Arxiu d'etiquetes: dolçor

“En Joanet tornava a esser viu”, salvat, mitjançant la bonhomia de les dues fadrinetes i del rei

Rematant la rondalla “El rei Sabi”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, direm que les fadrinetes fan entrar En Joanet on era el pare d’ambdues (p. 23), rei que el rep obertament:

“-Déu lo guard, senyor rei! -diu En Joanet.

-Benvingut sies, Joanet! -diu el rei Sabi-. Digues-me, i com t’és anat?

-En popa de tot! -diu En Joanet-. He fet lo que Vossa Reial Majestat em comanà” (p. 23) i li trau tot lo que li havia demanat el monarca, ho posa en mans seues, i ell, que ho palpa (un tret en línia amb el matriarcalisme) i es beu la llet i toca el tel, li comenta:

“-Sí que ho és, de sa font! (…) i es toc també em diu que es tel també ho és, de ses costelles d’una lleona que alletava” (p. 23). Per això, el rei, en veure que En Joanet se li arramba, “li dóna un abraç ben fort i li diu:

-Venturós, tu, que ho has fet així com et vaig dir. Molts n’hi eren anats per lo mateix que hi ets anat tu, i aquella lleona sempre els esbenava[1](p. 24).

Al moment, veiem que el rei torna a fiar en el jove, guarda l’ampolleta i el tel i li prepara una ampolleta i un tel nous (p. 24). I l’endemà, a més, li addueix que la mare d’En Joanet roman viva (p. 24), li comenta que sa mare ha mentit el fill (p. 26) i, amb els dos objectes nous que el monarca li lliura i amb una explicació de com En Joanet haurà de respondre a sa mare i a la situació, pregunta al jove si li promet que farà lo que ell li ha dit. Aleshores, En Joanet, li contesta:

“-L’hi promet, senyor rei! -diu En Joanet.

-Idò, endavant ses atxes! -diu el rei Sabi- Vés a treure es mateix cavall i parteix més que de pressa!” (p. 27).

El jove fa marxa i, en aplegar on és sa mare, ella beu de l’ampolleta i, ràpidament, li comenta:

“-Ja estic bona!”

I ja pega bot des llit i s’aferra per En Joanet, i besades i més besades” (p. 29).

Però, com que el negret és eixerit i copsa que ni l’ampolleta, ni el tel són els mateixos de la primera vegada, quan se li acostarà la mare, li ho dirà i capta l’enginy del rei Sabi (p. 30). I, així, veiem que el matriarcalisme promou la bondat i que els caps d’Estat (ací, plasmat pel rei Sabi) tracten de predicar amb l’exemple sense desentendre’s de les persones de bon cor (ací, En Joanet).

Un poc després, la mare (com ja havia indicat el rei Sabi a En Joanet) li posarà tres proves… i el jove les superarà i, al capdavall, àdhuc, En Joanet demanarà pietat al negret (com li havia proposat el rei Sabi). I, com que el negret es mostra pietós amb el jove i, un poc després, la mare veu que el fill és mort i vol reviscolar-lo, ella passa a “salvar” En Joanet (p. 35), el trau de la fossa on era el jove (ara, en bocins) i fa que el cavall que havia menat el fill se’n vaja cap a cal rei Sabi (p. 35).

Immediatament, les filles veuen el cavall, el reben, el rei Sabi ho interpreta i diu a les filles:

“-Vos dic que ens va bé ferm” (p. 35).

I el monarca indica a les fadrinetes quines passes han de fer per a que reviscole En Joanet, ara que el negret no l’ha tombat. I elles, molt avinents amb son pare, seguiran els dictats i… així, les jovenetes ho fan possible: “aquell cos obri ets ulls, (…) s’aixeca, vestit així com anava quan es negret l’estrangulà (…).

En Joanet tornava a esser viu” (p. 37). I, per tant, no sols la dona (les dues fadrinetes) ha salvat l’home, sinó que ho ha fet mitjançant la delicadesa i la bonhomia (en aquest cas, del pare i de les filles).

I, aleshores, el rei Sabi comenta a En Joanet que el negret és qui té els seus ulls i que vol recuperar-los. Les fadrinetes fan costat al jove abans que ell faça via i, quan tornarà a cal rei Sabi, no solament el monarca recupera els ulls, sinó que les filles li’ls posaran bé i, llavors, el rei diu a En Joanet que pot casar-se amb la filla que trie: “Essent tu fadrí, i fadrines les meues filles, digues quina vols, vos casareu i vos donaré sa corona” (p. 42).

En Joanet, per sorteig, en tria una i s’hi casa. Per tant, a banda d’haver complit el jove, també ho ha fet el rei Sabi i, igualment, tots quatre (les fadrinetes, el rei i En Joanet) han actuat amb bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ací vol dir “reduir a trossos”.

Adduirem que hui, 16 de maig del 2022, hem trobat aquest article, molt interessant, i en què podem copsar vincles entre la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud), la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i els Sants de la Pedra, Abdó i Senen. Fou publicat en el 2018: https://www.diario26.com/254593–1-de-agosto-dia-de-la-pachamama-cuando-el-ser-humano-le-agradece-a-la-madre-tierra.

Recordem que, per exemple, el nom Demèter”, com m’indicà Pere Riutort, estudiós de la llengua grega, el 15 d’octubre del 2017, “és una transformació de ‘Ge-meter’, la ‘Terra Mare'”.

Dones amb molta espenta, amb dolçor, que donen vida a hòmens i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el drac, qui era en la taula junt amb Na Catalineta, li diu:

“-Catalineta, si et faç feredat, no et tornaré a sortir pus mai!

I l’hi digué tan amorós, amb tanta de mel, que Na Catalineta cobrà un coratge fora mida i digué:

-Ja no me’n faràs, de feredat, encara que t’he sentit[1]! M’estim més que em surtes, si m’has de parlar sempre amb tant d’amor” (p. 111). Així es plasma un detall en línia amb el matriarcalisme: l’home, de bon cor (ací, el drac), tracta bé la jove i, ella, a banda, li destaca la dolçor amb què li parla.

Un poc després, el drac vol dir-li un secret i, Na Catalineta, en una conversa en relació amb el fet que Na Bet (una germana de la jove) es casarà l’endemà, li trau una frase que recorda l’expressió “Paraula d’home”, però vinculada amb la dona:

“-T’agradaria saber una cosa?

-Si em convé, sí! -diu ella.

(…) -Idò -diu ell- si em promets tornar-hi[2], hi seràs.

-T’ho promet -diu Na Catalineta-. Com som dona que tornaré” (p. 111).

I el drac li indica que culla dos brots florits de murtera,… i ho fa, fins al punt que el drac la felicita per haver complit amb la paraula (pp. 111 i 112).

En acabant, es casarà la segona de les germanes, Na Paula, i el drac li ho comentarà i Na Catalineta tornarà a fer les passes que ell li marque. Però, com que, un dia, de matí, Na Catalineta veu que no té el brot de murta florida (perquè li l’havien llevat les germanes) i que hauria faltat a la paraula (p. 114), son pare crida un metge i el metge diu al pare que lo millor que pot fer és “menar-la aquí on diu que ha donada paraula d’esser dins tres dies.

I son pare, (…) es posa dins sa barca amb Na Catalineta i cap a França manca gent!” (p. 115). Ara bé, tot i que no hi arribaren el dia que feia set, Na Catalineta copsa que les ombres la porten cap a on és el drac, estés en terra, “fent ja es darrer alè.

Na Catalineta, com veu allò, s’hi tira damunt, l’abraça, el besa, tota plorant i dient:

-Drac meu! Estimadet des meu cor! (…) Massa jo t’estim! Tant t’estim que, així com ets i tot, em casaria amb tu!

Què me’n direu? Encara Na Catalineta no havia acabat de dir aqueixes paraules, com (…) desapareix aquell Murterar i ses set ombres, aquell drac s’aixeca i es treu sa pell de drac i fonc es fill major del rei de França, que una fada l’havia fadat i encantat baix de sa forma d’un drac i sols el podia desfadar i desencantar una donzella verge que li digués T’estim tant que, així com ets i tot, em casaria amb tu.

Na Catalineta i es fill del rei es trobaren as mig de la cort, el rei i la reina els abraçaren, tothom els rendí homenatge, allà mateix es casaren” (pp. 115-116).

I, així, la dona (ací, Na Catalineta), amb molta espenta, amb dolçor, amb empatia i molt oberta, fa via junt amb son pare i, finalment, “salva” (ací, sexualment i tot) l’home (el drac) i, així, es poden casar. Com veiem, si bé es poden crear Jordines literàries, ja hi ha personatges femenins, en la cultura popular en llengua catalana, que, àdhuc, salven” (sexualment i tot, com veiem ací) el drac… sense recórrer a l’ús de cap arma, sense matar-lo i sí fent possible que el drac es torne un jove… que era fill d’un rei i d’una reina.

Afegirem que, en aquesta entrada, a què accedírem despús-ahir, es plasma de manera oberta el tema del matriarcalisme: https://setembloc.wordpress.com/2015/03/19/linia-materna-dona-i-societat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per mitjà de la veu, interpreta com està el drac i considera que és de fiar.

[2] Al casament.

La dolçor, la generositat i la bonhomia plasmada en hòmens i en dones

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, per mitjà de la dolçor i de la generositat, és “Sa guixeta tota sola”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. En aquesta rondalla, una senyora fadrina volia una criada que sabés cuinar una guixeta tota sola i en troba una. La senyora festejava i la criada, Na Catalina, que era més jove i bencarada, els feia de dona i, a banda, agradà més a l’enamorat que a la senyora (p. 91).

La senyora veu que la criada cuina bé i, quan aplega l’època de les figues flors, “Sa criada, un dia, s’aixeca a s’alba i se’n va a dur-ne un paner des figueral” (p. 91), figues que, com en algunes cançons eròtiques prou conegudes (i, a més, com en algunes rondalles eròtiques), “feien bona mengera: totes crivellades, amb una goteta de rosada a s’ull”[1] (p. 92).

Un poc després, veiem que, quan Na Catalina tornava del figueral, es troba “un jaiet tot xerevel·lo i una jove ben tallada de totes ses parts des seu cos i bencarada, que menava un minyó per sa mà, de lo més eixerit.

Li criden l’atenció, a sa criada, aquell jaiet, sa jovençana i es minyó, i els convida a tastar ses figues.

Les tasten, les troben com un sucre i es jaiet diu:

-Aquesta al·lota es mereix un do.

-Vaja si el se mereix! -diu sa jove.

-Prou que sí! -diu es minyó” (p. 92).

I, com a recompensa, el jaiet li diu “que, en riure aquesta jove, tot sien roses i clavells que li brollin de sa boca!” (p. 92), la jove li regala “que, en pentinar-se aqueixa al·lota, de cada cabell, li caiguin perles i diamants” (p. 92) i, quant al minyó, li concedeix “que, en rentar-se ses mans aqueixa al·lota, s’aigua esclat en peixos i anguiles” (p. 92) i, així, veiem que la dolçor i la generositat estan ben vistes en la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

A més, Na Catalina arriba a casa i, la dona, golafre, tasta figues i, immediatament, brollen roses i clavells de la boca de la criada, qui no li explica el motiu (pp. 92-93). Igualment, la jove es pentina i li ixen perles i diamants i, quan es renta les mans, surten peixos i anguiles (p. 93). I, aleshores, l’enamorat de la senyora encara estima més la criada.

I la senyora lliura una bossa de diners a l’enamorat i li ordena que porte Na Catalina a un bosc i que li traga els ulls, com així  farà ell: “Aquell polissó ho va fer tal com sa senyora l’hi havia comanat (…) i els posa dins una ampolleta i els du a sa senyora” (p. 93). Així, de nou, es plasma el matriarcalisme en el detall que l’home fa lo que vol la dona (ací, la senyora).

Al moment, llegim que un carboner que passava pel bosc, troba Na Catalina i ella li conta lo que li havia succeït i, ell, bonàs, tria menar-la a sa casa (p. 94) i, per tant, el carboner accepta la proposta que li fa la criada: “El Bon Jesús no ho pot voler que, una al·lota com jo, que sempre he fet bonda, romanga abandonada dins aquest bosc!

Tantes de pregàries li arribà a fer Na Catalina que, es carboner, acabà per menar-la-se’n, a casa seva” (p. 94) i, així, es fa lo que vol la dona.

En aplegar a casa, Na Catalina i el carboner es troben que ella no és ben acollida per la dona, però la cosa comença a canviar en recollir la dona lo que surt per mitjà de Na Catalina, és a dir, diamants, perles, peixos, anguiles… La senyora fa via cap a la ciutat i l’argenter ho torna bones grapades de plata i d’or (p. 95).

No obstant això, Na Catalina volia tenir els dos ulls i, com que el carboner li comenta que no sempre és temps de roses i de clavells, ella li fa una proposta:

“-Mirau (…). Una cosa podríeu provar: posar aquestes roses i clavells dins una canastra i anar-vos-en per la ciutat cridant: ‘Hala, dones i senyores i senyoretes, que m’escoltau! Hala, qui em barata aquestes roses i clavells amb ulls de persona! Hala, qui les m’hi barata!

Es carboner, tot d’una, es posa ses roses i clavells dins una canastra i ja és partit a córrer carrers i més carrers” (p. 97).

Més avant, veiem que el carboner passa per una casa, que una senyora l’ou i que “li treu, de dins una ampolleta, un ull de persona” (p. 97), ull que recupera Na Catalina. Na Catalina, per segona vegada, li fa la mateixa proposta al carboner, i ell fa via cap a la ciutat, on la senyora que havia fet el bescanvi, li torna el segon ull que tenia en l’ampolleta (p. 97). I, així, l’home, tot i que fa la faena a Na Catalina i que ho fa de bona gana, amb bon cor i de manera servicial, és compensat per ella, qui palpa els ulls, se’ls acosta a la cara i, amb suavitat, diu al primer ull i, en acabant, al segon:

“-Ullet! Bon ullet!, torna aquí, d’on ets eixidet!” (p. 98). Aquesta suavitat en la manera de dirigir-se, bé una dona, bé un home (com ara, com a pare), lo que, popularment, es diu “Agafen més mosques amb una gota de mel que amb una de vinagre”, no és un fet aïllat en unes quantes rondalles, sinó que es plasma prou i que vincule amb la bondat que sí que apareix en moltíssimes rondalles en llengua catalana.

Un poc després, llegim que “Na Catalina ja tornava a tenir es dos ulls i hi tornava a veure, com si mai els hi haguessen trets.

S’enamorat de sa senyora havia acabat d’avorrir-la. S’entresentí de tot s’andarivell[2] de Na Catalina, fa de veure-la, li demana per casar, ella diu que sí i es casen” (p. 98) i, així, copsem que Na Catalina condona l’enamorat…, home que sol·licita l’aprovació d’ella (i, així, és Na Catalina qui li ho aprova, perquè ella té la darrera paraula i determinant). Ara bé, la dona, en agraïment per la bonesa i pel servici del carboner, l’acull en aquella casa, casa en què, “Amb aquells tres dons de Na Catalina, que no li mancaren mai, (…) hi hagué tanta de baldor[3], que manejaren es doblers a palades. Volgueren es carboner i sa carbonera i ets infants amb ells; i visqueren anys i més anys” (p. 98).

Quant a finals de rondalles com aquest, soc de la idea que tenen més significats, com ara, que la bondat és bona per a viure i que compensa actuar amb bon cor.

Finalment, i més que com una anècdota, diré que el 10 de maig del 2022, dia que escriguí sobre aquesta rondalla, vaig raonar amb un amic i neuròleg d’origen castellà i casat amb una basca, qui em comentà que el matriarcalisme estava reflectit en el País Basc i, quan li tractí sobre com figurava en moltes rondalles, en cançons i, fins i tot, en famílies catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic (de fa més de cent anys i d’ara), i que la relació entre home i dona no era de poder sinó, més bé, de complement però en què ella té la darrera paraula i decisiva, ho considerà en la mateixa línia que en la cultura basca.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 Notes: [1] Per exemple, el 16 de juny del 2021, Paula Burguera Garí, en el meu mur, escrivia una versió que diu així: “Una figa, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / secallona, crivellada / i picada de pardal”.

[2] Vaivé.

[3] En el  DCVB, “baldor” figura com “Superabundància, quantitat més que suficient”.

Lideratge en el treball en equip, amb bondat i de persones molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia tres fills: En Bernat, En Pau i En Joanet. Eren una família molt pobra que vivien en una barraca, just davant d’un “mitjà”, és a dir, d’una garriga baixa, on hi havia un arbre. “Aquest arbre, cada dia, en sortir el sol, estava carregat de flors que rajaven mel” (p. 95) i, tot d’una, tots se les empassolaven. I d’això vivien tots quatre. Aquest detall, des d’un primer moment, em recordà la bondat i la dolçor i, de rebot, el matriarcalisme.

Però un dia passa un gegant per l’arbre i se les menja totes. Per això, l’endemà, de bon matí, s’acosten ells a l’arbre i “allà, nyem-nyem!, fins que n’hi hagué cap, d’aquelles floretes tan dolces” (p. 95). Ara bé, al dia vinent, el gegant torna a guanyar-los la mà. És llavors quan el pare i els tres fills tiren junta (p. 97), un altre detall matriarcal i, a banda, reforçat per unes paraules que evoquen que, sense la part de la bonhomia, no es pot viure: “Sense flors d’aqueix arbre, no podrem viure” (p. 97) i trien una opció que, si bé la proven els dos germans més grans, no accepta el més jove, En Joanet, sobretot, després de veure que el gegant… s’ha engolit En Bernat i En Pau.

Per eixe motiu, En Pau se’n va a cal ferrer (p. 99) per a que li faça una fitora, això és, una forca, amb què atacar el gegant quan considere adient. I, en acabant, fa marxa cap al violiner i li demana un violí bo (p. 99). En Pau passa, de nou, per cal ferrer, arreplega la fitora i prova el violí.

“Es posa a tocar-lo davant son pare i son pare ja és partit a ballar i balla qui et balla” (p. 99) i, com que veu que son pare no pot impedir-ho, tria fer-ho al gegant quan ho calga i, per això, li comenta: “Ja tenim es remeis per  capturar es gegant. En presentar-se demà matí a salpar-nos ses flors de s’arbre, vós sonareu es violí i jo l’envestiré amb sa fitora” (p. 99).

Aquest passatge, a banda de traure el tema del lideratge per part del jove (ell, que és qui ha tingut més espenta de tots quatre, és qui dirigeix les accions i el procés i tot), exposa un bon vincle entre el pare i el fill que es farà patent durant la rondalla. Així, li afig:

“-Vós heu de començar s’endemesa, sona qui sona es violí! I no vos n’heu de deixar que jo no vos ho diga!

-No tengues ànsia! -diu son pare-. T’assegur que sonaré tant com tu voldràs” (p. 100).

Un poc després, llegim que el gegant s’arrima a l’arbre de les flors dolces i, quan sent aquells sons del violí, es posa a ballar i, aleshores, En Joanet el mamprén amb la fitora. Aquest fet es repeteix en altres passatges. I, com a pagament, per a deixar-lo en pau, En Joanet li exigeix que li traga els dos germans que s’ha menjat, però ell no ho fa sinó que fa possible que accedesca a un canyamet, a què podrà dir “Canyamet, treu-me des menjar del senyor rei!” (p. 101) i que li traurà de tot lo que menjarà el rei. I, per si de cas, diu al pare que continue tocant el violí mentres que ell fa marxa i es fa amb el canyamet. I, com que era cert, deixa que el gegant se’n vaja cametes em valguen (p. 101). Novament, veiem que el fill és qui fa de conductor de les accions en què prenen part son pare i ell, i que hi ha bones relacions entre tots dos,… entre altres coses, per mitjà de la bonesa. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.