Arxiu d'etiquetes: estima de la terra

Pageses que tornen a viure en l’horta i amb estima per la terra

Prosseguint amb el document “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay, veiem que Carolina Torrelles, qui “és filla de l’Horta, (…) ja no viu a la torre on va néixer, però sent una estima irrefrenable pels conreus i pel camp.

(…) No dubta, tampoc, que, en un futur gaire llunyà, tornarà a viure a l’Horta i que farà un hortet”.

A més, captem que “Les dones de l’Horta i, més, les de mercat, tenen un no-sé-què (…) una manera oberta, forta i decidida”, trets que encaixen amb els de moltes dones nascudes abans de 1920 i, per exemple, amb les trementinaires (remeieres) o, com ara, amb com figuren les dones en moltes rondalles recopilades abans de 1930.

A banda, Carolina Torrelles comenta que “Les tomates no venen del súper. No neixen espontànies! Hi ha qui les cultiva amb cura i dedicació durant molt de temps fins que les podem menjar. I són d’una temporada concreta. (…) En aspectes de salut i benestar, no hauríem de regatejar”. Entre aquestes paraules, n’hi ha en què es convida a la paciència, a tocar de peus en terra, a posar-nos en la pell dels llauradors i en la seua tasca que realitzen, activitat que inclou la venda del producte i la renovació de la terra (per a que estiga fèrtil, així com la fecunditat permet que hi haja vida i descendència generació rere generació), a actuar amb simpatia per la terra, etc., trets que podríem relacionar amb lo matriarcal.

Les dues dones de què, tot seguit, llegim informació, Anna i Ester Vila, passaren a viure en l’Horta de Lleida, malgrat que no hi havien tingut llaç camperol. No obstant això, “Lluny del que podrien haver fet altres famílies ‘nouvingudes’ a l’Horta de Lleida, s’han implicat totalment en els esdeveniments de la partidai, com a exemple, “van apostar per la recuperació de races autòctones[1], així com per criar les seves gallines des del primer dia de vida, vetllant per la qualitat del producte local i tenint molt present el compromís social i ambiental de la seva activitat”.

Més avant, veiem que el món rural també és molt obert, si bé d’una manera diferent a la del món urbà. Així, “El mercat és l’oasi de la pagesia lleidatana. Ho ha estat així des de temps immemorials. És intercanvi de productes per diners, però també de notícies, receptes, curiositats i més d’un acudit.

‘Nena, a quant va el quilo?’

La venedora recomana, contagia entusiasme i ofereix als públics el fruit de tots els seus esforços”.

Cal dir que, en més d’una rondalla, apareix la dona com a venedora i que, per exemple, en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), la dona és qui es dedica a lo comercial, a la venda.

El fet que, en les zones rurals, s’haja conservat més i millor la llengua (en molts nivells), fa que puguem coincidir que, així com, en la música i en les rondalles, es reflecteix molt la manera de ser d’un Poble, de molts dels parlants d’una llengua, etc., també és cert que, com llegim en el reportatge, “Per a conèixer una societat, cal visitar els seus mercats i degustar el seu producte autòcton”, perquè, al cap i a la fi, l’horta, el camp, “és més que un nom, és un sentiment de pertinença, ple d’històriesi de què formen part Dones generoses, constants, valentes i treballadores que han estimat (i estimen) amb totes les seves forces, les seves famílies i la terra que les ha vist néixer”. Adduirem que els adjectius que hi ha en aquestes frases es plasmen en molts comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 i, més encara, si eren nates abans de l’any 1900.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquestes paraules referents a la recuperació de les races autòctones, em recordaren quan Pere Riutort em comentà, en juny del 2018, que, des de la seua arribada al País Valencià, el seu objectiu havia sigut fer que la llengua estigués present en l’Església valenciana i, igualment, en l’ensenyament, perquè captava que la llengua catalana hi estava en una situació de lo que ell entenia com pobresa. M’ho comentà en alguna altra ocasió.

“Una de les meves filles li va dir que volia ser pagesa”, Mireia Valls

 

Continuant amb el reportatge “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay, copsem molts trets matriarcalistes, començant per l’estima per la terra, per exemple, quan veiem que Anna Aragonès “és néta i filla de pagesos i (…) decidí apostar per formar part de l’explotació familiar.

(…) Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que, en elles, hi ha participat des del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa”. Com hem vist, en més d’una rondalla, les reunions es fan entre els pares i els fills, es tracten els temes de manera oberta i, a més, participen tots. Tots. Igualment, el fet que la filla trie seguir les petjades de la mare i, àdhuc, ser pagesa, parla d’un gran vincle amb la terra i reflecteix el matriarcalisme.

A més, Anna Aragonès comenta que “És molt important que les generacions futures siguin conscients de l’esforç de les coses i que aquestes necessiten el seu temps per donar fruits”, unes frases clarament en línia amb el món del camp i amb el matriarcalisme, com ara, per la importància que s’atorga a la paciència.

Més avant, Dolors Comes, presidenta d’una associació de veïns, comenta “Les dones són el pal de paller de les famílies i les empreses agràries, hem criat els nostres fills i filles, cuidat les persones grans i hem treballat -i treballem- la terra. Però la nostra feina mai ha estat reconeguda ni valorada” com també que “La dona de l’Horta de Lleida és forta, valenta, capaç d’afrontar qualsevol situació” (paraules que van molt en línia, àdhuc, amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1900). A banda, captem que “Filla de pagesos, casada amb pagès, no va dubtar mai en dedicar la seva feina a les tasques del camp, dures però, alhora, gratificants Sent un gran amor per la terra i la seva partida”.

Afegirem que, quan Dolors Comes tenia quaranta anys, passà al món de l’associacionisme i copsà un fet que hem tractat sense embuts: “A vegades, són les mateixes dones les que restem autoritat a la feina d’altres dones. I això és molt trist! Amb actituds així, fem un gran favor al masclisme i al patriarcat. (…) Hem de trencar aquestes actituds, i valorar les persones”.

Igualment, unes línies en què considerem que es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, el sentiment de pertinença a la terra, són les que tenen a veure amb Mireia Valls: “Les dones nascudes a l’entorn rural tenim un gran vincle amb la terra que ens ha vist néixer”. Mireia Valls, presidenta d’una partida rural, diu que “El territori és el nostre punt fort i ens hi costa marxar. De fet, quan vaig ser mare, vaig decidir tornar a la torre i criar-hi les meves filles”. A banda, exposa paraules que empiulen amb moltes rondalles i amb molts comentaris relacionats amb dones nascudes abans de 1920: “la dona (…) ha tingut més pes que l’home en la família rural, ja que ha compaginat tres jornades: casa, família i camp”. I podríem adduir que, la gran majoria de les vegades, ha estat ben tractada per l’home; i ell, per part d’ella.

Al capdavall, afig que, “Un dia, una senyora va preguntar a una de les meves filles què volia ser de gran. I ella, decidida, no va dubtar: li va dir que volia ser pagesa, perquè sap que és una feina molt necessària per a la societat”.

Podríem dir que les persones relacionades amb el món rural toquen els peus en terra, atorguen importància a la paciència, al pas a pas, tracten la terra com una mare a qui estimen i de qui saben que reben menjar i els fruits de la bonesa i del conreu de les bones accions, són molt obertes (com l’ambient hortolà en què es desenvolupen majoritàriament)… en relació amb la casa i, a banda, s’estableix un pas del món de la casa, al de l’hort i, a més, al social (el mercat, la cooperativa, balls i danses vinculades amb els camperols, etc.).

Finalment, quant al camp, afegiré que, des del curs 1992/1993, en què un mestre de Magisteri, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), ens parlà sobre l’emfiteusi i, més encara, del 2003 ençà (quan, en cals meus avis materns, trobí un llibret que eren les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, les quals daten de 1740) i copsí que, en els texts, hi havia paraules en llengua catalana, i, uns mesos després, entrevistí el meu oncle José Palop (1935-2021, des dels dotze anys vinculat amb el camp, bondadós i molt obert), vaig sentir una relació més gran amb el camp: s’hi havia conservat més i, sovint, molt millor, la llengua. I, per tant, calia tractar-lo amb estima.

Més tard, passí a interessar-me pels sants que feien de protectors dels llauradors valencians i, ara, per l’estudi sobre el matriarcalisme i, de rebot, sobre la terra i sobre tot l’àmbit lingüístic. Ho he pensat, per primera vegada, hui, mentres escrivia frases d’aquestes dones de Lleida. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pagesos que agermanen i que afavoreixen un espai de fraternitat

 

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i de l’estima de la terra, direm que el 19 agost del 2022 accedírem a un reportatge extens i molt interessant, “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay i publicat, si més no, en el 2020, en què onze dones tracten sobre el camp i sobre la terra. Entre altres coses, llegim, “A trenc d’alba, es lleva Rosa Batlle , una pagesa de soca-rel. Filla de pagesos, dona de pagès, i pagesa (…).

A mi, m’encantava baixar al mercat! Era el principal lloc de reunió de pagesos, i de les pageses! Anar al mercat era molt més que vendre, era fer comunitat’, explica Batlle”.

Ens trobem, per tant, amb unes paraules que ja parlen de fer comunitat, una actitud molt distinta a l’individualisme maquiavèl·lic que tant impulsa el capitalisme. A més, Rosa Batlle, amb “Prop de 80 anys estimant la terra, i traient el millor d’ella”, li porten a considerar que “L’Horta també és Lleida, i fa molta pena quan es renega de les pròpies arrels”.

A continuació, llegim unes paraules de Marina Pifarré, qui creu que, “Tradicionalment, la dona de l’Horta de Lleida ha estat molt tancada. No ha anat al cinema, ni a ballar, ni tampoc ha participat en cap acte municipal”, que “Els únics espais socials que ha freqüentat han estat el mercat i la cooperativa” i, com ara, que “La dona pagesa ha estat una dona destinada a viure a casa perquè no ha tingut temps a res més”. Comentaré que, partint de les meues vivències en la meua família (amb un oncle nascut en 1935 i dedicat al camp durant més de seixanta anys, fins al 2011), de les paraules de ma mare (en relació amb les seues àvies, nascudes en els anys setanta del segle XIX) i, més encara, d’un escrit de Joan Sala Vila (català d’arrels catalanes nascut en 1929), respecte a la pagesia durant la guerra (i, sempre, des de fets que ell ha conegut de primera mà), copse que, en comentaris semblants a aquest, hi ha una mena de menyspreu, sovint, cap a la dona i cap a lo rural, perquè es fa la mirada com si la ciutat fos una espècie de Xauxa o bé un camí de roses, almenys, en la vida i com a signe de progrés, sense incloure que, a major progrés d’aquesta línia, major desigualtat i menor presència del matriarcalisme.

A banda, a primeries del segle XX, abundaven els balls de línia matriarcalista i, amb la penetració del capitalisme i del castellà, minva el temps dedicat a balls i danses i, igualment, els matriarcals. Cal afegir que, en molts balls posteriors a la guerra i que no eren tradicionals en tot l’àmbit lingüístic, s’introdueixen junt amb la llengua castellana.

Per això, podríem demanar-nos ¿no serà que moltes associacions prefereixen una subvenció i inclinar el cap davant les autoritats polítiques i de la versió oficial de la història, en lloc de tractar el tema més enllà dels anys del franquisme i no des d’una visió no necessàriament marxista, ni anarquista, ni, òbviament, positivista (la que prefereix parlar de reis, de batalles, de gestes militars, de grans invents, etc.)? Per això, la tria d’una opció oberta fa possible que la gran majoria de la població també puga plasmar, explicar, escriure, etc., fets que ha conegut o bé que els han transmés avantpassats seus.

Afegirem que un altre prejudici, com ara, és considerar que la vida de pagès a penes tenia dies festius… sense dir que això ho accentuà el capitalisme, a diferència de la vida, per exemple, en l’Alta Edat Mitjana, en terres de lo que seria el Regne de Lleó, relacionat amb la cultura asturiana, la qual és matriarcalista. 

Adduirem que Joan Sala Vila, en l’entrada “La importància de la pagesia que jo vaig viure” (https://filosofiaipensaments.blogspot.com/2022/08/la-importancia-de-la-pagesia-que-jo.html), plasmada, amb noranta-tres anys, en el blog “Filosofia i pensaments”, comenta que, Fou durant la guerra incivil espanyola. Jo l’any 1936 tenia 7 anys. Durant tota la guerra, vaig viure a pagès en una Masia de Collsuspina anomenada Can Torres. Vivia el nen i és, en la meva vellesa, que recordo i reflexiono. Només em referiré a fets de la meva estança a Can Torres durant la meva infantesa. Records de la pagesia m’alliçonen ara que soc avi. (…) Els pagesos, durant la guerra, foren molt generosos i salvaren força gent de morir de fam. Entre els homes del meu poble regnava una forta fraternitat. La seva pagesia reforçava la seva capacitat salvadora del necessitat. El treball no era cap impediment per assistir-lo. Les patrulles de milicians no van poder mai detenir a ningú. El poble de Collsuspina estava sempre a punt per defensar la seva gent i els seus pagesos foren un model de solidaritat. (…) Collsuspina, els anys de guerra fou un oasi de pau, llevat dels darrers dies de la retirada. (…) Els pagesos defensaren el seu poble de possibles atacs incontrolats, oferiren hostatge a famílies perseguides, donaren productes del camp a persones necessitades que demanaven ajuda i, durant la guerra, les escoles compliren amb el seu deure, amb la peculiaritat que el mestre de l’escola dels nens era un capellà”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Aquesta foto és del llibre ““El matriarcalismo vasco” (p. 23), publicat per la Universidad de Deusto en 1988. Lo que posa “ànima” fa referència a la part femenina de la persona.

Com podem llegir, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’, ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més patent, sinó la impotència. En efecte, com indicàs l’escola de Frankfurt, l’autoritarisme antidemocràtic i de línia feixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que fa niu en cada persona i, com a energia latent, en la societat”.