Arxiu d'etiquetes: la dona actua amb molta espenta

L’home, al manar de la dona i salvat per ella

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home i en què, a més, es veu que la dona dirigeix  treballadors, és “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, la qual figura en el Tom VII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquest relat, veiem que un comte, molt gran senyor i perdut en el joc, només tenia un fill, Bernadet, fill que, molt prompte (encara que ja amb dèsset anys), se’n va cap a “Es Castell d’iràs i no tornaràs”. Entremig, el jove es troba amb tres ermitans molt oberts i de moltíssims anys, i que, per mitjà del tercer, es salvarà. Aquest tercer ermità li diu “Jo som el rei des aucells del cel” (p. 53) i fa que compareguen ocells i més ocells, fins i tot, una àguila (p. 54), la qual farà el paper de dona, i el porta fins a la mar. I, al moment, llegim que cap d’aquelles aus sabia on era Es Castell d’iràs i no tornaràs,… llevat d’aquesta àguila, “sa més grossa i més vella, que ja tenia es cap i es coll tot pelat, obrí boca i diu:

-Jo ho sé.

En Bernadet, tot d’una, s’hi acosta, i ja li diu:

-Com ho he de fer per anar-hi?

-Jo t’hi duré, si em vols creure –diu s’àguila.

-Estic a ton manar! –diu En Bernadet.

-Veus aquell bou? –diu s’àguila, mostrant-n’hi un que pasturava per allà devora-. Ves-hi, escorxa’l, fes-ne quatre quarters, els duus, els me poses damunt i tu també, i partirem” (p. 54).

Immediatament, En Bernadet ho fa i l’ocell eixampla les ales, pega a volar i se’n va per amunt i per amunt de les muntanyes, de tal manera que les muntanyes i tot se li aplanava. Per tant, en aquest passatge, no sols és la dona qui dicta lo que l’home haurà de fer, sinó que ell li diu “Estic a ton manar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participaren en un comentari relacionat amb aquesta rondalla, en què la dona figura com a cap d’una acció en què intervenen hòmens i dones com a treballadors i en què ella és qui els paga i no, un home. I també a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Les dones trien amb la seua paraula i amb molta espenta

 

Afegirem que, en el llibre “Les feines de la vella pagesia”, de Miquel Pont Farré (un català nascut en Cervera, en 1936, editat per Proa en el 2000, hi ha dos passatges interessants en què, clarament, es plasma que, no sols la dona és qui gestiona la casa sinó, a més, qui tria amb la seua darrera paraula, qui fa de cap, qui dicta. Així, en el l’apartat dedicat a l’hivern (el llibre està estructurat per estacions i, aquesta, n’és la darrera), hi ha un passatge que diu així:

“Quan arribem, abans de descarregar el carro i tirar l’oli a les tinalles, la iaia olora l’oli i, després, hi posa el dit i el tasta. Seguidament agafa un tros de pa i el suca ben sucat i se’l menja.

-Està bé –diu al cap d’un moment-. Ja el podeu descarregar.

-Veus el que et deia –comenta el pare mentre descarreguem-. Només tastant l’oli sap si és d’olives fresques.

(…) –No us han intentat enganyar mai.

-Enganyar ben bé, no” (pp. 171-172).

I, un poc després, hi ha un altre passatge interessant (en relació amb el tema de la gestió i del paper actiu de la dona) en què es diu que el pare està amoïnat perquè són al final de l’any i la faena no està gens avançada. El pare ho comenta amb el padrí (l’avi) i el padrí li respon:

“-Home –diu el padrí-, tu de feina en tens prou, però ningú t’ho farà per menys de 50 pessetes al dia; 70 pessetes si els fas el gasto: esmorzar, dinar i sopar, sense comptar-hi el vi.

La iaia, fins ara no havia dit res, però, com sempre, ha d’acabar posant-hi cullerada:

-El més pràctic és llogar, fer el gasto i pagar menys. Amb el que tenim a casa bé se’ls pot donar menjar. (…) Si fas números, veuràs que et surt a catorze duros al dia, si et fan sis canes de llarg per dos pams d’ample i tres de fondo, que és a dos duros, una pesseta i gairebé 75 cèntims la cana. Si et fan set canes a tu et surt igual i ells s’hi guanyen setze duros, dues pessetes i un ral. I, si en fan vuit, els surt a divuit duros i quatre pessetes. Per tant, dóna’ls-ho a preu fet i no caldrà que estiguem allà vigilant si treballen o no. Si no ho fan, ells hi sortiran perdent.

-Segurament teniu raó –diu el pare-. Segur que és el més pràctic” (pp. 173-174).Com veiem, no sols ha sigut una dona (i, a més, la de més edat, la padrina) qui ha fet la darrera valoració sinó que, a més, un home (el pare del narrador, qui és el net) accepta i, per tant, ens trobem davant d’un acte típicament matriarcal: la dona té la darrera paraula i la resta de persones abracen lo que ella diu i, a més, com es plasma en el passatge, ho fan positivament.

En un altre apartat de l’obra “Les feines de la pagesia”, també en l’estació d’hivern, hi ha un passatge en què es reflecteix el matriarcalisme:

“L’esmorzar ja està a punt al costat del foc:

-On és el pare?

-A l’entrada, engreixant els guarniments amb el pixador del porc.

-Me n’hi vaig?

-No, millor que ajudis la iaia a cosir els sacs i les borrasses[1] .

Quan acabo d’esmorzar, agafo una agulla saquera i un sac per començar a cosir, però la iaia sempre ha de tenir l’última paraula.

-Està molt bé que m’ajudis, però primer vés al corral a buscar ascles per reafegir al foc i fer una bona xera[2](p. 176).

I és que, la dona és qui tria, amb la seua paraula i, com veiem, amb molta espenta i amb molta iniciativa i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] En el DCVB, “Borrassa” figura, per exemple, com “Tela grossa (…) del tamany d’un llençol gran, que serveix per traginar palla i, posat davall les oliveres i altres arbres, per aplegar-hi la  fruita batolada”.

[2] “Fer bona xera”, en el DCVB, figura amb el significat “obtenir bon resultat”.

Les dones, amb molta iniciativa i molt obertes

 

En el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquín Martí Gadea, publicat en la ciutat de València en 1891, hi ha cançons en què les dones actuen amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes, com ara, en aquestes:

“La tia Pepa Maria

ha fet un perol de gatxes,

molt bones i molt gustoses;

si vols menjar-ne, que vages” (p. 63).

 

“Les senyores del castell

han fet un rellotge[1] nou,

per a saber les gallines

a quina hora ponen l’ou” (p. 67).

 

La cançó de les senyores del castell va en línia amb la de “La manta al coll”, quan diu que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, és a dir, que la iniciativa ha partit de dones, un tret en què es plasma el matriarcalisme.

“Estes seguidilles,

¿qui les ha tretes?

La Bessona de Gorga

que té pessetes” (p. 151).

 

 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa “rellonche”.

Les dones empenyen amb força i amb molta iniciativa

 

En relació amb Gósol (població catalana de la comarca del Berguedà), en l’article “Coses de Gósol: l’aplec de Santa Margarida” (https://www.raco.cat/index.php/Erol/article/download/341725/450722), de Benigne Rafart, publicat en un “Dietari” i que apareix en “RACO”, veiem que Jessica Jaques Pi, mestra de la Universitat Autònoma de Barcelona, comentà que “A principis del segle XX, Gósol era un matriarcat [i continua sent-ho]. […] els segadors [eren fora del poble] des de principis de juny fins el dia de Santa Margarida, el 20 de juliol, la festivitat més pròpia del poble, tot i que no coincideixi amb la festa major [es fa per la Mare de Déu d’Agost]” (p. 74).

A més, Jessica Jaques Pi, en un altre article, “En Pau de Gósol. Picasso a l’estiu de 1906”, publicat per “RACO”, en Internet, addueix que, “Els hòmens en l’edat de treballar eren en la seva majoria esquiladors, cardadors de llana, traginers o segadors, oficis itinerants. Els primers estaven fora des de Sant Miquel fins a Pasqua, els traginers sempre que hi havia ocasió” (p. 11). I, un poc després, afig que “Picasso es va trobar com peix en l’aigua en un lloc tan ple de dones, ja que tant la seva infantesa com la seva adolescència s’havien desenvolupat en mons gairebé estrictament femenins. Però les dones gosolanes eren molt diferents a les de la seva infantesa malaguenya o la seva adolescència barcelonina” (pp. 11-12), “Unes dones de cos i de planta fortes, capaces de realitzar les feines més dures del camp, mentre anaven tirant en una estricta economia de subsistència (…). A més de cuidar-se dels nens i dels vells, durant els mesos d’absència dels homes, les dones gosolanes s’ocupaven de cases, animals, horts i prats, i a les tardes d’hivern teixien mantes de llana molt conegudes a tota la comarca” (p. 12).

És més, en Gósol, “Picasso hi descobreix la feminitat forta, resistent, treballadora del camp i regent de la casa i de la hisenda, bregant de sol a sol amb bous, mules i homes, pel que no és estrany que la seva comprensió de la feminitat comenci a canviar i la seva iconografia femenina afegeixi als rols maternal o eròtic el tema de la dona forta” (p. 15). Veiem, de nou, dones amb molta espenta, amb molta iniciativa, fortes, com moltes de les que hi ha, a hores d’ara, en tot l’àmbit lingüístic.

Sobre el matriarcalisme en Gósol, en l’entrevista a Jessica Jaques, qui havia escrit una tesi en relació amb la influència de Gósol en l’art de Picasso, amb el títol “La dona de Gósol proporciona a Picasso un nou imaginari femení” (https://www.regio7.cat/cultures/2013/11/04/dona-gosol-propociona-picasso-nou-50524407.html), publicada en el diari “Regió 7”, veiem que, en Gósol, Picasso descobrí “Una dona forta físicament i psíquicament que porta el pes de la llar”  i que, en paraules de l’autora de la tesi, “Es troba amb una dona de muntanya, forta de cos i d’esperit (…). És una mena de matriarcat, perquè a Gósol l’home treballa en oficis d’itinerància la major part de l’any”, com també ocorre en distintes poblacions que hem tractat en el treball i que, eixe tipus de dona “passa a proposar-li un imaginari i una iconografia, que és la de la dona forta que acaba desembocant en el quadre de Les senyoretes d’Avinyó”. I, així, “A partir d’aquí els ulls es pinten d’una altra manera. Ho fa de forma romànica, que és unint els ulls amb els llavis i sense expressió. La vulva també es converteix en triangle. Els braços alçats com una representació de l’erotisme… entre altres aspectes”.

I, en relació amb el matriarcalisme, actualment, en Gósol, Jessica Jaques comenta que la dona, “físicament és bastant igual. És un matriarcat. És una dona que és ramadera de muntanya, perquè camina ràpid i xerra poc”.

Igualment, en el número 906 del setmanari “Celsona” (https://issuu.com/celsona/docs/celsona906_web/50), de la comarca catalana del Solsonès, veiem que, en l’article “Parlem amb l’escriptora Pilar Duocastella sobre els seus llibres” (p. 50), es comenta sobre “una casa amb un matriarcat profund, molt més consolidat i determinant on, per descomptat és el sexe femení, la Joana, que sap que allò que no empeny no es mourà, qui (…) tira la casa endavant”.

Finalment, direm que, en una entrevista que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2020, quan li comentí que Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), per mitjà de sa mare, va descobrir que una dona podia governar una casa, immediatament, em digué que “Lo que passa és que, aleshores, manaven les dones” i que, el pare de ma mare (Miguel Guillem Guillem), nascut l’any 1906, sempre era de dir “Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona” (sic) i que, quan una dona anava a l’home (com ara, la meua àvia materna al seu marit) i li preguntava què li semblava res, Miguel Guillem deia “Ah, puix bé, lo que tu vullgues”.  I, de fet, encara ocorre en tot l’àmbit lingüístic, com m’han comentat moltes persones que han participat en el treball sobre el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de ma mare com també la de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

“Camí de la font”, cançó eròtica i raboseria

 

El 14 de maig del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francisca Farre escrigué una cançó, “Camí de la font”, amb aquesta lletra:

“La noieta va a la font,

a buscar un cantiret d’aigua,

troba el fill del moliner

que li fa la mitja rialla.

Larala, la, la.

 

Quan arriba a la font,

li botzina, així, sa mare:

-Molt enfarinada.

-És la pols que aixeca l’aire.

Larala, la, la.

 

-Jo no veig que faci vent,

ni que aquí hi hagi pols tan blanca.

-És que, al fill del moliner,

la noia li agrada.

Larala, la, la”.

 

Aquesta cançó, molt prompte, em recordà, no solament l’espenta de la filla, sinó una anècdota sobre la meua àvia materna, Amparo (1910-2000), i el seu marit, Miguel (1906-1992), la qual contaré tot seguit.

Un dia, anaven tots dos junts pel carrer i, una dona, li feu una pregunta sobre com estava i més. La meua àvia Amparo respongué i, quan acabà la conversa i els meus avis tornaven a passejar, l’avi Miguel, que era més prudent que ella, li demanà:

-Amparito, tu, ¿de què coneixes a eixa dona?

-Jo, de res. Però com que la dona estava tan il·lusionada, jo no l’anava a defraudar.

-¡Ai, Amparito! ¡No et pillaran, Amparito, no et pillaran!

En altres paraules, que, tant la filla que apareix en aquesta versió de la cançó “Camí de la font”, com la meua àvia Amparo (1910-2000), actuen amb molta raboseria.

Agraesc la col·laboració i la generositat de Francisca Farre, una dona molt oberta.

 

 

 

 

La dona ràpida, forta i amb molta iniciativa

 

Una altra cançó amb la dona actuant d’una manera molt semblant a com ho fa en la rondalla “El lladre de la mà de goma (variant A)”, que figura en el “Rondallari de Pineda”, és “L’hostal de la Pera (variant recollida a la Garrotxa)”, quan una criada s’acosta a l’amo, i que diu així[1]:

“-Ves-te’n, vés-te’n, criada

vés-te’n a descansar. –

Criada diu a l’amo:

-Jo no hi vull pas anar.

Jo vull vigilar els lladres.

A l’escon[2] em vull quedar. –

Quan a mitja nit foren

lladres es van llevar.

N’encontren la mestressa,

ja la varen matar.

Quan ja la tenen morta,

l’amo van a matar.

Se’n van de cambra en cambra

a veure qui hi faltarà.

Ja se’n van a la cuina

la criada a encontrar.

Tirant-li aigua calenta,

per si es deixondarà[3].

Sentint l’aigua calenta,

criada més ronxà[4].

Se’n van cap a defora

a cantar i xiular.

Criada n’és tunanta,

la porta els va tancar.

-Obra’ns, obra’ns, criada,

que hem anat a xiular.

-Per anar a defora

no calia xiular.

-Dóna’ns aquella espelma[5]

que hi ha encesa allà.

-Com voleu que us la dongui

si no la puc apagar?

-Tira-li aigua calenta

que aixís se’t ‘pagarà.

-Com voleu que n’hi tiri

si en tot casa no n’hi ha?

-Doncs, tira-li vinagre,

que aixís s’apagarà.

-Com voleu que n’hi tiri

si en tot casa no n’hi ha?

-Dona’ns-la, doncs, encesa,

que aquí ja passarà.

Mentre allarguen els braços

les mans els va tallar” (pp. 346-347).

 

Així, en la rondalla esmentada, la filla petita, que no volia deixar-se seduir per la maldat d’una dona vella, anava darrere de la dona, li tanca la porta i el capità dels lladres “passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella, que no, que no”. I aquesta filla, com en moltes rondalles i en una quantitat important de cançons recopilades per Sara Llorens en Pineda de Mar, actua amb tanta rapidesa i amb tanta força que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho”.

Si, en la rondalla, responia així la filla petita, en aquesta cançó del llibre “El cançoner de Pineda”, ho fa la criada, la qual, primerament, podria semblar que té un paper secundari però, per contra, veiem que també està ben considerada.

 

 

Notes: [1] Textualment.

[2] En el DCVB, “escon” apareix definit com “Banc llarg i de respatla alta, com el que sol haver-hi a les cuines de pagès, a l’església parroquial, etc.”.

[3] Despertar.

[4] Roncar.

[5] Candela relativament curta i gruixuda.

Dones amb molta espenta

 

Una altra cançó matriarcal, en el llibret “Cançons de Broma Bruta” (la número 90), diu així:

“En es Cap de Formentor

se n’hi segueixen de bones;

s’altre dia dues dones

se tiraven un pastor”.

 

Com veiem, les dones actuen amb molta espenta i no són precisament passives, com en moltes  cançons eròtiques en llengua catalana.

“Germanes de llet”, dones amb molta espenta i molt obertes

 

 

En el post “Germans de llet”, que Jose V. Sanchis Pastor escrigué, en el seu mur, el 12 d’abril del 2021, veiem un exemple de matriarcalisme i en què, entre altres coses,  es reflecteix, no sols que la dona actua amb molta espenta i sense pensar-s’ho dues vegades  i molt oberta. Diu així:

“GERMANS DE LLET

 

(Homenatge a Vicenta Carañana Oltra, ‘Visantica[1] la de Cabot’)

 

 Hui vullc recordar una dona de Quatretonda[2], molt vinculada a ma àvia Pepica ‘La Calarda’.

 

La història comença l’any 1917, que va ser quan va nàixer ma àvia, un 24 de març.(…)

Nascuda al 1914, era la major de nou germans, dels quals només van aplegar al cap, quatre: Visantica, Juan, Ramon i Maria.

 

(…) vos contaré una anècdota que contava ella (…):

‘Sentats a la vora de la llar, un dia d’hivern, marit i muller, Visantica i Milio, raonaven sobre les discòrdies entre els seus germans, provocades per l’herència dels pares. L’herència de l’home: una cadira de corda. L’herència de la dona: altra cadira de corda.

Desavinences de famílies, tant d’un costat com de l’altre.

De sobte, Visantica li diu, a Milio:

-Vols que cremem les cadires ara mateix?

I Milio, més bo que el pa, com deia ella, diu:

-Cremem-les!

I eixa nit es cremaren al foc de la llar, les cadires, i les discòrdies que portaren.

I ho van celebrar. I tant que sí!

 

HISTÒRIA CONTADA”.

 

El mateix dia llisquí aquest escrit als meus pares i, a més, comentí a José V. Sanchis Pastor que l’anècdota “S’ajusta a les paraules del meu avi matern (1906-1992): ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’”. I ell, Immediatament, em respongué “Matriarcat a tope” (sic). I, al moment, li responguí “¡I tant, Jose!”. Com escriguí, el 12 d’abril del 2021, en el meu mur, comentí a ma mare que, “la dona, arriscada, després de preguntar a l’home (conciliador), ràpidament, accepta la proposta de l’home”. Ma mare aprovava l’actitud de Vicenteta, una dona amb molta espenta i que no s’ho pensa dues vegades com també la del marit, bondadós.

 

 

Notes: [1] Hem respectat la forma en què està escrit Vicenteta en el post que ací plasmem.

[2] Quatretonda és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

 

 

“Collia”, dones amb molta espenta

 

En el llibre “El cançoner de Pineda”, de Sara Llorens, hi ha cançons en què la dona, tant la mare com la filla, actuen amb molta espenta i en què la mare dona moltes facilitats a la filla, com ara, “La cativa”, en què, entre altres coses, hi ha unes línies que diuen així:

   “La mare per fer-ne  un pler,

per fer-ne un pler a sa filla

li compra una panereta

i a collir roses l’envia.

Collia roses i flors

en un jardí que tenia” (p. 55).