Arxiu d'etiquetes: Simona Gay (1898-1969)

Mare, fades, la maternitat i el pas a l’adultesa

General, , , , , , , , ,

Altrament, en la primera orde que el pare fa a l’al·lot, es reflecteix la figura de la dona capdavantera i que dirigeix en els Pobles matriarcalistes. Com a mostra, en la rondalla “Les Torres de l’Orri”, amb un detall puntual: el personatge femení, a més de ser una dona d’aigua, és una fada. Diu així: “ [ El minyó] Tallà tots els arbres que pogué i Blancaflor, la minyoneta del gorg que era la filla de l’home, li portà l’esmorzar” (p. 487). I, de pas, ella li dóna forces i protecció: “i, per al descansar, li posà el cap damunt del seu pit, i aquí s’adorm. Mentre feia bonics somnis, la Blancaflor manà als seus encantats, que en tenia a mils, perquè era fada” (p. 487).

“Quan es despertà, li presentà la coca ben daurada” (p. 487). Com podem veure, les accions principals de la fada esdevenen de nit, justament, quan les del xic són molt menors, fins al punt que ell (en Jaumet) s’adorm com si fos un nadó.

En un segon assaig dirigit pel pare, en Jaumet ho assoleix perquè segueix lo que la jove li diu. Tocant al tercer, apareixen signes de caire feminals: «demà, has d’eixugar el gorg, que la dona hi va perdre l’anell, i me’l portaràs.

Quan, a punta d’alba, arribà al gorg, s’encativà de veure la Blancaflor que ja hi nedava. Desaparegué una llarga estona i, quan eixí del gorg, el sol ixent feia brillar damunt del cos esvelt les perles d’aigua. Ella li presentà l’anell i ell l’hi posà al dit” (p. 487).

Un gorg (clot de molta fondària), l’aliança (la parella i el dos van lligats a la dona), l’endinsament de la goja en la mare (les aigües, les quals podrien evocar-nos la placenta o colga, amb la unió mare-filla, bàsicament, al llarg de l’etapa de major foscor del dia), eixa mena de renaixement (potser, la joventut) unit a la preciositat amb què na Blancaflor és presentada pel narrador i,… a més, a l’eixida del sol (o siga, en començar la primavera).

Aleshores, na Blancaflor fa un paper semblant al de la mare, però ara, del seu fill simbòlic i, per eixe motiu, cedeix a en Jaumet l’anell que li devia haver passat la mare així com la marona alimenta quan és prenyada. Ens trobem, per tant, davant un fragment amb el tema de la transmissió de generació en generació i de la continuïtat.

Agregarem que, com en altres contalles del mateix ram, la muller de l’amo és més eixerida que ell, com molt bé es plasma al capdavall del relat.

Nogensmenys, tot i el darrer assaig del marit, na Blancaflor, amb el seu paper de goja, amolla unes paraules que, altra vegada, ens connecten amb trets matriarcalistes: el cavall es converteix en la mar; i tots dos, en peixos bonics. “I van passar enllà de la mar, van ser en terra promesa i, altra vegada, minyó i minyona, i s’hi van casar” (p. 488).

Per consegüent, els dos jóvens viatgen d’una terra a una altra, la xicota ho ha aplanat molt i, en passar a l’època adulta, es crea una parella… en un altre territori femení: en la terra. Ni en el cel, ni enmig del vent.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El gaudi eròtic en les dones d’aigua i en els adolescents

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcalistes és “Les Torres de l’Orri”, la qual figura en l’antologia de relats del Rosselló. Un minyó era jugador i el guanyador li ordena que, si vol que li salve l’ànima, l’haurà de trobar en les Torres de l’Orri.

Llavors, el xicot “Emprengué un camí i, tot caminant, trobà un pastor” (p. 486). Cal dir que, malgrat que els personatges inicials són masculins, en acabant, li ho aplanarà tramuntana perquè “Sembles bo i t’ho ensenyaré” (p. 486). Així, li diu que recórrega a una àguila (qui el durà a l’altra banda, la qual podria lligar amb un ritu de pas, ací, cap als inicis de la sexualitat en l’adolescència): “Vola que volarà, passa tres serralades i l’àliga deixa en Jaumet a la vora d’un gorg on tres minyones nedaven” (p. 486) i, com ens podem imaginar primerament, nues, que és com el narrador diu un poc després, fet que ens connecta amb tres dones molt naturals i que frueixen del cos.

Així, “El minyó veu en l’esqueix d’una roca els vestits de les nàiades i, per joc, amaga la roba. Sortint de l’aigua, dues minyones es van vestir i la tercera no pogué. Mentre les altres anaven a li cercar un altre vestit, ell s’atansà mig rialler, mig vergonyós de l’apurament que li feia encara que s’agradés de la mirar tan blanca i fresca. Ella ho entengué sense paraula i li demanà on anava:

-A servir l’amo de les Torres de l’Orri.

-Ja hi ets. D’aquí, es veu el castell. Quan seràs a les torres, l’amo et voldrà fer passar per l’escala bonica, llesta l’escala dolenta. A dintre, et voldran fer seure en una cadira de braços: pren la cadira desembalcada. Pel demés, t’ajudaré” (p. 486).

En aquesta secció del relat, hi ha dos moments que connecta la joveneta, amb empatia i intel·ligent: en la primera part, ell s’acosta a les nàiades (això és, a les nimfes, a uns personatges femenins que habitaven en fonts, en rius, en llacs, en contacte amb l’aigua, u dels elements en nexe amb la dona). Llavors, en eixa primera vivència eròtica adolescent, dues fadrines es visten, mentres que la dona d’aigua, garrida, es presenta com és i ho fa frescosa. Mentrestant, l’experiència del xic passa per dues fases i, com que la nàiade li ho capta, no fa que ell s’afronte, sinó que orienta el tema cap a un ambient en què tots dos poguessen sentir-se còmodes.

Tanmateix, ella és qui domina la situació, no sols perquè devia ser un poc més gran que el noi: ella coneix més l’entorn, els qui hi viuen i, àdhuc, l’home que li dictarà què haurà de fer. Passa que, com que la nimfa estima el minyó, ja li diu que cal que el noi trie la cadira més senzilla i que no el deixarà caure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bona avinença entre germans i una germana i ritus de pas

General, , , , , ,

Una altra contarella amb signes matriarcalistes, amb el paper regent de la dona i, ben mirat, amb simbolisme, és “Els tres lluerts”, arreplegada en “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969). Primerament, direm que un lluert és un xiquet (o un jove) bellugadís. Així, “Un rei tenia tres minyons i, com que la reina esperava un infant, va dir a la llevadora:

-Si és minyó, posa l’espasa a la finestra; si és minyona, posa-hi la filosa.

-Fills -va dir la reina als minyons-. Fugiu, si veieu l’espasa, que, potser, sense voler-ho, vos matarà” (p. 478). L’espasa, en el camp eròtic i tot, lliga amb l’home (el penis); i la filosa, amb la dona que es dedica a teixir, al pas dels anys mitjançant la creació de la vida.

Passa que “La llevadora es va enganyar. Quan la nina va néixer, va posar l’espasa a la finestra. Els fills, colp de fugir, lluny, lluny” (p. 478).

Aleshores, en aquest altre indret, ells (tres germans mascles, com veurem en diferents seccions del relat), com qui entra en la joventut, s’hauran d’espavilar i, per això, el narrador amolla un detall curiós i present en altres Pobles matriarcals: l’home que cuina, la cuina no sempre associada a la dona. Ho veiem en els mots “Quan els va semblar que no els podria trobar ningú, es van fer una casa. Cada dia, un feia la cuina i els altres treballaven defora” (p. 478).

Mentrestant, la nina és «la reina de la seua vida» fins a deu anys, en què s’inicia una mena de ritu de pas cap a l’adolescència i, altrament, cap a la joventut (el forest en què s’introduirà): “La nina, qui es deia Hertolar, arreu que va néixer, li posaren una corona i la portava sempre. Un dia, quan ella tenia deu anys, jugava a l’entorn del palau i un ocell de rapinya li va prendre la corona. Ella es posa a córrer per a agafar l’ocell. (…) El va seguir en un bosc profund i allí es va trobar perduda” (p. 478). Per consegüent, la xiqueta és declarada hereua de la casa, del tronc, successora, no u dels tres fills.

A continuació, ella comença a cuinar i afig sal a l’ollada, però els germans no la descobreixen fins que el més jove ho assoleix i li diu:

“-Herbolar:  què fas?

-Com em coneixeu?

Ell li conta el que ha passat i li diu:

-Estigues ací: ens faràs la cuina” (p. 478).

Com podem veure, els xics ja saben cuinar, deleguen aquestes tasques en ella, però hi han accedit tots tres i la germana, a qui ara li toca, com diu una dita, tallar-s’ho i cosir-s’ho, aprendre a ser autònoma en aquest camp.

De fet, “Ella va anar a casa la geganta, qui li va contar la seva història” (p. 479), una titana que podríem empiular amb la mare (és més voluminosa que la noia):

“’-Ets la germaneta d’aqueixos minyonets tan braus?’. Ella, enardida, va dir que sí.

La geganta li va donar una pinta fina, dient de pentinar els seus germans, qui serien encara més bonics” (p. 479).

Ara bé: com que la filla volia estar junt amb els seus germans i que fossen ben tractats, ho amolla a la dona en un altre fragment amb simbolisme (els xics i la cacera, l’inici de l’estiu, juny; i l’al·lota, la casa, el moment de menys presència femenina en l’any, la foscor): “’Si no torneu pas a fer venir els meus germans com eren, vos mataré de seguida’.

(…) Veient que es podia fer escoltar d’una geganta, l’Hertolar pren coratge i un dia seguí [ el camí] dels tres germans que se n’anava a la caça, sense dir-li que era per a conèixer el país. (…) l’endemà, en lloc de seguir el germà a la caça, fa com aquella que es vol estar a casa. (…) Camina que caminarà, hi arriba de nits. Era el juny i s’adorm sota d’un cirerer” (p. 479). O siga, en el mes de l’any en què més dormida és la part feminal de la persona (a diferència de desembre i en l’hivern), la qual, en aquesta narració, va molt empeltada amb la masculina (l’al·lota i els tres minyons), un signe de caire autòcton.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mestresses i dones que salven l’home i que emparen

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella “Conte del pebrer”, recollida en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, el fill petit del rei (en Romà) troba un pastor que li canvia el vestit de drap fi que portava el xicot per un mantell amb caputxa. Després, el jove “anà a tustar pels masos dient ‘Bon dia, l’amo o Bon dia, mestressa, ¿no els faltaria un pastre?’” (p. 472), o siga, un pastor.

Com que tothom veia que tenia la cara clara i les mans netes, pensaven que deixaria esgarriar les ovelles. Llavors, “Una dona el volgué ajudar:

-Vés més lluny, fent camí trobaràs tres cirers al davant d’un mas on cerquen un pastre: et podrien llogar.

 

Ell, que se n’hi va de pressa i la mestressa li va fer bon acolliment” (p. 472). Així, per una banda, hi ha la dona que fa valença en Romà i, per una altra, la figura de la senyora ama, qui acull el minyó.

Ara bé: “En aqueix mas, hi venia tot sovint la filla del senyor. (…) És que s’enyorava tota sola al castell, sense companyes. S’encertà que vingué aqueix dia i la masovera li contà com havia llogat un pastorellet (…), qui tenia la cara i les maneres d’un senyor verdader, hauria de tornar al vespre per al veure” (p. 472). En altres mots, la princesa (na Mancineta) també s’atansa als senzills, al poble (ací, representats per la masera i pel pastor).

Igualment, en veure’s els dos fadrins, s’observaven: “ell, de sa bellesa; ella, de la distinció de les seves maneres” (p. 472).

Més avant, hi ha uns passatges en què el fill del rei (acompanyat del ramat, i ell, al capdavant) s’acosta a una font i a un arbre (dos signes femenins) i la dona serà qui el salvarà, qui li donarà lo que ell ha de menester: “I les va deixar en una coma d’herba fresca. (…) A vora d’una font amagada sota l’arbreda, el pastoret va dir:

-Per la virtut (…), que sigui jo un cavaller vestit de plata amb un cavall ensellat de plata” (pp. 472-473): ell és cobert per un detall femení (la roba d’argent, una color obscura) i el cavall és fosc. Això li aplana el camí perquè ell guanye: “poc temps després, van veure arribar al castell un cavaller emplatiat (…), qui guanya el combat i desapareix com havia vingut” (p. 473).

En un fragment posterior de la rondalla, la jove Mancineta comença a pensar que eixe minyó (en Romà) li fa qüestions curioses.

Respecte de la masovera (na Caterineta), representa la mare intuïtiva i que encerta: “no sabia què pensar i, més es mirava el pastor nou, més entenia que no era pastor (…) li feia una vida de senyor perquè en tenia les maneres” (p. 473), és a dir, que la madona, a més, recompensava en Romà.

Cap al final del relat, el fill del rei tenia una ferida en el peu i la Caterineta capta que tortejava. Per això, demana al noi:

“-Senyor Romà: ens vol mostrar el seu peu?

Es veié descobert. La Mancineta ja corria per a fer venir un metge del castell. (…) I tots s’hi ajudaven. Quan fou curada la nafra, els agraí la pena que feia:

-I ara, la veritat, ja la sabeu… Sóc el cavaller del torneig” (p. 474). Una altra mostra en què la dona (ací, una mestressa i una noble jove) salven un home (el xicot).

Finalment, ell es posà genoll en terra i diu a la Mancineta: “Em faria plaer de veure el meu pare” (p. 474), ella li ho accepta i, a més, el pare hi va venir de pressa. El fill no s’havia mort.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb reis generosos, amb bona sensibilitat i pietosos

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat, i triada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), és “La font d’Oli”. En primer lloc, direm que es capeix l’arquetip del rei i que ho fa en nexe amb els Pobles matriarcalistes. Així, en un país tot d’oliveres (u dels arbres més típics dels Pobles mediterranis), en els dies més escurçats de cap d’any, “entre les branques movedisses, alternaven les cobles i perlejava el riure del jovent, mentre queien, plic i ploc, els manats d’olives” (p. 467). El fet que, durant les tasques (en aquest cas, agrícoles) es cantàs, ha estat un element propi de les cultures de caire tel·lúric.

Nogensmenys, molt avançada la primavera, “El rei del país, qui vivia en un castell quitllat[1] en un roquetar, fou assabentat per fi de la misèria del poble i en tingué pietat. S’encertava que s’havia molt bé proveït d’oli l’any d’abans. La filarella de gerres encara plenes feia goig en el celler i en volgué fer aprofitar la gent. Manà al seu majordom de fer fer la crida: que rajaria una font d’oli on tots podrien pouar de franc una vegada, el dia vinent, de sol ixent a sol ponent.

Era pel juny, quan el dia es menja la nit de tot cap i, a l’alba, tot el poble era a l’espera (…) quina processó pel caminet que menava a la font d’un dia! Gerres i gerricons, olla i ferrada, perol o caldera, tot era bo a emplenar d’aquell oli de sabor enyorada” (p. 467).

Així, el monarca, en lloc de fruir només ell i els seus alts càrrecs o els qui viuen més pròxims i de manera contínua al sobirà, decideix compartir part de la seua riquesa que havia estat reservada per a altres moments i, de pas, els habitants del regne hi tenen accés. A banda, com que no és un escanyapobres, el detall esdevé u dels dies més llargs de l’any i, de rebot, no sols hi hauria més temps perquè els seus súbdits en poguessen arreplegar oli, sinó que més persones podrien endur-se’n. En resum, un home generós i amb bona sensibilitat.

A més, “Una pobra dona que s’havia aixecat quan llostrejava per a anar a fer llenya i que no havia sentit la crida del vespre, perquè vivia en una caseta molt retirada a prop del bosc, anà cap al tard a casa del forner a portar un feix de llenya i a cercar pa. Aquí només es parlava de l’anar i venir de la font d’oli. (…) La font rajava gota per gota quan hi parà la terrissa. Mentre vigilava el degotadís d’oli, passà el fill del rei. Encara jovenet, no tenia apresa la pietat del pobre i s’exclamà, rient i burlaner:

-Que us ha deixat enlluernada la posta del sol? Ha passat l’hora d’emplenar l’olla!” (pp. 467-468).

Per tant, hi ha una anciana, amb força, que, enjorn, fa faenes per a la casa i que, en caure el sol, torna al niu. Adduirem que, en aquesta narració, la vellesa i la pobresa van unides i que, com veurem més avant, la saviesa de la provecta i la seua vigor seran la compensació al fet de no haver pogut prendre més oli del que li era necessari.

Igualment, com en altres relats, es plasma que els majors han de ser ben tractats i que encara poden tenir capacitat de decisió i d’influència en els altres. Això fa que el minyó haja de superar unes quantes proves… en què les dones (unes fadrines) li indicaran què haurà de fer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Dret.

Bones administradores, hòmens líders i pares que eduquen

General, , , , ,

Una altra rondalla compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), i amb signes matriarcals, és “En Pipetis”, pareguda a la d’altres fonts. Així, hi ha un personatge bord (en Pipetis, qui, a banda de dedicar-se a la cacera, és ferrer). A més, Nostre Senyor i Sant Pere passegen pel món i “volgueren comprovar la bona voluntat” (p. 463) d’aquest caçaire. Com que el Mestre i el sant ja el coneixien, les portes del cel li les havien tancades: “Cada nit juga que jugaràs. El ferrer, per a pagar els deutes del joc, se n’havia fet les darreres lluïses guardades de temps per la mare en la mitja negra sota els llençols del cim de l’armari, les vinyes de la plana, la blanquetera i els ermots de la garriga. Un dia de pèrdua més gran, (…) s’havia venut l’ànima al dimoni, en canvi de pessetes” (p. 463).

O siga que el narrador indica que, així com en Pipetis feia juguesques, sa mare havia estat previsora, puix que havia alçat monedes, les havia desades en terreny femení (la color negra i la mitja com també en l’armari). Afegirem que l’armari, junt amb la roba, és u dels símbols que van units a la prosperitat. Mentrestant, ell havia perdut fins al punt que les terres eren ermes (no fructificaven).

Passa que en Pipetis (el ferrer) no escoltava Sant Pere, però, després de veure Nostre Senyor (qui li fa unes propostes que ell sí que acull), la cosa li anirà millor:

“Quan hagué passat la ribera, Nostre Senyor, amb veu dolça, va dir:

-Pipetis: no et donaré ni or, ni plata. Et faré els tres dons que desitjaràs.

No s’ho fa dir dues vegades, en Pipetis:

-Jo voldria que, amb la meua flauta, pogués fer ballar tot ço que voldria.

-Bé -respongué Nostre Senyor” (p. 463).

Per tant, com en altres relats vernacles, el caçaire es considera capacitat per a fer de líder i que molta gent el seguesca. Igualment, li demanarà un fusell i un sac (perquè hi fes entrar tot lo que li vingués a bé, p. 464).

Quant al paper de la flauta, apareix quan diu “per a fer ballar les minyonetes (…) aqueix ball dels ocells” (p. 464) i que “la flauta els feia rondinejar de valent; i el cop de fusell no mancava el peix més gros” (p. 464).

Altrament, el diable “no se’n podia avenir de veure que en Pipetis, de magrelenc i mal girbit que era, es feia a poc a poc més gras, tot un senyor amb bossa sempre plena” (p. 465) i, com que vida tan xalada ha de tenir fi, “Arribà l’hora de complir aquells mals tractes passats amb el dimoni” (p. 465).

En acabant, com en altres contalles, el ferrer guanya la mà al diable. Ara bé, no farà a Déu, ni a Sant Pere, perquè no l’acolliran en el cel; i, al capdavall, en Pipetis es mor.

Com a remitjó, un poc després d’haver estat narrada aquesta contarella, la folklorista ens comenta que, “Quan tenia uns cinc o sis anys, vaig sentir a casa la rondalla d’en Pipetis. La contava la Françoise  Soubrà, Roca, de casada, nascuda a Illa en 1870. (…). El pare d’ella, Pere Soubrà, l’hi havia ensenyat. Descabdellaven les rondalles en les vetllades passades junts amb els pastors, al mas de Bret” (p. 467).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas a la joventut i sobiranes tolerants i matriarcals

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “Un pobre home…”, en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, copsem que les germanes “Van tustar a la porta i n’eixí una geganta que no feia mala cara.

‘-Ens voleu donar recer per a la nit i treball per a demà?’ -diu la Finota. (…) ‘-Ens amagarem de nits i, quan l’amo serà a fora, treballarem” (p. 455).

Com a mostra del caràcter arriscat de les jovenetes, “L’endemà, a punta de dia, quan el gegant se n’anà per les seves, la geganta obrí el forn i les minyones es posaren al treball. L’Eulàlia se’n va a l’aigua; la Roberta, escombra; la Finota vol pastar” (p. 455).

Sobre aquest passatge, és curiós que la xica més petita encaixe amb el refrany “Ell s’ho pasta, ell s’ho cuina”, fet per la fa germana en cap de totes tres.

A més, en un paràgraf posterior, na Finota és qui “va trobar una clau i, al bell fons, un bagul que la clau obria. Veu a dintre una roba de sol, una roba de llum, una roba d’esteles i sabatetes endaurades tot just a la mida del seu peu petitet. La setmana d’abans, a casa seva, havia sentit una crida: que es faria al palau un ball al qual tot el jovent del país era convidat” (p. 456). Tocant a aquestes línies, la solució és en el fons (en la mare, en el bagul) i va adjunta a una ponderació simbòlica (sol i lluna; estels i sabates, això és, cel i terra) i, al capdavall, passa a lo tel·lúric (la vida terrenal que empiula amb el sobirà, qui dóna una oportunitat a tots els jóvens).

Després, un personatge femení i ancestral (la padrina i no, com ara, la Mare de Déu, la qual hauria substituït un personatge pagà) li farà costat, exerceix el seu paper de mare i és plasmat de manera positiva:

“-¡Padrina, padrina: ajudeu-me!

La padrina és ja rere la porta, mudada de dona vella, i li ensenya una bonica carrossa amb cavalls blancs. Li encomana:

-Cal eixir del ball abans que hagi acabat de tocar la mitja nit.

Ella abraça la padrina dient-li que ja pot ser confiada” (p. 456).

Tot seguit, com en altres relats, el príncep veu que la joveneta ha perdut la sabateta daurada. Aleshores, com que no hi podia entrar la sabateta a ningú, el cap d’estat opta per una idea, possiblement, a penes present en contalles d’aquest ram:

“-Doncs aniré jo amb vosaltres fora vila i passarem en totes les cases” (p. 457), o siga, el sobirà i els seus acompanyants.

Afegirem que, en aquesta narració, les filles no van acompanyades de cap personatge adult (ni de la mare, ni del pare) i, ben mirat, les dues germanes més grans no tenen enveja de la més xiqueta (na Filona). Així, el príncep diu que vinga i “Els vailets la van a cercar. En la sala, li amiden la sabateta, tot just feta pel seu peu petitet. Ella en mostra l’altra, la qual porta a la mà, i se la posa rient. La padrina ix (…) i , d’una paraula, la vesteix d’una roba que té totes les colors de l’arc de Sant Martí” (p. 457).

En nexe amb aquests darrers mots, l’acte de lo que podríem dir “coronació” (recordem que la corona és circular i, així, femenina) 1) és realitzat per una dona (la velleta), qui, a banda, 2) la muda (li fa valença) i 3) no consisteix en una cessió de poders, sinó que la provecta ha considerat que la jove ha de ser una sobirana tolerant (el detall de l’arc esmentat). Per consegüent, l’anciana posa la seua confiança en una regina… de caire matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiquetes que passen a l’adolescència, en grup i velles que les emparen

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que hi ha en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), és “Un pobre home…”. Així, un pobre home es guanyava la vida com a llenyater i “Un dia, sense dir res, deixa la dona a casa amb els tres nens més petits i es va fer seguir les tres filles: l’Eulàlia, la Roberta i la Finota. Les va menar molt lluny, en una contrada que no coneixien, i les deixà en un alzinar” (p. 455) i ho fa amb el pa que hi havia en casa perquè, “així, no es moririen de gana el temps de s’espavilar per a trobar recer” (p. 455). Com podem veure, el narrador associa la dona amb la protecció cap als més febles (ací, els xiquets) i la fortalesa va lligada a les xiques, en qui el marit, encara que les deixa, confia que sabran valer-se per elles mateixes per a tirar avant. A més, les considera deixondides, preparades per a la vida.

Cal dir que, en aquest paràgraf, els personatges més menuts són masculins i que els que podríem dir més voluminosos i amb més anys són femenins, un detall que apareix en més d’una contalla de tradició catalana.

Més avant, les xiques veuen que el pare no fa acte de presència (potser perquè totes tres, d’alguna manera, entren en l’adolescència i perquè la més gran passa a la joventut) i, de fet, ell ja no figura més en el relat. Llavors, en un bosc espés, la germana més petita (na Finota), qui farà de capitana, “digué que calia al mig de la clariana fer un clot i que sembrés un aglà que li havia donat la seva padrina, en cas de necessitat.

Vet aquí que, de l’aglà, en surt a tot arreu un arbre que, amb un ruixat i, després, amb el sol calent de fi de tarda, es posa a créixer, talment que fou l’arbre més alt del bosc. Cal dir que la padrina era bruixota per a tenir tal aglà” (p. 455).

Per tant, com a resultat de l’eixart entre les xiques (la jovenesa) i l’àvia (la vellesa), entre l’aigua (necessària perquè puga arrelar un arbre en la terra i tenir vida) i el sol (el qual facilita que cresca la vegetació),… totes tres van amunt. Agregarem que, tot seguit, el relator fa una mena d’agraïment al paper de la velleta.

En acabant, la germana gran i la mitjana s’encamen al roure, però, altra vegada, la més xiqueta (na Finota) és qui adoba la situació: “La Finota, la més petita i la més eixerida, s’encama al roure, arriba al bell cim de l’alta branca i diu:

-Jo veig rama i cel i ocells i, allà, una claror.

-‘Doncs, anem-hi’ -diuen les germanes.

Tot caminant, van arribar on hi havia la claror.

 

Era el castell del gegant” (p. 455).

És per això que, per una banda, qui fa de líder (na Finota), exerceix de cap de colla i, altrament, les altres la reforcen i les accions són fetes conjuntament, motiu pel qual la gran i la mitjana responen com qui acull bé lo que ha exposat el més avançat i, ben mirat, accepten la figura del caporal. Aquests tractes són signes matriarcalistes junt amb el detall que, no per tenir més anys, el més gran dirigeix l’equip, sinó el més preparat i que, alhora, és més aprovat pel col·lectiu. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Filles grans que fan de mare i filles petites arriscades

General, , , , ,

No deixarem fora que, en nexe amb germanes que feien el paper de mare, és present en la rondalla “La més petita”, compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969). Així, “En una gran casa pagesa, vivien cinc filles amb el pare i amb la mare, totes cinc eixerides i boniques. La més gran complia els disset anys, quan la més petita en feia sis. La mare els acostumava al treball i eren dòcils i bones minyones.

Un dia arribà una lletra de les Amèriques, portant noves que un oncle de la mare s’havia mort i que ella havia d’anar a recollir l’heretatge. Un viatge tan llarg no espantava pas la dona, qui era molt decidida, mes li dolia deixar les filles i el marit. Acomiadant-se amb recança, encomanà a la més gran, qui era l’Esteveta, de menar la casa del millor que podria com ho tenia ensenyat; a la segona i a la mitjancera, Jerònima i Quimeta, de fer els llits i de fregar els plats; i, a les darreres, la Cristina i la Mancineta, de creure la més gran i de fer bondat” (p. 451). Com podem veure, la germana de més edat passa a un paper important, mentres que el del pare és secundari, fins al punt que ella és qui substitueix la marona (en lloc de fer-ho el marit) i, d’aquesta manera, n’Esteveta (amb disset anys) exerceix de directora i el càrrec no és cedit de mare a pare (tot i que l’home encara viu) i, per això, eixa mena de successió és via femenina, un tret matriarcalista.

Altrament, n’Esteveta, com a mare, el desenvolupa i, “Aviat, la més petita repotegà que l’Esteveta la feia anar al llit massa d’hora, com les gallines al joquiner. Una nit, al moment d’anar a dormir, s’enfadà d’allò més i eixí amb aqueix trencat:

-N’hi ha prou de ser la més petita i de sempre escoltar: ara vull ser la més gran.

-Sí que te’l vendria, el plat de llentilles -digué l’Esteveta; i li contà la història d’Esaú i de Jacob.

La nena escoltà com sabia escoltar una rondalla (…), mes no es desdigué de la seva cabòria:

-Vull ser la més gran: sóc jo qui manaré.

-És que has de saber que, per tenir els drets, segueixen els deures-respongué la Jerònima-. Et pertocaria de t’aixecar la primera i d’enllestir la feina.

-Això rai! -féu la nena resolta-, no em costa pas de matinejar” (p. 451).

Per tant, la primera de les germanes fa d’educadora, de transmissora de la cultura tradicional i recorre a un passatge bíblic de dos germans bessons.

Més avant, la més petita es deixondí i, “decidida com el vespre, saltà del llit” (p. 451) i lliga amb la marona (el vespre i, més encara, la nit, els moments de més foscor del dia).

Passa que, malgrat que la xiqueta no assoleix el seu objectiu, quan torna el pare i la veu, ell li demana:

 “-I, com et va, mestressa? (…) Jo que ho prenia de broma: ¿com t’ho has fet per t’aixecar tan dematí? Bé n’ets, d’espavilada! (…).

La nena (…) es recolzà en els braços del pare:

-Diguis: ¿tornarà aviat la mama? Pensi que esperaré un poc per ser la més gran, perquè, a ella, li faria pena quan tornarà, que no fossi la més petita…” (p. 452).

Per consegüent, la funció paternal apareix al capdavall del relat i ell no és qui marcarà què farà la filleta (na Mancineta), sinó que l’al·lota ja ha pres la seua decisió: amb el temps, la noieta portarà les regnes de sa vida. Això sí: caldrà esperar fins que siga com n’Esteveta (la germana gran, de dèsset anys i que ha fet de cap de colla, almenys, dels fills i, en bona mesura, de la casa, puix que l’ascendent a penes hi és).

Com a afegitó, el 31 de juliol del 2026, Montserratp ens escrivia aquests mots en Twitter sobre part dels temes del relat: «I esposes que fan de mares dels marits quan envelleixen».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Música matriarcal del Rosselló del primer quart del segle XX

General, , , , , , ,

 

Música matriarcal en el llibre «Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969).

En aquesta obra, hi ha rondalles en què apareix el tema musical i, fins i tot, cançons. Així, en la contarella “El poder del cant”, comença dient que, “Al primer decenni del segle [ XX], Nofre era un sabater de bona anomenada. (…) Quan comença una cançó catalana del temps vell, la seva filla, que les té ben apreses, canta a mitja veu, fins que es despunti un cant tan clar que ni un passarell. (…) en Nofre, per als més joves, cantava ‘La Margarideta rega l’enfalga’ i una rondalla encadenada: ‘Vaig dir a la vella que me dongui coca’. L’Angelica era somniosa…” (pp. 444-445 i 447).

En un passatge de la plana 447, dues dones (la Caterineta i l’Esperança), ja d’edat, cullen olives i na Caterineta diu a n’Angelica:
“-(…) Canta, filla, que ja te seguirem. Per te donar cor, cantaré primer corrandes d’Illa i dels voltants:

‘A Illa, són les boniques, les nines de Sant Miquel;

a Bula, són les trempades, si son molt escampillades;

a Rodés, les salta-rocs han sentit el violí;

a Vinçà, les rovellades, totes s’han arramassades.

 

Les minyones de Corbera,

si ne van de cinc en cinc,

porten flocs a les sabates

per enganyar els fadrins’.

 

-Rebràs una pedregada d’olives, Caterineta: mira que n’hi ha una que ve de Corbera ací; i una de Vinçà.

-Ja ho sé que fan pler de mirar, prova que la corranda pot ser mentida -respon la cantaire-. Ara, Angelica, t’escoltem.

I, d’un oliu, s’aixeca la veu d’or:

‘Quan jo n’era petiteta,

en tenia molt, d’aimadors;

i ara, que sóc grandeta,

jo ne tinc fora que dos:

lo un és un fadrí sastre;

l’altre n’és un teixidor.

Me’n vaig a l’horta de mon pare,

jo ne culli un ram de flors.

Si doni les flors al sastre,

el teixidor serà fellós.

Ni sé com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor’” (pp. 447-448).

 

Sobre aquesta composició, hi ha una nota (p. 448) que, per exemple, posa “Al mecanoscrit de 1962, la Mancineta cantava una altra cançó del mateix capítol: ‘De matinet, em vaig llevar… Rossinyol, bon rossinyol, quin consell me vols donar’”.

Tornant al camp de les oliveres, Simona Gay afig “I, sense esperar més, comença ‘El pardal’ que la colla canta d’una sola veu: ‘Voldríem oir Tot a vora de la mar prega la Caterineta. D’aquesta cançó encativadora, se’n destaca una estrofa:

‘Mariner se posa a cantar

cançons molt belles (bis)

i, amb el cant del mariner,

s’ha adormideta,

s’ha adormideta’” (p. 448).

 

Quant a aquesta cançó, al capdavall del relat, capim que la xicota (l’Angelica) és abraçada per una dona i que la jove salva l’home: “Entenia que val més una minyona fresca, honesta i valenta (…):

-T’has ben llestat la promesa, Jaume!

Ell explicà el miracle de la cançó que l’havia guarit d’un mal d’amor per li fer trobar l’amor verdadera” (p. 450).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.