Les mares, la conservació de lo matriarcal i la bonhomia

 

Un altre escrit (en aquest cas, extens) que aporta informació molt sucosa sobre la dona en la família catalanoparlant i matriarcal és “Recordar els pares, 2” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/recordar-els-pares-2), de Jordi Badia Pujol, en el seu blog “El clot de les Ànimes”, entrada en què, com ara, exposa “Escrits i anotacions d’una dona de pagès nascuda a final del segle XIX (…), Amalia Torres i Portella (1893-1985), que mon pare va aplegar en un opuscle titulat ‘La mare. Escrits i dietaris’”.

Comentarem que, quant a la padrina, “en una casa de pagès s’ha d’aprendre a fer moltes coses i en aquell principi del segle XX encara més. A cal Pere -que és com anomenaven la casa de la mare (i com diuen encara)- tenien i encara conserven un bon tros d’horta (…) sota la mateixa casa. La mare manifestava una afecció gran (que mantingué tota la vida) a tenir cura del regadiu i les flors”. El tema dels catalanoparlants i de l’horta (o bé del camp) i de la jardineria, no és anecdòtic: rondalles, refranys (Joan Badia Pujol ho plasma en un altre article), escrits de premsa (com ara, “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre i Sureda), comentaris… van en la mateixa línia. En eixe sentit, en l’article, s’addueix que “recordava i explicava l’alegria d’un matí en què en aquest mercat, amb una cistella d’enciams al mes de juny, al temps de la sega, havia fet 5 pessetes i sa mare les hi havia deixat quedar. S’havia llevat a les 6 del matí (…). Però ella era feliç… i jove’”.

En aquestes redaccions, també es plasma l’educació matriarcal: “Si del pare vàrem aprendre tantes coses, de la mare vàrem aprendre a conservar-les. I també ens va transmetre l’equilibri, el sacrifici callat i el constant desig d’amor i de pau”.  El tret de la conservació podríem relacionar-lo amb unes paraules que em digué Pere Riutort el 18 d’abril del 2020, en una conversa telefònica, quan feu referència a catalanoparlants que se n’havien anat a Bòsnia i Herzegovina: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”.

Afegirem que l’àvia Amàlia també reflecteix detalls matriarcalistes: “Viure una vida serena (…) és una cima que no s’assoleix pas gratuïtament sinó que cal voler-ho; fa falta lluitar-hi, convé mantenir sempre la guàrdia, treballar incansablement, estimar sense estridències, però també sense defalliments, posar bàlsam olorós pertot arreu (…), portar pau i somriures al voltant. Heus ací una de les grans missions a complir per la vida”.

Un poc després, Jordi Badia addueix “Mon pare va aplegar els escrits de l’àvia Amàlia, sobretot, de dues menes: cartes i discursos breus que llegia a la família, que una vegada l’any s’aplegava a la casa pairal. Aquests aplecs es van començar a fer quan ella ja era vella.

Un dels valors més importants d’aquests texts, per mi, és l’espontaneïtat i la vivor de l’expressió, que delata un caràcter bonhomiós i desimbolt, alegre”.

A banda, en u d’eixos escrits, l’àvia Amàlia deia que, tant els seus fills com els seus nets, “Tots són bona canalla. (…) Diu la iaia, de 85 anys.

Fa deu anys que fem la Festa de la Família. No en falta cap (…)”.

I, més avant, llegim “I tots cabem en aquest món”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Print Friendly, PDF & Email