Arxiu d'etiquetes: dones emprenedores

Dones que afavoreixen el pas a la joventut, emprenedores i molt obertes

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “En Patufet”. Un pare i una mare tenien un fill molt petit, molt treballador i que volia anar pertot arreu. Un dia, sa mare cercava safrà i, en Patufet, al moment, “va dir:

-Ja n’hi aniré a comprar, jo, ja n’hi aniré” (p. 74). I la mare, com que el fill li diu que ell hi aniria, “li va donar un xavo perquè anés a comprar safrà” (p. 74) i en Patufet fa via.

A més, el xiquet, mentres que hi anava, deia la frase “dones, no em xafeu” (p. 74), la qual, en aquest relat, empiula amb el fet que moltes dones eren emprenedores.

En aplegar a la botiga, el venedor, molt obert, a l’instant, “veia un xavo a terra que es bellugava. Va recollir el xavo (…), però va agafar la dinada de safrà i la va posar a terra” (p. 75) i en Patufet, fort, la va agafar i se’n va anar.

“Quan sa mare el va veure amb el xavo de safrà, va estar tota contenta” (p. 75) com també el fill, qui “li va demanar que el deixés anar a portar el dinar al seu pare” (p. 75).

Llavors, en Patufet agafa el cistellet i “se’l va carregar al coll (…) i, quan la seva mare va veure que tenia tanta força, l’hi va deixar anar”. Per tant, la mare ho posa fàcil al fill.

En Patufet, altra vegada, diu “dones no em xafeu” (p. 76).

Ara bé, “pel camí, se li va posar a ploure i, per no mullar-se ni ell, ni el dinar, en Patufet va amagar-se sota d’una fulla de col i va venir un bou i es va menjar la col” (p. 76), en Patufet i el cistell. Cal dir que la col, en lo sexual, representa la vulva.

El pare, com que no aplegava el fill, se’n va a casa i, després que la muller li diu que li havia enviat el xiquet, el pare i la mare s’acosten a on era en Patufet i li fan unes qüestions per a localitzar-lo.

Aleshores, En Patufet els respon que era en la panxa del bou, que no hi neva, ni plou i que, quan el bou farà un pet, eixirà en Patufet. A la segona vegada que els pares s’acosten al fill i que ell els diu on és i que, quan el bou farà un pet, “sortirà en Patufet” (p. 77), “el bou el va fer i va sortir en Patufet” (p. 77). Afegirem que el bou està relacionat amb la maternitat i que, com en rondalles semblants, el fill n’ix i, per consegüent, com podem llegir en l’entrada “Patufet” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, es plasma el “Ritu d’iniciació de pas de noi a adult”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra: la maternitat, el llaurador i dones emprenedores

Continuant amb el relat “Arbre singular o el dimoni enganyat”, plasmat en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, i amb el tema dels brots i de la terra, el 23 de gener del 2024 posí en Facecebook la frase marinera “La barca ha parit” (p. 196), la qual figura en aquesta obra i que, en paraules del folklorista, “diuen al tirar la llanxa a la mar” (o siga, per la semblança amb el naixement del nounat, de dins de la terra, això és, de la mare). Recordem que la barca parteix de la costa.

Ara bé, com que, tot seguit, havíem indicat que hi havia un “Recull de refranys i frases fet entre les gents de la platja i de terra ferma” (p. 200) i que “Fou la primera vegada que llegírem ‘de terra ferma’, poguérem recopilar uns comentaris que empiulen molt amb la llegenda de l’arbre.

Primerament, en el grup de Facebook “El refraner valencià!!!!”, eixe dia, Luis González Sese ens escrigué “’El marge ha parit”. En els marges de pedra seca que aguanten la terra, diem que ‘Ha parit’ quan, a causa de la pressió, es fa una ‘panxa’ en algun punt del marge, sense arribar a solsir.

No sé si t’interessa, però la intenció és bona. ‘El marge ha parit’”. Llavors, li responguí: “Gràcies, Luis, pel comentari, molt interessant, i bon dia,

Això és una mostra més que el matriarcalisme té a veure amb l’aigua (la dona, simbolitzada per la barca, té un fill) i amb la terra (tindrà un fill, però no solseix).

Ho dic perquè la terra i l’aigua (recordem les aigües i el xiquet abans de nàixer) estan molt relacionades amb lo femení: ‘mare’, ‘maternal’, ‘matèria’ (lo que es pot tocar) tenen el mateix origen lingüístic, el llatí ‘mater’.

I qui pareix és la mare”.

En acabant, Luis González Sese ens afegí “Al marge, se li fa la panxa i, per arreglar-ho, amb molta paciència, cal llevar les pedres, evitant fer més mal i traure la terra de dins.

Després, tornar a tapar el forat.

No sé si açò serà un despropòsit, però la reparació sí que pareix un part amb cesària. Obrim, traiem i tapem el forat. Obrim, traiem el xiquet, cosim la ferida.

No sé si m’explique o si et servix per a alguna cosa”. Aleshores, li escriguérem “Gràcies per aquest segon comentari, igualment interessant.

No és cap despropòsit. És més: eixe tractament cap a la terra és una manera de fer-ho, simbòlicament, a la mare (entesa, fins i tot, com la Mare Terra), perquè és ella qui ens proveeix de vida i qui ens fa costat”.

En acabant, Luis González Sese adduí unes paraules molt sucoses per al tema del matriarcalisme, de la maternitat i de la terra: “Al cap i a la fi, de la terra, naix tot. Els llauradors la cuidaven i l’estimaven com una mare. El fet de sembrar la llavor i veure ‘nàixer’ una planta (una nova vida) i cuidar-la com a un fill, era el que feia que l’estimaren com una mare.

Així, més o menys, t’ho hagueren dit mon pare i el meu sogre.

Llauradors i hortolans, els dos”. 

Després de l’exposició d’aquesta mena de diàleg (i de plasmar que, qui diu planta, diu arbre), agregarem que el 23 de gener del 2024 li envií una entrada que havíem posat respecte al sentiment de pertinença a la terra: fills que tornen a la mare i nets, i Luis González Sese l’empiulà amb el tema de la meua àvia materna, Amparo (1910-2000) i quan ella deia “Mare” (com quan, de xiqueta, ho faria a sa mare): “Les meues àvies. La materna, sempre amb nosaltres; i la paterna, ‘anava a mesos’: un mes amb cada fill. Elles també cridaven la mare.

Soc obrer i vaig fer l’última reforma de la residència d’Ondara i també hi havien dos o tres dones que cridaven la mare. No vaig veure cap home que la cridara. Et trenca el cor”. La meua resposta fou “En casos així, cal molta paciència”. Com a aclariment, Ondara és una població valenciana de la Marina Alta.

Aquestes paraules estan en nexe amb la tercera part d’aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez, quan passa al tema del joc i, igualment, inclou l’esperit emprenedor de les dones i el bateig: “Aquelles juguen a dones en la soca, fent servir la rabassa d’escudeller per als testos de plats, cassoles i canterelles que figuren ser l’escurada i la vaixella, així com, en la coveta, s’estableix la tenda, en què les pedretes són cigrons i fesols; la terra granellosa, l’arròs. I la fina, la farina, amén de les pedres codisses, que substitueixen les criadilles (…).

També hi ha fornera i llavanera i, fins a comare, puix, a vegades, simulen un bateig, en què és d’absoluta necessitat aquella, per a portar la criatura. Els pans que porten a coure són de fang. No obstant això, a vegades, donen lloc a disputes  amb la tia fornera, per si el de la puja és gran o xicotet.

No hi ha cap raó per a dir que les conveïnes es parlen de vosté i que les filles tracten de senyora mare les que de tal actuen” (p. 292). Per consegüent, tot esdevé en contacte amb l’arbre o bé amb la terra, dos trets matriarcalistes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, amb bona empatia, emprenedores i molt obertes

Una narració que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme, és “L’olla d’or”. Al principi, llegim que, un dia, un rei musulmà que portava un castell “va haver de deixar-lo per anar a lluitar contra els cristians i fou la seva bella filla la que en quedà al càrrec” (p. 155). Aquest tret reflecteix que la dona està ben considerada i que, a més, el pare es fia de la capacitat de la jove per a remenar les cireres.

Ara bé, hi havia un pretendent que volia casar-se amb ella i a qui la jove no acceptava. Això fa que l’aspirant convertesca la noia en una serp.

Però, ràpidament, “Els vassalls que havien presenciat l’encanteri van córrer a avisar el seu senyor, el qual va retornar a galop de cavall fins a l’indret del seu bastió casteller” (p. 156) i prometé “que donaria una olla plena d’or a aquell que aconseguís de desencantar-la.

Un jove cristià, enamorat en silenci de la jove mora, es va decidir a dur a terme l’empresa, però no per la recompensa” (p. 156). Per tant, copsem lo matriarcal, com ara, l’olla (recipient), el silenci i que es considera que la dona ha d’estar ben tractada.

El minyó s’acosta a la xicota (en aquest passatge, en forma de serp), per a introduir-li unes herbes (detall que indica entrada i amb què, de nou, es reflecteix el matriarcalisme). I, al moment de fer-ho ell, “La noia havia recuperat la seva personalitat” i, dins del castell, “encara hi havia l’olla plena d’or, recompensa del desencantador.

La noia i el jove van marxar d’aquestes contrades” (p. 156), per a fer la seua vida.

En el relat que ve a continuació, “La capella de Santes Creus”, també captem lo matriarcal, per exemple, quan llegim que la pubilla d’un senyor, molt oberta, des de la torre, albirava “la gent que veia passar per fora o en la llunyania (…), que treballava, que es movia. Saber d’ells i preocupar-se per les seves vides” (p. 157), com a “futura senyora de la contrada” (p. 157), en línia amb l’arquetip del rei. Però, com que el pare no li aplanava el camí, “Deia, a la mare, que volia tornar-se oreneta per volar lliure arreu de la terra solsonina” (p. 157).

La mare, molt receptiva i amb bona empatia, “la consolava dient-li que un dia es casaria i que el seu espòs la portaria en un llarg viatge per terres que ara no podia ni somiar” (p. 157).

A continuació, la mare aconsegueix que el pare cedesca: “La mare va insistir al casteller perquè permetés casar la seva filla i, (…) amb els dies, (…) accedí” (p. 157).

Però, com que, quan estava a punt de casar-se, mor el jove amb qui ho faria, la mare i la filla “Van agafar el camí i, en la carena de l’obaga negra, basteixen una senzilla casa i una esglesiola dedicada a Santes Creus” (p. 157). Per consegüent, no sols les dones emprenen, sinó que, igualment, construeixen el seu futur. A més, erigeixen en un espai pla (com l’elefant femella que, en Nepal, estava lligat a un pal que, en la banda superior, acabava en llis, mentres que el mascle ho feia en u que finia en punta cap amunt), fosc (l’obaga) i xicotet.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que trien l’amant, emprenedores i molt obertes

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “L’estendard”. Uns pares consideren que el seu fill ha de fer món i resolen “fer-lo viatjar per veure si s’eixeriviria i, a aquest efecte, li donaren una bossa plena de diners, la benedicció i li encomanaren anés amb la pau de Déu a veure forces terres” (p. 163).

“Heus aquí que el noi se’n va i, caminant caminant, arriba a una casa” (p. 163) en què eren pobres. Aleshores, el jove, que tenia bona empatia i era generós, els donà els diners que portava i se’n torna a sa casa (p. 163).

Els pares, de nou, confien en ell, li donen diners i esperen que torne més viu de lo que era. Per consegüent, copsem que els pares donen facilitats al fill, un fet que podríem empiular amb l’educació matriarcal.

“I heus aquí que el jove se n’anà pels carrers d’una ciutat i, passant per un mercat, veié una captiva, jovencella i bonica” (p. 163) i el noi paga el rescat de la jove i, així, “la noia fou deslliurada” (p. 163). És a dir, que el jove valora positivament la part femenina i la dona.

Tot seguit, els dos jóvens se’n van a la vora de la mar, ell li dona de la seua roba i li demana “què és lo que sabia fer per guanyar-se la vida” (p. 164). I, com que ella només sabia brodar estendards i el jove li diu que només sap tocar la guitarra, acorden que, “mentres tu brodaràs, jo aniré per la ciutat a cercar” (p. 164). Així, copsem una bona relació entre tots dos, esperit emprenedor i que es complementen molt bé.

La jove era filla d’uns reis molt poderosos que “eixien a la vora del mar per veure si d’ella, n’haurien noves” (p. 164). Un dia, els pares de la noia veuen un vaixell “que duia un estendard a on hi havia brodat el nom de sa filla” (p. 164) Els reis, molt oberts, preguntaren els mariners qui els havia donat aquell estendard, i els mariners els responen que, “en terra de moreria, hi havia un jove i una noia, que ella brodava estendards” (p. 164). Ací captem que els pares també estan interessats per la filla, pels descendents.

Més avant, els reis prometen una recompensa si anaven a cercar els dos jóvens, però els mariners tornen amb la filla i, quant al noi, “l’agafaren i van tirar-lo de cap a mar, mentres el barco va anar caminant fins a arribar a la terra dels pares de la noia. (…) Mes la noia era tota trista des de que havia perdut al jove” (p. 164).

Mentrestant, el jove, nadant, “va trobar una barca amb un home que anava a dins, que el féu pujar (…). El jove li va explicar la seva història i ell li va dir què és lo que sabia fer per guanyar-se la vida.

I diu el noi:

-Solament sé tocar la guitarra

I l’home diu:

-Doncs, jo, cantar. Anirem tots dos plegats pel món i, així, podrem viure” (p. 165).

Ja en terra, un dia aplegaren a una ciutat que era la capital del regne, “a on, de seguida, els feren anar al palau del rei” (p. 165), on estava la jove. I, quan la noia veu el xicot, “va conèixer al seu amant i va contar als seus pares la seva història i com aquell era el jove que l’havia salvada. I els pares en foren tan contents que li donaren la sua filla per esposa” (p. 165). Com veiem, la jove té la darrera paraula i és qui ha triat amb qui es casaria i, a banda, els pares li fan costat i li ho aproven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores, valentes, educadores i molt obertes

 

Continuant amb entrades relatives a la dona en la família catalanoparlant, en l’escrit “Homenatge a les dones” (http://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), plasmat per Marina Ramió en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018, veiem que és “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia. Les dones que m’han precedit fins a arribar avui en dia. Massa sovint, (…) els homes, sense les dones, no haurien pogut tirar endavant, sigui quin sigui l’àmbit”.

Més avant, tracta sobre “la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. (…) va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia. Ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era del seu marit i, un altre, com a masovera”. A més, Marina Ramió addueix que la seua besàvia era “una dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia” i, quan parla de la seua àvia Maria Cantenys Pla (la iaia Maria), comenta que “em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa”. Copsem que, com podem veure en algunes rondalles (i hem recopilat durant la recerca), la persona que més transmet lo vinculat amb la família, amb la història, amb la cultura popular, etc., en una família (o bé, en un ambient) de persones catalanoparlants, és la dona i, principalment, l’àvia o padrina. I la iaia Maria, a més, conjuga l’acció, l’educació i l’obertura als altres: “De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva. La iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant, primer, el mas on vivia i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, al meu amor cap a la història familiar i cap a la història del país”.

Igualment, captem una dona molt oberta, fins i tot, a la lectura: “Als últims anys de la seva vida, ja jubilada, li va encantar llegir llibres”.

En un altre article vinculat amb les padrines, “La meua iaia Rosa…” (https://www.riberaexpress.es/2012/05/25/des-de-lexili-la-meua-iaia-rosa-ferran-sanz), escrit per Ferran Sanz (i publicat en “riberaexpress”), sobre la seua iaia Rosa, qui morí en 1991, uns mesos abans de fer-ne huitanta-sis, comenta que “Sembla l’altre dia, però ha passat molta aigua sota el pont de ferro del meu poble, construcció de 1905, casualment, del mateix any en què era nascuda i n’estava fet, si fa no fa, del mateix material. Perquè era una dona forta, valenta i de caràcter marcat. Sí, la meua iaia Rosa n’havia passat de tots colors i n’havia resistit, posseïa el sentit comú que té tota la gent de poble i les mans (…) de la classe treballadora”.

En un altre passatge, Ferran Sanz afig que la iaia Rosa i el marit “Discutien constantment, xocaven en moltes coses, però mai van deixar d’estimar-se.

(…) Fóra com fóra, amant de la família per damunt de tot, dona a la qual no li queien els anells a l’hora de fer faena o arromangar-se per qualsevol a qualsevol hora. Emprenedora i valenta, discutidora però un tros de pa, aquella dona m’ensenyà moltes coses. (…) Un dia vam fer, a instàncies meues, l’arbre genealògic de la família -tenia una memòria prodigiosa- fins a cinc generacions enllà, amb dates precises i dades curioses (…). Mai, però, m’he oblidat d’ella i mai no ho faré”.

Afegirem que molts trets de les dones que figuren en aquests dos articles, també els trobem en comentaris respecte a dones nascudes abans de 1920 o, més encara, en el segle XIX i de què ens han reportat: força, valentia, espenta, disposició a col·laborar, que portaven els pantalons i, àdhuc, el seu paper en la transmissió de la cultura popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones que premien el treball en equip, la bondat i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla “En Joanet i la filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, al moment, llegim que En Joanet es desperta i, després de considerar que lo més adient era anar per avall, ho fa:  “Anem per avall, que, per ventura, sa bona sort em tornarà a topar” (p. 121), paraules amb què plasma l’esperança. I, encara que la baixava i no semblava que es trobàs amb res que li compensàs, “A la fi, topa amb un hort, ple d’arbres fruitals. Afina una perera ben carregada de peres (…) que les trobava com un sucre” (p. 121) i…, en haver-se-les menjades, li apareixen unes banyes. A més, veiem que, “quan s’hortolà se’n tem de que li salpaven ses peres, hi compareix amb un bon venable” (pp. 121-122) i el pagès el carda de valent. Ara bé, com que En Joanet l’ha tractat molt bé, “S’hortolà en va tenir pietat i dóna a En Joanet tres peres de ses que feien sortir banyes as qui en menjaven i tres peres de ses qui les llevassen as qui en tenien” (p. 122) i li diu com podrà recuperar el canyamet, la bosseta verda i la selleta que li havia robat la princesa.

Un poc després, En Joanet, com en altres rondalles semblants, es posa a vendre les peres en la ciutat on viu el rei (p. 122), unes criades de cal rei comenten a la filla del rei que hi ha un venedor de peres que tenen la virtut més grossa que no es pot pensar (pp. 122-123) i li les compren. Així, novament, es plasma el matriarcalisme: la dona (ací, la reina) és qui fa la compra, no l’home. La filla del rei se les menja i… li ixen tres banyes (p. 123) i el rei ordena que vagen a cercar el polissó que les venia,… però ja era tard (p. 124).

Aleshores, el rei cerca metges que facen possible que desaparega el banyam de la filla, però no ho assolien i veiem que En Joanet (ara, com un metge nou) passa per la cort a veure la princesa. I, primerament, li donarà una pera, després que ella li haja tornat el canyamet (p. 126); en acabant, una altra, i ell recupera la bosseta verda (p. 126) i, al capdavall, després de cedir-li’n la tercera, la filla del rei li torna la selleta:

“Aquí, es metge nou diu:

-Per llevar-la-hi, (…) necessit una selleta que, en posar-s’hi damunt i li diguen ‘Selleta, du-me a tal banda!’, a l’acte, sa selleta duga es qui l’hi diga a tal banda.

El rei i la princesa es miraren i varen dir:

-No tendrem altre remei que donar-li aquella que tenim!” (p. 127).

Li la tornen, En Joanet se’n va com un coet, prometent que l’endemà, a la mateixa hora, seria de nou en cal rei i faria que li desaparegués la tercera banya. I, així, veiem que, en lloc de fer que la filla del rei no tinga cap banya, en primer lloc, recupera la selleta i, a continuació,… li demanarà la mà a la princesa (p. 127). Així, En Joanet, mostrant la tercera pera al rei, a la reina i a la filla del rei, els diu que, per donar-los-la, “primer, ella i Vosses Reials Majestats, m’han de donar una altra cosa, que em sembla que la m’he guanyada i és es sí per jo casar-me amb la senyora princesa” (p. 127). I, immediatament, “la princesa va dir que sí més que de pressa, i el rei i la reina, també” (p. 128) i, un poc després, llegim que “ella bota del llit i s’aferra a son pare i a sa mare, i s’agenolla davant En Joanet (…). I allà mateix es casaren” (p. 128).

Finalment, En Joanet, no deixa fora son pare, sinó que anà a cercar-lo “a sa barraca i encara l’hi trobà viu, i el se menà a cal rei i, amb el rei i amb la reina i amb la senyora princesa, el rei i la reina, varen viure contents i alegres” (p. 128) durant molt anys. Amb aquest final, veiem com, de nou, es reflecteix que, més d’una vegada, en les cases dels avis, també vivien persones de generacions distintes i, a banda, que el fill té en compte la tasca que ha fet son pare i el premia amb la possibilitat de viure en cal rei, la qual accepta el pare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“La meva padrina tenia una botiga de queviures” (Maria Antonia Ibáñez Picó), dones emprenedores i molt obertes

 

En línia amb unes paraules que plasma Thomas S. Harrington en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, quan parla sobre el comerç, el 28 d’octubre del 2021 demaní en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien comerciar, emprendre o, per exemple, vendre part de la collita (per a fer dinerets), o preferien veure qui pot més? En eixe sentit, ¿vos educaren més per a actuar oberts o per a guanyar amb estil militar o al preu que calgués? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 28 d’octubre del 2021, ens comentaren “La meva padrina tenia una botiga de queviures. El padrí tenia un treball diferenciat” (Maria Antonia Ibáñez Picó), “Mumare, nascuda l’any 1926, tenia un taller de brodats i confecció. Ses dues padrines només feien feina a ca seva i, una, també a fora vila” (Jaume Capó), “No preferien: tenien de vendre part de la collita, animals, ous, llet… per poder comprar coses que, a casa, no n’hi havia” (Montserrat Pujol Peregort).

En el grup “Dialectes”, el 28 d’octubre del 2021, Roser Queraltó Duch em comentà “No entenc la pregunta” i, tot seguit, li escriguí que, “En la cultura vinculada amb la llengua catalana, hi ha hagut molta tradició per al comerç, com es plasma, per exemple, en el Consolat del Mar i en altres edificis de moments d’expansió per la mar Mediterrània, però en què, si bé s’incorporaven territoris a la Corona Catalanoaragonesa, això no comportà intents de fer desaparèixer les llengües que es parlaven.

En el 2013, eixí una notícia en la premsa que deia que, on més emancipació juvenil hi havia en Espanya, era en Aragó, Catalunya i País Valencià, com a mínim, justament tres territoris vinculats amb una corona de tradició federal.

En les cultures matriarcals, es promou l’esperit comunitari i s’afavoreix una participació alta”.

El 24 de febrer del 2022 fiu una pregunta molt semblant, sobretot, en la primera part de què hem llegit abans (sobre si les seues àvies, o bé les seues mares, preferien promoure el comerç, emprendre), com reflecteixen les paraules de Thomas S. Harrington en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, publicat en el 2018. En el meu mur, el mateix dia, Montserrat Cortadella em comentà “A casa, la iaia va aportar com va poder. La mama és nascuda al 1926, però també va ajudar i molt”.

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 24 de febrer del 2022, Glòria Reverter ens plasmà “La meva àvia anava al mercat a vendre conills i gallines. El guany l’emprava per a comprar, en el mateix mercat, els estris que li fessin falta per a la casa: olles, paelles, fils, etc..” i Montserrat Mas Solé adduí “A casa meva, tenia molt clar que, primer, treballar. Teníem un comerç més de dotze hores. Jo era petita, també ajudava. Sempre recordaré els temps difícils i una altra manera de viure i sempre respectant les opcions dels grans”.

En el grup “Dialectes”, el 24 de febrer del 2022, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “La meva sogra (1914) venia verdura a la plaça i guardava els diners per portar la casa”.

Igualment, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia, Salvador Soler Pons comentà “No a la guerra”.

Al capdavall, afegirem que, el 24 de febrer del 2022, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), un home que viu molt en línia amb el matriarcalisme i que, quan començà la guerra (1936-1939), ja tenia més de sis anys i mig, escrigué en el seu mur unes paraules referents a les guerres:

“NO A LA GUERRA!

 

(…) No hi ha cap guerra que valgui el sacrifici d’una persona; ni cap persona que valgui el sacrifici d’una guerra.

Dissortadament, no tothom pensa així. No fa gaire en un canvi d’impressions amb una senyora (!?), amb la qual no estàvem gens d’acord, la dita senyora em va etzibar: VIVAN LAS GUERRAS (així, amb majúscules i tal com raja). El que em va saber més greu és que una persona que tinc per molt entenimentada i culta, va compartir la seva exclamació!

 

NO A LA GUERRA!!!!”.

 

Un poc després que llisquí el post de Ricard Jové Hortoneda, li comentí “Els qui heu conegut una guerra sou sensibles en aquest tema i el teniu com un component més de la vostra vida. Ho copse fàcilment”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com a mínim, una de les àvies de ma mare feia comerç com també ho farien, anys a venir, els meus avis materns i, com ara, molts familiars per la rama de mon pare, per exemple, de forners.

Dones que tiren avant i molt obertes

 

El 4 de setembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, comentí, en un post, que “Les dues àvies de ma mare (1943) ‘eren molt arriscades’ i, per exemple, la seua àvia paterna, de bon matí, es carregava un sac de fesols, se n’anava a València i, quan tornava, ‘els havia tret de la collita, directament. ¡Que no hi havia intermediaris!’ (sic).

L’àvia materna de ma mare, fins i tot, ‘tenia algun xavalet que baixava de dalt del tren’.

¿Eren arriscades, o bé emprenedores les vostres àvies?”.

En el meu mur, el 4 de setembre del 2021, Montserrat Cortadella respongué “Sí, sí. Fins i tot, la besàvia materna”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de setembre del 2021, les respostes foren “Así es la vida” (Maria Sarrà), a qui responguí “Foren dones amb molta espenta des de primera hora del matí”  i ella, immediatament, contestà “Sííí”. Maria Teresa Braut Garriga comentà ”La meva sogra, als anys 40, anava amb neu fins als genolls, a altres pobles del costat, per bescanviar menjar (oli i llaunes de l’economat de la Central en què treballava el marit) per aviram o verdures. Pirineu”.

En el grup “Dialectes”, el 4 de setembre del 2021 i posteriorment, els comentaris foren “Eren dones que vivien en la pobresa i s’encarregaven de la supervivència familiar (en general, no coneixia per res les seves àvies). No eren emprenedores, si l’acte es feia per necessitat, no per voluntat i quan necessites donar cobertura a les necessitats bàsiques. Tampoc és valentia, és supervivència. No era matriarcat sinó necessitat. No hi havia elecció, no podien triar o decidir lliurement, necessitaven sobreviure elles i les famílies” (Mònica Colomé Corominas), a qui comentí que “Elles no foren precisament pobres, ni tampoc riques. Ara bé, l’àvia paterna de ma mare estava casada amb un jutge”. Igualment, plasmaren que “La meua auela paterna va nàixer al segle XIX. Haguera dit que eixes dones feien el que tenien que fer per traure avant les seues famílies. Moltes vegades, encara que semble estrany, els hòmens no hi eren (guerres, treballar lluny de casa…)” (Inma Bel Beltrán), a qui escriguí que “Lo de treballar lluny de casa ocorria, per exemple, en poblacions marítimes. Sobre això, hi ha articles en Internet”. A més, comentaren “Emprenedores, i no ho sabien” (Maria Montserrat Morera Perramon[1]), “Valentes dones! La majoria de les nostres àvies ha lluitat molt més que qualsevol feminista d’avui en dia” (Cati Febrer Adrover), “Ben cert. La meva padrina s’engrescava amb lo que sortia de temporada. Sembrar patates, collir ametlles, garroves, etc. i tenia sis fills” (Lina Palou), “La meva àvia materna, en guerra, pujava en un poal de peix al cap, fins Finestrat, a 10 Km de la Vila Joiosa, a canviar el peix per fruita i verdura, que, després, donava als cinc xiquets que tenia.

I, sense saber llegir ni comptar, venia el peix al mercat, i mai l’enganyaven. Mai… Una gran dona i molt faenera i emprenedora!!

En aquests pobles, tot ho feien les dones, perquè els hòmens passaven tot l’any al ‘Clot de la mar’ i elles feien de pare i mare, i de traure diners fins que arribaven els hòmens per Nadal.

¡¡Tot un matriarcat!!” (Maria Devesa Beneyto), “Hi ha una dita que diu ‘Qui no s’arrisca, no pisca’(Pepe Gp).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de setembre del 2021, Margarida Mompo Sospedra comentà que “La gana i la necessitat, et fa ser arriscat i espavilat, i molt eixerit tot plegat. Temps passat”.  

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el tema sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li comentí que “De segur que ni parlaven sobre esperit emprenedor, ni sobre empoderament, ni més coses, però que actuaven amb molta iniciativa i com a emprenedores.

Es reflecteix molt bé en el llibre ‘Dones que anaven pel món’, de Joan Frigolé Reixach, sobre les trementinaires.

El recomane”.

Dones emprenedores i molt obertes

 

Les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en llengua catalana”, sobre si la dona era la part activa de la parella catalanoparlant i, en canvi, l’home n’era la passiva, el 21 d’agost del 2021, foren “Sí. Els meus avis: ella, l’activa  matriarca; i ell, més passiu” (Quelet ML), “La meva família materna és plena de dones amb empenta. La besàvia treballava com un home, feia estraperlo i no s’aturava davant de res (…). També era una dona forta i amb molt caràcter.

La meva àvia també treballava  al camp i on convingués i era el cap de casa (més que l’avi), i la meva mare també ha heretat el mateix tarannà” (Cristina Garcia Bautista).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 20 d’agost del 2021, Joan Terrassa Lliteras comentà que “S’única persona que podia tirar una barrina enrere era sa madona de la casa”.

En el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, el 20 d’agost del 2021, Pere Ramon Nadal comentà “La meva àvia Florència i la meva mare Catalina mantingueren una economia pròpia dins el matrimoni, especialment, es cuidaven d’alimentar, cuidar i vendre el bestiar menut, conills, gallines i pollastres, i administraven els seus beneficis, cosa que els donava una certa llibertat econòmica.

La meva àvia anava cada dissabte al mercat de Vilafranca a vendre els seus animals. La meva mare tenia molta més capacitat de negoci, especialment, amb la cria de conills, i els conillaires passaven per casa a comprar-li els animals cada quinze dies.

El meu avi Pere era masover d’una finca de les més grans de la comarca (Can Fontanals) i només es dedicava a dirigir els treballadors i administrar la finca, que no era poc. L’amo vivia al Paral·lel de Barcelona, on tenia propietats i es dedicava a la família i a viure de les dones, especialment, del món de l’espectacle. De tant en tant, venia a la finca a passar comptes.

El meu pare Rafel ho passà molt malament després de la guerra, però acabà sent pagès pel seu compte i també rabassaire. Poc a poc, va anar creixent en propietats.

Ambdós només es dedicaren a la seva feina al camp i al manteniment de la casa. Les dones es cuidaven, principalment, de les seves labors, del bestiar menut i els fills. A les temporades, ajudaven també a la feina del camp”.

El 21 d’agost del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, en relació amb les dones en la casa i amb l’esperit emprenedor i amb la iniciativa, escriguí “Les vostres àvies, o bé les vostres mares, a més de portar la casa, ¿eren emprenedores i actuaven (o actuen) amb molta iniciativa? Les dues àvies de ma mare (1943), sí”.

En el grup “Cultura mallorquina”, on la participació fou alta, el 21 d’agost del 2021, comentaren “Francament, és un distintiu de sa dona mallorquina” (Maria Galmes Mascaro), “Sí. Sa meva mare era patrona de barco i monitora d’esquí aquàtic els anys 60” (Marta Muria Bordoy), “Ses dones mallorquines sempre han estat molt arromangades” (Ann Lladó), “A Mallorca, sempre han manat ses dones, però deixaven veure que eren els homes que comandaven. Basta veure que som una de ses poques comunitats que mos casam en separació de béns, des de sempre, i a altres llocs, ho fan de guanys[1]. Aquí, el patrimoni de la dona sempre s’ha respectat. Tenim un foro propi i, des de sempre, ha estat un matriarcat” (Catalina Femenias Mas). A Catalina Femenias, li responen Mercedes Alemany Lopez (“Així és!”) i Jeronia Julia Salva (“Sí, és així”). Més respostes foren Mi madre era agente de seguros. Llevaba la casa y nos hacía unos vestidos a mi hermana y a mí, guapísimos. Le quedaba tiempo para ir a bordar, hacer ganchillo, hacernos jerseys de lana dignos de exposición!!

A la vejez, fue autodidacta pintando cuadros y mantelerías… Una súper mujer!!” (Yani Palou), “Les meves àvies eren emprenedores, mallorquines de moltes generacions enrere” (Rosa Galmes), “Sa meva mare, tia i les padrines també eren emprenedores” (Isabel Maria Pol), “Sa meva besàvia, Paula Bernat, va esser sa primera empresària de Balears, a final del XIX, amb exportació de taronges de Sóller a França. Llavors va anar a viure a Alsàcia i va obrir restaurants de menjar mallorquí –de luxe-,  ‘Les Illes Balears’ es deien. I mumare va trobar pagarés firmats pel seu home que deien ‘Por orden de mi esposa”(Angels De Ramon Vicens), “Ma mare (…) va ser una treballadora incansable, innovadora, emprenedora i valenta. Una comerciant àgil i atrevida que va aprofitar els millors anys del turisme” (Maria AlcoverTerrassa), “Mumare era molt feinera. Sempre deia ‘Si t’aixeques prest, més te retrà sa feina’(Francisca Gari Vidal).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em  costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “amb ganancials”.

Les dones emprenen amb molta espenta

 

En el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, llegim que “la substituta a casa d’una dona que anava pel món era freqüentment la sogra, és a dir, la padrina de la casa. La presència d’una sogra encara valenta permetia resoldre més o menys satisfactòriament la qüestió de les tasques domèstiques i la criança dels fills durant l’absència temporal de la jove de la casa. Si la padrina era massa vella o no podia valdre, calia la participació d’altres parents com algun fill o alguna filla de la dona que havia marxat o el seu marit. Si no hi havia padrina, el marit havia de cuidar-se més dels fills” (p. 99). Com em comentà, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), el 12 de maig del 2021, a la pregunta de si, “En la cultura colla, ¿l’home sol ser en casa mentres que la dona, com en el cas de les trementinaires (remeieres) de Catalunya, ‘van pel món’?”, “Sí: ell és el burro de càrrega; i ella, la comerciant”. Agraesc la seua col·laboració.

En línia amb aquesta tasca de l’home, tant en el cas de les trementinaires com en el de la cultura colla (cultura en què, fins i tot, és la dona qui va al bar, però no l’home, com, un dia, em digué aquest amic), en el mateix llibre, veiem que “La Maria (1919) era molt petita quan la seva mare anava a la verema i, com que no hi havia padrina, el seu pare era qui els cuidava” (p. 99) i, a més, “El seu pare tenia molta feina” (p. 99). Un altre exemple, el veiem quan Joan Frigolé escriu que “En Lluís (1930), que era el petit, recordava que quan la seva mare anava pel món amb una filla i l’altra germana era fora de casa, el pare era qui el cuidava. Recordava que una vegada la seva mare va tornar, varen matar el porc i varen tornar a marxar” (p. 100).

Però, fins i tot, hi ha casos en què tant la dona com l’home es dedicaven a tasques relacionades amb el comerç, com ara, quan Joan Frigolé comenta que, “Quan els pares de la Cèlia (1916) sortien tres cops l’any a fer de marxants de roba, ella i els seus germans quedaven a càrrec de la padrina, que anomenaven la mare vella(p. 99) i, per exemple, quan els pares de Carme (1941), anaven pel món. En el cas de Carme, “la padrina i la filla gran es feien càrrec dels més petits. Dormien tots al llit amb la padrina. La germana gran va criar el més petit” (p. 99).

Agraesc la col·laboració de Lluís Marmi, qui em recomanà aquest llibre, entre altres motius, per aquest detall, i la de l’amic que m’ha informat en relació amb el tema ací exposat.