Arxiu d'etiquetes: Sant Nin i Sant Non

Les confraries i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit tractarem el tema de les confraries i del seu vincle amb els Sants de la Pedra.

Primerament, direm que la paraula confraria, partint del DCVB, significa “Associació de persones generalment laiques  (*) però sota un patronatge religiós unides per un fi piadós (*) benèfic o d’ajuda mútua dins un mateix ofici o professió”.

En eixe sentit, en el llibre “El comú català”, en parlar l’autor, David Algarra, sobre la parròquia en l’Edat Mitjana, almenys, entre els segles X i XIV, hi ha que “Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines. (…) Les confraries es constitueixen amb fins d’assistència mútua i d’ajuda parroquial, formades per agrupacions de veïns. La confraria va ser, igualment, una forma d’associació municipal” (pp. 61-62).

A més, de manera explícita, comenta que “Tenim exemples de confraries documentades abans de l’any 1000, com la fraterna de Llorà (Gironès), esmentada en un testament de l’any 986, i a partir del segle XI hi ha altres confraries documentades: a la Portella (Berguedà), el 1035, a la Cabanabona (Segarra) el 1101, a Gualter (Noguera) el segle XII, etc.” (p. 99).

Quant a les confraries relacionades amb els Sants de la Pedra, en l’article “Els gremis a la Barcelona medieval” (https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/08/30/els-gremis-a-la-barcelona-medieval), escrit per Vicente Moreno Cullell i publicat en el bloc “Ciències socials en xarxa”, hi ha que una confraria era una “agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes” . A més, en una taula que hi ha en aquest article, veiem que u dels gremis d’aquella Barcelona era el dels hortolans, és a dir, els que “Conreaven la terra”. També comenta que “Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació  gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (…) que fixaven la norma del funcionament. (…) Les Ordenances es presentaven al monarca a fi que les aprovés”.  Un poc després afig que el dia de la festa del patró s’assistia a la festa i que es deixava de treballar. Així mateix, un tret interessant que inclou Vicente Moreno és que “A partir del segle XV, (…) les confraries passen a ser més aviat unes organitzacions de treball”.

També hem trobat un article que ens ofereix informació (i, igualment, traslladable als Sants de la Pedra), “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)” (https://doi.org/10.5565/rev/locus.159), escrit per Lourdes Fonoyet Catot i publicat en la revista “Locus Amoenus” (no. 8). Així, comenta que el primer document de la confraria relacionada amb Sant Marc data del permís atorgat, en 1203, pel bisbe Berenguer de Palou (p. 30). Com a tret interessant, addueix que “No ens consta l’existència de cap condicionant extern que obligués a crear aquesta entitat. Sembla, per tant, que van ser els propis confrares els que van decidir, per iniciativa pròpia i amb plena llibertat, agrupar-se i formar l’associació, seguint una dinàmica en clau cristiana que no els era desconeguda: escollir un patró i crear un altar” (p. 30). A canvi, “el bisbe es comprometia a realitzar una missa en aquest mateix altar el dia de la festivitat del sant patró, sempre i quan fos a la ciutat en aquella data, i a visitar amb la creu els cossos morts. Com també era habitual, la vocació solidària del grup s’estenia més enllà dels límits de l’associació, de manera que es contemplava la possibilitat de donar menjar als pobres. (…) És interessant destacar que les clàusules que definien a l’inici d’aquesta agrupació potenciaven les actituds devocionals i pietoses, tot i que es feia de forma incipient (*)” (p. 30).

Igualment, aquest article sobre la confraria de Sant Marc, afig que en el privilegi de Pau i Treva de 1200, “es mencionen els oficis de cavadors, llauradors, pellicers, sabaters i teixidors” (p. 32). Per tant, ja hi ha una informació relacionada de manera més directa amb el tema dels Sants de la Pedra. Així mateix, com a característica clau, inclou que les confraries d’ofici “no només aglutinaven els mestres d’ofici, sinó que també representaven uns altres menestrals de grau inferior, com els mateixos aprenents, o amb una especialització concreta (…), així com confraresses o altres personatges beneficiats” (nota 40, p. 33).

És ací quan resulta interessant passar al tema dels Sants de la Pedra i, com ara, al llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada i Clotas, qui, continuant amb la línia cronològica, comenta que, “Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. La confraria havia nascut al monestir de Sant Pere de les Puel·les de la mateixa ciutat, seu d’una comunitat de monges benedictines procedent de Jonqueres, aleshores Terrassa (un dels llocs on es detecta una veneració més primigènia dels dos sants).

Aquesta confraria d’hortolans i llauradors, amb funcions d’Universitat Forana (*), sufragà un retaule per a l’altar dels sants a Santa Maria del Pi, un bell reliquiari de plata (del 1410), i aplegà un llibre, amb diverses il·lustracions, la passió dels sants i la història del seu trasllat a Arles, els estatus, obligacions i normatives de l’agrupació. (…) el llibre l’inicià, el 1428, Mn. Pere Clotas, de llinatge empordanès.

Altres confraries germanes implantades a viles i ciutats de l’entorn mediterrani han agermanat pagesos, llauradors, hortolans i, en definitiva, els homes del camp que han compartit el patronatge dels sants Abdon i Senén” (p. 21).

Continuant amb la parròquia de Santa Maria del Pi (vinculada als Sants de la Pedra), també hem trobat que, en el llibre “Societat, cultura i món mediterrani a l’Edat Mitjana. Recull d’articles”, de Salvador Claramunt Rodríguez, editat per la Universitat de Barcelona, en el 2014, l’autor escriu que “De 1405 daten les constitucions atorgades pel rei Martí amb el títol de ‘Ordinacions per la bona marxa de la confraria de pagesos, traginers e hortolans sota l’advocació dels sants Abdón e Senen’” (*)(p. 121). Un fet que molt bé indica Lourdes Fonoyet, en l’article “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)”, i que considere aplicable als Sants de la Pedra és que “tenia la confraria d’aplegar al nombre més elevat possible de textos sobre la història del seu patró i va permetre fer una selecció acurada dels temes que havien de servir de bases per construir el discurs del retaule, en funció dels interessos de l’entitat” (p. 38). En eixe sentit, degué ser habitual, ja que, Martirià Clotas, respecte als Sants de la Pedra, diu que “El primer document que aparella la passió dels dos sants i el trasllat de relíquies seves a Arles de Tec és la que el 1428 Mn. Pere Clotas va deixar escrita a l’inici del llibre de la Confraria dels Llauradors de Barcelona” (p. 19).

Per tant, ja hi ha el títol de les ordinacions que tocarien el gremi dels hortolans, un detall que no sol aparéixer en moltes fonts i l’any en què s’aprovaren, 1405. No obstant això, comentarem que, en l’article “La ilustración de leyendas autóctonas: el santo y el territorio” (http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/default/files/public/analecta/AST_70/AST_70_5.pdf), de Joan Molina i Figueras, llegim que “Petrus de Marca y, más adelante, Adolphe Chastre, transcribieron un texto en latín –conservado en el mismo monasterio de Arles- con la historia de la traslación. El opúsculo se intitula Narratio de translatione reliquiarum sanctorum Abdon et Senen ad monaterium Arulense (…) y, a mi entender, se trata de un relato de época bajomedieval inspirado en una pieza escrita o en la propia tradición oral. Además de este texto, el relato más antiguo conocido hasta hoy se encuentra recogido en una manuscrito del año 1428 propiedad de la cofradía de los hortelanos de Barcelona” (p. 15).

Per una altra banda, el fet que estiguessen arrelats entre els llauradors del segle XV, ho podem intuir pel fet que, com llegim en l’article “La itinerància del retaule dels Sants Abdó i Senén de Jaume Huguet” (https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/288875/394116), signat per Laura Daví Carbonell i publicat en la revista d’història “Terme”,  en aquest cas, mitjançant l’art, Jaume Huguet, u dels representants de la pintura gòtica catalana del segle XV, feu un retrat del sants Abdó i Senent, en 1460, en un moment de prosperitat de la ciutat de Terrassa, on està. Laura Daví comenta que “Si ens centrem en la funció primigènia dels retaule, veiem com els sants Abdó i Senén són els patrons de la pagesia o dels llauradors i els Sants Cosme i Damià són sants metges (…). Per tant, tal com apunta Yarza )(*), les dues parelles de sants ‘no s’escullen només per exigències litúrgiques, exemplars o devotes, sinó pel caràcter pràctic de llurs prestacions’. Sant Abdó i sant Senén eren dos sants molt arrelats en la devoció popular de Catalunya a l’època medieval, sobretot en les comunitats agrícoles, ja que durant segles foren els sants titulars de la major part de les confraries de pagesos” (p. 94). Ja comptem, així, amb dues informacions claus per a la recerca: els sants protectors no es triaven a l’atzar i, a més, en el cas dels Sants de la Pedra, “durant segles foren els titulars de la major part de les confraries de pagesos”. A més, addueix informació nova (i sobre els sants Abdó i Senent) per a la recerca: “aquests sants (…) també (…) curaven algunes malalties dels nens com la ceguesa i el raquitisme” (p. 94). A més, així com la tradició influiria en els detalls del retaule, perquè es coneixeria, en part, facilitat per la seua proximitat a Arles, com comenta l’autora (p. 95), podem pensar que una cosa pareguda esdevindria amb el desenvolupament del culte i, per tant, del fet que diferents confraries els triassen com a patrons. En eixe sentit, com escriu Joan Molina, en al·lusió a les llegendes medievals, en tractar el tema dels Sants de la Pedra i el seu vincle amb Terrassa, en el segle XV, “Nada extraño sería que un texto sobre este relato [de Arles, la translatio sobre los santos Abdón y Senén] estuviera contenido en las antiguas consuetas o en algún otro libro de la comunidad, y que fuera leído con ocasión de la fiesta de san Abdón y san Senén. La compilación de textos de carácter hagiográficos referidos al santo patrón era una práctica común entre los colectivos bajomedievales” (p. 17).

Igualment, Joan Molina, en l’article “La ilustración de leyendas autóctonas: el santo y el territorio”,  addueix que “Parece fuera de duda que los tratados hagiográficos compilados por los gremios y parroquias jugaron un destacado papel en el proceso de divulgación de las vidas de los santos, y en especial –cuando existían- de leyendas gestadas en el propio territorio” (p. 18). Fins  tot, unes pàgines després, afig que “debemos reseñar el eco obtenido, tanto a nivel literario como iconográficos, por ciertas leyendas de origen rosellonés (milagros de santa Justa y Rufina, translación de los restos de san Abdón y san Senén” (p. 22).  

Així mateix, la devoció cap als Sants de la Pedra augmenta al llarg del segle XV i del XVI. De fet, en l’article sobre l’itinerari, hi ha que “en les primeres visites pastorals en les quals apareix mencionat [el retaule], al 1484 i 1498, se’ls troba sota les dues advocacions [, els sants Abdó i Senén i sant Cosme i sant Damià], mentre que al llarg del segle XVI fins a l’última dècada del segle, només se l’esmenta com a retaule de sant Abdó i sant Senén” (p. 96). Fins i tot, podem intuir que ho faria al mateix temps que la d’altres sants relacionats amb el camp, com ara, la de Sant Sebastià, com passà, per exemple, en Sant Andreu de la Barca (població del Baix Llobregat), on es creà la confraria de Sant Sebastià, en 1559 (*).

Continuant amb el retaule de Terrassa (i, podem intuir que també afectaria les confraries dels Sants de la Pedra), direm que la cosa minva, sobretot, en el segle XVIII: “És a partir de l’any 1771 quan desapareixen les referències a aquest retaule dins els llibres de visites pastorals. El fet que no tingui prou rellevància per ser mencionat a les visites pastorals ens fa pensar en els motius i això ens porta a veure com en el segle XVII comença a minvar la devoció als sants Abdó i Senén per la imposició del patronatge de la pagesia a sant Isidre. Encaixaria amb la divulgació dels nous sants promocionats per la Contrareforma i el Concili de Trento. El 1622, després de ser canonitzat, aquest sant de Madrid va adquirir una ràpida difusió en terres catalanes.

Cal destacar que a la visita pastoral del 29 de febrer de 1636 apareix citat l’altar com a ‘altare Stos. Abdon Senen et Isidri”. Segons aquesta informació, potser a partir d’ara aquest retaules passarà a ser mencionat en les visites i els inventaris com a retaule de sant Isidre com passa a l’inventari de les esglésies fet pel prevere Jaume Bosch al 1885, on menciona que hi ha un altar de Sant Isidre dins l’església de Sant Pere” (pp. 96-97).

Però el fet que es revaloritzassen les confraries, també coincidiria, per exemple, amb el moviment de la Renaixença, ja que, “A mitjans del segle XIX s’inicia la valoració de les pintures gòtiques que es troben al conjunt de les Esglésies de Sant Pere” (p. 98) i, com a detall més significatiu, direm que “trobarem la primera fotografia amb el retaule dels sants Abdó i Senén com a motiu únic i central al darrer terç del segle XIX” (p. 99).

 

 

Notes:  Laic vol dir que no és eclesiàstic.

Piadós vol dir inclinat a la pietat, a la compassió.

Incipient, és a dir, que comença.

Quant al terme “universitat forana”, en resposta a una pregunta que presentí a Martirià Brugada, em contestà (a través d’un missatge del 15 d’abril del 2019), que “el concepte universitat s’aplicava a l’organització municipal, és a dir, el que ara diem ajuntament.

Hem accedit al llibre Societat, cultura i món mediterrani a l’Edat Mitjana. Recull d’articles” mitjançant unes pàgines que estaven accessibles en Google, en abril del 2019.

En l’obra “Jaume Huguet i el Retaule dels sants Abdó i Senen”, editat en Terrassa, en 1986 (p. 28).

Fou el primer document en què trobàrem que la devoció dels Sants de la Pedra hi estava relacionada. Personalment, la trobe desviada de lo que aniria més en línia amb la tradició precristiana i, fins i tot, amb la seua funció de patronat, vinculada, clarament, al camp.

En informació treta de l’obra “Història de Sant Andreu de la Barca” (https://bibliosab.files.wordpress.com/2015/05/histc3b2ria-de-st-andreu-de-la-barca1.pdf), d’Ezequiel Gort i Juanpere i publicat per Edicions de les Aigües Tallades, en el 2015, llegim que “La primera confraria que tenim documentada a la parròquia, és la de Sant Sebastià, fundada el 1559. (…) La creació en aquesta època d’una confraria dedicada a sant Sebastià no és cap fet estrany. Al segle XVI va créixer el culte a aquest sant a causa que hom li atribuïa una virtut protectora davant la pesta, que era el gran flagell d’aquells temps. Només per citar un exemple proper, direm que el 1589, els pobles de la baronia [de Castellvell] acordaven celebrar anualment les festes de sant Sebastià, sant Roc, la Degollació de sant Joan, i la dels sants Abdon i Senèn. Aquestes festes calia celebrar-les per prevenir i evitar que la pesta envaís els llocs de la baronia” (p. 163).  Aquesta obra està accessible en Internet, després d’entrar en la web “Biblioteca Aigüestoses” i de passar per l’apartat “Pàgina d’inici”, però no directament, el 29 de gener del 2020.

Els goigs de la Vall d’Uixó i els Sants de la Pedra

A continuació, inclourem els goigs que, en la Vall d’Uixó (població valenciana de la Plana Baixa) es canten als Sants de la Pedra (i, a més, en valencià) i a què hem tingut accés mitjançant un missatge de José Ángel Planillo Portolés, guia de turisme de la comarca valenciana de l’Alt Palància i de Sagunt, del 19 de gener del 2020.

Aquests goigs, com indiquí a José Ángel Planillo, “són una adaptació dels goigs que els dediquen en la capella Nostra Senyora de Togores, en el terme de Sabadell”. 

I la representació dels Sants de la Pedra és una imitació dels que hi ha en algunes fonts relacionades amb Camporrells (població aragonesa de la comarca de la Llitera).

Afegirem que, per exemple, per mitjà de Kike Gandia, director dels museus de Cullera,  el 25 de febrer vaig saber, en paraules seues, que “tant els goigs com la missa [als Benissants, és a dir, als Sants de la Pedra] es fan en valencià”.

 

ABDÓ I SENENT (goigs la Vall d'Uixó, José Ángel Plinillo) - còpia

La benedicció dels camps i els Sants de la Pedra

“Traure el sant”, un signe de confiança en els Sants de la Pedra

A continuació exposarem la segona part de l’apartat sobre el costum de “traure el sant”, encara viu, si bé de manera molt minoritària, per exemple, respecte a mitjan segle XX. 

Si passem, per exemple, a Calasparra (Múrcia), quan s’escrigué “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, S. Abdón, y Senén”, del P. Fr. Sebastián Saez (de 1765), llegim que “Se han hecho, y hacen continuadas rogativas, y rigidas penitencias en comun, y en particular, para contener el vengativo furor de las Divinas iras; pero inflexible su irritada justicia, no bastan à aplacarla las rendidas suplicas, y miseros lamentos de sus havitantes, para que Dios se muestres compasivo” (pp. 36-37) i, com a alternativa, en un altre apartat de l’obra, escriu que “después que estos Santos tomaron por suya de defensa de aquella Tierra (*), se han notado muy pocas tempestades, y la vez que se ha movido alguna, està el remedio tan facil, como en la mano: pues con sacar alguna Reliquia de estos Santos, se desvanece de impoviso la tormenta” (p. 72).

Continuant amb Calasparra, més avant llegim sobre com el fet d’haver triat aquests sants ha resultat beneficiós, pràctic, per a aquesta vila i, a més, algunes paraules sobre el costum de traure les imàtgens dels sants:

“Y como estos Santos entre las particulares prerrogativas, que en èllos se admiran, es, ser defensores de los frutos de la tierra, los que mas se acogen à su patrocinio, y amparo, son los labradores, de quienes son singulares Abogados. Puedo por mi parte assegurar, que haviendo vivido muchos años en la Villa de Calasparra, de donde son Patronos estos gloriosos Martyres, siendo pueblo muy expuesto à la frecuente invasion de las nubes, porque comunmente se fraguan muchas, y muy frecuentes, y perniciosa en las sierras de Caravaca, y Moratalla, que distan quatro leguas de la mencionada Villa, nunca he advertido, que ayan ocasionado daño en los frutos, ni menos ofendido à las personas; pues las que suelen notarse, traer malicia, con no practicar mas diligencia, que sacar las  sagradas Imágenes de estos Santos à la puerta de la Hermita, donde se veneran, se desvian del termino de aquella Villa las nubes, sin causar el sensible prejuicio, que padecen en otras partes“(pp. 80-81). I, poc després, passa a descriure un cas en què es tragueren els dos sants i resultà efectiva, fins i tot, per a salvar la vida d’unes quantes persones, detall que justificava que se’ls hi continuàs tenint com a patrons (p. 82).

Recorrent, igualment, a informació sobre terres valencianes, i a un cas més concret i anterior en el temps, n’hi ha alguns exemples. El primer que tractarem, serà referent a Ontinyent, en el segle XVII, tret del document “El poder eclesiàstic i les advocacions celestials a la vila d’Ontinyent (segles XVI-XVII)” (http://cronistesdelregnedevalencia.com/investigacio/Ontinyent1.pdf), d’Alfred Bernabeu Sanchis, cronista oficial d’Ontinyent, amb el segell de “Cronistes del Regne de València”, quan escriu que “l’alt grau de confiança que tenien el[s] nostres avantapassats en la divina providència” venia perquè “front a les catàstrofes naturals, plagues o malalties, (…) buscaven remei demanant ajuda al Déu omnipotent. Algunes d’estes pràctiques encara hui es realitzen, altres, en esta societat cada vegada més laica, són impensables. El món actual, gràcies als seus avanços tecnològics, se sent més segur i, en general, no confia tant en els designis celestials” (pp. 6-7).

Així, continua Alfred Bernabeu, amb les paraules següents: “L’epidèmia de pesta de 1600 fou la causant de la mort d’aproximadament una cinquena part de la població. Es tractava de moments difícils i els remeis sanitaris emprats contra la malaltia s’havien mostrat clarament impotents; calia, doncs, dipositar la confiança en la religió i, més concretament, en el nomenament d’algun sant com a patró de la població perquè aquell intercedira davant Déu misericordiós. (…) L’elegit fou Sant Pere Màrtir. Però, a banda, també van prometre solemnitzar la festa dels Sants Abdon i Senent per ser els protectors de la pedra i altres danys sobre el camp” (p. 7). El mateix cronista també diu que, en l’any 1645, s’inicià una important plaga de llangostes que es perllongà fins a 1648 (p. 9) i que, en Ontinyent, per exemple, en l’Estudi de Padró de Riquesa de 1735, “on consten tots els recursos de cada veí, mostrava com el 72,1% de la població activa treballava o vivia dels ingressos del camp” (pp. 8-9). Caldria adduir que es vivia en un sistema socioeconòmic feudal, amb l’emfiteusi com a model de relació entre els llauradors i els treballadors i els senyors feudals, no en u centrat en els diners i capitalista, encara que també n’hi haguessen (com també impulsors i, cada dia, més, del capitalisme).

També comenta Alfred Bernabeu que, per exemple, “Les autoritats ontinyentines combatien aquestes desgràcies mitjançant cerimònies de conjuració de la plaga de la llagosta o de la cuca de la vinya, on recorrien a l’ús de l’aigua beneïda (*) per a combatre-la. Considerem convenient incloure-les perquè reflecteixen amb fidelitat la psicologia col·lectiva d’un poble” (p. 9), un fet molt important, al meu coneixement.

Tornant a les pregàries, i també en Ontinyent, però contra les sequeres i contra les pedregades, el cronista escriu que “al llarg de la documentació municipal corresponent als segles XVI-XVII hem constatat nombroses pregàries de tota mena, però les més abundants fan referència a les sequeres i pedregades perquè, com hem esmentat en l’apartat anterior, causaven greus pèrdues en el més important sector de producció de la població. Per a desgràcia dels llauradors valencians el clima mediterrani es caracteritza per l’aparició cíclica de períodes de sequera que fan perdre la collita sencera. En alguns d’estos anys este dèficit de producció obligà als ontinyentins a haver d’importar massivament blat de Castella i, en el pitjor del casos, a acudir als ports de Cullera, Gandia i Alacant per tal d’adquirir cereal de procedència ultramarina” (p.10). Per tant, a partir dels costums i de la visió del món que predominava aleshores, estava molt justificat el fet de recórrer a pregar a la Divina Providència o, com ara, a “traure el sant” per a que plogués.

Per a comprendre el grau de joia que abraçarien els habitants, després de traure el sant i, més encara, si les pregràries havien sigut poques i, per tant, la pluja “no s’havia fet pregar”, en l’article “Las rogativas en la Valencia de principios del siglo XVII” (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/las-rogativas-en-la-valencia-de-principios-del-siglo-xvii/html), de Miguel Ángel Picó Pascual, tret de la web “Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”, podem llegir el testimoni directe d’un prevere valencià, Pere Joan Porcar (1560-1629), “a través de sus apuntes de crónica y diario de impresiones titulado ‘Coses evengudes en la Ciutat i Regne de Valencia, Dietari, 1589-1628’”, quan, el 13 de desembre de 1619, escriu “I aprés fonc Nostre Senyor servit de ploure per festes, que s’ofegaen los forments sembrats, i casi tot lo mes de giner següent de l’any 1620 plogué que admirava”. El motiu és que, com comenta l’autor de l’article, “En otras ocasiones la lluvia se hacía de rogar, en el pleno sentido de la palabra, razón por la cual las procesiones se celebraban continuamente, todos los días a excepción del domingo, con itinerarios diferentes, cada día a una parroquia o monasterio” de la Ciutat de València. Finalment, “cuando la Providencia se dignaba a conceder el preciado don, se celebraba en la Catedral un Te Deum laudamus (*) a todo lo grande como señal de agradecimiento”.

Un altre exemple en aquesta línia, el trobem en l’article “En busca del perdón divino: los mecanismos de la religiosidad popular ante las adversidades climáticas y naturales en las tierras meridionales valencianas durante el siglo XVIII” (https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/33/01/18garciatorres.pdf), d’Adrián García Torres, quan parla sobre les crescudes del Vinalopó en la tardor de 1751, diu que, “durante la crecida del río el día 31 de octubre, la amenaza de perder las infraestructuras hidráulicas y viarias era palpable, lo cual derivó en una rogativa pro serenitate a la patrona [Nuestra Señora de la Asunción] para implorar que la tromba de agua que descendía por el barranco se calmara. Así pues, se sacó su imagen desde la iglesia de Santa María y se bajó hasta la orilla de la rambla ‘desde cuyo punto se vio que las aguas suspendieron su orgullo, sin alterar sus corrientes’.

Este hecho se catalogó de milagro, y con el deseo de que los habitantes no olvidaran el abrigo que la virgen les brindaba frente a los castigos divinos, se recordó su efeméride durante dos años” (pp. 198-199).

I és que, com podem llegir en el mateix treball, “La furia de la pedrea en los bienes materiales y, sobre todo, en las producciones de secano y regadío era temido, porque no únicamente tenía en su mano despojar a los autóctonos de la cosecha del presente año, sino que el deterioro que ocasionaba en las cepas de viña y oliveras las privaba de producción durante varios años” (p.200). A més, si un sant o, en aquest cas, dos, resultaven pràctics a efectes de conservació de la collita, se’ls adoptava com a patrons i, en el cas dels Sants de la Pedra, sobretot, per tractar-se d’un “santo especializado con más seguimiento (…) para este tipo de inclemencias, los Santos Abdón y Senén” (p. 200), com indica en la página següent: “Desde ese momento se invocó de manera constante a los Santos de la Piedra siempre que una tormenta aparecía amenazante en el horizonte. En 1730, si bien el otoño fue muy lluvioso y tormentoso, la villa de Novelda no sufrió graves daños (…), lo que directamente se atribuyó al favor de estos mártires y como gratitud se celebró una misa de acción de gracias”.

El mateix any també ocorregué un fet semblant en Carpesa, aleshores població independent i ara part del terme de la Ciutat de València, però en relació a una confraria dels sants Abdó i Senent, que havia sigut establida canònicament feia poc, com podem llegir en l’article “Devoción y fiesta a los Santos de la Piedra en Carpesa, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València, en el 2005), motiu pel qual, des d’aleshores, es celebra la “Festa d’Acció de Gràcies”: “En 1730 recorría los pueblos de la huerta de Valencia un religioso Capuchino predicando las excelencias de la devoción a los Santos de la Piedra Abdón y Senén (…). El fruto de sus trabajos debió ser muy escaso, puesto que sólo consiguió su intento en el pueblo de Carpesa. El cielo, sin embargo, se encargó bien pronto de demostrar las ventajas de la devoción predicada por el religioso cuando a los pocos días de ser establecida canónicamente en dicho pueblo la mencionada Cofradía, una deshecha tormenta, descargando gran cantidad de granizo y piedra, arrasó completamente las cosechas de todos los campos comarcanos, dejando tan sólo libres los del término de Carpesa; y por este hecho sus moradores (*), convencidos de que tal gracia les había sido concedida por intercesión de los Santos Mártires, acordaron celebrar perpetuamente, además de la fiesta propia de la Cofradía, otra de acción de gracias por tal señalado beneficio” (*) (pp. 126-127).  Aleshores, nasqué la Festa d’Acció de Gràcies, de què parlarem en tractar la religiositat relacionada amb els Sants de la Pedra en el País Valencià.

Igualment, en el document “El riu de Morvedre i la riuada de 1783” (http://centroarqueologicosaguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/433_93_El_riu_de_Morvedre_i_la_riuada_de_1783_26.pdf), Mn. Josep Martínez Rondan, rector de la Parròquia del Bon Succés (Sagunt), escriu que “En temps de sequera els fidels eixien al carrer en processó demanant aigua. A Morvedre solien fer tres dies de rogatives. El primer eixien en processó els Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senent. Si no hi plovia, el segon dia treien, a més, la imatge de la Mare de Déu del Bon Succés del convent de Santa Anna, i el tercer dia la imatge del Santíssim Crist del Salvador precedida de les damunt dites. La vila feia públic pregó pels llocs de costum perquè acudís a demanar l’element tan necessari per als camps i les clotxes” (p. 101).

El fet d’atribuir aquesta resolució als Sants de la Pedra també ocorregué, per exemple, en la comarca del Baix Segura, a mitjan 1892, on, segons informació del diari “El Alicantino”  (13 de juny de 1892) que trau José Antonio Latorre Coves en l’entrada “La Devoción a los Santos Abdón y Senén en ALMORADÍ” (http://almoradi1829.blogspot.com/2014/07/la-devocion-los-santos-abdon-y-senen-en.html), del bloc “Almoradí 1829”, “La nube que causó el desastre que hoy lamentamos en los pueblos de Catral, Dolores, Rojales y Benejúzar siguió una marcha de poniente a levante y dejó libre de piedra a todo el término de Almoradí. Esto mismo se viene observando desde tiempo immemorial, y los católicos vecinos atribuyen este hecho a la especial intercesión que tienen a los Santos Abdón y Senén”.

Passant un moment per terres aragoneses, concretament, per Toril y Masegoso (on es fa festa als Sants de la Pedra, en Toril), una població de la comarca de la Sierra de Albarracín, segons em comentava Pedro Saz Pérez (autor d’unes cròniques sobre aquesta població en el segle XX), el 6 de novembre del 2018, a través d’un missatge, sabem que, “Cuando había sequía se hacían rogativas e incluso se sacaba al Cristo de las Lluvias. Pero cuando amenazaba tormenta no había procesión, tan solo encendían una candela y la colocaban en la ventana (intuyo que rezarían a santa Bárbara)”.

Adduirem que, en un missatge enviat per Pep Capdevila (de Sant Llorenç de Vilallonga), el 26 de desembre del 2017, “La persona gran que queda només recorda, sí haver tret pels carrers la relíquia dels sants patrons, però mai baixar de l’altar les imatges, de més de metre d’alçada.

[que recorda] pujar al campanar, a la petita relíquia, per comminar al temporal que se n’anés, davant d’una calamarsada en el temps de segar o de la verema; el poble hi confiava a ulls clucs.

Temps era temps”.

Enllaçant amb les paraules de Pep Capdevila i, sobretot, amb el final, “Temps era temps”, com també amb els exemples que hem vist vinculats al costum de traure el sant, aprofitarem unes línies del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, del 2005, escrites pel capellà José Jaime Brosel Gavilà, de Carpesa, en referència a la relació que trobava un jesuïta, en 1730, entre treball agrícola i vivència religiosa: “del hombre depende labrar cuidadosamente las tierras, sembrarlas bien, regarlas, limpiarlas, cuidarlas contra los ladrones o los animales. Pero en caso de granizo, hielos o falta de lluvias se debe utilizar el remedio espiritual y sagrado de acudir a la rogativa” (p. 127). Tenint present que l’estudi sobre la meteorologia no havia arribat al grau d’ara, com també la immensa religiositat que hi havia en la societat feudal, resulta fàcil de comprendre la visió d’aquest religiós.

Poc després, en la mateixa pàgina, José Jaime Brosel comenta que eixe vincle encaixa amb resolucions que, com ara, sorgiren del Sínode Valentí de 1687, en què es demandà que “en los tiempos nublados, y tempestades, los Rectores, y los Beneficiados acudan al Templo puntualmente à conjurar los nublados, y à hazer oración a Dios para que aplaque su ira, y use de misericordia”.

De fet, a partir del llibre “Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén. Cofradía dels Sants de la Pedra” (*), de Manuel Devís Bayona i que fou publicat per Caparrós Editores, en el 2005, sabem que, en Albalat dels Sorells (població de l’Horta de València), “Según refiere una piadosa tradición conservada en esta villa, la Cofradía adquirió una[s] imágenes de plata de dichos Santos, imágenes que colocadas a la puerta de la Iglesia al iniciarse una furiosa tempestad que amenazaba destruir las cosechas de este término, disiparon todo peligro y llenaron de alegría y gratitud a los labradores de esta villa, que tenían puesta toda su esperanza en sus Santos Protectores. Desde esta fecha (*) hasta nuestros días (*), siempre que el trueno con su eco aterrador denuncia la proximidad de una tormenta, las imágenes de nuestros Santos son sacadas a la puerta de la Iglesia, obteniendo en todo caso los efectos de su amorosa protección” (p. 23).

Finalment, adduirem informació del primer volum del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, molt abundant en aquest punt, tan relacionat amb els Sants de la Pedra i amb aquest costum, encara que es faça amb les relíquies. Abans d’oferir-hi informació d’aquest llibre, direm que, en un missatge que m’envià el 29 de juny del 2019, escrivia que aquest ritual “Yo lo viví directamente y pude ver, como todos los presentes, cómo las tormentas de piedra se partían y se alejaban. ¡Cuánta fuerza tiene la fe! Como lo  viví a mis 13, 14 años, y antes, lo puedo describir bien”. I, ara sí, heus ací bona part de lo que plasma en el llibre: “Desde los primeros tiempos de la tradición de las reliquias –y siempre después del 1446 –, existía en Benlloch la [costumbre] de sacar al campo en los días de grandes tormentas de piedras o granizos, las reliquias de los santos de la piedra, en este caso, en forma de pequeños huesecitos atribuidos a los mártires Abdón y Senén; es la antigua costumbre ya perdida, de lo de ‘traure les relíquies’.

Siendo Benlloc un pueblo de solera vinícola –hasta que llegó la gran crisis a causa de ‘los intereses creados’, y otros fundamentos más o menos legales–, cuando la tormenta amenazaba con granizos o piedra a las cosechas del término, el pueblo creyente al toque de rebato –vulgarmente conocido como arrebato–, lanzado al viento por la campana mitjana –la más antigua—se  congregaba en la iglesia apresuradamente, y protegiéndose con los por entonces negros paraguas, para realizar el ritual tradicional de ‘traure les relíquies’: antes de la ceremonia de los ‘hombres sabios’, los entendidos, la gente cabal, los labradores de pro, y en número de al menos tres, salían a observar la tormenta al darrer mur para comprobar la malicia que la tormenta pudiera llevar –o mejor dicho, ‘traer’–, en forma de elementos destructores, piedra, rayos, centellas, o granizo.

(…) en el transcurso de los años fueron muchos los que realizaban esta importante labor, desde su experiencia y buen tino, pues no era cosa de llamar al pueblo sin causa bien justificada; y la verdad es que solían acertar casi siempre aquellos pro-hombres u hombres sabios: hòmens de catxasa (*).

El señor cura (*) (…) tras la recomendación de los entendidos se revestía con la capa pluvial, solemne e impresionante, y con los monaguillos asistiéndole y alguien cubriéndole con un paraguas, salía hacia el derremul portando el relicario, acompañado del pueblo fervoroso apiñado bajo el gran manto negro que formaban los paraguas; y allí, a cielo y campo abiertos, imploraba la protección de la Divinidad con la intercesión de los dos mártires en preciosas oraciones en latín. La voz potente y llena de fe del sacerdote  gritaba con cierta angustia a los cuatro vientos (…). ¡Sobrecogedor! Así se pedía la protección de los santos para que  cuidaran de los campos, haciendo seguidamente la bendición sagrada hacia los cuatro puntos cardinales; momento impresionante, mientras la tormenta arreciaba entre negros nubarrones que amenazaban grave peligro de piedra o granizo: ¡En el nombre del Padre, y del Hijo, y del Espíritu Santo! Sobresalía la poderosa voz del sacerdote implorando la ayuda divina.

No solía faltar algún relámpago aterrador acompañado de un gran trueno que recorría todo el llano, entre grandes gotas de lluvia ruidosa; el vientecillo levantaba la pesada y barroca capa pluvial –nunca mejor dicho-, y algún paraguas revoltoso e indomable complicaba la vida del dueño y a los vecinos; la gente, formando un enlutado y apretujado grupo, asistía seria, concentrada, asustada, llena de fe, y rezaba entre un silencio fervoroso y sobrecogido, solo roto por el ruido del agua, envuelta por el viento desnortado, y el estrépito imponente y desgarrador de los truenos.

Y, de pronto… ¡la fe mueve montañas!, los cielos se abrían, la tormenta se partía en dos, los nubarrones malignos se alejaban, los truenos perdían su grito amenazante y solo la lluvia seguía cayendo limpia, benéfica y amable. Las gentes suspiraban con alivio, continuaban los rezos y todos apretujados, felices en los adentros, contemplaban el milagro; y reconfortados, bajo sus paraguas, satisfechos, alejado el peligro, pensando en las viñas salvadas, regresaban al templo, y de allí a sus casas, con la enorme paz interior que solo la fe puede producir. Los elementos otra vez dominados por la fuerza del Dios Omnipotente. Gracias a Él y a los Santos Mártires, otra vez los negros presagios en forma de piedras destructoras habían perdido la batalla, por la fuerza de la fe de un pueblo unido, manifestando la victoria en las claridades bondadosas de un cielo ahora amigo.

(…) Y dice la tradición oral que en los alrededores de Benlloch, hacia el Pla de l’Arc y por la parte de La Torre y Villanueva, las gentes ya utilizaban cohetes para desviar o deshacer las tormentas de piedra, mientras que en Benlloch seguían con su tradición de sacar las reliquias; y el comentario popular a la vista de los resultados era: ¡los de Benlloch nos han ganado otra vez! 

Según la tradición oral, las reliquias de los Santos Mártires que todavía conservamos, y de las que se trata en otro momento, pudieron salvarse de la destrucción de los años de la infausta guerra incivil, gracias a que fueron protegidas y guardadas por tía Leandra” (pp. 390-392).

Però, també interessant, i amb aquestes línies acabem aquest punt sobre el costum de “traure el sant”, és un escrit que fa José Miguel García sobre aquesta consuetud, de què parla un poc després: “Ahora lamentablemente no es tiempo de reliquias, sino de idolatría. El relicario moderno se abastece de las camisetas de deportistas, los posters, el balón, la fotografía, el móvil, internet, etc. El hombre en sustitución de lo del espíritu acude a otras cosas. Toca esto. Por suerte, los mayores, sobre todo en los pueblos y en el contexto cristiano, mantienen viva la ‘otra llama’” (p. 392).

 

 

Notes: L’obra de Calasparra, en parlar de “Tierra” es refereix a Arles i al Rosselló: “desde que las Reliquias de estos Santos vinieron à Rosellòn”.

La referència a l’aigua beneïda em va portar al cap,  en juliol del 2019, a l’aigua d’Arles.

Un Te Deum (també conegut com “Te Deum laudamus”), en llatí, “A Tu, Déu” (o bé, “Et lloem, Déu”, en el cas de la segona forma), és un himne cristià, tradicional, i dels més antics, d’acció de gràcies. El seu nom prové de les primers paraules del càntic.

La paraula castellana “morador”, en valencià, vol dir veí”, ”resident”, “habitant”, és a dir, qui viu normalment en un lloc.

Aquesta informació sobre el “beneficio”, com indica en una nota dins del mateix article, la trau del llibre “Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén canónicamente erigida en la Villa de Albalat dels Sorells”, el qual hem emprat per a distints temes de la recerca.

Aquest llibre relacionat amb Albalat dels Sorells, inclou documentació relacionada amb aquesta confraria, des del segle XVIII.

Possiblement fes al·lusió a l’any 1730.

Possiblement es referís a 1904.

En l’any 1445 es basteix  l’ermita de Benlloc i en 1446 fou dedicada als Sants de la Pedra.

Catxassa, en el text, literalment, catxasa, vol dir calma, lentitud excessiva.

José Miguel García Beltrán, en un nota relacionada amb aquest capellà i amb el mossén que considera que tancà aquesta tradició, escriu “Eran los tiempos del alcalde Joaquín García, o sea, recién terminada la guerra del 1936” (p. 391).

El costum de “traure el sant” i els Sants de la Pedra

Tot seguit tractarem el tema de “traure el sant”, en aquest cas i, de manera àmpliament majoritària, la de traure les imàtgens dels Sants de la Pedra. És un costum que encara està present, tot i que de manera més residual. 

Igualment, direm que hem recopilat molta informació durant la recerca, fet que no esperàvem en un principi.

Començarem dient que aquesta tradició, potser ja molt antiga, tinga relació amb una que, en l’actual França, es celebrava cap al segle V.  Així, fins i tot, podria portar-nos a obres com “Meteorologia i agricultura populars” (*) un llibre del català Cels Gomis i Mestre, del segle XX, publicat per Editorial Altafulla en 1998, quan escriu que “Entre els gals eren les druïdesses (*) les qui es consideraven posseïdores del do d’obtenir la pluja i de congriar (*) els temporals. Tenien el costum de passejar llurs ídols pels camps, coberts amb un vel blanc, per implorar al cel la pluja que els feia falta. Aquest costum va durar fins al segle V, que sant Mamert el va substituir amb les pregàries cristianes que avui s’estilen” (p. 73).

Més avant, Cels Gomis parla sobre determinats rituals que realitzava “el cristianisme popular” (sic, p. 73), com ara, “les processons de les plagues o pregàries per a la pluja” (p. 73). De fet, per mitjà de l’article El mitopaisatge Pirinenc: una aproximació”, de Francesc Roma i Casanovas (*), sabem que, sobre la introducció del cristianisme en el Pirineu, “s’ha pogut dir que quan el pagès pirinenc prega davant d’una imatge no se sap si ho fa a aquesta o al sant que representa. Per exemple, quan un poble s’afartava de la sequera, prenien la imatge del sant i la duien al riu perquè ho veiés amb els seus ulls (…). En altres casos fins i tot la deixaven al mig d’un camp esperant la pluja!”. I, això, clarament, és un senyal de religiositat en línia amb l’acte de traure el sant.

Aquestes pregàries (rogatives), d’acord amb l’obra “La festa mare. Les festes en una era postcristiana” , d’Antonio Ariño Villarroya junt amb Sergi Gómez i Soler (editada pel Museu Valencià d’Etnologia juntament amb la Diputació de València, en el 2012), tenen lloc en moltes poblacions on “peregrinen (o peregrinaven) per demanar pluges o sol·licitar altres beneficis i favors en els santuaris més rellevants de les seues respectives comarques. Demanar la pluja pels camps i la protecció per a pobles i famílies constituïa l’objectiu primordial d’aquestes rogatives rituals, les comitives de les quals executaven un encomanament comunal, alhora reproductor de la identitat col·lectiva i garant del bon curs de les collites.

L’activitat productiva, per tant, implica una doble dimensió: la primera té un caràcter instrumental i abraça aquelles accions de treball directe, com ara, llaurar la terra, sembrar els camps, arrencar les males herbes, regar…, que transformen el món físic a través de mitjans físics. La segona dimensió té un caràcter expressiu i reuneix creences i rituals que atorguen un significant transcendent a les accions ordinàries: des de beneir els camps, conjurar plagues, sequeres i tronades fins a la donació de gràcies pels fruits obtinguts” (p. 31).

Unes pàgines després, escriuen que, “Amb freqüència, les collites estaven granades, a punt de ser segades i recol·lectades, i en uns instants, la calamarsa, la pedregada, ho arrasava tot. Per això, en aquest temps essencialment incert que va des de finals d’abril fins que, per fi, la collita ha estat recollida, la societat rural ha recorregut constantment a formes de propiciació i d’invocació als seus sants patrons especialitzats. En el cas de les comarques valencianes, hom ha invocat especialment santa Bàrbara i els sants Abdó i Senén, popularment coneguts com a “Sants de la Pedra” i protectors contra raigs, tronades i pedregades” (p. 37).

Igualment, en l’obra que Miquel Llot de Ribera escrigué sobre els Sants de la Pedra i que es publicà en Perpinyà en 1591, quasi trenta anys després del Concili de Trento (1545-1563), “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”, hi ha dos fets que he considerat molt importants per a l’estudi: 1) la presència constant d’Arles (el Vallespir) en l’obra i 2) la participació de les escultures dels Sants de la Pedra que hi havia en Arles, durant llur trasllat, en més d’una ocasió (com ho reflecteix l’autor), cap a Perpinyà (pp. 91A-92B), acte religiós que no figura en altres obres que hem consultat durant la recerca i que, per tant, hem cregut adient incloure’l, amb adaptació lingüística (*). Així, Miquel Llot, escriu que, en Arles, “O maravella del Senyor! o grandesa nunca prou dels hòmens alabada: y quant devem los que vivim als sancts, puix tant bons defensors y protectors són de nosaltres. Però per a que aquesta veritat resta (*) ben confirmada, serà bé referir algunes tempestats, que en aquella terra d’Arles hi ha hagudes: de les quals són estats deslliurats per medi dels sancts gloriosos Abdon y Sennén. (…) Testifica lo sobredit testimoni [, lo Rector Guàrdia], com en lo dia dels cossos sancts, se mogué tant gran tempestat en aquella vila y terra de Arles, que restava atemorizada en grandíssima manera: y dient-se lo ofici, a la hora que predicava lo predicador, feu tant gran llamp, y tant terrible tro, que lo predicador sens més aguardar, tingué per bé de ba[i]xar-se de la trona. Y tots los que en la Iglesia estaven de posar-se en oració per a aplacar la ira del Senyor, (*) Acudí lo sobredit Rector als santíssim sagrament de la Eucharistia, lo qual tragué ab lo Reliquiari de dit Monastir, essent lo ayre tant obscur, que no es veyan los uns als altres. Y dos Religiosos monjos acudiren, a la ca[i]xa dels cossos sants de SS. Abdon y Sennén: y anaren a on estava lo Rector ab lo santíssim Sagrament per a beneyr lo temps Y a penas estigueren los cossos sants a la presència del santíssim Sagrament, quant en continent la tempestat cessà, y los ayres restaren clars, com si no fóra estat res: y havent caigut molt gran quantitat de pedra, ab molta abundància, no feu mal en cosa alguna: de què resà lo poble ab gran admiració, ab la vista de una tant senyalada maravella y de ella donant molt deveres gràcias al Senyor, passaren avant la solemnitat de la festa, y ofici. Però no fonc aquest mercè tota sola, puix que ordinàriament ne reb la vila y     terra de Arles de semblants, y no solament la vila de Arles, sinó també les terras     cincunveïnes” (pp. 85A-86B).      

Sobre el trasllat, d’Arles a Perpinyà (a quaranta quilòmetres) de les escultures dels Sants de la Pedra, Miquel Llot escriu que, “En confirmació de la qual veritat referiré lo que he trobat contingut en la sobredita deposició de Ioan Guàrdia Rector de S. Salvador de la vila d’Arles, lo qual mediant lo Iurament testifica com en lo any de 1492 la vila de Perpinyà, y tota la terra de Rosselló, se veu en grandíssima necessitat de aygua. De tal manera que determinaren en lo consell de la vila vehent la extrema necessitat de la aygua, acudir al verdader remey, que es la intercessió dels invencibles martyrs SS. A[b]don y Sennen. Feta la revolució, enviaren los cònsols de la vila, los síndics, per a que suplicassen al Abat de Arles concedís la mercè, y benefici per tota la terra de Rosselló, de que aportassen sancts ab prosessó, a la sobredita vila de Perpinyà. Y per absència del Abat, que aleshores era Fra Antoni de Narbona, restava vicari general del monestir de Arles lo Abat de Camprodon. Lo qual oyda la petició, de part dels Cònsols de Perpinyà proposada essent ella com era tant iusta, y sancta concedí lo que se demanava. Y a[i]xí se ajuntaren tots los Religiosos, y capellans de la vila de Arles, y prepararen-se per a dit camí de aportar los cossos sancts a Perpinyà. Confessaren, y reberen lo sanctíssim sagrament de la Eucharistia, com bons servents del Senyor. Y de aquesta manera preparats partiren ab molta alegria, y contento per a Perpinyà que està a sis llegües (*) de Arles. Fonc tant agradable al Senyor aquesta jornada, y la intercessió dels invincibles martyrs sant Abdon y Sennen tant acceptada, que encontinent manà als núvols que despedissen la desijada aygua ab molta abundància sobre la terra. Per lo qual restaren los sants gloriosos, amb molta devoció en aquella terra, y tota la gent de Rosselló molt aconsolada. Però no fonc aquella derrera vegada. Perquè en lo any de 1519, vehent-se altra vegada aquella terra, no ab menys necessitat que la primera que està escrita, de pluja: acudiren los Cònsols de la vila de Perpinyà ab lo mateix erde (*), y petició al Abat y Monastir de Arles, y alcançada la licència, aportaren los cossos SS.[= Sants] ab tota la reverència y veneració possible a la terra de Rosselló y vila fidelíssima de Perpinyà. Per la intercessió dels quals SS. martyrs, y Reys invincibles, fonch aquella terra totalment remediada. Açò testificà lo sobredit Rector Guàrdia, mediant lo jurament com a cosa per ell dita. Altres vegades podria yo fer menció: en les quals los de la vila de Perpinyà, han acudit a la intercessió dels cossos sancts de sant Abdon y Sennén” (pp. 91A-92B). I tot, perquè com escriu Miquel Llot en la pàgina 90B, “és tanta la misericòrdia dels Senyor i tanta inmensa la sua divina bondat, que per medi dels sancts gloriossos Abdon y Sennén alça el omnipotent Déu la mà, y envia aygua sobre la terra”.

Això, en paraules del P. Miquel Llot de Ribera, explica que “los habitadors de la vall d’Arles (…) sempre que estan ab esterilitat, tenen per cosa certíssima que acudint als sants Reys gloriosos, SS. Abdon, y Sennén: y aportant-los ab processó, acudeix lo Senyor, ab la abundància de pluja sobre la terra” (p. 93A).

A més, com escriu a continuació, “Y perquè de les coses últimes, més se recordan los hòmens, faré sols memòria, de la necessitat que hi hagué en lo any 1589 (*), de la qual participant la terra de Arles, y tenint lo remey que diuen a la mà, acudiren devotament als invincibles martyrs SS. Abdó i Sennén, y feren prosessó ab tota la devoció possible. La qual antes que acabassen, alcansaren abundància de pluja, y molts dies aprés (*). De tal manera que restà tota aquella terra remediada. De on se veu clarament, la grandesa que tenen los bons Reys Abdon, y Sennén, en la benaventurança, y lo molt que poden en la presència de Déu omnipotent: puix per honrra de sancts tan gloriosos fa lo Senyor obras semblants” (pp. 93A-93B).

Tot i això, no passava lo mateix, si més no, partint d’aquesta obra barroca, quan no es feia bondat. Heus ací un exemple, en paraules de Miquel Llot de Ribera: “Testifica Vicenç Miquel Rector de la parròquia de Montboló mediant lo Jurament, que un any, per tenir los de aquell poble necessitat, que fonc la (*) any 1516, no presentaren lo sobredit donatiu de la filera, com acostumaven antes. Però pagaren ho de tal manera, que no culliren res en los camps. Perquè la tempestat de la pedra se ne havia aportat, sens deixar cosa alguna. Per lo qual lo sobredit Rector, en la yglesia de la parròquia, estant tots congregats, los reprehengué molt, de com no havien aquell any presentada la filera de cera, en lo dia de la festa dels cossos sancts, conforme lo vot dels antipassats (*), per lo qual meritament eren estats de la mà de senyor castigats. Y a[i]xí en la hora mateixa tot lo poble, regoneixent la culpa perpetrada, y lo Rector juntament ab ells tornaren a revalidar lo vot, y promesa, oferint de nunca cessar, per més necessitat que hi hagués en la donació de la filera. Lo que guardan (*) vuy (*)infal·liblement, los que viuen en aquell poble. Y aquella aportà lo Ba[t]lle de Montboló, amb molta alegria acompanyat del poble a la sancta Capella dels bons Reys SS. Abdon y Sennén. Y a[i]xí restaren remediats de moltes tempestats, treballs y fatigues que partien los antipassats. De moltes altres tempestats podria yo fer memòria, que ha succeyt en aquella vila y terra de Arles, però bastaran las referidas. Ab les quals clarament està provada, la veritat proposada, de com per medi de la intercessió dels gloriossos màrtyrs Abdon y Sennén, remedia lo Senyor les tempestats” (pp. 88A-89A).

També en Arles, però, ara, mitjançant l’obra Vida y novena dels sants Abdon y Sennen patrons de la vila y vall de Arles en Vallespir” (*) (publicada en Perpinyà, en 1817), hi ha un fet relatiu a Arles i en línia amb el tema de traure el sant: “Predicant cert dia de festa á la hora del offici en llur iglesia, entrá un llampec tant gran ab son tro tan terrible que lo predicador trobá molt bé baxar del púlpit, y posarse com los altres en oració. Lo curat (*) tragué del sacrari lo Santíssim Sagrament del altar, ab tot tant obscur era lo ayre, que no podien véurerse los uns ab los altres. Los religiosos traguéren llavors los cossos sagrats, y posant-los devant del Santíssim, arreu cessa la tempestat, y caygué moltíssima pedra, mes no feu dany en cosa alguna, lo que causá a tots admiració” (p. 17). Igualment, comenta que “Los habitants de Arles tenen mes llarga experiencia de aquestas celestials mercés; perqué sempre y quant patexen necessitat de aygua, troban certament que lo Senyor ou llurs peticions, acudint als sants reys Abdon y Sennen y portantlos en professó (*)(p. 18).

Aquest acte de traure el sant s’allarga, per exemple, al segle XVIII, i, així, com llegim una nota del llibre “Memòries d’un capellà del XVIII”, de Josep Esplugues, E. Casanova, en al·lusió al capellà, diu que “No podia faltar-li la idea dels terratrémols (sic) i tempestes com a signes divins, car era un tòpic molt usat pels rectors al XVIII: I així ens persuadíem en bona fe que devíem tal favor a la mateixa obra de la església(p. 85, nota 8). Així, Josep Esplugues, també ens explica aquesta visió en un moment del llibre, en dir que, en un fet que tingué lloc per Montaverner (la Vall d’Albaida), poble on feia de capellà, “No hagué la menor notícia que este tremolor, temblor o terremot resonara ni sossoïra en Alfarrasí (*) ni atra de les terres cinvumveïnes, i així no es deu estranyar que moltes persones pies i de bon juí es persuadiren era algun senyal o efecte de la justícia o providència de Déu que manifestava la gravetat del pecat i no volia descarregar castic visible en los factors de los seus fins inescrutables” (p. 153).

Quant als Sants de la Pedra i a la seua participació en aquest costum, val la pena escriure alguns detalls que inclou José Sistac Zanuy, en l’obra “Vida, culto y folklore de los santos Abdón y Senén” (1948): “Cuando amenazaba un pedrisco, se sacaban las imágenes de los Patronos a la puerta de la iglesia, y al mismo tiempo se convocaba al pueblo por medio de un repique de campanas. No era precisamente el campanero el encargado de dicha función, ya que ante el peligro todos los vecinos estaban facultados para ello, es decir, el primero que se apercibía de la tempestad” (p. 75). Quan parla sobre Inca, diu que “cada vez que las tempestades de aguas, truenos, pedrisco u otro infortunio azotaba la comarca, el primero que llegaba sacaba a la puerta de la iglesia unos antiguos retablos de los Santos. La experiencia permite afirmar, según el recuerdo de todas las gentes, que nunca el granizo haya motivado en Inca la pérdida de las cosechas, como ha sucedido en otros lugares de Mallorca” (p. 82).

I, de manera més esplaiada, lo que descriu José Sistac sobre Camporrells: “Al noveno día consecutivo de practicar rogativas y en vista de que la sequía persistía, decidió el pueblo ir hasta la ermita de los Mártires. Al llegar la procesión a los linderos de la villa, empezó ya a descender la benéfica lluvia; pero sin importarles el temor de calarse todos completamente, como así les ocurrió, determinaron continuar hasta la ermita, tal como se había prometido, si no ya para suplicar, sí al menos para dar gracias por la miseria remediada. Llovió, pues, muy copiosamente, y tampoco en esta memorable ocasión quedó desmentida la fama de los Santos protectores” (p. 148).

Però, més encara, quan, punt i apart, afig: “En caso de pedrisco, la invocación a los gloriosos mártires Abdón y Senén constituía asimismo la más segura esperanza del inmediato cese de esa calamidad, que en pocos minutos puede destruir la cosecha entera y sembrar por doquier la miseria y la desesperación en medio de una población esencialmente campesina. Ya hemos dicho que tan pronto como amenazaba o descargaba una tempestad, el ermitaño corría a tañer la campana de la ermita; pero, entretanto, la jaculatoria ‘¡Que san Abdón y san Senén nos guarden!’, en caso de aparecer cualquier peligro o tormenta, era pronunciada inmediatamente con los labios y con el corazón. Merece finalmente mención especial la obligación que tenía el sacristán de Camporrells de sacar de la iglesia a la plaza las imágenes de san Abdón y de san Senén, siempre que descargaba algún grave pedrisco; pero si el sacristán se hallaba ausente, cualquier persona tenía el derecho de sacar las veneradas imágenes, con la segura esperanza de que su presencia alcanzaría la cesación inmediata de la calamidad”  (p. 148).

Però, com ací veurem (a partir del paràgraf següent que escriu l’autor), no sempre actuaven de manera arriscada, quan plovia, fet que desmentiria la suposada efectivitat al cent per cent del fet de traure el sant quan començàs a amenaçar el perill. I és que, més d’una vegada, primaria la vida per damunt del desig religiós: “Testigos presenciales han explicado al autor la cesación milagrosa e instantánea del pedrisco que descargó en Camporrells el día 4 de mayo de 1894. La perturbación atmosférica empezó con una imponente tempestad de agua que acabó por transformarse en granizo; pero éste caía en forma de piedras de gran tamaño y como arrojadas por una fuerza impresionante. La gente estaba consternada. El sacristán, Pedro Castillo, no se atrevía a sacar fuera las imágenes de los Santos por temor de que éstas fueran rápidamente destruídas por las piedras. Sin embargo, ante la persistencia del fenómeno, se sacaron las veneradas imágenes de los santos Abdón y Senén, y el pedrisco cesó en el acto. Aun viven muchas de las personas que presenciaron este hecho extraordinario, que debe atribuirse exclusivamente al poder y valimiento de los invictos Patronos” (pp. 148-149).

 

 

Notes:  “Meteorologia i agricultura populars. Recull d’aforismes, modismes, creences i supersticions referents a la meteorologia i a l’agricultura a l’entorn dels anys 1864 a 1915” és el títol original de l’obra de Cels Gomis i Mestre.

Una druïdessa és una sacerdotessa amb la missió de conservar i de transmetre la cultura popular i de fer justícia. Aquestes funcions i que les porte una dona, poden recordar-nos la figura de la matriarca, en les cultures matriarcals, com ara, en la cultura colla (de Sud-amèrica).

Congriar vol dir produir, formar  o confirmar-se per acumulació de diversos elements desencadenants”.

Francesc Roma i Casanovas escriu un article que tracta uns temes que s’ajusten molt a l’apartat que ací tractem, i ho fa sobre la religiositat anterior a la plena introducció del cristianisme en la cultura catalana, sense fer esment als Sants de la Pedra ni indagar-hi.

L’adaptació del llibre “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”  ha tingut lloc, entre altres raons, per a facilitar la lectura del gran públic, tenint present com està l’original, per exemple, sense accents. Nogensmenys, hem respectat els articles, les formes verbals, els noms, etc.

Literalment, resta, en lloc de per a  que aquesta veritat reste.

En l’original, hi ha una coma, en lloc d’un punt.

Una llegua catalana, històrica mida de longitud, equival  a uns 6,71 km. Per tant, estem parlant de 40 km.

Literalment, erde en lloc d’orde.

Per la forma del numeral més a la dreta, podem deduir que es tracta d’un nou i, per tant, de l’any 1589.

Aprés vol dir després.

Literalment, en lloc, per exemple, de lo (que hauria donat lloc a “lo any”).

Castellanisme en lloc d’avantpassats.

Literalment, en lloc de guarden.

Literalment, en lloc de hui (o avui).

“Vida y novena dels invencibles y gloriosos mártirs los sants Abdon y Sennen, patrons de la vila y vall de Arles en Vallespir”. Es tracta d’una obra interessant, perquè ens permet tenir una font del segle XIX, en aquest cas, de l’any 1817, i, a més, en català.

On diu curat vol dir clericat, clerecia, conjunt d’eclesiàstics.

Literalment, professó, en lloc de “processó”.

Alfarrassí és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida i veïna de Montaverner.

Simbologia en relació amb els Sants de la Pedra

A continuació inclourem la segona part de simbologia que hem trobat relacionada amb els Sants de la Pedra.

Tocant el diaca Quirí, Joan Baptista Anyés el cita com si es tractàs d’un bon samarità: “un sant cristià i diaca, anomenat Quirí, de nit, prengué els sants cossos i aquells, amagadament, sepultà en sa casa, on estigueren fins al temps de l’emperador Constantí Magne, en el qual escriuen que foren revelats i, amb solemnitat, sepultats en dos sepulcres de pedra, a les coves de l’església de Sant Llorenç Extramurs, en el Cementeri Poncià, que era anomenat Catacumba” (capítol quart). Poc després de començar a fer aquesta interpretació, vaig veure una semblança amb la figura del llaurador que prepara el camp durant la tardor (o primavera d’hivern), de cara a la sembra que fa el camperol, en colgar en la terra les llavors que espera que prosperen en la collita següent (la vida nova, en térmens religiosos), fet que explicaria, com ara, la versió de la vida dels sants Abdó i Senent publicada en Calasparra (de 1765): “no permitiò Dios, permaneciessen allí mucho tiempo, porque un Venerable Sacerdote, que tenia por nombre Quirino, los recogió secretamente, y enterròlos en el Cementerio de Ponciano, que era un Campo, donde despues se edificò la Iglesia de San Lorenzo. Aqui estuvieron ocultos por muchos siglos, sin que se tuviesse noticia de èllos, hasta que se dignó el Altissimo descubrirlos, para universal consuelo de la Christiandad” (p. 18). De fet, en el “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen”, del P. Miquel Llot de Ribera, editat en Perpinyà, en 1591, llegim que el diaca Quirí “prengué los cossos sacratíssims, dels invincibles Màrtyrs, y dintre de una caixa de plom molt ben adornada, los donà sepultura dintre la sua pròpia casa. En la qual casa y lloc estigueren (…) fins al temps de l’Emperador Constantino En (sic) lo temps del qual foren ab divina revelació descuberts, y per lo Emperador, y poble Romà translladats a altre lloc que era lo Cementeri Ponciano” (pp. 17B-18A) i, després, hi romangueren fins que hi aplegà l’abat Arnulf.

D’aquest apartat en què tractem sobre el simbolisme del diaca Quirí, hi ha que la mort i la vida nova (l’esperança que acompanya l’hivern així com, en moltes religions, ho feia la festa del solstici d’hivern i, en el món cristià, el dia de Nadal, el 25 de desembre, després del dia més curt en llum en l’hemisferi nord), estaria representada, simbòlicament, per l’emperador Constantí i pel seu edicte favorable al cristianisme, tot i que caldria esperar fins que l’abat Arnulf viatjàs a Roma i que, en tornar-ne, hi hagués, de la comarca del Vallespir estant, un reviscolament de l’esperit (detall que simbolitzaria la primavera, malgrat que hi ha documentació que fa pensar que l’abat sí que va existir). Quirí soterra els dos germans així com el llaurador colga la llavor durant la tardor (època relacionada amb la maduració, que no amb la mort i amb la regeneració, vinculades amb l’hivern); els germans  Abdó i Senent hi romanen “ocultos por muchos siglos” (com llegim en el llibre de Calasparra, p. 18), així com el gra ho fa en hivern, estació de l’any en què sembla que la vida es faça llarga (sobretot, al principi) i que siga temps d’esperar al reviscolament primaverenc.

Continuant amb el diaca Quirí, afegiré que el soterrament en una casa, segons un amic meu que estigué cinc anys en Xile, en contacte amb la cultura colla (matriarcal), és propi de la cultura colla i, així, del matriarcalisme, motiu pel qual el diaca simbolitzaria, així com la primavera d’hivern, una part més de lo matriarcalista.

Adduirem que, en l’obra de Perpinyà (de 1591, i, així, posterior al Concili de Trento), l’autor cita l’abat  Arnulf dient, per exemple, que, quan aplegà a Arles (després d’haver rebut, en Roma, el permís del papa i d’haver-ne tornat), “ab la vista del qual alegraren se aquelles ovelles sues” (p. 49A), és a dir, els habitants d’Arles. En més d’un passatge d’aquesta obra de Perpinyà, apareix l’abat com el pastor de les ovelles, com si es tractàs d’una mena de príncep blau que allibera, detall que també figura, i més desglossat, en el llibre de Calaparra, ja que “conducía la alegria de sus corazones, el remedio de sus enfermedades, el consuelo de sus aflicciones, y el sanalo todo de sus males” (p. 62) i, àdhuc, fins al punt que “Llenaronse los corazones universalmente de un interior, y excessivo júbilo; y dandose todos los parabienes de su dicha, tributaron à el Cielo inmensas gracias, por su liberal misericordia” (p.63), formes d’explicar el fet i que concorden, molt bé, amb l’esperit sorgit del Concili de Trento. Per tant, el diaca Quirí simbolitzaria la tardor i, en canvi, l’emperador Constantí, l’inici de l’hivern i la fi del dia més curt en llum de l’any i, així, la renovació de la vida. Per contra, l’abat Arnulf, en la interpretació de les llegendes o, si més no, de la manera tradicional de descriure els fets (semblant a la d’una rondalla), simbolitzaria l’inici de la primavera. O, dit d’una altra manera, Quirí i l’emperador Constantí farien un paper passiu (en línia amb el Yin i, per exemple, amb Persèfone i amb Cautopates) i, per contra, l’abat (com també els Sants de la Pedra), hi jugarien un paper actiu (en línia amb el Yang, amb Demèter i també, com ara, amb Cautes).

De totes maneres, quant a l’abat Arnulf, sí que sembla que existí. Almenys, partint de fonts com ara, la web “Llegendàrium” (d’Arnau Folch, en la primera entrada del 2018 relativa als simiots (*)) i de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, com m’informà Kike Gandia Álvarez (del “Museu Municipal d’HIstòria i Arqueologia de Cullera”, el 27 de gener del 2019, en resposta a un missatge que li havia enviat eixe dia (*)). Tot i això, primerament, m’incline per la informació d’Arnau Folch, ja que parteix d’una font esmentada i, a més, del segle XI, això és, del segle següent als fets reals i, per tant, molt més pròxima. En qualsevol cas, la informació de la “Gran Enciclopèdia Catalana” sí que coincideix amb una època de viatges a Roma i, com escriu Pierre Bonassie en el llibre “Cataluña mil años atrás (siglos X-XI)”, publicat per Ediciones Península, en 1988, amb l’inici de la peregrinació cap a Roma com també de l’expansió econòmica i del sorgiment de lo que diem sistema feudal, una evolució durant l’Edat Mitjana, si bé, principalment, a partir del segle X i XI, coincidint amb lo que, sovint, es coneix com l’època de pas de l’Alta Edat Mitjana a la Baixa Edat Mitjana o, en altres paraules, amb el canvi d’un model de vida predominantment matriarcal cap a un altre més en línia patriarcal i que aniria a més.

Quant als colors (i, un poc, com a continuació de lo que havíem comentat en el punt sobre el significat simbòlic de l’espasa i de la corbella), en algunes fonts apareixen dues flors: el lliri (també dit assutzena) i el clavell. El lliri està associat a la blancor, a la puresa, a la innocència, a la virginitat, a la virtut, a la bondat, a la fidelitat o, per exemple, al bé. El color blanc del lliri, en aquestes fonts (com ara, en els goigs de Llorenç de Rocafort, en la novena del llibre de Calasparra i, per exemple, en els goigs de Montalbà), tenen relació amb Pèrsia i també amb la part de la vida dels sants abans de la seua mort i, així, amb la seua infantesa (o bé amb “la criatura” i amb “la minyonesa” de què parlen els goigs de Montalbà). És en Roma, on es produeix el pas de la infantesa (o de l’adolescència), a l’estat en què, com es diu, popularment, ja són hòmens de dret i de fet, això és, persones amb criteri propi (no accepten els ídols) i també que porten les regnes de la seua vida i, així, ni aproven actuar com si fossen xiquets, ni avançar-se a la vellesa, sinó que responen com a persones de ment oberta i amb esperit jove (detall que apareix en més d’una font, en parlar de valentia, de valerositat o, per exemple, de coratge), actitud que els duu, per exemple, a no abjurar el cristianisme.

Continuant amb els colors, afegirem que, en els goigs de Riudecanyes, apareixen els estels vinculats al color or i al color argent, dos colors que poden recordar-nos els diòscurs Càstor i Pòl·lux, dos germans bessons de la mitologia romana que, a més, tenen el nom dels dos estels de la constel·lació de Bessons i que figuren entre les dues estreles més brillants del cel nocturn. Hi hauria, doncs, un paral·lelisme amb la joventut i també amb Demèter i Persèfone, com ja hem tractat en altres apartats de la recerca. El color or simbolitzaria la claror i, per contra, l’argent ho faria de la foscor. Fins i tot, en la novena que hi ha en el llibre de Calasparra (de 1765), trobem la forma “lucidissimas Estrellas del Empyreo San Abdòn, y Senèn” (p. 105).

A més, aquests colors i el detall dels estels podrien anar en línia amb la corona, símbol matriarcalista (per la seua forma, circular) i, per tant, femení, el qual, a més, està relacionat, per exemple, amb la seua condició de sobirans. Igualment, no sols, així, són coronats de glòria (com m’indicava Joan Roig i Montserrat, en un missatge del 13 d’abril del 2018) sinó que, a més, els fa que porten el timó de la seua vida, lo que en psicologia correspon al desenvolupament de l’arquetip del rei. Afegirem que aquesta coronació coincideix amb el moment de l’any (en l’hemisferi nord), en què el sol està en el punt més alt i en què té lloc el dia més llarg en llum de l’any, a finals de juny (i, així, ja en estiu), justament, el mes més vinculat, popularment i tradicional, amb refranys relacionats amb la collita del forment, fets que ens portaria a recordar Demèter (forment, corbella, etc.), deessa grega vinculada amb l’agricultura i amb la joventut.

Així mateix, no hi ha cap dubte de la relació entre el groc (el forment daurat) i el morat (el raïm). Entre els dos, representarien, per una banda, l’estiu (el groc) i, per una altra banda, el canvi i la renovació (el morat, resultat de unir el roig i el blau, això és, les dues parts de lo femení i, si ho féssem en térmens bíblics, la Mare de Déu junt amb el Nen Jesús). Al meu coneixement, que el cristianisme institucional volgués incloure el raïm, caldria interpretar-ho com un intent d’unir el pa i el vi (per exemple, en el fet que cada sant, sovint, porte u dels dos elements), i que, en canvi, no observem en les altres fonts mitològiques o religioses a què hem recorregut, fonts que, per contra, relacionen lo que creix cap a terra,… amb la segona mitat de l’any i no, com ara, amb la tardor (que, en el cristianime, es vincularia amb la verema, d’on sorgiria el vi de l’Eucaristia). Un exemple: Cautes i Cautopates (del mitraisme) i Demèter i Persèfone (el punt més alt de Demèter, deessa que té a veure amb la collita del forment,… estaria en juny). ¿No és, de finals de juny ençà, encara que, a penes es note, al principi, quan minva el nombre d’hores de llum (després d’haver aplegat al dia de major nombre de temps amb llum solar, en juny) i no, com ara, a partir de l’inici de la primavera d’hivern o cap al dia de la festivitat de Sant Miquel (29 de setembre)?

Així mateix, quant al blanc (relacionat amb Pèrsia) i al roig (relacionat amb Roma), direm que, partint de l’entrada “Naixement” que hi ha en l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, en el costumari, “El color blau cel s’atribueix als nens, i el rosa, a les nenes (abans, el vermell, als nens i el blanc, a les nenes)” (p. 483). Una dada interessant. Podria dir-nos que, en començar (de manera semblant a l’escrit “Fer córrer el temps”), Abdó i Senent eren passius i que, en aplegar a Roma, cada u dels dos germans bessons, ha passat a ser “un home dret i fet” i, com es sol dir, popularment, “Ja no és un xiquet”.

Un altre símbol és la llança, la qual, fins i tot, està present en el nom Senent (nom del sant que correspondria a Demèter), el qual significa, entre altres coses, “la punta de ferro de la fletxa o de la llança”, “pur”, “net”, “destil·lat”. La llança podria tenir relació amb el ceptre, això és, amb la vara que, a hores d’ara, es considera de comandament, ja que u dels símbols que acompanya Demèter (com hem comentat en el punt sobre l’origen precristià dels sants Abdó i Senent i sobre el fet que Demèter seria la deessa de l’agricultura d’on parteixen), és el ceptre, el qual, amb el pas del temps, segons informació de Viquipèdia (en consultar“ceptre”), s’hauria acurtat i, a més, acabava en una punta en la banda superior… així com la punta del tronc en què estava l’elefant mascle de Nepal i que així veié una germana meua durant un viatge que hi feu (*). En aquest sentit, tenint present lo que escriu Francisca Martín-Cano, en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, la llança aniria en línia amb lo que sovint s’ha considerat bastó de comandament i, en canvi, el seu significat tindria a veure amb la masturbació. Així, Francisca Martín-Cano comenta sobre “adminículos (*) paleolíticos tallados en cuerno animal (…) denominados por el término engañoso, inventado por Lartet en 1866, de ‘bastón de mando’” (p. 238) i tindria relació amb la masturbació amb banyes d’animals, per a que, com escriu en la mateixa plana, la deessa enviàs la fertilitat. A més a més, addueix que el fet que es relacione aquests adminicles amb el comandament, “sería para ocultar que serían asidas (*) por las manos vicarias (*) como báculo (*)/orgía (*) en sus prácticas orgiásticas mágicas de estimulación sexual sagrada para propiciar que la Diosa Hermafrodita/ Bisexual enviase la Fertilidad” (p. 286).

Quant a l’espiga, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant (Herder Editorial, 2015), si consultem “Espiga”, hi ha que és “el hijo que surge de la hierogamia fundamental Cielo-Tierra” (p. 478), això és, com la unió sagrada (hierogamia), en aquest cas, la que correspondria a Demèter i Persèfone. Més avant llegim que “Las obras de arte del Renacimiento representan la espiga como el atributo del verano, estación de las cosechas de Ceres, la diosa (*) de la agricultura, que aporta el trigo a los hombres y que aparece generalmente con un ramo de espigas en las manos” (p. 478), així com també ho fa la deessa Demèter, àdhuc, acompanyada d’espigues de forment i d’una corbella. Finalment, el diccionari indica que “es símbolo del crecimiento y de la fertilidad; a la vez alimento y semilla. Indica la llegada de la madurez, (…) es el florecimiento de todas las posibilidades del ser” (p. 478), no sols en la vida vegetal sinó també en la vida animal i en la humana. Adduirem, en relació amb eixe creixement, que l’expressió “Estar espigat”, com indica l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, vol dir “tenir bona creixença un adolescent” (p. 256). Joan Soler, quant a l’espiga, diu que és “Símbol de la fecunditat i atribut solar; també de germinació i creixement. (…) En la devoció popular, el ‘monument’ del Dijous Sant, guarnit amb espigues de blat, guarda el sentiment d’aquest misteri natural i sobrenatural de la ressurrecció de la natura, del blat, de la divinitat. L’espiga verda, just granada (*), haurà de madurar; cal esperar, del cel, el sol i la pluja al seu temps, que no caigui calamarsa i que cap malura (*) ni maledicció malmeti la collita” (p. 256).

Respecte a la condició de bessons (la dels Sants de la Pedra com també, per exemple, la de Càstor i Pòl·lux o la de Cautes i Cautopates), en el “Diccionario de los símbolos”, com ja em comentava Martirià Brugada i Clotas, en u dels primers correus electrònics, té a veure amb el dia i la nit. De fet, en aquest diccionari, podem llegir que els bessons “Son el día y la noche, los aspectos celeste y terreno del cosmos y del hombre” (p. 526), tot i que, com hem vist en part de la recerca, el seu paper (almenys, des de la visió cristiana) és més bé de protectors, en aquest cas, dels llauradors (*) i dels hortolans (*), per mitjà de la intercessió. A més, “A la dualidad de los gemelos míticos se aplica el curso ascendente (evolución) y descendente (involución) del sol” (p. 527), cosa que ocorre en els Sants de la Pedra. Igualment, La misma división se establece en el ciclo anual: fiestas de invierno y verano. Las fiestas de verano incumben a las mujeres y piden fertilidad para las plantaciones; las fiestas de invierno incumben a los hombres y dan gracias por los dones recibidos, las mieses (*) (p. 527). En el cas dels sants Abdó i Senent, ho fan amb la fertilitat del forment i, així, amb l’estiu, tot i que es tracte de dos hòmens, ja que són imitació de Demèter i Persèfone, dues divinitats femenines gregues anteriors als Sants de la Pedra, cristians.

Comentarem que, en l’entrada “Bessons” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, hi ha “Bessonets. Les dues estrelles anomenades Dos Germans o Bessonets eren un germà i una germana –o Adam i Eva, primers bessons del món- castigats a tornar-se estels perquè s’estimaven i es volien casar. Per als grecs eren els bessons Càstor i Pòl·lux (…). La constel·lació de Gèmini (*) o dels Bessons és coneguda també com els Ulls de Nostre Senyor” (p. 78). Entre les línies d’aquesta entrada, observem punts que hem tractat en altres passatges de la recerca: que s’estimaven molt, que eren germans i, a més, bessons i el de la constel·lació Bessons, relacionada, com ara, amb l’amor fraternal. Afegiré que desconeixia que aquesta constel·lació rebia el nom popular Ulls de Nostre Senyor.

Quant a la palma, que també apareix en un bon nombre de representacions escultòriques, estaria relacionada amb el martiri, lo que es coneix com la palma del martiri, la qual apareix junt amb sants i santes que moriren per la seua fe. A banda, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, hi ha que “La palma, el ramo, la rama verde se consideran universalmente símbolos de victoria, de ascensión, de regeneración” (p. 796). Afegirem que, en l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, sota l’entrada “Palma, palmó”, llegim “Símbol de victòria en combat, del martiri cristià –un àngel premia el màrtir amb la palma en el seu triomf celestial-“ (p. 534) i també la relaciona amb la Setmana Santa (la Passió) i, finalment, amb la fecunditat, la qual, com, més o menys, ho fa la Setmana Santa, esdevé en primavera, l’estació del reviscolament de la vida, de la regeneració. Així, afig que “Són restes de vells cultes arboris: arbres guarnits de fruites, garlandes, trofeus, amulets, exvots per propiciar la fecunditat” (p. 535). Podria passar desapercebuda, però, la culminació d’aquest reviscolament… té lloc, justament, en aplegar l’estiu i, així, amb la “mort” dels Sants de la Pedra, del forment, etc.

Respecte als morts que arreplegaven els germans Abdó i Senent, el 30 d’abril del 2019, sense haver tret aquest tema en tot el dia ni durant la recerca (recordem que el forment collit… “restaria mort” en ser espigolat), em feren pensar en una adaptació del forment, de la mateixa manera que el llaurador s’inclina amb la intenció de collir-lo…, però, en aquest cas, estaria representat pels “cossos de certs sants màrtirs” de què parla Joan Baptista Anyés (capítol primer d’aquesta obra de 1542), en lloc de fer-ho pels fruits de la collita de l’any abans de la recol·lecta. Comentarem que, en l’article Historia, arte e iconografia de los Santos Abdón y Senén”, de Daniel Benito Goerlich, en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres Festes de Carpesa”, hi ha una foto d’una obra de pintura que es troba en la Basílica de Sant Marc (en Roma) en què, els dos sants, junts i ajudant-se entre ells (de nou, els germans i l’amor fraternal), transporten el cos d’un mort. Estem, per tant, amb un detall important, ja que, el fet que, en lloc de posar-se a pregar (com Sant Isidre, en moltes obres d’art), es dediquen, com ara, a arreplegar morts, ens indica que aquests sants no estan vinculats a lo espiritual i sí, per contra, a la terra, a lo matriarcalista. Clouré aquest apartat de la simbologia dient que, quan he comentat, a moltes persones, aquest detall dels germans Abdó i Senent, després de parlar-los, primerament, del detall del sant castellà, la resposta ha sigut ràpida, entre els valencianoparlants: prefereixen els germans bessons i, així, indiquen que no prioritzen lo espiritual, ni lo místic (propi de la cultura castellana) sinó la terra i la seua inclinació preferent per lo matriarcalista.

 

 

Notes:  Arnau Folch, en relació amb el tema de l’abat Arnulf i amb Arles, escriu que “L’assaig més detallat que s’ha escrit sobre Santa Maria d’Arles i les relíquies dels sants Abdó i Senén és el que va escriure el 1868 el sacerdot de Prada de Conflent, Josep Tolrà de Bordas, amic i traductor de Jacint Verdaguer. Tolrà de Boradas situa l’inici de l’abadiat d’Arnulf, aproximadament, entre el 957 i el 967. El document que ho demostra, registrat a la Gallia Christiana, d’inicis del segle XI, diu: ‘Arnulf va ser abat l’any tercer, així com el novè, del regnat de Lotari, fill del rei Lluís’, dates que pràcticament coincideixen amb el viatge del comte de Cerdanya a Roma. Si amb ells hi anava l’abat de Cuixà, seria ben normal que en la comitiva comtal també hi anés l’abat Arnulf, l’altre interessat de la butlla, que feia que el monestir entrés sota la protecció directa de Roma –en un sentit nominal, simbòlic-. També és molt probable que, com solia fer-se, ja que passava per Roma aprofités per comprar o es fes d’alguna manera amb les ‘suposades’ relíquies”.

En el missatge que envií a Kike Gandia, el 27 de gener del 2019, hi havia que, “Quan, l’any 957, una revolta de poderosos besaluencs posà fi a la vida del seu germà Guifré II, Sunifred davallà de la Cerdanya amb un exèrcit propi, sotmeté els insurrectes i, prescindint ara ja de la intervenció reial, els confiscà els béns. Des d’aleshores fins que morí governà sol la totalitat de les terres que altre temps havia aplegat son pare, bé 
que a vegades es féu ajudar del seu germà Oliba, en unió del qual l’any 959 donà a un vescomte Isarn els béns confiscats al traïdor Unifred. Home piadós i atent envers l’Església, fou un dels capdavanters en els viatges a Roma, que donaren una major independència eclesiàstica als comtats catalans: pel desembre del 951 viatjà a Roma juntament amb el bisbe Guisad d’Urgell, l’abat Arnulf de Ripoll, segurament l’abat de la Grassa, el prior de Rodes Tassi, el fundador de Sant Benet de Bages Sal·la i potser el monjo Sunyer de Cuixà. Trobant-se sense bisbat propi,
propulsà la intervenció eficaç dels monestirs dels seus dominis; sobretot impulsà les construccions de Cuixà, cenobi al qual féu nombroses donacions territorials i on el 965 posà com a abat el cluniacenc Garí. Sembla que restà solter tota la vida. A la seva mort el govern dels comtats passà als seus germans Oliba i Miró”.

El cenobi és l’habitació dels cenobites, és a dir, la dels qui, en els primers temps del cristianisme, es retiraven en companyia d’altres per a fer vida religiosa.

Aquesta germana meua preguntà a un home per què u dels dos elefants que ella veia estava relacionat amb un tronc que, en la banda superior, acabava en punta, mentres que l’altre ho feia en pla. La resposta, molt interessant, fou perquè el de la punta… era un elefant mascle i perquè el del tronc “pla”, per contra, era un elefant femella.

Adminículo, en valencià, adminicle, és un objecte que serveix per a sostenir qualsevol cosa.

Asidas, en valencià, vol dir agafades.

Vicàrias, en valencià, equival a vicàries. L’adjectiu vicari (vicària, en femení) fa al·lusió a qui assisteix un superior en les seues funcions, que el substitueix.

Báculo, en valencià, bàcul, vol dir “Crossa pastoral d’un bisbe”, “bastó”.

Una orgia és una festa sexual de participació múltiple.

Ceres és la deessa romana de l’agricultura.

Granada, ací, femení de granat (i que, en valencià, també s’escriu grabada), vol dir  gran, ja feta.

La malura és una malaltia epidèmica, especialment de les plantes.

Llaurador, en el Diccionari Català-Valencià-Balear”, apareix, entre altres coses, com “//2. Home que es dedica a llaurar (…). // 3. Persona dedicada als treballs agrícoles o que viu en el camp”.

La paraula hortolà, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, va acompanyada, com ara, de la definició “//1. Qui conra hort”.

Mieses, en valencià, equival a messes. Les messes són els sembrats de plantes segadores.

És tan correcte la forma Gèmini com Gèminis.

Simbologia i els Sants de la Pedra

 

A continuació, oferim informació sobre simbologia relacionada amb els Sants de la Pedra, a partir de paraules clau que apareixen en escrits o, per exemple, en relats relacionats amb els sants Abdó i Senent.

 

Simbologia (vocabulari històric, literari i artístic)

En llibres històrics sobre els Sants de la Pedra, entre els quals inclourem l’obra “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” de Joan Baptista Anyés (editat en la Ciutat de València, en 1542), el “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen”, del P. Miquel Llot de Ribera (editat en Perpinyà, en 1591), passant pel llibre “Vida portentosa, y sagrada Novena de los Santos martyres, S. Abdón, y Senén” (publicat en Calasparra, en 1765)  i també, per exemple,  en goigs i en obres d’art, hi ha present una simbologia, uns missatges que he cregut adient interpretar, en alguns casos, fins i tot, a través de correus electrònics enviats a persones que han pres part en l’estudi.

No obstant això, abans de passar al desglossament del simbolisme, introduirem un apartat tret del llibre “Hombres, ritos, dioses. Introducción a la historia de las religiones”, de Francisco Díez de Velasco, quan, en el punt 2.1.7. EL CEREAL, LA PASIÓN Y LOS MUERTOS”, parla de tres classes de simbolisme a nivell mundial. A més, fa un repàs sobre el forment, sobre l’arròs, sobre la dacsa, etc. Sembla que hi ha coincidències, quant a la visió del món, en punts geogràfics del planeta ben dispersos. El text, ací traduït al valencià, diu que “Per una banda, la del Déu que naix, mor i ressuscita, tan comuna en les mitologies de les civilitzacions antigues [,] (…) simbolitzen l’eternitat però també la immediatesa de les forces de la generació que es materialitzen en els misteris de la sexualitat. La segona creença, molt relacionada amb l’anterior, imagina la divinitat patint una passió (amb flagel·lació) i víctima d’una immolació (…) i, en acabant, ingerida pels seus cultors (*). Apareix en llocs tan diferents (…) i no és menester postular (*) una influència cristiana per a la seua presència; es tracta de creences que s’insereixen perfectament en la ideologia de les societats agrícoles més arcaiques. La tercera creença empra el simbolisme del gra per imaginar el destí final dels difunts (…), així, la persona difunta, després de la seua mort, torna al si de la seua mare terra i renaixerà d’alguna manera. Aquesta esperança en una vida posterior a la mort, esperança que no sabem si ja pogué existir en el paleolític (encara que és probable, emparada, potser, en el símbol natural de la renovació estacional), s’enforteix entre les poblacions agricultores sedentàries”.

En línia amb aquestes paraules sobre els cereals i els morts, contaré un fet real. El 7 de maig del 2005, durant un reportatge del programa Informe Semanal”, en què es tractava sobre la sequera en Espanya, vaig oir un agricultor. L’home, que treballava i collia civada, digué: “[La planta, la cevada,] Echa el grano por supervivencia”…

I, ara sí, passem a la interpretació de la llegenda dels Sants de la Pedra.

Començarem dient que, entre la majoria de les versions sobre la vida dels sants Abdó i Senent, hi ha que parteixen de Pèrsia (lloc que, en més d’una poema religiós en forma de goigs, s’identifica amb les arrels dels sants, on reberen la vida), com apareix, com ara, en els goigs de Llorenç de Rocafort (“a Pèrsia teniu l’arrel / a Pèrsia rebeu la vida”). En canvi, en el ball parlat d’Almoster, s’identifica amb el cristianisme (“Eren prínceps de la Pèrsia / i també germans carnals, / fills de pares virtuosos, / religiosos i lleials, / que del bressol a la tomba / varen seguir i imitar / les virtuts dels seus bons pares”) i “Bons homes i bones dones / que sou perses i cristians / vostra veu s’escoltarà”, un fet constant en més d’un goig. Igualment, en l’obra de Joan Baptista Anyés, es parla, molt prompte, “dels confins de Pèrsia”, justament un poc després de l’inici de l’obra, amb un inici semblant al d’una rondalla.

Nogensmenys, en l’obra “Vida y novena dels invencibles y gloriosos mártirs los sants Abdon y Sennen, patrons de la vila y vall de Arles en Vallespir”, publicat en Perpinyà, en 1817, hi ha que “Llavors se trobaban en aquella ciutat los reys Abdon y Sennen, tal vegada per prestar obediencia al emperador, com a vassalls del imperi, per haver conquistat llurs terras y estats” (p. 4). No sol aparéixer Pèrsia, ni els Sants de la Pedra (en aquest cas, en una ciutat de què no es diu el nom, llevat que siga Babilònia, que sí que apareix en la pàgina anterior). Tot i això, els germans, en aquelles terres, continuaven soterrant els màrtirs (p. 4).

Per contra, Roma figura com la terra del paganisme, és el lloc de prova on els dos germans, Abdó i Senent, confirmen que no tenen intenció d’abraçar la cultura romana i que, per tant, manifesten que aproven el cristianisme i que continuen essent cristians.

Deci, l’emperador romà, simbolitzaria, al meu coneixement, la temptació, el desig de poder. Així, per exemple, en l’obra “Vida y novena dels invencibles y gloriosos mártirs los sants Abdon y Sennen, patrons de la vila y vall de Arles en Vallespir”, de 1817, hi ha escrit “veyent lo emperador que no podia rendir á sa voluntat los nostres sants per las vias de la sua enganyosa dolsura” (p. 29).

L’espasa, a més de ser l’arma amb què decapiten els dos germans, em recorda la corbella. Tenint present que els sants Abdó i Senent foren els qui substituïren Demèter i Persèfone (i que aquestes divinitats gregues tenien a veure amb la vida en contínua regeneració i, en el cas de Demèter, amb la collita del forment i amb la corbella), en l’espasa, hi ha una manera de dir que, els dos germans, han arribat a lo més alt de la joventut (el forment ha crescut al màxim i ho ha fet en estiu, justament abans que el tallassen dels camps així com el dia 30 de juliol “ho fan” amb els seus caps amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra) i, així, han vençut la infantesa (“la criatura” de què parlen els goigs de Montalba, de 1858) i, com en un relat, “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (editat en 1980, en l’edició valenciana, p. 42), han passat de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd (*), un home, un fruit, un projecte…) a la valentia (la calor de l’estiu, i, així, ja estan fets uns hòmens, braus, amb gosadia, amb criteri propi i assertius).

En l’escrit de Carles Macià, hi ha que la mare d’un jove indi s’acosta al seu fill, a qui, son pare, Ploma Negra, dona una bossa que havia de portar a un amic i cap d’una tribu, Cavall Solitari, d’un altre país. En aplegar, el jove, al nou país, “Cavall Solitari la va prendre i en va traure el contingut: un grapat de pedretes verdes a ratlles blanques” (p. 42).

Més tard, el jove, en tornar al poblat d’on és natural, lliura a son pare una bosseta (enviada per Cavall Solitari). Llavors, “Ploma Negra va prendre la bosseta i va vessar-ne el contingut a la seua mà: un grapat de pedretes de color roig viu” i entén el missatge. Immediatament, el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu: “—Ploma Negra i Cavall Solitari són guerrers braus i savis. Ells saben fer parlar les pedres: les verdes han dit que tu has anat del teu país al de Cavall Solitari; les vermelles, que tu n’has tornat. Ploma Negra és un guerrer brau i astut. Ell sap com fer córrer el temps: en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”.

I, després d’haver escrit aquestes línies sobre aquest relat (fet, a propòsit, en un llibre preparat, principalment, per a adolescents que tenen onze o dotze anys), direm que hi ha goigs o, per exemple, la novena de Calasparra (de 1765), en què apareixen els colors blanc en les assutzenes (també sinònims de “lliris blancs”) i les relacionen amb Pèrsia; en canvi, quan Abdó i Senent apleguen a Roma (o bé, amb la mort) o bé apareix el color porpra (relacionat amb la penitència i, per exemple, amb el sacrifici (*)) o bé el color vermell (goigs de Llorenç de Rocafort). Recordem que la porpra, a banda de ser una matèria colorant roja, és, com llegim en el Diccionari Català-Valencià-Balear”, el color vermell fosc tirant a morat,  una tela tenyida de porpra i també “Vestits de porpra portats com a emblema d’autoritat, especialment pels emperadors, pels cardenals, etc.; la dignitat imperial o cardenalícia”.

Així, els germans Abdó i Senent, després de la mort (això és, de la seua condició de xiquets, des del punt de vista psicològic i ritual), passen a ser sants, ja que han sacrificat la seua vida per la defensa del cristianisme i, per tant, com la llum del dia (*) (o com lo que, inicialment, era un gra soterrat en la terra), ha aplegat el moment de màxima lluminositat del dia (juny i juliol) i, així mateix, es pot oferir part de la collita (la vida dels sants, el forment) en acció de gràcies.

Sobre l’etapa nova que s’obri, d’aleshores ençà, la jovenesa, comentarem que, en un dels goigs de Montalbà, hi ha que “Tos sants exalant parfum, / passaran llur minyonesa / Suava y pura com la llum: / Y claveils que Deu purpura”, això és, que no sols deixen arrere la minyonesa (l’adolescència) sinó que, a més, mitjançant Déu, es produeix en ells un canvi (púrpura) cap a una vida nova en què són els qui en porten les regnes així com, per exemple, el jove del relat “Fer córrer el temps” ha deixat de ser un xic i passa a ser un home.

En la collita, intervindria la corbella (o la falç), la qual, com llegim en l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, mitjançant l’entrada “Falç”, és una “Eina lunar i femenina, per la forma corbada (les eines i armes rectes són solars i masculines, símbol de penetració i impuls). També s’anomena corbella –per la forma corba-, i volant –i volanters, els segadors-. Símbol de la sega, segons Apuleu, hom ofrenava falçs a Ceres, com a exvots” (*) (p. 272). ¿Per què els Sants de la Pedra, en les obres cristianes, porten, a diferència de Demèter, una espasa i no, com ara, una corbella? Crec que per un motiu: l’espasa podríem associar-la a l’esperit patriarcal que adopta l’església… justament des del segle IV, quan apareixen les primeres dades escrites (des del punt de vista tradicional) en què es parla dels Sants de la Pedra, això és, unes dècades després que l’emperador Constantí I permetés la llibertat de culte i, a poc a poc, el cristianisme deixàs arrere lo matriarcal (sobretot, des dels alts càrrecs, malgrat que, com sempre, hi hauria persones que no renunciarien a la filosofia matriarcal) i passaria a estar vinculat al poder polític, fet que encara cueteja en les línies cristianes que, per exemple, remarquen l’obediència a les autoritats eclesials en lloc d’una Església (i d’un cristianisme) descentralitzats i, a més, oberts a les persones, a la senzillesa, a la diplomàcia i, com ara, als temes socials, en altres paraules, matriarcalista.

Els Sants de la Pedra, no accepten, en cap moment, ni adorar els déus romans, ni Apol·lo, ni Júpiter, tres maneres amb què, diferents fonts consultades, representen el paganisme.

Així mateix, direm que tant el ritual d’acció de gràcies com els de celebració del pas de la infantesa a la joventut i a la comunitat adulta són ben antics i anteriors al naixement del cristianisme.

Quant als lleons, també porten corona i, a més, en lloc d’atacar els germans Abdó i Senent, els fan costat. En menor nombre de fonts, uns ossos apareixen junt amb els lleons. Aquest detall m’ha recordat el ball dels cossiers (en l’illa de Mallorca) i la Moma (amb motiu de la festivitat del Corpus, en la Ciutat de València) i, així, el matriarcalisme, sobretot, tenint present que els Sants de la Pedra, per exemple, substituïren Demèter i Persèfone. Igualment, com podem llegir en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, hi ha que Lleó, signe del zodíac que cau entre el 23 de juliol i el 22 d’agost, just en un moment en què ho fa la festa dels Sants de la Pedra (30 de juliol), és l’emblema (*) del poder soberano, de la fuerza noble” (p. 637) i que el lleó, “es símbolo de poderío y de soberanía; símbolo también del sol, el oro, la fuerza penetrante de la luz y el verbo (…), de justicia” (p. 637). Així mateix, en més d’una font, com ara, en l’obra “Vida y novena dels sants Abdon y Sennen” (*) (publicada en Perpinyà, en 1817), també apareixen dos lleons i quatre ossos. Nogensmenys, hem trobat pocs casos en què es parle de quatre lleons i de dos ossos; per exemple, en l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana” (premi Franciscàlia, 1961): “Després d’assotar-los cruentament els portaren al sangonós areny on abocaren quatre lleons i dos ossos (sic), feren el senyal de la creu i aquests se n’anaren esguardant-los, amb l’expectació esbalaïda (*) de la plebs. Valerià escampà la veu que allò era degut a la màgia persona més que no pas a virtut de cristians” (pp. 9-10). I també en el primer volum de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, quan l’autor escriu que “Lo cierto es que fueron llevados a la arena del circo romano, las fieras –dos leones y cuatro osos- se negaron a devorarlos y en cambio se les acercaron para lamerles los pies” (p. 377). Quant al color de la corona dels lleons, ¿no és de color or, la corona dels Sants de la Pedra i podria evocar-nos la d’un lleó (*)? I, una segona pregunta: els dos sants, ¿no tenen molt a prop els lleons, als seus peus, en moltes representacions escultòriques?

Així mateix, quant a la corona, direm que substituiria la gorra frígia dels bessons mitraics Cautes i Cautopates, gorra que figura en una de les obres artístiques més conegudes i en què els Sants de la Pedra apareixen amb un ceptre dalt dels seus caps i és Déu qui els el posa. De fet, en l’article “Tradicions, espectacle i folklore” (https://www.setmanarisoller.cat/opinio/2010/04/16/281876/tradicions-espectacle-i-folklore.html), de Josep Bonnín i publicat en el setmanari “SÓLLER.cat”, quan parla sobre els Reis Mags, afig que, “En un principi els mags eren caracteritzats amb gorra frígia dels sacerdots del déu persa Mitra, però davant el dubte que creava, i l’astrologia estava prohibida, els hi canviaren les vestidures i empraren la corona a l’usança llatina”.

Respecte als ossos, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, hi ha que, “En Europa, el soplo misterioso del oso emana de las cavernas. Es pues una expresión de la oscuridad, de las tinieblas” (p. 790) i, a més, les cavernes, com les coves, estan relacionades amb lo femení (fins i tot, amb un paral·lelisme sexual com qui parla del interior de la mare, on es prepararà el futur nadó, de la mateixa manera que el gra ho farà enmig de la terra en ser-hi colgat durant la llaurada). Així mateix, els ossos, partint de lo que llegim en el diccionari, com que estan tranquils, representarien que l’inconscient està dominat i, a més, tenint present que encara pren el significat de protector (més d’una vegada apareix en publicitat de bancs), podrem dir que tindria relació amb la llar i, així, amb lo femení. A la fi, partint d’aquest apartat, podem deduir que, no sols eren forts i valents (els germans Abdó i Senent), sinó que, com es diu popularment, “amansien les feres”, els ossos i els lleons (almenys, en la visió cristiana de la llegenda). De fet, hi ha un detall del retaule de Jaume Huguet (s. XV), en què apareixen agenollats i pregant en l’amfiteatre mentres que, al costat dels dos germans, hi ha dos lleons i dos ossos amb els peus en terra i tranquils (p. 29 del llibre de José Sistac Zanuy); o, per exemple, un gravat francés de les darreries del segle XIX, el qual aparegué en una revista francesa (i que figura en la pàgina 43 del  llibre de José Sistac), en què els veiem drets i pregant (amb les corones de sants) i, al mateix temps, hi ha dos lleons llepant els peus d’u dels bessons, mentres que els ossos (com també els lleons), no estan en una posició agressiva sinó, més bé, de submissió als sants.

Sense eixir-nos de lo relatiu als ossos, adduirem que, si bé bona part de lo escrit en aquest apartat, jo ho havia deduït per intuïció, quan passí a consultar l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó,… trobí que l’entrada “Ós” incloïa que “El caràcter fecundador de l’Ós prové del seu simbolisme lunar, en el sentit que desapareix a l’hivern i apareix de bell nou a la primavera, mor i ressuscita, com la Lluna, i té, com ella, virtut fecundadora” (p. 521). I, per a rematar la jugada, Joan Soler addueix, amb unes paraules molt interessants, que “És un dels animals més representatius del Pirineu (…). L’Ós domina en la mitologia pirinenca (…). L’Església, en un concili del segle VII va arribar a condemnar ‘tot aquell que interrogui els endevinadors i els que fan passejar els óssos per enganyar la gent senzilla’” (pp. 521-522). De fet, en la mateixa plana 522, hi ha que la Caça de l’Os, és una “Festa pirinenca provinent d’un ritu antiquíssim de fecunditat, possiblement cèltic. S’estén des d’Andorra al Vallespir (Arles del Tec, Sant Llorenç de Cerdans, Prats de Molló), i per tot Centreeuropa, d’Alemanya als càrpats romanesos. Els símbols fàl·lics i el tema de la fertilitat hi són prou visibles”.

I, per si la menció que Joan Soler i Amigó fa al Vallespir i a Arles (quant a l’os), pogués semblar accidental, afegirem que, encara que en la pàgina 523 fa al·lusió als ossos (amb un paper que ens pot evocar el dels simiots), és a dir, “óssos famèlics que baixaven del bosc” (sic), sí que n’he considerat interessant adduir que, com molt bé comenta l’autor, i, a més, hi coincidesc, l’abat Arnulf (en paraules seues, “bisbe Arnulf”) i la introducció dels cossos dels Sants de la Pedra (de què ell no fa esment) representarien “la lluita de la civilització contra el salvatgisme bàrbar, de la nova religió contra la vella, del Bé contra el Mal”.

Sobre els ossos i també dels lleons, direm que, en el llibre “Mitologia cristiana”, de George Every, veiem que, en el capítol titulat “Vides de sants”, inclou que, en un passatge dels Fets dels Apòstols, però en la versió no acceptada per l’Església (apòcrifs (*)), concretament, en els fets de Pau i Tecla, hi ha que “Tecla el va acompanyar a Antioquia, a Síria, on ell va denegar cap lligam amb ella. La van llançar a les feres per haver estripat la capa i la garlanda d’un home de certa distinció que havia intentat fer-li l’amor, però els lleons i els óssos o refusaven tocar-la o devoraven una altra víctima” (p. 89). Una dada realment interessant per a la recerca.

 

 

Notes:  Cultors vol dir que cultiven, que freqüenten o que, per exemple, practiquen amb amor”.

Postular significa demanar, exigir, defendre… una idea.

La frase Estar verd està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.

Sobre sacrifics, recordem, com ara, el dia de la Passió (Divendres Sant). Així, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i Alain Gheerbrant (editorial Herder, 2a edició, 2015), en l’entrada “Violeta”, es fa esment a “las colgaduras y las ropas violetas de las iglesias el viernes santo” (p. 1075).

Quant a la llum del dia, el mes blader és juny, en què es sol collir el blat (o forment), i la festivitat dels sants Abdó i Senent és el dia 30 de juliol.

Hem tret la informació sobre “Exvots” a partir de l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, publicat per Editorial Barcanova, en 1998.

Emblema vol dir “símbol”.

Sobre l’obra de Perpinyà, publicada en 1817, des d’ara, adoptarem el nom que apareix en aquesta entrada.

Esbalaïda significa estupefacta, meravellada, atònita”.

En l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, si passem a l’entrada “Lleó” (p. 388), veiem que “és atribut solar” i, per exemple, que “L’or –també solar- és tingut com el ‘lleó dels metalls’”.

Apòcrif és una paraula que prové del grec “apo” (‘des de’) i “krypto” (‘ocultar’) i significaria, originàriament, “secret”

El sorgiment dels Sants de la Pedra

Tot seguit tractarem sobre part del simbolisme relacionat amb els Sants de la Pedra i que va unit al sorgiment dels Sants Abdó i Senent, a mida que passaven els segles.

Abdó i Senent, com ja hem vist en altres apartats, estan vinculats a lo femení, a la cultura mediterrània, a Demèter i, fins i tot, si ho fossen a Pèrsia o a llocs més orientals (que, com molt bé sabem, hi ha una forma de concebre el món molt distinta a la considerada occidental, és a dir, a la capitalista i individualista),  encara ho reforçaria. De fet, com hem tractat en un altre punt de la recerca, hi ha prou semblances entre els Sants de la Pedra i Cautes i Cautopates, dos germans bessons de la religió mitraica (vinculada amb Pèrsia), religió de què el cristianisme prengué molts trets que passarien a formar-ne part. Tot i això, direm que, a diferència de com apareix Demèter en la tesi d’Angie Simonis i, sobretot, la valoració positiva que l’autora (que no era creient, però sí espiritual) fa de Jesús, el qual relaciona amb lo femení, Joan Baptista Anyés (escriptor amb un estil medieval, encara que visqués en l’època de l’humanisme i del Renaixement) trau els Sants de la Pedra, fins i tot, com uns fidels agressius (com ho simbolitza l’escopinada, la qual també apareix en la “Llegenda daurada” i en un ball parlat d’Almoster conegut com “El ball de Sant Abdó i Sant Senén”, del segle XIX i que, en la Bíblia, podria recordar-nos el passatge de Jesús quan expulsa els mercaders del temple, detall que no el fa un personatge agressiu). Aquesta violència que hi exposa Joan Baptista Anyés (1480-1553), posterior a la proclamació del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà, no està present, ni es defén, en els capítols bíblics que estem analitzant.

Igualment direm que els dos sants i la seua relació amb lo femení, malgrat el dualisme que representen (en línia del Ying Yang, de l’home / la dona, del dia / la nit, de Cautes i Cautopates, de Demèter i Persèfone, etc.), vindria pel fet que, per exemple, 1) són dos prínceps (tinguem present el numeral, dos, clarament relacionat amb lo femení) que havien acceptat el cristianisme (visió del món clarament orientada a la bondat, a la valoració positiva de la dona, etc., a pesar que Jesús, en determinats moments, com ara, en el temple, censura l’actitud dels mercaders que s’inclinaven per corrompre la funció del temple, però que, per exemple, no fa ús de la violència i li la censura a Sant Pere quan pren l’espasa), 2) que s’hi declaraven fidels, a més que, 3) eren persones misericordioses i que feien obres de bondat (un valor clarament relacionat amb lo femení i amb lo matriarcal).

Tot lo que he exposat, fins ara, sobre la cristianització de lo pagà, ens porta a un canvi en lo funcional i en lo simbòlic, no sols perquè, als Sants Abdó i Senent,  se’ls intentarà donar un paper diferent (a mida que s’introduesquen, amb el temps, en la cultura pagana) sinó perque, a més, vindrà acompanyat de les seues representacions, dels seus símbols, de la llegenda que els sostenirà per a justificar la necessitat d’inserir-los culturalment, i de quina serà la seua finalitat (ara, sí, en la religiositat cristiana i, així, fora de la mitologia grega i de les creences paganes).

I aquest canvi fou important perquè, com assenyala Angie Simonis, “La función étnico-simbólica perduró vinculándose lo religioso a realidades económicas, sociales y espaciales. Tras la cristianización, la religión de la naturaleza redirige sus rogativas, conjuros y bendiciones a santos protectores y se mantienen relacionadas con el ciclo productivo de solsticios y equinoccios del calendario pagano, celebrados con ritos específicos de agua y culto al sol (…). (…) Se adaptan las estructuras sociales a la nueva iglesia a través de cofradías, fiestas, etc. donde la vecindad y la religiosidad con [= son] casi indistinguibles y viven en armonía y cohesión. Y de la celebración de ritos en cuevas, montes y bosques se pasa a la construcción de ermitas, iglesias parroquiales y monasterios en los mismos lugares donde se rinde devoción a santos sincretizados con personajes míticos” (pp. 304-305). Pregàries, conjurs, benediccions a sants protectors, cicle productiu ,ermites, santuaris,… ¿no estan relacionades, aquestes paraules, per exemple, amb els Sants de la Pedra? La resposta és afirmativa.

Seria, amb aquest pas, quan, per a aplanar aquesta conversió, alhora, de lo femení (Demèter i Persèfone) a lo masculí (Abdó i Senent), s’introduiria, en la cultura pagana, la figura del mitjancer espiritual (per exemple, els sants, les santes i les marededeus) com a substitut de la divinitat agrícola anterior al cristianisme. El seu paper, com escriu Martí Gelabertó Vilagran, passa a ser doble: “conquistar espiritualmente los territorios geográficos bajo dominio de las fuerzas siniestras del mal, y desterrar de las mentes humanas cualquier atisbo de su creencia, a través de la fundación de santuarios, ermitas o capillas dedicadas al culto de la Virgen María o de los santos protectores del panteón cristiano y de sus sagradas reliquias en aquellos lugares indómitos”.

I, dins d’eixes forces sinistres del mal que, atenent a la tradició popular, s’assolí arrancar de moltes poblacions, estaven els simiots, de què parlarem, ací, només de passada, en al·lusió, tot seguit, a Arles (població del Vallespir). En paraules de M. Gelabertó, els sants Abdó i Senent, fins aleshores “todavía ignorados por el mundo cristiano, podían conjurar el azote que arruinaba su tierra (…) localidad donde está más vivo su recuerdo (…), incluso una calle de su barrio antiguo se denomina Rue du simiot”. També en parla, fent referencia a Sant Pau (la Garrotxa) o, per exemple, a Les (la Vall d’Aran), on hi ha una escultura “donde se ve a la Virgen María pisando el cuerpo de otro simiot, cuyo aspecto monstruoso es calcado a los existentes en Arles”. Aclareix, al final de l’article, que, “Para Joan Amades (…), los simiots de Cataluña serían una forma cultural de los sátiros de la mitología grecorromana, criaturas masculinas que vagaban por bosques y montañas”. De fet, Joan Amades, considerava que els simiots havien sigut “combatuts i reduïts pel cristianisme”, com podem llegir en l’apartat dedicat al 30 de juliol, quan tracta sobre els Sants de la Pedra.

Després d’haver tractat prou aquest apartat de la interpretació de les paraules de Sant Lluc referents a la conversió (que hem tancat amb el tema dels simiots i de la introducció, fins i  tot, de la Mare de Déu), és, aleshores, quan, des del meu punt de vista, sobretot, després d’haver consultat la versió de Jaume Ayats Abeyà, en l’article “Dels Sants Màrtirs de Vic a Càstor i Pòl·lux” , em fa pensar que el fet de la substitució de Demèter i, en el seu cas, Ceres (deessa romana equivalent a la grega i relacionada amb l’agricultura), pels Sants de la Pedra (clarament vinculats al forment, el qual es cull entre juny i juliol), seria una adaptació feta pel cristianisme, principalment, després de la caiguda de Roma (any 476), en forma de dos sants que podrien fer el paper del pa i del vi, però per mitjà de dos jóvens (¿qui sap si per allò de reforçar el missatge a través de lo de “dos millor que u”?) i en ple estiu i, per a donar-li caràcter festiu, després de la collita del forment en moltíssimes poblacions i, així mateix, de l’aparició del raïm primerenc, tot i que la collita del forment és pròpia d’eixos mesos i, no així, la verema, malgrat que també hi ha poblacions, com ara, del Vallès  Oriental (per exemple, Mollet del Vallès i Parets del Vallès), on fins i tot, la sega del forment té lloc a finals de juliol i, fins i tot, a primeries d’agost.

Adduirem que els paràgrafs següents tracten aquest apartat de la cristianització, relacionat amb el simbolisme de la collita.

En primer lloc, la “decapitació dels jóvens”, com la del blat, aniria unida, simbòlicament, a la “mort” del mes més llarg de l’any, quant a hores de llum, i en donaria pas a u més curt, encara que només ho fos una hora, com ho manifesten refranys com “En Agost, a les sis és fosc”  (Vinaròs), “Agost, a les set ja és fosc” (Mallorca) o “Per la Mare de Déu d’Agost [15 d’agost], a les set ja és fosc” (Barcelona, Empordà, Menorca), trets del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, ben diferents a alguns, de juny i de juliol, relacionats amb la sega, com ara, “Pel juny, la falç al puny” (perquè és el mes de juny el propi de la segada), “Al juliol, segadora al puny” (Sant Esteve de Llitera (*)) i ”Al juliol, sega qui vol” (Pallars), també del mateix diccionari. N’hi hem d’afegir dos, ja que es parla de les solars.

Per a comprendre un poc més aquesta “decapitació juvenil” direm que el mes típic d’inici de la collita del forment és juny (en l’Horta de València, segons un oncle meu, s’iniciava per Sant Joan i acabava per Sant Pere), però en altres comarques (de l’Alcalatén, però també de pròximes a les ciutats de Tarragona o de Barcelona), es podia retardar unes setmanes o quasi un mes, cosa que l’acostaria a l’inici de les setmanes més caloroses de l’estiu (la canícula) i també a la festivitat dels Sants de la Pedra (30 de juliol).

Però, així mateix, i coincidint amb unes paraules que vaig enviar a Joan Roig i Montserrat, després d’intuir que aquesta “mort dels dos jóvens” estigués, fins i tot, vinculada al pas del fet de ser xiquets o adolescents a ser persones que manegen la seua vida i que es tractàs d’una espècie de ritus, observí que podia ser així. A més, em cridava l’atenció el fet de l’edat que assenyalaven alguns goigs, als setze anys (en el cas del més gran) i als quinze (en el més jove). Tot seguit exposarem aquests comentaris i informació treta del llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, de Francisco Javier Fernández Conde, on, curiosament, se’n parla d’un ritus i, a més, en relació a aquest fet, apareixen… els mateixos anys i té a veure amb jóvens del gènere masculí, malgrat que relacionats amb territoris de l’històric regne de Lleó (nord-oest peninsular) i sense que es parle dels sants Abdó i Senent. Igualment, cal tenir present (com ja ho farem en l’apartat de vocabulari en relació amb els goigs i amb altres escrits) que, en alguns goigs, figuren com a persones que passen del color blanc (la innocència, d’on venien, de Pèrsia), al vermell (la decisió, la valentia, relacionada amb Roma). Anem a pams sobre aquest apartat relatiu a l’edat dels Sants de la Pedra.

En uns missatges enviats a Joan Roig i Montserrat (12 i 13 d’abril del 2018), gogista i capellà, li ho comentava i el 13 d’abril del 2018 em respongué així a aquesta possibilitat: “Efectivament, sofrir la mort per al Crist no només els corona de glòria sinó que els fa amos de si mateixos, guanyen una nova vida. Ja ho havia dit Jesús: qui perdi la seva vida per mi la guanyarà.

Ara, en els poemes s’utilitzen figures líriques, que tinguen força i gràcia per expressar realitats molt profundes difícils d’explicar”.

S’hi confirmava, doncs, la hipòtesi, en línia molt pròxima a la de Demèter i Persèfone, també vinculades a l’estiu i al pas del mes més llarg en llum dins de l’any astronòmic.

I també sobre aquesta transició, una de les quals seria la dels Sants Abdó i Senent, encara que no figure en el llibre de Francisco Javier Fernández,  on podem llegir, en l’apartat sobre ritus de pas, que “Con ellos se intentaba plasmar en una celebración ‘la ruptura con la vida antigua y el ingreso en la nueva’. De esa forma se sacralizaba y consagraba dentro de un grupo social el status de cada componente y sus respectivos cambios dentro del mismo, porque, como decía M. Harris,

[…] la principal función de los ritos de paso es la de dar reconocimiento comunitario a todo el complejo de relaciones nuevas o modificadas y no meramente a los cambios experimentados por los individuos que nacen, se casan y mueren”. (pp. 399).

A més, afig que era propi de moltes cultures, “mediante los cuales el grupo de niños abandonaba su status de infancia, para integrarse en el grupo de jóvenes o adultos, sin que existiera siempre una correspondencia entre pubertad biológica y madurez social. (…) El pago de la ‘quartilla’, que hacen los mozos en algunos pueblos de León cuando cumplen quince o dieciséis años, podría constituir un buen ejemplo de esta realidad socioreligiosa”. (p. 400).

Comentarem que, etnològicament i tradicionalment, es considera que l’any agrícola comença el dia de Sant Miquel (29 de setembre) i que, nou mesos després, en aplegar la festa de Sant Joan Baptista (24 de juny) i el dia amb més hores de llum de l’any… i de la collita del forment, accedim a la culminació de la jovenesa. Serà aleshores que, a poc a poc, Persèfone, figurativament, “inicia el relleu” de Demèter i, així, el camí cap a l’adultesa (simbòlicament representada per la primavera d’hivern), això és, cap al pas biològic previ a la vellesa.

Passen a considerar-se’ls persones que ja han deixat de ser xiquets (el color blanc, sovint vinculat a la innocència), que ja no són jóvens (amb quinze o setze anys, en el cas dels sants Abdó i Senent, ja que ho mostren amb l’actitud que adopten davant de l’emperador Deci, així com del fet que decideixen per ells mateixos i amb el seu estil de vida matriarcal). Com a puntuació direm que lo que en aquests pobles lleonesos és la “quartilla”, correspondria al pagament que fan els Sants de la Pedra (així com el forment), és a dir, a la seua vida (la collita). A més, es dona el cas que l’any agrícola s’inicia el dia de Sant Miquel (29 de setembre) i, nou mesos després, quan es considera que som en el mes de la collita del forment (això és, en juny), aplega a Sant Joan (24 de juny), és a dir, en el mes culminant de Demèter i en què Persèfone comença a guanyar espai fins a desembre (quan, de nou, s’iniciarà la sembra), així com Sant Joan ho farà a favor de Jesús i, així, aquesta mena de “relleu” representaria, poc o molt, el camí cap a l’adultesa (simbòlicament representada per la primavera d’hivern), això és, cap al pas biològic previ a la vellesa.

És més, poc després, Francisco Javier Fernández, en una nota, afig unes paraules del llibre “Derecho consuetudinario y economía popular en la provincia de León” (d’E. López Morán) que s’ajusten a lo que comentem sobre el ritus de pas: “El tránsito del rapaz a mozo señálase por un acto que reviste cierta solemnidad. Al llegar el joven a la edad de 15 o 16 años, manifiesta su deseo de meterse mozo mediante el pago de ‘los derechos’ (…) establecidos por la costumbre, los cuales consistían en una cuartilla o media cántara de vino que los mozos, reunidos al redoble de l tamboril, beben, y el novicio paga para ingresar en el gremio. (…) Pagados los derechos en la forma mentada, quedan los rapaces convertidos en mozos y autorizados por los que ya lo eran, o por el alcalde o el rey, para realizar cuantos actos son propios de la ‘mocedad’ masculina.” (nota 61, p. 400).

I és que, en línia amb lo que indica el Mn. Joan Roig i que també veiem en el llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, “ese tránsito, que era la manera habitual de concebir la muerte (…), desde muy antiguo, ya en época precristiana, (…) se vivía como un paso de esta vida, la mundana a la otra, más o menos distinta y, a veces, radicalmente trascendente” (p. 402), la qual coincidiria amb el pas que fan els Sants de la Pedra, quan, en Roma (on confirmen la seua posició respecte al cristianisme davant les temptacions de l’emperador Deci), no hi claudiquen. L’emperador Deci faria el paper, en sentit simbòlic, de la corbella del llaurador, la qual, en alguns goigs, apareix com l’espasa i, així, es confirmaria que són fidels al cristianisme.

Fins i tot, en l’article “La resurrecció de l’home dels nassos” (http://www.jordibilbeny.cat/2017/12/28/la-resurreccio-de-lhome-dels-nassos), escrit per Jordi Bilbeny i publicat en la seua web “Jordi Bilbeny”, encara que tracte sobre una festa del darrer dia de l’any (però, amb trets aplicables a la dels Sants de la Pedra i a aquests ritus de què parlem), hi ha que Mircea Eliade (1907-1986), estudiós romanés de la mitologia i de la història de la religió, “estudià les iniciacions místiques com un dels factors clau per entendre la religiositat primitiva, la mitologia i les fonts culturals”, que “definí aquestes cerimònies entre ‘les festes religioses més importants’. Per l’Eliade, ‘és a través de la iniciació com l’home, a les societats primitives i arcaiques, arriba a ser el que és i el que ha de ser: un ésser obert a la vida de l’esperit’. (…) els nois (…) després de morts i ressuscitats espiritualment podran veure i dialogar amb l’Ésser Suprem, anomenat ‘l’Avi’ per algunes tribus”. Aquest detall ens recorda, de nou, el tema dels Sants de la Pedra, tot i que, darrere dels sants Abdó i Senent, no apareix la figura d’aquest Avi: sí que hi ha, sens dubte, un pas a una altra situació espiritual, així com, en lo mitològic, Demèter comença a donar pas a Persèfone i, en lo astronòmic, el sol minva, a poc a poc, a favor de la foscor que, per desembre, novament, iniciarà un procés de declivi (el qual coincideix amb la temporada de sembra que acabarà amb la collita de juny). Agraesc que Jordi Bilbeny em facilitàs aquest article, per correu electrònic (el 8 d’octubre del 2018).

Tot i això, podem dir que, malgrat les adaptacions que es feien, a poc a poc, al cristianisme, en un context en què, com assenyala Jaume Ayats, en l’article “Dels Sants Màrtirs de Vic a Càstor i Pòl·lux. Notes per a un assaig d’antropologia regressiva”, Teodosi (emperador romà de finals del segle IV), va prohibir “el culte a les divinitats paganes i que, d’altra banda, els iconoclastes van tenir un pes important en l’Església ben bé fins al permís de veneració d’imatges del segon Concili de Nicea de l’any 787, o ja a mitjan segle novè, acabant així amb segles d’iconoclàstia gairebé oficials” (p. 832 de la revista), la majoria de la població, rural i vinculada al camp, mantenia veneracions, cultes i una religiositat pagana que, com comenta Jaume Ayats, “mostren prou clarament que una cosa eren les prohibicions proclamades per la iconoclàstia de diversos sectors de l’Església i una altra de ben diferent, les veneracions a les divinitats de cada lloc, i encara més en indrets apartats dels grans centres de poder” (p. 832), cosa que concorda amb lo escrit per Angie Simonis i per Francisco Javier Fernández Conde.

Continuant amb l’estudi que fa Jaume Ayats, convé escriure que “en la tradició catalana els sants dobles han tingut i continuen tenint un gran poder seductor, amb presència a moltes devocions que van des del patronatge de poble a les de capelles singulars. Una simple mirada a àrees com Andorra ens fa veure que gairebé la meitat de les esglésies tenen una divinitat doble, i  que en època medieval aquesta duplicitat segurament era d’una proporció més alta. No conec estudis sobre aquest fenomen estructural de les creences a Catalunya, però no em convenç gens l’explicació que el fenomen sigui només fruit de les relíquies de màrtirs que tantes vegades van arribar dobles, però també triples o múltiples” (pp. 832-833). I que, fins i tot, “En el moment de la refundació de catedrals –a Vic el 888- el model passava obligatòriament per la construcció de tres esglésies separades: Santa Maria, Sant Pere i Sant Miquel, representants de tres atributs i de tres poders específics. Un simple repàs a les advocacions medievals també ens fa veure aquesta tendència a dos sants patrons del poble que, quan s’arriba al monestir, poden arribar a tres o quatre” (p. 833). Podria tractar-se, al meu coneixement, d’un senyal de la pervivència del matriarcalisme en la cultura catalana (present, fins i tot, en el numeral dos), a nivell popular i en altes capes de la societat com també en el fet que, en els comtats catalans d’aleshores, moltes dones hi ocupassen càrrecs de poder en la noblesa o que, àdhuc, hi exercissen de jutgesses, com podem llegir en l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal (p. 24), per exemple, del segle IX a l’XI.

Més avall, i en la mateixa plana, indica, partint de l’estudi que fa de Vic (comarca d’Osona), que “els sants dobles vigatans no deixen de ser gairebé una norma en època antiga a Catalunya (i més enllà), una disposició que al meu entendre pot tenir dues fortaleses: la necessitat de la multiplicitat en els sants, i l’especial atenció i devoció a les divinitats germanes (que abracen el binomi home-dona) i encara més per als bessons”.  A més, comenta que “als països llatins sembla haver-hi una tendència a considerar positivament els màrtirs  germans –germans físics, més enllà de la denominació germans en la fe- i, si pot ser, bessons” (p. 833).

Era la primera vegada que llegia un comentari així i que, com veiem, té relació amb els sants Abdó i Senent.

Jaume Ayats, considera que el motiu podria estar en “una relació llunyana amb els déus bessons de la tradició indoeuropea més antiga, els cavallers Ashvins vèdics, protectors del bestiar i de l’agricultura –com Cosme i Damià, Abdó i Senén o també Llucià i Marcià-, d’alta consideració en la majoria de cultures euroasiàtiques. En el món germànic deixen emprempta, per exemple, la veneració anglesa pels sants màrtirs bessons Crispí i Crispinià, com reflecteix Shakespeare a Henry V amb el famós discurs del dia de Sant Crispí. En els països ortodoxos i eslaus, Ciril i Metodi van al capdavant, germans i actualment copatrons d’Europa”  (pp. 833-834).

També, en paraules seues, podem dir que, “Per tant, amb els sants dobles i, potser, bessons, topem amb una creença arrelada i sòlida, que podem hipotetitzar que provenia d’etapes antigues en la cultura del lloc. És sobre aquest terreny inestable que hem, doncs, isolat els dos símbols del foc i dels bessons per capbussar-nos en les possibilitats divines anteriors: quines divinitats de l’època imperial romana reuneixen aquests dos atributs? I de seguida pensem en Càstor i Pòl·lux, els Dioscurs. (…) Són simbolitzats en les estrelles del signe del zodíac de Bessons, un signe de foc, i que en algun cas van portar a la identificació entre els Dioscurs i Ròmul i Rem” (p. 834) com també que “La força dels cultes italians i nord-africans va fer que els Dioscurs s’equiparessin i es fonguessin en diversos sants cristians, diferents segons els indrets” (p. 835).

Fins i tot, arriba a preguntar-se “Càstor i Pòl·lux, ¿poden ser opcions per ocupar el lloc de divinitat venerada al Temple Romà de Vic, des del segle II?” (p. 836) i, en una de les proves que troba de concordança amb els màrtirs de la ciutat, inclou un detall que ens interessa per al tema dels sants Abdó i Senent: “Els bessons del zodíac són representats molt sovint a les portalades romàniques, com podem veure a Sorpe amb dos bessons enganxats per la part baixa del cos” (p. 836). Sorpe és una part del terme municipal d’Alt Àneu (comarca del Pallars Sobirà). I, si ens n’anem a Aragó, veiem, com ara, en l’article “Romería al Santet” (http://cerollera.com/nuestro-pueblo/romeria-al-santet), publicat per l’”Asociación SERVA” en la web “La Cerollera”, podem veure una representació artística dels Sants de la Pedra, en què u dels dos (el que hi ha a la dreta, segons els mirem),… toca la part de darrere de l’altre, detall que pot recordar-nos, perfectament, la constel·lació Bessons (relacionada amb Càstor i Pòl·lux) i moltes obres d’art que podem trobar (per exemple, en Internet) amb Demèter al costat de Persèfone, on, quant a la banda de l’esquena, Demèter i Persèfone fan d’una manera molt semblant a la d’aquesta obra de la Sorollera, l’única amb aquest detall, de totes les que hem vist durant la recerca.

Finalment, com a aclariment, i seguint la línia de Jaume Ayats, de tirar cap a darrere per a comprendre el present, introduirem en aquest apartat unes paraules d’Angie Simonis, sobre el pas d’una orientació ginolàtrica (de culte a lo femení), primitiva, matriarcal i màgica, cap a una androlàtrica (de culte a lo masculí) posterior (p. 203), dient que estigué marcada “por la diferenciación del elemento Yang masculino en los dioses gemelos, cuyos prototipos son Apolo y Dioniso. Mientras Apolo representa la luz, la vida, la inmortalidad, el equilibrio armónico y la permanencia, Dioniso representa la oscuridad, la destrucción, la muerte y la transitoriedad. Lo que en principio es una polaridad como aspectos de un gran ciclo ininterrumpido, se convierte al final de la era mitológica en un dualismo donde los opuestos se excluyen mutuamente: los sexos se separan y se oponen, la luz se opone a la oscuridad y lo interior se opone a lo exterior” (p. 203).  I és que, a més, en paraules de Francisca Martín-Cano, en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”, “las mitólogas matriarcales consideraban que la Diosa (*) era Bisexual, no en el sentido de tener indistintamente pareja circunstancial masculina o femenina, sino en el sentido de que incorporaba los dos sexos, era Hermafrodita, representada con atributos de ambos sexos. O sea, que personificaba tanto el Principio Femenino como el Masculino y a la que creían única responsable de la función de dar Fertilidad y Fecundidad y dar a luz todas las cosas (Virgo)” (p. 164). Sobre aquests dos elements de la deessa, en el llibre, llegim que, segons paraules de Jacques Pirenne, “En torno a la diosa madre, antes de la instauración del régimen patriarcal, parece haberse formado el primero de estos sistemas. Representaba a la vez la tierra y el cielo, la diosa madre es el universo entero, la diosa principal” (p. 152), de la qual, naixia una adolescent, així com de Demèter ho fa Persèfone. Evidentment, aquest tema dels deus bessons i de lo masculí i lo femení afecta els Sants de la Pedra, simbolitzats per germans bessons, punt de què parlarem en l’apartat següent, on tractarem sobre els diòscurs.

No obstant això, abans introduirem la versió del llibre “Hombres, ritos, dioses. Introducción a la historia de las religiones”, de Francisco Díez de Velasco , publicat per l’Editorial Trotta, en 1995, quan, en el punt “2.1.7 EL CEREAL, LA PASIÓN, LOS MUERTOS, parla de tres classes de simbolisme a nivell mundial. Fa un lleuger repàs sobre el forment, l’arròs, la dacsa, etc. i, tot seguit, afig que els déus a què es dediquen els fruits de les collites, moren però, l’any següent tornen a ressuscitar en un cicle sense final. I, immediatament, addueix (i ací traduïm) que “El simbolisme d’aquestes divinitats pròximes i materials ha portat a consolidar tres grans grups de proximitat. Per una part la del Déu que naix, mor i ressuscita, tant comuna en les mitologies de les civilitzacions antigues (…) simbolitzen l’eternitat però també la immediatesa de les forces de la generació que es materialitzen en els misteris de la sexualitat. La segona creença,  molt relacionada amb l’anterior, imagina la divinitat patint una passió (amb flagel·lació) i víctima d’una immolació (…) i, en acabant, ingerida pels seus cultors. Apareix en llocs tan diferents (…) i no és menester postular una influència cristiana per a la seua presència; es tracta de creences que s’insereixen perfectament en la ideologia de les societats agrícoles més arcaiques. La tercera creença empra el simbolisme del gra per a imaginar el destí final dels difunts (…), així la persona difunta, després de la seua mort, torna al si de la seua mare terra i renaixerà d’alguna manera . Aquesta esperança en una vida posterior a la mort, esperança que no sabem si ja pogué existir en el paleolític (encara que és probable, emparada potser en el símbol natural de la renovació estacional), s’enforteix entre les poblacions d’agricultors sedentaris” (pp. 101-102).

I, per a cloure aquest apartat de l’estudi, sobre la cristianització de les festes dedicades a Demèter i sobre el sorgiment dels sants Abdó i Senent, afegirem que, unit a lo que comentava Angie Simonis, respecte als deus bessons, el 1r de març del 2018, per primera vegada, em portà a pensar que Abdó i Senent, si bé es tractava de dos sants, germans, bessons, etc., cadascú podria simbolitzar una de les dues parts de la dona, de lo femení, que no eren antagònics ni lluiten entre ells (perquè van units al matriarcalisme) i que, a més a més, arraïlarien en una cultura, la que va unida a la llengua catalana, que és de tradició matriarcalista. Apleguí a la conclusió que la nostra llengua i, de rebot, la nostra cultura, era matriarcal, el 1r d’abril del 2018, i això marcà un dia clau en la meua vida, perquè, d’aleshores ençà, orientí moltes coses en línia amb el matriarcalisme, però no com una lluita contra lo patriarcal.

 

 

Notes: Sant Esteve de Llitera és una població aragonesa de la comarca de la Llitera.

Les paraules de Francisca Martín-Cano sobre una deessa bissexual són aplicables a Demèter.