Arxiu mensual: juny de 2022

Les cultures matriarcals aproven la vida senzilla, la família, l’esperit comunitari i el juvenil

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “La Mare dels Peixos”, arreplegada per Enric Valor, quan Jaumet fa els vint anys, comenta als seus pares “vull anar-me’n a córrer món i a buscar promesa per casar-me” (p. 44). I l’endemà ho fa, i, un poc abans, diu al seu germà Joan Batiste:

“-Tu guaita sovint per l’hort, i, si veus que es rovella l’espasa que hi queda, és senyal que em passa alguna cosa roïna.

(…) -Doncs faré com tu dius; te’n done paraula” (p. 45).

Al moment, llegim que, en aquell temps, hi havia una població d’una bella comarca senyorejada pel duc Frederic de les Dues Aigües, on un drac de set caps es menjava les persones (p. 45).

Aleshores, el relat transcorre per uns passatges molt semblants als d’alguna rondalla mallorquina: el germà aventurer, Jaumet, talla les set llengües i, en canvi, un home que sí que havia tingut coneixement de la crida del duc a favor de qui tombàs el drac, lliura a Frederic de les Dues Aigües un cap del drac:

“Per fi, don Frederic s’escombrà la gargamella i digué:

-Puix que aquest home ha mort el drac, jo que sóc duc i que tinc paraula de rei, promet la meua filla en matrimoni” (p. 49) a Tonet Cantó (conegut com Toni el Blanet), que era com deien a qui tractava d’enganyar el noble.

Un poc després, veiem que Jaumet vol parlar amb el duc “perquè tinc una declaració a fer sobre el tal Toni el Blanet i el drac” (p. 50) i ho fa en un moment en què la filla del duc Frederic, Elionor, encara refusava casar-se amb Toni el Blanet i, davant de la cort, Jaumet presenta al noble les set llengües que ell portava en una bossa (p. 50) i Frederic de les Dues Aigües es posa de part de Jaumet (p. 51). Uns dies després, “Es van celebrar les noces de Jaumet i la filla del duc” (p. 51), però, com que Jaumet volia més aventures, un dia agafa el cavall i es posa a recórrer la foia acompanyat pel gos (p. 51)… i, al capdavall, s’acosta a una casa atractiva… i que era on vivia una bruixa d’aigua i de veu dolça (p. 52).

Immediatament, captem un detall en línia amb el matriarcalisme: “Ell, refiat per valerós, passa avant (…). I, a l’acte, (…) Jaumet queda encantat: s’havia convertit en una estàtua enmig d’altres estàtues.

Mentrestant, a Dénia, la vida continuava igual. Joan Batiste un matí guaita com cada dia l’espasa que restava al camp (…). ¡Estava rovellada!

(…) Torna corrents a casa, ho conta a sa mare i es disposa a anar-se’n en busca de Jaumet sense perdre punt” (p. 53). Per tant, encara que, en les cultures matriarcals, s’està en pro d’experiències noves i tot, no ho fan amb intenció de fer ostentació, en aquest cas, de coratge.

Ara bé, Joan Batiste “agafa el gos, recapte i l’espasa rovellada, i emprén el camí: el gos olorà un moment la terra del caminet i tirà cap a Pego” (p. 52). El detall de l’espasa rovellada, com l’arma que alliberarà (en lloc de fer-ho una que no ho estiga), també apareix en rondalles de Pineda de Mar (el Maresme) recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX, i, igualment, en rondalles mallorquines plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I el color rovellat i, així, més bé fosc, de la mateixa manera que l’obscuritat i la dona, està vinculat amb el matriarcalisme.

En acabant, Joan Batiste, àdhuc, tombarà la dona que havia encantat Jaumet, allibera el germà i altres persones que, igualment, havien estat encantades (p. 55), i fa via junt amb Jaumet cap al palau del duc (p. 55). Joan Batiste diu al germà que, en cals pares, “les coses continuen com sempre. Jo els duré les noves.

A l’arribar a la presència dels ducs, Jaumet els va contar l’aventura” (p. 55).

I, quan acabaren les festes que havia manat el duc, “Joan Batiste se’n tornà a Dénia, que era el que més desitjava, a seguir fent companyia a sos pares, a viure una vida senzilla i a seguir la tradició” (p. 55). I tots, des dels pares fins als fills, feren la vida com des de la benèfica troballa de la Mare dels Peixos (p. 55).

Cal dir que, el fet que les coses continuassen com sempre, pot plasmar una continuïtat, per dir-ho així, positiva, perquè, si no, els pares haguessen desaprovat que Joan Batiste fes camí i haurien menyspreat la Mare dels Peixos. A més, partint d’obres com el llibre “El Comú català”, de David Algarra, podem adduir que el món agrícola també estava obert a lo nou, com totes les cultures matriarcalistes, fet que ho afavoria l’esperit comunitari, el qual anava més enllà de la família, i el juvenil.

Finalment, quant al títol de l’entrada, quan diem “vida senzilla”, no ho fem amb el significat de vida de pobre, sinó en què, per exemple, la vida quotidiana no inclou fer ostentació partint de la riquesa, sinó un estil de vida en què, com ara, es prima la creativitat que no cerca l’elitisme, la bellesa de la natura, en què es té petits detalls amb altres persones, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

Les cultures matriarcals i la terra, una mare noble que garanteix el futur

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “La Mare dels Peixos”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de les “Rondalles valencianes”, un poc després, Jaume, ja en casa, ho comenta a Jordina (la muller) i accepten seguir els dictats de la Mare dels Peixos (p. 43) fins al punt que, com a detall clarament matriarcalista, trien actuar-hi perquè, “Després de tot es va fer com la Mare dels Peixos havia disposat” (p. 44). I, per tant, bé si la Mare de Déu dels Peixos és tinguda com una mena de Nostra Senyora, bé si ho fan com una Mare, el fet és que l’home i la dona (Jaume i Jordina) diuen sí a les directrius de la Mare dels Peixos i confien en ella. I això tindrà bons resultats: en el paràgraf immediat, llegim “Pel temps, la gossa va tenir dos gossets iguals, la muller de Jaume infantà dos bessons, tan bonics que tothom s’embadalia de veure’ls. Al bell mig de l’hort, hi van brollar dues espases, puntes en amunt, que relluïen a llegües de distància. I l’egua posà al món dos finíssims poltres negres” (p. 44) i, de pas, figura un numeral molt relacionat amb el matriarcalisme: el dos. I ho fa, àdhuc, en dos fills que, com que són espases i, a més, es dirigeixen cap al cel (on és el punt més alt de la jovenesa), ens poden evocar Nepal, on, per exemple, una germana meua va trobar que un elefant mascle estava vinculat amb un tronc que, en la banda superior, acabava en punta mirant amunt, mentres que un elefant femella estava en relació amb un tronc que finia en pla en la part més alta.

I, com que el numeral és parell, entre tots dos afavoriran l’equilibri i, igualment, l’associació, la col·laboració,… trets que tenen molt a veure amb lo matriarcal, en què, com ara, l’associació no és formal, sinó vivencial, de fet: “Els xiquets, Jaumet i Joan Batiste, ja s’havien fet grans. El Jaumet, de geni molt aventurer, havia estat ensinistrat per son pare com a bon pescador.

El Joan Batiste era alt i trempat com el seu germà, però de geni tranquil, callat i seriós, i havia aprés el noble i pacient ofici de la terra” (p. 44).

En el moment d’escriure aquestes paraules, el 20 de juny del 2022, m’evocaven les figures de Demèter (la deessa grega de l’agricultura i símbol de la Mare Terra) i la seua filla Persèfone. El Jaumet faria un paper molt semblant al de Demèter (pel caràcter), mentres que Persèfone (filla de Demèter i vinculada amb els mesos en què minva la llum del sol) ho faria amb el tarannà del Joan Batiste (qui es dedicava a l’agricultura, un ofici noble).

Adduirem dos detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme i, a més, amb la història de les poblacions catalanoparlants: 1) el fill aventurer (qui, al moment, emprén món, amb una espasa i tot), ho fa amb una arma que, per exemple, un poc després de la caiguda de Barcelona en la guerra de successió (en 1714), fou obligat retirar-la (com la resta d’armes) de totes les cases catalanes, per dictat d’una normativa castellanista. Podríem pensar, doncs, que aquesta rondalla fos anterior o immediata a l’esmentada guerra, del primer quart del segle XVIII. I 2) el segon fill, Joan Batiste, vinculat amb el camp, ho fa amb un ofici que, per a molts catalanoparlants i, àdhuc, per a historiadors com Jaume Vicens Vives (en la versió de 1960 del llibre “Notícia de Catalunya”) i David Algarra Bascón (en l’obra “El Comú català”, del 2015), és tractat de manera positiva, i que ambdós relacionen amb el tarannà català (i que podem estendre als catalanoparlants, sobretot, als que ho són des de fa generacions i que promouen el matriarcalisme, fins i tot, sense necessitat d’haver llegit mai aquest terme).

Cal dir que el detall sobre la noblesa d’aquest treball agrícola també el plasma Cati Covas (una argentina d’arrels mallorquines que ha escrit una obra, traduïda al català com “Dues ribes per a una crònica”, publicada en el 2012 i que m’envià per correu electrònic el 3 de novembre del 2021), quan parla sobre la pagesia mallorquina en la seua família i, com ara, quan comenta que “els padrins i, sobretot, les padrines -el matriarcat és una constant ancestral en el destí de molts mallorquins i també en la meva família- foren una dolça presència en la seva vida” (p. 22). I, ¿no està molt vinculat el matriarcalisme amb la terra, a qui la tenien com eixa mare a qui cal tractar bé i amb bonesa per a que ens done els seus fruits i ens permeta viure una generació rere l’altra, com a generadora de vida i del futur? Sí. I, per això, se la tracta de noble, de senyora, de mare i, de pas, l’ofici de llaurador també hi és considerat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, el regal de Cati Covas (en què prengué part el seu cosí Sebastià Covas Adrover, qui li feu la traducció al català) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme, on home i dona fan bona pasta i ella marca les directrius

General, , , , , ,

 

Un relat valencià en què es plasma molt el matriarcalisme, com ara, per mitjà del fet que l’home fa lo que li indica la dona i, igualment, que la dona salva l’home i, a banda, amb paraules que, textualment, ho reflecteixen i en què apareix una mena de senyora ama (i, si no, de Nostra Senyora, però de la mar), és “La Mare dels Peixos”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de les “Rondalles valencianes”. I tot, des de molt prompte.

Així, a l’inici de la rondalla, veiem que, prop de Dénia (una ciutat marinera valenciana), vivia “un matrimoni que es deien Jaume i Jordina. Habitaven una caseta que tenia al davant la platja pedregosa i, al darrere, un bon tros de terra” (p. 41) i que, per exemple, posseïen una barca nova (p. 41), però no cap fill.

Un dia, Jordina desperta Jaume i ell li comenta un somni que havia tingut: “se m’aparegué una senyora (…). Tragué la vareta de les virtuts, tocà en l’aigua i aquesta començà a rebullir peixets… ‘Tira la xarxa, Jaume’, m’ordenà. Jo vaig calar la cega i al poc ja sentia com pesava….. La traguí i tot era desempescar peixets, que, al caure en el sol de la barca, es tornaven xiquets molt boniquets, rossos com el fil de l’or. Estant en això, m’has despertat tu” (pp. 41-42). Per tant, la dona està vinculada amb les virtuts (en lloc de fer-ho la mà dreta i, com ara, la interpretació que, des de després del Concili de Trento, que acabà en 1563, es fa a la festivitat del Corpus en la ciutat de València i que tant té a veure amb la Moma, un detall matriarcalista en relació amb balls ancestrals  que van adjunts als llauradors i al camp), la dona diu què haurà de fer Jaume si vol arreplegar molts peixos i… ell ho fa. Igualment, ell somia en els xiquets i, així, en el demà.

Al moment, Jordina li fa el desdejuni i, mitja hora després, Jaume ja navegava mar endins i copsa un polp (p. 42), amb “tres caps units i aplatats, cadascun amb dos ulls grossos i expressius. Tenia dues cues” (p. 42). Igualment, Jaume pregunta al polp qui és i el peix li diu que no li farà cap mal (p. 43) i l’home li comenta “Jo no mate peixos que parlen com persones. Ets tu potser la Senyora? -acabà, tot recordant el somni” (p. 43). Abans de passar a la resposta immediata de la dona, direm tres coses: 1) l’home no mata dones que parlen com persones (matriarcalisme, perquè l’home plasma que la dona està ben tractada i que no en mataria cap, sobretot, si parlen de manera civilitzada), 2) el tractament de “Senyora” (ací, en majúscula) reflecteix que la dona és vista com que està per damunt de l’home perquè algú ho ha de fer, però no, com ara, perquè sí, i, a banda, ens pot evocar els tractaments “senyora ama” (molt pròxim lingüísticament) i “mestressa” (pròxim, per motius culturals, com a sinònim de l’anterior).

En el passatge que prossegueix, intervé la dona que havia vist en la mar, qui li comenta:

“-No, jo no sóc la Senyora: jo sóc la Mare dels Peixos, i ara et diré el que vas a fer amb mi. Mira, tallaràs tots els meus caps i també les dues cues; el meu cos el tires a l’aigua i t’endús a casa caps i cues i dones un cap a la teua muller, un altre a la gossa perdiguera i el tercer a l’egua vella que tens. Que se’ls mengen sense tirar-ne cap bocí. Les dues cues, les plantes, a tall d’esqueixos, enmig de l’hort de llimeres” (p. 43). D’aquesta manera, copsem que el cap va associat a la muller (a Jordina, el cervell de la casa), a la gossa (qui fa costat els familiars) i, a més, a l’egua (l’animal en línia amb el cavall, però femení), això és, a tres personatges femenins. I les cues, com si fossen llavors, a l’hort, un símbol molt present en moltes rondalles en llengua catalana.

Però encara captem més el matriarcalisme perquè Jaume li respon:

“-¿Com penses que puga matar-te després d’oir-te parlar?

-Jaume, no tingues compassió; fes el que et dic i serà la salvació vostra.

Ell féu el cor fort i l’obeí i va fer el que ella li havia manat” (p. 43).

Un poc després, Jaume, ja en casa, ho comenta a Jordina (la muller) i accepten seguir els dictats de la Mare dels Peixos. Cal dir que la dona, la mare i els peixos, tots tres estan relacionats amb l’aigua, u dels dos elements més vinculats amb el matriarcalisme junt amb la terra.

Afegirem que, quan lliges articles o entrevistes en què es tracta sobre les dones en les rondalles recopilades per Enric Valor i es comenta que en són la part passiva…, lo primer que penses, més d’un dia, és si, darrere d’eixos escrits, hi ha carnet polític vinculat amb partits valencians que es posen l’etiqueta de progressistes, d’esquerres i, tot això, per un plat molt bo de llentilles. I és que, com podem veure, Enric Valor, malgrat que no en plasmà de línia eròtica (com ens comentà Pere Riutort), no dissimulà el matriarcalisme  que reflectien aquests relats valencians. I, en eixe sentit, és d’agrair aquest detall.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Hòmens i dones amb molt d’esperit juvenil, valents i molt oberts

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1, veiem que, immediatament, mentres que Adolfet anava per la serra, es troba un llop, un llebrer, un falcó i una formigueta (p. 22) i, al moment, els proposa que ell faça el repartiment d’un ase. I tots li l’accepten i cada u li dona facilitats: així, el llop li donarà un pèl gros i la seua cua (p. 22), el llebrer li cedeix una cerra[1] del seu bigot (p. 23), el falcó li regala un plomissó del seu cap (p. 23) i, al capdavall, la formiga li dona una banyeta del seu cap (p. 23) i cadascú li diu que, quan Adolfet recorrerà a cada u dels regals, es tornarà lo que són ells (un llop, un llebrer, un falcó i una formigueta) segons lo que diga en cada moment. I, quan dirà “Déu i home”, es tornarà com és, un xic.

I, aleshores, Adolfet s’ho alçà i feu via cap al romer on era el Gegant del Romaní i, des d’allí, al castell (p. 23). I, com que ell era fidel a la seua àvia Bertolina, primerament, començà per lo que ella li havia donat i, quant als regals dels animalets, els desava en un reliquiari que li havia donat sa mare (p. 23). Com veiem, Adolfet conserva part de dues dones que han participat en la seua educació: l’àvia Bertolina i la mare.

Immediatament, seguint les directrius de l’àvia, encén la palleta i, ràpidament, l’apaga i va veure al seu costat “una fadrina bellíssima i joveniua” (p. 24). I, en passatges com aquest i molt semblants, entra el gegant, però Adolfet els supera i es torna home.

Aplega un moment en què la xica descobreix que el gegant li enganyava i, així, troba que Adolfet era un xic molt obert i simpàtic i, a banda, ens plasmen que la fadrina “Li digué també que el nom d’ella era Enriqueta, filla de Teulada i de pares pescadors” (p. 26), els quals, com en més d’una població catalanoparlant i molt vinculada amb la pesca, com ara, Santa Pola (de la comarca valenciana del Baix Vinalopó), també ho fan amb el matriarcalisme, ja que són poblacions en què la dona ha tingut un paper fonamental.

Adduirem que Adolfet li proposa un pacte per a que ells dos es puguen alliberar del gegant i, com que Enriqueta, la fadrina, farà preguntes al Gegant del Romaní, ell li les respondrà, Adolfet les oirà i, a més, el xic actuarà amb molta espenta, fins i tot, el xic es fa pastor (p. 30) i es troba amb una filla i pastora, Maria, que “Era la filla major, alta, rossa i forta. Semblava una dona valerosa.

-Mira quin ajudant t’ha vingut!

La pastora el va trobar un xicot eixerit i valent” (p. 30). I, com veiem, és la dona (ací, la jove Maria) qui el contracta, qui fa que passe les proves que ella li indica i qui, àdhuc, capta la valentia del xic (p. 31).

Afegirem que, encara que la jove Maria és qui indica al xic cada prova i ell les supera, en acabant, Maria ho comenta als seus pares:

“-Sí… Si haguessen vist la palissa que ha portat la serp…” (p. 33) i, un poc després, “Així carregats, se n’eixiren Adolfet i Maria amb les tres-centes ovelles” (p. 33), detall que, la primera vegada que escriguí aquestes paraules, em recordà les dues àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX i que, com em comentà ma mare, eren “Fortalesa i servici”. I, a més, “Se’n tornaren al mas a migjorn i Maria donà compte que la serp era morta” (p. 35). I, com que, a mida que Adolfet supera les proves, el gegant minva de forces, el xic, immediatament, llança l’ou de la serp enmig del frontot del gegant (p. 36) i el mata a l’acte: eren les huit del matí. I, així, es plasma un altre detall vinculat amb el matriarcalisme: l’acció havia esdevingut de nit i havia finit a primera hora del matí.

I, al moment, Enriqueta i Adolfet es troben en el balcó de l’ajuntament, es casen i “portaren a viure amb ells les respectives famílies de Benifallim i Teulada” (p. 36).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Un pèl.

Benifallim és una població valenciana de la comarca de l’Alcoià i, quant a Teulada, ho és però de la Marina Alta.

 

Les cultures matriarcals, el pactisme, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una de les rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en què es fa lo que vol la dona, el pactisme, el vincle amb la terra i l’esperit juvenil, és “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de l’obra “Rondalles valencianes”, editat per Tàndem Edicions i Albatros Edicions. Així, Batiste, un home, s’alça de bon matí (p. 9) i, immediatament, agafa un romaní i li apareix un gegant, el Gegant del Romaní, el qual li diu que li ha de dur el fill major que tinga (p. 11), això és, Adolfet.

Al moment, Batiste aplega a casa i ho comenta a la dona (p. 11), molt oberta, i, a més, “Marit i muller van acordar (…) que complirien el manament del gegant” (p. 11). I l’endemà, el pare, la mare i Adolfet fan via cap al gegant (p. 12) i, el fill, molt eixerit, fa bona pasta amb el gegant.

Un poc després, el gegant i Adolfet fan via per una escala llarguíssima (p. 14) i, en un passatge posterior, “El gegant (…) el portà cap a on hi havia una barqueta fora de l’aigua.

El gegant la posà en un bell en sec en la mar (…) i feren via mar endins” (p. 16) cap a una illa enmig de la qual hi havia un castell, que era la casa on vivia el gegant (p. 16).

Igualment, el gegant comenta al xic “La teua obligació és tenir compte de les flors de l’hort” (p. 17), un detall que va en línia amb la figura de l’hortolà i amb la del jardiner, que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i per Enric Valor. Així, en “El gegant del romaní”, Adolfet, de matí, se’n va cap a una escala “que baixava al jardí.

(…) Adolfet corregué a l’altra banda del jardí des d’on es podia veure (…) les plantes, que hi eren a milers.

(…) I com que Adolfet era del camp i coneixia bona cosa les plantes, començà a complir com un home en l’obligació que li havien encomanat” (p. 19).

A més, es plasma el matriarcalisme, com ara, per mitjà del vincle amb la terra, ja que Adolfet “es recordava de tots, dels pares, dels germanets i també de la seua àvia Bertolina que sempre l’havia volgut molt i li havia contat històries” (p. 19) i, a banda, quan veiem que, vespres de Nadal, el gegant permet que Adolfet se’n vaja a cals seus pares i que hi passe les festes (p. 20), i el xiquet es troba en relació amb les serres (p. 20).

I, com que l’àvia era una dona amb molta espenta, deia als altres familiars que Adolfet, a qui ella havia contat moltes rondalles, se’n sabria deslliurar (p. 20). I el dia de Reis, la jaia fa un comentari a Adolfet: “jo ara et donaré esclavó, palletes i una pedra de foc” (p. 21) i, tot seguit, li indica què ha de fer, i Adolfet, des d’aleshores, farà lo ella li ha comentat i, a banda, actuarà molt eixerit i molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Les cultures mediterrànies, matriarcals, moderades i molt obertes

General, , , ,

 

El 17 d’agost del 2021, escrivint “sexualitat matriarcal” en Internet, poguí trobar en Google Llibres que, en l’obra “Constel·lacions postmodernes”, d’Enric Balaguer, es podia llegir que Lluís Racionero publicà “La Mediterrània i els bàrbars del nord”, en què “feia una reivindicació dels valors que per a ell encarnen les cultures matriarcals”. Lluís Racionero diu així:

“La cultura viva de la Mediterrània, veritable i ancestral, no és pas el fred geometrisme racionalista dels doris ni el colossalisme militarista dels romans, sinó la manera gentile, la cultura femenina sensual, sinuosa i flexible, amb la claredat del fresc marí de Cnossos, la vitalitat festiva de les ballarines tartèssies, la flexibilitat nerviosa de les saltadores dels braus cretenques, el sensual erotisme delicat i indefens d’Afrodita […]. La cultura ancestral de la Mediterrània és matriarcal, femenina, gentil, suau, vital, delicada”.

Tot seguit, Enric Balaguer addueix “Però aquesta cultura dels pobles mediterranis s’oposa a la dels bàrbars del nord que, si bé han inventat cotxes, bombes o raigs làser, no és fruit de la civilització ja que aquesta és producte de les ciutats. El Mediterrani fa trenta segles que té ciutats, el nord d’Europa només sis. La civilització, per a Racionero, és una qüestió d’esperit, una manera d’entendre la vida i, sobretot, de viure-la”, fet que enllaça amb unes paraules que em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud), les quals considerava extrapolables a la cultura valenciana, de què li comentí en aquell moment: “No teoritzen. Viuen i actuen”[1]. 

Aquest matriarcalisme també està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana i, fins i tot, en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Lo que comentàrem tots dos, el 28 de novembre del 2020, fou: “Una pregunta: en la cultura colla, on intuesc que hi haurà més equilibri entre lo masculí i lo femení, ¿són més d’acció que de reflexió, vull dir, més d’experimentar que de racionalitzar en la vida?”. La seua resposta fou: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases, on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen”.

Cultures matriarcals, dolçor i dones que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

 

Una altra llegenda valenciana amb molts punts en comú amb la de “La cova de l’encantada” i també plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, és “Les bruixes de Planes”. Es tracta d’una rondalla en què es reflecteix l’erotisme, la dolçor, l’harmonia, que es fa lo que vol la dona i en què es copsa que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home i que és preferible seguir els dictats de la dona. Així, veiem que la senyora Beatriu Llinares, qui tenia un castell en Planes junt amb el seu home, resta vídua (p. 127) i que Elvira de la Bellaguarda, qui era una tia que havia passat a instal·lar-se en l’esmentat castell, “era una dona elegant i encantadora, de mitjana edat, (…) sempre parlava amb molta dolçor i tenia bones paraules per a tots, (…) una dona astuta, implacable” (p. 128). 

A més, Elvira de la Bellaguarda recomana a Beatriu que cerque, com a marit, un home de caràcter, sa, valent, coratjós i que li pogués donar els fills que la jove no havia pogut tenir amb el primer (p. 128) i, igualment, li afig que, en aplegar la primavera, “convidarem les millors famílies de la contornada a una gran festa i, abans del ball, anunciarem que vols tornar a casar-te pel bé de Planes i de la teua gent, amb l’home que més et convinga i que millor siga capaç de guanyar-se el teu amor i de fer-te feliç.

Dit i fet: tia i neboda es posaren d’acord de seguida” (pp. 128-129) i, abans de la primavera, ja ho havien arranjat llevat d’un músic: un violinista. I ho fan… “pel bé de Planes i de la teua gent”, és a dir, pensant en els altres.

Així, copsem el matriarcalisme en detalls molt en línia amb moltes rondalles de les Illes Balears: es fan unes dictes (en les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover Moll; en aquesta llegenda, un anunci) i és la dona (ací, una jove) qui triarà amb qui casar-se. A més, hi ha bones relacions entre la tia (amb un paper molt semblant al que fa la típica vella en relació amb un xicot o bé amb una jove).

En un passatge immediat, es presenta un violinista, Vicent, lleig i d’estatura modesta (ací, podria, àdhuc, haver-hi la interpretació de persona no precisament noble, ni dedicada al comerç, ni pobra) i geperut, però “que tenia unes mans divines per a tocar el violí i quan Elvira de la Bellaguarda el va posar a prova, li va agradar (…) la peça que interpretà i de seguida es posaren d’acord en el preu i el programa” (p. 129).

A banda, veiem que Beatriu Llinares apareix com una dona garrida (com en moltes rondalles en què figura una princesa) i, igualment, Vicent el violinista, qui, una nit, quan tornava cap a casa, es troba que, prop d’un riu, hi havia les bruixes de Planes (p. 132), entre les quals són Beatriu i la seua tia i una dona que Vicent coneixia (qui n’eren tres de les sis bruixes), i totes sis adquireixen forma humana.

Vicent, des d’una gerra, “va vore com les sis dones, en conill, començaren a untar-se de cap a peus amb uns ungüents que tenien amagats entre les ruïnes de l’almàssera, es posaren a ballar” (p. 134), mentres que, com en algunes rondalles arreplegades per Cels Gomis i Mestre, cantaven tots els dies de la setmana, llevat del diumenge, dia de festa cristià. I, com hem vist, les dones anaven nues.

I, com que Vicent també volia participar, des de la gerra, deia els sis noms dels dies. En aquest sentit, es comenta que “Era una bella cançó: molt harmònica, molt ben entonada i amb una lletra que s’ajustava (…) a la melodia que no es cansaven de dir aquelles sis dones” (p. 134). I, així, veiem que són sis dones i un home i que, per tant, predomina lo femení. En un passatge posterior, les sis dones fan que, quan Vicent torna a casa, li desaparega la gepa (p. 137).

I Llorenç (el qui aspirava a home de Beatriu) volia prendre part junt amb elles. Ara bé, era diumenge, el dia del Senyor, i, quan Llorenç digué “I diumenge, set! I diumenge, set!” (p. 144), actua la reina, Elvira de la Bellaguarda, per a saber qui havia introduït el seté dia de la setmana.

Aleshores, apareix el dimoni i diu a les dones que porten Llorenç “a la cova del barranc de Sofre (…). Ell pagarà el deute que teniu amb mi des de fa tants anys…” (p. 145). Cova, dona, no seguir els dictats de les dones, etc. i, per això, Llorenç passa a l’esmentada cova, “fosca i humida” (p. 146), i, per tant, es plasma que, en la cultura matriarcalista, són les dones qui tenen la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Les cultures matriarcals prefereixen la moderació i toquen de peus a terra

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla en què apareix molt el jardí, la jardineria com també el tema de l’educació matriarcal, el de tocar de peus a terra i, igualment, el de la sexualitat matriarcal i que ací hem triat pel tema del jardí (perquè apareix reflectit en una dama i en una jove), és “La delicada de Gandia”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”. Així, se’ns comenta que la terra de la comarca valenciana la Safor, “és bona i fèrtil; la pluja, generosa i el clima, temperat” (p. 107) i que, malgrat que el duc n’era l’home més ric, la seua dona, la duquessa Maria, “només era feliç a l’església o al jardí del palau, quan contemplava els gesmilers, els rosers, els geranis i les altres plantes que cultivava amb el mateix amor que una mare posa en l’educació, l’alimentació i la salut dels seus fills” (p. 110). Com veiem, el narrador ja ens indica el vincle (per semblança) entre la manera de tractar les plantes i el de l’educació dels fills. I ho fa mitjançant uns trets que van molt en línia amb el matriarcalisme, com ara, la simpatia, la paciència i la bonesa. I, per això, “les plantes del jardí, agraïdes, li pagaven l’amor que ella els donava amb pomells de gesmil que feien olor de cel, roses esponjoses com les ales dels àngels i geranis” (p. 111).

Més avant, llegim que el duc i la duquessa “se n’anaren a viure a una alqueria que tenien en una muntanya on sempre bufaven vents saludables” (pp. 112-113) i, a banda, que la duquessa fa un encàrrec al mestre Damià Forment i que ell l’accepta (p. 116), en relació amb una església. En acabant, Damià Ferrer passarà a viure en el palau ducal junt amb els dos nobles i la jove Anna Maria (filla d’un germà de la noble).

El pare d’Anna Maria escriu una carta a la duquessa, “demanant-li que acollira la seua filla al palau ducal i que l’educara com hauria educat una filla, que la guiara pel bon camí i que l’ajudara a convertir-se en una dama noble, elegant i discreta, com ho era ella” (p. 118) i la duquessa ho acull i es proposa cercar un bon marit a la jove, a qui tracta com ho faria amb les plantes: amb els peus tocant a terra.

De la mateixa manera que en relació amb les plantes, “Anna Maria sabia que l’ociositat era la mare de molts vicis i per això procurava estar sempre ocupada (…) i li agradava molt la dansa, encara que no solia acudir a molts balls dels salons valencians perquè, com molts savis antics, opinava que un excés d’alegria fa perdre la decència i, a voltes, el trellat” (p. 118), paraules molt d’acord amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i amb la preferència, de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, per la moderació.

Així com la duquessa es dedicava prou a la jardineria (i a educar com amb la vegetació), la jove Anna Maria “Era una fadrina ben plantada, amb moltes ganes de viure i d’estimar; una donzella alegre que cantava sovint, quan regava les plantes o estenia la bugada; que tenia unes mans divines per als dolços i que feia goig de vore” (p. 120) i que, a més, “tenia l’ànima i les intencions tan netes com la roba, la mirada i el cos” (p. 120) i que, a banda de dur bronxes de gesmil entre els pits, per costum i per higiene, també ho feia per un amic que tenia: el jove vicari (p. 121).

I, com que “Primer és l’obligació que la devoció”, no sols, a primera hora del matí, Anna Maria anava a la col·legiata de Gandia a oir missa (p. 121), sinó que, “Després s’arromangava i ajudava les monges” (p. 121).

En un passatge posterior, captem que la duquessa Maria, àdhuc, els dies que plou, toca de peus a terra i prioritza l’obligació i la moderació. I, així, un matí va dir a Anna Maria que no eixís de casa, que Déu li perdonaria una falta molt lleu (p. 124) i, de pas, es reflecteix un detall molt vinculat amb les cultures matriarcalistes: el realisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Semblances entre el matriarcalisme valencià, el català i l’andorrà: un vincle comú

General, , , , , , , ,

 

Continuant amb la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, afegirem que el capellà Toni, amb motiu del retorn al seu poble, confiava en l’ajuda de Tereseta (la dona amb qui ell vivia) i en les habilitats de Ramonet, de forma que les coses anirien com la seda (p. 97), detalls que, igualment, podríem vincular amb el matriarcalisme: la confiança en els altres membres de la “família”, àdhuc, en la dona.

“La visita, com havia previst el pare Toni, va anar com una seda. Les dones cantaren com els àngels, l’alcalde va pronunciar un discurs breu, Tereseta va fer un arròs al forn deliciós i el bisbe i els seus acompanyants ho passaren divinament” (p. 98). Ens trobem amb unes frases que, enllaçant-les amb unes paraules del llibre “El Comú català”, de David Algarra, ens porten a un matriarcalisme molt reflectit: “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor (…). Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines” (pp. 61-62) i, potser, fins i tot, les visites d’alts càrrecs religiosos. A banda, veiem que el discurs del batle fou curt (en línia amb el “No teoritzen. Viuen i actuen”, que és una realitat en les cultures matriarcals) i que hi hagué bona harmonia entre el bisbe i els altres assistents.

I és que, en aquest passatge (incloent el detall de l’harmonia entre els feligresos), també es plasma que “El sentit pregon de la nostra societat medieval rau exactament en el pactisme, o sigui en la concepció que el pacte amb la sobirania ha de regular tota l’ordenació humana i política de la col·lectivitat” (p. 100 del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, en l’edició de 1960). No es ressalta la figura del capellà, ni la del bisbe, encara que siguen caps: el primer, de la parròquia i, el segon, del bisbat.

Quant al paper de l’autoritat religiosa del poble, el capellà, el 12 de juny del 2022, David Algarra (estudiós del comunalisme en l’Alta Edat Mitjana i fins ara, sobretot, a nivell de Catalunya), en un tweet, em comentà que “El paper dels mossèns rurals no l’he estudiat gaire però, pel poc que he vist, normalment, eren veïns del poble, fent unes litúrgies cristianes barrejades amb rituals camperols, per exemple, en els comunidors, a vegades, allunyades del que demanaven els bisbats”.

No debades, en la llegenda, es comenta que, “dos mesos després de la visita, el pare Toni, Tereseta i Ramonet ja estaven instal·lats en la parròquia de Sant Antoni” (p. 98) i que “El pare Toni era un capellà honrat, treballador, innocent i sincer, que no dubtava a l’hora d’ajudar els feligresos. No hi havia dia que no auxiliara algun pobret desesperat, no protegira alguna víctima dels poderosos, no repartira el seu menjar amb algú que tinguera fam, no visitara un malalt, no contribuïra a resoldre algun conflicte o no ajudara a qui ho necessitara. Per això es va convertir en l’ànima del poble i Favara sencera estava orgullosa d’haver donat al món un fill com ell” (pp. 98-99).

En relació amb aquest pactisme a nivell popular, direm que, en el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, de Núria Boltà Vilaró i publicat pel Comú de Canillo (Principat d’Andorra) en el 2020, quan tracta sobre “Fer el veïnat”, l’autora (amb qui tinguérem ocasió de parlar) comenta que, fins i tot, durant les noces, “es feia palesa la importància dels veïns” (p. 61), ja que, un poc abans que el capellà declaràs marit i muller cada membre de la parella (p. 61), llegia una oració:

“Mitjançant gràcia de l’Esperit Sant, matrimoni s’ha tractat entre X i X… Si algú coneix algun impediment de consanguinitat, afinitat o parentiu espiritual, o altra causa… que ho anunciï, altrament incorrerà en les penes pel dret instituïdes…” (p. 61).

Per tant, l’empremta matriarcalista que ja hi havia en els comtats catalans, encara pervivia com també ho fa en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Recomane el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, elaborat per Núria Boltà Vilaró mitjançant una recopilació acompanyada de bona empatia, de sensibilitat ben conduïda i d’agraïment sincer cap als informadors i, a banda, sense menysprear les persones de l’àmbit rural. Fàcil de llegir i amb molta informació sobre la vida quotidiana de Canillo (Principat d’Andorra).

L’Església matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i el comunalisme

General, , , , ,

 

 

En la rondalla valenciana “El capellà de Favara”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, hi ha molts passatges en què es reflecteix molt l’Església matriarcalista, el sentiment de pertinença a la terra, el comunalisme i el fet que, com escriu Jaume Vicens Vives (en 1960 i traslladable a la tradició matriarcal), el poble fa l’Església i l’Església fa el poble, això és, que hi ha bon vincle entre ambdues bandes: una tradició, clarament, d’origen matriarcalista.

Així, en aquest relat, veiem que un xiquet, Antoniet (Antoni Cunyat i Forés), de Favara (p. 88) i que no parava en torreta, passa per distints seminaris i, un dia, el bisbe “li va encarregar que es posara al capdavant d’una parròquia, en un poblet de muntanya” (p. 89) i, com que les bones persones d’aquell poble, “que eren la majoria” (p. 89), havien tingut molta mala sort, confiaven en un capellà.

Ara bé, un segon mossén (l’anterior en el càrrec en la parròquia) era un amic dels bons menjars, de les aparences i de la paraula bonica, fins al punt que, com que abusà de la bona voluntat dels feligresos, “un dia, les dones del poble elegiren una comissió, anaren a contar-li el cas al senyor bisbe i aconseguiren que el traslladara a un altre poble, perquè elles ja estaven fartes de convidar-lo” (p. 90), un fet que enllaça amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), en què, com ens comentà el 18 de maig del 2022 un home molt coneixedor d’aquella cultura, a qui havíem demanat “En la cultura colla, ¿són les dones qui inicien accions semblants?”, ens respongué “Aquella és una cultura matriarcal”. Com copsem, les dones, qui fan de cap de colla, prefereixen autoritats eclesials de línia matriarcal.

Per això, quan un vicari es posa en contacte amb el pare Toni (Antoni Cunyat i Forés) i el capellà Toni se’n va a un convent molt antic que tenien unes monges a unes tres llegües del poble (p. 91), el nou capellà s’acosta en un ruc (p. 91), capta que elles li envien un xiquet que li ajudaria a dir missa i més… però que era un xavalet que necessitava molt a aprendre. En aquesta part de la llegenda, veiem que el narrador no s’inclina per la vida asceta de les monges, sinó per la vida en vincle amb la població.

Al poc de temps, el mossén copsa com és el xiquet i, com que, per al pare Toni, primer era l’obligació que la devoció, “es va deixar de catecismes i li va demanar que es preparara amb la campaneta i totes les altres coses necessàries per ajudar-lo a dir missa” (p. 95).

Les bones paraules del pare Toni convencen la mare del xiquet (p. 95) i, a més, l’educació matriarcal del capellà fa que “el senyor rector del poble va començar a guanyar-se la confiança dels seus feligresos, perquè tots van comprendre que un home capaç d’educar una criatura amb tanta paciència havia de ser una bona persona.

Al llarg dels mesos següents, les coses anaren millorant a la parròquia de Sant Pasqual. El pare Toni també havia trobat per fi una dona treballadora (…) i volia Ramonet com si fóra fill seu” (pp. 95-96).

Així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, les autoritats no ho són, simplement, pel càrrec que ocupen, sinó, més encara, perquè la gran majoria de la població, consideren que són bones persones, que són un exemple a seguir i que es pot confiar en elles.

I, com en una parròquia de què tinc molt de coneixement i de què conec el rector, com que el capellà Toni tenia molta harmonia i connectava molt bé amb els habitants del poble, “Els dies de precepte, l’església de Sant Pasqual s’omplia de gom a gom i tots esperaven l’hora del sermó, perquè el pare Toni tenia el costum d’acabar sempre amb uns versets, innocents i divertits, que alegraven els feligresos. I, entre setmana, tampoc no hi faltaven els bons cristians que, quan Ramonet passava amb la cistelleta de la col·lecta, es rascaven la butxaca” (p. 96).

Del paràgraf anterior, podem extraure punts interessants: en les cultures matriarcals, 1) la participació és alta, 2) el sermó (lo formal) i les relacions humanes, la bona harmonia, el fer bona pasta, etc., es consideren molt importants en la vida i 3) la generositat perquè el cap és una persona receptiva a tots i que no mira ningú de dalt a baix i que s’interessa per la comunitat, és elevada.

Per això, com llegim en el paràgraf següent, “D’aquella manera, amb paciència, fe i bon humor, el reverend pare Toni va aconseguir que els seus feligresos oblidaren els conflictes que havien tingut amb els rectors anteriors” (p. 96).

A banda, aquests detalls de convivència real, de qui toca de peus a terra i pensa més en els altres i en projectes que vagen més enllà del seu jo i del dels altres, no sols cohesionen sinó que, en el relat, apleguen al palau episcopal i al bisbe, qui “no es cansava de dir que estava molt orgullós de la faena que havia fet el reverend pare Antoni Cunyat i Forés” (p. 96), capellà que, a mes, per a rematar el matriarcalisme tan palpable en aquesta llegenda valenciana, “Sant Pasqual estava bé i ell no tenia queixa dels veïns; però el pare Toni, com qualsevol bon valencià, anhelava tornar al seu poble” (p. 97) i ho fa. La terra sempre tira i el realisme i el bon cor del mossén li havien fet possible moltes coses que, d’una altra manera, no haurien reeixit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.