Arxiu d'etiquetes: Jose V. Sanchis Pastor

“Germanes de llet”, dones amb molta espenta i molt obertes

 

 

En el post “Germans de llet”, que Jose V. Sanchis Pastor escrigué, en el seu mur, el 12 d’abril del 2021, veiem un exemple de matriarcalisme i en què, entre altres coses,  es reflecteix, no sols que la dona actua amb molta espenta i sense pensar-s’ho dues vegades  i molt oberta. Diu així:

“GERMANS DE LLET

 

(Homenatge a Vicenta Carañana Oltra, ‘Visantica[1] la de Cabot’)

 

 Hui vullc recordar una dona de Quatretonda[2], molt vinculada a ma àvia Pepica ‘La Calarda’.

 

La història comença l’any 1917, que va ser quan va nàixer ma àvia, un 24 de març.(…)

Nascuda al 1914, era la major de nou germans, dels quals només van aplegar al cap, quatre: Visantica, Juan, Ramon i Maria.

 

(…) vos contaré una anècdota que contava ella (…):

‘Sentats a la vora de la llar, un dia d’hivern, marit i muller, Visantica i Milio, raonaven sobre les discòrdies entre els seus germans, provocades per l’herència dels pares. L’herència de l’home: una cadira de corda. L’herència de la dona: altra cadira de corda.

Desavinences de famílies, tant d’un costat com de l’altre.

De sobte, Visantica li diu, a Milio:

-Vols que cremem les cadires ara mateix?

I Milio, més bo que el pa, com deia ella, diu:

-Cremem-les!

I eixa nit es cremaren al foc de la llar, les cadires, i les discòrdies que portaren.

I ho van celebrar. I tant que sí!

 

HISTÒRIA CONTADA”.

 

El mateix dia llisquí aquest escrit als meus pares i, a més, comentí a José V. Sanchis Pastor que l’anècdota “S’ajusta a les paraules del meu avi patern (1909-1983): ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’”. I ell, Immediatament, em respongué “Matriarcat a tope” (sic). I, al moment, li responguí “¡I tant, Jose!”. Com escriguí, el 12 d’abril del 2021, en el meu mur, comentí a ma mare que, “la dona, arriscada, després de preguntar a l’home (conciliador), ràpidament, accepta la proposta de l’home”. Ma mare aprovava l’actitud de Vicenteta, una dona amb molta espenta i que no s’ho pensa dues vegades com també la del marit, bondadós.

 

 

Notes: [1] Hem respectat la forma en què està escrit Vicenteta en el post que ací plasmem.

[2] Quatretonda és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

 

 

La tarara

 

En relació amb el dia de Pasqua i amb els tres dies de Pasqua que, com escoltem en la cançó “Atxumbala”, són dies de jugar (o siga, Diumenge de Resurrecció, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua) i en què els fadrins i les fadrines de moltes poblacions valencianes solien eixir a cercar parella, aprofitant que l’oratge afavoria fer més vida social, direm que Mc Albert, el 24 de juliol del 2020, en el grup “Per les sendes de Cavanilles”, plasma una versió de “La tarara” que diu aixÍ:

“Un dia de Pasqua

un xiquet plorava

perquè el catxirulo

no li s’empinava”.

 

En escriure jo, aquesta variant, de Mc Albert, en diferents llocs de Facebook (començant pel meu mur), el 24 de juliol del 2020, trobí respostes immediates, com ara, unes quantes en el meu mur, eixe mateix dia, de Cristina Pons Claros i de Jose V. Sanchis Pastor: Cristina Pons, en relació amb la festa de Pasqua i a la música eixe dia i Jose V. Sanchis, tocant el tema de les paraules “figuera” i “favar”. Aquesta variant anava acompanyada de la pregunta “¿Coneixeu la versió eròtica d’aquesta cançó de Pasqua, d’eixa que, entre altres variants, parla d’un camp de faves i més? L’he sentida, però no la tinc. Fa referència al catxirulo (estel),  o siga, al penis”. Immediatament, Rosa Saus, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, escrivia “Eixa cançó és LA TARARA”.  Tot seguit, però en el meu mur, Cristina Pons Claros comentava “Nosaltres la cantàvem en Pasqua. Són estrofes soltes:

‘Ja ve dia de Pasqua[1],

dia  de les mones,

ai, que pantorrilles[2]

tenen les xicones!

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la balle jo”.

 

I, tot seguit, addueix: “Sempre s’ha cantat per Pasqua. Ja et dic que la unió de les diferents estrofes és ‘La tarara’. Jo ho recorde així: cantant-la fent un redó, tots i totes agafades de les mans.

S’afegixen[3] versos nous, burles, que se’n feien a la gent del poble. Però això va de temps molt antics, eixos personatges ja no viuen.

‘Els panous de Poldo [era un forner]

no volen pujar;

les dones, calentes,

li volen pagar.

Els de ca Vendrell [altre forner]

han eixit[4] pitjor:

no li diuen res

perquè és un discutidor”[5].

 

A continuació d’aquestes línies de Cristina Pons, Jose V. Sanchis Pastor n’escrivia  una que diu així[6]:

“Si vols plantar un bon favar (7),

sembra-lo[8] per la Mare de Déu del Pilar[9].

De la collita de les faves,

un collar jo et faré

i la figa més bonica,

enmig que te la posaré”[10].

 

La resposta al “camp de faves” aparegué escrita en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, on, el 25 de juliol del 2020, Lola Llopis Aranda plasma:

“Entra la tarara

en un camp de faves

i, al cap de mitja hora[11],

les deixa pelades[12].

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la balle jo”.

 

Continuant amb la cançó de “La tarara” i amb el tema del camp de faves, direm que, en el llibre “Música tradicional d’Aldaia”, elaborat per Carles A. Pitarch Alfonso junt amb Antoni Andrés Ferrandis i editat per l’Ajuntament d’Aldaia, en el 2017 (parlem de la primera edició), hem trobat una versió de la cançó eròtica “La tarara”, amb el títol “Entra la tarara”, la qual diu així:

“Entra la tarara

en un camp de faves

i al cap de mitja hora

ja estan pelades.

 

(Tornada)

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la bailo yo[13].

 

El dia de Pasqua

Micalet plorava

perquè el catxerulo

no li s’empinava.

(A la tornada) 

 

El dia de Pasqua

Viçantet plorava

perquè el catxerulo

no li s’empinava.

(A la tornada)

 

Ella porta pirri,

i pintetes, morrongos;

colorets postissos

pa enganyar al nóvio.

(A la tornada)(p. 313).

 

 

Finalment, direm que, una cosa que m’ha cridat molt l’atenció, ha sigut que, entre ahir (quan la posí a l’accés de moltes persones en uns quants vídeos en valencià) i hui, molts catalans m’hagen comentat que, si de cas, la sabien o l’havien sentida en castellà, però no en català.

Bon Dilluns de Pasqua i bones festes de Pasqua.

 

 

Notes: [1] Aquesta cançó, “La tarara” és molt coneguda i, en els dies immediats a escriure-la en Facebook, moltes persones en plasmaren formes semblants.

[2] Castellanisme inadmissible, en lloc de panxell o, per exemple, de tou de la cama.

[3] Textualment. És una forma correcta.

[4] En el text de Cristina Pons Claros, ixit.

[5] Hem fet retocs lleugers per a facilitar la lectura de la cançó.

[6] En el meu mur, el 24 de juliol del 2020.

[7] Un favar és un camp on es planten faves.

[8] Textualment, en lloc de la forma genuïna “sembra’l”.

[9] La festivitat de la Mare de Déu del Pilar és el 12 d’octubre.

[10] Aquesta és la segona cançó que escrigué Jose V. Sanchis. Com veiem, apareix la paraula “faves”.

[11] En l’original, “de mig hora”, forma no genuïna.

[12] En l’original, “pelaes”, amb la pronúncia vulgar.

[13] Jo, que vaig nàixer en Aldaia, des del moment en què la vaig cantar per primera vegada, ho he fet amb la lletra “que la balle jo”.

“Ja ve Pasqua”

 

 

Tot seguit, una cançó de Pasqua, entre les que sap Jose V. Sanchis Pastor i que li cantava la seua àvia Pepica “la Calarda”, com m’ha dit hui, i que diu així:

“Ja ve Pasqua, alegre,

per el mes d’abril,

eixirà Virgínia

amb el cos molt prim.

 

Sabateta  blanca,

gipó de color.

Tot això, ¿qui ho paga?:

Vicent Salvador”.

 

 

Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida) que m’ha facilitat molta informació en relació amb el matriarcalisme i, més encara, a partir de contarelles, anècdotes, vivències, poemes, rondalles, etc. així com, ahir, m’envià la lletra d’aquesta cançó de Pasqua.

Ara mateix, en el blog “El racó musical de Vallivana”, he vist una cançó de Pasqua, “Atxúmbala”, cantada per Paco Muñoz , a què podem accedir amb aquest enllaç: https://racomusicalvallivana.blogspot.com/2019/04/atxumbala-pasqua.html).

Bon dia de Pasqua i bones festes de Pasqua a tots. 

 

Nota: Un “gipó”, com podem llegir en el DCVB, és una “Peça de vestir, amb mànegues, ajustada i cenyida al cos, i que cobreix el tronc des dels muscles fins a la cintura“.

Pedagogia matriarcal comentada per catalanoparlants del segle XXI

 

Dedique aquestes línies a les persones que han fet possible aquesta informació i, per descomptat, a Jose V. Sanchis Pastor, a  Vicent Pla, a Rosa Garcia i Clotet, a Joan Sala Vila, a Ricard Jové Hortoneda i a Josep Maria Bertran Comellas, qui ahir m‘escrigué aquestes paraules: “Que no hàgim d’aprendre a l’estranger allò que l’escola i la ‘cultura oficial’ ha callat i potser amagat expressament. (…) Allò que no s’explica als centres d’ensenyament”. 

El paper de la pedagogia de ment oberta i receptiva a un model d’ensenyament (i també d’educació) progressista i favorable al coneixement de la Història dels Pobles catalanoparlants i de la realitat actual és digne de no ser silenciat, ja que és una manera de manifestar que els Pobles no moren i que la llengua catalana i, en la pedagogia (sobretot, en l’escola), durant moltíssims anys, ha patit els efectes dels decrets de Nova Planta i decisions legals posteriors han comportat que tot lo no castellà, fos considerat com obscurantisme i, com diu Joan Pau II en l’ONU, en 1995, “Van ser comesos crims terribles en nom de doctrines nefastes que predicaven la ‘inferioritat’ d’algunes cultures i nacions” (punt 5), fet que ens porta a l’objectiu de “defensar tota nació i cultura d’agressions injustes i violentes” (punt 5), en aquest cas, la vinculada al valencià.

 

La pedagogia per a conduir els fills. Respostes en Internet.

Adduirem que, l’11 d’abril del 2020 exposí unes línies en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així: “¿Quina és (i quina ha sigut) la pedagogia, és a dir, la manera de ‘conduir’ els fills, en les vostres cases, en el barri, en les escoles i, per exemple, per Internet, de línia matriarcal?

La pregunta va dirigida, principalment, als àmbits no escolars, tot i que també els inclou”. Les respostes foren les següents. La primera, de Francesc Castellano Vilamu, eixe mateix dia, en “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, qui m’indicava que me l’enviaria per correu electrònic, fou “La meva mare va néixer l’any 1923 (…) Era una família força pobra (…) i anarquista, com tota aquesta branca familiar. L’educació de la mare va ser força rígida però dins d’un ambient progressista de pensament. (…) vaig rebre una educació bastant rígida a casa, amorosa, sí, però sempre amb la llibertat tallada i del tot subjecte a les seves decisions. (…) El pare portava el sou a casa i ella el distribuïa perfectament, sempre estalviant, sense que ens faltés res de necessari però sense res de superflu. Fins i tot havia habilitat una petita habitació a casa per vendre roba a amigues i guanyar un sobresou. El pare cridava però li transferia a ella les decisions finals. (…) La seva educació sexual era (…) tan sols mínima, com tothom de la seva època.

Jo vaig néixer l’any 1955. (…) El ‘poder’ de la mare va anar afluixant tal com s’anava fent vella (…) però sempre volent viure sola i marcant el ritme de casa seva. Finalment, va morir fa ara nou anys. Ens va deixar uns petits estalvis a ma germana [1961] i a mi, els dos iguals. A mi em va deixar, a banda, un pis on visc[1] ara (comprat a una cosina seva) i el seu pis va anar a parar a la meva neboda; la meva germana tan sols va rebre la llegítima[2]”. En preguntar-li, jo, “¿I en el barri, per exemple? ¿Hi havia alguna persona que vos transmetés res que no ho ensenyassen en l’escola”, li vaig afegir que “Jo, cap als setze anys, coneguí un home del poble que ens volia ensenyar ‘pilota valenciana’ i que, per tant, aleshores (mitjan dels huitanta), era de les poques persones que sabia aquest joc tan popular” i ell respongué:

“En el barri on em movia, de fet en dos, Poblenou i Clot, que estan junts i que antigament eren un poble deslligat de Barcelona, havia estat molt castigat per la guerra, no tan sols per les bombes; eren barris de forta tradició anarquista (CNT-FAI, els ateneus populars, les cooperatives…) i es parlava poc i sotaveu encara d’aquells temps. (…) recordo tres dones, una nascuda al barri, una altra d’Olot i una altra de La Jonquera, a Girona, veïnes d’escala i [de] les finques del costat, que em van ensenyar cançons tradicionals  i alguna rondalla. Ah!, i una cosa ‘curiosa’, hi havien dos cercles espiritistes[3] dirigits per dones, una que estava lluny de casa seva i de la que tan sols havia sentit a parlar i l’altra a la mateixa escala que jo, la de la Genoveva (…). Aquestes dones seguien la vella tradició anarquista espiritista –vegetariana- esperantista, però tot molt d’amagat i anant en compte  amb els xivatos lligats a l’església i als poquíssims falangistes.

(…) la meva àvia paterna era de Benicarló, amb arrels a Les Coves de Vinromà, i el meu avi patern era de Navarrés, dels primers que van emigrar a Barcelona cap a 1902/03. I jo em dic Francesc seguint les indicacions i desigs de la besàvia paterna, la navarresina; el meu besavi es deia Francisco, l’avi Cisco,; mon pare, Paquito, i jo, Francesc. Quan vaig néixer, la besàvia va dir que volia que em digués així, la meva mare (que volia posar-me Jaume, com son pare) va dir-li ‘Bueno, mujer, le pondremos Francisco pero se llamará Francesc’, i la vella respongué ‘Estos catalanes siempre hacéis coses rares…’. Afortunadament això s’ha tallat”.

En el testimoni de Francesc Castellano, en més d’un sentit, no propi d’una cultura matriarcal i que, per motius d’intimitat, no hem escrit, veiem que sa mare portava la casa, amb una actitud forta en plena adultesa i quan era gran i tot; que era una dona amb esperit emprenedor (venia roba, amb la intenció d’obtenir un sobresou), que era qui feia i desfeia, i que feu un repartiment equitatiu de l’herència. francesc Castellanoa aprengué cançons i rondalles i ho feu per part de persones molt obertes i que transmetien esperit obert i receptiu a la germanor (va en línia amb l’anarquisme i amb l’esperantisme[4]).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris, es publicà lo següent: “A casa nostra, sempre ha dominat més el matriarcat. Potser perquè les dones hem tingut molt caràcter” (Maricreu Roteta), “A casa el matriarcat ha dominat, domina i segueix amb la descendència.

Tenim més caràcter que els homes. I no és menysprear els homes” (Carme Matas Martínez[5]). Jo li responguí:

“Però hi ha una cosa molt important: que la dona concedeix molta lliberta als hòmens i a les dones”  i la seua contestació fou “Totalment d’acord. La llibertat la tenim tots ja que sabem a on podem arribar”.

“La meva dona és mestra (jubilada fa 2 anys). Va anar a un col·legi de monges i jo a un de capellans (cap ordre). Col·legi episcopal molt avançat a la seva època. Teníem classe curricular de català l’any 1966 i no es cantava el ‘Cara al sol’, sinó ‘El meu país’.

La meva dona va treure plaça a l’escola pública i s’hi va estar 44 anys sempre en la mateixa escola. (…) Els nostres fills han estudiat tots a la pública. El gran és metge, el segon és químic i professor en un institut a Barcelona. La tercera va estudiar a Girona, graduada en Administració i gestió pública. La quarta és psicòloga, l’última cursa 5è de Medicina.

La seva mare és qui ha cuidat de la seva vida escolar i de totes les altres vides, hagudes i per haver” (Jordi Company Besora[6]).

En un correu electrònic que vaig rebre, de Rosa Maria Gómez Tosas[7], una amiga de Facebook, l’11 d’abril del 2020, escrivia que “És clar que, a casa nostra, l’anomenada ‘veu cantant’ l’he portada sempre jo, quant a l’educació i en pràcticament tots els àmbits de la llar. (Durant molts anys, el meu marit va ser camioner i no hi era, tret del cap de setmana, així que les regnes les he guiat de la millor manera que he sabut).

He procurat que els nostres fills, per damunt de tot, fossin bones persones i penso que ha anat prou bé. Des de ben petits van tenir llibertat de moviments, inculcant-los la responsabilitat dels seus actes, l’amor familiar, la unitat, el deure, la tolerància

Ara tenen 39 (noi) i 37 (nena), ambdós són pares i estic molt orgullosa dels meus fills. Són persones emprenedores, creatives, curioses…”

 

 

Notes: [1] En l’original, “visco”.

[2] Part de l’herència que correspon, directament, als fills, en aquest cas, al fill petit, la germana de l’entrevistat.

[3] L’espiritisme, d’acord amb el DCVB, és la “Teoria dels qui creuen que els vivents poden comunicar-se amb els esperits dels morts valent-se d’un mèdium”, o siga, d’una “Persona a la qual s’atribueix la virtut de comunicar amb els esperits i de servir d’intermediari entre aquests i els homes”.

[4] L’esperantisme és un idioma inventat pel Dr. Zamenhof amb la finalitat de fer de llengua pont a nivell internacional.

[5] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[6] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[7] Fou la tercera resposta, a través d’Internet, respecte a aquesta pregunta.

Més poblacions on es fa lo que la dona vol

 

En el 2010, em digué un amic: “La cultura valenciana és matriarcal”. Però, més encara, em feu unes quantes explicacions i, en una d’elles, comentava que, quan un marit i una muller valencians i valencianoparlants, passegen agafats, la dona ho feia per l’esquerra i, en paraules seues que encara recorde, “agarra a l’home amb el braç de la dreta. Encara que ell parega que mana, perquè ensenya la mà dreta”, per exemple, en un local on hi ha moltes persones. I rematava la conversa: “Però és la dona qui mana, no l’home”.

A mitjan desembre del 2020, i com jo havia dit a Jose V. Sanchis Pastor, passí una foto seua al meu mur, junt amb l’escrit següent:  “Foto facilitada per Jose V. Sanchis Pastor.

La dona és a la banda esquerra i l’home ho fa a la dreta de la dona. Són els pares de l’avi matern de Jose V. Sanchis Pastor, el dia de la boda, celebrada en l’any 1909.

A més, la dona posa el braç dret damunt del muscle esquerre de l’home, semblant a quan la dona agafa l’home, per exemple, mentres passegen, pel seu braç dret, fet que es tradueix en què la dona és qui controla.

¿Teniu fotos semblants a aquesta, en què la dona aparega a la dreta, segons mirem frontalment, i que siguen, com a molt, de 1930?”.

El fet de limitar-ho, a tot estirar, a 1930 partia per si, durant la II República (1931-1939), hi havia hagut canvis atenent a la visió de l’esquerra republicana i, a més, tenint present el paper que hauria fet el franquisme (1939-1975). En línia amb aquestes paraules, direm que, el 8 de gener del 2021, Àngels Moran Navarro, m’envià unes fotos i aquest escrit: “La parella esquerra són els meus sogres (casats a Castella), però la de la dreta, són els tiets casats a Reus i en tots dues són les dones a la inversa del que dius. Per què?”. I, immediatament, li responguí que “Ho atribuesc, per lo que hi ha en estudis sobre les cultures matriarcals, al fet que, és la dona qui comanda, però de tal manera que mentres que atorga moltes facilitats a l’home, als fills, als ancians, etc. Estem parlant d’una cultura en què, com diríem ara, es promou una societat més igualitària.

Per això, hi ha algunes opcions que van en la mateixa línia: 1) les fotos fetes a l’aire lliure, en molts casos, reflecteixen més el matriarcalisme (home/ esquerra, dona/ dreta), que no les que estan fetes en estudis” i, a més, li vaig adduir que “Com més anem cap al passat (cap a mitjan segle XIX), més fotos hi ha al contrari de les que m’envies”.

Al moment, Àngels Moran comentà “Ja. I t’asseguro que, sobretot, las tiets de Reus, com en els meus pares, era la dona la que dominava la situació i l’economia”.

Tot seguit, li responguí “Si. Una altra cosa, per exemple, és quin punt de vista tenia el fotògraf”… en relació amb el tema de la posició que havien de tenir cada membre de la parella, no solament en la foto, sinó els motius, temes en què no entrem en aquest estudi. I, ella escrigué “Potser”.

De fet, hui, 8 de gener del 2021, he pogut veure que, en la pàgina de Facebook de l’organització “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar[1] (d’on he tret una foto publicada el 8 de maig del 2020 i corresponent a unes noces de 1959) com també, per exemple, en el grup de Facebook “Fotos antigues de Barx[2] (que també he consultat hui), n’hi ha moltes fotografies, fins i tot, ja dels anys setanta, en què, mirant la foto, la dona és a la dreta de l’home i, més d’una vegada, la dona…, amb el seu braç dret, agafa l’home.

 

 

Notes: [1] Sant Llorenç des Cardassar és una població de la comarca del Llevant, en l’illa de Mallorca.

[2] Barx és una població valenciana de la comarca de la Safor.

“Nadal de 1925” a Benigànim (Jose V. Sanchis Pastor)

 

Hui, 31 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor m’ha enviat un missatge en què m’indicava que “La historieta que he publicat hui, per segona vegada, t’agradarà. Al meu mur”. En ella, apareix el tema de l’herència (i, de pas, el de les famílies) com també el dels vincles familiars, els quals, en aquest cas, es centren, fonamentalment, en Nadal i en la vespra de Reis. Jose V. Sanchis Pastor l’havia escrita el mateix dia, però dos anys arrere, en el 2018. Podem considerar-la una contarella, per la semblança amb altres escrits redactats pel mateix autor i amic, de Benigànim (la Vall d’Albaida). Diu així:

<<“NADAL DE 1925

Una casa gran… Carrer Aurora, 60.

Després d’haver passat totes les mancances del món, havent vixcut en totes les caselles de peons de la carretera on van nàixer la major part dels set fills que van tindre els meus besavis, Pepe ‘Patora’ i Dolores ‘la Gateta’, els aplega un temps de bonança i compren la casa mencionada per cinc mil duros, caríssima per a l’època que corria.

Els antics propietaris moren sense descendència: Ximo ‘el Coronal’ i M. Pepa ‘la Calarda’. Mor M. Pepa i deixa hereu universal a la germana menuda, Maiteresa (rebesàvia meua per la banda ‘dels Calardos’) i Ximo es casa per segona volta, amb ‘la tia Torta’. Al morir Ximo, hereten la cunyada del primer matrimoni i l’actual vídua, a parts iguals.

Dit açò, per les diferències que hi havien entre ambdós hereus i, d’ahí, el preu destarifat de la casa que compren els que, vint anys després, formarien part del meu clan genealògic.

Bo, és Nadal i, la vespra del dia de Reis, estant tota la família a la vora de la llar, sota l’enorme campana de l’aixumera[1], ouen un soroll i cauen quatre o cinc margallons pel forat del fumeral. Els més menuts, ajupidets a les faldes de la mare i, els grandets, arraconats i tremolant de por.

S’obrin les portes del carrer, de bat a bat, i entra un cavall fins a la cuina, amb el seu genet vestit de Rei i diu:

-Qui és Batiste[2] Pastor Alabort?

I, el meu avi, que tenia onze anys, respon:

-Jo!

I li diu, el Rei, que, per haver sigut tan roín, havia d’anar-se’n junt amb ell, a l’Orient. El pujà al cavall, se l’emportà per la senda del Camí Fondo fins a la caseta ‘La Santa’. En aquell punt, el baixà enmig de la foscor i li digué:
-Mira, xiquet, d’ara endavant, t’has de portar bé i no fer parlar als pares. Si no creus, a l’altre viatge que vinga, t’enduré fins a aquella estrela que brilla tant, al costat de la lluna. Ara, pel mateix camí que hem vingut, torna-te’n sense deixar la senda.

***

Eixa història ens la contava el meu avi, totes les vespres de Reis, mentre ens donava berenar, de camí a la caseta ‘La Santa’.

Anys més tard, en l’any 1954, eixe mateix dia, el Rei es va emportar el germà major del meu avi, padrí de ma mare, als quaranta-quatre anys… I ma mare, que tenia quatre anys, assentadeta al frontal d’enfront, cantava nadales a tota veu. En això, que ix la mare del difunt que estava de cos present i àvia de la xiqueta, i diu:

-No cantes, reina, que la tia s’ha mort.

I la xiqueta, innocent, li contesta:

-Que, ¿acàs, en ma casa, s’ha mort algú?”.

Història contada… Última de l’any>>.

 

Finalment, comentaré que, el fet que un valencianoparlant dedique una part considerable de la seua vida a transmetre saviesa popular o, simplement, lo que u sap i que no vol que es perda ni en les persones que viuen ara, ni en les generacions futures, i, a més, en valencià, al meu coneixement, s’ajusta a lo que, hui mateix, Kike Gandia (director dels museus de Cullera), en un correu electrònic que he rebut, qualificava com “acció de significació de la cultura matriarcal immaterial”.

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Bon Any 2021.

 

Tot seguit, veiem una foto de l’àvia materna de Jose V. Sanchis Pastor. En paraules de Jose, plasmades, en el seu mur, el 31 de desembre del 2020, “La meua àvia materna va ser la font d’informació de tots els meus escrits i de moltes coses més. Roman viva al meu record i unida per sempre a mi, per l’arbre de la vida”.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com una variant enregistrada en Xàtiva (per la pronunciació), si bé ho indica pel fet que, des del terme que hem emprat en el text, ens remet a la paraula xemeneia.

[2] Aquesta variant del nom Baptista, s’assembla a la que apareix, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, com Batista, procedent del llatí eclesiàstic Baptista.

“Al Pla de Pastor”, també es fa lo que la dona vol

 

El meu avi patern (1909-1983) deia que “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”, com molt bé ho veiem reflectit en el poema i en el goig que exposarem tot seguit. 

El 6 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, en un missatge, m’envià “Un vers de Quatretonda”, amb toc clarament eròtic i matriarcal, que diu així:

“Al Pla de Pastor [1]

no es cull cap raïm

que dolç no estiga,

ni es gita cap de dona,

sense que li toquen la figa”.

 

Per tant, cal tocar la figa… per a que es gite ella i no, per exemple, ser ella qui toque… el piu, per a que, com a dona, es gite. Un detall més de línia matriarcal. 

El 15 de desembre del 2020, Vicent Pla, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida) m’envià un correu electrònic amb uns quants escrits i, u d’ells n’era un goig de 1953, titulat “Lletania de la muller”. Diu així:

LLETANIA DE LA MULLER

 

Terra del meu camí de l’esperança.

Alba sobre el meu temps d’il·lusió.

Lluna rere el meu sol en delectança.

Eva del meu Adam cara al perdó.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Rosada de les meues flors novelles.

Besada dels meus dies amb les nits.

Corol·la on van les meues cinc abelles.

Bresca per a la mel dels meus sentits.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Pa de la meua fam de massa coses.

Al·leluia del fang del meu treball.

Rose tocant de maig les meues coses.

Rosari del meu plor sobre la vall.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Almoina del meu ofici de pobresa.

Mà oberta del meu clam vora els perills.

Cos de la meua sang. Set i promesa.

Got dels meus llavis. Mare dels meus fills.

 

Dona, salva el vol meu,

muller: ala de Déu!”.

 

En la cultura basca (com també en la vinculada a la llengua catalana), no és la dona qui espera un home que la salve, sinó, al revés, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco”, elaborat per Andrés Ortiz-Osés i per Franz-Karl Mayr i editat per la Universidad de Deusto (País Basc). 

 

All-focus

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] En paraules de Jose V. Sanchis Pastor, “Pla de Pastor: partida del terme de Quatretonda, camí de Dorresment”, una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

En el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, es reflecteix el matriarcalisme que hi havia en el primer quart del segle XX, en Pineda del Mar i que també estem  veient en cançons, contarelles, versos, escrits, etc. recopilats, per mitjà de persones de tot l’àmbit lingüístic i d’arrels valencianoparlants, com a mínim, des de fa dues generacions o més.

Agraesc la col·laboració de Jose V. Sanchis Pastor i de Vicent Pla.

“La dona agafa l’home amb la dreta”…, preval, però el té present

 

Tot seguit, tractarem sobre una dita molt popular i, igualment, sobre un exemple més de matriarcalisme en relació amb les parelles valencianes valencianoparlants, partint d’informació vinculada a les que, abans de 1930, ja ho eren de segona generació i per part de pare i de mare.

 

“Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent”, més que una dita.

El 14 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, escrivia, en el meu mur: “’Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent’. Això es deia quan naixia un xiquet. La dona, en la majoria dels casos, l’apropava més a la seua família que no a la del pare de la criatura”.

Dos dies després, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), no sols em digué que, en la foto de matrimoni dels seus pares, ella apareixia a l’esquerra (mirant frontalment) mentres que el marit ho feia a la dreta, sinó unes paraules que cal tenir present: “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. En enviar, el mateix dia, aquestes paraules a distintes persones, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), a qui també li vaig permetre veure una foto de parella d’uns avantpassats de Vicent Pla (un amic de Facebook, que viu en Benigànim), em respongué amb un escrit que deia així: “La dreta de l’home sempre queda lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure força i intuïció”.

Immediatament, li manifestí el meu acord i, tot seguit, li envií una publicació en “Bibliotecas únicas” (https://www.facebook.com/497376030319745/posts/3433883236668995), una pàgina de Facebook en què es veien dues escultures de l’antic Egipte. Mirant-les frontalment, la dona era a la dreta de l’home i, a més, amb la seua mà esquerra agafa el braç esquerre de l’home, mentres que amb la dreta agafa l’home per la banda dreta de la panxa d’ell. A més, es podia llegir “En la antigüedad egipcia, las mujeres eran vistas y honradas como más altas y sagradas que un hombre.

La mujer es la madre de todos, dando vida y enseñando.

Los antiguos creían que cuando un hombre lograra una gran cantidad de conocimiento, espiritualidad y poder, se le permitiría usar una peluca de pelo largo para simbolizar que había alcanzado un cierto nivel igual a una mujer.

Mientras los dos se unen, ella sostiene a su hombre, dándole fuerza y protección.

Hay un dicho que sigue flotando en la actualidad: ‘Detrás de cada hombre exitoso, hay una mujer fuerte que lo sostiene’”.

Finalment, agraesc l’aportació que feu Maria Teresa Estarellas Roca, una amiga, qui, el 15 de desembre del 2020, havia inserit en el meu mur la publicació abans esmentada, molt interessant i amb una imatge semblant a la de moltes fotos de parelles valencianoparlants del segle XIX i, fins i tot, anteriors als anys vint del segle XX. Com escrivia Maria Teresa Estarellas, junt amb la informació, ” ja se posaven com ses parelles de ses teves fotografies”. 

També agraesc la col·laboració de Vicent Pla, de Benigànim (la Vall d’Albaida), qui, el 16 de desembre del 2020, em facilità la foto que veiem en aquesta entrada, corresponent als seus avis, per part de son pare.

 

“Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, dones amb molta iniciativa

 

El  21 de novembre del 2020, en el meu mur, Assumpta Capdevila escrivia: “’Tiren més dos mamelles que dos carretes’. No ho dic, però ho he sentit sempre en castellà. He trobat, en la revista Núvol, ‘Tira més un pèl de dona que cent mules’.

Crec que es pot interpretar de dues maneres diferents. Una, en el vessant sexual; i, l’altra, sobre l‘empenta de les dones”. El mateix dia responguí a Assumpta Capdevila “Efectivament. Jo ho veig més per la gran iniciativa que tenen moltes dones”.

Igualment, el 20 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Joan Soler Cantallops escrivia “Tira més una catalana que una tartana”.

Com a exemple, en línia amb les frases que estem tractant, el 29 de novembre del 2020, en el meu mur, Jose V. Sanchis Pastor comentà, en paraules seues, “Una anècdota d’anar per casa, matriarcal a més no poder, encara que parega bròfec.

Una parella, amics meus, la dona es va encabotar en una qüestió que no ve al cas i l’home seguia sense baixar del burro. Al remat, la dona va i li mostra mitja bacora (sexe) i li diu, a l’home:

-Ho veus? Doncs, lo que falta, per a quan tu vullgues moure”. I, immediatament, li comentí: “¡Un bon exemple, Jose! Em recorda la cançó ‘Teresa ‘la Catalana’”, amb la lletra del Sifoner”.

El 12 de desembre del 2020, que, en el meu mur i en molts grups, escriguí la frase “Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, després d’indicar que, per a mi, “entre altres coses, vol dir que les dones actuen amb molta espenta”, immediatament, hi hagué respostes. Aíxí ,en el grup “Dialectes”, foren “A Sueca, també s’ha dit molt. Quan una xica et diu alguna cosa amb la qual sembla que no estàs d’acord, però ho agafes com si fora així” (Emilio Ferrando Escrivá), “Que l’atracció sexual pot ser més forta que cap altra cosa” (Josep-Lluís Navarro Lluch), “A Favara, vol dir que l’opinió de la dona és la que val, per damunt de la de la teua família o amics. És la que més força té” (Rosa Bixquert), “L’atractiu sexual, l’imant, que ens atrau” (Jesus Aviles), “L’expressió vol dir que molts homes es pleguen a allò que vulgui la dona com a parella sexual”[1] (Xirristi MIrristi).

El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francesc Castellano escrigué “Per a mi, significa que lliga, que estira, que condiciona, un ‘enconyament’ que totes les raons que s’hi puguin fer”.

Igualment, el 13 de desembre del 2020, en un correu electrònic de Concha Ridaura Cumplido, veiem que “Hi havia sentit el significat que dius tu. No obstant això, puc dir-te que, ací, a Benetússer, els meus tios que em duien 50 anys (jo, ara, en tinc 55), li donaven un altre significat i és el següent: la importància que tenien les dones alhora de decidir sobre les qüestions dels hòmens o de la família política. Me n’explique millor: les dones tenen més força a l’hora de decidir sobre les qüestions familiars, personals del hòmens, que la seua pròpia família de naixement i, fins i tot, els amics o el que siga més raonable en eixos moments, quan aquests hòmens hi estan enamorats o/i ‘enconyats’.

Vaja, que són les dones les que manen, i no ells.

Aquesta expressió l’he sentida moltes vegades en disputes familiars, quan s’imposava la decisió de la cunyada de torn per damunt de la família de l’home, dels germans o dels amics. I l’home obeïa a la seua amiga, parella o dona, per damunt del que desitjava, el que era convenient o del costum de la seua família política.

Quan un veí va fugir de sa casa deixant a la dona i els seus fills perquè es va ‘liar’ en una xicona més jove, i va perdre l’oremus sense pensar les conseqüències.

Quan un home / xic coneix una xica i se n’oblida de l resta del món que hi era important per ell.

Desitge que servisca. Als meus tios, els agradava molt aquestes frases fetes.

Un abraç. Ànim! En aquesta tasca”.

També el 13 de desembre del 2020, poc després de llegir el correu electrònic de Concha Ridaura, li diguí que estava totalment d’acord amb lo que ella havia escrit i que, de fet, ma mare i jo ho havíem comentat algunes vegades, com també amb amics que conec per Facebook. I, per descomptat, amb més persones, com ara, un amic que coneix molt sobre la cultura colla, de Sud-amèrica i matriarcal.

El 13 de desembre del 2020, en el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, Carme Tamarit Martínez, que la vespra havia escrit “De xicoteta, escoltava així. Se deia perquè manava més una dona que un home”, en resposta a uns quants comentaris en el mateix grup, comentava “Sóc jubilada. Ho dic perquè vos feu una idea de l’edat. Quan jo era xicoteta i escoltava a les dones del carrer o ma mare dir ‘Tira més…’ era perquè alguna veïna li deia al fill que li fera algun ‘recao’ i no podia. Si li trucava la nóvia, corria per fer-li el ‘recao’. Les dones del carrer (…) deien ‘Mira, tira més…’”.

 

 

Nota: [1] És més extens.

Jota de quintos (Benigànim)

 

 

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 de juny del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, escrigué la “Jota de quintos”[1] de Benigànim (població valenciana de la Vall d’Albaida):

“JOTA DE QUINTOS

Els quintos de l’any 14

han sigut molt desgraciats:

eixiren a pegar volta

i Pere els ha denunciat:

 

— Ya no quiero beber

de tu tinaja,

porque he visto una cosa

que sube y que baja’[2].

 

Els quintos de l’any 14[3]

carabassa li furtaren

a Ximo ‘el del Coronal’

el dia que l’allistaren.

 

— ¿Qué es lo que me metes

que tanto me gusta?

— Un escolanet

en el llontal[4] de fusta’.

 

Els quintos de l’any 14

a les xiques cantarem

perquè mos crida la ‘quinta’

i prompte no les vorem.

 

‘– ¡Ay!, ¡sácamela!,

que la quiero ver,

¡Ay!, ¡métemela!’

que em dona gustet”.

 

 

Notes: [1] El 7 de desembre del 2020 posí aquesta cançó en el meu mur i Jose V. Sanchis Pastor, entre altres coses, comentà que “la cançó parla de Ximo ‘el del Coronal’. El Coronal és una heretat. HERETAT DEL CORONAL. I la família que treballava les terres són coneguts en Benigànim com ‘els del Coronal’. Ximo ‘el del Coronal’ era casat amb una germana de la meua rebesàvia”. Una heretat és una propietat rústica, això és, del camp.

[2] En aquesta jota hi ha una persona que parla castellà i fou el primer cas en què escrivien un fet així. Igualment, direm que, el 9 de desembre del 2020, poguí veure aquesta jota, gràcies a un missatge de Jose V. Sanchis Pastor, qui em remetia al mur de Salvador Blasco Peris, on hi havia un vídeo que es pot veure en Internet: https://www.facebook.com/watch/?v=1742862902469663, en el mur del blog “País Valencià, gent, terra,, força”, a què he accedit hui.

[3] Es refereix a 1914.

[4] Llontal, com aclarí Jose V. Sanchis Pastor, vol dir peanya, repeu.