Arxiu d'etiquetes: les dones com a transmissores de la cultura

El sentiment de pertinença a la terra en argentins descendents de valencians i amb bona empatia

General, , , ,

El poema “La casa pairal”  (de 1897) i el sentiment de pertinença a la terra en escrits d’Inés Isabel Aranda (1950).

El 18 de juliol del 2024, després que la vespra haguéssem posat en Internet part del poema “La casa pairal”, del valencià Josep Ma. Puig Torralva, plasmat en 1897, rebérem uns missatges d’Inés Isabel Aranda, una dona nascuda en Argentina en 1950 i descendent de valencians catalanoparlants. Tot seguit, els traduírem i els escriguérem en Facebook:

“-No responguí anit perquè m’emocionà la referència a la terra, a la casa familiar…

I recordí mon pare, qui mai no volgué tornar a la seua terra, tot i que podia fer-ho.

Ell parlava de llocs, d’amics, de la mare…”.

Després de veure un símbol de plor, i de llegir “Ara pense en els perquè”, li comentàrem:

“-Gràcies, Inés Isabel, i bon dia,

Les persones no emigren per esbarjo, per fer esplai, per entreteniment. Quasi sempre, per necessitat i amb esperança”.

En acabant, ens afegí aquestes paraules:

“-Ara, amb el que remogueres, sé que endinsava sa mare, especialment: la coca bova que feia, les mantegades…

La nostàlgia em pot. Degué costar-li molt a mon pare”.

Enllaçant amb això, cal dir que l’interés d’Isabel Inés per aprendre la llengua materna, per mitjà de l’escolta a les converses entre els seus pares i pels seus avantpassats (perquè no l’ensenyaren a ella, ni als seus germans), fou u dels punts que féu possible que aquesta argentina d’arrels valencianes encara conservàs el sentiment de pertinença a la terra. De fet, el 6 de març del 2024, ens reportà amb molts missatges (sovint, amb bona empatia i amb trets matriarcalistes), de què exposarem (traduït) bona part del contingut:

“Bon dia,

Gràcies per respondre i per l’interés per afegir alguna cosa de ma àvia paterna, Joaquina Palmer Seguí.

Figura com a nascuda en Benissivà[1]. (…).

Entenc el que escrius. No parle valencià. (…)

El nostre pare, Francisco Vicente, nasqué el 18 de novembre de 1883. Som quatre germans nascuts en Argentina: en 1936, en 1939, en 1950 (jo) i en 1951.

La meua recerca d’identitat familiar apareix uns quaranta anys abans [, pel 1984], quan la mare em dóna còpies dels testaments dels avis. (…)

Anys de consulta de dades m’acostaren a la parròquia d’Orba, al capellà i a l’historiador del poble.

Fa, poc o molt, dos anys, tot començà a fluir. Família nombrosa, la dels Aranda en Orba, i segur, amb patrons de vida establits a tots. Vaig rebre report que l’àvia redactà dos testaments”.

Adduirem que Orba és un poble valencià de la Marina Alta i que el 14 de març del 2024 ens entrava un altre missatge d’Isabel Inés Aranda, sucós i, més encara, perquè és un exemple de com una persona amb perseverança i receptiva a lo fosc, pot continuar amb el sentiment esmentat i ser-ne una baula per a familiars i per a més persones:

“-Lluís. Ara revise, en els meus sentiments, el que he adquirit sobre patriarcat i matriarques.

Crec que tenim un matriarcat sota terra que costa que isca a la llum.

(…) Parle amb la meua germana, que, com a major, en té més records.

(…) [Mon pare] Emigrà, si fa no fa, amb vint anys a Argentina. També ho feren dues germanes i un germà”.

Durant la primavera del 2024, alguns dies, ens digué que la relació entre ella i la seua germana gran li havia afavorit evocar hui en dia part de la llengua vernacla.

Respecte al tema de la masculinitat, que Inés Isabel Aranda empiulava amb la Pàtria, com a patriarcal (perquè l’exalça), el 16 de juliol del 2024, li responguérem “Ara, he començat a llegir un llibre de poesia patriòtica valenciana. Quan se centra en la casa, en la família, en la població, en la comarca,… o bé, en la mare (com a educadora) i en la maternitat, sí que té a veure amb el matriarcalisme.

En canvi, quan ho fa amb la bandera, amb la guerra, amb la lluita, amb herois, etc., és de línia patriarcal”.

Agraesc la generositat d’Isabel Inés Aranda com també la bona empatia, la disposició a acceptar la part opaca i, per descomptat, paraules com “¡Quanta estima al lloc de naixement!” (del 6 de juliol del 2024) i, en nexe amb el tema del sentiment, unes frases que no encaixen amb lo matriarcalista: “És important notar el significat de ‘Pàtria’ i de ‘pertinença’. Una cosa que, per ací [, per Argentina], es nota poc”.  

Finalment, adduirem que alguns dels lectors en Facebook, de l’intercanvi entre Isabel Inés Aranda i jo, restaren emocionats, es posaren en la pell de l’altre i que, igualment, el 19 de juliol del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrivia aquestes paraules: “Molt interessant això que expliques. M’ha emocionat. 

Recordo un cosí de la meva esposa que, fa més de seixanta anys, se’n va anar a Veneçuela, amb la seva dona. Vam tenir molta correspondència; jo li enviava missals del que passava a casa nostra i ell em comentava coses d’allà. 

Més endavant, parlàvem per telèfon. 

Ja fa anys que són morts els dos; ara tenim relacions amb la vídua del seu fill i els néts”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En el 2024, era part del terme de la Vall de Gallinera.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana, la Mare de Déu i comtes

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en poemes de Víctor Balaguer (1824-1901).

Una altra persona en què captem aquest sentiment és Víctor Balaguer (1824-1901), un català, entre d’altres coses, escriptor i impulsor de la Renaixença catalana. Per exemple, en l’entrada “A la Verge de Montserrat” (http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=A%20LA%20VERGE%20DE%20MONTSERRAT&poeta=Balaguer%20i%20Cirera,%20V%EDctor), en la web “Poesia en català”, en què podem llegir

“A la Verge de Montserrat

Verge santa d’amor, patrona mia,
dels pobres i afligits, guarda i consol,
més pura que la llum, quan naix lo dia,
més hermosa que el cel, quan surt lo sol:

tal com se veu a l’àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu, la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.

Reina dels Cels, Mare de Déu, perdona
si, fins avui, no et dediquí un record:
sols quan veu son vaixell, presa de l’ona,
busquen los ulls del navegant lo port”.

 

Com podem veure, el poeta vincula Nostra Senyora de Montserrat amb la persona que li fa de protectora, qui el conhorta i, fins i tot, qui trià Catalunya per a estar-hi, en lloc de fer-ho en terra ufanosa. A més, Víctor Balaguer li afig que,

“Com soldat que, fugint a tota brida
les armes, va per lo camí llançant,
aixís jo, pel camí d’aquesta vida,
a trossos, lo meu cor he anat deixant.

Verge de Montserrat, casta madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels, per fer una corona,
arrancaren del cel un puny d’estels;

ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parla en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m’ensenyà un jorn a beneir a Déu”.

 

Així, no sols canta els versos a la Mare de Déu de Montserrat, sinó que, com li diu, ho fa en la llengua amb què sa mare li ensenyava a pregar, quan ell era petit.

A més, empiulant amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació matriarcal i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra, l’escriptor comenta que

“Ton nom invoca, oh, santa Verge pura,
l’orfe ferit de pena i desconsol,
ton nom la mare ensenya a la criatura
quan l’adorm carinyosa en lo bressol.

Quant dolç és lo teu nom! Tota la terra
cants t’eleva amb accent adolorit,
que ton nom és, oh, Verge de la serra,
dels estranys i dels propis beneït”.

 

Per tant, hi ha un nexe entre la terra (Catalunya) i Nostra Senyora de Montserrat, una mare que acompanya els fills i que els fa costat allà on són com també ho ha fet en la història de molts catalans catalanoparlants:


“Ton nom, un jorn, fou l’estendard de glòria
que, de la glòria, nos mostrà el camí,
i fou ton nom lo crit de la victòria
que, en Nàpols, aixecà Vilamarí…

quan tu, Reina del pla i de les muntanyes,
de genolls prostrats, veies als teus peus
los reis que, drets, a cent nacions estranyes
prostrades veien de genolls als seus!

I no és estrany que, per l’honra i glòria,
unesca dos records amb llaç d’amor,
que unida està, a la teva, la sua història
i escrites són les dos en lletres d’or.

A fe que eren brillants los temps gloriosos
en què els Peres, los Jaumes, los Ramons,
dictaven lleis, monarques poderosos,
fins del remot Orient a les regions.

Mentre València i les Balears, salvades,
se veien lliures ja dels sarraïns,
lo pendó de les barres venerades
veien triomfar los més remots confins.

Senyors del mar los catalans, a ratlla
tenir sabien lo enemic pendó,
i ni els peixos passaven si, en sa espatlla,                                                                                                     no portaven les armes d’Aragó”.

 

En acabant, el poema enllaça la Mare de Déu amb festes i, així, amb el sentiment. Però, igualment, amb el paper de mare que ella fa per a molts catalans i que està en nexe amb lo matriarcal i amb els pobles (que no amb els Estats):

“I tu llavors, oh, Verge de victòria,
lo teu nom sempre veies invocat,
que els catalans anaren a la glòria
cantant lo Virolai de Montserrat.

La muntanya en què vius, també, en son dia,
fou lo baluard del poble català;
del sarraí, la ferma valentia
jamai tes brenyes escalar gosà.

I, en temps ja més cercans, pocs anys fa a penes,
quan lo crit de la pàtria independent
ensenyar al francés féu les cadenes
per contestar al toc de sometent,

los nostres s’amagaren en tes brenyes,
lo pendó de la pàtria enarborant,
i, llavors, foren, Montserrat, tes penyes
lo temple de la santa llibertat.

Mont de la Verge, en tos records, jo miro
que unides van la llibertat, la creu,
dos símbols sants que jo el primer admiro:
l’amor dels pobles i l’amor a Déu.

La llibertat!, la creu!, símbols dels pobles:
l’una és l’esperit de Déu, l’altre és sa mort;
l’una és l’aspiració dels hòmens nobles,
i dels hòmens cristians l’altre és lo port”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare en la poesia

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I” (https://fundacionexe.org/wp-content/uploads/2022/09/pebrella01-pioneres.pdf), de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, hem trobat escrits interessants de Manuela Agnés Rausell Soriano (ciutat de València, 1839-1918), com ara, el poema “A ma pàtria”, en què podem llegir

 “Volen que un llenguatge intrús

use la ciutat del Cid,

deixant lo seu en desús

i és intolerable abús

fer-la parlar com Madrid.

Mares hi ha, amb certa jactància,

que, a sos fills, lo castellà,

amostrant, des de la infància,

creuen donar-se importància

suprimint lo valencià.

Cap de província en Espanya,

vol matar lo seu dialecte;

sols ací, per moda estranya

que, als naturals, enganya,

cabre pogué tal projecte.

Que es té ací per un no-res

al que parla en son idioma;

i exigir-nos açò és,

com si volgueren que, en Roma,

s’expressaren en anglés[1].

Per què, puix, tal confusió

entre la gent ignorant?

Perquè ningú, en conclusió,

ha tingut de saber tant

en sa vida obligació.

Que es deprenga[2] el castellà,

que s’escriga en hora bona;

propi és de gent il·lustrada[3],

mes molt bé el valencià sona

en boca del valencià” (p. 25).

 

Per tant, fa una defensa de la llengua vernacla i, així, de la terra, la qual trau, tot seguit, i l’enllaça amb la mare i, amb encert, associa el castellà amb lo masculí:

“Si, de ta més humil filla,

has oït sens despreciar

la pobra cançó senzilla,

és per vore si més brilla

ton nom en qui el sap cantar.

Naixcuda jo entre el gesmil

de la ribera del Túria,

també faré esforços mil

per lliurar de tanta injúria

ton llenguatge baronil” (p. 25).

 

Igualment, en uns altres versos, també es plasma l’esmentat sentiment:
“Qui no vol a la família,

ni a la pàtria en que naixqué,

encara que, en ella, vixca,

viurà com un estranger.

Hi ha, a València, fills ingrats

que l’olviden[4]per Madrid;

jo, estant en la Vila i Cort,

per València sospirí” (p. 29).

 

Finalment, comentarem que el “Diario de Valencia”, el 24 de juny de 1918, arran de la mort de Manuela Agnés Rausell Soriano uns dies abans, posà en castellà unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme i amb la terra: “podem dir que dedicà la seua vida a la pràctica de totes les virtuts, especialment, la de la caritat (…). Fou poetessa inspirada i escriptora feliç, el nom de la qual aconseguí assolir un bon renom en les lletres valencianes, de què era preferentment conreadora” (p. 39).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “inglés”.

[2] En l’original, en lloc de la forma “que s’aprenga”.

[3] En l’original, “ilustrá”.

[4] En lloc de “que l’obliden”.

A continuació, adduïm el llibre en pdf.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes eròtiques, amb dones receptives, transmissores i senyores ames

General, , , ,

Una altra llegenda recopilada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, fins i tot, en lo eròtic, és “Em vaig tornar Satanàs”. “L’any 1911, el dia onze d’agost, un home treballava en una casa on veia que l’ama i l’amo s’untaven amb una untura, desapareixien i se n’anaven al ball” (p. 121). Afegirem que, per exemple, untar la dona vol dir tenir relacions sexuals.

A més, qui narra el relat, comenta que una segona nit, ell es va untar, que es va tornar Satanàs “i me’n vaig anar amb les bruixes, és clar. I, a la nit vinent, m’unte amb un altre ungüent” (p. 121). És a dir, on va la corda (les dones, ací, bruixes, un nom que, de feia segles, es relacionava amb dones sàvies, que havien transmés molta cultura i que, arran del Renaixement, foren arraconades o motiu d’acaçament), va l’home que treballava en la casa on vivia la parella.

Tot seguit, passem a unes paraules que enllacen amb lo matriarcal (per mitjà de símbols): “Satanàs era un sant i tots havien de besar-li el cul. A banda, el cul era al mig de la casa i tots ballaven, passaven i li besaven el cul” (p. 121). Per tant, la dona (ací, simbolitzada pel diable) era lo més important de la casa i, quant al cul (part del cos molt vinculada, àdhuc, amb la sexualitat), era besat per tots: ningú no es desentenia de lo femení. Fins i tot, captem un ball que podríem qualificar d’eròtic i que, a més, té lloc de nit.

Un altre passatge que empiula amb lo sexual posa “I mon avi diu que va agafar una alena i que, en lloc d’anar a besar-li el cul, a cada  moment que hi passava, li arrancava una polzada i comenta que li deia Satanàs:

-Recollons! Quin pèl de barba més fort que tens, que m’esgarres!” (p. 121). Per consegüent, l’home introdueix el penis a la dona.

Una altra llegenda, “Nostre Senyor a Ubeda”, que figura en la mateixa obra del Carxe i que ja es coneixia per l’any 1890 o abans, transmesa per una ama i que és semblant a altres relacionades amb Catalunya, tracta sobre una velleta a qui se li presentà el Senyor (que anava pel món). Aquesta anciana acull Jesús en sa casa, on també vivien llauradors que treballaven en el camp. Fins i tot, li donaven un llit (p. 126).

A banda, fan diferents oferiments al Senyor i l’home accepta un got de vi, un plat de calent i una cullera junt amb el plat. Llavors, “Amb la cullera i amb el got, el Senyor va formar lo que era una església i ell restava tancat en clau. I, quan el llaurador de la casa, va obrir l’home, veié que la clau s’havia desfet i que tenia formada allí una església. I això era… Déu, que anava pel món” (p. 126).

Adduirem que, en aquest passatge, abunden els trets matriarcals, en nexe amb la dona i amb la recepció: 1) la cullera acull lo que capta i és com els llavis del xiquet que mama; 2) el got fa de recipient de líquid (el qual enllaça amb la dona i, en el relat, amb el vi, el qual procedeix d’una planta que creix cap a la terra, o siga, cap a la mare, el raïm, en una de les dues èpoques de més foscor de l’any, la tardor), 3) l’home (la clau, que representa el membre viril) penetra en la dona, la qual 4) està simbolitzada per l’església (per exemple, en el llenguatge d’humor eròtic, en què és la vagina i, per extensió, la vulva) i, així, 5) el fill torna a la mare i, com a agraïment, s’ha creat una assemblea, una comunitat (dues paraules que tenen a veure amb el significat etimològic del mot “església”).

Finalment, direm que resulta significatiu que es bastís una església, ja que ens plasma el paper de la dona en les cultures matriarcalistes, no precisament secundari.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La vellesa en dones nascudes abans de 1920 en terres catalanoparlants

General, , , , ,

Àvies (o padrines) i mares nascudes abans de 1920 i comentaris que feien sobre la vellesa (o ancianitat).

Com a pont amb el tema de la infantesa, però, ara, sobre un col·lectiu que té un paper molt important en les cultures matriarcalistes, les velles (recordem que, junt amb les mares, són les que més eduquen els xiquets i, en bona mesura, els jóvens), el 23 de març del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la vellesa? Gràcies”.

Comentarem que el mateix dia rebérem missatges molt sucosos: “Sí. Sobretot, predicaven amb l’exemple, ja que vivíem amb els meus avis paterns. 

Sempre ens havien ensenyat el respecte envers els ancians i ens explicaven fets de gent que no els respectaven i que ells, quan serien vells, tampoc serien respectats. ‘Tal faràs, tal trobaràs’, ens solien dir” (Fina Pujolras),  a qui responguí que, “Més d’una vegada, pense en la importància d’actuar com ens agrada que ho facen amb nosaltres, ja que, en el futur, ens podrien respondre igual. Lo que es diu ‘cuidar les relacions’, ‘cuidar l’amistat’. Sobretot, amb els qui més ens fan costat”. “Sempre: explicava el respecte i la cura que s’havia de tenir cap a la gent gran (avis). I així s’ha fet sempre a casa meva: l’àvia Maria va cuidar la seva mare; ma mare, a l’àvia. I jo, a ma mare.

I seguir els seus consells, ja que tenien l’experiència dels anys (en aquest sentit, sí que jo no hi estava massa d’acord).

 A casa el meu pare, hi vivien avis, fills, nets i tietes. Havia de ser maco.

En el cas de ma mare, en quedar vídua, ella era molt independent i autosuficient. Però, quan la salut, física i mental, va començar a anar de baixa, me la vaig endur a viure amb mi” (Àngel Blanch  Picanyol). Empiulant amb aquest comentari, li escriguérem “Ma mare, igual. En cals seus pares, durant alguns anys, vivien tres generacions: jóvens a punt de casar-se, pares, un avi, dues àvies i una bestia.

Alguns avis i la bestia aplegaren als noranta anys (o bé els superaren)”, “Doncs sí: amb mooolt d’afecte i, sobretot, amb  un gran respecte. A casa, hi havia la iaia i la seva germana i la mare. 

 Era devoció el que jo tenia per la meva besàvia, una dona culta, treballadora, amb una gran saviesa; una gran dona. [Va viure] fins als noranta.

La iaia, quan em queixava, deia ‘Montserrat: quan la Ramona et cridava, ¿tenia raó?’. Jo, amb el cap, assentia. ‘Doncs, ja ho saps prou, del tema: és una gran persona i se li deu un respecte” (Montserrat Cortadella), qui, a més, ens adduí, en un correu electrònic del 24 de març del 2024, que “Sí que és cert que, amb exemple, n’hi havia prou”.

Igualment, en el meu mur, el 23 de març del 2024, Miquel Vila Barceló posà que “Els vells, a Mallorca, se’ls tenia un gran respecte.

Els diumenges, en venir de missa, els dies de festa i els dies de festes de la família fèiem besamans. 

 Quan havíem anat a confessar-nos, els dèiem allò de: ‘Vos deman perdó, si vos he agraviat [ = agreujat]‘.

 Se’ls guardava el millor lloc per estar, tant a l’hivern com a l’estiu. 

Entre moltes altres coses”, “A casa, sempre ens deien que s’havia de respectar a totes les persones, tinguessin l’edat que tinguessin i, sobretot, ajudar a les persones grans (velletes), si ho necessitaven.

 Així mateix, ser comprensiva i pacient amb aquelles persones més grans que, de vegades, ja no eren com havien sigut (per haver perdut facultats)” (Rosa Garcia Clotet).

Adduirem que, en el grup “President Puigdemont i Casamajó”, el 23 de març del 2024, Mely Lorenzo ens plasmà que “La meva àvia em parlava de com la vellesa li estava canviant el cos, de com la pell se li ressecava, que els dits se li havien deformat. La història i el dolor que li va provocar veure com la seva parella de molts anys es va anar allunyant i buscant dones més joves…

Per ella, va ser una època molt dura, molt.

Em va marcar viure, a través d’ella, un gran amor i, després, la seva gran desesperació i sofriment”.

Afegirem que, en el grup “Sí al dret a decidir i a l’autodeterminació dels pobles i de les nacions”, eixe dia, Rosa Rovira escrigué que, “A casa, com que no havíem tingut cap avi, doncs no se’n parlava, fins que va arribar l’hora que ells ja no podien gaire i, llavors, demanaven ajuda. 

Els pares van ser unes persones molt valentes, que no necessitaven ni metges. 

La mare no havia estat mai ingressada a l’hospital. Amb vuitanta anys, la vaig portar jo d’urgències i no hi van trobar cap historial”. En acabant, li posí un refrany que em digué un home, potser en els anys huitanta del segle XX, quan ell tenia uns huitanta anys: “Quan u és vell, les rates juguen amb ell”.

També el 23 de març del 2024, en el grup “Records del nostre passat”, copsàrem aquestes paraules: “Fer el bon camí dels nostres avantpassats” (Rosa M. Panadès Castellà).

Finalment, en nexe amb un post que havíem escrit el mateix dia, relatiu al tema, M Teresa Hortoneda (nascuda en 1931), adduïa “Servidora podria dir que, a casa, no en van fer mai esment del que s’havia de fer amb les persones grans, però sí [podria dir] que sempre van practicar amb l’exemple”.

U dels trets que captàrem el 23 de març del 2024, com exposàrem en un post, fou “moltes semblances en els vincles entre les persones i els nens (o bé els xiquets o al·lots) i… amb les velletes.

En eixe sentit, recorde que, una vegada, ma mare em llegí per telèfon un escrit prou conegut, en què una velleta exposa els seus sentiments i vivències al seu fill i, així, el fill pot veure que, quan ell era petit, la mare es relacionava amb ell com ara comenta la mareta.

(…) En canvi, tu escoltes amb interés i penses que (…) hi ha molts punts en comú entre com eduquem els xiquets i com responem als vells”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones transmissores de cultura tradicional, sobre política i l’esperit comunitari

General, , ,

Empiulant amb la rondalla “El combregar de l’àvia en Callosa”, Francesc Martínez i Martínez comenta que “una parenta nostra, Maria Munyoz i Martínez, (…) ha pogut recordar lo següent:

COMBREGAR DE CALLOSA
Si este noble auditori
volguera escoltar,
sabrien en Callosa
lo que va passar,
que és molta veritat.

En este poble, tenen un jutjat
i són molts els empleats
de notaris, agutzils i advocats
i que és cosa clara
de que venen la tinta molt cara:
els hòmens, tossuts,
s’emporten els bolsillets eixuts,
si prenen consells.

Mudem de conversa
i deixem a gent tan desperta.

L’any mil huit-cents trenta
hi havia un pastor
pasturant baix del Pouador
en terra Blanquer.

Una ovella caigué a l’albarzer
i, quan les contaren,
l’ovella, de manco, trobaren
i el pastor es dia
buscar-la al fer-se de dia.

A l’endemà, a la rosada,
un espardenyer, caragols buscava
prop de l’albarzer.
¿Si seria un home espenyat?
I, en confessió, anà a dir-li, al rector,
que anaren, corrent,
que, en tal banda, hi ha un home pacient:
que alcance els sants Sagraments.

I es reuniren el clero i l’ajuntament
i feia ja gran sol.
Les campanes anaven al vol;
amb forques, anaven, i també amb corbelles.

Tallaren l’albarzer,
isqué aquell animal com un esparver,
tota pelada,
que la llana quedà albarzerada.

I fon cas de broma:
el notari, alçant-se la ploma;
l’alcalde, afrontat.

Saltà el senyor rector:
‘¡Ai, quina venda li han fet, al Senyor!
Si ho sap el prelat,
este poble serà cremat.

Doneu-li castic,
a aquell que ho ha dit’.
I allí respongueren:
‘- ¡Si ja para en Madrid!’.

Lo que alcança esta ovella,
no ho alcança una persona vella:
tan bona visita.

I este xiste fuma amb pipa.
I ara diuen en Callosa
que no és veritat.
Trauré testimonis: Polop, Finestrat,
Tàrbena i Bolulla.
Que la gent encara té butlla” (pp. 232-234).

Com podem veure, el romanç plasma trets matriarcalistes: la gent, a diferència de bona part de l’administració (la qual amolla les butxaques de la població i, per això, se’ls considera gent eixerida), fa que es moga el rector (qui sí que està de part dels habitants). A més, el capellà se’n va a l’ajuntament i, aleshores, es mobilitzen els polítics.

Un poc després, els habitants de Callosa s’acosten al lloc, cada u amb lo que millor podria aportar. I, per tant, captem l’esperit comunitari en nexe amb l’Església popular i amb la gent.

Igualment, copsem que el bisbe de la zona es troba en terres castellanes, bé amb el mateix càrrec, bé com a representant polític per part de l’Església, uns anys abans de la formació jurídica de l’Estat espanyol (en el segon terç del segle XIX).

Tot seguit, veiem que la gent encara té una mena de certificat (el testimoni de quatre poblacions valencianes) com que és un fet real.

Quant al text, direm que, com ara, hem conservat els castellanismes “bolsillets”, en lloc de “butxaques”, i “este xiste” (i no “esta gràcia”, “este acudit”…) per a no trencar la lectura.

Finalment, el folklorista comenta “Com s’ha pogut apreciar, el romanç o col·loqui està incomplet, perdut a força dels anys i de no conservar-se més que en la memòria de les gents. Sols el fet es recorda, però no la composició, que la nostra dita paterna aprengué de l’esmentada tia Fustera, serventa de sons pares, filla la mare de l’esmentat besavi nostre, Martí Martínez de Sogay” (p. 234).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Refranys en relació amb bagasses, putes i dones velles

General, , , , , , ,

 

Refranys en relació amb les bagasses, amb les putes, amb les prostitutes, etc.

El 6 d’abril del 2022, Rosa Garcia Clotet m’envià un missatge en què deia “Avui he llegit una dita que, potser, ja la saps, però que m’ha semblat que aniria bé per al tema:

‘Qui no té dona, ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

En línia amb aquest refrany, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (Felanitx,  1945) i publicat per Lleonard Muntaner Editor en el 2021, hi ha articles que l’autor escrigué en la premsa i, entre ells, u titulat “Bagasses, polítics i modernitat”, en què, al capdavall, comenta que els “nostres polítics dissoluts (…) es mereixen un consell per a quan siguin lluny de remeis: que recorrin a la cultura, que cerquin dins la tradició. No vull dir amb això que vagin a museus o a escoltar òpera (això sí que seria massa modern), sinó que facin memòria dels nostres refranys populars, ben segur que en trobaran algun de tan útil com aquest: ‘Qui no té dona ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

A més, en relació amb la paraula “bagassa”, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha el refrany “Bagassa primerenca, beata tardana” (p. 24), en l’entrada “Beneta (tindre manco honra que la)” (p. 24).

Igualment, el 9 de setembre del 2022, en Facebook, posàrem un escrit acompanyat de la dita “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona” (la qual sentí ma mare a la seua àvia Consuelo) i afegírem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quines dites deien a favor de les bagasses (prostitutes)? ¿I comentaris en eixa línia? Gràcies”.

En el meu mur, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment em comentaren “La iaia en deia ‘dones de la vida’, ‘fer la puta i la Ramoneta’. Ella m’explicava que, quan va acabar la guerra, varen trobar monges embarassades mortes i caixes amb nadons. Jo, esverada… I ella em deia ‘Són homes i la carn crida la carn’” (Montserrat Cortadella), “A casa, no ens havien parlat mai de les prostitutes” (Rosa Rovira), a qui, tot seguit, escriguí “Hi ha un refrany que diu ‘Bagassa primerenca, beata tardana’[1]: xiques jóvens que, en passar la jovenesa física i el negoci com a prostitutes, se’n penedien i passaven a viure, per exemple, en convents, com a monges.

De fet, on visc (Alaquàs, en l’Horta de València), fins a fa pocs anys, hi havia el convent de les Oblates. I, com, alguna vegada, m’ha dit ma mare, hi acollien jovenetes i dones que havien sigut bagasses, entre altres coses, amb intenció de donar-los una altra faena. I sempre n’hi havia qui acabava monja (lo que la dita diu ‘beata tardana’)”. A més a més, ens plasmaren “No recordo cap dita sobre aquest tema.

Però sí em van ensenyar que eren dones que s’havien trobat amb una vida molt difícil i, per continuar endavant, havien hagut de prostituir-se. Mereixen respecte com tothom.

No fer comentaris, en general, que facin mal a les persones. O sigui, no criticar, perquè tothom portem a l’esquena la pròpia motxilla” (Rosa Garcia Clotet). Aquestes paraules considerem que van molt en línia amb l’educació matriarcal. El mateix dia responguí a Rosa Garcia Clotet: “Tenint present que, en paraules de ma mare, les seues àvies eren ‘Fortalesa i servici’ (sic) i que eren molt treballadores, des de molt prompte d’haver sentit la dita a ma mare, la interpretí de dues maneres: 1) que les bagasses, en el fons, eren treballadores i 2), sobretot, de pietat per elles”.

Cal dir que, quan el 10 de setembre del 2022 llisquí a ma mare les paraules de Rosa Garcia Clotet i la meua resposta, ma mare m’adduí una tercera interpretació que era la que ella havia fet des de que copsà el proverbi quan encara vivia la seua padrina, i prou en línia amb la primera que jo havia intuït: “Gent decent, de confiança, que sempre es podia confiar més en elles que en altres”… A més, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “De xiquet, recorde eixir al carrer a jugar, i sempre emportar-me el meu baló… Tots tenien baló, però el meu (mes que estiga lleig el dir-ho) era el millor del mercat en aquell moment.

La meua àvia, quan em veia eixir de casa amb el baló, s’estripava dient ‘Que els altres no en tenen? Sempre has de traure tu el baló? Ignorant! Si fores puta, t’ho farien debades!’”.

Tocant a missatges, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment ens escrigueren “Quines històries més interessants[2]. La veritat és que no sabia que una ‘bagassa’ es referia a una puta” (Vicent Pla) i li comenti que sí que ho era. “No ho sé, Lluís” (Casimir Romero Garcia). Igualment, plasmí a Joan Prió Piñol que la dona (la puta), d’alguna manera, fa servici a la societat i que, en canvi, la lladrona roba a la comunitat. I ell em contestà que, quant al refrany, “Ho trobo molt encertat. [ L’àvia de ta mare] Sabia el que es deia”.

Finalment, quant a la bagassa d’Antella, direm que, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, l’investigador encapçala l’entrada sota el títol “Bagasa (la) d’Antella” i, com posí en el meu mur el 10 de setembre del 2022, “En cap moment s’indica que la bagassa d’Antella siga una dona descarada, com podem llegir en altres fonts (en paper i en Internet)” i considerem que això explica que, en els versets que Joaquín Martí Gadea escriu al final (on ell fa un resum de l’entrada), pose

“Mateix que[3], a la dona anciana,

la tracten de dona vella,

així fa el poble ignorant

amb la bagassa d’Antella” (p. 16).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Comentarem que el 9 de setembre del 2022, Vicenta Ferrer Sanchis (hem posat un pseudònim, partint de la frase final del correu electrònic que ens envià eixe dia, titulat “Dita popular”) exposava “’Monja primerenca, puta tardana’.

La meua mare solia dir-ho perquè tenia una cunyada que va ser, primer, monja i, després, al casar-se, no era dona d’un sol home. Jo era una xiqueta i no entenia molt bé el que volia dir. Però, avui, aquestes paraules estan guardades a la meua memòria”.

[2] Tot seguit, envií a Vicent Pla la resposta a Rosa Rovira i ell em contestà amb la segona part d’aquest comentari.

[3] Equival a “Així com”.

Les mares, la conservació de lo matriarcal i la bonhomia

General, , , ,

 

Un altre escrit (en aquest cas, extens) que aporta informació molt sucosa sobre la dona en la família catalanoparlant i matriarcal és “Recordar els pares, 2” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/recordar-els-pares-2), de Jordi Badia Pujol, en el seu blog “El clot de les Ànimes”, entrada en què, com ara, exposa “Escrits i anotacions d’una dona de pagès nascuda a final del segle XIX (…), Amalia Torres i Portella (1893-1985), que mon pare va aplegar en un opuscle titulat ‘La mare. Escrits i dietaris’”.

Comentarem que, quant a la padrina, “en una casa de pagès s’ha d’aprendre a fer moltes coses i en aquell principi del segle XX encara més. A cal Pere -que és com anomenaven la casa de la mare (i com diuen encara)- tenien i encara conserven un bon tros d’horta (…) sota la mateixa casa. La mare manifestava una afecció gran (que mantingué tota la vida) a tenir cura del regadiu i les flors”. El tema dels catalanoparlants i de l’horta (o bé del camp) i de la jardineria, no és anecdòtic: rondalles, refranys (Joan Badia Pujol ho plasma en un altre article), escrits de premsa (com ara, “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre i Sureda), comentaris… van en la mateixa línia. En eixe sentit, en l’article, s’addueix que “recordava i explicava l’alegria d’un matí en què en aquest mercat, amb una cistella d’enciams al mes de juny, al temps de la sega, havia fet 5 pessetes i sa mare les hi havia deixat quedar. S’havia llevat a les 6 del matí (…). Però ella era feliç… i jove’”.

En aquestes redaccions, també es plasma l’educació matriarcal: “Si del pare vàrem aprendre tantes coses, de la mare vàrem aprendre a conservar-les. I també ens va transmetre l’equilibri, el sacrifici callat i el constant desig d’amor i de pau”.  El tret de la conservació podríem relacionar-lo amb unes paraules que em digué Pere Riutort el 18 d’abril del 2020, en una conversa telefònica, quan feu referència a catalanoparlants que se n’havien anat a Bòsnia i Herzegovina: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”.

Afegirem que l’àvia Amàlia també reflecteix detalls matriarcalistes: “Viure una vida serena (…) és una cima que no s’assoleix pas gratuïtament sinó que cal voler-ho; fa falta lluitar-hi, convé mantenir sempre la guàrdia, treballar incansablement, estimar sense estridències, però també sense defalliments, posar bàlsam olorós pertot arreu (…), portar pau i somriures al voltant. Heus ací una de les grans missions a complir per la vida”.

Un poc després, Jordi Badia addueix “Mon pare va aplegar els escrits de l’àvia Amàlia, sobretot, de dues menes: cartes i discursos breus que llegia a la família, que una vegada l’any s’aplegava a la casa pairal. Aquests aplecs es van començar a fer quan ella ja era vella.

Un dels valors més importants d’aquests texts, per mi, és l’espontaneïtat i la vivor de l’expressió, que delata un caràcter bonhomiós i desimbolt, alegre”.

A banda, en u d’eixos escrits, l’àvia Amàlia deia que, tant els seus fills com els seus nets, “Tots són bona canalla. (…) Diu la iaia, de 85 anys.

Fa deu anys que fem la Festa de la Família. No en falta cap (…)”.

I, més avant, llegim “I tots cabem en aquest món”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Fa un petorro que talla el pixorro” (Nuria Martinez Arnal), acollidora i molt oberta

General, , , ,

 

 

Més comentaris en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en relació amb frases, refranys, dites i fets que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta, per mitjà de les àvies, o bé de les mares, foren “La meva àvia, que era de La Franja, ‘Vísteme despacio, que tengo prisa’!” (Enric Llubes Rius), “Ja pots ben estirar, que, de vell, no passaràs”[1] (Imma Clotet-Pavia),“’Ditxós el que et vol i no et pot haver mai’. (No ho vaig entendre mai)” (Glòria Verdaguer), a qui Ramon Moix Marimon li comenta “Glòria Verdaguer. Als anys 60, al meu poble, una senyora sempre ho deia”…., quan es parla d’algú que, com em comentà una dona és una mala peça.

En el grup “La cosa nostra (Països Catalans)”, el 5 de març del 2022, Rutger von Blum escrigué “El matriarcat català de tota la vida”.

En el grup “Dialectes”, el mateix dia i més avant ens plasmaren “Tal faràs, tal trobaràs” (Maria Montserrat Morera Perramon), “’Anar a colgar-se’ (anar-se’n al llit). Mallorca” (Pep Delgado), “Qui els hagi fet, que els gronxi!” (Joaquim Torrent Blanch), “Ho solia dir la meva padrina: ‘Des teu pa, faràs sopes’: volia donar a entendre que seria la responsable de les meves accions. ‘Qui vol peix, que es banyi el cul’: que havia de lluitar per aconseguir el que volia. Palma” (Maria Perelló), “Quan em queixava d’un fet que hagués pogut evitar, em deia ‘Qui no vols pols, que no vagi a s’era’. Santa Maria del Camí, Mallorca” (Maria Perelló), “’A la taula i al llit, al primer crit’. Alboraia (L’Horta Nord)” (Josepa Carro de Mena), “Si bé m’has fet, més me’n mereixia” (Catalina Bernat Sastre), “’Tal faràs, tal trobaràs’, ‘Qui no té feina, el gat pentina’. La meva àvia va néixer al 1909” (Neus Soler Rodríguez), “Sempre consells de precaució: ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era!’, ‘Qui dorm amb una mare, si no és avui, serà demà’” (Monique Peytavi), “Qui l’ha fet, que la gronxi” (Asuncion Rubi Gual), “Qui se colga amb un infant, compixat s’aixeca” (Asuncion Rubi Gual), “Algun dimoni s’ha trencat el coll” (Maria Pladelasala Terricabras), “Ditxós aquell qui et voldrà i no et podrà haver” (Maria Pladelasala Terricabras), “Com una pinta de guix, que no caga, ni pix” (Maria Pladelasala Terricabras), “Polls entrats en costura” (Margalida Rubí Tomas), “Pixar fora del test” (Margalida Rubi Tomas), “Sense mirar prim” (Margalida Rubi Tomas), “Molta fressa i poca endreça” (Roser Cortacans Barniols), “’Fa un petorro que talla el pixorro’. L’Horta Nord. Ma uela va nàixer en 1914” (Nuria Martinez Arnal), “’Bona nit, cresol, que la llum s’apaga’. Ella era d’Otos, Vall d’Albaida” (Llum Grau Borrás), “’De fora vindran i, de casa, ens trauran’. La Marina Alta” (Rosa Artiques).

Quant a les paraules que encapçalen la cita del títol d’aquesta entrada, considerem important que l’àvia com també la mare es guanyen la simpatia del nen i ser una mena de model a seguir. El tractament de vós (intermedi entre el formalisme del vosté i el tu informal, va prou en eixa línia) i l’hem vist en algunes rondalles mallorquines, per exemple, en paraules d’un fill a una mare molt oberta.

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que prengueren part en aquest tema de l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que em fan més fàcil l’estudi i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En el DCVB, figura “De vell enllà, no es pot passar”.

“La padrina m’indicava per on passava el gegant” (Maria Sitges)

General, , ,

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment també ens comentaren[1] “’Les set cabretes’” (Carme Andreu), “A mi, m’explicava rondalles a la vora del foc, la meva tieta, al cel siga, contes com ‘La Marieta’… I em moria de por (…) https://cordill.cat/2017/06/30/marieta-marieta-soc-a-lultima-escaleta[3]).

I una cançó que, la meva mare, em cantava i jo plorava perquè em feia pena:

‘Què és aquest soroll

que se sent en el bosc?

Són els amiguets

que caminen sense esclops.

Ai, escloper,

sense fusta no els pot fer.

i els pobres aneguets

porten els peuets nuets’” (Roser Puig Volart), “La Ventafocs” (De Barceló Teresa), “’El patufet’ era el conte estrella i també ‘La rateta que escombrava l’escaleta’” (Antoni Vilaplana Civit).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment ens plasmaren “’La flor romanial’, ‘En Toni Garguel·lo’” (Catalina Bover Nicolau), “’L’amor de les tres taronges’, ‘En Patufet’, etc.” (Trinidad Medrano), “N’Estel d’Or’ i ‘N’Espardenyeta’” (Esperanza Perello), “A mi, de petita, la padrina em llegia les rondalles mallorquines de Mossèn Alcover. Totes.

Els contes estrangers, els vaig conèixer molt després” (Rosa Galmes), “’Això era un rei que pelava faves, li queien ses baves dins un ribell’. No sé de quin any és, però tenc molts d’anys i record a sa padrina quan m’ho contava” (Isabel Capellà), “’Això era i no era, i un brou faci la cadernera, un almud per jo i, per tu, una barcella’. Així començaven quasi totes i acabaven després de la boda de la filla del rei amb el Superman de torn. ‘I, si no són vius, són morts i, si no són morts, són vius, i en el cel mos vegem tots plegats. Amén’” (Rosa Galmes), “A mi, sa padrina me’n contava moltes i de memòria, ja que no sabia llegir, i les sabia totes. Me’n recordo una que m’impressionava molt, que era ‘Es ca negre sense nas’”[4] (Toni Tauler Fabre), “’El poal florit’” (Bàrbara Dalià Martorell), “’Na Magraneta’, ‘L’amo de So Na Moixa’” (Marga Cantallops Roca), “A mi, la meva padrina, em contava la de ‘Peret de sa murtera’, que va aconseguir enganar al matrimoni de gegants, sortir de la bota i fugir escapat.

També ‘El gegant de l’ermita’, que m’agradava molt perquè nosaltres vivíem a baix de l’ermita de Manacor i la padrina m’indicava per on passava el gegant[5].

Aquestes han estat les més significatives de la meva padrina” (Maria Sitges), “’L’amor de ses tres taronges’, ‘En Toni Gariguel·lo’, ‘En Joanet de l’Onso’, ‘Es set missatges’, ‘Na Blancaflor’, ‘Es drac d’en Coca’ i altres tantes que jo també he contat a ses meves filles” (Tolito Alaroné).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la participació alta en relació amb aquest tema (que toca u dels punts on menys penetració ha tingut el castellà), en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Per a fer més senzilla la lectura, a vegades, no posarem en cursiva els títols de les rondalles.

[3] Com a curiositat, diré que, el 10 de gener del 2022, després d’entrar en aquest enllaç, que porta a la rondalla “Marieta, Marieta, sóc a l’última escaleta”, en la web “Cordill. La cultura de casa”, amb una versió amb moments semblants a frases que jo havia sentit des de xiquet, als meus pares (“Marieta, Marieta, que estic en el primer escaló”, en el meu cas, i els pujava successivament), veiérem que, en la banda de baix, hi havia l’entrada d’un escrit interessant i que, des d’ací, recomanem: “Adéu a les rondalles” (https://cordill.cat/2021/12/06/adeu-rondalles), en relació amb les rondalles en el segle XXI.

[4] Resulta interessant veure que Angels Jori comentà a Toni Tauler Fabre que a ella també li contaven “Es ca negre sense nas” i que Toni Tauler se li oferesca a cercar en quin tom de les rondalles figura aquest conte…, que li ho escriga i que Angels Jori, entre altres coses, li comente “El cercaré”.

[5] En relació amb aquestes paraules sobre els llocs geogràfics, durant una conversació que tinguí amb Pere Riutort, en el 2021, em digué que la cosa geogràfica em dificultaria el seguiment de la lectura de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover com també part del vocabulari. En qualsevol cas, vull dir que la voluntat  d’entendre paraules i expressions, el context i comptar amb un bon diccionari, com ara, el DCVB (per Internet), aplana prou el camí, com també preguntar, puntualment, per exemple, mitjançant Facebook.