Arxiu d'etiquetes: llegendes

Generositat i sensibilitat en dos relats matriarcals

 

El 7 d’abril del 2021, un poc abans de contactar amb Lluís Marmi, de Tradillibreria i que, en diferents ocasions, m’havia facilitat moltes pistes sobre llibres en línia amb el tema del matriarcalisme, se m’ocorregué recuperar una llegenda amb una forma molt semblant a la d’una rondalla, però que, encara que les llegendes no formaven part dels punts inicials de l’estudi, sí que s’ajustava al matriarcalisme, motiu pel qual vaig decidir incloure-la.

És sobre dos germans que porten el nom de dues séquies de l’Horta de València: Benàger i Faitanar. Figura en Internet[1] i també en un treball sobre el vocabulari agrícola i administratiu contingut en les ordenances de la séquia de Benàger, de 1740 (encara que, oficialment, diga de la séquia de Benager i Faitanar), realitzat entre el 2003 i retocat, lingüísticament, en el 2011. Tot seguit, transcric aquesta llegenda, que em va contar personalment l’alaquasser Francisco Monzó (Quart de Poblet, 1930) el 20 de desembre del 2006. He respectat al màxim la versió original, amb lleugeríssimes correccions lingüístiques. Tot i que no hi ha la versió oral (a hores d’ara, 8 d’abril del 2021), sí que conservem la transcripció feta en un principi.

“No sé amb exactitud si era Benàger o Faitanar. [El fet és que ] Eren dos germans i qui dominava la zona de Manises agarrà i es féu una séquia que agarrava l’aigua del riu per a poder criar [coses des d’allí],… per a poder criar-ho, per a menjar!… I mamprengué a fer la séquia que hi ha per a agarrar aigua del riu i fer horta. […] El germà de Manises era Faitanar.

[…] L’aigua sobrant desembocava en un barranquet que hi ha entre Manises i Quart. Allí queia l’aigua. Aleshores, el germà, Benàger, que dominava tota la séquia d’ací, la de Quart de Poblet (després ja vingueren les altres coses…), que també era moro, [com Faitanar], li digué:

-Escolta: jo volguera que ací [a Alaquàs] la meua gent criara per a menjar:  ací, a Alaquàs. Per què no em cedixes l’aigua que sobra i jo me la passe a Quart i no la tires al riu?

-Home, ací, problema no hi ha. Ja que s’ha de perdre, l’agarres tu.

Aleshores, este d’ací [de Quart], Benàger, per a passar-se la séquia per damunt dels ‘Arquets’, els féu ell, els ‘Arquets’. […] En l’avinguda de Sant Onofre és on estan les llengües: una tira cap a Aldaia i l’altra cap a Quart i la seua horta. […] Quan l’aigua passava del barranquet a Quart, arribaren els pactes entre Aldaia i Quart per agarrar l’aigua. […] I després vingueren ja les raons ‘de’ que Alaquàs volia aigua, que en sobrava també… [per a això calgué esperar:] La de Quart entrà a Aldaia; i la d’Aldaia a Alaquàs; i la d’Alaquàs a Picanya. I l’aigua sobrant de Picanya va a parar a la séquia de Faitanar, [séquia] que va a parar a Paiporta.

I allí està la història dels moros”.

Com hem pogut veure, en aquesta llegenda sobre les dues séquies, es plasma la generositat, la sensibilitat i la cooperació, tres trets vinculats amb el matriarcalisme.

I, com a anècdotes, direm que, el 7 d’abril del 2021, en el meu mur, escriguí “¿Quines rondalles tradicionals en llengua catalana recordeu que vos contàs la padrina (l’àvia), el padrí (l’avi), la mare, el pare o alguna persona de la població, de la comarc o bé de la terra on viviu? ¿I contarelles? ¿Podríeu escriure-les? Gràcies” i que Cristina Pons Claros, una amiga de Sueca (la Ribera Baixa), comentà “Ma iaia em contava la del Dragó del Patriarca” i, tot seguit, afig lo següent, en relació amb un fet real:

“No és una contarella, és verídic.

Mon iaio era un home de poques paraules. En temps de guerra ho passà molt mal, va ser empresonat per ser republicà. En Sueca era conegut per Juan de Mora, molt respectat per la gent.

Tenia un camp on plantava querilles[2]. Ell anava al camp caminant, amb el cabasset a l’esquena. Una vegada en el camp, s’assentava en el marge i es fumava un cigarret.

En una ocasió, arriba al camp i es troba un home collint les querilles i omplint sacs. Ell va fer lo de sempre. En això, passa un llaurador i li diu.

-So Juan, que no veu que estan furtant-li les querilles?

-Deixa’l que disfrute –li contestà.

Així va anar passant el temps i la gent. Quan l’home es cansà de collir les querilles i, abans de carregar-les en el carret de mà que portava, mon iaio li fa un crit, l’home es gira i, molt tranquil, li diu:

-Vol vostè alguna cosa?

I mon iaio diu:

-Sí, que gràcies per collir-me les querilles: el camp és meu.

L’home quedà sense paraules, mon iaio pensà que [l’home] era un pobre i el deixà endur-se’n unes poques per a sa casa.

Ell mai ho contava, però era prou comentada per gent que ell coneixia”.

 

Agraesc la gentilesa de Cristina Pons Claros. Com veiem, en aquesta anècdota, matriarcal, apareix la generositat i, per exemple, la sensibilitat.

 

 

Notes: [1] Per exemple, en la web Malandia, sota el nom “Estudi històric i lingüístic contingut a les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar (1740”  (https://malandia.cat/2020/07/benager-i-faitanar). I també en el blog “Cooperem en positiu”, per mitjà de l’entrada “Benàger i Faitanar” (https://cooperemenpositiu.blogspot.com.es/2011/07/benager-i-faitanar.html). En ambdues entrades, figura en la pàgina 3 del document.

[2] Literalment. Aquest mot és sinònim, per exemple, de les paraules “creïlla” i “patata”.

Calasparra i llegendes sobre els Sants de la Pedra

A continuació escriurem unes llegendes que hem trobat en relació amb Calasparra, una població murciana de cultura castellana on els Sants de la Pedra estan molt arrelats i on encara tenen vida.

Començarem dient que, en una obra de Calasparra, “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos mártires y Exclarecidos Reyes, S. Abdon, y Senen” (1), patrons d’aquesta població de Múrcia, hi ha una llegenda (pp. 4-6), malgrat que no figure amb eixe nom. Diu així en l’original:

“Desde que nacieron estos Santos, dieron indicios de su futura Santidad; y assi, que tuvieron uso de razón, empezaron à señalarse en todo genero de virtudes. Destinòlos el Cielo para Patronos de los Labradores, y defensores de los frutos de la tierra; y assi se ha reconocido siempre con mas particularidad en esto su excesso patrocinio. En confirmación de esto refiere Francisco de Mercede, que habiendo visto en Persia un Campo los antiguos, poblado de doradas espigas, y un Valle coronado de rosas, quisieron experimentar con el tacto, lo que registraba la vista; pero quedaron admirados à el examinar el prodigio; pues de repente se desaparecieron las espigas, y se desvanecieron las rosas. Acudieron  à un Santo Abad, llamado Paulino, quien en aquellos tiempos florecìa con especial nota de santidad, y este, interpretandoles el misterio, les respondiò de esta forma: Significan las espigas, y rosas, que haveis estrañado, la gran fertilidad, que promete el Altissimo à la Persia, por intercesión de sus amigos, y Santos Reyes Abdòn, y Senèn, que despreciando sus Regias Diademas, y ocupados solamente en heroicas obras de virtud, es todo el empleo de sus vidas, y contemplar las perfecciones Divinas, y han merecido con sus ruegos esta felicidad, y favor para este floridissimo Imperio de Persia”.

Prosseguint amb Calasparra, però ara, mitjançant el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997” (2), en paraules dels autors, “Conversando con personas mayores del pueblo hemos podido recoger dos versiones completamente distintas de la leyenda de los Santos Mártires San Abdón y San Senén que a continuación reflejamos:

Para unos, la historia de estos personajes se remonta a los primeros tiempos del cristianismo. Según esta versión se trataría de unos hombres, un noble y su criado, que acuciados (*) por el hambre robaban los frutos de la tierra para aliviar su necesidad. Puestas en aviso las autoridades de las actividades, dan permiso a los campesinos para prenderlos y acabar con ellos, para terminar así con las fechorías de la pareja que tantos problemas causaba a los campos.

Cuando los paisanos de estas tierras consiguieron localizarles los prendieron y terminaron con sus vidas decapitándolos. Para mofa y escarnio intercambiaron sus cabezas. Con el tiempo se dieron cuenta de que el castigo había sido excesivo en relación con la culpa y comenzó un proceso para exonerarlos (*), llegando a ser elevados a los altares y considerados por su[s] fieles como protectores de los campos y la agricultura.

Otra de las versiones de la tradición local nos cuenta que eran unos príncipes persas, convertidos als cristianismo, que teniendo necesidad de escuchar la Santa Misa no disponían de pan y de vino para la consagración, por lo que se dedicaron a robar uva y trigo para fabricar los elementos de la Eucaristía y para repartir entre los más necesitados. Fueron descubiertos y capturados por los soldados romanos y condenados a morir decapitados.

Sus amigos consiguieron recuperar sus cuerpos y para que no fuesen descubiertos los metieron en unos barriles de los utilizados para contener vino sacándolos del país en unas carretas tiradas por bueyes. Comenzaron a viajar buscando un lugar lejos de sus enemigos para que reposaran sus restos. Y cuentan que, cuando aquellas carretas pasaban cerca del lugar donde ahora está su ermita, los bueyes se negaron a caminar. Aquel hecho prodigioso se interpretó como el deseo de los Santos a permanecer aquí. Y en eses mismo paraje, sobre un altozano (*) que domina la vega del Segura, se les construyó una pequeña ermita, que es la que hoy alberga sus imágenes” (p. 27).

Aquestes llegendes de Calasparra, en relació amb les altres que hem trobat durant la recerca, són realment peculiars i molt distintes a la gran majoria, cosa que no lleva el seu valor etnològic, a més que hi amplia la tradició oral (ara, plasmada en l’escriptura) vinculada amb els Sants de la Pedra.

 

Font: 

(1) L’obra “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, y Exclarecidos Reyes, S. Abdón, y Senén, Patronos de la Villa de Calasparra” ( http://www.murcia.es/jspui/bitstream/10645/979/1/Archivo526.pdf), del P. Fr. Sebastián Saez (de 1765), publicada en Calasparra.

(2) El llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”, elaborat per diversos autors i editat per la Fundación Emilio Pérez Piñero (de Calasparra), per Caja Murcia i pels autors, que s’elaborà en Calasparra (població murciana on estan arrelats els Sants Abdó i Senent), en 1997.

Agraesc la generositat de Juan Sánchez, arxiver municipal de Calasparra, qui feu possible que que m’aplegassen aquests quaderns.

 

Notes: Acuciados és una paraula castellana que, en valencià,  diem apressants, acuitats.

Exonerarlos, en valencià, exonerar-los, vol dir, perdonar-los.

Altozano, és una paraula castellana que, en valencià, diem tossal, pujol, turó.