Arxiu d'etiquetes: la terra

El sentiment de pertinença a la terra: l’arbre, la mare, la terra i la mar

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra, en nexe amb arbres mediterranis. El garrofer en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tocant el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez el plasma, simbòlicament i tot, mitjançant la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, en escriure sobre l’esmentat arbre:

“Arbre singular és el garrofer, el que, des de la vora de la mar, l’ancià i històric Mediterrani el ficà terra adins i, pujant per rampes, s’encimbella fins a les costeres de les serres, sempre que aquestes donen cara a la mar i, a elles, aplegue el fresc ventijol de llevant, puix allà dellà els crestalls que serveixen de barrera als oratgets marítims, no cal buscar-lo, encara que les valls i les fondades estiguen més baixes que aquelles. En canvi, no pot sofrir les salobrenques reixiuades de la mar” (p. 289). Una reixiuada és una rosada.

A més, afig que, sovint, “sembla que vullga arrancar a córrer terra adins.

En altres punts, fa tot al reves. En les voralles de la carretera, a on, sens dubte, les polsegueres l’ofeguen, allí, les rames s’enlairen alluntant-se de la terra, pujant cap al cel, com si volgueren, a ell, acostar-se i fer ofrena de ses fulloses rames de verd grogós a la punta, de forta foscor, al de baix, al sol que, de dia, lluenteja i tot ho abrasa, i als estels que, de nit, parpallegen; i sempre buscant l’ambient puríssim de les capes d’aire més separades de l’empolsegada carretera.

(…) més enllà, entre les roques, al cim de la muntanya, en les seues juntures, ficant-se, les arrels s’aferren per a que les ventades (…) no l’arranquen” (p. 290). Com podem veure, per una banda, l’arbre s’endinsa i, al mateix temps, s’enfila cap al cel. Igualment, hi ha trets matriarcalistes, per exemple, la foscor, la nit i les arraïls.

En aquest sentit, Andrés Ortiz-Osés, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, comenta que “el tema del tacte i del contacte amb la mare (…) està, míticament, simbolitzat pel viatge al si de la terra, al fons de la mar” (p. 34) i, en la nota 19, addueix que “la natura femenina de la Força universal està representada per l’arbre; és notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre) (…). També, en el gènere humà, la natura partí, sens dubte, del fet de ser la dona la força dominant i de tenir l’home com un auxiliar” (p. 34).

A banda, adduirem que, com diu una frase popular, com més s’endinsen les arrels, més s’enfila amunt i més fruits dona l’arbre (“Sap que la soca més s’enfila, com més endins pot arrelar”). Igualment, en el llibre “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicat en el 2020, podem llegir uns versos d’Antoni Deig i de Nicolau Espinosa, titulats “A un vell ullastre”, els quals són un agraïment a l’arbre i, de pas, a la mare, arbre que, “sobre el mar estens les branques” (p. 180): nexe entre la fusta (la mare, que toca els peus en terra) i l’aigua (un altre tret femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida a la terra, que fan fèrtil la sexualitat i molt obertes

General, , ,

Narracions plasmades en “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, de Bernat Servera Ribas, del 2003.

Una de les rondalles recopilades per Bernat Servera Ribas en l’obra “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, que es titula “Com va néixer sa font de Pina”, reflecteix el matriarcalisme. Així, comenta que, “Quan sant Vicenç Ferrer anava pels pobles de Mallorca predicant, un dia passà per Pina i, en esser a l’entrada del poble, es va aturar a l’ombra d’un lledoner, es va asseure damunt una roca i demanà si hi havia aigua per beure” (p. 100). Per consegüent, l’home s’acosta a l’ombra (tret vinculat amb la foscor, amb la dona), a un arbre (el qual també hi té a veure, ja que, com ara, posa les arrels en terra i, a banda, relaciona el passat i el futur, lo que hi ha sota terra i les fulles, les àvies i els nets), damunt una roca (una dona que li proporciona força i que el relaciona amb la terra).

A continuació, podem llegir “—Que vol dir no hi ha aigua!—exclamà.

Agafà al seu gaiato amb les mans, pegà tres cops damunt la roca i digué: ‘Qui és nat i naixerà, sa font de Pina no veurà eixugar’.

Idò, què me’n direu? D’aquella penya, va sortir un brollador d’aigua clara i fresca que rajà amb força i que, fins als nostres dies, mai no s’ha aturada” (p. 100). Així, podem copsar que l’home (ací, el sant) no deixa caure la dona (plasmada en l’aigua, en la font i com a generadora de vida) i reapareix la jovenesa (la frescor i la força de la vida).

Igualment, “Els veïnats dels pobles del Pla organitzaren anar a Lluc per demanar a la Moreneta bones pluges i, així, acabar amb aquella terrible sequera.

Miraren a on es podrien aturar per abeurar les bèsties i l’única font que trobaren fou la de Pina.

En aturar-se per abeurar el bestiar, foren molts els que deien: ‘Quin bé teniu en aquest poble!’” (pp. 100-101). En altres paraules, els habitants del Pla se’n van a Lluc, on està la Mare de Déu de Lluc (si més no, patrona de l’illa de Mallorca), la qual és de color negre (el vinculat amb la vellesa i amb la foscor i molt present en rondalles i en altres narracions recopilades en llengua catalana abans de 1932).

Un altre relat plasmat per Bernat Servera Ribas, en el mateix llibre, és “Es Pitxerel·lo”. Aquesta narració compta amb una part que és eròtica. Diu que, en la possessió Son Servera, les terres aplegaven fins al torrent i hi havia un home, el Pitxerel·lo. “Conten que era un esclau moro que tenia uns poders excepcionals com era fer ploure, conèixer la classe de terra tastant-la i saber el que hi anava millor per sembrar-hi, es desplaçava damunt un boc salvatge i moltes coses més” (p. 102). Aquestes línies ens poden remetre al tema de la conquesta de les Illes Balears per part, la gran majoria, de catalans que s’hi desplaçaren en el segle XIII i que, els qui millor coneixerien la terra, en aquell moment, serien els musulmans (motiu pel qual apareix la figura d’un esclau que ho és).

A continuació, copsem que, “Un dia d’estiu que les senyores havien anat a fer una volta per les vinyes que hi havia al comellar, l’amo digué a l’esclau:

—Per què no fas ploure i farem córrer aquestes senyoretes?” (p. 102). Cal dir que, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, “ploure” està associat a caure aigua dels núvols, a ejacular i, en tercer lloc (i prou en línia amb el text), a “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

Tot seguit, “L’esclau agafà una grapada de palla humida i li donà foc. Aviat, sortí una fumassa blanca. Aquell fum es convertí amb un nigul[1] que ben aviat tapà tot el comellar i es posà a fer un bon ruixat.

L’amo, en veure que plovia tant, demanà a en Pitxerel·lo si ho podia aturar. L’esclau li digué que allò sí que no ho podia fer i les senyoretes arribaren a les cases ben banyades” (pp. 102-103). Per tant, com que la palla estava humida (això és, el penis) i li donà foc (l’activa), n’ix el semen (la fumassa blanca). Aquest fum prompte tapa el comellar, la depressió que hi havia en el niu (en aquest cas, en relació amb la vulva) i, més avant, l’arruixat (la llet de l’home, les llavors).

Les senyoretes aplegaren a casa ben banyades…, fruit de les relacions sexuals que aquell home (i, potser, més) havien tingut amb elles. Recordem que, en l’esmentat diccionari, el bauprès té a veure amb el membre viril i, quant a “banyar el bauprès”, amb “Introduir el penis durant les relacions sexuals”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] Núvol.

 

Plaguetes de dites, gloses, cançons i llegendes de Pina (Bernat Servera Ribas)

Dones que donen moltes facilitats, la terra i l’educació matriarcal

General, , , ,

Un relat en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, simbòlicament, és “El castell impossible”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, amb molts punts en comú amb altres narracions. Així, en un moment en què els cristians catalans tractaven de fer-se amb un castell en mans dels musulmans, els sarraïns opten “perforant sota terra un túnel que anava fins als ‘castellassos’” (p. 83), una muntanyeta hui en dia desapareguda. És a dir, que recorren a la terra com a font de vida i de subministrament, així com, per exemple, els conills ho fan a un cau i, en moltes rondalles, ho fa la cova (vinculada amb l’úter de la mare).

Això enllaça amb unes paraules que llegim més avant: “El que els exèrcits cristians no sabien era que, a les nits, pel túnel que havien fet, els sarraïns anaven sortint en petits grups, al lloc denominat ‘castellassos’, a la rereguarda dels que feien el setge, i anaven a proveir-se d’aigua i de queviures, sense que, fins aleshores, els manqués de res” (p. 84). O siga, que la dona (ací, en línia amb la idea de mare que dona de mamar i que aplana que el nen cresca mentres que és dins del seu cos), a banda, ho fa de nit, detall que té a veure amb lo matriarcal: nit, foscor, femení, rereguarda…

A més, a mitjan narració, copsem que, àdhuc, els cristians també s’acosten… de nit, cap als musulmans: “Aquella mateixa nit, el comte preparà l’estratègia d’entrar. Comprengué que la solució era entrar pel túnel” (p. 85) que els portava a la dona (ací, plasmada en el castell, en lloc de fer-ho, com ara, en una cova). I si, igualment, els sarraïns simbolitzassen les dones i, quant als cristians, els hòmens, ens trobaríem que, en unes mateixes terres (les catalanes), ambdós grups tenen punts en comú: lo matriarcalista.

Finalment, l’accés al castell esdevé amb torxes…,“en silenci, tots pel túnel” (p. 85). Per tant, es pot veure que els catalans prioritzen lo femení.

En la narració que ve tot seguit, “El gall canta a mitjanit”, recopilada en la mateixa obra per Joan Bellmunt i Figueras, captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, per exemple, la terra. Així, podem llegir que “nosaltres no som pas una terra, ni uns homes que els agradi d’ésser dominats per forces invasores” (p. 86), en aquest cas, els musulmans.

Ben avançat el relat, copsem que un comte donà órdens que la tropa es posàs en marxa i, “aquella mateixa nit, assoliria el seu propòsit: retornar Sunyer als dominis catalans i que deixaria d’ésser musulmà el poble, per tornar a ser cristià” (p. 87). Per consegüent, la nit i la foscor també plasmen lo matriarcal en la cosmovisió de la cultura catalana. De fet, al final, podem llegir “aquesta llegenda, a nosaltres, ens l’han contada de petits; per això, avui te la contem a tu, per tal que mai no es perdi” (p. 88), paraules amb què es reflecteix u dels objectius de l’educació matriarcal: que la cultura popular passe de generació en generació, motiu pel qual, fins i tot, el narrador (en aquest cas, huit persones de Sunyer), ho comenta.

Podríem dir que, encara que els personatges són masculins, lo que ha fet possible que s’assolesquen els propòsits, ha sigut una actitud matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les cultures matriarcals aproven la vida senzilla, la família, l’esperit comunitari i el juvenil

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “La Mare dels Peixos”, arreplegada per Enric Valor, quan Jaumet fa els vint anys, comenta als seus pares “vull anar-me’n a córrer món i a buscar promesa per casar-me” (p. 44). I l’endemà ho fa, i, un poc abans, diu al seu germà Joan Batiste:

“-Tu guaita sovint per l’hort, i, si veus que es rovella l’espasa que hi queda, és senyal que em passa alguna cosa roïna.

(…) -Doncs faré com tu dius; te’n done paraula” (p. 45).

Al moment, llegim que, en aquell temps, hi havia una població d’una bella comarca senyorejada pel duc Frederic de les Dues Aigües, on un drac de set caps es menjava les persones (p. 45).

Aleshores, el relat transcorre per uns passatges molt semblants als d’alguna rondalla mallorquina: el germà aventurer, Jaumet, talla les set llengües i, en canvi, un home que sí que havia tingut coneixement de la crida del duc a favor de qui tombàs el drac, lliura a Frederic de les Dues Aigües un cap del drac:

“Per fi, don Frederic s’escombrà la gargamella i digué:

-Puix que aquest home ha mort el drac, jo que sóc duc i que tinc paraula de rei, promet la meua filla en matrimoni” (p. 49) a Tonet Cantó (conegut com Toni el Blanet), que era com deien a qui tractava d’enganyar el noble.

Un poc després, veiem que Jaumet vol parlar amb el duc “perquè tinc una declaració a fer sobre el tal Toni el Blanet i el drac” (p. 50) i ho fa en un moment en què la filla del duc Frederic, Elionor, encara refusava casar-se amb Toni el Blanet i, davant de la cort, Jaumet presenta al noble les set llengües que ell portava en una bossa (p. 50) i Frederic de les Dues Aigües es posa de part de Jaumet (p. 51). Uns dies després, “Es van celebrar les noces de Jaumet i la filla del duc” (p. 51), però, com que Jaumet volia més aventures, un dia agafa el cavall i es posa a recórrer la foia acompanyat pel gos (p. 51)… i, al capdavall, s’acosta a una casa atractiva… i que era on vivia una bruixa d’aigua i de veu dolça (p. 52).

Immediatament, captem un detall en línia amb el matriarcalisme: “Ell, refiat per valerós, passa avant (…). I, a l’acte, (…) Jaumet queda encantat: s’havia convertit en una estàtua enmig d’altres estàtues.

Mentrestant, a Dénia, la vida continuava igual. Joan Batiste un matí guaita com cada dia l’espasa que restava al camp (…). ¡Estava rovellada!

(…) Torna corrents a casa, ho conta a sa mare i es disposa a anar-se’n en busca de Jaumet sense perdre punt” (p. 53). Per tant, encara que, en les cultures matriarcals, s’està en pro d’experiències noves i tot, no ho fan amb intenció de fer ostentació, en aquest cas, de coratge.

Ara bé, Joan Batiste “agafa el gos, recapte i l’espasa rovellada, i emprén el camí: el gos olorà un moment la terra del caminet i tirà cap a Pego” (p. 52). El detall de l’espasa rovellada, com l’arma que alliberarà (en lloc de fer-ho una que no ho estiga), també apareix en rondalles de Pineda de Mar (el Maresme) recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX, i, igualment, en rondalles mallorquines plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I el color rovellat i, així, més bé fosc, de la mateixa manera que l’obscuritat i la dona, està vinculat amb el matriarcalisme.

En acabant, Joan Batiste, àdhuc, tombarà la dona que havia encantat Jaumet, allibera el germà i altres persones que, igualment, havien estat encantades (p. 55), i fa via junt amb Jaumet cap al palau del duc (p. 55). Joan Batiste diu al germà que, en cals pares, “les coses continuen com sempre. Jo els duré les noves.

A l’arribar a la presència dels ducs, Jaumet els va contar l’aventura” (p. 55).

I, quan acabaren les festes que havia manat el duc, “Joan Batiste se’n tornà a Dénia, que era el que més desitjava, a seguir fent companyia a sos pares, a viure una vida senzilla i a seguir la tradició” (p. 55). I tots, des dels pares fins als fills, feren la vida com des de la benèfica troballa de la Mare dels Peixos (p. 55).

Cal dir que, el fet que les coses continuassen com sempre, pot plasmar una continuïtat, per dir-ho així, positiva, perquè, si no, els pares haguessen desaprovat que Joan Batiste fes camí i haurien menyspreat la Mare dels Peixos. A més, partint d’obres com el llibre “El Comú català”, de David Algarra, podem adduir que el món agrícola també estava obert a lo nou, com totes les cultures matriarcalistes, fet que ho afavoria l’esperit comunitari, el qual anava més enllà de la família, i el juvenil.

Finalment, quant al títol de l’entrada, quan diem “vida senzilla”, no ho fem amb el significat de vida de pobre, sinó en què, per exemple, la vida quotidiana no inclou fer ostentació partint de la riquesa, sinó un estil de vida en què, com ara, es prima la creativitat que no cerca l’elitisme, la bellesa de la natura, en què es té petits detalls amb altres persones, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.