Arxiu d'etiquetes: dones valentes

Sants que fan costat a dones jóvens, valentes i molt obertes

 

En la rondalla “El patge Saguntí”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 3, veiem que un duc i una duquessa reben Llucina (des d’ara, més d’una vegada, Saguntí) i, com que la duquessa (com en altres relats, té enveja a la jove i té la darrera paraula), marca el compàs del rei, qui posarà a prova Saguntí.

Però, des d’un primer moment, la jove compta amb la protecció de Sant Vicent Ferrer:

“-Què hi faré, pare sant Vicent?

A l’acte aparegué el sant, amb un bondadós somrís.

-Filla meua (…). Demà al de matí, quan et cridaran per anar (…), hi acudeixes (…). Un criat noble t’anirà presentant llibres; tu els agafes (…). Sols has de moure lleugerament els llavis, que jo, invisible darrere tu, ho llegiré tot amb clara i rapidíssima veu igual a la teua.

La beneí i Llucina tornà al palau tota animosa.

L’endemà passà tot com el sant li havia dit” (p. 31).

Per tant, en aquestes frases, copsem que la jove demana ajuda al sant i que, com que ell la considera una bona persona, li farà costat, la protegirà i posarà molt fàcil que Llucina supere la prova. I, al capdavall, veiem que la beneeix i, així, Sant Vicent Ferrer aprova la fadrina: al principi (amb la veu i amb el somriure) i al final (quan la beneeix i, de rebot, la lliura de qualsevol culpa).

En una segona prova, podem llegir que la duquessa “havia afalagat el seu espòs amb dolça conversa” (p. 34) i que li parla d’una serp i, de nou, les paraules de Sant Vicent Ferrer seran decisives junt amb el fet que la jove Llucina (ací, Saguntí) actue com li indicava el sant.

I, com en altres rondalles amb una narració molt semblant (el d’una jove que es fa passar per home), la serp (que pot canviar de personatge, però que hi té molts punts en comú), al capdavall, comenta que “la duquessa té moltes serventes, però una d’elles és un cavaller disfressat de dona, amb el qual fa traïció al duc[1](p. 39). I, igualment, hi ha similitud quan, en u dels passatges finals, la serp diu “que cap home no m’haja pogut dominar i que m’haja lligat i captivat una donzella com ets tu” (p. 41), un detall en què es reflecteix el matriarcalisme: posats a guanyar-se la fama, l’aprovació del duc i, més encara, a assolir l’objectiu vinculat amb els nobles, la jove Llucina ha prioritzat fer-se passar per… home, en aquest cas, per un jove.

En línia amb això, el jove Saguntí (qui és Llucina), pietós, diu al duc, davant dels ulls de la filla dels nobles:

“-Senyor, jo sóc el cavaller disfressat de donzella per amor a la duquessa. Us demane clemència per a ella i les donzelles de veritat” (p. 41). I, malgrat que, immediatament, moren la serp i la duquessa i que aconsegueix que el castic del duc al jove es limite a ser desterrat del Regne de València, “Un temps després, el duc, captivat per la bondat, la bellesa i la rectitud de Llucina, que ja li havia contat la seua història, la demanà per esposa i es casaren i foren feliços” (p. 41).

Cal dir que, si més no, l’adaptació d’aquesta rondalla no va en línia amb distintes rondalles mallorquines en què, des d’un primer moment, es copsa la diferència entre qui es fa passar per home (una jove) i que, al capdavall, es casa amb un personatge masculí.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Literalment. En realitat, caldria que digués “una dona disfressada de cavaller”, ja que, un poc després de parlar per primera vegada amb Sant Vicent Ferrer, “Entrà Llucina disfressada de fadrí i posà el genoll en terra davant del duc amb una gràcia molt remarcable” (p. 29) i, al moment, veiem plasmat “El duc, que li presenta el jove” (p. 29) i que ella ho fa davant la duquessa amb aquests mots: “Saguntí, missenyora” (p. 29).

Hòmens i dones amb molt d’esperit juvenil, valents i molt oberts

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1, veiem que, immediatament, mentres que Adolfet anava per la serra, es troba un llop, un llebrer, un falcó i una formigueta (p. 22) i, al moment, els proposa que ell faça el repartiment d’un ase. I tots li l’accepten i cada u li dona facilitats: així, el llop li donarà un pèl gros i la seua cua (p. 22), el llebrer li cedeix una cerra[1] del seu bigot (p. 23), el falcó li regala un plomissó del seu cap (p. 23) i, al capdavall, la formiga li dona una banyeta del seu cap (p. 23) i cadascú li diu que, quan Adolfet recorrerà a cada u dels regals, es tornarà lo que són ells (un llop, un llebrer, un falcó i una formigueta) segons lo que diga en cada moment. I, quan dirà “Déu i home”, es tornarà com és, un xic.

I, aleshores, Adolfet s’ho alçà i feu via cap al romer on era el Gegant del Romaní i, des d’allí, al castell (p. 23). I, com que ell era fidel a la seua àvia Bertolina, primerament, començà per lo que ella li havia donat i, quant als regals dels animalets, els desava en un reliquiari que li havia donat sa mare (p. 23). Com veiem, Adolfet conserva part de dues dones que han participat en la seua educació: l’àvia Bertolina i la mare.

Immediatament, seguint les directrius de l’àvia, encén la palleta i, ràpidament, l’apaga i va veure al seu costat “una fadrina bellíssima i joveniua” (p. 24). I, en passatges com aquest i molt semblants, entra el gegant, però Adolfet els supera i es torna home.

Aplega un moment en què la xica descobreix que el gegant li enganyava i, així, troba que Adolfet era un xic molt obert i simpàtic i, a banda, ens plasmen que la fadrina “Li digué també que el nom d’ella era Enriqueta, filla de Teulada i de pares pescadors” (p. 26), els quals, com en més d’una població catalanoparlant i molt vinculada amb la pesca, com ara, Santa Pola (de la comarca valenciana del Baix Vinalopó), també ho fan amb el matriarcalisme, ja que són poblacions en què la dona ha tingut un paper fonamental.

Adduirem que Adolfet li proposa un pacte per a que ells dos es puguen alliberar del gegant i, com que Enriqueta, la fadrina, farà preguntes al Gegant del Romaní, ell li les respondrà, Adolfet les oirà i, a més, el xic actuarà amb molta espenta, fins i tot, el xic es fa pastor (p. 30) i es troba amb una filla i pastora, Maria, que “Era la filla major, alta, rossa i forta. Semblava una dona valerosa.

-Mira quin ajudant t’ha vingut!

La pastora el va trobar un xicot eixerit i valent” (p. 30). I, com veiem, és la dona (ací, la jove Maria) qui el contracta, qui fa que passe les proves que ella li indica i qui, àdhuc, capta la valentia del xic (p. 31).

Afegirem que, encara que la jove Maria és qui indica al xic cada prova i ell les supera, en acabant, Maria ho comenta als seus pares:

“-Sí… Si haguessen vist la palissa que ha portat la serp…” (p. 33) i, un poc després, “Així carregats, se n’eixiren Adolfet i Maria amb les tres-centes ovelles” (p. 33), detall que, la primera vegada que escriguí aquestes paraules, em recordà les dues àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX i que, com em comentà ma mare, eren “Fortalesa i servici”. I, a més, “Se’n tornaren al mas a migjorn i Maria donà compte que la serp era morta” (p. 35). I, com que, a mida que Adolfet supera les proves, el gegant minva de forces, el xic, immediatament, llança l’ou de la serp enmig del frontot del gegant (p. 36) i el mata a l’acte: eren les huit del matí. I, així, es plasma un altre detall vinculat amb el matriarcalisme: l’acció havia esdevingut de nit i havia finit a primera hora del matí.

I, al moment, Enriqueta i Adolfet es troben en el balcó de l’ajuntament, es casen i “portaren a viure amb ells les respectives famílies de Benifallim i Teulada” (p. 36).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Un pèl.

Benifallim és una població valenciana de la comarca de l’Alcoià i, quant a Teulada, ho és però de la Marina Alta.