Arxiu d'etiquetes: la figura de l’arbre

La dona arbre, sants que protegeixen el poble i dones ben tractades

General, , , , , , ,

Unes oracions arreplegades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, i en què apareix la maternitat, el paper de la mare i, àdhuc, el lligam de lo femení amb la figura de l’arbre (associada a la dona), són “Pregària pel temporal (E)”, quan, al principi, diu “que tant ha informat la pietat popular. (…)

La Mare de Déu sentada

sota un arbre blanc,

amb el seu preciós Fill” (p. 160)

 

i, per exemple, “Pel temporal (F) o Parenostre blanc”, en l’inici, transmesa per Maria Sardà (1863): “La Mare de Déu plorava sus d’un banc, / el seu fill li va al davant” (p. 160). Ella, de manera simbòlica (com si fossen tres hòmens), avança l’esdevenidor de l’oratge. Llavors, el Fill li diu que, amb el ciri pasqual i en arribar Nadal, els agafarà.

Un altre punt de la secció de pregàries és “De l’ajuda dels sants”, el qual inclou uns mots que connecten amb la tradició matriarcalista de la religiositat en llocs i a persones pròxims i del redol: “El poble tria els seus sants, sigui que es fascini dels fets meravellosos que han traspuat de la Llegenda Àuria, sigui per fidelitat a una tradició, d’arrels oblidades i, el més sovint, per l’eficàcia comprovada de llur ajuda. (…) Segons les contrades i la manera de viure, el poble adopta les devocions: ‘Els sants del Pirineu són anacoretes, pastors i llauradors’.

A cada sant, se li atribueix un poder particular: (…) Sant Galdric fa ploure per temps de secada (…). Cada corporació volia un sant protector. (…) Aquestes devocions eren ben vistes per l’Església, que encara anomena un protector per a una obra, per a una col·lectivitat o per a una vila (…).

És molt popular la devoció als sants i certes devotes s’aturen més fàcilment a llur capella que a l’altar major. ‘Sempre era endeutada amb los sants’ he sentit dir, parlant d’una devota” (p. 164).

Aquest darrer detall el copsem, com ara, en la típica rondalla de la dona que anava molt a l’església a pregar (sovint, amb la Mare de Déu) i que, mentres que hi és, el capellà o, si no, un escolà, tracten d’amargar-li l’existència, de desconsiderar aquell empelt entre les dues dones. Passa que la dona, amb molta espenta, els amolla frases, poc o molt, de l’estil d’aquesta: “¡Calleu, mocós, que parle amb la Mare de Déu!” i, de rebot, es fa una defensa de la figura maternal. 

En eixe seny, en la “Pregària del Sant Passament de la Mare de Déu per a les dones prenys”, hi ha uns versets per a les prenyades, els quals van en una línia pareguda: la Verge entra on estan junts els dotze apòstols, els addueix que no se li dobleguen i, quan parla el Nen, Simon Tixador (nascut en 1859 i que informà a la folklorista catalana) ens comenta que

“Diu Jesús amb pròpia boca:

-No vull que la mia mare

sigui mal tractada

per la canalla dels jueus malvats” (p. 166).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Contacte amb l’arbre, amb la mare i maternitat matriarcal

General, , , , ,

En passar a la novel·la “La mel i la fel”, de l’escriptora valenciana Carme Miquel i Diego (1945-2019) i publicat per Tàndem Edicions en el 2005, no sols trau molts passatges en què el tema de la maternitat és present, sinó, igualment, la simbologia de l’arbre. Així, en la plana 20, parla de la mare i “del seu paper de mare alimentadora” i que les dones de la vila on se centra el llibre tenien la Mare de Déu com la persona “a qui demanar bona llet per alimentar-los” (p. 21).

El personatge Malena Notenovio, més d’una vegada, mira els estels i més “per contactar amb l’animeta de sa mare” (p. 36), fins i tot, quan el seu estimat Tasco ja s’ha mort: “les dues branquetes, (…) són com dues cames obertes, i les troba ben fixades a terra. Vicent comprova amb admiració que hi han arrelat.

Unes abelles hi revolotegen i unes papallones de colors es posen sobre una fulla. Tasco és ara una figuera que comença a créixer” (p. 74).

Hem de menester dir que la figa, com podem llegir en l’entrada “Figa, figuera” de    ”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és “Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seua semblança amb el genital femení”.

Més avant, l’autora, partint de Maria Notenovio afig: “Té un consol, però: la figuera que va nàixer sobre les despulles de Tasco, hi ha anat creixent i la dona, cada dia, l’observa i li parla perquè aquell arbre és una prolongació del seu home. Parla a les rames, quan no hi ha fulles; i, als pàmpols verds, quan n’hi ha. Els hi somriu i els hi fa besos. I es menja les figues conforme van eixint i madurant. Quan ve el bon temps, Malena fa la vida a l’ombra d’aquella figuera, acompanyada del zum-zum de les abelles i de la competència dels pardalets, que pugnen per picotejar les figues més dolces” (p. 87).

En aquestes línies, es reflecteixen trets que, sovint, copsem en música eròtica: la figa, el pardalet (els jovenets) i el contacte entre l’ocell i aquesta fruita:

«La figa, per a ser bona,

ha de tindre tres senyals:

oberteta i clevillada

i picadeta del pardal”.

 

A més, addueix que, “De tant en tant, puja a les branques més fortes i hi passa dies sencers en plena simbiosi amb aquest arbre (…). I les branques són com uns braços forts preparats per abraçar” (p. 87), això és, plasma l’empelt entre la mare (el vegetal) i la filla, fins al punt que són com vasos comunicants.

Aquest tronc i les seues rames fan que ella siga “forta com l’arbre de Tasco que t’embolcalla” (p. 88), fins al punt que li aplanarà “Una llet tan blanca i nutritiva com la saba de la teua figuera” (p. 88), a què, un poc després, “Primer que res, fa un bes a la soca de la gran figuera. És el primer bes del dia i en seguiran molts més” (pp. 88-89).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, aplec de poetes i l’arbre

General, , , , , ,

Literatura matriarcal en relació amb l’arbre.

Un exemple de literatura en què es plasma molt l’arbre i temes que hi tenen a veure i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra i la maternitat, és en l’entrada “Records” (https://raimdepoesia.weebly.com/records.html), en la web “Raïm de Poesia d’Artés”, en nexe amb la comarca catalana el Bages. Així, en el primer poema, podem llegir

“​Remuntes segles,
oh gegantina arbreda
floró del Bages,
tot brodant una història
ungida de silencis!
                  Francesc Blancher”.

 

   

Per tant, lo pretèrit connecta amb el passat i amb lo que hi ha fins ara. A més, en una altra composició, Raïm de Poesia posa

«¿Oh alzina ets centenària? No se sap la teva edat,
sols la terra que t’amara, el sol i la soledat.
Soca i branques magistrals, milers d’ulls que es diuen brots
i les fulles són mormols que transformen nostres mots».
«L’aire que t’envernissa  esculpeix el Mas Pujol
i transmet tots els efectes  de repòs emblema i sol».
                               
                                                                                                        

Així, l’autor d’aquest segon poema trau la figura de l’alzina, com si fos l’àvia que ha viscut el pas dels anys i que evoca la saviesa popular, dos trets que empiulen amb la tradició matriarcalista del comunalisme, amb la renovació i, ben mirat, amb la terra (simbolitzada pel mas i per les arrels).

A banda, en la composició “Alzina estimada”, capim trets tel·lúrics, per exemple, la germandat, lo català i l’interés per la poesia (un detall, sovint, associat a lo femení com també ho fa l’art), en uns versos de Pere Feliu i Soler:

“Arbre frondós i estimat

que ens aculls a cada anyada

en motiu de la Diada

amb esperit de germandat”.

 

En acabant, el poeta agrega a la carrasca: 
“Ets geganta de verdor
que abraces als qui t’estimen,
nostres poetes et mimen
tots farcits d’admiració”.

 

Per consegüent, aquests escriptors ho són en llengua catalana.

En uns altres versos en la mateixa entrada, Pere Feliu i Soler agrega uns mots que, mitjançant l’aglaner i el mas, connecten amb l’acte d’oir l’aire: 
“Tens deliciós tot el vol,
oint, amb la teva estampa,
la remor que l’aire escampa,
bella Alzina del Pujol”.

 

Finalment, veiem unes paraules que ens evoquen la festa del dia de Pasqua (“Aquest berenar poètic inoblidable, que, durant tants anys, hem compartit entre tots”), encara que, en temps de Pasqua, la música tinga un paper més important.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)