Prosseguint amb el tema que tractàvem ahir, el 20 d’agost del 2022 rebérem alguns missatges, com ara, “La família, per davant de tot” (Francisca Farre), “La meva àvia era molt bona persona. Sempre va intentar ajudar tant com podia” (Rosa Adroher Bonet) i “La mare ens va ensenyar a ser bondadosos i a creure, perquè ella era la que ens deia ‘Hem d’anar aquí’ o ‘Hem d’anar allà’, ‘Hem de fer això’ o ‘Hem de fer allò’.

I jo ho feia i la creia.

La sinceritat, a no dir mentides: ella no en deia mai o, almenys, jo no ho havia detectat.

A ser generosos: sempre estava a punt de donar coses als altres, encara que ella es quedés sense res.

Tenir empatia, que jo no sabia què era això, però ella sempre pensava en els altres i el perquè de les coses.

A ser soferts al dolor: ella no havia estat mai en cap hospital ingressada, tot i haver patit ensurts durant els seus vuitanta anys que va viure”.

A continuació, li comentí “M’impressiona la manera tan oberta i tan humana de les dones (i de les persones) nascudes abans de 1920. Són una mena de mestres de la vida. Aprens molt a partir de testimonis i de comentaris que hi tenen a veure. Nasquí en 1971”. Aleshores, Rosa Rovira, qui té una filla gran nascuda en 1973, em respongué: “Sí: tenien, i crec que encara, la nostra generació, conserva. El jovent actual ha perdut la meitat.

En el meu cas, els meus fills i nets mantenen tots aquests valors i és d’agrair veure’ls”.

Enllacem les paraules de Rosa Rovira amb unes que podem llegir en l’entrada “Per a totes les grans dones” (https://www.juditmarch.com/language/ca/per-a-totes-les-grans-dones), publicada en una web de Judit March en el 2017, quan diu que ”L’avia, als anys 30, devia tenir al voltant de 20 anys. Jo la recordo com una dona forta i sempre entregada als altres, una dona que, malgrat les difícils circumstàncies, mai la vaig sentir queixar-se, ans al contrari, sempre tenia un somriure i un gest de tendresa per a nosaltres i cap als altres”.

Igualment, en l’escrit “Com deia la iaia” (https://lidiacastronovas.wordpress.com/2014/12/29/com-deia-la-iaia), plasmat en “El Blog de Lídia”, llegim “La meva iaia, l’Assumpció, no era una dona de gaires paraules, era més del tipus de persona que escolta i observa, que no pas d’aquelles que xerra pels colzes o monopolitza una conversa. Amb ella, les coses semblaven simples i senzilles, sense complicacions.

(…) sempre ens recordava la importància de mantenir unes bones relacions amb tothom, no se sap mai quan pots necessitar un favor (…). Una dona a qui li agradava fer el bé i respectar tothom”. 

Quan llig escrits en què es convida les dones a actuar amb una mena de mà dura, per mitjà de la masculinitat i de reprimir la part femenina de la persona, em recorde d’eixes paraules que digué cap al 2000 el director d’un orfeó en què jo cantava, quan es dirigí als baixos: “És que canteu com si fóreu ‘maricons’“. Ningú no li digué res, ni tan sols u que, amb el temps, seria batle d’un partit dels que es diuen d’esquerres i que, com m’havia comentat anys arrere, aspirava a ser regidor.

Ara bé, jo, que cantava com a tenor, després de la sessió, me n’aní al director i li comentí que no estava d’acord amb la seua actitud. La seua resposta fou “Jo tinc amics que són homosexuals”. 

¡Quanta hipocresia hi ha, també, en el tema de les dones i quant de políticament correcte!

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.