Prosseguint amb el document “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay, veiem que Carolina Torrelles, qui “és filla de l’Horta, (…) ja no viu a la torre on va néixer, però sent una estima irrefrenable pels conreus i pel camp.

(…) No dubta, tampoc, que, en un futur gaire llunyà, tornarà a viure a l’Horta i que farà un hortet”.

A més, captem que “Les dones de l’Horta i, més, les de mercat, tenen un no-sé-què (…) una manera oberta, forta i decidida”, trets que encaixen amb els de moltes dones nascudes abans de 1920 i, per exemple, amb les trementinaires (remeieres) o, com ara, amb com figuren les dones en moltes rondalles recopilades abans de 1930.

A banda, Carolina Torrelles comenta que “Les tomates no venen del súper. No neixen espontànies! Hi ha qui les cultiva amb cura i dedicació durant molt de temps fins que les podem menjar. I són d’una temporada concreta. (…) En aspectes de salut i benestar, no hauríem de regatejar”. Entre aquestes paraules, n’hi ha en què es convida a la paciència, a tocar de peus en terra, a posar-nos en la pell dels llauradors i en la seua tasca que realitzen, activitat que inclou la venda del producte i la renovació de la terra (per a que estiga fèrtil, així com la fecunditat permet que hi haja vida i descendència generació rere generació), a actuar amb simpatia per la terra, etc., trets que podríem relacionar amb lo matriarcal.

Les dues dones de què, tot seguit, llegim informació, Anna i Ester Vila, passaren a viure en l’Horta de Lleida, malgrat que no hi havien tingut llaç camperol. No obstant això, “Lluny del que podrien haver fet altres famílies ‘nouvingudes’ a l’Horta de Lleida, s’han implicat totalment en els esdeveniments de la partida” i, com a exemple, “van apostar per la recuperació de races autòctones[1], així com per criar les seves gallines des del primer dia de vida, vetllant per la qualitat del producte local i tenint molt present el compromís social i ambiental de la seva activitat”.

Més avant, veiem que el món rural també és molt obert, si bé d’una manera diferent a la del món urbà. Així, “El mercat és l’oasi de la pagesia lleidatana. Ho ha estat així des de temps immemorials. És intercanvi de productes per diners, però també de notícies, receptes, curiositats i més d’un acudit.

‘Nena, a quant va el quilo?’

La venedora recomana, contagia entusiasme i ofereix als públics el fruit de tots els seus esforços”.

Cal dir que, en més d’una rondalla, apareix la dona com a venedora i que, per exemple, en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), la dona és qui es dedica a lo comercial, a la venda.

El fet que, en les zones rurals, s’haja conservat més i millor la llengua (en molts nivells), fa que puguem coincidir que, així com, en la música i en les rondalles, es reflecteix molt la manera de ser d’un Poble, de molts dels parlants d’una llengua, etc., també és cert que, com llegim en el reportatge, “Per a conèixer una societat, cal visitar els seus mercats i degustar el seu producte autòcton”, perquè, al cap i a la fi, l’horta, el camp, “és més que un nom, és un sentiment de pertinença, ple d’històries” i de què formen part “Dones generoses, constants, valentes i treballadores que han estimat (i estimen) amb totes les seves forces, les seves famílies i la terra que les ha vist néixer”. Adduirem que els adjectius que hi ha en aquestes frases es plasmen en molts comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 i, més encara, si eren nates abans de l’any 1900.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Aquestes paraules referents a la recuperació de les races autòctones, em recordaren quan Pere Riutort em comentà, en juny del 2018, que, des de la seua arribada al País Valencià, el seu objectiu havia sigut fer que la llengua estigués present en l’Església valenciana i, igualment, en l’ensenyament, perquè captava que la llengua catalana hi estava en una situació de lo que ell entenia com pobresa. M’ho comentà en alguna altra ocasió.