Arxiu d'etiquetes: bones relacions entre l’home i la dona

El matriarcalisme, on home i dona fan bona pasta i ella marca les directrius

 

Un relat valencià en què es plasma molt el matriarcalisme, com ara, per mitjà del fet que l’home fa lo que li indica la dona i, igualment, que la dona salva l’home i, a banda, amb paraules que, textualment, ho reflecteixen i en què apareix una mena de senyora ama (i, si no, de Nostra Senyora, però de la mar), és “La Mare dels Peixos, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de les “Rondalles valencianes”. I tot, des de molt prompte.

Així, a l’inici de la rondalla, veiem que, prop de Dénia (una ciutat marinera valenciana), vivia “un matrimoni que es deien Jaume i Jordina. Habitaven una caseta que tenia al davant la platja pedregosa i, al darrere, un bon tros de terra” (p. 41) i que, per exemple, posseïen una barca nova (p. 41), però no cap fill.

Un dia, Jordina desperta Jaume i ell li comenta un somni que havia tingut: “se m’aparegué una senyora (…). Tragué la vareta de les virtuts, tocà en l’aigua i aquesta començà a rebullir peixets… ‘Tira la xarxa, Jaume’, m’ordenà. Jo vaig calar la cega i al poc ja sentia com pesava….. La traguí i tot era desempescar peixets, que, al caure en el sol de la barca, es tornaven xiquets molt boniquets, rossos com el fil de l’or. Estant en això, m’has despertat tu” (pp. 41-42). Per tant, la dona està vinculada amb les virtuts (en lloc de fer-ho la mà dreta i, com ara, la interpretació que, des de després del Concili de Trento, que acabà en 1563, es fa a la festivitat del Corpus en la ciutat de València i que tant té a veure amb la Moma, un detall matriarcalista en relació amb balls ancestrals  que van adjunts als llauradors i al camp), la dona diu què haurà de fer Jaume si vol arreplegar molts peixos i… ell ho fa. Igualment, ell somia en els xiquets i, així, en el demà.

Al moment, Jordina li fa el desdejuni i, mitja hora després, Jaume ja navegava mar endins i copsa un polp (p. 42), amb “tres caps units i aplatats, cadascun amb dos ulls grossos i expressius. Tenia dues cues” (p. 42). Igualment, Jaume pregunta al polp qui és i el peix li diu que no li farà cap mal (p. 43) i l’home li comenta “Jo no mate peixos que parlen com persones. Ets tu potser la Senyora? -acabà, tot recordant el somni” (p. 43). Abans de passar a la resposta immediata de la dona, direm tres coses: 1) l’home no mata dones que parlen com persones (matriarcalisme, perquè l’home plasma que la dona està ben tractada i que no en mataria cap, sobretot, si parlen de manera civilitzada), 2) el tractament de “Senyora” (ací, en majúscula) reflecteix que la dona és vista com que està per damunt de l’home perquè algú ho ha de fer, però no, com ara, perquè sí, i, a banda, ens pot evocar els tractaments “senyora ama” (molt pròxim lingüísticament) i “mestressa” (pròxim, per motius culturals, com a sinònim de l’anterior).

En el passatge que prossegueix, intervé la dona que havia vist en la mar, qui li comenta:

“-No, jo no sóc la Senyora: jo sóc la Mare dels Peixos, i ara et diré el que vas a fer amb mi. Mira, tallaràs tots els meus caps i també les dues cues; el meu cos el tires a l’aigua i t’endús a casa caps i cues i dones un cap a la teua muller, un altre a la gossa perdiguera i el tercer a l’egua vella que tens. Que se’ls mengen sense tirar-ne cap bocí. Les dues cues, les plantes, a tall d’esqueixos, enmig de l’hort de llimeres” (p. 43). D’aquesta manera, copsem que el cap va associat a la muller (a Jordina, el cervell de la casa), a la gossa (qui fa costat els familiars) i, a més, a l’egua (l’animal en línia amb el cavall, però femení), això és, a tres personatges femenins. I les cues, com si fossen llavors, a l’hort, un símbol molt present en moltes rondalles en llengua catalana.

Però encara captem més el matriarcalisme perquè Jaume li respon:

“-¿Com penses que puga matar-te després d’oir-te parlar?

-Jaume, no tingues compassió; fes el que et dic i serà la salvació vostra.

Ell féu el cor fort i l’obeí i va fer el que ella li havia manat” (p. 43).

Un poc després, Jaume, ja en casa, ho comenta a Jordina (la muller) i accepten seguir els dictats de la Mare dels Peixos. Cal dir que la dona, la mare i els peixos, tots tres estan relacionats amb l’aigua, u dels dos elements més vinculats amb el matriarcalisme junt amb la terra.

Afegirem que, quan lliges articles o entrevistes en què es tracta sobre les dones en les rondalles recopilades per Enric Valor i es comenta que en són la part passiva…, lo primer que penses, més d’un dia, és si, darrere d’eixos escrits, hi ha carnet polític vinculat amb partits valencians que es posen l’etiqueta de progressistes, d’esquerres i, tot això, per un plat molt bo de llentilles. I és que, com podem veure, Enric Valor, malgrat que no en plasmà de línia eròtica (com ens comentà Pere Riutort), no dissimulà el matriarcalisme  que reflectien aquests relats valencians. I, en eixe sentit, és d’agrair aquest detall.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Sí que trob que heu pensat bé!”, dones creatives i intel·ligents

 

Una altra rondalla en què veiem tocs de matriarcalisme, en aquest cas, per com apareix el capellà (fet que ens porta a algunes de les valencianes recopilades per Joaquim G. Caturla i que, fins i tot, són de línia eròtica o bé amb unes altres però amb Jesús i Sant Pere molt oberts i planers), és “Un qui trobà sabata de son peu”, que podem llegir en el Tom XV. Així, al capdavall, veiem que un mossèn veu la mala intenció que portava un home que bravejava i, el capellà, amb reflexos, “la hi dóna, com qui no n’és, dient:

-Déu li faça un santet. I esper una mica, veiam si duc res dins cap butxaca… Sí que duc -digué, palpant-se’n una.

I, mentres es treia cosa dins es puny estret, continuà:
-As nins que besen ses mans, els solem donar un confit. Ara, vostè es mereix més: tenga…

I li posà dins ses mans un aubercoc com un puny” (p. 65).

Com a anècdota, diré que, una vegada, com que jo veia que un home que tenia més de noranta anys (però que, com es diu popularment, era un tocacollons) i no parava de ficar-se en bucs, trií fer una cosa molt semblant a l’enginy d’aquest capellà. Així, prenguí una llavor (i ben grossa) d’un alvocat que jo ja havia menjat (i ja seca) i me la preparí. Aplegà l’ocasió, m’acostí on era el nonagenari i li diguí: “Tinga: li ho regale”. I, al moment, em demanà què era allò i li comentí que un regal. Un poc després, mentres que jo feia via, un home d’uns seixanta anys i a qui preguntà el vell, li resolgué la intenció: “Lo que quiere decirte es que no le toques los cojones” (sic). Aquell home ja no tornà a fer-me nosa, ni a faltar-me.

Les dues rondalles següents a aquesta, en el mateix Tom XV, també són d’humor.

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal (i molt bé) és “Es vinyòvol de Can Roig i es cabrit i sa segalla”, en el Tom XV de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Primerament, direm que un vinyòvol és un guàrdia de vinya o de vinyes, i que una segalla és una cabreta que encara no ha parit. En la pàgina 70, llegim “Idò, sa segalla va dir as cabrit:

-Mira, cabrit, convé que mos afanyem a menjar raïms abans que no torn es vinyòvol amb so ca (…).

-Ben pensat -diu es cabrit”.

Immediatament, la segalla té una altra idea i el cabrit l’accepta: “I, amb això, sa segalla diu:

-Cabrit, oh cabrit!

-Què voleu, mu mare? -diu es cabrit[1].

-Saps què he pensat? -diu sa segalla.

-I qui és capaç de fer-vos es comptes? -diu es cabrit.

-Idò, havia pensat -diu sa segalla- que, per fer més via, abans de que no torn es vinyòvol amb so ca, tu menjasses de raïm en raïm i jo menjaria de senalla en senalla[2].

-Sí que trob que heu pensat bé! -diu es cabrit.

-Hala, idò! Posem-nos-hi” (p. 70).

En la pàgina 71, de nou, ella porta la idea, la iniciativa…, i ell, l’acull obertament. Però la cosa va més lluny: la dona (ací, simbolitzada per mitjà de la segalla), té una quarta idea, a què el cabrit (que reflecteix el marit) acull amb els braços oberts:

“-Sí que trob que heu pensat bé! -diu es cabrit” (p. 71).

I, com que ni el gos de l’amo, ni altres animals, es mouen per a matar (ni per a fer fora) el cabrit i la segalla, aquests dos menjaren a gust i es salvaren, perquè, quan hi arribaren els altres animals, ells dos ja no hi eren… La intel·ligència i la creativitat de la dona (la segalla) hi havia fet un paper molt important…, i també ho fa en moltíssimes parelles catalanoparlants, ben plasmat en Facebook, per mitjà de comentaris…, àdhuc, d’hòmens (i molt positius respecte a les dones). Com diuen en Menorca (i m’ho han escrit fa poc, en un grup menorquí de Facebook sobre la llengua i la cultura en l’illa de Menorca, “Expressions típiques de Menorca, posa sa teua!” ), “Madona du es pondo de sa casa”, això és, el càrrec…, però de manera matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El cabrit tracta de mare a la segalla.

[2] Per tant, la segalla en menjaria més, ja que en la senalla, un recipient gran i que s’utilitza per a carregar material (en aquest cas, amb finalitats agrícoles), com ara, aliments, en cap més que un penjoll (gotim) de raïm.

Dones resolutives, amb molta inicitiva i molt obertes

 

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, en relació amb com actuaven les àvies i quins records en tenien, el 25 de setembre del 2021, Lourdes Hernandis comentà sobre la sexualitat (que hem inclòs en el punt relatiu a aquest tema, quant a la preparació dels casaments) que, “Als 14 anys, va començar el festeig i, la que anava per a sogra, li va ensenyar a cosir camises i calçotets.

Però, quan va conéixer l’assumpte com estava, li va dir al seu pare: ‘Si vols, tot per a tu; jo no em case amb ell’.

Com sempre, va fer lo que ella creia que deuria fer. Una dona amb pensaments molt propis.

L’home que trià era molt bo i es volien molt. Un home. On els dos feien un camí, no es feien ombra l’un a l’altre”.

L’endemà, el 26 de setembre del 2021, posí aquestes dues darreres línies en el meu mur i en distints grups de Facebook, com també “Els meus avis materns tampoc no es feien ombra entre ells, tot i que ella era qui tenia la darrera paraula.

¿Què opineu? ¿Quines vivències, en eixe camp, tingueren les vostres àvies (també conegudes, sovint, com ‘padrines’)?” i Lourdes Hernandis, en el meu mur, m’afegí “No es feien ombra. Més: pense que, com ma uela era la que sabia llegir i escriure, seria ella la que portava la casa. Ma uelo faltà jove i, a ella, no li faltà espenta per tirar endavant”. I, immediatament, li escriguí “Ma mare, m’ha comentat, en distintes ocasions, que el meu avi no veia la meua àvia com una dona de mà dura i que, més d’una vegada, ella anava a ell per a saber què opinava sobre un tema” i que “Jo juguí, moltes vegades, al dòmino en el xalet dels meus pares i en companyia de ma mare i de son pare i de sa mare. Ella era arriscada i no recorde cap moment en què es barallassen. I sí, en canvi, molta entesa”.

Continuant amb els comentaris en el grup Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de setembre del 2021, Susana Lopez Alarcon comentà “La meua iaia va ser una de tantes dones lluitadores, quan la guerra. L’home, a presó. Tres fills: d’u, quatre i sis anys. Feia ‘estraperlo’ anant per damunt dels trens fins a Vila-real, des d’Alfafar. Va ser una dona molt valenta”.

El 25 de setembre del 2021, en el grup “Cultura d’Eivissa i Formentera”, les respostes foren “Mooolt resolutives: de les pedres, en feien pans” (Maria Lluïsa Garcia), “Una de les meues àvies em recitava fragments de poesia en un castellà molt ressonant[1] que, a mi, m’encantava i els hi feia repetir molt sovint” (Mercedes Mayans Asenjo), “Sa meva güela sempre estava contenta i no hi havia res que l’assustàs[2]. Era resolutiva i treballadora i pacient amb tothom.

Havia tingut dotze fills i tenia vàries amants, cosa que sa güela sabia. Va morir l’any 1993 i tenia 90 anys. Mai havia estat malalta” (Maria Mari Roig), “Sa meva güela de Sant Miquel, feia tratges d’home i molt ben fets, segons deia el meu pare (era sa seva sogra)” (Marilina Mari Torres), “Sa meua majora (jo ja li vaig dir sempre ‘güela’) havia nascut el 1899 i sempre em contava que, per comprar ‘sa faixa grossa’, un tros de terra que aferrava amb la llegítima heretada de son pare, havia hagut de coure sitges” (Maria Cardona Marí).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, el castellanisme “rimbombant”.

[2] Literalment, en lloc, com ara, “que li fes por”.