es correspondrien a lo que fan aquests diccionaris i, així, per tant, amb lo patriarcal (en el cas castellà) i amb lo matriarcal (en el de la nostra cultura).

 

 

 

Pregó en Massarrojos i els Sants de la Pedra

General, , , , ,

A continuació, hi ha informació sobre esdeveniments que tingueren lloc en Massarrojos (històrica població valenciana, integrada en la Ciutat de València des de les darreries del segle XIX), en 1906, amb motiu del “primer centenario de la estancia permanente de Jesús Sacramentado en nuestra amada Parroquia”, com podem llegir en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (p. 92).

En l’apartat d’on més informació n’hem tret (pp. 94-95), diu així:

 

                                          “Pregón de las fiestas

No existía la radiodifusión para propagar el anuncio y programa de las fiestas centenarias; aunque circulaban los diarios, tampoco se ocuparon en hacer propaganda. Bastaron unas inspiradísimas décimas del P. Bau para que Masarrochos, Moncada, Rocafort y demás pueblos de la comarca, sintieran el contagio de nuestras fiestas, que habían de tener una semana consecutiva de duración, pues se habían reunido, para la fecha del centenario, todas las fiestas del pueblo.

Dichas composiciones poéticas, en estilo popular, fueron cálidamente aceptadas; se leían con sumo deleite y se propagaron rápidamente en fábricas, pueblos, amistades y forasteros.

 (…) Su alma, amorosamente eucarística, prosigue irradiando fervores. Por eso todas las fiestas y los Santos titulares de las mismas, formarán hermoso conjunto, enderredor al trono del Santísimo.

Avís:

           Una semana de festes                                                        San Abdón y San Senén

          va Masarrochos a fer :                                                       Dimecres, a Santa Bárbara

          Dilluns, será la mes grosa                                                y, en los tres dies siguients,

          al Santissim Sacrament.                                                  la Purísima, la Asumpta

          Dimats, als Sants de la Pedra                                         y les ánimes después.”

 

Font:

“Estampas de Masarrochos”, llibre de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: Hem reproduït textualment l’obra i, així, “dimats” (en lloc de “dimarts”) o, per exemple, “Sacrament” i no, en aquest cas, “Sagrament”. O bé, el castellanisme “siguients”, inadmissible, en lloc, com ara, de “següents”.

Igualment, adduïrem que, en l’apartat dedicat al pregó de les festes (pp. 94-99), que s’iniciaren en Massarrojos el 10 de setembre de 1906 (quan s’hi complia el centenari esmentat del Jesús Sagramentat), hi ha molta poesia popular en valencià, molta, encara que només n’hem triat la que inclou els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

 

Les paelles de Massarrojos i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , ,

Tot seguit, escriurem un text extens que hi ha en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana i que conté una quantitat  molt interessant d’informació (fins i tot, poemes en valencià) i, en el cas que hui toquem (però no, perquè hui siga diumenge i que, en moltes poblacions valencianes, siga costum fer-hi una paella), dues pàgines dedicades a les paelles que es feien en Massarrojos (poble que, des de les darreries del segle XIX, passà a integrar-se en la Ciutat de València), una informació que resulta realment sucosa i que, si ens obrim cap a altres llocs on els Sants de la Pedra són els patrons, ens n’aniríem, si més no, cap a Calasparra (població murciana de tradició castellana i que, curiosament, decidí abraçar dos sants clarament vinculats a una cultura matriarcal com és la nostra).

Així, en Calasparra, amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra, hi celebren “la Caldera”.

I ara, després d’aquest aclariment, passem al text que hi ha en aquest llibre sobre Massarrojos.

 

                              “Las paellas de los Clavarios.

El colofón imprescindible de las fiestas anuales a los Santos Patronos Abdón y Senén y Santa Bárbara es la reunión de cofrades y clavarios en franca camaradería al objeto de guisar y consumir lo que ellos llaman la paella de la fiesta; premio a los trabajos y organización de la fiesta y aperitivo para las del próximo año.

El domingo elegido acuden todos, sin excepción alguna, al lugar designado, que suele ser casi siempre las Aguas Potables, y alguna vez la Caseta Choca.

Los clavarios del año en curso tienen que prevenir todo lo concerniente para que la paella no carezca de ninguno de entre los múltiples requisitos que admite este sabroso plato valenciano. Animales de pluma, conejos, verduras, mariscos, ‘baquetes’ (1), limones, canela y todo es  variado atuendo de la paella valenciana al que nacionales y extranjeros le dan honores de Majestad.

Cada cofradía elige un domingo distinto, porque también en eso, como en los actos de la fiesta, según ya dijimos, tienen sus amistosas competencias, queriendo para sí, cada quisque (2), la supremacía y honores de victoria sobre el rival.

Pues  bien; el día de referencia, cada cofrade debe proveerse de cuchara limpia, blanca, de madera, y con sólo este elemental cubierto tiene cédula en el guiso de la paella; en la de los Santos Patronos tenía esta pesada misión mi cuñado Manuel Alandes. En la de Santa Bárbara, es su cocinero el tío Choca. El guisandero pone en su cometido toda la atención para que quede el arroz bien cocido, cada grano en su sitio, sueltos unos de otros, y con su puntita de ‘socarraet’ (3).

Se me olvidaba decir que el arroz, planta acuática, necesita también, luego de guisarle, ser remojado; pero los comensales no gastan agua, sino vino, y buen vino. En honor a la verdad, hacen frecuentes pero no excesivas libaciones (4); los caldos, dispuestos en garrafas, están siempre a su disposición. En la batalla que emprenden al consumir la paella, es regla aceptada principiar a comer desde el borde hasta encontrarse las cucharas en el centro de la paella; a veces no falta quien desfallece antes de terminar el ataque.

Durante los postres, ya un tanto alegres, porque el vino alegra el corazón, suelen principiar las bromas entre los cofrades. No ha de faltar el disimulo disparo de cohetes que suelen atar en la silla del más miedoso. Algo de esto podría decirnos el tio Vaquero.

El regreso hacia el pueblo constituye otra nota peculiar del humorismo valenciano; vuelven contentos; algunos casi demasiado contentos, efusivos y repletos de fraternal alegría, algo aumentada por aquella cañita de vino, tal vez excesiva. Finalmente organizan la vuelta; el pueblo la espera para celebrar su desfile: unos con el rostro tiznado (5); otro lleva el bombo de la Banda musica; suele escogerse para esto persona obesa y regordeta, para que la caricatura sea completa; se distribuyen los platillos, el bajo y algunos instrumentos más ; corean los restantes cualquier canto o jota valenciana; penetran en el pueblo animados de las más inocentes y agradables alegrías.

Siguen hoy todavía esta costumbre; terminada la paella toman la alternativa los nuevos Clavarios del año entrante. Las paellas contribuyen al mantenimiento de la organización de las fiestas tradicionales de Masarrochos”.

 

Font: Llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: (1) “Vaquetes”, en plural, és el nom que rep un tipus de caragol. També se’l coneix com “xoneta”, “xona” i, per exemple, com “regineta”, com he trobat en Viquipèdia. En el DCVB, se’l defineix com un “Caragol gros, de closca blanc, molt saborós” .

(2) La forma castellana “cada quisque” equival al nostre “cada u”,  “cadascú”.

(3) Paraula, amb la pronúncia popular (en lloc de la normativa “socarradet”) amb què designem l’arròs que està lleugerament negre, això és, que està una miqueta fort i, a més, fosc a causa del foc. Sol estar en la part més pròxima al foc i, moltes persones se n’afigen bé quan estan acabant d’escudellar-se el plat, bé quan, algú, amb la paella quasi neta (perquè, per exemple, hi ha hagut arròs per a tots), pregunta: “Hi ha ‘socarraet’. ¿Algú en vol?”. Quasi sempre, n’hi ha unes quantes persones que hi responen afirmativament. És una part de la paella,… i m’agrada un muntó.

(4) En valencià, “libació”, que, en aquest cas, vol dir  acte de beure , de buidar, un got de vi, ja que “libar” significa beure un xicotet glop (de vi, etc), xuplar suaument (el suc d’una cosa), etc.

(5) En valencia, “mascarat”, “ensutjat”.

Aquest escrit reflecteix clarament el caràcter festiu i també ordenat de la nostra cultura, a diferència de la castellana.

De fet, puc dir (i no em cremaria la mà en el foc) que una de les característiques que més destaquen els turistes (especialment, els estrangers i que visiten el País Valencià i molts llocs del nostre àmbit linguístic) és el caràcter obert. I, per si hi ha algun dubte sobre aquest tret, vos convide a llegir la “Partida segunda” (pp. 27-29) del “Libro de las leyes”, més conegut com  “Las siete partidas de Alfonso X el Sabio” (http://ficus.pntic.mec.es/jals0026/documentos/textos/7partidas.pdf) nebot de Jaume I (qui visqué, com Alfons X i com Pere el Gran, en el segle XIII) i les línies següents, tretes d’una decisió del rei Pere II, en escriure, en 1283, “Volem, estatuïm e ordenam que si nos e los successors nostres Constitució alguna general o estatus fer volem en Catalunya, aquella o aquell façam d’aprovació o consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers e dels Ciutadans de Catalunya o, ells apellats, de la major e pus sana part d’aquells”, paraules a què vaig accedir ahir mitjançant l’entrada en Google “Pere el Gran estatuïm” des d’on passí al llibre “Història de Catalunya” (https://books.google.es/books?id=RuRpE4cN-loC&pg=PA364&lpg=PA364&dq=pere+el+gran+estatu%C3%AFm&source=bl&ots=AJDfowHEcd&sig=ACfU3U0ehRYaOd6GRuBygA1oKgJOFvtDvA&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjjwZif9P_iAhUDTxUIHYobAWwQ6AEwDXoECAoQAQ#v=onepage&q=pere%20el%20gran%20estatu%C3%AFm&f=false), de l’historiador Ferran Soldevila (pàgina 364, nota 121) i  que està, parcialment, en Google Llibres.

Heus ací el rei castellà i Pere el Gran, dues persones nascudes en el mateix segle però amb dos punts de vista molt distints. M’identifique, com moltes persones pròximes que conec (la gran majoria, de tot l’àmbit lingüístic i que no donen tanta prioritat al passat i sí, en canvi, decidits a anar cap al demà amb espenta i oberts), amb la del rei de la Corona Catalanoaragonesa, un gran estrateg, decidit, amb espenta, amb reflexos i amb esperit aventurer.

 

Massarrojos i els Sants de la Pedra (poema)

General, , , ,

A continuació escriurem part d’un poema sobre Massarrojos, històrica població valenciana que ara forma part del terme de la Ciutat de València (de la comarca de l’Horta de València).

Aquest poema figura en el llibre “Estampas de Massarrochos”, del P. Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat l’any 1950. 

 

  ” LES CAMPANES

                  I

      Quatre campanes el volten

una per cada costat;

son filles del patrimoni

qu’el poble unit ha creat.

      Les ha format a sa image,

qu’es de familia eixemplar;

molt unida i ben entesa,

de cór ample i front ben alt.

      Familia que canta o plora,

del poble sempre al compás; 

familia que viu serena

de cara a la eternitat.

      Per a entranyar-les al poble,

les ha vollgut batejar.

Els ha posat noms de casa

noms dolsos i familiars.

      La més xiqueta de totes

es María Inmaculá;

seguix Abdón y Senén,

que son els Sants titulars.

      Després dels Sants de la Pedra,

l’Àngel Miquel té la entrá,

i per ser Patrona i Mare

es Assumpció la més gran.” (1)

 

Font:

(1) Poema “El nostre campanar” (p. 207), amb el subtítol “Poema religiós-patriótic”, publicat en el llibre “Estampas de Massarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana.

Agraesc la generositat de Carles Verdeguer Molins, batle pedani de Massarrojos i historiador, per informar-me sobre aquest llibre, en un missatge del 24 d’abril del 2019 i tot, ja que aquesta obra de Cipriano Ibáñez conté informació privilegiada i que no apareix en Internet.  Així, hi ha alguns poemes relacionats amb els Sants de la Pedra com també, per exemple, la descripció d’una paella que es fa en Massarrojos i, com ara, una ofrena que s’hi celebra als sants Abdó i Senent i que no havíem trobat abans, amb melons, en lloc de fer-s’hi, com en moltes poblacions on se’ls fa festa, amb el raïm primerenc junt amb forment.

Igualment, agraesc que Adolfo Carbonell, de la “Regidoria de Patrimoni i Recursos Culturals” de l’Ajuntament de València, em recomanàs contactar amb Carles Verdeguer.

 

Notes: En el llibre “Estampas de Massarrochos”, llegim que “Masarrochos fué Ayuntamiento independiente, hasta el mes de Junio del año 1898. En la fecha indicada y siendo alcalde Pascual Valls Lloréns, fué agregado al Excmo. Ayuntamiento de Valencia de quien depende civilmente, quedando el pueblo bajo la inmediata y delegada autoridad de una Alcaldía pedánea” (p. 35).

Això no exclou el fet que, en llocs com Massarrojos, Carpesa o, per exemple, Benimaclet, tots tres ara part del terme de la Ciutat de València, hi està més arrelada la festa dels Sants de la Pedra i, com ara, l’obertura a aprendre, a progressar, a comunicar-se amb els altres i a no fixar-se tant en el passat i, en canvi, a anar cap al demà amb decisió i amb espenta, amb més reflexos i amb una manera d’actuar més servicial, fruit, entre altres coses, del fet de no tendir a mirar de dalt a baix els altres, ni de deixar-se xafar, com hem pogut comprovar durant la recerca i que estic veient que està més present  en poblacions que no formen part de les rodalies de les ciutats de més de 100.000 habitants (ni de ciutats així) com també, per descomptat, entre les persones obertes als altres i a millorar (que en conec moltes, majoritàriament, per Internet, i a favor que totes les persones puguen autogovernar-se i autodeterminar-se).

Quant al tema lingüístic, direm que les formes “Inmaculá” (en lloc d’“Immaculada”) i “entrá” (en lloc d’“entrada”) són el resultat de la caiguda de la lletra D en paraules com mocador, Immaculada, entrada, vesprada, llaurador, etc., en el País Valencià (i en més poblacions no valencianes), sobretot, des del segon terç del segle XIX, fins a estar-hi quasi esteses del tot a primeries del segle XX.

En el llibre no s’especifica quin any s’escrigué el poema, tot i que, en la introducció al punt “EL CAMPANARIO Y LAS FIESTAS. Lo nostre campanar”, hi ha que “Nuestro paisano don José Senent, verdadera alma de artista, fué el cantor de nuestro Campanario” (p. 205) i que el Sr. Lluch en comenta que “Su poema El nostre campanar, dedicado a la magnífica torre parroquial que campea al centro de su lugar nativo, sería suficiente para consagrarle como poeta lírico de altos vuelos. (…) Y no sólo es el campanario símbolo de la fe de Masarrochos; es también el emblema del ideal patriótico de sus hijos” (pp. 205-206). 

I, tot seguit, es reprodueix en el llibre (pp. 206-209).

 

 

 

“Oració” als Sants de la Pedra (Joan Baptista Anyés)

General, , , , ,

A continuació escriurem l’oració que apareix en en l’obra “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), la qual fou editada en 1542 en la Ciutat de València.

 

“Oració universal per a demanar de Nostre Senyor tot bé i salvedat de la vida, béns i fruits per intercessió dels sants gloriosos.

Déu creador del Cel i de la Terra, qui per l’immutable orde de la teua eterna providència ordenares que perquè l’hom servís a tu, amb els seus fruits la terra servísa a l’home, del qual desitjant la salvedat, a aquell donares la defensa dels àngels i dels teus sants gloriosos. Humil quant puc, Senyor, et suplique, per la teua excelsa clemència: per la santa vida, treballs, mort i resurrecció del teu gloriós fill i senyor nostre Jesucrist, i gloriosos mèrits de la sacratíssima Verge Maria, filla i esposa teua, i intercessió de tots els teus sants àngels i sants benaventurats, i per l’especial intervenció dels teus gloriosos cavallers i màrtirs sant Ponç, sant Abdó i Senén i de la teua santa verge i màrtir Bàrbara, que ens perdones tots nostres pecats i a tu convertexques nostres cors i penses, i aquelles dels  rics dons, del Sant Esperit omples i al teu sant servei del teu encès amor inflames. A tu, per la via dels teus sants manaments, encamines i guies, i amb tu, per gràcia, de tal manera ens uneix i conjunta, que, per ningun vici, de tu separar-nos comportes, i davall la teua defensa de la protecció teua i presidi perpetu dels teus àngels i sants, i especialment dels gloriosos Ponç, Abdó i Senén, i Bàrbara, defén i guarda les nostres ànimes, vides, parentes, famílies i amics, cases, béns, camps i fruits i totes les coses nostres; perquè, lliures i defesos de tots pecats, adversitats, malalties, animals nocius i verinosos, i de totes tempestes i temporals de llamps i pedra, de tal manera t’amem i servixcam sens ofendre’t, que, en fi, sens fi amb els sants merexcam ser benaventurats en la teua glòria. Per Jesucrist, fill teu, que amb tu, en unitat de l’Esperit Sant, un Déu viu és i regna per tots els temps eternament. Amén.

 Deo gracias.” (1)

 

Tot seguit afegirem l’oració, però adaptada en versos per Martirià Brugada, capella català nascut en la ciutat de Girona (de la comarca del Gironès), però molt vinculat al Terme de Banyoles, on els Sants Abdó i Senén són els patrons dels pagesos. Aquesta oració figura en el seu llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (1a. edició, de maig del 2004), en la ciutat de Barcelona. Diu així:

“Per pregar

Déu, Creador del cel i de la terra,

des de la teva providència

vetlles per tal que els fruits de la terra

siguin útils a la humanitat

i així la humanitat et serveixi

gaudint de la companyia dels àngels

i dels sants gloriosos.

 

Emparats sota la teva benvolença,

amb el guiatge dels teus àngels i sants,

i especialment dels sants Abdon i Senèn (2),

protegeix i vetlla la nostra dignitat,

les nostres vides, els nostres familiars i amics,

les nostres llars i els béns que s’hi guarden,

els nostres camps i els fruits que hi creixen,

els nostres treballs i els companys de feina.

 

Aparta’ns de tot pecat,

fes que afrontem dignament

tota mena d’adversitats i malalties,

guarda’ns de plagues nocives i  verinoses,

bandeja temporals, llamps i pedregades,

i de tal manera t’estimem i et servim,

sense ofendre la teva voluntat,

que, finalment, amb els sants Abdon i Senèn

amb tots els àngels i sants, 

meresquem la benaurança en la teva glòria.

                                              (Adaptació d’una pregària

                                         de Joan Baptista Anyés, 1542).” (3)

 

Fonts:

(1) Llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), tal i com figura en l’adaptació feta per l’editorial Ulleye (de Xàtiva), en el 2010. Com a aclariment, direm que, per exemple, la forma “servei” també figura així en la transcripció que ofereix Vicent Canet i Llidó, autor de l’article “Una vida dels Sants de la Pedra en valencìa escrita per Joan Baptista Anyés en 1542” , que trobàrem en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”  (p. 64), elaborat per molts autors, d’edició a càrrec de José Jaime Brosel Gavilá i editat en el 2005 per l’Ajuntament de València. 

Com a exemple, afegirem que, en eixa plana del llibre sobre Carpesa, llegim (i, sempre, en el text de l’oració) “del Sant Sperit umples e al teu sant servei del teu encés amor enflames. A tu, per la via dels teus sants manaments, encamines e guies, e ab tu, per gràcia, de tal manera ens unix i conjunta” .

(2) Textualment, en lloc de Senén, com també veiem després, en la mateixa oració.

(3) Llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma” (p. 23), de Martirià Brugada Clotas i editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (1a. edició, de maig del 2004), en la ciutat de Barcelona. Agraesc, de Martirià Brugada, el detall de recomanar-me’l, en el 2017.