Arxiu d'etiquetes: Sant Nin i Sant Non

D'”abadia” a “colla sardanista” i els Sants de la Pedra

 

A continuació, exposarem una part del vocabulari recopilat al llarg de l’estudi sobre els Sants de la Pedra, gràcies, en bona mida, a l’aportació de moltes persones de tot l’àmbit lingüístic. 

Des d’ací, un agraïment a tots ells.

Igualment, bon dia de Sant Antoni Abat, també conegut com Sant Antoni “el del porquet” (en moltíssimes poblacions del País Valencià i de Catalunya, com hui m’ha comentat Martirià Brugada i Clotas) i, per exemple, com Sant Antoni “el Gran” (com, un dia, en el curs 1992/1993,  ens digué Pere Riutort, en classe, que era popular en Catalunya).

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, d'abat a colla sardanista, per a Malandia)

Junts, fent camí, el folklore en el segle XXI i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem sobre el tema de fer poble, d’actuar junts i fent camí i, a més, del folklore en el segle XXI en tot làmbit lingüístic i, fins i tot, en relació amb els Sants de la Pedra.

En segon lloc, vull afegir que, no sols el fet de ser Poble (sinònim de nació) sinó l’actuar amb la intenció de “fer poble”, com em deia Juan Enrique Pascual Tomás (rector de Fortaleny), el 1r de febrer del 2019, durant una conversa, “Això crea un pou popular” i, com he captat entre moltes persones que han aportat la seua part a aquest estudi, eixa disposició a “fer poble” també va unida a una idea de germanor, d’escolta, d’espenta i, com ara, de no adormir-se en els triomfs del passat, sobretot, perquè, en el cas de la recerca sobre els Sants de la Pedra, a mida que avançava l’estudi, per mitjà d’informació nova, véiem com passava de ser una simple investigació a un fet que traspassava les expectatives inicials i que, de rebot, es creava un esperit de comunitat (quasi sempre, de la mà d’identificar-se amb una mateixa llengua materna, el valencià) i, per una altra banda, es confirmava que és un tema que encara roman en la consciència popular, entre altres motius, perquè, fins a fa poques generacions, en moltes poblacions, es vivia majoritàriament del camp.

Però, durant el procés, també es veia l’esperit emprenedor de bona part dels participants i la seua disposició a promoure la cultura popular (entesa com la que té relació amb el Poble i amb les arrels culturals) i la nostra llengua. En eixe sentit, per exemple, podem dir que el vincle amb els Sants de la Pedra està més arrelat entre els catalanoparlants que el de Sant Isidre (¡i de bon tros!) i, així, que la cultura matriarcalista encara perviu en moltes de les persones que, a més de parlar valencià (i, sovint, d’escriure’l, sobretot, entre els catalans) s’identifiquen amb els valors vinculats al matriarcalisme[1]. Lo que he remarcat adés, ho poguí comprovar quan, el 30 de juliol del 2019, l’etnòleg Bienve Moya-Domènech, penjà informació relacionada amb els sants Abdó i Senent, en el seu mur de Facebook, i rebé un muntó de respostes, àdhuc, de persones que sabien poc sobre els Sants de la Pedra, però que semblava que, en llegir-les, es sentien molt més identificades amb els dos germans bessons que amb Sant Isidre… ¡i potser, la gran majoria, fossen catalans, justament quan, en Catalunya, ha entrat més el sant castellà que no, com ara, en el País Valencià! Per això direm que també, en casos així (i en molts més), s’afirma més la identitat, en lloc de passar, com ara, a abraçar la castellana (com a prioritària o com a preferida, si, com ara, en parlem de la nostra i de la castellana), un fet molt important per al progrés com a part d’un Poble amb una visió matriarcalista del món que va de la mà de la llengua i de la cultura, i no com a persones que renuncien a lo que han rebut de generació en generació.

Així mateix, en aquest “pou popular” a què hem fet al·lusió més amunt, apareix el paper capital que desenvolupa Internet en el segle XXI, efecte que, com escriu Andreu Ramis Puig-gròs, en l’article “Cultura popular i nacionalisme, ‘again?”, publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), mostra que “hi ha col·lectius i institucions que mantenen viva i activen la cultura popular amb l’ús destre de les noves tecnologies, els nous canals i les noves xarxes socials. Això ens manté viva l’esperança i ens dona a entendre que, individualment però també col·lectivament, som capaços d’assumir el patrimoni com a oportunitat” (p. 27).

Així, el fet que, a hores d’ara, la festa dels Sants de la Pedra encara tinga aquesta espenta, ens mostra com bona part de la comunitat catalanoparlant està molt allunyada dels principis que prioritza el capitalisme i la línia castellanista / espanyolista sovint abraçada per polítics valencians (tot i que es presenten com a votants d’esquerres i progressistes), els quals prefereixen actuar de manera políticament correcta o d’acord amb lo que els puga perpetuar més temps en el poder (o afavorir que apareguen en els grans mitjans de comunicació social). Aquesta comunitat de catalanoparlants i de persones interessades per la cultura popular, com escriu Miquel Sbert i Garau, en l’article “Cultura popular i patrimoni cultural immaterial. Entre els riscos i els reptes”, publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), “a través del seu caràcter viu, interactua amb la natura i la seva història, i els infon un sentiment d’identitat i continuïtat” (p. 22) i es mou amb la idea que “tot el seu esdevenidor com a cultura del nostre poble depèn de dues coses: de la llengua que enraonem i de la cultura que som” (p. 23). Hi estic totalment d’acord.  Com diem, popularment, els seus membres “la mamen” i la viuen de manera molt semblant a la d’aquells representants polítics de Catalunya, del Regne de València i de les Illes Balears, que, junt amb els d’Aragó, en 1760, presentaren un escrit de greuges al nou rei, Carles III, relatiu, entre altres temes, a la llengua materna que parlava la gran majoria de la població de tot l’àmbit lingüístic i a la de l’aragonés com també sobre el sistema administratiu que hi havia abans dels decrets de nova planta.

En tercer lloc, trobe que, moltes persones que valoren aquesta festa, manifesten un esperit viu, com qui es mou amb la idea que pot fer que perdure molt més aquest llegat i que, en el nostre cas, no sols anem a favor de la cultura popular sinó del manteniment d’u dels trets religiosos que, fins i tot, ha passat intents d’anul·lació, com ara, els esdevinguts durant el segle XVI i que es plasmen en el llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, del valencià Joan Baptista Anyés (publicat en 1542) i en el “Llibre de la translació” (editat en Perpinyà en 1591, després del Concili de Trento) com també que ha superat la introducció de Sant Isidre en la Corona Catalanoaragonesa, la política del general Franco o les repercussions que, en el seu moment, pogué tenir l’actuació de part de la població davant la decisió de Joan XXIII d’anomenar Sant Isidre patró de tots els llauradors espanyols.

A més a més, hi ha un motiu que no hem d’arraconar: la festa dels Sants de la Pedra no ha sigut (ni és, a hores d’ara) una festa “de capellans”, en el sentit popular del terme, sinó una festa que ha romàs viva entre el Poble en bona part de tot l’àmbit lingüístic perquè moltes persones del poble senzill s’interessaven perquè perduràs com també perquè hi ha hagut persones amb estudis superiors, o bé, per exemple, lletrades, que s’han implicat en la pervivència de la cultura popular. Bona part de lo escrit adés, en aquest paràgraf, ja ens ho mostra, de manera manifesta, Joan Baptista Anyés, en distints apartats de l’obra que escrigué sobre els Sants de la Pedra i publicada en 1542. Així, en el capítol cinqué, escriu que “no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i tabals i balls fer grans danses, en les qual no fou servit Déu, ni menys els sants”.

Per això, “descobrir” la nostra cultura, inserir-la en la nostra vida i, al mateix temps, estendre-la, així com es feu en tot l’àmbit lingüístic, després de la mort del general Franco (1975), amb la intenció de donar vida, de desmilitaritzar festes i, fins i tot, de reviscolar manifestacions del poble senzill i de crear, àdhuc, sentiment de pertinença a una nació i a una comunitat de parlants d’una mateixa llengua, el valencià, i amb una mateixa cultura, també és un acte en línia amb lo matriarcal i que impulsa, a més, anar a l’arrel de les festes i estar oberts a conéixer més i millor el nostre passat, i, després, a difondre’l de manera que es continue transmetent de generació en generació i que, igualment, qualsevol persona hi puga tenir accés.

Igualment, però, partint del valor tolerància, afegirem que, el 19 de febrer del 2019, mentres raonava amb un amic que estigué de capellà cinc anys en Atacama (i, de pas, en contacte amb la cultura colla), li comentí que, em feia l’efecte que, de la mateixa manera que es sap que u dels factors que més afavoreix la creativitat i el desenvolupament de les persones és un sistema d’organització molt més participatiu i, per tant, “matriarcal”, 1) en les cultures matriarcals, malgrat que, per exemple, una dona ocupàs el càrrec més alt en l’escala, la forma de govern seria més tolerant i, per tant, no militar o rígida i 2) que, en aquestes cultures, com que hi hauria més tolerància, també hi hauria major esperit emprenedor i major desenvolupament creatiu de les persones i, per tant, 3) un major esperit comunitari però condescendent[2], que no buscaria la uniformitat de criteris i més obert a crear ponts interpersonals i intergeneracionals. La seua resposta fou afirmativa.

Amb la resposta d’aquest capellà, hauríem trobat un motiu més per a justificar el fet cultural (i heretat) dels nostres avantpassats (però que presentem i promovem entre tota la població i de cara a les futures generacions) i per a impulsar no sols el reviscolament de trets identitaris sinó, igualment, el ser promotors d’una societat més activa que passiva, més emprenedora que dòcil, més sociable que tancada en banda i, així, de pas, expandir en tot l’àmbit lingüístic (perquè sí que hi ha bastiments, a hores d’ara) lo que, en l’article  “Cultura popular i cultura de masses”, signat per Jaume Ayats i publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), llegim com “un ideal republicà de l’individu i de la societat (…) [encaminat a] recuperar l’espai comunitari i (…) construir grups de confiança i de complicitat gràcies a l’activisme cultural” (p. 8), això és, de credibilitat i generadors de ponts entre persones diferents però amb un objectiu comú que les porta, amb decisió i amb il·lusió, cap al demà i a confiar en elles mateixes, en moltes persones i en l’esdevenidor.

En quart lloc, són molt interessants les paraules d’Artur Gaya, membre del grup “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries”, quan, en una entrevista feta per la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), diu que “El folklore és l’expressió de la cultura del poble. (…) Si cadascú fa el que bonament creu, segurament que entre tots farem molt més per la cultura popular” (p.42).

Així, també afegirem que aquesta festa esdevé, justament, en ple estiu, en l’època de l’any associada a la joventut, a l’espenta, a la vitalitat i, per exemple, que, en moltes poblacions (de la mateixa manera que en el segle XVI, atenent a paraules de Joan Baptista Anyés), està vinculada a actes festius de tipus col·lectiu i d’exterior, com ara, les danses, els balls i els tabals, manifestacions que aplanen el coneixement de persones, la vida exterior i creadora de proximitat (en lloc de convertir-se en un recurs de cultura de masses i de docilitat) i, així, la festa dels Sants de la Pedra obri una possibilitat a formar una identitat més profunda a través de l’acció cultural de tipus matriarcal i, de pas, ajuda a divulgar aquestes expressions de la nostra cultura, les quals encara perviuen en la comunitat.

Si uns col·lectius impulsen les danses, altres persones es dediquen a publicar informació sobre la cultura popular (o sobre les tradicions o relativa a la història de la població o sobre la identitat) i, per exemple, hi ha qui es llança a les recerques per a fer llibres (o bé, revistes de tipus cultural relatives a tot l’àmbit lingüístic o vinculades a la llengua), no sols hi crearem sinó que, a més, emprendrem un camí que serà significatiu, ple d’il·lusió i de vitalitat. Així, pot passar que, bona part de les persones que accedesquen a aquesta informació, actuen com Mª Jesús Juan o d’una manera semblant. Mª Jesús Juan, a banda de ser una bibliotecària d’Aielo de Malferit, promou el blog “Història d’Aielo de Malferit”, com veurem tot seguit.

Mª Jesús, en escoltar que hi havia una relació directa entre els Sants de la Pedra (de què hi ha entrades en el blog sobre Aielo de Malferit) i el matriarcalisme, no deixà de mostrar interés pel fet que, una cosa que apareix, sovint, en la premsa i, sobretot, en grups feministes (el tema de lo matriarcal i de les cultures matriarcals, quasi sempre, acompanyat del terme “societats”), estava present… en el País Valencià. Però també copsà que no es tractava d’una festa simplement religiosa: ha sigut motiu per a estar molt més interessades, no ja per la festa dels Sants de la Pedra sinó, sobretot, per la nostra identitat (vinculada, sens dubte, a la llengua) i pel matriarcalisme en la nostra cultura.

En cinqué lloc, direm que estem davant un element cultural que podríem considerar tan menester per a la nostra cultura com l’oli per a una ensalada, vull dir, per a no deixar a banda un tret que està plenament vinculat a la nostra llengua i que, a més de ser molt antic (parteix, com a mínim, del segle X, quan apareix el tema de l’abat Arnulf i d’Arles), s’ha mantingut fins ara (¡i el promovem perquè dure molts anys!) així com també ho ha fet la llengua catalana, matriarcal, i, per tant, la identitat de totes les persones que es senten vinculades a la nostra llengua i que, a més, actuen de manera oberta, acollidora, anant a les arrels, amb molt d’esperit emprenedor, amb molta iniciativa, amb sentiment de comunitat, etc., fins i tot, amb els qui conviuen amb nosaltres i també amb les altres persones.

En eixe sentit, estic convençut que, en tot l’àmbit lingüístic, cada vegada hi ha més persones que som conscients que, només des de la nostra actitud favorable i promotora de lo que forma part de la nostra identitat (però decidits a obrir ponts amb persones diferents a nosaltres),  serà possible que més persones (d’altres nacions i de cultures diferents a la catalana i tot), participen en aquestes festes i també en organitzacions (i en campanyes i en publicacions) de difusió i d’impuls de la nostra cultura.

Ho escric, entre altres motius, perquè, mentres he estat realitzant aquest estudi, a més, he descobert la meua inclinació per lo matriarcal i que forma part de la meua manera de ser, de fer les coses, de viure i d’actuar com també que no solament he trobat detalls nous relacionats amb la cultura valenciana, germana de les dels altres germans catalanoparlants i cosina d’altres cultures, igualment matriarcalistes, de la Terra,… ¡i continue trobant-ne!, sinó que augmenta el meu grau de tolerància, d’acollida, de bonhomia, d’interés per les arrels i per la part racional (anar a l’arrel dels temes i de la realitat), d’implicació per a forjar una identitat i, de pas, que, com comenta Roser Reixach, antropòloga, en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), no separava “les manifestacions del que anomenem cultura popular, (…) de la resta de la meva vida. I (…) em vaig adonar que tot allò era un entramat molt complex , que encara que potser em permetia entendre més bé el meu entorn, alhora era un sistema que canviava constantment, i que malgrat això tenia uns elements amb els que jo m’hi sentia prou identificada” (p. 48).

En sisé lloc, les relacions amb persones d’altres poblacions i que tenien coneixement dels Sants de la Pedra o que hi havien fet alguna recerca, m’ha permés comprovar la necessitat de forjar més encara el sentiment matriarcalista de comunitat, la cohesió entre persones de tot l’àmbit lingüístic que, malgrat que no visquem ni en la mateixa població, ni en la mateixa comarca, sí que actuem i ens inclinem per obrir ponts com u dels millors mecanismes per a augmentar la nostra identitat i, de pas, la prioritat cap als trets identificatius de la cultura matriarcalista que, vinculada al valencià, sí que es sent i es viu per part de moltes de les persones que han participat en l’estudi com també entre altres que tracten l’etnologia com si fos la seua matèria principal d’investigació, d’una mena de projecte vital generador d’esperit emprenedor, d’il·lusió, de vitalitat.

Personalment, partint de les vivències que he tingut, des del reinici de l’estudi, en el 2017, preferesc aprofitar la cultura del Poble i el tema del matriarcalisme, per a crear consciència de Poble, en el nostre cas, un Poble valencià que comparteix moltes característiques i moltes celebracions i semblances amb els altres que hi ha en tot l’àmbit lingüístic i, així, aclarir lo que ha estat silenciat, lo que no s’ha difós mitjançant l’ensenyament obligatori en Espanya o bé lo que encara no s’havia tractat més a fons però que ens permet conéixer més les nostres arrels, la nostra idiosincràsia, la nostra història, l’evolució de les festes i de les manifestacions culturals, a través dels segles i, de pas, no alienes a les decisions que es prenien a nivell polític, sobretot, arran de l’entrada de la dinastia dels Àustries (segles XVI-XVII) i, posteriorment, de la política dels Borbons (a partir del segle XVIII), política que ha estat molt unida, en molts casos, a la de la jerarquia eclesial.  Si hi ha res que ho facilita, primerament (i en l’actitud), és anar a l’arrel. Anant a l’arrel, descobrim la història i, per descomptat, les respostes i la manera en què el Poble ha actuat davant la vida (lo polític, lo eclesial i lo que provenia d’altres cultures i que existia abans que el cristianisme passàs a ser la religió oficial de l’Imperi Romà) i, així, en conéixer la nostra identitat, organitzem, preparem, desenvolupem i fem realitat el nostre futur així com l’arbre fa possible que, en tenir arrels amb vida, les branques cresquen i, fins i tot, isquen fulles i fruits.

I, en eixe sentit, no podem oblidar, ni passar de llarg, un tema molt important i que, sovint, els grups més conservadors i favorables a la cultura castellana deixen a banda, de la mateixa manera que ho fan, més d’una vegada, els més progressistes, en tractar la Il·lustració (i la visió que hi havia, des de les Corts i des de molts intel·lectuals del segle XVIII) i  la relació entre la línia il·lustrada i la cultura del Poble: els quasi quaranta anys de franquisme (com els anys del segle de la Il·lustració) foren anys molt negres per a la nostra cultura, fins i tot, més de lo que ens podríem imaginar. Per exemple, ¿quants il·lustrats, del segle XVIII, escrigueren en llengua catalana les seues obres, sien valencians, sien catalans, sien de les Illes Balears, a banda dels que visqueren en l’illa de Menorca (durant molts anys, d’eixe segle, colònia britànica i, al mateix temps, amb el català com a llengua no prohibida i, a més, de cultura)?

Així, en l’entrevista que fa la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), a l’artista Pau Riba, i que podem llegir sota el títol “Tradicions i contradiccions de Pau Riba”, signada per Ferran Riera, l’artista, en una resposta que m’ha semblat molt interessant, diu que “cal tenir en compte que els quaranta anys de franquisme van ser també quaranta anys de silenci, amb una esborrada de la nostra cultura que no va deixar ben parat gairebé res. A Andalusia, per exemple, la música té una arrel tradicional que ve de segles enrere, i no ha patit cap interrupció” (pp. 59-60).

En seté lloc, i enllaçant aquestes paraules de Pau Riba, diré que sí que estic a favor de les persones i de les polítiques que, més que tractar de quedar bé amb els votants actuals i amb els futurs, en una època en què sembla que es promoga més lo de fora (per exemple, la música popular andalusa, en el País Valencià) o festes que no són de la tradició catalana, perquè fa més fi o per donar més aire de cosmopolita, impulsen la nostra cultura a través de l’activisme cultural i tolerant i, així, van més bé cap al demà, amb il·lusió, línia amb què estic totalment d’acord, a través d’una actitud matriarcal, activista en lo cultural i oberta als altres i al futur. De fet, afegiré que la primera vegada que llisquí l’article “Jan Grau. Un tafaner de la cultura popular”, publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019) i signat per Montserrat Solà, a més que em sentia molt identificat amb Jan Grau, sobretot, per la seua visió de la realitat i de l’opció que ell havia triat (i que he compartit, des de que els meus pares, els meus germans i jo, per exemple,  a partir de mitjan dels huitanta del segle passat, començàrem a viatjar en estiu cap a Catalunya), hi havia unes línies que jo abraçava plenament, fins i tot, després d’haver observat (en els darrers anys, però, també mentres que vaig fer de mestre voluntari de valencià), quina política duia a terme la Universitat de València i altres universitats o la que portaven mestres d’estudis superiors. Així (i el subratllat en negreta és meu), llegim que Jan Grau Manté una postura crítica amb el món universitari, al qual considera tancat en si mateix i més centrat en les teoritzacions que en la realitat ‘pràctica i aplicada’, especialment quan l’antropologia s’introdueix a la universitat i està més interessada a ‘anar a estudiar els negres fang que no pas el pastor del Pirineu’. Per això defensa el folklorisme de Joan Amades, per qui sent fascinació absoluta i al qual, malgrat reconèixer les crítiques, considera una figura cabdal en la història del folklore català (…), sentint-se especialment atret pels costums i les històries locals, les dites, les llegendes, els personatges mitològics, etc.” (p. 80).

És més, de la mateixa manera que comenta Jan Grau, en afirmar que, “En aquests moments en què estem en un excés d’oci, el substrat de la identitat no s’ha perdut, hi és, però n’hi ha [persones] que podrien estar jugant a futbol com a una altra cosa” (p. 81), fet que també he copsat al llarg de l’estudi (sobretot, en tractar d’aprofundir o de rebre informació des d’ajuntaments o bé des d’entitats culturals i tot) i crec que cal impulsar l’activisme cultural. Però una espècie d’activisme obert i dedicat a reviscolar la cultura dels nostres avantpassats i lo que n’hem heretat i que se’n conserva. Ara bé, primerament, com una forma d’eixir de l’ou i de passar a reconstruir la identitat local, com a punt de partida des d’on crear esperit de pertinença a un conjunt de Pobles amb una mateixa llengua i amb molts trets en comú…, però oberts, de pas, a viure en comunitat i a estar oberts a les diferents persones i a les diferents cultures del món i a impulsar, de rebot, l’esperit emprenedor, tan present en les cultures matriarcalistes. Però tampoc com una justificació per a no obrir-nos a les altres persones que viuen en tot l’àmbit lingüístic i que, a més, també empren la mateixa llengua, sinó, com escriu Rossend Serra i Pagès (en 1916, en “La Veu Comarcal”), conscients que “L’existència de museus[3] (…) no tan sols és un títol d’embelliment, d’atracció pels forasters y material d’ensenyança pels mateixos habitants, sinó que enforteix els vincles nacionals, crea major suma d’afectes als ciutadans y va enrodonint y definint cada vegada més l’esperit col·lectiu”. Aquestes paraules, escrites fa més de cent anys, i que estan en l’article “El Museu Etnogràfic de Ripoll. Memòria i vida des de fa 100 anys”, signat per Roser Vilardell i Arévalo i tret de la revista “Caramella”  (no. 40, del 2019, p. 90), encara estan vives i, a més, ens poden servir com la llavor de cara al futur.

 

 

 

Notes: [1] Així, Josep Fontana, en l’entrada “2014.nov.05 – Josep Fontana: ‘Hi ha un fort component de refús culturals dins la societat castellana’ (La identitat catalana a la història, l’independentisme)”, publicada en el blog “CUCADELLUM.ORG”, diu que “Això passa en una societat que, a més, té una considerable tendència a l’associacionisme. La cultura catalana funciona amb moviments de base”.

[2] Permissiu, obert.

[3] Ací parla de museus, però ho podem considerar vàlid per a tot lo relacionat amb la cultura catalana, amb la valenciana, amb la balear i amb la de qualsevol població de tot l’àmbit lingüístic.

Junts i receptius als altres, a aprendre i a lo festiu (i matriarcal alhora)

 

 

A continuació, tractarem sobre el tema de la religió i lo matriarcal en el País Valencià (traslladable, igualment, a tot l’àmbit lingüístic) com també sobre la cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra.

 

  1. La religió i lo matriarcal en el País Valencià: un reviscolament, sobretot, des del Poble i des dels pobles, a partir de l’interés per l’etnologia i per la Història.

Com a exemple d’aquest estil de reviscolament i de “donar la mà” a la cultura heretada i a les nostres arrels matriarcalistes, però amb molta espenta, escriurem que, Mª Jesús Juan Colomer (bibliotecària que treballa en Aielo de Malferit), el 28 de gener del 2019, m’enviava un missatge en què valorava molt positivament el treball sobre els Sants de la Pedra i li escriguí, el mateix dia, “I vosaltres, el de la web. Molt interessant i la feu amb espenta”.

Si, a més, afegim una actitud d’omplir el buit documental i bibliogràfic, sobretot, perquè n’hi ha hagut molt durant anys i anys (bé perquè no restava escrit, bé perquè quasi sempre ho feia en castellà), com ara, el relacionat amb els Sants de la Pedra, resulta realment interessant com a contrapés per a la ampliació del bagatge cultural (a nivell popular i tot) de lo relacionat amb la nostra cultura, de forma que puga estar més a l’abast de més persones (des de valencianoparlants fins a nouvinguts), amb un objectiu: que hi haja major sentiment de germanor entre persones. Però també permet, com escriu Pere Riutort en el document de 1972, que, com ara, l’Església, “després de segles de discussions, dubtes i fins i tot accions contràries al sentit autèntic de la catolicitat” (p. 16), torne, com ja ho fem ara moltes persones, “a la tradició apostòlica d’inserir-se totalment dins cada un dels Pobles” i, de pas, emprendre a favor del sentiment de comunitat i del desenvolupament de tots els Pobles. Però no sols els Pobles d’altres cultures, sinó incloent-hi el nostre, el Poble Valencià, el qual comparteix molts trets (majoritàriament i ben manifests) amb Catalunya.

A més a més, aquest sentiment de comunitat i aquesta obertura plena d’iniciatives a favor de lo relacionat amb la nostra llengua, com llegim en l’article “Laïcitat i religiositat. En temps de globalització i diversitat”, d’Alfons Llorenç i publicat en la revista cristiana i valenciana “Cresol” (no. 137, març-abril 2017), representa anar a l’arrel i acollir amb esperit obert que “les diverses tradicions religioses han contribuït activament al llarg de la història a la creació de vincles de cohesió en tota la trajectòria històrica del poble. És per això que ens cal reconéixer les arrels de la nostra cultura i no cometre errors bandejant aparents ingredients de la religiositat, amb l’excusa de la laïcitat i perquè ens vénen sota el mantell de la religió. Són bens d’interés cultural immaterial del nostre poble, del poble!, no dels rectors! Tancant la boca, per exemple, a les campanes, perdem cultura. I no guanyem una ben desitjable societat laica. Que la construcció i consolidació d’un País plenament laic i d’una societat plural, oberta i multireligiosa no ens faça caure en la cristianofòbia i la multiconfessionalitat del relativisme, que és un multiclericalisme (em resulta ridícul i esperpèntic, propi de la incultura, que s’evite dir-li al Nadal, ‘Nadal’ quan ve de ‘Natalis’, del naixement del Sol, de la festa del ‘Dies Natalis Solis Invicti’, seria un desastre cultural qualsevol desconsideració a la Festa d’Elx, la de Sant Jordi d’Alcoi, la Processó del Còrpus de València o de Morella, la d’Algemesí, els Pelegrins de les Useres, les Creus de Maig, el Te Deum del 9 d’Octubre…). Aquests grans béns i events són patrimoni del nostre poble. Menystenir-los, marginar-los, excloure’ls, és també destruir la identitat” (p. 61).

Amb l’esperit de l’escrit d’Alfons Llorenç, afegirem que, moltes persones tenim ben clar i, per això, actuem a favor i movent-nos, que, com a nació (no menys important pel fet de no comptar amb cap Estat polític a banda del Principat d’Andorra), tenim dret a esculpir el nostre futur, des de les nostres tradicions: la llengua, la cultura, la religió, la mitologia, els balls, els goigs, les festes relacionades amb l’agraïment per les collites d’estiu arreplegades i que no s’han fet malbé (com ara, una festa matriarcal com la dels Sants de la Pedra), etc.

Això vol dir que no hem de permetre que cap persona, ni entitat, ni grup organitzat, ni govern, ni autoritat religiosa, amb una visió diferent a la dels qui defenem aquestes tradicions i que, a més, les impulsem i les estenem amb els mitjans que hi ha a l’abast, tracte d’anul·lar la nostra manera de concebre el món i, pitjor encara, el dret a bastir el nostre futur per mitjà del matriarcalisme que va unit a la nostra cultura. MAI, NI A NINGÚ.

Com a anècdota, i, per a reforçar el paràgraf anterior, sobre la conveniència de lo matriarcal en el dia rere dia, diré que el 22 de novembre del 2018, tenia una visita amb un cardiòleg i em digué que interessava continuar amb una pauta psicològica com la que jo considerava més saludable, la matriarcal. Estem parlant de la part emocional, afectiva i de fraternitat com també de la del coratge. I, quan comentí açò al neuròleg que m’atengué el 14 de gener del 2020, em digué que sí, que era la millor opció per al sistema nerviós. Per tant, en aquest segon lloc, parlem del cap de la percepció de quatre dels cinc sentits (vista, escolta, gust i olfacte) i, igualment, de l’empatia, de la comunicació amb els altres, de tenir un criteri propi, de governar les nostres emocions, d’aprendre, de regular la nostra vida, etc. En cap dels comentaris dels metges no ho entenguí com una imposició, sinó com un suggeriment de persones que, en el seu camp  científic, podien saber més que jo i, així, guanyar jo saviesa pràctica.  A més, recordarem que qui perd els orígens, perd la identitat, la qual està simbolitzada pel… cervell. Igualment, el sentit de la fraternitat, de la compassió o de la sensibilitat o, com ara, la diplomàcia, estan vinculats a la cultura matriarcal.

Si, a més, no descartem ni la part emocional, ni el sentit comú (però, cada una d’elles, prioritzant-la de manera regulada, això és, segons lo que estabilitze més la nostra vida en eixe instant, així com quan volem un catxirulo), no sols estem sent fidels a la manera matriarcal d’entendre la vida sinó que “fem poble” i constituïm un fonament que arrela amb il·lusió (i ple d’iniciativa), però que s’impulsa cap als altres, cap al món, que no roman assegut en un sofà, sinó que se’n lleva amb il·lusió i amb un sentiment de Poble, de pertinença a una comunitat lingüística amb uns trets culturals que no es manifesten tant en altres cultures (com ara, els Sants de la Pedra, una pervivència precristiana i matriarcal que rep el nostre suport, com el de moltes persones) i amb uns altres que sí que coincideixen amb moltes cultures matriarcalistes del món. Per això, seria interessant crear una xarxa d’entitats culturals i de particulars per mitjà de webs, blogs, diaris digitals, grups de Facebook i publicacions sobre la cultura popular catalana, etc., en què, la part matriarcal de les arrels dels Pobles de tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, també estigués present. En eixe sentit, el fet d’incloure informació sobre els Sants de la Pedra, en la web Malandia (https://malandia.cat), és una finestra oberta a una difusió de lo matriarcal en la nostra cultura i a tombar prejudicis i a aprendre més i amb una finalitat pràctica i tot.

En aquest sentit, qualsevol simpatia cap a la revifalla de la nostra cultura és benvinguda, al mateix temps que procurem que lo referent a les creences, als costums, a la mitologia, a la religiositat popular, a la llengua, a la música, etc., com llegim en l’article “Fer poble, fer país” (https://www.diarimes.com/noticies/opinio/2018/03/20/fer_poble_fer_pais_35711_3064.html), de Josep Aracil i publicat en el diari digital “Diari Més”,  contribuesca positivament i, així, “que cada persona pugui ser ella mateixa, junt amb les altres, amb el valor suficient per deixar de viure com a persones alienades. Cal ser capaços d’administrar el nostre propi destí, no conformant-nos a viure servilment”, entre altres motius, perquè, el sistema matriarcal, a què tan vinculada està la nostra llengua (i, per tant, la nostra cultura i molts trets religiosos i etnològics que perduren en tot l’àmbit lingüístic), és un model de tolerància, de solidaritat comunitària i d’esperit d’iniciativa. I això, fins i tot, en relació amb el País Valencià, podem intuir que anirà a més, ja que, per exemple, en poblacions diferents de tot l’àmbit lingüístic o, com ara, en Calasparra (Múrcia), està havent, de la darreria del segle XX ençà, un ressorgiment de lo religiós, de la religiositat popular i, àdhuc, de la recuperació de detalls relacionats amb els Sants de la Pedra o bé de major celebració de la festa i d’acord amb elements que havien estat presents en el passat i que ara es reincorporen i que hem adjuntat en algunes seccions de la recerca. Ara bé, és un ablanament fet amb esperit matriarcalista, perquè s’identifica com un formar part de la terra i implicar-nos-hi, vincular-nos a la terra on vivim i a les nostres arrels culturals com un mitjà més de reviscolament de la identitat de qui pren part en els actes i no tant, en canvi, com una religiositat de línia espiritual o mística que pretén, per exemple, passar a la posteritat.

En aquesta línia de reforçament de la promoció cultural, hi ha un tret que, al llarg de l’estudi, s’ha mostrat evident: en moltes poblacions que ara són ciutats mitjanes o que han passat a ser pobles més bé industrials o de servicis, encara hi ha un sentiment de pertinença al Poble, sobretot, en les comarques on encara hi ha una presència molt important del valencià i no sols es resisteixen a l’abandonament de les arrels culturals sinó que, a més, s’obrin a difondre-les decidits a no mantenir-les en una mena de col·leccionisme cultural. Heus ací uns quants llocs del País Valencià que s’ajusten a lo que hem dit adés: Aielo de Malferit, Cullera, el Camp de Mirra, Benlloc, Carpesa, Benimaclet, Massarrojos, o la castellanoparlant Almoradí (però on perduren trets matriarcals).

També afegirem, amb paraules tretes d’uns escrits de Pere Riutort sobre alguns aspectes de la seua vida i del seu treball a favor de la cultura del Poble Valencià (però que són paraules que, de manera semblant, m’han aplegat d’altres persones, durant l’estudi), que, per això mateix, tenim present que “Hemos de luchar contra falsedades históricas, que han llegado a considerarse verdades, después de siglos que nos las han hecho oír en ambientes sociales y de docencia popular. Estas falsedades tienen el fundamento político de unas leyes injustas e inaceptables, como la actual ley de preponderancia del castellano sobre la lengua de nuestra tierra. Se llega a la consideración constitucional, que el castellano es un derecho y una obligación y que nuestra amada lengua tiene hasta entre nosotros, una categoría jurídica y social muy secundaria” (p. 172).

Així, no han estat en la mateixa situació els sants protectors dels llauradors en l’àmbit lingüístic i anteriors a l’entrada de Sant Isidre en part de la Corona Catalanoaragonesa (fins i tot, després de la guerra espanyola de 1936-1939), que el sant castellà, no sols per influència del règim franquista sinó, com ara, perquè el papa Joan XXIII declarà que Sant Isidre, entre altres coses, seria el patró dels llauradors espanyols.

En eixe sentit, adduirem les paraules del papa Francesc en l’encíclica “La joia de l’Evangeli”: “En cada nació, els habitants desenvolupen la dimensió social de les seves vides configurant-se com a ciutadans responsables en el si d’un poble, no com a massa arrossegada per les forces dominants. Recordem que ‘el fet de ser ciutadà fidel és una virtut i la participació en la vida política és una obligació moral’. Però convertir-se en poble és encara més, i requereix un procés constant en el qual cada nova generació es veu involucrada. És un treball lent i ardu que exigeix voler integrar-se i aprendre a fer-ho fins a desenvolupar una cultura del trobament en una pluriforme harmonia” (no. 220).

En aquesta línia, Internet resulta u dels canals més eficaços per a aquest eixamplament de lo local cap als possibles turistes, cap als lectors i cap a la resta de la població, de forma que ens convertim en ciutadans que ens involucrem en el fer-nos Poble (com ja fem moltes persones i, cada vegada, més), però ”no com a massa arrossegada per les forces dominants”, com escriu el papa Francesc, en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (no. 220), sinó com a impulsors i forjadors del nostre Poble, i, fonamentalment, des de les poblacions rurals i des de les ciutats amb major esperit emprenedor en els temes etnològics relacionats amb el País Valencià com també, i, millor si és així, amb la resta de l’àmbit lingüístic.

A més, ens creem com a Poble viu, creatiu, amb molta iniciativa i, a més a més, actuem en benefici de tots els germans i des de les arrels de la nostra història i de lo matriarcal i, així, reviscolant trets psicològics i culturals de lo que forma part de la vida rural, la qual, durant segles i segles, ha sigut el motor de l’economia i encara continua vinculada a festes agrícoles com les dels Sants de la Pedra.

Però també “fem Poble”, a través d’un mitjà poc estés fins ara: deixant de considerar que lo que és il·lustrat és lo únic bo per al Poble, ja que l’estudi sobre els Sants de la Pedra ens demostra que les idees de la Il·lustració portaven a un racionalisme que tractà d’anul·lar les diferències culturals (com ja havia començat, sobretot, amb el triomf del Renaixement, en els segles XV i XVI) i que lo que prioritzem és impulsar el nostre Poble i la nostra llengua i la nostra cultura, partint, bàsicament, de totes les persones que viuen amb nosaltres en el País Valencià i dedicar part de l’economia i de l’esperit emprenedor i també implicar-nos en la promoció de tot lo que té a veure amb lo vinculat a tot l’àmbit lingüístic i fer-ho perquè, simplement, no sols hi ha una altra cultura prou estesa entre la nostra (la castellana, i molt a nivell dels mitjans de comunicació social) sinó que convé reforçar més encara la llengua i la cultura catalanes:

  1. Perquè és amb la que ens identifiquem i la pròpia del País Valencià i de tot l’àmbit lingüístic.
  2. Perquè actuem per a que tinga llarga vida i per a que no passe a la posteritat ni siga assimilada per una altra i
  3. Perquè considerem que som moltes les persones que, vivint en tot l’àmbit lingüístic, compartim objectius comuns i que els fem costat, però revivificant la llengua i la cultura catalanes a través de la implicació junt amb persones de distintes generacions i de punts de vista diferents, però des d’una visió en comú, visió que, com s’ha pogut deduir (ací com també per mitjà d’altres estudis i de publicacions obertes sobre la nostra cultura, en lo religiós, en lo etnològic i, com ara, en lo lingüístic), mostra que hi ha signes matriarcals en la nostra cultura i que, per tant, començant per la llengua catalana, el nostre Poble és matriarcal com també ho són molts Pobles i moltes cultures del món.

 

  1. La cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra i a la tolerància en el segle XXI: més que una festa religiosa.

 

Després d’haver tractat, d’una manera un poc més particular, sobre lo matriarcal en el País Valencià (però també oberts a la realitat en les altres poblacions de tot l’àmbit lingüístic), passarem a escriure sobre com la cultura popular vinculada als Sants de la Pedra (la festivitat dels quals està prou estesa en bona part del Poble català, del valencià, de la Franja d’Aragó i, fins i tot, es conserva en el balear), pot fer-nos defendre, tolerar i expandir el fet matriarcalista, el matriarcalisme, per un motiu més (no sols el de la promoció d’aquesta festa i, a més, amb una intenció molt més de formació cultural i junt amb el poble senzill que com una part més de la cultura de masses): aplana una convivència més transigent entre persones de cultures diferents, però, àdhuc, amb uns mateixos objectius (i oberts, nosaltres, a aprendre amb persones amb una línia de pensament distinta a la nostra) i que s’impliquen en la vida decidides a viure en comunitat i sense esperit imperialista ni colonitzador com també disposades a anar cap al demà prioritzant més el futur que el passat, això és, amb esperit juvenil, amb il·lusió, amb espenta, amb iniciativa, etc.

Per tant, estem parlant d’una possibilitat d’enfocament d’aquesta festa, en un sentit que no va únicament dirigit cap a lo religiós (en la línia més ortodoxa, ni en la del Concili de Trento) sinó, molt distint: com un senyal més d’una pervivència matriarcal que, al llarg del temps, ha arrelat tant en la nostra cultura que, fins i tot, ha superat proves difícils d’intents d’anul·lació o de menyspreu i, per això mateix, volem que perdure molts anys de manera que aquest senyal siga conegut, no solament per les persones que viuen en tot l’àmbit lingüístic, sinó pels turistes i, per descomptat, pels curiosos.

Però, ara, a més, fa via per mitjà d’una unió de forces entre persones de tot l’àmbit lingüístic que, per exemple, han fet possible que bona part d’aquest estudi haja progressat (i que, igualment, haja comptat) amb un suport impensable davant la poca informació escrita de què partíem i que, en el millor dels casos (per exemple, en el de persones que havien estudiat més sobre els Sants de la Pedra abans que jo reiniciàs l’estudi en el 2017), també havien contactat amb altres que havien portat a col·lació part de lo tractat ací o en temes pròxims, però sense aprofundir ni, fins i tot, sense imaginar a quins punts sobre la nostra cultura, portaria la recerca.

De veres: he aprés molt i, si hagués de triar un tret amb què resumiria què simbolitzen els Sants de la Pedra, dins del món de la cultura de tot l’àmbit lingüístic, ho resumiria en la paraula matriarcalisme, una forma de veure el món que, en un moment amb tanta diversitat cultural en moltíssimes poblacions valencianoparlants (i de tot l’àmbit lingüístic i, àdhuc, del món), va unida, igualment, a un component molt clau en el segle XXI, la tolerància, no entesa, per descomptat, com un patiment, sinó com un estar obert als altres i acceptar que els altres puguen ser, pensar, actuar, organitzar-se, fer, imaginar, viure, etc. de manera diferent a cada u de nosaltres.

¿Promoure un tret religiós, en els temps que corren i, a més, tenint present, com ara, que, segons moltes persones, lo religiós està a la baixa? Doncs, sí:  ho fem i el promovem. Fins i tot, mitjançant la rama de l’etnologia com un pont que permet que, dues persones, de dues llengües maternes diferents però que, per exemple, viuen en el País Valencià, en Catalunya o, com ara, en la Franja d’Aragó, hi troben que hi ha un motiu pel qual viure i, sobretot, pel qual passar del jo al nosaltres, del cinisme (o del narcisisme, o bé del personalisme), a restar obert a conviure, amb bon cor, enmig d’un món amb moltes persones de llocs ben diferents (en el seu origen) però que, per a millorar la qualitat de vida (que no vol dir enriquir-se fent colonialisme o trepitjant el veí), desenvolupen més l’associacionisme, l’esperit comunitari i, per descomptat, els estudis relacionats amb la cultura popular i que, a més, no tracten els catalanoparlants com si fossen esclaus en les poblacions on la llengua catalana ha sigut la més parlada històricament, com a mínim, des de l’expulsió dels moriscs (1609-1614).

Així, aquesta actitud davant la festa dels Sants de la Pedra va unida a un simbolisme (que hem detallat en altres apartats de la recerca) i ens donarà moltes pistes que cal estendre en aquest món actual (i de cara al demà) on la defensa de la cultura popular encara representa, per a molts catalanoparlants, arrelar en la terra, ser tolerants i esperit d’iniciativa, fins i tot, a partir de les investigacions, de les aportacions que sorgeixen a poc a poc i de cara a revivificar i a tornar a la població que està interessada per la nostra cultura part de lo que, mitjançant els estudis i les preguntes, incorporem i assimilem al nostre coneixement previ sobre la religió, sobre la nostra història i sobre els costums vinculats a la nostra llengua.

Igualment, tot seguit, en aquest apartat (reservat, un poc més, a la cultura popular), analitzarem trets psicològics que es desprenen dels Sants de la Pedra i, sobretot, de Demèter (en relació a Persèfone), com dos motius per a justificar el reviscolament d’aquest llegat matriarcal i simbòlic, molt present en la nostra cultura.

En primer lloc, i, per a evitar indiferències interculturals, començarem amb unes paraules de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) tretes de l’entrada “2014.nov.05 – Josep Fontana: ‘Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana’ (La identitat catalana a la història, l’independentisme)” (http://www.cucadellum.org/2018/08/2014nov05-josep-fontana-hi-ha-un-fort.html), publicada en el blog “CUCADELLUM.ORG”, en què ens presenta com també estan fent altres persones (tot i que l’historiador ho fa amb unes altres paraules), que la llengua catalana està estretament vinculada a lo matriarcal. Així, quan li pregunten “Hi ha trobat la clau de volta de la incomprensió de Madrid?”, ell passa a respondre. Amb retocs lleugers, llegim:

“Reflexionant-hi més després, no ho dic al llibre [‘La formació d’una identitat. Una història de Catalunya’]. La societat i la cultura castellanes tenen un antecedent que ha marcat aquesta actitud: la mala vivència de tres religions a l’edat mitjana, que és, més que per motius religiosos, resultat d’un refús cultural global. Cal recordar que raça és una paraula d’origen castellà, que inicialment vol dir ‘defecte d’un teixit’, i això s’acaba aplicant a la raça de jueus i moros… És clar que hi ha un fort component de refús cultural dins de la societat castellana… Es pot veure a El coloquio de los perros, de Cervantes, on el seu odi, terror i repugnància cap als morescos és desorbitant. És una societat que creix amb una mena d’incomprensió respecte a les diferències culturals dels altres, i no entenen mai per què no s’adapten als seus costums. A partir del moment de la seva unió als països de la Corona d’Aragó, amb un sistema polític que garanteix moltes més llibertats que a l’altra banda, encara es dificulta més l’assimilació. I els problemes d’incomprensió encara funcionen avui”.

Però, per a copsar millor l’esperit de Josep Fontana, afegirem que, en l’entrada “Josep Fontana i la identitat catalana. Recull de cites a les seves entrevistes” (http://www.cucadellum.org/2018/08/josep-fontana-i-la-identitat-catalana.html), publicada en el blog “Cucadellum.org”, manifesta la seua visió sobre la tolerància:

“Senzillament, jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món.

No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents”.

Sens dubte, unes frases molt importants en el segle XXI i amb què estic totalment d’acord.

 

 

Junts, actuant cap al demà de manera matriarcal i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem sobre el cristianisme de línia matriarcal, en el segle XXI, i mostrarem alguns motius pels quals considerem que cal prioritzar més el matriarcalisme i, sobretot, junts, fent camí i actuant cap al demà, oberts als altres i prioritzant més l’acció que la reflexió (com en les cultures i en els Pobles d’arrels matriarcalistes) i, de pas, a les religions (sense deixar fora la tecnologia ni la ciència), en relació amb els Sants de la Pedra.

 

  1. Religió matriarcal i “civilització” tecnològica i científica: lo matriarcal, prioritari.

En línia amb aquesta actitud receptiva cap a la nostra identitat (unida a la d’efusió de lo que va adjunt a la nostra identitat com a nació), cal fer esment als goigs, tant als que es canten i es recorden, com als que estan escrits i, de pas, dir que, darrerament, hi ha poblacions valencianes (per exemple, Cullera, on hi ha molta tradició cultural relacionada amb els Sants de la Pedra, allí coneguts com “els Benissants”) on han incorporat el valencià en els goigs i que, així, han trencat amb molts segles de tendència a emprar el castellà en aquests temes vinculats amb la religió i, deixem-ho ben clar, amb la llengua pròpia, llengua en què, durant molt de temps, no s’han escrit molts goigs (tot i que és u dels camps en què més presència ha tingut la llengua catalana, però no, precisament, en el País Valencià i, més encara, des del segle XVI) i, a més, de manera contínua. O en uns cants populars dedicats als Sants de la Pedra, en el Camp de Mirra (població valenciana de la comarca de l’Alcoià), tot i que els goigs, en el 2018, encara estaven en castellà.

Igualment, sobre la presència de la nostra llengua en el camp religiós i, de cara al futur, cal recordar que, en paraules del “Criteri de la UNESCO sobre l’ús de les llengües vernacles en l’ensenyament”[1] (de 1954 i traslladable a la resta de camps), el punt tercer diu que “No hi ha res en l’estructura de cap llengua que li impedesca d’esdevenir un vehicle de civilització moderna” (p. 8).

Per això mateix, com llegim en la carta “Octogesima adveniens”[2] (del 14 de maig de 1971), escrita per Pau VI, cal oposar-se a tots els motius d’injustícia per part d’aquells “qui són objecte de discriminacions, de dret o de fet, per raó de la seua raça, el seu origen, el seu color, la seua cultura, el seu sexe o la seua religió” (p. 7). En un moment, com ara, en què sembla que s’invita, a nivell mediàtic i en part dels grups de lo que sol qualificar-se com “esquerra”, com ara, en el País Valencià, a no donar importància i, fins i tot, a menysprear lo religiós i lo etnològic, en favor de lo utilitari i de lo que prové de les llengües del món que tenen més parlants o també a una mena d’exotisme etnològic cap a fora però no de recerca del matriarcalisme més enllà de la cultura basca i d’alguns detalls solts, aquestes paraules van de perles.

Així, la raça (és a dir, el “Poble”), la cultura (això és, el llegat, on s’inclou la llengua) i la seua religió (en aquest cas, la cristiana i, majoritàriament, el catolicisme), no deurien restar menyspreades per cap polític, independentment del càrrec que ocupàs, de lo famós que fos o, com ara, dels estudis que tingués, i sí, en canvi, que actuassen (i açò és aplicable a moltes autoritats eclesials) en línia amb el missatge que feu el papa Pau VI, en la UNESCO, el 5 de novembre de 1971, amb motiu del XXV aniversari de l’organització: promoure el desenvolupament integral de l’ésser humà, “responsable del seu destí davant els seus germans i la història, i cridat a resoldre les nombroses antinòmies[3] davant les quals es troba: intercanvis culturals multiplicats i saviesa ancestral conservada, expansió d’una cultura nova i fidelitat viva a l’herència de les tradicions, harmonització entre l’antiga cultura clàssica i la nova cultura científica i tècnica” (p. 7).

Aprove pensar i dir que el sentit de la justícia, en un moment en que ix molt la paraula dignitat, sobretot, relacionada amb temes socials, no ha de deixar a banda ni els lingüístics ni, per exemple, els etnològics, sinó respondre com un pas més enllà i que impulsa, en paraules del sínode de bisbes de 1971 celebrat en Roma, a assumir que “Reafirmem el dret dels pobles a conservar la pròpia identitat” (p. 7), com fem moltes persones valencianoparlants i de tot l’àmbit lingüístic. La justificació és ben clara en el sínode: “La nostra acció ha d’estar primerament orientada a aquells hòmens i nacions que, a causa de les diverses formes d’opressió i de l’actual índole de la nostra societat, són víctimes silencioses de la injustícia i no tenen manera de fer sentir la seua veu” (p. 7). No seria just que, com ara, la Generalitat Valenciana o bé el Govern balear, menyspreassen, en els seus territoris respectius, la llengua i lo que hi ha de llegat cultural i vinculat a la llengua pròpia o bé a la religió, simplement, perquè o bé no està de moda, o bé no resultàs rendible en les urnes o, per exemple, que considerassen la religió com una part rebutjable, a diferència de la ciència o de la tecnologia.

El motiu és que la conservació del valencià i de lo etnològic i que fa diferent el llegat ancestral, no és una mena de joc amb què entretenir-se en temps d’esplai (ni, per part de sectors cristians, per a deixar a banda o com a secundari)… mentres que el castellà i la cultura castellana resten molt valorats (i de manera positiva) pel govern espanyol i pels qui aproven l’actitud unificadora i d’assimilació cultural del govern central, indistintament del partit en què militen i de com es presenten (exteriorment) com a polítics o de la línia religiosa (o respecte a la religió) que hagen triat per a viure. En canvi, sí que resulta molt favorable per al sentiment de grup i per a adquirir més esperit comunitari (en l’apartat matriarcalista i tot), que l’herència cultural i lingüística, com ara, la vinculada amb els Sants de la Pedra, per exemple, en forma de refranys i de versos, estiga present i es difonga en lo relatiu amb el lleure i en temps lliure.

Sobre la conservació de la pròpia identitat i sobre la seua relació amb la religió i també amb la ciència i amb l’Estat modern i laic, en l’article “Liberar la religión del politicismo”, signat per Jesús Conill (de la Universitat de València) i publicat en la revista “Cresol”[4] (juliol-agost 2017, no. 139), hi ha unes paraules que he considerat molt importants des del primer dia que el llisquí: “Una noción compleja de ciudadanía implica aceptar que no existen personas sin atributos, sino personas cuya mismidad[5] se forma con los aspectos significativos de su religión y que, en consecuencia, tratar a todos con igual respeto a su mismidad exige al Estado tratar de integrar las diferencias que la componen. Entender la ciudadanía al modo simplista implica borrar las diferencias en la vida pública, mientras que entenderla como compleja exige intentar gestionar la diversidad, articulándola. Esto requiere vincular un Estado laico con una sociedad pluralista, también en la dimensión religiosa.

(…) Privatizar las religiones es inaceptable, y no sólo porque los ciudadanos tienen derecho a expresar su mismidad en público, sino porque las religiones tienen vocación de publicidad y prestan el buen servicio de hacer ofertas de vida feliz” (p. 19). M’identifique amb les paraules de Jesús Conill i, a més, en lo referent a la “vocació de publicitat” de la religió, ja que va en línia amb el matriarcalisme i, així, amb el cristianisme de base, el qual va un poc més lluny del cristianisme patriarcal i derivat, per exemple, del model generat arran del Concili de Trento.

Tot seguit, afig que “Cuantos más proyectos de vida digna con altura humana se presenten, más altas serán las exigencias de justicia y mayor la posibilidad de las personas de elegir proyectos capaces de generar ilusión. Pero también las religiones tienen que ser fieles a su razón de ser y hacer sus ofertas de vida buena, sin imposiciones, pues a tales propuestas sólo desde la libertad puede invitarse y sólo desde la libertad pueden aceptarse” (p. 19).

A més, com llegim en l’article “Laïcisme, religió i tolerància” (http://diarieducacio.cat/laicisme-religio-i-tolerancia), de Pere Solà Gussinyer i publicat en la web “el diari de l’educació”, “L’espai religiós ben entès és un espai laic perquè fa una valoració positiva i respectuosa de totes les creences que defensen els valors humans. L’espai religiós/laic, entès en aquest sentit positiu i ampli, és compatible amb el respecte de l’altre” i, a més, addueix que “la tolerància laico-inter-religiosa ajuda a combatre i neutralitzar aquests nous ídols que escometen en el dia a dia, ‘ídols’ com la temptació autoritària de tirar sempre pel dret sense consultar, com la mateixa fe cega en el déu mercat i com l’afany de triomfar a la vida al preu que sigui i trepitjant a qui convingui”. Hi estic de part de Pere Solà.

I u dels motius d’acollir la religió, concretament, com a mínim, del cristianisme de línia catòlica (el més vinculat als Sants de la Pedra), és, com veiem en el document “Una comunidad cristiana y una presencia pública significativas para nuestro tiempo”, signat pel “Grup de Seglars i Rectors del Dissabte”, del País Valencià, el 19 de gener del 2019:

“. Trabajar por un despertar de la fe en Jesucristo y no tanto por un despertar religioso.

(…) . Encarnarse en la propia realidad, aquélla en la que vive cada comunidad, colaborando en la búsqueda de soluciones a los problemas que ha de afrontar. Esta encarnación implica inculturarse de manera real y efectiva en la cultura del pueblo con el cual camina cada comunidad.

(…) . Potenciar la apertura, el diálogo, la acogida sincera y afable de todo el mundo, la comunión, el ecumenismo y la colaboración interreligiosa.

. Suprimir cualquier indicio de clericalismo[6] (…).

. Reivindicar el papel de servidor del miembro ‘ordenado’ y negar el de funcionario o dueño. Es fundamental que se respete a la comunidad a la cual ha de servir con su historia y su idiosincrasia. Ella es la que permanece.

. Propiciar espacios de encuentro (…) que favorezcan la experiencia comunitaria y contrarresten la actual indiferencia generalizada”.

Aquest cristianisme sí que va en la línia que aprovem en aquesta recerca. A més, perquè, no sols acull la visió matriarcal de la vida sinó perquè aquestes paraules estan escrites per persones que creen credibilitat entre bona part de la població.

Igualment, afegirem que, partint d’aquest matriarcalisme (present, com ara, en aquest darrer document, del 2019), per exemple, com escriu Pere Riutort en el document sobre l’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina, publicat en 1973, “Per a l’Església no hi ha Pobles petits sense drets i Pobles grans amb drets; hi ha simplement Pobles: El Líban, Escòcia o Croàcia són tan Poble com el nombrós grup humà d’Alemanya-Àustria o de Xina. Tampoc no constitueix a una part de la humanitat en Poble el fet que tinga govern civil autònom o exèrcit, sinó que tots els documents de l’Església contemplen uns elements que no són ni la quantitat ni l’estatalitat[7] com a constitutius essencials dels Pobles” (p. 13). Cal dir que, aleshores, Croàcia, fins als anys noranta del segle XX, formava part de l’estat Iugoslàvia.

Per això mateix, com també escriu en la pàgina 13 del document de 1972 esmentat, “Els germans de fora que han vingut a estar entre nosaltres, estrangers o immigrants s’han d’acomodar a la nostra llengua. Això ho demana el núm. 10 d’Eucharisticum Mysterium (695) i el mateix seny. Els germans recentment arribats han de ser empelts del nostre Poble; mai no poden ser considerats ciutadans de segona categoria, si fos així, seríem racistes; per altra banda, no voler acomodar-se al lloc on s’ha anat a viure, sinó exigir el contrari, és senzillament tenir actitud de colonitzador.

La naixença no és l’única raó per la qual s’entra a pertànyer al nostre poble històric; tot aquell que viu amb nosaltres és de la nostra comunitat”.

Per tant, com que la nostra nació com també tots els territoris on es parla la llengua catalana són d’arrels matriarcalistes, moltes persones, que estem en pro de la nostra identitat com a Poble, donem prioritat a lo matriarcal, per exemple, perquè comporta el desenvolupament de trets singulars vinculats a la nostra llengua i que afavoreixen el sentiment de comunitat i, com ara, l’esperit emprenedor, la diplomàcia, el parlamentarisme o, per exemple, el dinamisme. Així, Thomas S. Harrington, un nord-americà d’esquerres, que sap parlar català i que ha investigat sobre Catalunya, en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista a Catalunya”[8] (publicat en el 2018, per l’editorial Gregal), escriu que “Catalunya és, com totes les societats que conec bé, una societat diversa (…). Hi ha molta gent allí que s’identifica aclaparadorament amb un passat català, la llengua catalana i, potser més important, patrons estrictament catalans d’organització social i comportament cívic, uns patrons que posen un èmfasi excessiu –almenys en relació amb els tradicionals espanyols- en la negociació (en contraposició a les autoritzacions), el comerç (en contraposició a la intimidació estratègica i a fer la guerra), a l’enquesta racional i a la primacia de la consciència personal (en contraposició a l’obediència a ortodòxies socials i culturals àmpliament propagades)” (p. 215).

Per aquest motiu i perquè la llengua també va unida als actes religiosos i als costums (com ara, als goigs i a la tradició de cantar-los) com també ho fa a la novetat i a l’acció (per mitjà de l’esperit d’iniciativa), igualment podem considerar que aprenent sobre costums i festes que tenen a veure amb la cultura catalana (i coneixent un poc més la cultura d’origen del nouvingut), promocionem la germanor entre les persones i, de pas, un reviscolament i una vitalitat de la nostra cultura (heretada dels nostres pares i d’altres avantpassats i també apresa mitjançant l’obertura a altres persones) amb la intenció de fer-la més viva i més present en la societat en què vivim i en el segle XXI, com ara, per mitjà d’informació i de recerques sobre els Sants de la Pedra i sobre altres festes relacionades amb el món agrícola que hi són vives des de fa segles i que no són cap residu del passat i a tombar sinó, fins i tot, un testimoni més de l’educació matriarcal transmesa, molt sovint, per les dones. De fet, com molt bé indica Teresa Vinyoles Vidal, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, si bé podem dir que sobre el segle XIII, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat quasi mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que ens dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

Es tracta, de la mateixa manera que en el camp de l’ús del valencià en les diòcesis valencianes, però quant als Sants de la Pedra, d’actuar. De fet, he pogut comprovar, durant l’estudi, que, si bé la investigació causa certa curiositat inicial per part de moltes persones de tot l’àmbit lingüístic (i, fins i tot, d’altres territoris de la històrica Corona Catalanoaragonesa), sí que hi troben que, en rebre més informació  relacionada amb els dos sants, senten com una mena de calor perquè hi veuen que hi ha molt escrit i que, àdhuc, anem molt més lluny de lo que sabem i d’on som, tot i que estiguem en contacte amb la terra. Saben que, per exemple, sobre la qüestió que ha permés trobar que la nostra cultura és matriarcal, la història, el futur, no perdonaria que deixàssem a banda aquesta realitat sinó que, per contra, agraeix que la tinguem present i que la difonguem en la societat, amb l’objectiu d’aplanar el camí d’aquest expandiment de la nostra identitat, sobretot, entre les persones que estan molt interessades pel nostre país i per lo vinculat a la nostra cultura.

Així, amb aquesta promoció de la nostra cultura, fem costat a lo que Joan XXIII escrivia com “els signes dels temps”, és a dir, patrocinem i escampem aquest patrimoni cultural, no sols entre la comunitat catalanoparlant sinó, a més, com si es tractàs d’un producte i de publicitat, cap a les altres persones i cap a les altres comunitats de parlants. Una manera més, al meu coneixement, de fer evangelització i tot. Recordem que la paraula “evangeli”, partint del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, és un mot grec que, originàriament, significa “bona notícia”. I si, a més, seguim els signes del segle XXI, hi recorrem, com ara, a Internet i a nous mitjans de divulgació.

En resum, una manera de dir sí a tot lo que tractaria de revifar la nostra identitat, en aquest cas, a través del manteniment de la nostra base religiosa de tipus matriarcal, el cristianisme, acció que, moltes persones de tot l’àmbit lingüístic sí que estem disposades a admetre i a realitzar sense que això cerque l’anul·lació d’altres formes de pensar, de ser i d’entendre el món i la vida.

 

 

 

Notes: [1] Informació treta del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973, per la “Junta Diocesana d’Acció Catòlica”.

[2] Informació treta del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, realitzat per Pere Riutort Mestre. Des d’ara, mentres que no fem cap indicació, partirem d’aquest document per a moltes entrades relacionades amb l’Església.

[3] Contradiccions.

[4] Aquesta revista és editada per la Unió Apostòlica de València.

[5] En valencià, ipseïtat, és adir, el conjunt de propietats que caracteritzen una persona en la seua individualitat. Informació treta de l’entrada del blog “Scriptorium” (http://www.ub.edu/scriptorium/com-es-diu-mismidad-en-catala) , elaborat per la “Comissió de Dinamització Lingüística i Cultural de la Facultat de Filosofia” de la Universitat de Barcelona. El 2 de març del 2020 es podia consultar els diccionaris que hi ha en aquest blog a través de l’enllaç http://www.ub.edu/scriptorium/diccionaris-2.

[6] Intervenció del clericat en el govern de l’Estat.

[7] El fet de ser un Estat polític.

[8] Aquest és el títol original del llibre.

Junts, fent camí matriarcal en el segle XXI i els Sants de la Pedra

 

A continuació, tractarem sobre el cristianisme i la religió en relació amb les nostres arrels catalanes (de signe matriarcal, com la llengua catalana) i, sobretot, sobre la identitat dels Pobles en el segle XXI, àdhuc, en relació amb els Sants de la Pedra.

 

Junts, fent camí i responent des de lo matriarcal i vinculat als Sants de la Pedra

En el tema del cristianisme matriarcalista, en relació amb el de les nostres arrels matriarcals (generades en els històrics comtats catalans) i el del segle XXI, direm que, fruit de contactar, per Facebook (entre el 2017 i el 2019), amb moltes persones valencianoparlants i de tot l’àmbit lingüístic, intuesc que, la gran majoria, a més de sentir-se vinculats a la terra, tenen present el component religiós com una part més de la nostra cultura. A tot això, afegirem que, com em deia, el 12 de febrer del 2019, un amic meu que és capellà i que ha participat en aquesta recerca, “El ser humà és religiós. El ser religiós no dirigeix a un déu, a un esquema de vida organitzat des d’un ‘déu’ com a arrelament: marxisme ‘religiós’, comunisme ‘religiós’… La base són els ritus, el ritualisme, lo que la societat civil parla de ‘protocol’.

Tornem a un llenguatge que està passat: dretes, esquerres i centre. Hui no existeix, perquè hui no impera la ideologia, sinó el mercat, el producte”.

I, com que hui impera el mercat, no podem permetre que aquesta actitud, sovint imperialista, colonitzadora, per part de persones vinculades a la política valenciana de línia “d’esquerres” però que menyspreen el factor religiós (i, més encara, si es tracta de signe cristià, àdhuc, sense haver indagat primer sobre les seues arrels, com és el cas dels Sants de la Pedra, anteriors a la proclamació del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà, en el segle IV), es moga amb la intenció de tombar per sempre més la identitat valenciana amb l’excusa que hi ha molta tasca de tipus social a resoldre o que això ja no s’estila, tan pròxima a l’actuació uniformitzadora del règim soviètic en repúbliques on, per exemple, hi havia balls que no eren col·lectius i que es tractà, així, de derruir-los. I, per descomptat, a la de la dictadura franquista (1939-1975). Però tampoc d’un valencianisme de barraqueta que es nega a que es facen estudis que no seguesquen la línia ortodoxa i que no parla de les arrels, com ara, de la festa dels Sants de la Pedra (hem trobat casos en què no indiquen que prové dels comtats catalans, ni de la Catalunya medieval, sinó… de França), i, més encara, tenint present la tendència tan elevada, a hores d’ara (escric aquestes línies en gener del 2020), d’actuar segons lo que fa fi.

Per això, en els nostres dies, encara ressonen unes paraules que pronuncià Joan Pau II, en la UNESCO (en 1980) i que trau el llibre “Nació i Nacionalismes”, de Joan Costa: “Hi ha una sobirania fonamental (…) per la qual l’home és, al mateix temps, sobirà suprem. I, en parlar així, penso també, amb una profunda emoció interior, en les cultures de tants pobles antics que no han capitulat quan s’han trobat enfrontats amb les civilitzacions dels invasors i continuen essent per a l’home la font del seu ‘ser’ humà en la veritat interior de la seva humanitat. Penso també, amb admiració, en les cultures de les societats noves, d’aquelles que es desvetllen a la vida en la comunitat de la nació pròpia –tal com la meva nació es despertà a la vida fa deu segles- i que lluiten per mantenir la seva identitat i els seus valors contra les influències i les pressions de models vinguts de fora.

(…) Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostra, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! (…) No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes o de les hegemonies per a les quals l’home no compta si no [= sinó] com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana. (…) ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment en la nostra època, quan és tan urgent d’eliminar les restes del colonialisme?” (p. 111).

¡I tant que és important, àdhuc, a hores d’ara, com també ho serà en el futur! Qualsevol intent d’anul·lar la nostra identitat a partir de la negació del fet diferencial en lo cultural, podem identificar-lo com un acte d’abraçar aquesta actitud d’hegemonia, de culte al poder i a la fama o, per exemple, de totalitarisme, tot i que es faça en valencià o bé per part de persones pertanyents a partits que, popularment o, en els seus estatuts i tot, es puguen considerar d’esquerres, progressistes o a favor de lo valencià i de la llengua pròpia del País Valencià o, si així ho prefereixen, de les terres valencianes o de la Comunitat Valenciana. I qui diu del País Valencià, diu de Catalunya i de qualsevol altre lloc de l’àmbit lingüístic catalanoparlant.

Fins i tot, no fer aquestes distincions entre valencianistes o entre promotors de la nostra llengua i de la nostra cultura i dels qui, simplement, mostren interés de cara a la galeria o bé, per exemple, cap a la premsa, cap a la televisió o vespres de les eleccions, representa una injustícia molt gran i digna de denunciar, ja que moltes persones no prioritzem més lo que es diu, sinó l’actitud real.

Per això mateix, com manifestava el papa Joan Pau II, en el “Discurs als bisbes francesos de la Provença” (en 1982), i que també figura en l’obra de Mn. Joan Costa, “es treballa sovint en una empresa de secularització d’aquestes riqueses espirituals. Hi ha tota una correlació evident entre cultura popular i la fe del poble. Però justament per a evitar aquesta secularització cal que siguin valorats i ajudats tots els homes de bona voluntat, cristians o no, que miren de presentar aquest patrimoni, i a la vostra terra hi ha múltiples iniciatives” (p. 114).

Qualsevol intent d’arraconament de lo que hi ha de cristià en la nostra història com a Poble i en tot l’àmbit lingüístic, supondria un desenvolupament excessiu de la llibertat triada pels alts càrrecs polítics a costa del sentiment de comunitat (en el cas del País Valencià, sobretot, del col·lectiu majoritari, d’arrels catalanes), del de solidaritat. I també podria generar-se a partir de generalitats (lo que, políticament, fa fi) amb la intenció de fer xixines lo que sone a cristià.

Ambdues posicions són rebutjades, però tingudes en compte, per moltes persones que, per això, mantenim el nostre suport a la política que, per exemple, s’està duent a terme en bona part de Catalunya i també per persones que van un poc més lluny i amb un esperit emprenedor que només s’aplana en unes condicions polítiques favorables al matriarcalisme, al desenvolupament de la identitat i al dinamisme que, contínuament, apareixen en moltes fonts del Vaticà i en molts discursos i missatges fets per papes, actitud que aprove, ja que s’obrin a tres elements claus en la vida humana: a la llibertat (associada a lo masculí) i a la solidaritat (associada a lo femení) i ser reis de la nostra vida, vida acompanyada d’il·lusió pel fet de viure i, com ara, pel fet de pertànyer a una comunitat lingüística i cultural, àdhuc, oberta a lo nou en el camp de la cultura i en la manera de viure, sempre que, des de fora, no es tracte de fer malbé els nostres costums.

Això explica que, per exemple, el nord-americà Thomas S. Harrington, en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, publicat per Editorial Gregal, en el 2018, escriga unes paraules aplicables a la nostra cultura, a partir d’un article que aparegué el 23 de setembre del 2017: “Catalunya és, com totes les societats que conec bé, una societat diversa i ideològicament dividida. Hi ha molta gent allí que s’identifica aclaparadorament amb un passat català, la llengua catalana i, potser més important, patrons estrictament catalans d’organització social i comportament cívic, uns patrons que posen un èmfasi excessiu –almenys en relació amb els tradicionals espanyols- en la negociació (en contraposició a les autoritzacions), el comerç (en contraposició a la intimidació estratègica i a fer la guerra), a l’enquesta racional i a la primacia de la consciència personal (en contraposició a l’obediència a ortodòxies socials i culturals àmpliament propagades)” (p. 215). Com veiem, en aquestes línies de Thomas S. Harrington, apareixen molts trets vinculats a lo matriarcalista, com ara, “negociació”, “comerç”, “enquesta racional” i “primacia de la consciència personal”, això és, obertura als altres i, per exemple, prioritat de l’emoció per damunt de la raó, però sense desconsiderar els altres.

Al cap i a la fi, impulsar una identitat, per exemple, en el cas dels valencians d’arrels culturals catalanes (com ara, reflectit en la llengua materna), directament vinculada a uns orígens catalans i a una llengua acompanyada de valors matriarcalistes (i no patriarcals, com molts polítics valencians intenten que assumim amb actes de submissió cultural, en nom de la lluita contra una suposada i abstracta “societat patriarcal”, però sense que indiquen, tot seguit, cap llengua), representa, no solament, participar de la cultura heretada mitjançant la mare, el pare i la família, sinó, a més, participar de la història del nostre Poble i de la nostra nació, d’un nacionalisme que no és violent, sinó que, a més, va unit a eixe esperit emprenedor tan present en la nostra història (i, molt, en el cas de les dones), a l’espenta, al racionalisme que té present els altres, a la solidaritat, a l’hospitalitat, etc. i a molts altres valors clarament presents en les cultures matriarcalistes del món.

Per això, estar a favor del passat i de promoure la nostra cultura i la nostra llengua (partint de la família i cap a les altres persones), implica que, com deia Joan Pau II, en la “Carta apostòlica als joves i a les joves del món” (en 1985, i que també comenta Joan Costa), “no podem mantenir una actitud passiva, o fins i tot de renúncia, com féu el darrer dels servents esmentats en la paràbola dels talents. Hem de fer tot allò que és al nostre abast per assolir aquest patrimoni espiritual, per confirmar-lo, mantenir-lo i incrementar-lo. Es tracta d’una tasca important per a totes les societats” (p. 118). Un sentiment espiritual i una implicació que no s’ha de confondre, per exemple, amb el fet d’assistir a misses o a actes en l’exterior de les esglésies o de les ermites i, com ara, vinculats a grans festivitats religioses, com ara, el Còrpus, sinó als trets morals, de cosmovisió i actitudinals que defineixen un Poble a partir de la llengua amb què es sent identificada una persona i, de rebot, a lo matriarcalista i no, com ara, a l’esperit assimilacionista (vinculat, per exemple, a la cultura castellana).

Unes línies després, Joan Pau II recorda que “Vosaltres, gradualment, en experimentar aquest vincle social que és més ampli que el familiar, comenceu a participar també en la responsabilitat pel bé comú d’aquella família més àmplia que és la pàtria terrena de cadascun i de cadascuna de vosaltres” (p. 118).

Entre aquesta “pàtria terrena” de què parla Joan Pau II, inclouríem, en el cas del País Valencià, que els goigs també estiguen escrits en valencià, especialment, els elaborats en territoris, a hores d’ara, valencianoparlants i, més encara, quan, per exemple, estan relacionats amb festes de forta tradició i, a més a més, que els goigs estan molt més presents en la nostra cultura que, com ara, en la castellana. Un cas: els goigs dedicats als Sants de la Pedra. Si retiràssem els goigs, de lo identitari, n’eliminaríem un tret molt singular i ben estés en tot l’àmbit lingüístic: els goigs, una de les vies en què més s’ha desenvolupat la nostra llengua.

En el fons, hi ha que, dins del nostre Poble Valencià i de tot l’àmbit lingüístic, un tema com el dels goigs, o com el dels Sants de la Pedra, ens porta a estimar, amb força i decidits, la nació en què hem nascut, la terra dels nostres pares i on ens hem criat (fins a fa poques dècades, per exemple, molts valencians no proveníem de fora, com és el meu cas i el de molts més, ni de cultures de fora de la península) i els valors a què està relacionada la llengua pròpia de la nació. Ara bé, actuar, amb espenta, cap als altres, amb esperit emprenedor i prioritzant més el demà que el passat.

I, de pas, comporta abraçar la part cristiana que hi ha en la nostra història, encara que, en el cas de les persones no creients o no cristianes, això equivalga, simplement, a promocionar lo que perviu en el nostre Poble i, així, que les persones nouvingudes, a més d’aprendre el castellà (llengua oficial de tot l’Estat espanyol) també siguen més tolerants respecte a la nostra cultura ja que, resideixen ací (i no en territoris que, per exemple, pertanyien al Regne de Castella a principis del segle XVIII, abans del Decret de Nova Planta que afectà el Regne de València com també els altres regnes de la Corona Catalanoaragonesa). El motiu és perquè una cosa és acollir els forasters i, ben diferent, permetre, passivament, que menyspreen la cultura de la terra on s’assenten, un fet que no podem tolerar de cap manera, ja que comporta un acte de desqualificació cap a qui els facilita l’hospitalitat. En paraules del bisbe Masnou, sobre els immigrants i publicades per Joan Costa i Bou, que visquen de manera “que si els immigrants volen estar junt amb nosaltres, s’hi trobin sempre bé (…). I a ells, als immigrants, cal recomanar-los amb mitjans oportuns –escola, etc.- que ens tractin també a nosaltres igualment (…), sense voler fer passar el seu punt de vista per sobre de les actituds raonables dels naturals del país. (…) Comportar-se així no equival a cap humiliació ni complex d’inferioritat, sinó que reflecteix un tarannà honorable i elegant” (p. 195). I, a més, el mateix bisbe afig que “Els immigrants tenen dret a llur cultura i tradicions, però no poden imposar-les a la nació que els acull, tot posant en perill la cultura autòctona. Tampoc els membres de les minories culturals no han de voler imposar llurs cultures i tradicions a la resta de l’Estat” (pp. 195-196). I jo, a aquestes línies finals del bisbe Masnou, en què parla de les minories, adduiria que ni els habitants que s’identifiquen, culturalment o per preferència de sentiments, amb la ideologia de la nació més forta jurídicament i mediàtica en un Estat, a la resta de nacions (o bé, de persones) del mateix Estat.

Per tot lo exposat fins ací, en aquest apartat sobre la identitat d’un Poble (en el nostre cas, de tots els Pobles d’arrels catalanes, o bé de Catalunya), direm que la nostra identitat no es sustenta sobre temes abstractes, ni sobre qüestions morals sinó, clarament i única, a partir dels costums i de les tradicions que encara romanen arrelats en bona part del Poble i que moltes persones ens resistim a les opressions externes o des de persones que, tot i ser, per exemple, de famílies valencianoparlants (o bé, d’arrels valencianes i valencianoparlants), prefereixen, voluntàriament, abraçar la cultura castellana (com ja han fet molts polítics valencians, no sols de dretes, sinó també d’esquerres, com ara, durant el període entre el 2015 i el 2019, tot i la suposada inclinació progressista amb què s’ha tractat de vendre el pacte polític postelectoral entre PSOE, Compromís i Podemos, en la primavera del 2015).

Per aquesta raó, els qui resistim aquestes temptacions de canvi d’identitat, al mateix temps que constituïm un fort sentiment de pertinença (tan important en els temps que vivim, en què moltes persones es senten desarrelades i sense un nord),… actuem, en el País Valencià (com també en la resta de l’àmbit lingüístic), com pronuncià el papa Joan Pau II, en Estònia (en 1993, poc després de la independència dels estonians respecte de la històrica Unió Soviètica) i que recull Mn. Joan Costa, “en un escenari internacional marcat per grans tensions, en què és més que mai necessari flanquejar[1] el sentit de la llibertat i de la identitat amb l’obertura al diàleg i a la solidaritat. (…) Es tracta de cultivar allò que distingeix els éssers humans sense oblidar allò que els uneix” (pp. 139-140), això és, d’aplanar, no sols l’expansió de la nostra cultura sinó també la solidaritat entre els qui viuen en la nostra societat i de respondre amb tolerància cap a persones de generacions distintes, de llengües diferents i de cultures de molts llocs del món. Ara bé, de manera que aquesta recepció no abrace, com ara, tot lo que pretenga que romanguem passius davant el pas dels temps, com qui espera que el govern espanyol (o, per exemple, el govern valencià de torn), siga qui assegure el futur de la nostra identitat d’arrels catalanes. Al contrari, és el fet de moure’ns, de promoure-la i d’anar cap al demà prioritzant més el demà que el passat, lo que donarà vida (com ja ho fa en molts llocs de tot l’àmbit lingüístic).

Clourem aquest apartat sobre la identitat, dient que, des del meu punt de vista, resulta molt adient respondre i actuar, com a ciutadans i com a persones, amb una actitud semblant a la que hi ha en les línies següents, tretes del llibre “Nació i Nacionalismes”: “Pius XII, en el seu radiomissatge de Nadal de 1941, diu: ‘En el camp del nou ordre, fomentat sobre principis morals, no hi ha lloc per a una opressió oberta o amagada de les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories nacionals’” (p. 198), però sí per a un activisme cultural que escriu la història i que hi realitza una mena d’”evangelització cultural”, que respon des d’una escala de valors clara, que no abdica dels propis drets culturals, com a comunitat lingüística d’arrels matriarcalistes (en el cas de la nostra cultura i de moltes més) i, a més, en paraules de Joan Costa, “amb la intenció que els drets de tots (persones, minories, nacions i Estats) gaudeixin del lloc que els correspon i no restin en l’ostracisme[2](p. 199).

 

 

Notes: [1] Seguir lateralment una cosa; anar-li al costat.

[2] En l’oblit, en la marginació.

 

El cristianisme matriarcal en el segle XXI i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem sobre el cristianisme matriarcalista en el segle XXI com també sobre la identitat dels Pobles i, fins i tot, en relació amb els Sants de la Pedra.

La manera matriarcal d’entendre la vida, vinculada a la història i no tant a lo que promou la cultura capitalista o, sense anar tan lluny, ni a la cultura patriarcal que va unida a la llengua castellana (i que molt bé es reflecteix, com ara, en la manera de manar que hi hagué en el Regne de Castella i en la cultura castellanista / espanyolista), no sols plasma la psicologia col·lectiva d’un Poble ja que, com ara, el fet que hi hagués accions de gràcies (tan presents, per exemple, en molts llocs on està arrelada la festa dels Sants de la Pedra) podria implicar, de pas, un agraïment a la Terra, per mitjà dels sants (en aquest cas, els sants Abdó i Senent), com a intercessors.

Sobre el paper de la intercessió, per exemple, en l’Edat Mitjana, direm que deu ser molt antic. Així, en el llibre “Una historia nueva de la alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, de Chris Wickham, llegim que, entre els anys 570 i 610 (p. 579), en l’actual Turquia, hi ha un bisbe, Teodor, que jugà un paper important i que, a més, exercí unes funcions semblants a les que ací relacionem amb els Sants de la Pedra: “Teodoro (…) era abad de un monasterio, además de sacerdote, y fue obispo por un espacio de once años. (…) Era (…) un asceta, y por consiguiente un sanador, un hombre que expulsaba a los demonios, un patrono y un mediador: las comunidades aldeanas le apreciaban por estas razones, no por su posición institucional. (…) Como hacedor de milagros –faceta en la que tal vez le acompañase el éxito-, protegía a las comunidades aldeanas del pedrisco, la lluvia venida en mal momento, las plagas de langosta y las intoxicaciones alimentarias. Como mediador, trató de zanjar la mencionada disputa surgida a raíz de las diferencias relacionadas con un bosque, y se aseguraba de que el granizo castigase a los malos perdedores. (…) Este tipo de conductas son un claro signo de que la aldea actuaba de modo solidario” (p. 580).

Ara, en el primer quart del segle XXI, no hi ha tant de culte ni tanta devoció pel paper d’intermediaris religiosos (com ara, els sants) en el món capitalista, i, per exemple, en la societat valenciana, trobem nous mitjancers: els metges, els científics, les persones a què hom tracta com si fossen ídols o, fins i tot, els diners, les enquestes de tipus polític, periodistes que apareixen en els mitjans de comunicació social o, per exemple, centres comercials o, àdhuc, jugar a la loteria. Una forma moderna de fer idolatria i que no va en línia amb la cultura matriarcal.

Aquest canvi de devoció podria conduir-nos a trobar un motiu pel qual, en Catalunya, per exemple, on l’Església ha sigut més fidel a la llengua pròpia (en lloc de fer-ho al castellà, llengua que tant ha abraçat l’Església valenciana des del segle XVI), hi haja major associacionisme (eixe claro signo de que la aldea actuaba de modo solidario”, que llegíem abans en paraules del llibre de Chris Wickham), més interés per les arrels catalanes i per la terra i, per tant, igualment, una major presència de formes cooperativistes o emprenedores de viure, en lloc de tendir molt més a delegar-ho en lo que diga la llei, en els dictats dels polítics que manen en cada moment o bé en lo que diga l’home (en les parelles) o en la tradició patriarcal. Així, diré que, el 22 de gener del 2019, mentres raonava amb un amic valencià que és capellà, ell començà a parlar un poc sobre la presència del matriarcalisme en el País Valencià i hi afegí, més o menys: “La dona és qui gestiona la casa. Si cau el paper de la dona, cau tot”. Aquest amic és un gran coneixedor de la cultura colla.

En eixe sentit, en el fet que l’amic i jo parlàssem sobre la cultura valenciana i que la veiéssem de tipus matriarcal, diré que, moltes vegades, em fa l’efecte que, en Espanya, tractar el tema del matriarcalisme de cultures diferents a la basca i que formen part de l’Estat espanyol, per a moltes persones, no és políticament correcte i que, en el tema de la sexualitat, clarament relacionat amb el dels Sants de la Pedra (si bé com una sexualitat de tipus solidària[1], així com la fraternitat està present en la relació entre els dos germans bessons), hi ha una mena de tendència a posar-se la visera i, així, a no indagar en el tema… però per cultures. En canvi, es prefereix una visió etèria que agrupa totes les nacions que hi ha en l’Estat espanyol (com també en Europa) sota el paraigua “societat en què vivim”, “cultura occidental”, “societat espanyola”, “societat del benestar”… Fa molt fi, però no va a la realitat cultural dels distints pobles: ni de l’Estat espanyol, ni de la Terra. Evidentment, així és més còmode (i rebutge aquest estil d’investigació), però no hi afavoreix una visió més completa i, per tant, allunyada dels intents de rentat de cervell ideològic, etnològic o, per exemple, religiós.

Per això, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “Hemos de luchar contra falsedades históricas, que han llegado a considerarse verdades, después de siglos que nos las han hecho oír en ambientes sociales y de docencia popular. Estas falsedades tienen el fundamento político de unas leyes injustas e inaceptables, como la actual ley constitucional de preponderancia del castellano sobre la lengua de nuestra tierra. Se llega a la consideración constitucional, que el castellano es un derecho y una obligación y que nuestra amada lengua tiene hasta entre nosotros, una categoría jurídica y social muy secundaria” (p. 185). Si això ocorre en lo lingüístic i ara, en el primer quart del segle XXI, ¿no hi ha raons per a considerar que afecta, igualment, a la cultura i que la nostra cultura no s’ha de limitar a una mena de folklore institucional o bé a ensenyar valencià però sense entrar en la idea de fer cultura i, així, conéixer millor les arrels i difondre-les entre les persones que viuen en els territoris catalanoparlants i, en el cas valencià, que els castellanoparlants també puguen conéixer-la i, fins i tot, promoure-la? La meua resposta, en línia amb la de moltes persones, és que sí.

I, per si això no fos prou (i compartesc la visió de Pere Riutort), tot seguit, ell afig: “Esta situación se ha de calificar de sustitución colonial de una lengua y nada más, pura discriminación contraria al Plan de Dios. Leyes inicuas[2] que no obligan en conciencia y contra las cuales se ha de luchar”.

Com a punt positiu, en lo relacionat amb el paraigua de què hem parlat més amunt, hi ha que també ens trobem amb persones que, com més coneixen lo que hi ha de matriarcalista en la nostra cultura, més consciència prenen de ser part del Poble (per exemple, valencians respecte al valencià), de nació (en el sentit emprat en molts documents del Vaticà, no precisament amb la noció capitalista i patriarcal de nació-Estat) i que té un llegat i també una manera de concebre el món digna de mantenir en el temps, en lloc de deixar que siga trepitjada, no sols pel centralisme castellanista / espanyolista, sinó, fins i tot, per mitjà de la indiferència (o del rebuig) dels qui parlen valencià o dels qui viuen en terres valencianes (o dels altres llocs de l’àmbit lingüístic), o bé dels qui hi han nascut (o que encara el parlen) però que no hi resideixen.

Aquestes persones que prenen consciència de ser part del Poble accepten el missatge que, per exemple, hi ha en aquestes paraules de Pius XII, pronunciades en el radiomissatge de Nadal de 1941: “En el camp d’un nou ordre fundat sobre els principis morals, no hi ha lloc per a oprimir ni obertament ni dissimuladament, les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories nacionals, ni per impedir o reduir la seua pròpia capacitat econòmica, ni per limitar o abolir la seua natural fecunditat…” (p. 4).

Dins de la capacitat econòmica i de la fecunditat, podríem incloure la destinada al coneixement i a la difusió de la cultura. Com a curiositat, comentaré que un dia, un cronista que ocupava un important càrrec d’una entitat, em digué que fecunditat i sexualitat (que li plantegí com a relacionades amb els Sants de la Pedra) eren dues coses distintes… i que ho hi havia cap relació ni amb Demèter, ni amb els sants Abdó i Senent. No li ho acceptí, tot i que li ho manifestàs sense dir-li res, i deixí que em digués la seua opinió sobre el tema que, aleshores, tractàvem i, així, conéixer més l’home i els seus coneixements.

 

Laïcitat i religiositat. El cristianisme “matriarcalista” i lo matriarcal en el segle XXI.

En aquest apartat de la recerca, tractarem quatre punts: a) la identitat d’un poble, b) la religió matriarcal i la civilització tecnològica i científica, c) la religió i lo matriarcal en el País Valencià i d) la cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra i a la tolerància en el segle XXI.

 

  1. La identitat d’un Poble.

Continuant amb  el tema d’aquest cristianisme “matriarcalista”, cal tenir en compte, com escriu Alfons Llorenç, en l’article “Laïcitat i religiositat. En temps de globalització i diversitat”, publicat en la revista religiosa i valenciana “Cresol” (no. 18, març-abril 2017), que “la identitat del poble valencià té com a trama[3] i ordit[4], naix i es configura al voltant del cristianisme, que, es vullga o no, ens ha fet arribar on som i com som, que aporta els fonaments de la nostra concepció del món i identitat” (p. 60), així com també la té, en els altres territoris catalanoparlants de la històrica Corona Catalanoaragonesa, conéixer aquest passat i fer-ho, per iniciativa pròpia, des del nostre dret a la recerca i, com escriu Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris”, “no en actitud d’imposicions o de pressions provinents sobretot de fora” (34), sinó per motivació interior per a un major coneixement de lo que ocorregué aleshores i del present. Aquest interés pel nostre passat pot servir-nos, també en paraules d’aquesta encíclica de Joan XXIII, per a dir “Prou, de pobles dominadors i pobles dominats: tots els pobles s’han constituït o s’estan constituint en comunitats polítiques independents” (45) i, així, per a potenciar lo que hi ha en les tradicions, en els costums i en la història de la cultura catalana, la qual, com totes les cultures, fins i tot, en aquests temps on es prioritza molt més lo científic, també inclou lo religiós.

Un exemple: per mitjà de la recerca de lo que forma part de la nostra tradició, en lloc de posar-nos, com ara, a indagar sobre Sant Isidre (tot i que, per la seua relació amb la festa dels Sants de la Pedra, sorgesca, de rebot), sí, com ara, a considerar que, en un moment com l’actual, on hi ha una tendència cap a una major globalització, àdhuc, en lo cultural, o a una menor presència de lo religiós (no necessàriament en línia amb el Concili de Trento, però sí a nivell social i en lo escolar i tot), tractar positivament un tema com l’agrícola (i també des de la part etnològica i des de la  religiosa) constitueix una manera de tenir present les autoritats (tant les polítiques com les religioses), que els Sants de la Pedra també formen part del nostre llegat cultural no il·lustrat i no vinculat al capitalisme o a la cultura de mercat que ara impera, i que, per tant, no és, simplement, res a evitar o a desconsiderar, sinó una peça més dels nostres avantpassats i amb què ens mantenim com a Poble i que, damunt, ens serveix per a estimar la nostra identitat i, fins i tot, per a viure i per a respondre (en el present i a la realitat) de manera més tolerant i sense fer distincions (per pur esnobisme o bé, com ara, de cara a unes futures eleccions polítiques) de manera favorable a lo que no siga cristià.

Recordem, per exemple, algunes paraules del rei Felip V (de la primera mitat del segle XVIII i que eliminà els set centres d’ensenyament superior de Catalunya), quan, en el Decret del 1r de maig de 1717, amb motiu de la seua decisió de crear una universitat (en el sentit castellà, de centre d’ensenyament superior, i no en el d’ajuntament), la de Cervera, per la seua fidelitat com a ciutat partidària del rei Borbó durant la Guerra de Successió (1701-1715[5]), escriu que “Dios me ha puesto de atender el bien de aquellos vasallos y no permitir que las torpes sombras de la ignorancia oscurezcan el precioso lustre de las ciencias, (…) de todas las ciencias, buena crianza de la juventud y esplendor de esta monarquía”, com molt bé exposa David Algarra en el seu llibre “El Comú Català” (nota en la pàgina 143).  Recordem, a més, que aquestes paraules del monarca, sovint qualificat de promotor de la Il·lustració (si bé no tant com el seu fill Carles III), contrasten, en canvi, amb les que llegim, per exemple, en el llibre “Historia de la Iglesia Católica”, dirigit per mestres universitaris d’Alemanya i d’Àustria i publicat per Herder Editorial en el 2006: “Cuando los Borbones consiguieron el gobierno en la persona de Felipe V (1700-1746), introdujeron en España el absolutismo de Estado, practicado ya en Francia” (p. 493). I, poc després, afigen que “En 1767, el absolutismo estatal de España, bajo el ministro ilustrado Aranda” (p. 493)… Caldrà estar més atent a aquestes noves línies d’informació en lloc de deixar-nos portar per la suposada relació favorable a “la cultura” arran de l’entrada dels Borbons i de la introducció de les idees de la Il·lustració, en el segle XVIII, i, de pas, no acceptar cegament tot lo que estiga escrit en l’Espanya castellana o per persones de línia espanyolista i que actuen com a súbdits del poder i fidels als dictats d’ensenyament i d’instrucció que provenen de Castella, de Madrid. I, per descomptat, també de les exposicions idealistes. En resum: més formació i més equanimitat, afegir pes en l’altra balança, en la de la història silenciada i que moltes persones estem disposades a revivificar.

Adduirem que les autoritats (no sols les de tipus polític sinó, fins i tot, les que representen una mena d’autoritat moral per a moltes persones, com ara, els científics, els bisbes, els esportistes, líders espirituals, mestres universitaris, empresaris, periodistes, psicòlegs, etc.), si més no, partint del cristianisme de línia matriarcalista, no haurien d’estar al servici de les minories que ocupen el poder, ni de la cultura més preuada (històricament, des de qui exerceix més influència a nivell lingüístic i en lo formal, això és, de la castellana) sinó, en profit de totes les identitats i de tots els habitants, de manera que, així, hi hagués un nombre més gran de persones que poguessen accedir al coneixement del passat de cada u dels Pobles que formen part, per exemple, de l’Estat espanyol i també que, de rebot, com escriu Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris” (1963), puguen ser-ne més els qui, com ja fem moltes persones, passen a “rebutjar (…) els mètodes d’informació amb els quals, mancant a la veritat, es fereix injustament la reputació d’aquest o d’aquell poble” (90), ja que, com ara, “ajuda no poc al perfeccionament humà el contacte permanent amb una cultura diferent, els valors de la qual podran anar convertint la saba i sang pròpies” (97), “obrar sense intencions de predomini polític” (125) i respondre, els membres de les comunitats històricament minoritzades, com ara, la nostra (d’arrels catalanes i matriarcals), interessats també pel passat i per lo que hi ha en la nostra cultura.

Aquest contacte amb una cultura diferent (en el nostre cas, sobretot, amb la castellana), va a més en el segle XVI, principalment (si més no, en el Regne de València), arran del resultat de la guerra de les Germanies (del primer quart del segle i després de la qual començà a introduir-se el castellà, en bona mida, per pressions de la Inquisició, molt més que per l’actitud de la noblesa i de juristes, com molt bé ha escrit Jordi Bilbeny, en el llibre “Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI”[6]), de la política dels Àustries (segles XVI i XVII) i, sobretot, de la manera de governar dels Borbons (amb la introducció dels decrets de Nova Planta, del segle XVIII) i, igualment (i, més encara, entre els valencians), des de la política castellanitzadora impulsada per persones com el patriarca José de Ribera (1532-1611), sevillà que fou arquebisbe de València entre 1569 i 1611 a més de virrei del regne valencià (1602-1604), del cardenal Belluda (en Oriola, després de la Guerra de Successió) o, per exemple, del bisbe Mayoral (qui, com ara, des de 1750, feu que tots els valencians es batejassen en castellà).

Es tracta, per tant, de fer més acollidores les relacions entre persones de cultures diferents i, de pas, que les persones que vinguen d’altres terres a les que siguen catalanoparlants, ho facen en sentit de germanor, d’estar oberts a conéixer (i, òbviament, a respectar) la llengua, les tradicions, els costums, etc. que serà molt més fàcil en la mida que els que vivim més temps (moltes generacions i tot) arrelats com a autòctons, coneguem més la nostra història i que la promocionem (units, a més, a un interés des del nou membre del nostre Poble), detall en què estic a favor (com moltes persones de tot l’àmbit lingüístic). Això implica que actuem, com escriu Joan XXIII, en l’encíclica esmentada, amb “afany sempre renovellat” (164) i, per exemple, com a “guspira de llum” (164), i impulsant, com podem llegir en l’encíclica “Gaudium et Spes” (1965), “una forma més universal de cultura humana, que promou i expressa la unitat del llinatge humà tant més, com més respecta les peculiaritats de les diverses cultures” (54). Ara bé, com que, en el nostre cas, la cultura minoritzada ha sigut la catalana, sobretot, des del segle XVIII (i continua sent-ho, en molts sentits, a hores d’ara, i, sobretot, en el País Valencià), això cal rellegir-ho a favor de la nostra cultura i, per tant, donem el nostre suport, com ara, al tema dels Sants de la Pedra, com una part més del nostre passat, amb el qual ens identifiquem aclaparadorament, actitud que, com ocorre en les cultures matriarcals, no implica deixar d’estar, més o menys, al dia, de lo nou i de la manera de viure, però sí rebutjar lo que tractàs d’anul·lar els nostres costums i la nostra manera d’entendre el món.

I aquesta actitud nostra de respecte per les peculiaritats de les altres cultures (com també de la nostra), com veiem en el discurs de Joan XXIII relacionat amb el pelegrinatge de Bergamo[7] i que figura en el llibre “Nació i Nacionalismes. Una reflexió en el marc del Magisteri pontifici contemporani” (http://mnjoancosta.net/Llibres/NacioNacionalismes.pdf), de Mn. Joan Costa i Bou i editat per M&M Euroeditors junt amb la Facultat de Teologia de Catalunya, en el 2000, té lloc perquè assumim que “cap bon fill se separa de la seva mare fins al punt de no portar en el rostre, en els trets, en les paraules quelcom, molt o poc, de la terra d’origen que l’ha plasmat conferint-li una nota distintiva que l’atreu, amb l’ajut de Déu, vers l’òrbita de la llum i de la caritat, que és –com se sol dir- patrimoni comú d’una família, d’un poble(pp. 98-99). I, com que estimem el nostre passat, en lloc de deixar-lo a banda o desconsiderar-lo, i, a més, ens interessem per aprendre’n més i, fins i tot, per fer que siga conegut per més persones, som conscients que, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “Somos en nuestras tierras el verdadero pueblo, la verdadera cultura con sus características que se han ido produciendo entre nosotros a través de los siglos. No somos unos advenedizos[8] desde la España-castellana. Esta, sí, se ha querido extender desde hace siglos, implantando sus características culturales entre nosotros y por toda la península.

(…) Los castellanos peninsulares y los recientemente inmigrados de diferentes partes del mundo, cuando vienen a convivir con nosotros, tienen el deber de formar parte de nuestro Pueblo, asumiendo su cultura en todos sus aspectos y participando en ella. No somos nosotros como los rusos en Ucrania, como alguien ha querido suponer, los rusos entre nosotros, son los castellanos y todos los venidos de fuera. Los rusos se han ido estableciendo en la Ucrania conquistada militarmente por los zares desde el siglo XVIII, con unas características e intenciones verdaderamente coloniales. Los castellanos, entre nosotros, se han hecho presentes, de una manera especial, después de la Guerra de Sucesión con las mismas intenciones y métodos que los rusos en Ucrania, pero sin querer reconocer nuestra soberanía, cosa que ha conseguido precisamente Ucrania” (p. 159).

Això no vol dir un tancament cap a l’exterior, ni cap als altres ni, per descomptat, una falta de solidaritat amb altres persones i amb altres nacions del món, sinó tot lo contrari, però amb un fort interés pel passat (amb tants trets matriarcals, com ara, en la llengua[9]) i una obertura a lo nou i als altres però que no vaja contra la nostra identitat, i, per tant, fer com les persones que abracen lo matriarcal, que no hi renuncien, sinó que ho potencien i que ho expandeixen i tot, però no amb un estil colonialista.

 

 

Notes: [1] Parle més en el sentit simbòlic i on trobe un motiu pel qual els nostres avantpassats es decantarien abans per uns sants de línia fraternal (els Sants de la Pedra) i que, eixa tria, en el fons, reflectiria, fins i tot, que la cultura sexual dels  qui  vivien en aquelles terres i en aquells temps no era possessiva, sinó de línia més bé germanívola, com també es manifesta en altres trets culturals de què parla, per exemple, Bartomeu Mestre o dels que figuren en l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal. Ara bé, això no exclou que, en aquestes cultures, els seus membres actuen amb molta iniciativa, amb molts reflexos i decidits, sense deixar les coses per a demà, tipus de resposta molt present en les cultures matriarcals.

[2] En valencià, iniqua, això és, malvada, odiosa.

[3] Lligam entre les parts d’una cosa.

[4] Conjunt de fils llargs que es mantenen en tensió en un marc o en un teler, disposats de manera paral·lela entre si.

[5] Aquest és el període en que es sol considerar que tingué lloc aquesta guerra pel tron de la Corona dels regnes hispànics de lo que un segle després  es constituiria, jurídicament, com l’estat Espanya.

[6] “Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI”[6]), de Jordi Bilbeny, editat per Librooks Barcelona, en el 2018, llibre.

[7] Bèrgam (en italià, Bergamo) és el nom d’una ciutat italiana.

[8] En valencià, estranys, forasters.

[9] Està interessant l’article “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre i Sureda.

El cristianisme matriarcalista, les cultures matriarcals i els Sants de la Pedra

 

A continuació, tractarem  sobre el tema del cristianisme en el segle XXI, en relació amb les festes patronals com també sobre la  religió i les cultures matriarcals, sobre el cristianisme matriarcalista en la cultura catalana, en la valenciana i en la balear i, finalment, sobre el cristianisme del segle I com a possible model a seguir en tot l’àmbit lingüístic, en relació amb els Sants de la Pedra.

 

LA RELIGIÓ I EL CRISTIANISME EN EL SEGLE XXI: dos elements bàsics per a comprendre i per a estimar el nostre passat, el present i per a créixer amb una visió àmplia del terme “tolerància”.

 

Les festes patronals en el segle XXI, més enllà de lo folklòric.

El 4 de gener del 2019 escriguí un missatge a Vicent Sanchis, cronista de Rafelguaraf, amb la intenció de conéixer el seu punt de vista sobre la religiositat, de què només n’oferiré bona part, llevat de lo més personal. La pregunta de partida era “¿Què representen, per a tu, les festes patronals, això és, les religioses, en el segle XXI, en la cultura valenciana?”. La finalitat d’aquesta pregunta, com li comentí, després de conéixer el seu punt de vista, era per a “conéixer una visió més” i  afegir-la al tema de “la religió en el segle XXI” (sic).

El 5 de gener del 2019, Vicent Sanchis escrivia que, Quant a què representen per a mi, (…) amb tots els meus respectes, veig el tema de les festes patronals (amb els actes religiosos, processons, etc.) a hores d’ara més com una qüestió un poc ‘folklòrica’; és a dir, em sembla que són més una festa o una tradició o costum que no una manifestació d’autèntic sentiment religiós. Repetisc, sense ànim d’ofendre les persones que tenen més arraigat eixe sentiment”. La meua resposta (en relació amb aquest tema que ara comencem a tractar), després de llegir el seu parer, eixe mateix dia, fou Jo sóc cristià i tinc ben clar que una cosa és la religiositat com a tema etnològic, que una altra és el ‘folklore’ impulsat per sectors de l’Església purament en línia amb el Concili de Trento (la cultura de la imatge, típicament patriarcal) i, molt diferent, és, per exemple, el cristianisme de base i que, fins i tot, s’inclina per l’entesa entre religions i per una visió matriarcal de la vida, línia que seguesc”.

I, un poc abans del Nadal del 2018, un amic que és capellà, m’havia comentat que creia que, tots els Pobles, en el fons, des del principi, deuen haver tingut la religió com un element que hi ha estat associat. De fet, indistintament de l’origen de la paraula “religió”, sí que és cert que, en les cultures matriarcalistes, està present i de manera més arrelada que en les patriarcals (com ara, la capitalista i la castellana). Com a anècdota, comentarem que, en el llibre “La llengua dels valencians”, de Manuel Sanchis Guarner (Editorial 3 i 4, edició del 2009), hi ha que, en el segle XVIII, quan el Regne de València (com els de l’antiga Corona Catalanoaragonesa) perdé els seus furs (en el cas del regne valencià, el dret civil i tot) i, a més, ja estava en plena època de la Il·lustració (moviment afí a la idea de progrés, de la raó i, per exemple, del capitalisme), “Si bé la Il·lustració havia guanyat alguns aristòcrates i clergues intel·lectuals, no havia trobat gens de ressò en la naixent burgesia, i provocava oberta hostilitat en la petita noblesa, la baixa clerecia i la massa popular. A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312) i, de França,… provenia la dinastia dels Borbons i, a més a més, un centralisme molt acusat i que, en els nostres temps, encara coneixem i vivim, el qual està clarament associat a lo castellà i al castellà, malgrat que es tracte d’ocultar o de suavitzar en les publicacions sobre història d’Espanya i, per descomptat, sobre les que tracten els segles XVIII i posteriors en relació amb la península ibèrica (en lo polític, en lo social, en lo cultural, en lo etnològic, en lo sexual, etc.). Això m’ha fet pensar que, per exemple, el fet que, àdhuc, la festivitat dels Sants de la Pedra encara s’haja mantingut en el País Valencià com també en Catalunya, en la Catalunya Nord, en la Franja d’Aragó[1] i en les Illes Balears, deu tenir una relació directa amb què, en aquests territoris, hi haja arrels matriarcalistes i, així, que això influesca en la visió de la religió (i, òbviament, de la vida).

També comentarem que la lectura dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols i l’estudi sobre les divinitats gregues Demèter i Persèfone (especialment, Demèter) i sobre els Sants de la Pedra, provocà que, quan vaig llegir el document “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”, trobàs[2] un fil de continuïtat entre l’Alta Edat Mitjana (moment en què es formen els comtats catalans i en què naix el català, llengua que va unida a una visió matriarcal de la vida) i, per exemple, els comtats catalans (i, així, amb la cultura catalana) com també que, fins i tot, entre Pius XI (1922-1939), Pius XII (de mitjan segle XX), Joan XXIII (en l’encíclica “Pacem in terris”[3], de 1963), l’encíclica “Gaudium et Spes (de 1965), Joan Pau II (1978-2005, amb discursos fets en l’ONU i en la UNESCO) i el papa Francesc (papa des del 2013), es mantenia aquesta línia matriarcal en relació amb els pobles, amb les nacions i amb les llengües, això és, el paradigma que, al meu coneixement (però també atenent a observacions d’altres persones i d’altres  moments de la història), triomfarà en el segle XXI, segle que, si hem de ser francs, s’assembla molt a la caiguda de l’Imperi Romà (una època plena de corrupció i en què entraren persones procedents d’altres cultures i en què, finalment, es donà pas a un model de vida que, si més no, duraria, com a principal, fins als segles XII-XIII, per exemple, en tot l’àmbit lingüístic).

 

La religió i les cultures matriarcals.

Continuant amb la religió (en relació amb lo matriarcal), des de  ben prompte, especialment, en trobar lo matriarcalista en vincle amb informació sobre l’Alta Edat Mitjana, he vist una semblança molt gran amb l’època actual, com a mínim, en lo estructural, de la nostra llengua i de la nostra cultura i, així, un camí a seguir per a viure i, fins i tot, per a aplicar al cristianisme i a la manera de viure. I, perquè açò no semblen paraules buides, escriurem unes línies de Chris Wickham, tretes de la seua obra (en versió castellana) Una historia nueva de la Alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, publicat per Editorial Planeta, en el 2016, i que, àdhuc, trobe molt útils per a tenir-les presents i per a viure en funció del model de societat a què estem assistint en el segle XXI: “En Occidente, el elemento que distingue a la alta Edad Media es el hecho de que tanto sus pautas de asentamiento como sus identidades aldeanas fueran relativamente fluidas, sobre todo por comparación con lo que se observa antes y después de dicho período, es decir, por contraste con los más monumentales, pero también más estáticos, mundos de la villa por un lado y del castillo por otro” (p. 731). Ací, Chris Wickham, es refereix a la vil·la romana, la qual perdura, generalitzant, abans del segle VI (ja que l’Imperi Romà d’Occident cau l’any 476) i, quant al castell, direm que correspon a l’Edat Mitjana i, sobretot, després del segle X, és a dir, lo que es sol conéixer com Baixa Edat Mitjana. A més, un poc després escriu que “las aldeas poseían un número relativamente bajo de estructuras políticas formales” (p. 731). A més, en ressaltarem que “hacia el final de la época[4] (…) las pruebas de que disponemos señalan con claridad, y en todas partes, la existencia de territorios e identidades aldeanos, a pesar de que antes del año 800 las iglesias sean relativamente raras y de que las prácticas colectivas formales, así como las instituciones, no empiecen a verse con regularidad hasta el año 1050” (p. 732).

Eixe fil, àdhuc, reforçat per la informació sobre la història medieval, em dugué a deduir que el cristianisme originari de les arrels cristianes, això és, el del segle I i també del que no s’havia decantat, com a mínim, ni cap al protestantisme ni cap a lo patriarcal, era una manera d’entendre la religió present en la cultura catalana i que encara es manté en festes patronals i en actes festius de danses i de balls que recorden, fins i tot, moltes cultures precristianes que foren matriarcalistes.

Finalment, i, de cara a facilitar el seguiment, direm que, llevat de casos en què hi haja alguna nota, la informació relativa al Vaticà, però que no fos escrita ni per Joan XXIII (en l’encíclica “Pacem in terris, en 1963), ni pel papa Francesc (“La joia de l’Evangeli”[5], en el 2013), partirà del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la “Junta Diocesana d’Acció Catòlica”. Agraesc la generositat de Pere Riutort, qui, amb motiu d’una trobada amb ell el 30 de novembre del 2018, en la Ciutat de València (on la vespra se li havia fet un homenatge), em donà aquest document. Anem a pams.

 

El cristianisme matriarcalista en la cultura catalana, en la valenciana i en la balear.

Al meu coneixement, la pervivència del matriarcalisme en la cultura catalana, en la valenciana i en la balear ha sigut possible, en bona mida, perquè una part important de la població ha preferit transmetre’l de generació en generació, promocionar les arrels (i incloure, fins i tot, la religió, en aquest cas, el catolicisme i els seus orígens en temps de l’Imperi Romà) i, de pas, per exemple (però, sobretot, en els darrers deu o quinze anys), indagar sobre els Sants de la Pedra i, més encara, en un moment com l’actual, detall que representa mirar cap a la Terra Mare i, així, també, cap a la part religiosa de la persona  (però, igualment, de la cultura) com un tret més a desenvolupar i a ampliar. També he observat que, en les darreres dues dècades, hi ha hagut un reviscolament de les recerques sobre la cultura i que això també ha abraçat el tema de lo matriarcal, tot i que, sobretot, en el segle XXI.

Aquest acte d’interés pel passat representa una espècie de complement (però clau) als coneixements derivats de la ciència i de la tecnologia (com ara, Internet) amb lo que supon el cultiu, la conservació i la valorització positiva de la cultura catalana, de la mateixa manera que ho fan les indígenes en els llocs on són presents.

En aquest sentit i, com a exemple de Pobles indígenes, escriurem bona part de la primera entrada d’un llibret, “’La abuela Damiana’. Vivències que perduren” elaborat per un capellà que visqué cinc anys en el nord de Xile, on contactà amb la cultura colla i on, a més, la defenia, capellà amb qui he tingut l’oportunitat de raonar sobre el tema, en distintes ocasions.

Aquest llibret, que comença a parlar sobre el Poble colla i també sobre la matriarca, l’àvia Damiana, conté paraules que són traslladables, no sols a lo històric o a lo etnològic, sinó, per exemple, al model de cristianisme que considere que cal impulsar, a més que siga el que aplique, com moltes persones, com ara, aquest capellà, qui, en el 2010, em digué: “La cultura valenciana és matriarcal”. A més, l’autor, amb un cristianisme que aprove, plasma trets de la cultura colla que, àdhuc, van d’acord amb la cultura catalana, ja que ambdues són matriarcals. Diu així:

“Hay historias e historias. Unas adquieren mucha notoriedad y otras, simplemente, pasan desapercibidas. No quiere decir, por sí, que unas sean más importantes que otras, sino que, sencillamente, unas han sido más difundidas y otras se han quedado en el anonimato.

De estas últimas quisiera hablarles yo; de esas que son muy importantes porque han sido vividas por personas esforzadas y generosas como pudieron ser nuestros propios abuelos y cualquiera de nuestros seres queridos, y que han marcado el devenir de todos aquellos que coincidieron en su tiempo o que posteriormente han escuchado alguna reseña de ellas.

Me han inquietado mucho las personas que no salen en los libros y que ni siquiera sus nombres suenan como para que se les ponga rostro, y sin embargo, han dejado su impronta, su granito de arena para la construcción de una humanidad más afable, más ética y más humana.

¡Son tantas y tantas las personas que han dejado vida y que no habla la historia de ellas!

(…) Les quiero presentar a la abuela Damiana, una mujer minera, del pueblo de los Colla, oriundo del altiplano andino, de costumbres y vida propia, de organización matriarcal y muy religiosos[1]. La abuela Damiana vivía en la cordillera de los Andes, al interior de la mina de El Salvador, en la frontera entre Chile y Argentina, a los pies del volcán Doña Inés, a 4.000 metros sobre el nivel del mar.

A sus 90 años, Damiana era capaz de caminar por los cerros, a alturas en donde el oxígeno escasea y el frío aprieta. De carácter firme, (…) y vida probada por la dureza de su condición. Era la matriarca del pueblo colla de la zona y asumía los quehaceres que la responsabilidad le exigía.

Para el pueblo colla, la matriarca es la autoridad, tanto civil como religiosa, e incluso la judicial. En ella recaía toda la responsabilidad de organización como pueblo, así como el mantenimiento de las normas de comportamiento y el proceso de la vida de fe de sus hermanos collas.

No fue a la escuela del campamento minero ni permitía que sus conciudadanos collas fuesen a la escuela, ni que llevaran a sus hijos a ninguna escuela del país, porque era la responsable de conservar la integridad y los valores de su pueblo y, a la vez, velar por la perpetuidad de la historia y la vida de su pueblo colla.

Las escuelas no respetan a los pueblos llamados indígenas, a los pueblos que les son distintos, y éstos quedan sometidos al dominio y al interés del pueblo dominante y exterminador. (Al pueblo dominante[2] no le importa que los demás pueblos pierdan lengua, religión, organización…, esto es, su historia)[.]

Llevaba con mucha dignidad el ser colla y hacía notar su presencia sin estridencias, sin crear problemas, aceptando sus necesidades, pero con orgullo de ser india colla. Su vida era muy sacrificada y, a la vez, compartía con la sociedad del pueblo blanco con respeto, servicio y agradecimiento.

No recibía el mismo respeto del pueblo blanco, pues su manera de vestir, su peinado y su rostro curtido movía alguna burla que otra, y en muchas ocasiones, incluso, a desprecios. Parece que ni se inmutaba ante estas situaciones, pues seguía su quehacer, acudía a solucionar los litigios territoriales que le acarreaban las patentes mineras concedidas por los gobiernos a las multinacionales, cosa que obligaba a su pueblo a tener que ir dejando sus lugares sagrados (hogar, hábitat, muertos…)[3] y acudía a contactar con el sacerdote (para ella, el equivalente católico al guía religioso) sin faltar al respeto, manteniendo la dignidad y, a la vez, enseñando a respetar las raíces profundas y sagradas de su pueblo.

Es posible que esto nos resulte extraño, quizás, incluso nos cueste aceptar que nuestros Estados, llamados democráticos, civilizados y cultos, puedan ser sufridos por los demás pueblos como autoritarios, dominadores, abusadores e injustos.

Con un poco de paciencia, y si nos damos tiempo para seguir el relato de la mano de la abuela Damiana, tal vez podamos interiorizar sobre nuestro actuar tan seguro y tan endogámico[4], incapaz de descubrir atropellos y, en algunos casos, hasta exterminación” (pp. 3-5).

I, poc després, acaba aquest escrit introductori.

No obstant això, abans de passar al punt següent, direm que, el mateix dia d’escriure aquestes línies sobre la cultura colla, envií un escrit a l’autor: “¿Com et veia l’‘abuela’ Damiana, pel fet de no ser de la mateixa cultura? ¿Quina relació teníeu i com eren les relacions entre una colla, ella, i un ‘occidental’?”. El capellà, que visqué cinc anys en el desert d’Atacama (en el nord de Xile) i en contacte amb la cultura colla, respongué que “Em veia com l’autoritat que ofereix proximitat a la divinitat i sempre em veia respectuós, sense imposar”  i que la relació entre ells fou “d’igual a igual”.

Finalment, direm que, després de tot aquest escrit sobre l’àvia Damiana i en relació amb el poble colla i a com hi exercia ella l’autoritat, podem afegir que hi ha moltes semblances entre com s’ha tractat, des de fora, el poble colla (tal com ho descriu l’autor) i com s’ha fet respecte a les poblacions catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic (i hi inclourem, les que ho són ara i les que ho eren en el segle XVI i que encara formen part del País Valencià, com ara, Oriola). Així mateix, trobem que ens diu que és un poble molt religiós, fet que M. Sanchis Guarner inclou com a vinculat al Regne de València del segle XVIII, quan ens parla sobre la Il·lustració (això és, principalment, sobre mitjan segle XVIII o més), en lloc d’un Poble valencià que renunciàs a lo matriarcal (com ara, la llengua i la religió), com pretenia la línia il·lustrada que provenia de França i a què, prioritàriament, s’unia la castellana i que, al llarg del segle (com també fins ara), tractà d’anul·lar lo lingüístic i lo cultural que no combregàs amb lo castellà i amb la castellanització dels regnes peninsulars que estaven sota la política dels reis Borbons.

 

El cristianisme del segle I com a possible model a seguir en tot l’àmbit lingüístic.

Afegirem que, tenint present els temps que vivim i la possible evolució qualitativa del planeta, considere que, com que el cristianisme del segle I és matriarcalista (com ho podem comprovar fent un estudi dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols), i, a hores d’ara, ho és el que, des del catolicisme, no va en línia del Concili de Trento (1545-1563), veig convenient que promoguem aquest cristianisme de manera matriarcal i generosa com també l’esperit de comunitat i, igualment, la defensa de totes les cultures (especialment, les que formen part de comunitats culturals i lingüístiques sense Estat polític). Però també engegar el saber arreplegat pels ancians i una actitud receptiva cap als mitjans moderns de transmissió de la informació i de comunicació entre les persones, com ara, Internet, com a pont entre cristians… i dels cristians amb les persones i amb el món en què vivim.

Aquest “cristianisme matriarcalista” no s’alinea amb paraules com les següents, tretes de l’article “Santo Tomás de Villanueva”, de José Máximo Lledó i publicat en la revista “Cresol” (no. 137, març-abril 2017), editada per la Unió Apostòlica de València, relatives a Sant Tomàs de Villanueva: Nace en una época en la que España comienza a caminar hacia el esplendor en todos los campos, el Siglo de Oro. España se constituye en una unidad de Reinos por el matrimonio de los Reyes Católicos. Con su heredero, Carlos V, en los dominios de España no se ponía el sol.

Es la época del esplendor cultural: Antonio de Nebrija, Juan Luis Vives, Fray Luis de León, Fernando de Rojas, Francisco de Vitoria, Miguel de Cervantes, Luis de Góngora, Francisco de Quevedo, Lope de Vega.

Es la época del renacer religioso: Santa Teresa de Jesús, San Juan de la Cruz, San Ignacio de Loyola, San Francisco Javier, San Luis Beltrán” (p. 44).

I també el de l’extermini cultural de molts pobles amerindis, el de la introducció de la censura eclesiàstica, el de la cacera de bruixes i el del triomf de lo patriarcal i del culte a l’autoritat eclesial, tan unit a la llengua i a la cultura castellanes.

A més, que, en els segles XV i XVI, quan viu Tomás de Villanueva (predicador castellà que naix en el regne de Castella en 1488 i que mor en la Ciutat de València en 1555), entre altres coses, i, des del Regne de Castella com a punt de partida, s’introduí la Inquisició i, per exemple, es plantejà seriosament l’expulsió dels moriscs. Un poc d’humilitat sempre va bé. A més, assistim a una època de falsificacions d’autories, com ara, les de Miguel de Cervantes (que encara no estan tombades amb arguments de força) o de tendenciositat: s’incorpora el reduccionisme i també l’autor no fa esment, per exemple, al fet que Joan Lluís Vives era jueu i  que emigrà per a salvar la pell… Per tant, denuncie, des d’ací, aquesta manera de fer cristianisme  i d’informar: una versió clarament tergiversadora de la història i rebutjable des de la cultura cristiana, per exemple, per mitjà dels Fets dels Apòstols (capítols 10 i 11) o de la Carta als Gàlates (Ga 3,28) en què es comenta que ja no hi ha diferències entre home i dona, jueu i no jueu, esclau i lliure… A més, que no l’aprove, historiogràficament, ni per la forma, ni per la simplicitat, més pròpies d’un estil propagandístic.

I, com que aquests intents d’extermini no són una cosa llunyana i que només afecta cultures i nacions presents en altres Estats (lo que, tradicionalment, i, amb bones paraules, es diu “cultures indígenes” o, per exemple, “societats matriarcals”), sinó que també està present en lo que ara és l’Estat espanyol, inclourem unes paraules en línia amb el cristianisme matriarcal, un tipus de cristianisme que molt bé exposa Pere Riutort en uns escrits personals que em donà en novembre del 2018 i que es titulen “Explanación[5] de algunos aspectos de mi vida y de mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”: “No se ha querido que fuese una auténtica y justa unidad, sino una subordinación indigna e inaceptable para todo lo que corresponde a nuestro pasado, las raíces de nuestra cultura auténtica, incluida de una manera especial nuestra lengua (…). Así lo desean vehementemente[6] desde Castilla, aunque frecuentemente se lo callen” (p. 172). Concorda, doncs, amb les línies referides a la cultura colla i d’acord amb el cristianisme matriarcal. Per això, traslladem lo aplicable a la cultura colla (i simbolitzat per l’àvia Damiana, com a persona i com a cap del grup encarregada de vetlar perquè no es perda la cultura heretada dels avantpassats així com tot lo que caracteritza i fa singular aquest Poble) a la nostra cultura i, en paraules de Pere Riutort, copsem les línies següents amb la intenció que la nostra cultura (i, de pas, la llengua i, per exemple, lo religiós i unit a la tradició catalana) no siga anihilada per la manipulació, ni per la formació educativa institucionalitzada (escoles, instituts, universitats, centres de formació oficials i creats des del govern espanyol o no provinents de persones favorables a la pervivència de la cultura catalana, de tipus matriarcalista): “¡Cuántas realidades se presentan ante nuestros ojos, que exigen una reflexión sincera, precedida de la adquisición de los respectivos conocimientos, sobre todo históricos! La búsqueda de la verdad exige huir de todo apasionamiento previo y también rehusar constituir en verdad incuestionable, aquellos principios convertidos en leyes injustas, que hemos padecido y hemos tenido que aceptar durante siglos, que moralmente no pueden continuar” (p. 167).

A més, com escriu un poc després, “Tenemos que añadir que para nosotros ha de ser el ámbito histórico auténtico, no el ámbito histórico que es producto de sustitución o colonización, como lo padecemos desde hace siglos con Castilla-España.

Con la historia vamos a nuestras raíces. Hay que reconocerlas y ver lo que estas raíces nos proponen y exigen a día de hoy. Tenemos que partir de nuestra identidad y desde ella hemos de programar y hacer realidad nuestro futuro, que no puede quedar sólo en palabras” (p. 167).

 

 

 

Notes: [1] Recordarem que Manuel Sanchis Guarner, en el llibre “La llengua dels valencians”, en parlar sobre el segle XVIII, escriu que, “Si bé la Il·lustració havia guanyat alguns aristòcrates i clergues intel·lectuals, no havia trobat gens de ressò en la naixent burgesia, i provocava oberta hostilitat en la petita noblesa, la baixa clerecia i la massa popular. A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312).

[2] Açò es pot aplicar, perfectament, al castellà respecte a la nostra cultura, sobretot, després de la Guerra de Successió (segle XVIII): la política colonialista, castellanitzadora i anihiladora, des del primer moment, llevat de persones de bon cor, que sempre n’hi ha.

[3] Recordem, per exemple, que en 1838, com podem llegir en el llibre “La identitat reeixida” , de Bartomeu Mestre, “es feren retirar tots els epitafis en català del cementiri de Barcelona” (p. 40).

[4] Endogàmic, del grec endos- “dins” i gamos “casament”, és a dir, procurar que els casaments no siguen entre persones de fora de la família o de la nissaga. Ací pren un altre significat, més bé com a sinònim de purità, de no voler creuar-se amb persones d’altres cultures o de formes diferents de veure la vida.

[5] Una explanació, en aquest cas, és una explicació d’un tema fosc  i que, per tant, es considera que cal aclarir. En aquest cas, es tracta de la Versión en lengua castellana” i comprén l’”Apartado A. del – Capítulo 1º: Introducción personal previa, especialmente referida a la sociedad del País Valenciano y a la Iglesia Católica Valenciana”.

A finals del 2019 m’envià un exemplar complet d’aquest apartat, de 206 pàgines, el qual va acompanyat de documents eclesials i d’altres informacions que no figuren en el que em donà en el 2018.

[6] De manera forta i impetuosa, amb ardor.

Endevinalles i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, exposarem moltes endevinalles relacionades amb paraules vinculades al món agrícola que té a veure amb els Sants de la Pedra i, fins i tot, amb unes frases populars (i semblants a una endevinalla) sobre els Sants de la Pedra, una cosa realment curiosa i  que, al mateix temps, em resultà agradable de saber.

 

 

ENDEVINALLES SOBRE FORMENT (O BLAT), RAÏM, COLLITA, PLUJA, PEDREGADA, CALAMARSA, LLAURADOR, HORTOLÀ, PAGÈS, CAMPEROL…

 

Aquest apartat de la recerca començà amb la consulta d’endevinalles agrícoles i, ves per on, la primera (sobre la campana) reflectia un exemple més de cultura matriarcal, com veurem tot seguit i està relacionat amb un element que apareix vinculat als Sants de la Pedra, la campana, ja que, amb les campanes, s’avisava del perill de pluja.

La resta de paraules estan presents, o bé en detalls atmosfèrics vinculats a ambdós sants, o bé són mots que tenen a veure amb l’art (com és el cas de les taronges, que apareixen en una obra d’art de Gandia, perquè l’artista acceptà una proposta per a substituir el forment per aquesta fruita, molt estesa en la comarca de la Safor, on està aquesta ciutat valenciana).

Com a puntuació, direm que, quant a la manera de escriure-les, ho farem en prosa, encara que en la font estigués en versos.

 

La campana del campanar:

Així, la iniciarem per l’entrada “Endevinalles tradicionals a Artana” (https://artanapedia.com/contes-i-relats-dartana/endevinalles), treta del blog “Artanapèdia”:

Allà dalt, allà dalt, hi ha un home sense camisa, que a cada volta que pega li se veu la llonganissa.

És clar que hi ha un component humorístic i, al mateix temps, eròtic (la llonganissa, és a dir, el penis), en aquesta endevinalla.

El motiu per a incloure la campana fou perquè intervé en una cultura agrícola en què els missatges de les campanes (com a transmissores de fets distints, fins i tot, de tipus meteorològic o bé amb component religiós destinat a allunyar, com ara, possibles pedregades) eren presents.

 

El forment (o blat):

Té moltes entrades i en fonts diferents, cosa que no és d’estranyar, ja que, de fa segles ençà, forma part de la cultura mediterrània i perquè, a més, durant molts segles, fou un generador d’u dels aliments que més es consumia: el pa.

Així, en l’entrada “Endevinalles sobre aliments” (http://dracmagicjafudacresques.blogspot.com/2014/09/endevinalles-sobre-aliments.html), dins del blog “Puff”, de Jaume Jafudà Cresques[1], n’hi ha dues sobre l’espiga del forment:

És verd i no és de l’hort, és mareja i no del mar, té barbes i no de pèl… No ho sabràs endevinar?.

Ones fa, mar no és, té espines i no és peix.

 

I també una, però sobre el gra de forment:

Jo tot sol sóc molt petit, si estic amb altres som grans, sent tan petits com abans; endevina’m eixerit[2].

En el document “Endevinalles”, hi ha un quadre extens titulat “Els vegetals” (https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/02/vegetals-complet.pdf) , en què podem veure moltes entrades per la paraula blat (pp. 7-8), com ara, les següents.

Canya, i no és de canyar, ona i no és de la mar; cerda, i no és de rocí; endevina-la, fadrí.“

És verd i no és de l’hort, es mareja i no és del mar, té barbes i no té pell; no ho saps tu endevinar?.

Mar maretja, mar no és; serres té i porc no és.

Se sembra, té espigues, grana, se sega.

Som a milers de germans, tots rossos com un fil d’or, i tots plegats donem pa an[3] el que ens va llençar a tots[4].

Som a milers els germans, tots rossos com un fil d’or, i tots plegats donem pa a qui ens va llençar a tots.

Verd com el julivert, groc com el safrà, fa ones i no és la mar[5].

Verd com el julivert, groc com el safrà; fa ones i no és mar.

Verd em vaig criar, ros em van tallar, després em van moldre i tu em vas menjar.

 

El raïm:

És u del productes més estesos en la cultura mediterrània, des de fa més de mil anys, i està molt present en les obres artístiques sobre els Sants de la Pedra.

En el quadre “Els vegetals” (https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/02/vegetals-complet.pdf), del document[6] “Endevinalles”, n’hi ha quasi totes les entrades següents, sobre el raïm:

Endevina endevinalló. Qui és negre, qui és blanc, qui en té un pam, qui no en té tant?

Endevina endevineta, quin és negre, quin és blanc, qui en té un pam, qui no en té tant.

Hi ha qui en té un pam, qui no en té tant, qui en té menys i qui en té més; els rodons vénen després, amb la dolçura[7] el cor s’atura i el ventre creix.

N’hi ha de negre, n’hi ha de blanc, amb la dolçura[8] el cor s’atura i és molt bo, sinó que dura.

N’hi ha de negre, n’hi ha de blanc; la dolçura[9] al cor s’atura i és molt bo, però no dura.

Me’n vaig a la plaça, me’n compro un pam, me’n menjo un pam i en llenço un pam.

Nat d’abril, florit de maig, collit de setembre, quantes hores fa estendre!

Neix cristià, llavor[s] es fa moro, i tothom content n’està; el maten, i quan és mort, arriben a fer-lo sant[10].

Qui en té un pam, qui no en té tant, els rodons hi són, donen gust al cos i fan el ventre gros.

Qui no en té un pam, qui no en té tant. Los rodons hi són, donen gust al cos i fan lo ventre gros. Sa dolçura[11] el cor em toca i amb son suc es ventre em creix.

Tu ets negre i jo som blanc, has nascut dins quatre rapes, t’encarrec i t’encoman que no em facis ‘nar de grapes[12].

Una fruita tardorenca, que és blanca o negra, segons madura. Tothom la menja, fermentada i feta suc la bevem en Porró[13].

 

L’arròs:

Vaig incloure l’arròs tenint present que, com a mínim, en dues poblacions on es feia festa als Sants de la Pedra (Sueca i Cullera, de la comarca de la Ribera Baixa, on, popularment, se’ls coneix com “els Benissants”), els dos sants duen arròs, en lloc de forment.

La primera entrada fou “Els vegetals” (https://endevinalles.wordpress.com/base-de-dades/vegetals-la-nostra-tria), de la web “Endevinalles”, web que també inclou endevinalles relatives al blat, al raïm, a la taronja i, fins i tot, a la palma (u dels elements que, en moltes poblacions, porten els Sants de la Pedra):

Mirat per l’indret [14][= endret] és un vegetal, mirat al revés sóc un mineral[15].

 

La taronja:

Aquesta fruita apareix en la representació en escultura que tenen els Sants de la Pedra, en Palmera (la Safor), feta per Ricardo Rico, amb qui contactí el 23 de febrer del 2018.

Com que no és u dels elements més clàssics relacionats amb els sants Abdó i Senent, només en citarem algunes, tretes del quadre “Els vegetals”, del document “Endevinalles”:

És verd i no és julivert, és groc i no és safrà, roda com una pilota; bèstia serà qui [no] ho endevinarà[16].

És verd i no és julivert, és groc i no és safrà, és agre i no és vinagre.

És verd i no és julivert, és groc i no és safrà, porta corona[17] i no és capellà.

No sóc escarabat ni grill, quasi sempre tinc deu fills; cosa estranya!, tots són grills.

 

La calamarsa:

En la web “Contes.Cat”, hi ha una endevinalla relacionada amb la calamarsa (https://www.contes.cat/escrits-endevinalles/sobre-l-hivern-16_481_1.html):

En el cel m’he format blanc i gelat, caic com una boleta i reboto com una pedreta.

 

Aigua de pluja:

L’hem treta del quadre “Els fenòmens atmosfèrics” (https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/02/fenc3b2mens-naturals-complet.pdf), del document “Endevinalles” (p. 2), i diu així:

Abans no pot baixar; primer ha de pujar, com totes les coses; aquesta va més alt que cap de les torres, i no en precisa pas d’ascensor ni escales ni avions ni globus, coets, trets ni bales, tampoc com els ocells li precisen ales; en té prou amb el sol, amb el sol i l’aire.

 

El cel.

Depenent de com estiga el cel, els llauradors ho tenen més o menys fàcil (també atenent a les prioritats del moment), ja que del cel cau la pluja i, per tant, en procedirà la possible pedregada.

Les endevinalles següents estan en el quadre “Els fenòmens atmosfèrics” (pp. 3-4), a què adés hem fet esment:

De vegades és blau, de vegades és gris. Hi apareix el sol, hi anirem nosaltres i els nostres fills.

Un cobertor molt ben brodat que la punta de l’agulla no ha tocat.

Un llençol apedaçat que ni fil ni guia ha tocat.

Un llençol apedaçat que punta d’agulla no hi ha tocat.

Un llençol ben brodat on la punta d’agulla no ha entrat.

Una cistella plena d’avellanes, que de dia s’arrepleguen[18] i de nit s’escampen.

 

Els núvols:

Aquestes entrades també figuren en el quadre “Els fenòmens atmosfèrics” (pp. 15-16):

El sol és qui em dóna vida i ell qui em sol acabar, i encara que de l’aigua eixida, a l’aire torno a parar.

Posat en el cel sóc aigua posat en la terra sóc pols.

Posat en el cel sóc aigua, posat en la terra, pols: dins de l’església sóc fum[19]. Apa, contesta qui sóc.

Al cel sóc aigua a l’església sóc de fum sóc de pols a la terra i sóc un tel en els ulls.

Tresc[20] amunt i de vegades plor[21] tant d’hivern com d’estiu, i de ses meues plorades es pagès s’alegra i riu.

 

La pluja:[22]

¿Què és allò que espanta tant que en fuig tothom en un instant?[23]

Tant si vols com si no vols seguiré la meva via; rabiaràs si vas tot sol; el pagès de mi refia.

En l’entrada “Endevinalles” (http://www.xtec.cat/~mcervel3/endevinalles/endevinalles.htm), n’hi ha una que diu així:

Quan sóc primera faig xim-xim, si dono molt, mullo massa, el meu nom no descobriu? a l’hivern el fred em glaça.

 

Els Sants de la Pedra:

Afegim ací unes paraules en què hi ha una pregunta, semblant a una endevinalla, que podem trobar en l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, en l’entrada “Sant Nin i Sant Non”. Diu així: “Al País Valencià conten una peripècia grotesca d’aquests sants: van ser atrapats per la justícia per haver robat en un camp, però ells van negar-ho. L’un va dir: ‘Jo vaig entrar al camp però no vaig robar’; l’altre: ‘Jo vaig robar, però no hi vaig entrar’. L’un havia pujat a collibè de l’altre” (p. 694).

 

 

Notes: [1] El 10 de desembre del 2019, no figurava el seu nom en el blog, però sí en fer-ne la consulta inicial.

[2] Viu, despert, que sap manejar-se hàbilment.

[3] Textualment, com figura en l’obra “Folklore de Catalunya Cançoner”, de Joan Amades.

[4] Aquest em recordava que el pa arribava a qui havia colgat les llavors (“an el que ens va llençar a tots”).

[5] En una nota del document, hi ha un aclariment sobre aquesta endevinalla: “Es refereix a quan el blat és encara al camp”.

[6] Des d’ara, en parlar del document “Endevinalles”, ens referirem al que podem accedir mitjançant l’enllaç https://endevinalles.files.worpress.com/2015/02/vegetals-complet.pdf.

[7] Textualment. Treta de l’obra “Folklore de Catalunya Cançoner”, de Joan Amades.

[8] Textualment. Treta de l’obra “Folklore de Catalunya Cançoner”, de Joan Amades.

[9] Textualment, en el “Llibre de les endevinalles”, publicat en 1921.

[10] Pel canvi de color i per la dolçor. Intuesc que és el raïm negre.

[11] Textualment. Tret de l’obra “Endevinaller”, de Margarida Bassols, publicat en 1994.

[12] Treta de l’obra “Endevinetes”, de les Escoles Nacionals de Sant Josep, en 1985, en Eivissa. “Anar de grapes”, forma típica, per exemple, de Mallorca, vol dir “a genollons”, ”a arrapa-peus”, “a gatameu”, com podem veure en el “Diccionari Pràctic i Complementari” (http://www.dicpc.cat).  

[13] Aquesta endevinalla està en l’entrada “Endevinalles sobre aliments” (http://dracmagicjafudacresques.blogspot.com/2014/09/endevinalles-sobre-aliments.html), dins de la web “Puff”.

[14] Textualment.

[15] La sorra (la paraula arròs llegida al revés) esdevinguda pedra.

[16] Crec que cal afegir un [no] perquè n’hi ha una altra (i molt semblant) que diu que “qui no ho endevinarà un bon ase serà”, ja que no semblava coherent que es consideràs bèstia… qui encertàs l’endevinalla.

[17] Abans era costum, en molts capellans, portar corona, és a dir, un rogle sense cabells, en la banda de dalt del cap.

[18] Fa al·lusió a les estreles, les quals s’hi veuen de nit.

[19] Amb la variant “i fum si estic a la cuina”.

[20] Variant del present del verb trescar, en lloc de “tresco” o “tresque”, verb que, ací, vol dir “caminar afanyosament”.

[21] La mateixa variant, però amb el verb plorar, en lloc de les formes “ploro” o “plore”.

[22] Tretes del document “Els fenòmens naturals”, adés esmentat.

[23] Apareixen unes quantes variants, quasi iguals, d’aquesta endevinalla.

Bellús, els jardins i els Sants de la Pedra

 

Hem trobat música matriarcal en relació amb els Sants de la Pedra i amb trets clarament favorables a la natura, a la bellesa i, fins i tot, amb un component sexual que ens podria recordar el vincle entre Demèter (la deessa de l’agricultura, en la mitologia grega) i Persèfone, ja que es fa referència a relacions entre hòmens i dones, això sí, més bé des de la vessant de la germanor i de la fraternitat.

En eixe sentit, el 22 de novembre del 2020, gràcies a la gentilesa de Jose V. Sanchis Pastor, poguérem llegir una cançó del llibre “Bellús. Geografia, història i patrimoni” (pp. 346-347), d’Abel Soler Molina i publicat per l’Ajuntament de Bellús, l’any 2008, la qual diu així:

“Bellús és molt bonico

i està ple de jardins,

puix les xiques són les roses

i els clavells són els fadrins.

Si les roses són les xiques

I els fadrins són els clavells,

margarites[1] són les dones

i geranios[2], homes vells;

capollets són els xiquets,

violetes, les xiquetes,

i plantant molts esqueixets[3]

per a collir moltes floretes,

¿no podem fer un ram

molt bonico i molt preciós,

i que resulte molt gran

en flors de diversos colors?

Siga gran o xicotet

I[4] fent-lo amb bona gana,

és per a oferir-lo en les festes

al sant Crist i a santa Anna.

I arreplegant i anant fent,

alguna rameta d’hedra[5]

també els oferirem

als sants Abdó i Senent,

titulats ‘els sants de la Pedra’”.

 

Una informació més que evident del vincle entre els Sants de la Pedra i el matriarcalisme que perviu en la cultura popular valenciana, matriarcal. 

A més, llegim que, “era típic, en els temps de l’antigor i la societat tradicional, improvisar cançons i versos, d’aquelles que recorden amb nostàlgia els nostres vells” (p. 346).

Afegirem que, al meu coneixement, no es tracta de fer lloança del passat sinó d’extraure’n lo que hi haja de matriarcalista, de tenir present les nostres arrels i de transmetre-ho de generació en generació i, igualment, de fer-ho públic, com ara, mitjançant Internet (un bon canal, a hores d’ara), a través dels mitjans de comunicació social i, per descomptat, per mitjà de l’ensenyament no patriarcal, ni castellanitzador, ni, òbviament, meninfot amb la llengua i amb la cultura valenciana, sinó d’una educació més enllà de lo políticament correcte o de la cultura de les aparences, fet igualment vàlid per a tot l’àmbit lingüístic.

Finalment, direm que Bellús és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma correcta margarides.

[2] Geranis és la forma correcta en valencià, en lloc de la castellana geranios.

[3] Un esqueix és una rameta arrancada de la planta i que es soterra en terra humida per a que arrele.

[4] Textualment, en majúscula.

[5] Planta enfiladissa que pot aplegar a viure fins a cinc-cents anys. Creix en llocs d’ambient humit i és originària d’Europa. Entre altres coses, pot utilitzar-se per a decorar jardins. També rep altres noms, com ara, heura, hedrera i gedra. Informació treta de Viquipèdia.

Representacions artístiques i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, parlarem d’art, un poc de manera general (per exemple, en aquesta introducció) i, en acabant, en relació amb el camp de l’escultura, amb el de la ceràmica i amb altres manifestacions artístiques, vinculades amb els Sants de la Pedra.

Començarem dient que, en un llibre titulat “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet (editat per l’Ajuntament de Banyoles junt amb la Diputació de Girona, en el 2014), hi ha que, en el Terme, la zona, històricament, pagesa de la ciutat de Banyoles (el Pla de l’Estany), “les festes de més enrenou (…) eren (…), òbviament, les dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme” (p.15) i, a més, cal destacar del Terme que, com llegim en aquesta obra, “a l’església de Santa Maria dels Turers es va construir un altar dedicat a aquests màrtirs: l’1 d’abril del 1624 el bisbe gironí Pere de Montcada en va autoritzar la construcció. Era la capella dels sants Abdon, Senén i Isidre” (p. 166), una dada molt interessant per a comprendre quan i com anà inserint-se la festa de Sant Isidre i la seua advocació, en l’àmbit lingüístic.

També llegim que “el món de l’art i dels artistes també han estat receptius. El ceramista Jordi Aguadé i Clos hi té dues obres dedicades: la ceràmica dels sants, situat a la plaça dels Sants Abdon i Senén (1977), dues figures dels sants, el mur principal de l’Edifici Banyoles (al carrer de la Llibertat, 142) i l’esmalt[1] damunt d’un marc de palta [= plata] a l’estil d’un antic portapau[2], a Santa Maria dels Turers. L’escultor Modest Fluvià i Aiguabella va fer la Creu del Terme (1987). El terrisser[3] Josep Vilà-Clara i Garriga va fer el mosaic de rajoles de ceràmica amb la representació dels dos patrons a l’inici del carrer dedicat als sants, al barri de Mas Palau (1993). L’escultor Pedro Antonio Martínez Gómez va fer una escultura de cada sant, amb fusta, i estan a Santa Maria dels Turers, on abans hi havia un retaule dedicat i destruït el 1936 (2008). I el 1992 el picapedrer Joan Pujadó i Barenys va confeccionar la làpida amb la silueta dels sants emplaçat a ca la Valentina (al carrer de l’Església). També hi ha algun quadre dedicat a la festa com la de Joan Orihuel, datat el 1944, Aplec del Terme en els camps de la Coromina o el dibuix de les Lilaines, a ploma, d’Antoni Maria Rigau i Rigau (1944). La festa del Terme és, potser, el vestigi més viu de l’antic món del Terme” (pp. 169-170).

Així mateix, en un article del capellà Martirià Brugada i Clotas, publicat en el programa de la Festa Major del Terme, del 2008, llegim que “L’altre (sic) persona a qui cal agrair el seu treball artesanal és la LAURA PUNTÍ MATEU, professora de dibuix de secundària, que va ennoblir el motlle d’un costat de la Creu de Terme, on es representen els nostres sants patrons, per ser exposats i venerats a Santa Maria dels Turers, quan es celebra l’ofici dels sants, el juliol”. Els sants de què parla Martirià Brugada són els sants Abdó i Senent.

En l’Albi (població catalana de la comarca de les Garrigues), com ens informà Ramon Miró i Bernat, molt coneixedor de la vila, hi ha unes pintures del segle XVII, que són molt originals i que, s’assemblen més, per lo que es representa, a unes altres d’eixe segle o de l’anterior que hem vist durant l’estudi (però que estan en altres poblacions), entre altres coses, perquè no hi ha cap detall relacionat amb l’agricultura[4]. Agraesc la informació que em facilità els dies 15 i 16 de maig del 2019, mitjançant un missatge, com ara, el document “Unes pintures barroques a l’Albi sota l’ombra de Josep Juncosa”, de Joan Yeguas i Gassó. Per mitjà de Joan Yeguas, sabem que, en l’ermita dels Sants Metges, la qual està en l’Albi, “hi ha tres pintures de gran format i força qualitat” (p. 2) i que una d’aquestes n’és la dels sants Abdó i Senent i que, “Si anem tirant enrere, durant la segona meitat [d]el segle XVII trobem diferents misses davant els altars de sant Antoni i dels sants Abdó i Senén” (p. 4). Açò portà un analista d’art, “Ribera Prenafeta a pensar que l’any 1615 ja existien, tot i [que] no s’esmentin com a tal.

(…) Per tant, totes les dades ens porten a creure que les pintures barroques ja estarien ubicades a l’ermita d’Albi des d’inicis del segle XVIII (…) i miraculosament han arribat fins als nostres dies. (…) A més, si afegim la data de l’estil, ens trobem davant unes teles que mostren la manera de pintar de la segona meitat del segle XVII” (p. 4). Malgrat això, per l’estil, creu que “caldria pensar en un pintor català de la segona meitat del segle XVII” (p. 7), quasi segur “Josep Juncosa o algun contemporani seu” (p. 8).

Sobre aquesta pervivència, comentí a Ramon Miró, en un missatge del 16 de maig del 2019, “que el quadre [dels sants Abdó i Senent] resulta original perquè, com altres obres que he vist, dels segles XVII, té un estil molt diferent al que predomina en les obres de ceràmica, on sí que apareixen els dos sants i acompanyats de detalls agrícoles (sobretot, el forment o blat i el raïm). La informació d’art es presenta interessant, sobretot, perquè són moltes les obres artístiques (intuesc que, majoritàriament, escultures) que es destruïren durant la guerra i, a més, perquè és quasi insòlit, trobar-ne del camp de la pintura, almenys, per Internet i en les poques obres escrites que he trobat des del 2017, en començar la recerca”.

En aquest quadre de l’Albi (les Garrigues), els sants “vesteixen robes luxoses, amb brodats, unes polaines [5]que mostren joies i unes espases amb empunyadura[6] d’orfebreria[7] fina (…) perquè es consideraven prínceps. Es cobreixen el cap amb uns turbants, també amb joies i perles, com si fossin els Reis d’Orient, donat que eren nascuts a Pèrsia (…). Ambdós porten una palma del seu martiri” (p. 6), I, un fet curiós, a diferència de les obres valencianes que hem citat adés, en una nota, és que “L’escena transcorre prop del mar, amb un vaixell ancorat a la costa, núvols de fons al cel, i una vegetació minimalista[8] que els envolta. A la part central, entre els seus genolls i el terra, apareixen uns insectes voladors, potser unes vespes; cal tenir en compte que eren uns sants advocats contra les plagues d’insecte (sobretot la llagosta), també contra tempestes i pedregades (per això el vaixell de fons?), i a la Corona d’Aragó també se’ls va considerar protectors de la terra, l’agricultura i la pagesia. El seu culte es va difondre per França, Catalunya i València, degut a la dispersió de les seves relíquies” (p. 6). Joan Yeguas aporta informació clau, com ara, la de les vespes i, quant al tema del vaixell, el 16 de maig del 2019, envií un missatge a Ramon Miró (de l’Albi), amb una explicació bàsica en què relacionava l’embarcació: el viatge que fa l’abat Arnulf, des de terres de la Itàlia actual cap al Cap de Creus. Així, li comentava que “sí que hi ha un motiu: l’abat Arnulf.

Aquest abat, de qui sembla que, tot i que no hi ha dades sobre la seua existència en el segle X, sí que està comprovat que hi hagué una autoritat religiosa del Pirineu que, per aquells anys, ¡partí cap a Roma! (com apareix en la web “Llegendàrium”, en tractar el tema dels simiots) (…) que es traslladà de Roma (després de parlar-hi amb el papa) cap al Cap de Creus,… en un vaixell, embarcació en què, fins i tot, actuaren els sants. Comenteu-li-ho, de part meua, perquè, en el seu article, escriu que desconeixia la raó per la qual hi hauria un vaixell en el quadre”.

En Benlloc (població valenciana de la comarca de la Plana Alta), com es pot llegir en el volum primer de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, hi ha un panell ceràmic dels Sants de la Pedra: “A la salida del pueblo, dirección Sierra Engarcerán[9], junto al Pou de la Reixa, está la capillita dedicada a los Santos Mártires en la que figura la siguiente inscripción: ‘Esta capilla se hizo siendo alcalde D. Constancio Domingo Mateu, y reconstruida por su hijo Celedonio Domingo Mateu en el año 1954”. (…) alrededor del 2004 se colocó arrimada al edificio, como está en la actualidad[10]. El dibujo que allí figura corresponde a las imágenes de los santos que hay en el altar mayor del templo parroquial y fue realizada por un tal S. Vives, de Onda[11](p. 389).

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), com indica el Fr. Miguel Ángel Atiénzar[12] (el 23 d’agost del 2017, en un missatge), concretament, en el convent dels caputxins,Existe también un anagrama[13] de los santos Abdón y Senén que se halla en diversos sitios. Ignoro quién es el autor del diseño y desconozco si es original de este convento, aunque todo apunta a que lo es. A derecha y a izquierda aparecen las iniciales de Abdón y Senén[14]; en el centro, un par de palmas cruzadas recuerdan su martirio; de ellas penden dos racimos de uvas, que identifica el patrocinio de los santos sobre las cosechas”.

 Afegirem que, en Biar (l’Alt Vinalopó), a partir de l’article “Els Sant[15] de la Pedra, advocació popular a les nostres terres”, de Consol Conca i Coloma, publicat en “Revista Moros i Cristians” en 1993, hi ha que “L’any 1950 van beneir els Sants de la Pedra. La iconografia dels quals és idèntica a les pintures murals del segle IV, en el cementeri romà de Ponciano: túnica curta, capa roja i diademes[16] en el cap. Són portadors de les espigues de blat i el raïm, símbols de l’Eucaristia i del seu patronatge sobre les collites i el camp, també porten un xicotet ceptre[17] en record del seu llinatge persa”.

Sobre la Vall de Llobregós (que és una vall de la banda central de Catalunya), a partir de la informació facilitada per Ramon Sunyer, a través d’un missatge, el 29 de maig del 2018, hi ha el document “Els retaules del Roser de Prades de Molsosa. Variació i complexitat d’una restauració”, del Claustre Augé Serra i de Joan Yeguas, que descriu prou un retaule barroc dedicat als Sants de la Pedra. Diu així:  “L’església parroquial de Prades de la Molsosa (el Solsonès) allotja un conjunt de tres retaules barrocs de mitjans del segle XVII.  (…) L’obra més antiga seria el retaule dedicat als sants Abdó i Senén, sobretot pels seus trets estilístics. Joan Bosch i Ballbona el va atribuir a l’escultor Miquel Vidal, que deuria morir al voltant de 1651, quan fa el seu testament. Els relleus es poden comparar amb fragments de l’antic retaule de la Mare de Déu del Claustre procedent de la catedral de Solsona (fet a partir de 1634), avui al Museu Diocesà i Comarcal. Vidal va treballar prop de Prades: Vallmanya (1626), Pinós (1628), Pujalt (1646), Ivorra (1646), Segur (1647), Sant Martí de Sesgueioles (1649) i Calaf (1649); per tant aquesta obra es podria datar entre 1640-1650. Es tracta d’un artista que té poques obres conservades, i un estil que recorda altres escultors. Bosch comenta que l’escultor cardoní Josep Ribera interpreta els relleus de Vidal, però de forma més esquemàtica”.

 

CERÀMICA.

Tot i que aquesta rama de l’art ha aparegut en distints punts de l’estudi, hem considerat adient introduir-la mitjançant algunes línies de l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, escrit per Carme Rosario Torrejón en la web “Història, art i cultura”, a què vaig accedir a finals d’abril del 2019. Es tracta d’un article publicat en “La Voz de tu comarca”, el 2 d’agost del 2018, com indica Carme Rosario.

L’autora comenta que “Els patrons d’origen medieval tenien un caire poc o molt pragmàtic orientat cap a la protecció dels carrers i barris. Sant Abdó i Senén, sant Roc, sant Miquel o sant Blai començaren a venerar-se a Morvedre[18] amb un paper d’intercessors, d’advocats contra la pesta o les males collites, però també estaven relacionats amb les parròquies i els oficis de la vila. On millor s’aprecia la relació entre els sants patrons i els barris on es veneraven és a través dels panells ceràmics, que es van fer molt populars a partir de l’època moderna[19]. Ara bé, això no significa que en temps pretèrits no es decoraren els carrers amb imatges. Moltes vegades en la part inferior de les muralles de les ciutats, darrere les portes, es col·locava alguna imatge, bé fora en forma d’escultura (…), o bé en forma de retaule pintat; així protegia l’entrada, al mateix temps que donava nom a eixe barri”[20]. Puc dir que el fet d’haver-hi uns taulells ceràmics dedicats a un sant, ho he conegut de molt a prop, ja que, quan vivia en Aldaia (poble de l’Horta de València), ho feia en el carrer dedicat a Sant Antoni i n’hi havia u com també passava, com ara, en el carrer de Sant Miquel, relativament pròxim a on jo vivia. I, a més, en acostar-se les festes del sant, es feia una celebració de barri i hi havia esperit de comunitat, sobretot, entre les persones valencianoparlants que portaven generacions estant en el poble, fet que, com molt bé podem intuir, en moltes poblacions, afavoria (i encara aplana) la transmissió, de generació en generació, de la cultura popular i, igualment, el sentiment de barri i el manteniment de les arrels culturals.

Durant la recerca, també hem conegut el cas d’un panell que substituí a u que n’hi havia i que havia sigut destrossat, en Aielo de Malferit, població en què, mercé a l’espenta d’una dona del Carrer dels Sants de la Pedra, aconseguí la implicació de moltes persones i la revifalla de la festa dels Sants de la Pedra. Afegirem que, aquest esdeveniment i l’esperit de moltes persones del barri han fet que, a hores d’ara, Aielo de Malferit, siga un poble que ens ha servit de referent per al tema dels sants Abdó i Senent, tot i que, fins a fa poc, aquesta festa no estigués arrelada.

Igualment, escriurem que Carme Rosario, en l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, addueix que “Aquestes ceràmiques proliferaren al segle XVII i XVIII al territori valencià, degut, sobretot, al fet que no suposaven un gran cost d’elaboració. Evidentment, no tant com una pintura. A més a més, era un material apte per a resistir qualsevol condició climàtica. (…) El seu llenguatge era fàcil d’entendre i sovint l’artista recorria a estampes devocionals per a plasmar iconogràficament el personatge en qüestió”.

La veritat és que, en lo relatiu a art, la majoria de les obres sobre els Sants de la Pedra no inclouen pintures sinó escultures i, en tot cas (i no pocs), obres de ceràmica, com ara, panells, fet que confirmaria que aquesta festa no sols ha sigut popular sinó que, a més, estaria molt arrelada a nivell de barri (junt amb l’esperit comunitari), però en moltes poblacions.

N’hi ha hagut un cas, el d’un panell ceràmic de Xàtiva (i amb alguns detalls curiosos), a què vaig accedir mitjançant informació facilitada per Jose V. Sanchis Pastor, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 30 de juny del 2019, on, la vespra, jo havia penjat unes preguntes de vocabulari agrícola relatives al llibre “Estampas de Masarrochos”.  Aquest panell, que, sota els peus dels Sants de la Pedra, posa “ELS SANTS DE LA PEDRA / A EXPENSES D’UN AMANT DE LA NATURA”, va acompanyat d’un quadrat tombat quaranta-cinc graus. En la banda superior de dins d’aquest quadrat, hi ha una espiga i, als peus de la citada espiga, es llig:

“¡OH SANTS

ABDON I SENÉN!

 

PER SER ELS SANTS DE LA

PEDRA, AJUDA-NOS[21] SEMPRE, AMÉN.

[Hi ha uns detalls naturals]

MAI TINGAM NI FRET[22] , NI FEBRA[23],

I PEL CAMÍ ANEM VEEN[24]

NO MÉS[25] PAU, LLUM, NO TENEBRA,

AJUDA-NOS SEMPRE, AMÉN___”

Als peus d’aquest poema, però dins d’aquest quadrat, hi ha un penjoll de raïm.

 

ALTRES CAMPS ARTÍSTICS.

El 5 de febrer del 2019, Joan Prió Piñol, un amic de Facebook, m’enviava un missatge d’una entrada de ball de 1876, “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA *1876*” (https://www.todocoleccion.net/coleccionismo/sociedad-bailes-barcelona-1876~x15430241), de la web de venda de llibres i d’altres materials “todocoleccion”[26]. Apareix, mirant-la de front, una llauradora amb una cistella i, en terra, entre altres coses relacionades amb el camp, una garba de forment lligada i, a la dreta, una corbella i un penjoll de raïm. I, baix, hi ha l’escrit següent:

 

  “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA

                         NUEVA DE

            Sn ABDON Y Sn SENEN

——————————————————-

     TARDE A LAS 3               30 JULIO 1876 EN EL

                                              ENTOLDADO EX-PUER

    NOCHE A LAS 10            TA DE Sn ANTONIO.” 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Era la primera vegada que veia un detall així durant l’estudi, tot i que sí que n’havia vist el d’una papereta de l’ONCE amb la imatge dels Sants de la Pedra.

Finalment, direm que he fet una foto de l’entrada de la societat de balls, per si, en algun moment, es vengués i no estigués a l’abast en Internet.

 

 

Notes: [1] Vernís de vidre aplicat per fusió a un metall, a la porcellana, etc.

[2] Làmina de metall amb què, en les esglésies, es dona la pau als fidels.

[3] Terrissaire, home que fa olles, cassoles, càntirs, etc.

[4] Per exemple, la taula pintada per Joan de Joanes (p. 87) o, com ara, una pintura anònima del segle XVI i que es troba en la Capella del Crist de l’Hospitalet de Sueca (p. 88), a diferència, per exemple, d’un oli anònim del segle XVII que hi havia en Alpont (p. 88). Parlem d’obres que apareixen en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa, del 2005, a què hem recorregut prou en la recerca.

[5] Mitja calça de drap o cuir que cobreix la cama des de sota el genoll al peu, cordada, normalment, per la banda de fora.

[6] Part de l’espasa on es troba el mànec d’aquesta arma.

[7] Treball que consisteix a fabricar o a vendre objectes d’or o d’argent.

[8] Amb pocs signes d’expressió.

[9] La Serra d’en Galceran és una població valenciana de la Plana Alta.

[10] Aquesta obra es publicà en el 2016.

[11] Onda és una població valenciana de la comarca de la Plana Baixa.

[12] Miguel Ángel Atiénzar ha escrit uns quants llibres sobre els caputxins de l’Olleria i també relacionats amb el convent que hi ha en aquesta població de la Safor.

[13] Paraula o frase formada, per exemple, per la transposició d’una paraula, és a dir, perquè està en l’orde contrari.

[14] La inicial A (corresponent al nom “Abdón”), en la banda esquerra , segons mirem de cara, i l’S (corresponent al nom “Senén”), en la banda dreta.

[15] Textualment.

[16] Una diadema és un cinyell del cap dels reis com a insígnia de llur dignitat.

[17] Vara simbòlica de l’autoritat reial o imperial.

[18] Nom que rebé durant molts segles Sagunt, abans de ser castellanitzat a Murviedro i, en el segle XIX, canviar-lo a Sagunto.

[19] Lo que ací diu com època moderna, tradicionalment escrit com “Edat Moderna”, comprén, més o menys, els segles XVI, XVII i bona part del XVIII.

[20] Aquest detall relacionat amb la protecció i amb les muralles o amb les portes d’una població, l’hem vist també en parlar sobre Cautes i Cautopates , en l’entrada de l’entrada “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), del blog “La arquitectura perdida”, quan diu que Es curioso que Cautes casi siempre se sitúe a la izquierda y Cautópates a la derecha de la escena mitraica, por lo que se han interpretado como alegorías de la salida y puesta del Sol, por oriente y occidente respectivamente, dejando a Mitra en el centro, pudiendo representar el Sol en su cenit. Relacionado también con su situación se toman como personificaciones de mar y el cielo, oriente y occidente, el Sol y la Luna y, consecuentemente símbolos de la vida y la muerte.

En directa relación con esto último está la aportación de Gordon y Beck que, interpretando un pasaje de Porfirio, toma a los dos gemelos como agentes de Mitra que controlan las puertas por las que producen el descenso de las almas desde las estrellas al mundo de los mortales y el recorrido inverso”

[21] Literalment, en lloc de la forma correcta AJUDA’NS.

[22] Literalment, en lloc de la forma correcta fred.

[23] Aquesta forma com també “febre” són correctes.

[24] La forma “veent” (en l’original, sense la –t final) és tan correcta com “veient”, però ambdues porten una –t.

[25] Ací vol dir només i no no més, ja que està parlant de pau;  i, així, restaria “només pau, llum, no tenebra”.

[26] El 7 de gener del 2020 havia canviat lleugerament l’enllaç, que és el que ací figura.