Arxiu mensual: agost de 2022

Dones amb molta espenta, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, que la dona és qui té la darrera paraula i en què, per exemple, es fa lo que ella vol i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “La senyora Pepa”. Una àvia molt vella, Pepa Pujols, “De bon matí, (…) se’n va anar a caçar granotes per a fer olla” (p. 81). Com veiem, tot i que la dona tenia molts anys, era molt treballadora i activa, un detall que es pot copsar en moltes dones nascudes abans de 1920.

A mitjan camí, “passà Vicent (…). La senyora Pepa li digué que la portara fins a la sèquia, i el bon home la pujà als muscles.

El pobre Vicent no podia més, però aguantava perquè deien que la dona era una espècie de bruixa bona i ell volia que li aconseguira un desig” (p. 81) i, per tant, com en altres detalls relacionats amb el matriarcalisme, és l’home qui porta la càrrega, la faena més feixuga, com també ocorre, com ara, en la cultura colla.

A més, “En arribar a la sèquia, la senyora Pepa li digué què volia en canvi. Vicent li contestà que una fanecada del lloc més bo de la marjal” (pp. 81-82). Tot seguit, veiem que, “A la senyora Pepa no li agradà aquest desig i Vicent es va haver de conformar amb una cistella de granotes” (p. 82). De nou, la dona toca els peus en terra i, a banda, és qui tria què dona a l’home.

Una altra rondalla de la Ribera, en el mateix llibre i amb trets molt semblants és “La coca”. “Quan acabà la guerra, hi havia una família que encara vivien tots junts: (…), els iaios, els pares, els fills, l’oncle…

El pare va enviar els tres fills a cavar amb una aixada.

Cap a migdia, aparegué la iaia, amb una coca de categoria” (p. 89) i el major dels tres germans proposa que, “aquell dels tres que somnie en el lloc més llunyà, en el més llunyà d’ací, se la menjarà.

Així ho van fer (…) i, quan es despertaren, el major va dir:

-Jo he somniat que anava dalt dels núvols.

-Doncs jo he somniat que era a la Lluna -respongué el del mig.

Tots dos germans preguntaren al menut:
-I tu, en quin lloc has somniat?

-Jo, com he vist que anàveu tan lluny, he cregut que no tornaríeu mai més, i me l’he menjada” (pp. 89 i 91). Com podem veure, el més petit dels germans actua de manera realista (com també ho fa l’àvia, qui ha triat un detall, una coca, el qual podia agradar a tots els nets) i, novament, com en moltes rondalles, és el més eixerit de tots ells. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal en les rondalles, amb la dona ben tractada

General, , ,

 

En relació amb la rondalla del capellà prenyat (la qual figura en la web “Canpop”, vinculada amb la Universitat d’Alacant), en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, n’hi ha una i semblant, “El rector malalt”, la qual diu així:

“Això era, una vegada, un rector que estava malalt. Un dia va anar al metge i aquest li va manar que es fera una anàlisi.

Al cap d’uns dies, se’n va anar a arreplegar-la i l’analista li va donar una anàlisi canviada.

El metge digué al rector que anava a tenir un fill. El sacerdot es va quedar tot afrontat i va dir:

-Ara parlaran tots de mi! Què puc fer?

El metge li respongué:

-Puge dalt d’una figuera i afarte’s de figues; després, es tira de dalt a baix i, així, perdrà la criatura.

El rector anà a buscar una figuera i, pel camí, en va trobar una ben alta.

Va pujar i començà a menjar-ne: una, dues, tres,… vint-i-tres…, i continuà sense parar. Mentre el rector feia el seu àpat, passà per allí baix una rabosa, que començà a empassar-se les figues seques i les pells que queien de dalt. Quan es féu ben fart, es tirà d’un bot. La rabosa, en sentir el soroll com un tro, començà a córrer.

El rector va pensar que era la cria que havia perdut i corregué darrere d’ella, dient-li:

‐Fill meu, així te’n vas sense conéixer el pare; torna a conéixer el pare, torna, torna!” (pp. 63 i 65).

Cal dir que aquesta rondalla, la qual, primerament, podria tenir la lectura d’identificar la rabosa amb qui el rector considera que és el seu fill, n’admet, si més no, unes quantes i de línia eròtica com també un missatge molt vinculat amb la cultura matriarcalista dels catalanoparlants i amb la història de l’Església en tot l’àmbit lingüístic, sobretot, des de mitjan segle XVI, arran del Concili de Trento (celebrat entre 1545 i 1563).

Així, 1) el metge també trau l’erotisme que es plasma (i prou) en aquest llibret i convida el rector a menjar figues (fruit associat a la dona), 2) el capellà té moltes relacions sexuals amb dones (se’n menja més de vint-i-tres), 3) una rabosa (que simbolitza la prostitució) passa per la figuera i arreplega les miques, així com, en la vida diària, les prostitutes han sigut u dels grups socials més marginats sexualment i socialment, 4) el rector, tot i que ja s’ha satisfet sexualment amb les dones (figues), també n’admet més: fins i tot, de pobres i arraconades (la rabosa).

A més, 5) el matriarcalisme, no sols es reflecteix en el fet que aquest tipus de rondalla tinga bona acollida a nivell popular i que semble com qui no diu res, sinó que, a banda, la dona està ben considerada (el rector troba una figuera “ben alta” ). Igualment, es plasma en el detall que la sexualitat està ben vista a nivell popular (i general), al meu coneixement, com es manifesta en el fet que abunden les figues (més de vint-i-tres) i de l’actitud del metge (qui, com moltes persones amb estudis universitaris, podria haver abraçat la cultura castellana, que no és el seu cas). I encara podríem fer-ne una altra lectura: 6) la ciència (el metge), en lo relatiu a la sexualitat i a l’erotisme, està més avançada que l’Església tradicional (el rector).

Afegirem que, així com el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, posa que la guineu (sinònim de la rabosa) és la prostituta, també comenta que “figuer”, a més de significar “Que li agraden molt les figues” (com és el cas del capellà de la rondalla), col·loquialment, vol dir “Conyarrí, que va darrere les dones”,… que és justament lo que fa el rector, quan salta de la figuera i veu la rabosa, és a dir, la prostituta.

Finalment, direm que, després de la lectura de moltes cançons eròtiques de Mallorca i de la resta de l’àmbit lingüístic i de rondalles, podem afirmar que, com que, des del Concili de Trento (1545-1563), els reis podien anomenar directament els  bisbes (i que, per exemple, en Catalunya i en el Regne de València, molts foren castellans i tractaren de castellanitzar la població, amb una visió molt distinta de la vida, de lo eròtic i de lo sexual), la figura del capellà, en temes associats a la sexualitat, no és, precisament, la que millor premsa hi té, com ocorre en aquesta rondalla. No obstant això, com ara, en l’obra valenciana “El virgo de Visanteta” (de mitjan segle XIX), l’Església apareix al costat de la gran majoria de la població i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les mares, la conservació de lo matriarcal i la bonhomia

General, , , ,

 

Un altre escrit (en aquest cas, extens) que aporta informació molt sucosa sobre la dona en la família catalanoparlant i matriarcal és “Recordar els pares, 2” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/recordar-els-pares-2), de Jordi Badia Pujol, en el seu blog “El clot de les Ànimes”, entrada en què, com ara, exposa “Escrits i anotacions d’una dona de pagès nascuda a final del segle XIX (…), Amalia Torres i Portella (1893-1985), que mon pare va aplegar en un opuscle titulat ‘La mare. Escrits i dietaris’”.

Comentarem que, quant a la padrina, “en una casa de pagès s’ha d’aprendre a fer moltes coses i en aquell principi del segle XX encara més. A cal Pere -que és com anomenaven la casa de la mare (i com diuen encara)- tenien i encara conserven un bon tros d’horta (…) sota la mateixa casa. La mare manifestava una afecció gran (que mantingué tota la vida) a tenir cura del regadiu i les flors”. El tema dels catalanoparlants i de l’horta (o bé del camp) i de la jardineria, no és anecdòtic: rondalles, refranys (Joan Badia Pujol ho plasma en un altre article), escrits de premsa (com ara, “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre i Sureda), comentaris… van en la mateixa línia. En eixe sentit, en l’article, s’addueix que “recordava i explicava l’alegria d’un matí en què en aquest mercat, amb una cistella d’enciams al mes de juny, al temps de la sega, havia fet 5 pessetes i sa mare les hi havia deixat quedar. S’havia llevat a les 6 del matí (…). Però ella era feliç… i jove’”.

En aquestes redaccions, també es plasma l’educació matriarcal: “Si del pare vàrem aprendre tantes coses, de la mare vàrem aprendre a conservar-les. I també ens va transmetre l’equilibri, el sacrifici callat i el constant desig d’amor i de pau”.  El tret de la conservació podríem relacionar-lo amb unes paraules que em digué Pere Riutort el 18 d’abril del 2020, en una conversa telefònica, quan feu referència a catalanoparlants que se n’havien anat a Bòsnia i Herzegovina: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”.

Afegirem que l’àvia Amàlia també reflecteix detalls matriarcalistes: “Viure una vida serena (…) és una cima que no s’assoleix pas gratuïtament sinó que cal voler-ho; fa falta lluitar-hi, convé mantenir sempre la guàrdia, treballar incansablement, estimar sense estridències, però també sense defalliments, posar bàlsam olorós pertot arreu (…), portar pau i somriures al voltant. Heus ací una de les grans missions a complir per la vida”.

Un poc després, Jordi Badia addueix “Mon pare va aplegar els escrits de l’àvia Amàlia, sobretot, de dues menes: cartes i discursos breus que llegia a la família, que una vegada l’any s’aplegava a la casa pairal. Aquests aplecs es van començar a fer quan ella ja era vella.

Un dels valors més importants d’aquests texts, per mi, és l’espontaneïtat i la vivor de l’expressió, que delata un caràcter bonhomiós i desimbolt, alegre”.

A banda, en u d’eixos escrits, l’àvia Amàlia deia que, tant els seus fills com els seus nets, “Tots són bona canalla. (…) Diu la iaia, de 85 anys.

Fa deu anys que fem la Festa de la Família. No en falta cap (…)”.

I, més avant, llegim “I tots cabem en aquest món”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones valentes, arriscades, creatives i molt col·laboradores

General, , , , , , ,

 

Un altre escrit molt interessant i relatiu a la padrina (o àvia) en la família catalanoparlant és l’entrada “Centenari” (https://palk.cat/2017/01/04/centenari), la qual figura en “El Bloc de Kenneth Marsol”, en què tracta sobre el centenari d’una àvia a les darreries del 2016. Entre altres coses, diu que, “Alguns d’aquells que tenen la sort de viure una vida llarga i plena, que no vol dir lliure de dificultats, arriben a un estat de consciència que els permet mirar les coses des d’un altre punt de vista, de manera més tranquil·la i relaxada, veient passar el temps a poc a poc i gaudint com un regal el moment d’obrir els ulls cada matí.

És el cas de la meva padrina, que, fa uns dies, va celebrar el seu 100 aniversari. Reconec que aquests són casos excepcionals i que no val a dir que aquella gent d’abans de la guerra sí que són forts[1], perquè també ens van deixant. La meva padrina viu amb un dels seus néts, és plenament autònoma i no dóna feina més enllà de les visites esporàdiques al metge; podríem dir, sense equivocar-nos, que té més bona salut que les seves filles. Fa el dinar, posa rentadores i planxa la roba… amb moderació, doncs té l’ajuda d’una senyora que fa la feina més feixuga. Té cura dels seus pocs estalvis i defensa els seus drets amb la vehemència[2] que li permet la seva edat.

El 28 de desembre va voler celebrar el seu centenari, acompanyada de la família més directa i dels seus nebots (…).

(…) Dies enrere, quan li vam preguntar si no seria un daltabaix massa important, ens va dir que no estava disposada, de cap manera, a renunciar a la celebració del seu centenari, que els cent només es fan una vegada i que ja s’ho tornaria a pensar quan arribés als dos-cents”.

El detall de la celebració del natalici, si de cas, quan fes els dos-cents anys, no sols reflecteix bon sentit de l’humor sinó, igualment, creativitat.

Adduirem que, en una segona entrada vinculada amb la mateixa àvia, “Primera Pasqua sense la Padrina” (https://palk.cat/2018/04/02/primera-pasqua-sense-la-padrina), apareixen molt trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, molt prompte, parla del “llegat d’una persona bona que ha ajudat molta gent. Si la bondat es pogués mesurar en quantitat de gent que, sincerament, acudeix a mostrar el seu respecte, l’Antònia estaria molt amunt d’aquesta hipotètica escala de bondat. Estic convençut que s’ha guanyat un bocinet del cel en el qual ella creia.

Va ser una dona de la seva època, que va anar evolucionant lentament amb els temps. Catalanista, independentista, republicana, creient i incloent. Sempre veia persones, bones o dolentes, però sempre persones, i mai va fer distincions per color de pell, raça o religió. Si algú necessitava ajuda, ella feia mans i mànigues per intentar donar una solució en la mesura de les seves possibilitats, sigui habitatge o feina, ella es movia[3]”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Lo que sí que podem dir és que, en general, les dones nascudes abans de 1920 eren més fortes (físicament i de caràcter) que les filles i més que les dones del primer quart del segle XXI, com ho hem pogut veure durant la recerca. Igualment, quan els meus pares i jo comentàrem aquest escrit, el 28 d’agost del 2022, i diguí a ma mare (nascuda en 1943) la paraula “ferro” i més detalls en relació amb l’article de Ferran Sanz sobre la seua iaia Rosa, ma mare em confirmà que sí, que eren de ferro, fortes. Recordem que les meues besàvies maternes eren, sobretot, fortalesa i servici.

[2] Cal dir que, sense necessitat d’haver estat vinculades amb associacions o, com ara, a moviments socials o bé pels drets de la dona, moltes dones nates abans de 1920 són prou (o molt) arriscades, amb una bona sensibilitat, decidides a col·laborar amb els altres i molt obertes, molt.

[3] La disposició a col·laborar i, sobretot, el fer-ho, és molt comú entre persones nascudes abans de 1920 i, a més, la bonesa està molt ben vista en les rondalles en llengua catalana… i entre els catalanoparlants, a diferència de la raboseria.

Dones emprenedores, valentes, educadores i molt obertes

General, , ,

 

Continuant amb entrades relatives a la dona en la família catalanoparlant, en l’escrit “Homenatge a les dones” (http://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), plasmat per Marina Ramió en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018, veiem que és “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia. Les dones que m’han precedit fins a arribar avui en dia. Massa sovint, (…) els homes, sense les dones, no haurien pogut tirar endavant, sigui quin sigui l’àmbit”.

Més avant, tracta sobre “la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. (…) va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia. Ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era del seu marit i, un altre, com a masovera”. A més, Marina Ramió addueix que la seua besàvia era “una dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia” i, quan parla de la seua àvia Maria Cantenys Pla (la iaia Maria), comenta que “em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa”. Copsem que, com podem veure en algunes rondalles (i hem recopilat durant la recerca), la persona que més transmet lo vinculat amb la família, amb la història, amb la cultura popular, etc., en una família (o bé, en un ambient) de persones catalanoparlants, és la dona i, principalment, l’àvia o padrina. I la iaia Maria, a més, conjuga l’acció, l’educació i l’obertura als altres: “De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva. La iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant, primer, el mas on vivia i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, al meu amor cap a la història familiar i cap a la història del país”.

Igualment, captem una dona molt oberta, fins i tot, a la lectura: “Als últims anys de la seva vida, ja jubilada, li va encantar llegir llibres”.

En un altre article vinculat amb les padrines, “La meua iaia Rosa…” (https://www.riberaexpress.es/2012/05/25/des-de-lexili-la-meua-iaia-rosa-ferran-sanz), escrit per Ferran Sanz (i publicat en “riberaexpress”), sobre la seua iaia Rosa, qui morí en 1991, uns mesos abans de fer-ne huitanta-sis, comenta que “Sembla l’altre dia, però ha passat molta aigua sota el pont de ferro del meu poble, construcció de 1905, casualment, del mateix any en què era nascuda i n’estava fet, si fa no fa, del mateix material. Perquè era una dona forta, valenta i de caràcter marcat. Sí, la meua iaia Rosa n’havia passat de tots colors i n’havia resistit, posseïa el sentit comú que té tota la gent de poble i les mans (…) de la classe treballadora”.

En un altre passatge, Ferran Sanz afig que la iaia Rosa i el marit “Discutien constantment, xocaven en moltes coses, però mai van deixar d’estimar-se.

(…) Fóra com fóra, amant de la família per damunt de tot, dona a la qual no li queien els anells a l’hora de fer faena o arromangar-se per qualsevol a qualsevol hora. Emprenedora i valenta, discutidora però un tros de pa, aquella dona m’ensenyà moltes coses. (…) Un dia vam fer, a instàncies meues, l’arbre genealògic de la família -tenia una memòria prodigiosa- fins a cinc generacions enllà, amb dates precises i dades curioses (…). Mai, però, m’he oblidat d’ella i mai no ho faré”.

Afegirem que molts trets de les dones que figuren en aquests dos articles, també els trobem en comentaris respecte a dones nascudes abans de 1920 o, més encara, en el segle XIX i de què ens han reportat: força, valentia, espenta, disposició a col·laborar, que portaven els pantalons i, àdhuc, el seu paper en la transmissió de la cultura popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Àvies que encoratgen hòmens i nets

General, , , , ,

 

A continuació, exposarem informació relativa a dones catalanoparlants que havien nascut abans de 1920 i de què hem trobat escrits en Internet, molt sovint, tractant el tema del seu paper en la casa, en la família i, àdhuc, de l’empremta que han deixat. La gran majoria els trobàrem per mitjà de la consulta en Internet (“la meua / meva àvia / padrina era una dona” o bé “la meua / meva iaia era una dona”), des d’agost del 2022. En primer lloc, en l’entrada “Homenatge a la padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicat en el blog “Des de l’Exili” i plasmat en el 2009, veiem que la padrina, qui havia mort amb quasi cent anys, “no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra[1] i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. (…).

La padrina es va casar, abans de la guerra, amb el meu padrí. El padrí era un home jove, ben plantat, d’una família de fusters. (…).

La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ell tenia[2]. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, nets i besnéts[3]. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia ‘Estàs fet un xic fadrí!!’”.

Al capdavall d’aquest escrit, captem que la padrina, fins i tot, encoratja el net, possiblement, amb intenció de transmetre-li part de la força que ella tenia.

U dels qui escrigué en aquest blog, Josep Blesa, comenta que “La seua vida descriu la vida d’aquest poble els darrers 99 anys”, unes paraules que podríem enllaçar amb les de moltes dones nascudes en el primer quart del segle XX. Una altra persona, Maria Pag, proposa crear una mena d’enllaç per Internet i fer-lo de tipus familiar i, més avant, Montse addueix “Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí. El padrí, a l’igual que la seva esposa, també era una gran persona. (…) El que sí que m’agradaria comentar és la senzillesa amb què vivien. Portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més (…) tenien lo just i necessari per viure i no els hi faltava res”. 

Respecte a la senzillesa, direm que està associada al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i que, àdhuc, historiadors com l’austríac Anton Sieberer, qui escrigué, en els anys trenta del segle XX, sobre Catalunya i Castella, comentava que, en Catalunya, en lloc de la gran empresa, és més habitual lo que podríem dir el comerç petit, el mitjà i, sovint, el de tipus familiar.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La guerra començà en 1936.

[2] Copsem que, com en moltes rondalles i en molts comentaris, la dona és qui marca la pauta en la casa, qui en fa de cap de colla i que, a més, encoratjava el marit a portar avant els projectes que ell tenia.

[3] Ma mare, respecte a les seues àvies, que eren molt treballadores, molt arriscades, molt obertes i molt servicials, comenta que, malgrat que la seua àvia paterna (Consuelo), amb molt de gust per a fer coques Cristina, a vegades, feia algun dolcet als nets i els deia “Ja sabia jo que no perdria parroquians….”, com l’avia materna, era una dona molt activa.

Pageses que tornen a viure en l’horta i amb estima per la terra

General, , , , ,

Prosseguint amb el document “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay, veiem que Carolina Torrelles, qui “és filla de l’Horta, (…) ja no viu a la torre on va néixer, però sent una estima irrefrenable pels conreus i pel camp.

(…) No dubta, tampoc, que, en un futur gaire llunyà, tornarà a viure a l’Horta i que farà un hortet”.

A més, captem que “Les dones de l’Horta i, més, les de mercat, tenen un no-sé-què (…) una manera oberta, forta i decidida”, trets que encaixen amb els de moltes dones nascudes abans de 1920 i, per exemple, amb les trementinaires (remeieres) o, com ara, amb com figuren les dones en moltes rondalles recopilades abans de 1930.

A banda, Carolina Torrelles comenta que “Les tomates no venen del súper. No neixen espontànies! Hi ha qui les cultiva amb cura i dedicació durant molt de temps fins que les podem menjar. I són d’una temporada concreta. (…) En aspectes de salut i benestar, no hauríem de regatejar”. Entre aquestes paraules, n’hi ha en què es convida a la paciència, a tocar de peus en terra, a posar-nos en la pell dels llauradors i en la seua tasca que realitzen, activitat que inclou la venda del producte i la renovació de la terra (per a que estiga fèrtil, així com la fecunditat permet que hi haja vida i descendència generació rere generació), a actuar amb simpatia per la terra, etc., trets que podríem relacionar amb lo matriarcal.

Les dues dones de què, tot seguit, llegim informació, Anna i Ester Vila, passaren a viure en l’Horta de Lleida, malgrat que no hi havien tingut llaç camperol. No obstant això, “Lluny del que podrien haver fet altres famílies ‘nouvingudes’ a l’Horta de Lleida, s’han implicat totalment en els esdeveniments de la partida” i, com a exemple, “van apostar per la recuperació de races autòctones[1], així com per criar les seves gallines des del primer dia de vida, vetllant per la qualitat del producte local i tenint molt present el compromís social i ambiental de la seva activitat”.

Més avant, veiem que el món rural també és molt obert, si bé d’una manera diferent a la del món urbà. Així, “El mercat és l’oasi de la pagesia lleidatana. Ho ha estat així des de temps immemorials. És intercanvi de productes per diners, però també de notícies, receptes, curiositats i més d’un acudit.

‘Nena, a quant va el quilo?’

La venedora recomana, contagia entusiasme i ofereix als públics el fruit de tots els seus esforços”.

Cal dir que, en més d’una rondalla, apareix la dona com a venedora i que, per exemple, en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), la dona és qui es dedica a lo comercial, a la venda.

El fet que, en les zones rurals, s’haja conservat més i millor la llengua (en molts nivells), fa que puguem coincidir que, així com, en la música i en les rondalles, es reflecteix molt la manera de ser d’un Poble, de molts dels parlants d’una llengua, etc., també és cert que, com llegim en el reportatge, “Per a conèixer una societat, cal visitar els seus mercats i degustar el seu producte autòcton”, perquè, al cap i a la fi, l’horta, el camp, “és més que un nom, és un sentiment de pertinença, ple d’històries” i de què formen part “Dones generoses, constants, valentes i treballadores que han estimat (i estimen) amb totes les seves forces, les seves famílies i la terra que les ha vist néixer”. Adduirem que els adjectius que hi ha en aquestes frases es plasmen en molts comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 i, més encara, si eren nates abans de l’any 1900.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquestes paraules referents a la recuperació de les races autòctones, em recordaren quan Pere Riutort em comentà, en juny del 2018, que, des de la seua arribada al País Valencià, el seu objectiu havia sigut fer que la llengua estigués present en l’Església valenciana i, igualment, en l’ensenyament, perquè captava que la llengua catalana hi estava en una situació de lo que ell entenia com pobresa. M’ho comentà en alguna altra ocasió.

“Una de les meves filles li va dir que volia ser pagesa”, Mireia Valls

General, , , , ,

 

Continuant amb el reportatge “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay, copsem molts trets matriarcalistes, començant per l’estima per la terra, per exemple, quan veiem que Anna Aragonès “és néta i filla de pagesos i (…) decidí apostar per formar part de l’explotació familiar.

(…) Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que, en elles, hi ha participat des del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa”. Com hem vist, en més d’una rondalla, les reunions es fan entre els pares i els fills, es tracten els temes de manera oberta i, a més, participen tots. Tots. Igualment, el fet que la filla trie seguir les petjades de la mare i, àdhuc, ser pagesa, parla d’un gran vincle amb la terra i reflecteix el matriarcalisme.

A més, Anna Aragonès comenta que “És molt important que les generacions futures siguin conscients de l’esforç de les coses i que aquestes necessiten el seu temps per donar fruits”, unes frases clarament en línia amb el món del camp i amb el matriarcalisme, com ara, per la importància que s’atorga a la paciència.

Més avant, Dolors Comes, presidenta d’una associació de veïns, comenta “Les dones són el pal de paller de les famílies i les empreses agràries, hem criat els nostres fills i filles, cuidat les persones grans i hem treballat -i treballem- la terra. Però la nostra feina mai ha estat reconeguda ni valorada” com també que “La dona de l’Horta de Lleida és forta, valenta, capaç d’afrontar qualsevol situació” (paraules que van molt en línia, àdhuc, amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1900). A banda, captem que “Filla de pagesos, casada amb pagès, no va dubtar mai en dedicar la seva feina a les tasques del camp, dures però, alhora, gratificants Sent un gran amor per la terra i la seva partida”.

Afegirem que, quan Dolors Comes tenia quaranta anys, passà al món de l’associacionisme i copsà un fet que hem tractat sense embuts: “A vegades, són les mateixes dones les que restem autoritat a la feina d’altres dones. I això és molt trist! Amb actituds així, fem un gran favor al masclisme i al patriarcat. (…) Hem de trencar aquestes actituds, i valorar les persones”.

Igualment, unes línies en què considerem que es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, el sentiment de pertinença a la terra, són les que tenen a veure amb Mireia Valls: “Les dones nascudes a l’entorn rural tenim un gran vincle amb la terra que ens ha vist néixer”. Mireia Valls, presidenta d’una partida rural, diu que “El territori és el nostre punt fort i ens hi costa marxar. De fet, quan vaig ser mare, vaig decidir tornar a la torre i criar-hi les meves filles”. A banda, exposa paraules que empiulen amb moltes rondalles i amb molts comentaris relacionats amb dones nascudes abans de 1920: “la dona (…) ha tingut més pes que l’home en la família rural, ja que ha compaginat tres jornades: casa, família i camp”. I podríem adduir que, la gran majoria de les vegades, ha estat ben tractada per l’home; i ell, per part d’ella.

Al capdavall, afig que, “Un dia, una senyora va preguntar a una de les meves filles què volia ser de gran. I ella, decidida, no va dubtar: li va dir que volia ser pagesa, perquè sap que és una feina molt necessària per a la societat”.

Podríem dir que les persones relacionades amb el món rural toquen els peus en terra, atorguen importància a la paciència, al pas a pas, tracten la terra com una mare a qui estimen i de qui saben que reben menjar i els fruits de la bonesa i del conreu de les bones accions, són molt obertes (com l’ambient hortolà en què es desenvolupen majoritàriament)… en relació amb la casa i, a banda, s’estableix un pas del món de la casa, al de l’hort i, a més, al social (el mercat, la cooperativa, balls i danses vinculades amb els camperols, etc.).

Finalment, quant al camp, afegiré que, des del curs 1992/1993, en què un mestre de Magisteri, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), ens parlà sobre l’emfiteusi i, més encara, del 2003 ençà (quan, en cals meus avis materns, trobí un llibret que eren les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, les quals daten de 1740) i copsí que, en els texts, hi havia paraules en llengua catalana, i, uns mesos després, entrevistí el meu oncle José Palop (1935-2021, des dels dotze anys vinculat amb el camp, bondadós i molt obert), vaig sentir una relació més gran amb el camp: s’hi havia conservat més i, sovint, molt millor, la llengua. I, per tant, calia tractar-lo amb estima.

Més tard, passí a interessar-me pels sants que feien de protectors dels llauradors valencians i, ara, per l’estudi sobre el matriarcalisme i, de rebot, sobre la terra i sobre tot l’àmbit lingüístic. Ho he pensat, per primera vegada, hui, mentres escrivia frases d’aquestes dones de Lleida. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pagesos que agermanen i que afavoreixen un espai de fraternitat

General, , , , , , ,

 

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i de l’estima de la terra, direm que el 19 agost del 2022 accedírem a un reportatge extens i molt interessant, “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay i publicat, si més no, en el 2020, en què onze dones tracten sobre el camp i sobre la terra. Entre altres coses, llegim, “A trenc d’alba, es lleva Rosa Batlle , una pagesa de soca-rel. Filla de pagesos, dona de pagès, i pagesa (…).

‘A mi, m’encantava baixar al mercat! Era el principal lloc de reunió de pagesos, i de les pageses! Anar al mercat era molt més que vendre, era fer comunitat’, explica Batlle”.

Ens trobem, per tant, amb unes paraules que ja parlen de fer comunitat, una actitud molt distinta a l’individualisme maquiavèl·lic que tant impulsa el capitalisme. A més, Rosa Batlle, amb “Prop de 80 anys estimant la terra, i traient el millor d’ella”, li porten a considerar que “L’Horta també és Lleida, i fa molta pena quan es renega de les pròpies arrels”.

A continuació, llegim unes paraules de Marina Pifarré, qui creu que, “Tradicionalment, la dona de l’Horta de Lleida ha estat molt tancada. No ha anat al cinema, ni a ballar, ni tampoc ha participat en cap acte municipal”, que “Els únics espais socials que ha freqüentat han estat el mercat i la cooperativa” i, com ara, que “La dona pagesa ha estat una dona destinada a viure a casa perquè no ha tingut temps a res més”. Comentaré que, partint de les meues vivències en la meua família (amb un oncle nascut en 1935 i dedicat al camp durant més de seixanta anys, fins al 2011), de les paraules de ma mare (en relació amb les seues àvies, nascudes en els anys setanta del segle XIX) i, més encara, d’un escrit de Joan Sala Vila (català d’arrels catalanes nascut en 1929), respecte a la pagesia durant la guerra (i, sempre, des de fets que ell ha conegut de primera mà), copse que, en comentaris semblants a aquest, hi ha una mena de menyspreu, sovint, cap a la dona i cap a lo rural, perquè es fa la mirada com si la ciutat fos una espècie de Xauxa o bé un camí de roses, almenys, en la vida i com a signe de progrés, sense incloure que, a major progrés d’aquesta línia, major desigualtat i menor presència del matriarcalisme.

A banda, a primeries del segle XX, abundaven els balls de línia matriarcalista i, amb la penetració del capitalisme i del castellà, minva el temps dedicat a balls i danses i, igualment, els matriarcals. Cal afegir que, en molts balls posteriors a la guerra i que no eren tradicionals en tot l’àmbit lingüístic, s’introdueixen junt amb la llengua castellana.

Per això, podríem demanar-nos ¿no serà que moltes associacions prefereixen una subvenció i inclinar el cap davant les autoritats polítiques i de la versió oficial de la història, en lloc de tractar el tema més enllà dels anys del franquisme i no des d’una visió no necessàriament marxista, ni anarquista, ni, òbviament, positivista (la que prefereix parlar de reis, de batalles, de gestes militars, de grans invents, etc.)? Per això, la tria d’una opció oberta fa possible que la gran majoria de la població també puga plasmar, explicar, escriure, etc., fets que ha conegut o bé que els han transmés avantpassats seus.

Afegirem que un altre prejudici, com ara, és considerar que la vida de pagès a penes tenia dies festius… sense dir que això ho accentuà el capitalisme, a diferència de la vida, per exemple, en l’Alta Edat Mitjana, en terres de lo que seria el Regne de Lleó, relacionat amb la cultura asturiana, la qual és matriarcalista. 

Adduirem que Joan Sala Vila, en l’entrada “La importància de la pagesia que jo vaig viure” (https://filosofiaipensaments.blogspot.com/2022/08/la-importancia-de-la-pagesia-que-jo.html), plasmada, amb noranta-tres anys, en el blog “Filosofia i pensaments”, comenta que, “Fou durant la guerra incivil espanyola. Jo l’any 1936 tenia 7 anys. Durant tota la guerra, vaig viure a pagès en una Masia de Collsuspina anomenada Can Torres. Vivia el nen i és, en la meva vellesa, que recordo i reflexiono. Només em referiré a fets de la meva estança a Can Torres durant la meva infantesa. Records de la pagesia m’alliçonen ara que soc avi. (…) Els pagesos, durant la guerra, foren molt generosos i salvaren força gent de morir de fam. Entre els homes del meu poble regnava una forta fraternitat. La seva pagesia reforçava la seva capacitat salvadora del necessitat. El treball no era cap impediment per assistir-lo. Les patrulles de milicians no van poder mai detenir a ningú. El poble de Collsuspina estava sempre a punt per defensar la seva gent i els seus pagesos foren un model de solidaritat. (…) Collsuspina, els anys de guerra fou un oasi de pau, llevat dels darrers dies de la retirada. (…) Els pagesos defensaren el seu poble de possibles atacs incontrolats, oferiren hostatge a famílies perseguides, donaren productes del camp a persones necessitades que demanaven ajuda i, durant la guerra, les escoles compliren amb el seu deure, amb la peculiaritat que el mestre de l’escola dels nens era un capellà”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Aquesta foto és del llibre ““El matriarcalismo vasco” (p. 23), publicat per la Universidad de Deusto en 1988. Lo que posa “ànima” fa referència a la part femenina de la persona.

Com podem llegir, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’, ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més patent, sinó la impotència. En efecte, com indicàs l’escola de Frankfurt, l’autoritarisme antidemocràtic i de línia feixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que fa niu en cada persona i, com a energia latent, en la societat”.

“La mare ens va ensenyar a ser bondadosos, la sinceritat” (Rosa Rovira)

General, , ,

Prosseguint amb el tema que tractàvem ahir, el 20 d’agost del 2022 rebérem alguns missatges, com ara, “La família, per davant de tot” (Francisca Farre), “La meva àvia era molt bona persona. Sempre va intentar ajudar tant com podia” (Rosa Adroher Bonet) i “La mare ens va ensenyar a ser bondadosos i a creure, perquè ella era la que ens deia ‘Hem d’anar aquí’ o ‘Hem d’anar allà’, ‘Hem de fer això’ o ‘Hem de fer allò’.

I jo ho feia i la creia.

La sinceritat, a no dir mentides: ella no en deia mai o, almenys, jo no ho havia detectat.

A ser generosos: sempre estava a punt de donar coses als altres, encara que ella es quedés sense res.

Tenir empatia, que jo no sabia què era això, però ella sempre pensava en els altres i el perquè de les coses.

A ser soferts al dolor: ella no havia estat mai en cap hospital ingressada, tot i haver patit ensurts durant els seus vuitanta anys que va viure”.

A continuació, li comentí “M’impressiona la manera tan oberta i tan humana de les dones (i de les persones) nascudes abans de 1920. Són una mena de mestres de la vida. Aprens molt a partir de testimonis i de comentaris que hi tenen a veure. Nasquí en 1971”. Aleshores, Rosa Rovira, qui té una filla gran nascuda en 1973, em respongué: “Sí: tenien, i crec que encara, la nostra generació, conserva. El jovent actual ha perdut la meitat.

En el meu cas, els meus fills i nets mantenen tots aquests valors i és d’agrair veure’ls”.

Enllacem les paraules de Rosa Rovira amb unes que podem llegir en l’entrada “Per a totes les grans dones” (https://www.juditmarch.com/language/ca/per-a-totes-les-grans-dones), publicada en una web de Judit March en el 2017, quan diu que ”L’avia, als anys 30, devia tenir al voltant de 20 anys. Jo la recordo com una dona forta i sempre entregada als altres, una dona que, malgrat les difícils circumstàncies, mai la vaig sentir queixar-se, ans al contrari, sempre tenia un somriure i un gest de tendresa per a nosaltres i cap als altres”.

Igualment, en l’escrit “Com deia la iaia” (https://lidiacastronovas.wordpress.com/2014/12/29/com-deia-la-iaia), plasmat en “El Blog de Lídia”, llegim “La meva iaia, l’Assumpció, no era una dona de gaires paraules, era més del tipus de persona que escolta i observa, que no pas d’aquelles que xerra pels colzes o monopolitza una conversa. Amb ella, les coses semblaven simples i senzilles, sense complicacions.

(…) sempre ens recordava la importància de mantenir unes bones relacions amb tothom, no se sap mai quan pots necessitar un favor (…). Una dona a qui li agradava fer el bé i respectar tothom”. 

Quan llig escrits en què es convida les dones a actuar amb una mena de mà dura, per mitjà de la masculinitat i de reprimir la part femenina de la persona, em recorde d’eixes paraules que digué cap al 2000 el director d’un orfeó en què jo cantava, quan es dirigí als baixos: “És que canteu com si fóreu ‘maricons’“. Ningú no li digué res, ni tan sols u que, amb el temps, seria batle d’un partit dels que es diuen d’esquerres i que, com m’havia comentat anys arrere, aspirava a ser regidor.

Ara bé, jo, que cantava com a tenor, després de la sessió, me n’aní al director i li comentí que no estava d’acord amb la seua actitud. La seua resposta fou “Jo tinc amics que són homosexuals”. 

¡Quanta hipocresia hi ha, també, en el tema de les dones i quant de políticament correcte!

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.