Arxiu d'etiquetes: pregàries

La Mare de Déu com a protectora, com a mare i com a companyia

General, , , , , , ,

Prosseguint amb les pregàries, n’hi ha que es deien abans d’anar al llit a dormir (“en abundor”, p. 178) i amb un títol que hem decidit ometre unes quantes vegades, però que es repeteix. En moltes, apareix la Mare de Déu fent el paper de marona. Així, en “Anant al llit (A)”, coneguda, diu “la Mare de Deu, al costat, / me diu que dormi, que reposi” (p. 178) i, en “Anant al llit (B)” (íd.), posa que “la Mare de Déu, al mig, hi és”. La primera fou transmesa per Teresa Oms (1862); la segona, per Teresa Oms (1883-1965).

En una tercera que n’hem triat, contada per Caterina Siné (1856), “Li ha ensenyat sa mare” (p. 180).

N’hi ha que inclouen la casa i, de pas, els qui hi viuen: “La Mare de Déu, a la boca, / que me guardi, a mi, i a la casa tota” (p. 180), un detall que ajuda a dormir (tenir algú en qui confiar, en aquest cas, els qui hi estan). En una, Nostra Senyora fa de mantell, de protectora, simbòlicament i tot: “Abrigueu-me el vostre manto, / Verge Santa del Roser” (p. 180).

Com que la folklorista compilà l’any de naixement de molts dels informadors, hem pogut saber que aquests darrers dos versos passaren de l’àvia Anna Morel (1852) a Maria Gouges (1886).

Més avant, en “Anant al llit (G)”, capim que

“la Mare de Déu, al mig, hi és.

M’ha dit que me cotxés.

(…) De boca de llops, sigui guardada

que, tant pugui amb mi,

a la nit com al dia,

com al Bon Jesús” (p. 182).

 

En aquests versets, la Mare de Déu fa un paper en nexe amb la típica mareta que fa de sopluig del seu fill (el Nen) i qui ho ha de menester aleshores (ací, Josep Ros, nat en 1876, a qui l’havia ensenyada sa mare).

Tornant al tema del grup (àdhuc, de les tres generacions en una casa) com a part de la cultura tradicional matriarcalista, en “Anant al llit (H)”, es reflecteix sense embuts:

“Déu nos do bona nit i bona ventura,

pare, mare, padrí, padrina

i tota la companyia” (p. 182).

 

No deixarem fora que, en la pàgina 184, hi ha una pregària en què el terme “Mare” és present en moltes línies i que remata amb “que me guardi, a ne mi / i a la casa tota” (p. 184), en paraules de Maria Siné (1876).

Finalment, aquest apartat del llibre acull l’oració “Per a no tenir por dins la nit”, amollada per Pere Malirach, nét de Francisca Soler (1852-1924), i amb una marona que, com moltes dones en la infantesa dels seus fills, quan eren xicotets, han passat una estona al costat fins que s’adormien i, a vegades, fent-los companyia i tot, amb un paper important per a l’al·lot, fet que explica que “La Mare de Déu hi és al mig, / que diu que dormigam” (p. 184), o siga, ben a prop de més d’un fillet, puix que l’informador empra el plural. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Religiositat matriarcal, marededéus que emparen, maternals i comunidors

General, , , , ,

Una altra pregària en què hem copsat signes matriarcalistes és “Anant pels camins (E)”, quan, en la introducció prèvia, hi ha que, “Abans del 1900, la Maria Sardà era revendaire d’hortalissa, que portava d’Illa a Vinçà” (p. 140), en altres mots, que aquesta dona nascuda en 1863 era una revenedora i, així, una emprenedora.

Quant a la part religiosa, en haver-la escrita, diu que “El país català és molt devot a Sant Sebastià” (p. 140), el qual, segons l’obra “Santoral apòcrif”, de Gabriel Bibiloni i editada en el 2024, té la festivitat el 20 de gener i és “Un sant que realment dóna per a molt” (p. 214), molt estés per les terres catalanoparlants i no cal dir que associat a una de les estacions femenines: l’hivern, símbol de la vellesa.

En una entrada posterior, “Anant pels camins (H)”, apareixen tres marededéus i un sant (Sant Antoni) i un detall que ens porta a l’any 942, quan hi ha documentació d’una casa fortificada amb nom “Doma Nova” (això és, amb lo que podríem dir la “Casa Nova”), ara en nexe amb el santuari de Rodès (en la comarca del Conflent):

“La Mare de Déu de Domanova

que me dongui bones noves.

La Mare de Déu de Vida,

que nos conservi la vida.

La Mare de Déu de l’Ajuda

nos sigui de bona ajuda

i que Sant Antoni

nos guardi de fals testimoni” (p. 142).

 

Per consegüent, la dona és la transmissora del present, la marona que dóna vida (maternitat) i l’auxiliadora, la protectora. En escriure aquestes línies per primera vegada, el 20 de setembre del 2026, remembrí quan ma àvia materna (1910-2000), en haver fet més de huitanta-dos anys i, potser, els huitanta-cinc, estava uns dies en cals meus pares (on vivíem els parents i els fills) i algunes vegades deia “Mare, mare…”. Doncs bé: quan hem tret el tema, alguns participants en la recerca ens han afegit que ells conegueren fets pareguts, fins i tot, indistintament de qui demanava empara al familiar femení de la generació anterior.

A continuació, ens endinsem en el punt “Pel temporal”, dins de les pregàries. Molt prompte, entra en l’afer dels conjuradors, dels comunidors, de les benediccions i altres detalls als quatre vents i ens diu que la seua arrel era pagana: “De Santes Creus de maig fins a Santes Creus de setembre, cadascú, als seus dies, eren obligats ‘a pujar en el conjurador de Sant Esteve, per a beneir lo terme’.

De principi, el conjurador és un petit edifici quadrat, obert en cada caire perquè el capellà pugui beneir els quatre punts de l’horitzó. Era a prop de l’església o a la plaça, o a l’entrada del vilatge o al corn de l’era de la comuna. (…) El d’Èvol, molt antic, recompost en 1950, és fet de dues arquetes al davant de l’església. El poble comprenia amb el gest de la benedicció el sentit de la pregària, si no entenia les paraules; trobà les seves pròpies pregàries, sobretot, quan es perdé el costum de pujar ‘al conjurador per mal temps’” (p. 148).

Com podem veure, es fa entre el mes de la primavera lligat a la Mare de Déu (maig) i el mes en què comença la tardor.

No deixarem fora que el comunidor a) era en un lloc pròxim al poble, a la gent, a les arrels, un signe matriarcalista; b) en alguns casos, a poca distància del temple de l’indret (com ara, de la vila) i c) que el llenguatge gestual formava part dels actes i, més d’una volta, facilitava que el poble interpretàs què deia el capellà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pregàries naturalistes, a morts i a marededéus protectores de viles

General, , , , , , , ,

Continuant amb oracions arreplegades en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, n’hi ha una en què apareix el naturalisme en l’empelt de la dona amb l’home  i, a més, amb la família, això és, amb un món pròxim: “Passant davant el cementeri (A)”. Així, diu que “Els nostres pares vivien amb el record dels morts. El cementiri entornejava l’esglesiola i el toc de campana agombolava totes les ànimes.

‘Déu nos do bon dia i bona guia

Déu i la Verge Maria,

a jo i a la meva família’” (p. 94).

 

Aquests mots contrasten amb una frase que, com més va, més es pot llegir, per exemple, en Facebook: “Que la terra li siga lleu”. De bon principi, em paregué com una mena de por a la terra i, des que, en el 2017, comencí a consultar sobre la cultura basca, a lo maternal. I, més encara, després d’una conversa en octubre del 2018 amb un amic que havia viscut cinc anys en contacte amb la cultura colla (en el nord de Xile), qui, un poc abans de Tots Sants, em parlava sobre una cosmovisió que capim molt en línia amb els versets. De fet, en aquell Poble, consideren que les persones som terra que camina i que, amb la mort, tornem a la Mare (a la terra) i que hi fem de guano per als qui viuen i per a l’esdevenidor…

En eixe seny, hi ha uns versos en la pregària “Passant davant del cementeri (B)”, transmesos en 1937 per Maria Sardà (nascuda en 1863):

“’Déu vos perdó, ànimes totes,

el Rei del Cel us aplegui totes.

De la terra, esteu en descans.

El dia de la meva fi,

pregueu per mi’.

 

La pregària demostra l’amor per les ànimes dels qui han finat: que res de la terra, per a elles, no sigui pena” (p. 96).

El dia que escriguí aquestes línies, el 13 de setembre del 2026, recordí uns mots que Pere Riutort posà en la seua explanació (en la versió del 2018): «¡Com agraesc l’oració dels qui m’han acompanyat en aquests anys difícils, del 2005 ençà!  D’una manera especial, Déu escoltarà les oracions de la meua germana Margarita, religiosa (…), qui fa poc passà a la Casa del Pare amb més de noranta-dos anys; la intercessió dels meus pares i familiars i dels membres de la Congregació (…); fills de la vila de Tàrbena i de la meua estimada vila de Mallorca (…). Sobretot, he demanat la intercessió de Santa Catalina Tomàs, de Sant Juníper Serra i de l’inigualable Beat Ramon Llull« (p. 149), això és, de gent coneguda i de la terra i per sants del terròs: que li fessen com de mantell, malgrat que alguns haguessen viscut més de tres segles arrere (o de sis!).

També cal dir que, en “Passant el portal o el portalet”, una altra oració plasmada en l’obra de Simona Gay, en boca d’una dona nata en 1859 (Elisa Tixador), la investigadora ens diu “He conegut l’Elisa d’en Jan, quan era infant. Ella travessava el nostre hort per a anar al seu. (…) Anava a l’hort cada dia. Per a eixir de la vila, havia de passar el portal de la Paraire que vigila sempre una Mare de Déu portant l’infant. Aixecant els ulls, abans de travessar, deia

‘Déu vos guard, Verge Maria,

vós i la companyia.

Amb el fruit que vós porteu,

tot el món il·lumineu.

Il·lumineu-nos, Verge Maria.

Vos diré un Parenostre

i un Ave Maria’.

 

(…) Illa era abans reclosa entre muralles. De les portes, sols n’han restat els corrons, mes una Verge a cada portal fa el passat perdurable” (p. 96).

Per consegüent, hi ha un vincle entre el fill i la mare, copsem el tema de la maternitat i, com a curiositat, perviuen corrons (formes cilíndriques i que, per tant, no acaben en punta, sinó en pla, un tret femení) i detalls de la Mare de Déu… en terres catalanoparlants i amb la marona com a protectora de la població.

Finalment, la il·luminació esdevé en moments de més foscor del dia, un altre signe matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Oracions al despuntar del dia, de caire matriarcal i ancestrals

General, , , , , ,

Pregàries en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, compilades per Simona Gay (1898-1969).

En aquesta obra, hi ha oracions que ens evoquen unes que veiem en una rondalla valenciana arreplegada per Joaquim G. Caturla i, igualment, uns versos que ens plasmà Jose V. Sanchis Pastor (de Benigànim, una vila de la Vall d’Albaida). Però, tot seguit, començarem per una que n’hi ha transmesa per Teresa Oms (1883-1965) i que hem considerat naturalista: “Al salt del llit (A)”. Diu així:

“Déu nos do bon dia,

pare, mare i tot lo món.

Alabat sigui el dia

i el Senyor que ens l’envia.

Alabada sigui la lluna

i el Senyor que ens la dóna.

Alabada sigui la serena,

a la mar i a les arenes.

Alabat sigui el nom de Jesús,

Pare i Fill i Esperit Sant” (p. 88).

 

Com podem veure, predomina el simbolisme femení (la dona, lo tel·lúric i lo aquós): la mare, la lluna, la serena, les arenes i la mar.

A més, la folklorista catalana posa que Teresa Oms li la digué i que “Una filla de Teresa Oms, que es diu també Teresa, em va dir en 1960, sense canviar una paraula, una part de les pregàries que jo havia recollides de sa mare en 1939 (…). Aquí és la saba secreta de la tradició, més viva que no ho sembla” (p. 88). Per tant, l’havia apresa com la mare.

Uns altres versos del mateix ram són “Al salt del llit (B)”, la qual lliga amb uns bascs que recull Mª Carmen Basterretxea, per la seua senzillesa i perquè són en nexe amb signes quotidians (com ara, el nou dia i obrir la finestra, p. 59): “Més breu que la primera és la pregària de l’alba recollida en Conflent.

Obrint la finestra:

‘Beneït sigui el sant dia d’avui.

Beneït sigui el sol,

beneïda sigui la lluna,

beneït sigui el Déu que ens la dóna’.

 

1937. Maria Sardà.

És l’agraïment que rajava del cor al despertar” (p. 90). Això sí: a un despertar en què intervé lo celestial i lo feminal (tant l’home com la dona hi estan presents) i uns mots que no van cap a Déu, sinó cap a la divinitat que envia adoba eixe moment del dia.

Altrament, en l’oració “Quan el sol me toca (A)”, com si fos un pare que s’atansa a la cambra a indicar als fills que cal llevar-se, hi ha un tractament pròxim a lo maternal cap al sol (“Solellet”) i la folklorista agrega que, qui li havia recitat els versets, Maria Thués, nata en 1863, “deia la seva pregària de seguida que veia el sol, ‘sigui a la cambra, sigui a la cuina’, deia ella” (p. 90).

El fet que es dedicàs una pregària a coses tan simples, del dia rere dia i, a banda, com un eixart amb la mare, em remembraven que, com deia ma mare respecte dels seus avis (nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX), “Es vivia de la terra” i, de la mateixa manera que amb els sants que protegien la terra de les pedregades i de lo que la pogués malmetre, calia ser-los agraïts. Una religiositat matriarcalista, en què els personatges bíblics són terrenals i planers. I tot açò, fins al punt que, com copsem en “Beneït sigui el sol (C)”, “A Sant Miquel de Llotes, un home de la llei vella, que no sabia de lletra (…), havia guardat d’un passat antic (…). Hi ha com un record d’una creença ancestral, en les pregàries populars que beneeixen el sol” (p. 92).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.