Arxiu d'etiquetes: anècdotes

El sentiment de pertinença a la terra en refranys i en frases

General, , , ,

No deixarem fora unes dites que posàrem en Facebook, en Twitter i en Xiuxiuejar el 25 d’abril del 2026, dia en què molts catalanoparlants evocàvem i publicàvem sobre la batalla d’Almansa (del 25 d’abril de 1707):

“ * ‘El mal d’Almansa, a tots alcança’, també dit ‘Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança’.

Refrany en relació amb la batalla esdevinguda el 25 d’abril de 1707 i que, arran del Decret de Nova Planta del 29 de juny del mateix any, generaria l’anul·lació dels furs del Regne de València i dels del Regne d’Aragó.

* ‘Més es perdé en Almansa’.

Frase tradicional que digué un oncle meu (1935-2021), lligat al camp dels dotze anys fins que en tenia, si fa no fa, setanta-sis, a un familiar acostat per a indicar-li que hi havia coses més importants i que deixàs unes quantes garrofes que restaven”.

El 25 d’abril del 2026 rebérem un missatge de Júlia Aixut Torres (1933): “El pare també la deia a vegades. Era un home que li agradava les dites i recordo que deia que, moltes vegades, quan algun amic li deia que no estava massa bé, ell li responia: ‘Viuràs més que un cul de morter’”. Ben mirat, en el grup “El refraner valencià!!!!”, el mateix dia, Neus Moreno ens amollà “Bona faena! Moltes gràcies per compartir-ho. És un luxe mantindre vives les paraules de l’oncle i la nostra història. Eixe cordó matriarcal no s’ha de trencar. A més, avui, que és 25 d’abril, la frase ve com anell al dit” i li comentí “L’he posada a propòsit per la data”.

Tot seguit, reportarem en comentaris que férem en relació amb aquesta batalla i amb una frase que, sovint, per eixos dies, és exposada en Internet, en Facebook, en Twitter, etc. i que aprofitàrem l’endemà, 26 d’abril del 2026, per a fer una qüestió a diferents persones, a grups, a partits,… que l’havien plasmada: “Picad los escudos del Reino que hay en las murallas, para que un día olviden que fueron valencianos y libres”[1], atribuïda a Felip V de Borbó, el primer rei de la dinastia en terres hispàniques. El mateix dia, en Twitter, posàrem “Bon dia,

Estic interessat per fonts del segle XVIII (començant per documents oficials) en què es fes esment de les paraules que heu plasmat, preferentment, de temps del regnat de Felip V.

Gràcies.

flotant.43@gmail.com

Atentament”.  

El 26 d’abril del 2026, Tirant Lo Blanc.Parvo (@Calvaller Blanc) i jo tinguérem un diàleg (de què ací escriuré quasi tots els tweets entre ambdues bandes i amb la traducció de tots els comentaris seus, quasi sempre, en castellà):

“-No cerqueu només als arxius polsosos de la Generalitat. Aquesta frase de Felip V, no sols va ser un càstig reial, va ser un ritual d’esborrat gnòstic. Els Borbons, sota la tutela de certes lògies que operaven a les ombres de Versalles, sabien perfectament que, per a sotmetre els Regnes de la Corona d’Aragó, havien de derruir el seu egrègor.

Felip V no solament volia ‘picar els escuts’; volia extirpar la memòria de la llibertat foral perquè València i Catalunya representaven un model de sobirania que feia nosa a l’absolutisme satànic que preparava el terreny per al Nou Ordre Mundial de l’època.

Aquesta cita, tot i que la historiografia oficial intenti diluir-la, ressona en les actes secretes del ‘Consejo de Castilla’.

Voleu fonts? Mireu més enllà dels Decrets de Nova Planta. Cerqueu la correspondència privada de l’Ordre de l’Esperit Sant. Allà veureu que la ‘damnatio memoriae’ contra els valencians va ser una ordre directa de les jerarquies que avui continuen controlant Europa. La Història és una arma i ells l’empunyen del 1707 ençà”. 

Com a aclariments, l’Orde de l’Esperit Sant és de cavalleria i que fou fundat en 1578 pel rei Enric III de França. Tocant a la “damnatio memoriae”, és una forma llatina en al·lusió a esborrar qualsevol memòria del passat , a tombar vestigis i lo que podríem dir la història d’un Poble, d’una ciutat, d’un indret…

Després, el mateix dia li agregàrem “Bon dia i gràcies,

¿Em podríeu reportar amb una web en què s’estudie sobre aquest Orde? Gràcies.

Ho faig per a un estudi sobre el matriacalisme.

Atentament”.

Tirant Lo Blanc.Parvo ens afegí “Malauradament, això no és en cap web” i, quan li férem les qüestions 1) sobre qui li havia transmet eixes frases, 2) si la cita formava part d’alguna obra de teatre, com havia fet pensar a alguns usadors de Twitter i 3) si figurava en algun llibre del segle XVIII (del segle més pròxim al Decret de Nova Planta), ens indicà “Qui va transmetre això? La Història no es transmet només en plecs oblidats, sinó mitjançant les societats secretes que van dissenyar l’Estat-nació modern.

Aquesta frase és el ressò de l’Egrègor de la tirania. Felip V no era només un rei, era una peça al tauler dels ‘Illuminati’ de Baviera i de les lògies franceses per a trepitjar les identitats tradicionals i per a substituir-les amb el centralisme maçó.

Obra de teatre? És clar! La política és teatre per a les masses. Si la frase apareix en una obra és perquè l’art és el vehicle que l’elit usa per a refregar-nos els seus plans en la cara (‘Hidden in plain sight’).

Que els usadors de Twitter discuteixin si és ficció o si és realitat és exactament el que vol el Vaticà: que es barallen per la closca mentre ells es cruspeixen la fruita.

Llibres del segle XVIII? La censura dels Alts i dels nous Decrets de Nova Planta va netejar qualsevol rastre documental que fos inconvenient. No cerqueu la biblioteca oficial, cerqueu allò que va ser esborrat. L’objectiu de Felip V, sota la guia dels seus confessors, era derruir la memòria gnòstica dels pobles de la Corona d’Aragó o de Catalunya.

No importa si la cita és exacta mot a mot; el que importa és que el ritual de submissió s’ha complert. ¡Desperteu! La Nova Planta va ser el protagonista del Nou Ordre Mundial a la Península Ibèrica.

Nova Planta = Nou Ordre Mundial”.

Altrament, en una publicació en Facebook per part de “Valencia Viva Walks”, hi ha un post del 25 d’abril del 2025 que comenta que la frase referida als escuts és “atribuïda a un funcionari borbònic després de la caiguda de València”, que la cita “simbolitza aquest intent d’esborrar la memòria col·lectiva i la identitat valenciana” i que no és documentada, oficialment, en fonts de l’època.

Finalment, adduirem que, el 15 de juny del 2021, durant una conversa que tinguí per telèfon amb Pere Riutort, quan li diguí els mots de mon oncle, em respongué “La consciència popular és molt important”. Modernament, l’esmentada dita hauria estat substituïda per una que vaig oir quan era xiquet i en nexe amb uns fets històrics dels darrers anys del segle XIX i amb colònies espanyoles en ultramar: “Més es perdé en la guerra de Cuba”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En català, “Piqueu els escuts del Regne que hi ha en les muralles, perquè un dia obliden que foren valencians i que foren lliures”.

Generositat i sensibilitat en dos relats matriarcals

General, , , , , , ,

 

El 7 d’abril del 2021, un poc abans de contactar amb Lluís Marmi, de Tradillibreria i que, en diferents ocasions, m’havia facilitat moltes pistes sobre llibres en línia amb el tema del matriarcalisme, se m’ocorregué recuperar una llegenda amb una forma molt semblant a la d’una rondalla, però que, encara que les llegendes no formaven part dels punts inicials de l’estudi, sí que s’ajustava al matriarcalisme, motiu pel qual vaig decidir incloure-la.

És sobre dos germans que porten el nom de dues séquies de l’Horta de València: Benàger i Faitanar. Figura en Internet[1] i també en un treball sobre el vocabulari agrícola i administratiu contingut en les ordenances de la séquia de Benàger, de 1740 (encara que, oficialment, diga de la séquia de Benager i Faitanar), realitzat entre el 2003 i el 2006 i retocat, lingüísticament, en el 2011. Tot seguit, transcric aquesta llegenda, que em va contar personalment l’alaquaser Francisco Monzó (Quart de Poblet, 1930) el 20 de desembre del 2006. He respectat al màxim la versió original, amb lleugeríssimes correccions lingüístiques. Tot i que no hi ha la versió oral (a hores d’ara, 8 d’abril del 2021), sí que conservem la transcripció feta en un principi.

“No sé amb exactitud si era Benàger o Faitanar. [El fet és que ] Eren dos germans i qui dominava la zona de Manises agarrà i es féu una séquia que agarrava l’aigua del riu per a poder criar [coses des d’allí],… per a poder criar-ho, per a menjar!… I mamprengué a fer la séquia que hi ha per a agarrar aigua del riu i fer horta. […] El germà de Manises era Faitanar.

[…] L’aigua sobrant desembocava en un barranquet que hi ha entre Manises i Quart. Allí queia l’aigua. Aleshores, el germà, Benàger, que dominava tota la séquia d’ací, la de Quart de Poblet (després ja vingueren les altres coses…), que també era moro, [com Faitanar], li digué:

-Escolta: jo volguera que ací [a Alaquàs] la meua gent criara per a menjar:  ací, a Alaquàs. Per què no em cedixes l’aigua que sobra i jo me la passe a Quart i no la tires al riu?

-Home, ací, problema no hi ha. Ja que s’ha de perdre, l’agarres tu.

Aleshores, este d’ací [de Quart], Benàger, per a passar-se la séquia per damunt dels ‘Arquets’, els féu ell, els ‘Arquets’. […] En l’avinguda de Sant Onofre és on estan les llengües: una tira cap a Aldaia i l’altra cap a Quart i la seua horta. […] Quan l’aigua passava del barranquet a Quart, arribaren els pactes entre Aldaia i Quart per agarrar l’aigua. […] I després vingueren ja les raons ‘de’ que Alaquàs volia aigua, que en sobrava també… [per a això calgué esperar:] La de Quart entrà a Aldaia; i la d’Aldaia a Alaquàs; i la d’Alaquàs a Picanya. I l’aigua sobrant de Picanya va a parar a la séquia de Faitanar, [séquia] que va a parar a Paiporta.

I allí està la història dels moros”.

Com hem pogut veure, en aquesta llegenda sobre les dues séquies, es plasma la generositat, la sensibilitat i la cooperació, tres trets vinculats amb el matriarcalisme.

I, com a anècdotes, direm que, el 7 d’abril del 2021, en el meu mur, escriguí “¿Quines rondalles tradicionals en llengua catalana recordeu que vos contàs la padrina (l’àvia), el padrí (l’avi), la mare, el pare o alguna persona de la població, de la comarca o bé de la terra on viviu? ¿I contarelles? ¿Podríeu escriure-les? Gràcies” i que Cristina Pons Claros, una amiga de Sueca (la Ribera Baixa), comentà “Ma iaia em contava la del Dragó del Patriarca” i, tot seguit, afig lo següent, en relació amb un fet real:

“No és una contarella, és verídic.

Mon iaio era un home de poques paraules. En temps de guerra ho passà molt mal, va ser empresonat per ser republicà. En Sueca era conegut per Juan de Mora, molt respectat per la gent.

Tenia un camp on plantava querilles[2]. Ell anava al camp caminant, amb el cabasset a l’esquena. Una vegada en el camp, s’assentava en el marge i es fumava un cigarret.

En una ocasió, arriba al camp i es troba un home collint les querilles i omplint sacs. Ell va fer lo de sempre. En això, passa un llaurador i li diu.

-So Juan, que no veu que estan furtant-li les querilles?

-Deixa’l que disfrute –li contestà.

Així va anar passant el temps i la gent. Quan l’home es cansà de collir les querilles i, abans de carregar-les en el carret de mà que portava, mon iaio li fa un crit, l’home es gira i, molt tranquil, li diu:

-Vol vostè alguna cosa?

I mon iaio diu:

-Sí, que gràcies per collir-me les querilles: el camp és meu.

L’home quedà sense paraules, mon iaio pensà que [l’home] era un pobre i el deixà endur-se’n unes poques per a sa casa.

Ell mai ho contava, però era prou comentada per gent que ell coneixia”.

 

Agraesc la gentilesa de Cristina Pons Claros. Com veiem, en aquesta anècdota, matriarcal, apareix la generositat i, per exemple, la sensibilitat.

 

 

Notes: [1] Per exemple, en la web Malandia, sota el nom “Estudi històric i lingüístic contingut a les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar (1740”  (https://malandia.cat/2020/07/benager-i-faitanar). I també en el blog “Cooperem en positiu”, per mitjà de l’entrada “Benàger i Faitanar” (https://cooperemenpositiu.blogspot.com.es/2011/07/benager-i-faitanar.html). En ambdues entrades, figura en la pàgina 3 del document.

[2] Literalment. Aquest mot és sinònim, per exemple, de les paraules “creïlla” i “patata”.