Arxiu d'etiquetes: cultures matriarcals

L’Església matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i el comunalisme

 

 

En la rondalla valenciana “El capellà de Favara”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, hi ha molts passatges en què es reflecteix molt l’Església matriarcalista, el sentiment de pertinença a la terra, el comunalisme i el fet que, com escriu Jaume Vicens Vives (en 1960 i traslladable a la tradició matriarcal), el poble fa l’Església i l’Església fa el poble, això és, que hi ha bon vincle entre ambdues bandes: una tradició, clarament, d’origen matriarcalista.

Així, en aquest relat, veiem que un xiquet, Antoniet (Antoni Cunyat i Forés), de Favara (p. 88) i que no parava en torreta, passa per distints seminaris i, un dia, el bisbe “li va encarregar que es posara al capdavant d’una parròquia, en un poblet de muntanya” (p. 89) i, com que les bones persones d’aquell poble, “que eren la majoria” (p. 89), havien tingut molta mala sort, confiaven en un capellà.

Ara bé, un segon mossén (l’anterior en el càrrec en la parròquia) era un amic dels bons menjars, de les aparences i de la paraula bonica, fins al punt que, com que abusà de la bona voluntat dels feligresos, “un dia, les dones del poble elegiren una comissió, anaren a contar-li el cas al senyor bisbe i aconseguiren que el traslladara a un altre poble, perquè elles ja estaven fartes de convidar-lo” (p. 90), un fet que enllaça amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), en què, com ens comentà el 18 de maig del 2022 un home molt coneixedor d’aquella cultura, a qui havíem demanat “En la cultura colla, ¿són les dones qui inicien accions semblants?”, ens respongué “Aquella és una cultura matriarcal”. Com copsem, les dones, qui fan de cap de colla, prefereixen autoritats eclesials de línia matriarcal.

Per això, quan un vicari es posa en contacte amb el pare Toni (Antoni Cunyat i Forés) i el capellà Toni se’n va a un convent molt antic que tenien unes monges a unes tres llegües del poble (p. 91), el nou capellà s’acosta en un ruc (p. 91), capta que elles li envien un xiquet que li ajudaria a dir missa i més… però que era un xavalet que necessitava molt a aprendre. En aquesta part de la llegenda, veiem que el narrador no s’inclina per la vida asceta de les monges, sinó per la vida en vincle amb la població.

Al poc de temps, el mossén copsa com és el xiquet i, com que, per al pare Toni, primer era l’obligació que la devoció, “es va deixar de catecismes i li va demanar que es preparara amb la campaneta i totes les altres coses necessàries per ajudar-lo a dir missa” (p. 95).

Les bones paraules del pare Toni convencen la mare del xiquet (p. 95) i, a més, l’educació matriarcal del capellà fa que “el senyor rector del poble va començar a guanyar-se la confiança dels seus feligresos, perquè tots van comprendre que un home capaç d’educar una criatura amb tanta paciència havia de ser una bona persona.

Al llarg dels mesos següents, les coses anaren millorant a la parròquia de Sant Pasqual. El pare Toni també havia trobat per fi una dona treballadora (…) i volia Ramonet com si fóra fill seu” (pp. 95-96).

Així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, les autoritats no ho són, simplement, pel càrrec que ocupen, sinó, més encara, perquè la gran majoria de la població, consideren que són bones persones, que són un exemple a seguir i que es pot confiar en elles.

I, com en una parròquia de què tinc molt de coneixement i de què conec el rector, com que el capellà Toni tenia molta harmonia i connectava molt bé amb els habitants del poble, “Els dies de precepte, l’església de Sant Pasqual s’omplia de gom a gom i tots esperaven l’hora del sermó, perquè el pare Toni tenia el costum d’acabar sempre amb uns versets, innocents i divertits, que alegraven els feligresos. I, entre setmana, tampoc no hi faltaven els bons cristians que, quan Ramonet passava amb la cistelleta de la col·lecta, es rascaven la butxaca” (p. 96).

Del paràgraf anterior, podem extraure punts interessants: en les cultures matriarcals, 1) la participació és alta, 2) el sermó (lo formal) i les relacions humanes, la bona harmonia, el fer bona pasta, etc., es consideren molt importants en la vida i 3) la generositat perquè el cap és una persona receptiva a tots i que no mira ningú de dalt a baix i que s’interessa per la comunitat, és elevada.

Per això, com llegim en el paràgraf següent, “D’aquella manera, amb paciència, fe i bon humor, el reverend pare Toni va aconseguir que els seus feligresos oblidaren els conflictes que havien tingut amb els rectors anteriors” (p. 96).

A banda, aquests detalls de convivència real, de qui toca de peus a terra i pensa més en els altres i en projectes que vagen més enllà del seu jo i del dels altres, no sols cohesionen sinó que, en el relat, apleguen al palau episcopal i al bisbe, qui “no es cansava de dir que estava molt orgullós de la faena que havia fet el reverend pare Antoni Cunyat i Forés” (p. 96), capellà que, a mes, per a rematar el matriarcalisme tan palpable en aquesta llegenda valenciana, “Sant Pasqual estava bé i ell no tenia queixa dels veïns; però el pare Toni, com qualsevol bon valencià, anhelava tornar al seu poble” (p. 97) i ho fa. La terra sempre tira i el realisme i el bon cor del mossén li havien fet possible moltes coses que, d’una altra manera, no haurien reeixit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en un ambient matriarcal, amb molta espenta i molt obertes

 

En línia amb la manera d’actuar de moltes famílies matriarcals, en una entrevista titulada “Joan Anglí Sallarés” (http://www.calderi.cat/2021/03/joan-angli-sallares) i que es pot veure en la publicació “Calderí”, de Caldes de Montbui (població de la comarca del Vallès Oriental), Joan Anglí Sallarés (director general del Grup Victòria, relacionat amb el termalisme), quan li pregunten “L’Hotel Termes Victòria és una empresa familiar però amb molta empenta femenina”, respon “Sí, ha estat una empresa de matriarcat. La besàvia Maria era qui tirava endavant el negoci i després la meva àvia Maria Rosa va ser qui ho va tirar endavant, més que els marits, el besavi Isidro i l’avi Joan. A més, van ser dones d’empenta i de caràcter fort, que van passar la guerra i que les van passar magres, però van tirar endavant”.

Igualment, en l’entrevista “Un transsexual damunt del tractor. Sortir de l’armari en l’àmbit rural” (https://www.lgtebre.cat/wp-content/uploads/2020/04/12_COLORS_del_territori.pdf), publicat en la revista “Colors del territori”, Gorka López, d’Aitona (població de la comarca del Segrià), comenta “he vist treballar a la meva mare i a la meva padrina com ningú, al camp, a casa, cuidant de la família, la canalla, els avis… Com tantes altres mares i padrines, són incombustibles! En el fons penso que som una societat molt matriarcal” (p. 17). Aquesta entrevista es pot llegir en Internet.

A més, en l’article “Escriure mares: tres mares diferents i ben reals” (https://www.nuvol.com/llibres/escriure-mares-tres-mares-diferents-i-ben-reals-34854), publicat en la web “Núvol”, podem llegir que, en una conversació sobre el paper de la mare en distintes novel·les, l’escriptora Imma Monsó comenta “En el meu cas, sabia que algun dia trauria el tema perquè la meva mare és un personatge molt fort. La meva família era matriarcal, per tant, he crescut en un ambient amb dones de molt de caràcter”. A més, en l’article “Entrevista a l’escriptora Imma Monsó” (http://anglocatalan.org/oldjocs/8/Articles%20&%20Reviews/Versio%20pdf/(110906)%20Imma%20Monso%20Entrevista.pdf), que figura en “Journal of Catalan Studies”, una publicació sobre estudis catalans, Imma Monsó comenta “Jo he viscut un món molt matriarcal (…). Un món dominat per la verbositat i la gràcia de les dones, per les seves mirades i actituds, un mon on les dones tenien molt de poder. A més, penso que això és especialment propi del nostre país, molt català vull dir, tot i que és una opinió purament personal i no contrastada per cap estadística” (pp. 18-19) i, unes pàgines després, afig a l’entrevistadora que “trobo que està molt bé que Júlia Ares sigui una dona catalana, per allò que atribueixo a la família catalana” (p. 24). Aquesta entrevista es pot llegir en Internet.

Quant a la primera part d’aquesta entrevista, podem dir que, a partir de les respostes que moltes persones han plasmat en Facebook (moltes) o, per exemple, per correu electrònic (no tantes, però molt interessants i molt obertes) i, igualment, per mitjà de converses, com ara, amb ma mare, i per alguns missatges amb altres persones, sí que és cert que la cultura catalana, com la valenciana i com la balear són matriarcals. I, a més, també es plasma en moltes rondalles i en moltes cançons eròtiques, per exemple, recopilades per Gabriel Janer Manila i en cançons en català arreplegades per Sara Llorens, a tot estirar, en 1930.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.