Arxiu d'etiquetes: Jordi Badia Pujol

“El llaurador, de bona gana ho dona”, refranys relacionats amb l’agricultura

 

“El llaurador, de bona gana ho dona”. Refranys amb les paraules “llaurador”“pagès” i “masover”.

 

El 30 d’abril del 2022 posàrem un post en Facebook en què comentàvem que “Hi ha un refrany que diu ‘El llaurador, de bona gana ho dona’. ¿Quins refranys empraven, bé les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, en relació amb les paraules ‘llaurador’, ‘pagès’ i ‘hortolà’? Gràcies”. Cal dir que el 29 d’abril del 2022, ma mare em comentà, per telèfon, el significat del refrany esmentat: “No t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat”. I jo li responguí “Noblesa”. Igualment, l’endemà, m’afegí “En la meua família i en el meu entorn, això s’ha dit molt, molt sovint. Noble, però no la raboseria”.  En concordança amb el significat que dona ma mare a aquest refrany, diré que, una vegada me’l digué la seua germana,  qui, en eixe moment, m’oferia menjar i li contestí que no, encara que pogués estar bo i que li ho agraïa, com ara, perquè no em  calia. I, així, no va en línia amb l’explicació que figura en el DCVB, segons la qual es fa, amb sentit irònic, per a indicar que els llauradors valencians donen amb sentit interessat.

El 30 d’abril del 2022, en el grup “Paraules ebrenques”, ens plasmaren “Anar i vindre, dos solcs” (Francisco Curto), “Si lo pagès contara, mai sembrara” (Carme Viñado Mora).

El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francisca Farre ens escrigué “Llaurada de ruc, collita de pets”.

En el grup “Dialectes”, el 30 d’abril del 2022 posaren “A l’horta de Russafa, a València, on em vaig criar, déiem ‘El llaurador, de cor ho dóna’(Víctor Iñúrria Montero) i, a més, Rafa Torrijo comentà que, “En Llíria, Camp de Túria, ‘hortolà’ i ‘llaurador’”.

El 30 d’abril del 2022, en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana, Antonia Verdejo González plasmà “El pagès i la falsia varen néixer el mateix dia”.  

Adduirem que el 15 d’octubre del 2022 posàrem un post en Facebook en què demanàvem “quins refranys vos ensenyaren a favor dels llauradors, dels pagesos o bé dels hortolans? ¿I en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra? Gràcies”, per part dels mateixos dos grups de dones. El mateix dia, tot i que n’escrigueren, de vinculats amb la tasca, però no amb els tres mots (llauradors, pagesos, hortolans), Nuri Coromina Ferrer ens envià una frase en què es copsa el matriarcalisme: “Ser fill del terròs”. Així, com escriguí l’endemà en Facebook, “el fill (l’home) ha nascut de la terra (la mare) així com un nadó ho fa de la mare”.

Cal dir que, com llegim en l’article “Postal de Marràqueix”, publicat en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador, quan escriu sobre el jardí (en moltes rondalles recopilades per Enric Valor, apareix la figura de l’hort), comenta “Els meus padrins, quan jo era nin, tenien un trosset de terra a la sortida de Felanitx (deu minuts a peu, de ca nostra) amb una dotzena curta de tarongers, una parra, un excusat i un casetó per a les eines; un caminoi el travessava i a les voreres hi havia rosers, llevamans, carxoferes i alguna bledera venturera. Allò sempre va ser el jardí(p. 100).

Adduirem que, en l’article “La llengua diu com som?” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/la-llengua-diu-com-som), de Joan Badia i Pujol i publicat en el blog “El clot de les Ànimes”, podem llegir que, en la llengua catalana, hi ha molt de vocabulari relacionat amb el tòpic del poble treballador: “I ací la llengua és generosa, sens dubte: de locucions com anar per feina o posar fil a l’agulla fins a exhortacions com som-hi!, totes genuïnes, passant per un devessall de refranys que donen valor a la feina: Feina feta no té destorb, Els cansats fan la feina; Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla; Fent i desfent es fa l’aprenent; Qui matina fa farina

Fins i tot hi ha qui pensa que aquesta preferència per fer, per actuar, pot ser que s’amagui darrere un aspecte característic de la nostra sintaxi: que és que fem servir més verbs que no noms. Els verbs són acció, són el motor de l’oració”.  La resposta és que, igualment, en les cultures matriarcalistes, predomina el verb (l’acció), sobre el nom (lo estàtic). En línia amb les paraules de Jordi Badia i Pujol, hi ha una dita molt coneguda per molts catalanoparlants i que ens escrigueren algunes persones en la pregunta del 15 d’octubre del 2022: “Pel juny, la falç al puny” (Núria Corbera, Rosa Garcia Clotet i Nuri Coromina Ferrer) i la seua equivalent “Al mes de juny, la falç al puny” (Paquita Cascarra Serra). Això és, que cal agafar-la i anar-hi a tallar, com ara, forment (o blat).

I, a més, com hem pogut captar, bona part de les dites esmentades tenen a veure amb el camp, on treballava, fins al segon terç del segle XX, la gran majoria de la població, llevat, per exemple, de les poblacions industrials o més pròximes a les grans ciutats, on, en més d’un cas, n’era més de la meitat.

Finalment, el 16 d’octubre del 2022 accedírem a l’entrada “REFRANYS DEL CAMP (Oficis)” (http://josegargallo.blogspot.com/2015/06/refranys-del-camp-oficis.html), en el blog “José Gargallo Gregori”, de què n’hem triat els següents. Primerament, els que tenen a veure amb el pagès o amb el llaurador:

“Al llaurador, doneu-li cols”, “Al pagès, deu-li cols”, “Del fem, el bon llaurador sol fer plata i també or”, “El gall, els estels i el sol, els rellotges del pagès són”, “El llaurador sempre erra, si aparta els ulls de la terra”, “El llaurador té d’estar prop del qui fa treballar”, “El llaurador vertader, en la terra, té el quefer”, “L’aladre, llarguerut; i el llaurador, forçut”, “L’agricultor planta arbres que faran profit a una altra generació”[1], “Llaurador  / Pagès que molt caça, deixa caure la casa[2]”, “Llaurant a fondo, el gra, a bondo”[3], “Pagès que no fa matinades, no farà bones anyades”.

També hi hem afegit els que tenen a veure amb la figura del masover, també vinculada amb el camp i, així, amb la pagesia, amb els llauradors: “La barca és pel barquer; la terra, pel masover”, “La mar, pel mariner; i la terra, pel masover”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquesta dita va molt en línia amb el matriarcalisme.

[2] La casa representa la dona, perquè n’és qui marca les directrius. Aquest refrany concorda amb rondalles en què es prioritza que els jóvens es dediquen al camp, en lloc de fer-ho a la cacera, la qual es considera una activitat d’esplai i, en més d’un relat, vinculada amb nobles.

[3] Abundarà.

Les mares, la conservació de lo matriarcal i la bonhomia

 

Un altre escrit (en aquest cas, extens) que aporta informació molt sucosa sobre la dona en la família catalanoparlant i matriarcal és “Recordar els pares, 2” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/recordar-els-pares-2), de Jordi Badia Pujol, en el seu blog “El clot de les Ànimes”, entrada en què, com ara, exposa “Escrits i anotacions d’una dona de pagès nascuda a final del segle XIX (…), Amalia Torres i Portella (1893-1985), que mon pare va aplegar en un opuscle titulat ‘La mare. Escrits i dietaris’”.

Comentarem que, quant a la padrina, “en una casa de pagès s’ha d’aprendre a fer moltes coses i en aquell principi del segle XX encara més. A cal Pere -que és com anomenaven la casa de la mare (i com diuen encara)- tenien i encara conserven un bon tros d’horta (…) sota la mateixa casa. La mare manifestava una afecció gran (que mantingué tota la vida) a tenir cura del regadiu i les flors”. El tema dels catalanoparlants i de l’horta (o bé del camp) i de la jardineria, no és anecdòtic: rondalles, refranys (Joan Badia Pujol ho plasma en un altre article), escrits de premsa (com ara, “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre i Sureda), comentaris… van en la mateixa línia. En eixe sentit, en l’article, s’addueix que “recordava i explicava l’alegria d’un matí en què en aquest mercat, amb una cistella d’enciams al mes de juny, al temps de la sega, havia fet 5 pessetes i sa mare les hi havia deixat quedar. S’havia llevat a les 6 del matí (…). Però ella era feliç… i jove’”.

En aquestes redaccions, també es plasma l’educació matriarcal: “Si del pare vàrem aprendre tantes coses, de la mare vàrem aprendre a conservar-les. I també ens va transmetre l’equilibri, el sacrifici callat i el constant desig d’amor i de pau”.  El tret de la conservació podríem relacionar-lo amb unes paraules que em digué Pere Riutort el 18 d’abril del 2020, en una conversa telefònica, quan feu referència a catalanoparlants que se n’havien anat a Bòsnia i Herzegovina: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”.

Afegirem que l’àvia Amàlia també reflecteix detalls matriarcalistes: “Viure una vida serena (…) és una cima que no s’assoleix pas gratuïtament sinó que cal voler-ho; fa falta lluitar-hi, convé mantenir sempre la guàrdia, treballar incansablement, estimar sense estridències, però també sense defalliments, posar bàlsam olorós pertot arreu (…), portar pau i somriures al voltant. Heus ací una de les grans missions a complir per la vida”.

Un poc després, Jordi Badia addueix “Mon pare va aplegar els escrits de l’àvia Amàlia, sobretot, de dues menes: cartes i discursos breus que llegia a la família, que una vegada l’any s’aplegava a la casa pairal. Aquests aplecs es van començar a fer quan ella ja era vella.

Un dels valors més importants d’aquests texts, per mi, és l’espontaneïtat i la vivor de l’expressió, que delata un caràcter bonhomiós i desimbolt, alegre”.

A banda, en u d’eixos escrits, l’àvia Amàlia deia que, tant els seus fills com els seus nets, “Tots són bona canalla. (…) Diu la iaia, de 85 anys.

Fa deu anys que fem la Festa de la Família. No en falta cap (…)”.

I, més avant, llegim “I tots cabem en aquest món”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.