Arxiu d'etiquetes: cançons populars valencianes en valencià

La tarara

 

En relació amb el dia de Pasqua i amb els tres dies de Pasqua que, com escoltem en la cançó “Atxumbala”, són dies de jugar (o siga, Diumenge de Resurrecció, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua) i en què els fadrins i les fadrines de moltes poblacions valencianes solien eixir a cercar parella, aprofitant que l’oratge afavoria fer més vida social, direm que Mc Albert, el 24 de juliol del 2020, en el grup “Per les sendes de Cavanilles”, plasma una versió de “La tarara” que diu aixÍ:

“Un dia de Pasqua

un xiquet plorava

perquè el catxirulo

no li s’empinava”.

 

En escriure jo, aquesta variant, de Mc Albert, en diferents llocs de Facebook (començant pel meu mur), el 24 de juliol del 2020, trobí respostes immediates, com ara, unes quantes en el meu mur, eixe mateix dia, de Cristina Pons Claros i de Jose V. Sanchis Pastor: Cristina Pons, en relació amb la festa de Pasqua i a la música eixe dia i Jose V. Sanchis, tocant el tema de les paraules “figuera” i “favar”. Aquesta variant anava acompanyada de la pregunta “¿Coneixeu la versió eròtica d’aquesta cançó de Pasqua, d’eixa que, entre altres variants, parla d’un camp de faves i més? L’he sentida, però no la tinc. Fa referència al catxirulo (estel),  o siga, al penis”. Immediatament, Rosa Saus, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, escrivia “Eixa cançó és LA TARARA”.  Tot seguit, però en el meu mur, Cristina Pons Claros comentava “Nosaltres la cantàvem en Pasqua. Són estrofes soltes:

‘Ja ve dia de Pasqua[1],

dia  de les mones,

ai, que pantorrilles[2]

tenen les xicones!

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la balle jo”.

 

I, tot seguit, addueix: “Sempre s’ha cantat per Pasqua. Ja et dic que la unió de les diferents estrofes és ‘La tarara’. Jo ho recorde així: cantant-la fent un redó, tots i totes agafades de les mans.

S’afegixen[3] versos nous, burles, que se’n feien a la gent del poble. Però això va de temps molt antics, eixos personatges ja no viuen.

‘Els panous de Poldo [era un forner]

no volen pujar;

les dones, calentes,

li volen pagar.

Els de ca Vendrell [altre forner]

han eixit[4] pitjor:

no li diuen res

perquè és un discutidor”[5].

 

A continuació d’aquestes línies de Cristina Pons, Jose V. Sanchis Pastor n’escrivia  una que diu així[6]:

“Si vols plantar un bon favar (7),

sembra-lo[8] per la Mare de Déu del Pilar[9].

De la collita de les faves,

un collar jo et faré

i la figa més bonica,

enmig que te la posaré”[10].

 

La resposta al “camp de faves” aparegué escrita en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, on, el 25 de juliol del 2020, Lola Llopis Aranda plasma:

“Entra la tarara

en un camp de faves

i, al cap de mitja hora[11],

les deixa pelades[12].

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la balle jo”.

 

Continuant amb la cançó de “La tarara” i amb el tema del camp de faves, direm que, en el llibre “Música tradicional d’Aldaia”, elaborat per Carles A. Pitarch Alfonso junt amb Antoni Andrés Ferrandis i editat per l’Ajuntament d’Aldaia, en el 2017 (parlem de la primera edició), hem trobat una versió de la cançó eròtica “La tarara”, amb el títol “Entra la tarara”, la qual diu així:

“Entra la tarara

en un camp de faves

i al cap de mitja hora

ja estan pelades.

 

(Tornada)

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la bailo yo[13].

 

El dia de Pasqua

Micalet plorava

perquè el catxerulo

no li s’empinava.

(A la tornada) 

 

El dia de Pasqua

Viçantet plorava

perquè el catxerulo

no li s’empinava.

(A la tornada)

 

Ella porta pirri,

i pintetes, morrongos;

colorets postissos

pa enganyar al nóvio.

(A la tornada)(p. 313).

 

 

Finalment, direm que, una cosa que m’ha cridat molt l’atenció, ha sigut que, entre ahir (quan la posí a l’accés de moltes persones en uns quants vídeos en valencià) i hui, molts catalans m’hagen comentat que, si de cas, la sabien o l’havien sentida en castellà, però no en català.

Bon Dilluns de Pasqua i bones festes de Pasqua.

 

 

Notes: [1] Aquesta cançó, “La tarara” és molt coneguda i, en els dies immediats a escriure-la en Facebook, moltes persones en plasmaren formes semblants.

[2] Castellanisme inadmissible, en lloc de panxell o, per exemple, de tou de la cama.

[3] Textualment. És una forma correcta.

[4] En el text de Cristina Pons Claros, ixit.

[5] Hem fet retocs lleugers per a facilitar la lectura de la cançó.

[6] En el meu mur, el 24 de juliol del 2020.

[7] Un favar és un camp on es planten faves.

[8] Textualment, en lloc de la forma genuïna “sembra’l”.

[9] La festivitat de la Mare de Déu del Pilar és el 12 d’octubre.

[10] Aquesta és la segona cançó que escrigué Jose V. Sanchis. Com veiem, apareix la paraula “faves”.

[11] En l’original, “de mig hora”, forma no genuïna.

[12] En l’original, “pelaes”, amb la pronúncia vulgar.

[13] Jo, que vaig nàixer en Aldaia, des del moment en què la vaig cantar per primera vegada, ho he fet amb la lletra “que la balle jo”.

Oferiment de meló i els Sants de la Pedra

En acabant llegirem un apartat del llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, que es titula “Maldisió del melonar” (pp. 402-405), on, entre altres coses, veurem el costum de fer un acte d’agraïment (però en forma d’espècie) als Sants de la Pedra, amb motiu de la seua festa, en Massarrojos (una històrica població independent que, des de les acaballes del segle XIX, està integrada en el terme de la Ciutat de València).

 

“Maldisió del melonar

Casi todos los años, poco más o menos, se reproducía en los tiempos de mi niñez la siguiente escena, cuyos actores únicos éramos mi padre y yo:

— Chiquet, esta vespraeta, después de l’escola, vindrás al Palmar p’achudarli al pare a casellar el melonar.

Consistía en aquellos tiempos la casellá en abrir unos hoyos en forma de zanjas que tenían próximamente el metro de profundidad. Esta operación se verificaba bastante tiempo antes de la siembra para que tomase la tierra sazón al caer las lluvias sobre el toval de los repetidos hoyos; éstos se rellenaban con haces de cañots (tallos de maíz) y otros desperdicios, a los que se añadía algún capazo de estiércol; el resto se cubría de tierra. La sementera se hacía, bien directamente, introduciendo las semillas en estos hoyos, o trasladando las plantas desde les almaseretes.

Como quiera que yo recordaba lo gozado el año anterior comiendo dulces melones y convidando a amigos y familiares, acudía muy contento a prestar esta ayuda a mi padre.

— Pare, ¿pa les festes dels Sans ya estarán maurs?

— Si el temps acompaña… si no ve un mal núvol o pedregá, el primer meló sel mencharem, Deu mediant, el dia de la festa.

– ¿Y convidarem a la tía Francisca, la del Hort?

— Sí, fill; ya saps que tots els añs tenim gust qu’estiga ella y Francisqueta.

[– ¿] La llavor d’enguañ es la d’aquell meló que se mencharem el dia de San Fransés?

— Ne plantarem d’eixa y de la que té el pare del tío Barraquero; també d’aquelles llavors de Foyos, Masalfasar y del Puig.

Así, entre estas y otras preguntas repletas de ilusiones infantiles sobre la cosecha del próximo verano, iba mi padre aclotando, y yo le acercaba los haces de tallos de maíz.

Cuando llegaba el tiempo que las plantas presentaban tentadoras sus frutos en las diversas  clases: sandías, tendrales, del piñonet, gavachets, del ull blanc, etc., etc., entonces mi padre hacía un pequeño albergue en forma de barraca que servía de escondite y punto de vigilancia; por las noches, luego de la cena, acompañado del Moret y puesta al hombro su escopeta, se pasaba las horas críticas velando el campo y manteniendo el objeto de nuestras ilusiones: los melones.

Cercanos los días de fiestas populares, alrededor de San Jaime, tenía el gusto de acompañarle unos días, especialmente los domingos por la mañana, luego de almorzar.

— ¡Pare, mire, mire éste; qué gros!…

— ¡Chiquet!, no el señales en lo dit, que se semará la mata y no maurará.

— ¡Pare, pare, pare!¡Uy éste…! ¡Este ya está maur!¡Mire, mire esta mata; así ni han tres!¡Cullga, cullga éste, cúllgalo, pare; éste ya está bo!…

[¡]Cualquiera podría hacerme callar y contener los ímpetus golosos por ver un melón en manos de mi padre, cortado en jugosas tajadas y para comerle, luego de varios meses sin gustar fruto tan exquisito!

— ¡Calla, fill! Eixe meló está encara toboll. Pero segurament será el que se mencharem el día de la festa dels Patrons; es ú dels més alvansats.

Pues bien; esta escena se repetía idénticamente en todas las casas que hacían su plantá del melonar. Los padres de los pequeños gozaban de ver lo que ellos se alegraban alrededor de la cogida del fruto.

— ¡Pare! ¿me fará un farolet?

— Sí, fill, el pare te fará un farolet y te dibuixará el sol, la lluna, l’escaleta de la Pasió… y anirás en compañía dels amiguets cantant:

Sereno, cuatre cames té un borrego,                                      El sereno i la serena

li cau la moquita dins del caldero.                                            s’hen anaren a peixcar

El sereno i la serena                                                                             i peixcaren un’a[n]guila

s’hen anaren a casar                                                                           i la feren pa sopar 

i casaren una llebre                                                                                                                                (Estribillo)

que la feren pa sopar.                                                                          El farol de pimentó

                                                                                                                       ni pepita ni meló,

El sereno s’ha perdut                                                                           coche, cochero, campanillero,

en la font de la salut,                                                                           li cau la moquita dins del caldero.

un’agüela la encontrat                                                                                                                          (Estribillo)

amagat en un forat.

Sereno, cuatre cames te, etc.

(…) Calcular ustedes, lectores, que con todo este atuendo de preparativos e ilusiones prendidas en chicos y grandes, luego de tantas vigilias y trabajos, al llegar el día de florechar, y concretamente el día de la festividad de San Abdón y Senén, santos Patronos de nuestro pueblo, en que hay que presentar el primer melón de la temporada… calculen que, al llegar al campo, flamante y regocijado el dueño, convencido que ha de volver pomposo y ufano con el melón de cuentas… ya otro más listo madrugó y se llevó consigo, con el melón de marras, el cúmulo de los deseos y el pequeño mundo de ilusiones antedichas…

Pues bien: esto ocurría entonces, y ahora en mayor escala, porque ¡no digamos lo que se ha adelantado en “el no respetar los bienes ajenos”…!

Allí eran de oir palabras, imprecaciones y aleluyas que lanzaban sobre el ladronzuelo los padres de aquellos niños que lloraban de pena!…

Recuerdo que uno de tantos afectados sintió tal indignación y coraje, que a su mente, encendida de enojo, acudieron ideas de maldición; en su voluntad, deseos de venganza y castigo.

No faltó quien recogio cuidadosamente del apasionado momento alguna de las imprecaciones lanzadas de aquellos labios amargados por el desencanto. Sólo recogemos ésta, muy significativa y a la vez original: 

¡Sisquera s’obriguera la terra, te se tragara hasta el coll, de modo que tingueres el cap al descubert, y acudint tots els gosos y gosets de la contorná… alsant la pateta…[!]

Dejemos lo que por entendido se calla, no sea quedemos perfumados y no en agua de rosas.”

 

Font:

“Estampas de Masarrochos”, llibre del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: En aquesta entrada, per la gran quantitat de vocabulari agrícola que hi ha en valencià (com en castellà) i, amb la intenció de facilitar la lectura, hem decidit reservar aquest apartat de notes, sobretot, per a aquests aclariments.

El castellà “zanja” equival al valencià “rasa”.

Lo que en castellà diuen “sazón”, en valencià ho traduïm a “saó” (“Aquesta pluja, com que no és forta, farà saó”, solem dir).

Quant a “toval”, direm que, per mitjà d’un escrit que pengí en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 29 de juny del 2019, aconseguírem esbrinar el significat d’aquesta paraula, tot i que em feia pensar que vindria de “tou”. En la primera resposta, l’amic Ramon Micó Colomer, diu que “En Bocairent  darrere de l’església parroquial s’anomena ‘El tou de Sant Pere'”. Un poc després, un altre col·laborador, Manuel Dolz, escriu que “Com vós dieu no hi trobo res a l’Alcover-Moll, però sí a l’Etimològic de Joan Coromines, on hi ha alguna indicació que pot ser-li útil. Tant pot voler dir buit o buc (tovanc) com aigua entollada en un buit (toal)”. Així, en el “Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana”, popularment, conegut com “el Coromines”, gràcies a les fotos facilitades per Manuel Dolz, en l’entrada “Toval”, trobí “prové d’aquell tou d’aigua de l’assut o de la mar, que hem documentat en Ruyra i en el valencià del S. XVI”. Joan Coromines també inclou Toal, supra. Tovanc, supra. Tovar, buidar”.

El canyot és una canya de dasca (panís o, com diuen en altres zones, blat de moro).

La paraula castellana “sementera” és la nostra “sembra”.

Una almàssera (que veiem que porta dues esses), és una “Barraca llarguera, feta de canyes i coberta de palla d’arròs, dins la qual fan el primer planter de tomaqueres, cebes o altra hortalissa; cast. almáciga (DCVB).

Lo que diem “aclotar” (fer clots) equival al mot castellà “ahoyar”.

Lo que l’autor diu “haz” és el nostre “feix”.

El “tallo” castellà, en aquest text, és lo que diem la “tija”.

El “tendral”, en ambdues llengües, és el meló novell, tendre.

El “gavatxet” (en el text, “gavachet”) és un terme que té una explicació interessant. El 29 de juny del 2019, exposí unes qüestions en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit” i em respongueren algunes persones. Així, José V. Sanchis Pastor, el 30 de juny del 2019, comenta que “El meló gavatxo va ser una varietat que portaren els que anaven a la verema a França. Xicotet i de polpa color carabassa”. Manuel Dolz diu que “A l’Alcover-Moll hi trobareu, gavatxet //3. Albercoc gavatxet: albercoc de casta petita, anomenat també albercoc porquí (Val.)”

El joc castellà de l’“escondite”, com deia un familiar meu, correspon al “conillets a amagar”.

Sant Jaume és el dia 25 de juliol.

Les “tajadas”, en valencià, “tallades”, “talls”.

La paraula “tovoll” (que no “toboll”) procedeix de “tou” (en femení, “tova”).

La forma “plantá” (sic), amb la caiguda de la -d-, que s’inicià, sobretot, en el segon terç del segle XIX, en lloc de “plantada” (forma correcta, de la mateixa manera que no s’escriu “casi ná” sinó “casi nada”).

Escriurem “florejar” per a indicar que floreix una planta o bé, per exemple, per a indicar que adornem, que guarnim amb flors pintades, etc.

On l’autor escriu, en castellà, “regocijado”, direm (en valencià) “alegre”, “joiós”.

La forma “de marras”, traduïda a la nostra llengua fa, per exemple, “lo que calia”.

Quant a altres paraules o formes, direm “maledicció”, en lloc del calc castellà “maldisió” (sic) i, per exemple, com en el primer terç del segle XIX, direm “madur” (i derivats). Igualment, escriurem “canyots”, “ajudar-li”, “pedregada”, “enguany”,  “de Sant Francesc”, “del pinyonet”, “gavatxet”, “de l’ull blanc”, “xiquet”, “madur”, “cullga’l”, “tovoll” (derivat de “tou” i de la família del femení “tova”), “se n’anaren”, “caçaren” (perquè es refereix a cacera), “àvia” (en lloc d’“agüela” “abuela” formes que, en paraules de ma mare, s’empraven com a menyspreu, fins i tot, cap a persones que encara no tenien nets, fet que també ocorria amb els “agüelo” “abuelo” i, només en sentit d’afecte familiar, “iaia” i pròxims, que no com a paraula tabú, com es fa molt, a hores d’ara, amb la consegüent coentor pròpia dels pixavins del segle XXI), etc. Respecte a la forma “sisquera” (sic), correspon a l’aglutinació que fa el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, de “si isquera”.

Sobre la paraula “abuelo”, conta ma mare que, en una ocasió, un jovenet entrà a la drogueria que portaven els meus avis materns i li preguntà, en to despectiu:

— ¿Està l’“abuelo”?

I, ma mare, que encara era jove, li respongué decididament i sense parar-se en palles:

— ¡Escolta! ¡D’“abuelo”, res, que té cinquanta-dos anys i encara no té cap net!

Per tant, com que el meu avi era de 1906, parlem, com a mínim, de 1958.

Finalment, tractarem un tema que considere que no deu passar per alt: l’actitud no tirànica, ni absolutista, ni totalitària (en línia amb les cultures no patriarcals, com ara, la valenciana), que es reflecteix en les paraules del pare, tot i que l’autor, en més d’un passatge del llibre (i, atenent a la lectura que n’he fet), sí que tingués tocs de donar prioritat a la idea d’Espanya (això és, a la Castella-Espanya) abans que a la seua condició de valencià.

I, per a confirmar sobre la diferència entre lo que podria ser el “respeto” en la cultura castellana i en un pare castellanista i la del “respecte” d’un pare de línia valencianista, contrari a lo patriarcal i que està obert als altres (com és el cas d’aquest pare, amb qui m’identifique), ací tenim les definicions d’aquestes dues paraules, en diccionaris de més o menys la mateixa època (el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, dels anys seixantes, i, l’altre, de 1970, corresponent al de la RAE, la reial acadèmia de la llengua castellana):

Respeto: (…) m. Obsequio, veneración, acatamiento que se hace a uno. // 2. MIramiento, consideración, atención, causa o motivo particular”.  He consultat aquesta paraula el 3 de juliol del 2019, en la biblioteca pública d’Alaquàs (l’Horta de València).

“Respecte m. (…) II: // 1. Sentiment d’alta consideració  envers algú o alguna cosa, i tracte que manifesta el dit sentiment; cast. respecto“.

Finalitzaré dient que, abans de consultar aquestes dues paraules, ja vaig intuir que les versions en cada una de les llengües es correspondrien a lo que fan aquests diccionaris i, així, per tant, amb lo patriarcal (en el cas castellà) i amb lo matriarcal (en el de la nostra cultura).