Arxiu d'etiquetes: enramades

Dones belles i gentils

 

En línia amb actes de Pasqua, com ara, el de cercar “pasqüero” o pasqüera com també el de cantar a jovenetes que, més avant, poguessen ser la dona amb qui es casàs algú dels xicons, o bé vinculats amb les enramades, en la cançó “Comiat”, dins de l’obra “El cançoner de Pineda”, la caramella[1] diu així:

“Les noies d’aquest veïnat

són hermoses i gentils,

són fresques com una rosa

i lindes com mes d’abril.

      Celebreu la Pasqua

      amb tranquil·litat

      que el fill de Maria

      ha ressucitat[2].

 

Nosaltres ens n’anem

a cantar a una altra part.

Vinguen ous i botifarres

i pollastres, un bon plat!” (p. 270).

 

En el mateix llibre de Sara Llorens, podem llegir un apartat sobre els “goigs de porta”, molt en línia amb Diumenge de Rams, amb Pasqua, etc. Així, comenta que “No solament hom anava a Cantar els Goigs per Pasqua, sinó també per Sant Josep i pel Diumenge del Ram.

(…) Passava, a voltes, que en la casa obsequiada hi havia noies, i en acabar els joves la cantada, elles els demanaven els Goigs de les Noies i, a més, addueix que “No cal dir que cap d’aquests goigs que posem en les Cançons de diada, no eren dels que es cantaven i canten a l’Església per a lloar els Sants (i que nosaltres fem figurar més endavant en les cançons religioses)” (p. 271) i que “encara avui dia la canta molta gent, sobretot les dones, feinejant, el dissabte de Rams” (p. 272). 

Adduirem que, ma mare, el 14 d’abril del 2021 i l’endemà, m’afegí que “En alguna temporada, després de Pasqua, els xics[3] es posaven a festejar amb moltes xiques d’Alaquàs i Aldaia. I es cantava una cançó [4]que deia així:

‘Xiques d’Alaquàs i Aldaia,

ja podeu alçar bandera,

xiques d’Alaquàs i Aldaia,

ja podeu alçar bandera,

que totes les torrentines,

que totes les torrentines,

que totes les torrentines,

han caigut en la ratera”.

 

I, en relació amb el costum de cercar “pasqüero”, el 4 d’abril del 2021, dia de Pasqua, ma mare em digué unes paraules del meu avi matern: “A ningú li s’oblida allà a on va”, en referència a aquest costum de la primavera.

Quant a la bellesa, tal com està plasmada en més d’una cançó recopilada per Sara Llorens, direm que és un tret vinculat amb el matriarcalisme.

Agraesc la generositat de ma mare.

 

Notes: [1] En la pàgina 263, Sara Llorens escriu que “Més que Caramelles, l’acte d’anar al davant de les cases, el matí de Pasqua i la vetlla del dia abans, a cantar cançons, era conegut aquí, el segle passat, per anar a cantar els Goigs.

I és que, principalment, el que s’hi cantava, després de la representació tradicional, eren goigs. (…) També s’intercalava alguna cançoneta apropiada.

(…) la varen sostenir molt de temps collers de nois de pocs anys. Ara es canten Caramelles, però consisteixen en dues o tres cançons, de lletra i música noves”.

[2] Textualment, en lloc de “ressuscitat”.

[3] Es refereix als de Torrent, Alaquàs i Aldaia, tres poblacions de l’Horta de València.

[4]  Me la cantà, durant la conversa telefònica del 14 d’abril del 2021. Jo la sé gràcies a ella, tot i que la coneixia amb una lletra semblant, per mitjà del llibre “A riures toquen”, de Maties Ruiç Esteve, que em regalà un cosí de mon pare, amb motiu de la Primera Comunió.

Les enramades i la Pasqua

 

En relació amb les “enramades” i, a més, amb la Pasqua, el 6 d’abril del 2021 (que era Dimarts de Pasqua), en el meu mur, escriguí “Conta ma mare, de l’Horta de València, i nascuda en 1943, que, Dimarts de Pasqua, era costum que, els que cercaven parella, anassen al treball però que, de vesprada, tractassen (com diumenge de Pasqua i Dilluns de Pasqua) de trobar pasqüer (‘pasqüero’) o bé pasqüera”. Doncs bé, una amiga de Catalunya, Montserrat Cortadella, plasmà “Una història més a saber, interessant” i, tot seguit, Cristina Pons Claros (valenciana de Sueca) comentà que “Jo tindria uns 10 anys, o siga, 1960, i recorde que la nit de Dissabte Sant, els nuvis feien una Enramada a la porta de la casa de la nóvia.

L’Enramada era de pinet i penjaven flors i caramels; feien també serenates.

Quan algun xiquet anava darrere d’una xica, també ho feia.

Per a demanar pasqüera, ens ficàvem en dos filades: una els xics; i, l’altra, les xiques. El xic anava i li xafava el peu a la xica; si ella deia ‘Sí’, podien acabar en parella de nuvis”. Eixe mateix dia, comentí a ma mare el post i els escrits de Montserrat Cortadella (“Una història interessant a saber”[1] havia escrit) i de Cristina Pons i, ma mare em digué “Ací, això era al mes de maig. Els ‘pasqüeros’ que havien anat amb les pasqüeres i havien quedat bé, anaven a les cases, feien enramada, música (‘¡Vinga!, ¡a esta xica, cantem-li!’, ‘¡Xe, anem a fer-los una serenata!’) i cantaven una cançó o dos o tres serenates a la porta de la pasqüera. Això, a les xiques, els feia il·lusió (‘Doncs, a mi, m’han cantat…’). I, així, es provava si tenien possibilitats de seguir com a nóvios”[2].

El mateix 6 d’abril del 2021, Juanjo Martínez de Nova, en un comentari més en el meu mur, digué que “Això mateixa m’ho conta ma mare, també de l’Horta” i, tot seguit, adduïa un enllaç per a accedir a un vídeo amb què, “A una parella de pasqüeros, li dedica esta historieta (eròtica-satírica) de Pasqua, d’humor molt valencià, (…) Pep Gimeno Botifarra”… https://youtu.be/sglf3tPMUP8)”. En Facebook, sí que hem pogut obrir el vídeo i escoltar-lo. I l’endemà, Neus Castellví Asensio, de Catalunya, escrivia “Una història interessant”. 

Agraesc els comentaris de les persones esmentades en aquesta entrada.

 

 

Notes: [1] En resposta a aquestes paraules de Montserrat Cortadella, li escriguí que jo ho havia preguntat, a ma mare, diumenge de Pasqua, “perquè, en la cançó de Pasqua ‘Atxumbala’, diu ‘estos tres dies de Pasqua, són tres dies de jugar, / xics i xiques que no juguen, / venen a doctorejar’, és a dir, a ‘xafardejar’ i jo intuïa que serien el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua. I així era”. I, l’endemà, sobre aquest comentari que fiu a Montserrat Cortadella, Josep F. Nogués afegí “I el quart, el dia del rosegó”.

[2] En relació amb aquest comentari de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llobera escrigué “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjadeta i cap a casa de la nóvia”.