Arxiu d'etiquetes: oracions de benedicció

Religiositat matriarcal, marededéus que emparen, maternals i comunidors

General, , , , ,

Una altra pregària en què hem copsat signes matriarcalistes és “Anant pels camins (E)”, quan, en la introducció prèvia, hi ha que, “Abans del 1900, la Maria Sardà era revendaire d’hortalissa, que portava d’Illa a Vinçà” (p. 140), en altres mots, que aquesta dona nascuda en 1863 era una revenedora i, així, una emprenedora.

Quant a la part religiosa, en haver-la escrita, diu que “El país català és molt devot a Sant Sebastià” (p. 140), el qual, segons l’obra “Santoral apòcrif”, de Gabriel Bibiloni i editada en el 2024, té la festivitat el 20 de gener i és “Un sant que realment dóna per a molt” (p. 214), molt estés per les terres catalanoparlants i no cal dir que associat a una de les estacions femenines: l’hivern, símbol de la vellesa.

En una entrada posterior, “Anant pels camins (H)”, apareixen tres marededéus i un sant (Sant Antoni) i un detall que ens porta a l’any 942, quan hi ha documentació d’una casa fortificada amb nom “Doma Nova” (això és, amb lo que podríem dir la “Casa Nova”), ara en nexe amb el santuari de Rodès (en la comarca del Conflent):

“La Mare de Déu de Domanova

que me dongui bones noves.

La Mare de Déu de Vida,

que nos conservi la vida.

La Mare de Déu de l’Ajuda

nos sigui de bona ajuda

i que Sant Antoni

nos guardi de fals testimoni” (p. 142).

 

Per consegüent, la dona és la transmissora del present, la marona que dóna vida (maternitat) i l’auxiliadora, la protectora. En escriure aquestes línies per primera vegada, el 20 de setembre del 2026, remembrí quan ma àvia materna (1910-2000), en haver fet més de huitanta-dos anys i, potser, els huitanta-cinc, estava uns dies en cals meus pares (on vivíem els parents i els fills) i algunes vegades deia “Mare, mare…”. Doncs bé: quan hem tret el tema, alguns participants en la recerca ens han afegit que ells conegueren fets pareguts, fins i tot, indistintament de qui demanava empara al familiar femení de la generació anterior.

A continuació, ens endinsem en el punt “Pel temporal”, dins de les pregàries. Molt prompte, entra en l’afer dels conjuradors, dels comunidors, de les benediccions i altres detalls als quatre vents i ens diu que la seua arrel era pagana: “De Santes Creus de maig fins a Santes Creus de setembre, cadascú, als seus dies, eren obligats ‘a pujar en el conjurador de Sant Esteve, per a beneir lo terme’.

De principi, el conjurador és un petit edifici quadrat, obert en cada caire perquè el capellà pugui beneir els quatre punts de l’horitzó. Era a prop de l’església o a la plaça, o a l’entrada del vilatge o al corn de l’era de la comuna. (…) El d’Èvol, molt antic, recompost en 1950, és fet de dues arquetes al davant de l’església. El poble comprenia amb el gest de la benedicció el sentit de la pregària, si no entenia les paraules; trobà les seves pròpies pregàries, sobretot, quan es perdé el costum de pujar ‘al conjurador per mal temps’” (p. 148).

Com podem veure, es fa entre el mes de la primavera lligat a la Mare de Déu (maig) i el mes en què comença la tardor.

No deixarem fora que el comunidor a) era en un lloc pròxim al poble, a la gent, a les arrels, un signe matriarcalista; b) en alguns casos, a poca distància del temple de l’indret (com ara, de la vila) i c) que el llenguatge gestual formava part dels actes i, més d’una volta, facilitava que el poble interpretàs què deia el capellà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pregàries a la Mare de Déu i als protectors dels llauradors

General, , , , ,

Unes altres pregàries matriarcalistes, i amb el paper de la marona com a aliada dels fills que la tracten bé, són dues relatives a l’Àngelus (una oració que es diu de matí, a migdia i en el vespre) i a l’inici de l’eixida del sol. En reproduïm alguns fragments:

“Àngelus (A)

(…) A la fi de l’Àngelus, es diu:

‘Déu vos salve, alta Regina,

 tot lo món, a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu.

 

(…) Àngelus (B)

(…) Alabada sigui la Mare de Déu.

Tot lo món en té, Regina,

tot lo món,  a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu” (p. 98).

 

Com podem veure, en els versos de la primera, la dona (ací, la Verge) rep la consideració més alta que li podrien donar en una cultura: la de Reina. Lo femení, per  tant, és per damunt de lo masculí.

A banda, tothom la té per madona (s’hi inclinen) i ella, com a recompensa, els il·lumina amb l’esperança del fill (el lligam entre la part maternal i l’associada a la llavor que és colgada en el camp, en aquest cas, connectada amb el vespre, com si ho fos el Nen Jesús amb l’arribada de Nadal). I més encara: hi ha un eixart entre la part masculina i la femenina (Nostre Senyor i Nostra Senyora).

En canvi, en la segona versió de l’Àngelus, no apareix el personatge masculí (almenys, en les línies seleccionades), la Senyora és lloada i… el Fill (Jesús) torna a fer acte de presència.

Adduirem una mena de nota de la folklorista Simona Gay, molt en línia amb la primera impressió que em féu en llegir aquests versets: “En aquesta pregària, el món s’inclina devers la Verge, mare de tota claror, com l’anomenava el meu germà J. S. Pons. Ho he recollit de la seva boca. Ella ens dóna l’única llum: el Fill de Déu. Els catalans sempre han expressat llur amor a la Mare de Déu” (pp. 98 i 100), un detall que empelta amb la tradició matriarcalista catalana.

Com a darrera pregària d’aquest subgrup, en “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha “Germana de l’alba…” (p. 100), la qual m’evocà un comentari de ma mare sobre Quico Guillem Fluixá (1838), el padrí patern de son pare (1906). Així, les dues primeres línies diuen “Germana de l’alba / que Déu, de l’alba, cria” i, d’aquesta manera, la criança del jorn és unida a la infància (o siga, a la primera claredat del sol ixent).

Sobre aquesta cançó, l’estudiosa catalana agrega una nota de Joan Amades: “la cantaven els segadors ripollesos en albirar el sol per primera vegada i abans de posar-se a la feina. Solia iniciar-la el cap de colla, descobert i de cara al sol i, a voltes, àdhuc, agenollat” (p. 100).

Doncs bé: revenint al meu antecessor nascut en 1838, ma mare (durant l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020) deia que, “moltes vegades, arribava l’avi [ Quico] a casa i desenganxava el carro, l’animal. I la dona li deia coses, li parlava, li demanava… I ell no li responia. I [ ella] tornava a demanar-li i [ ell] no li responia. A vegades, a la tercera, [ l’avi Quico] li deia:

-Però, dona, ¡espera un moment, que acabe de resar!”. Uns anys després, per exemple, ens afegia aquests mots per telèfon: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força” (19 de gener del 2023) i “Hi ha gent que, com que viuen de la terra, la miren com una cosa sagrada, la tenen completament incorporada a la vida” (12 de març del 2024).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Oracions al despuntar del dia, de caire matriarcal i ancestrals

General, , , , , ,

Pregàries en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, compilades per Simona Gay (1898-1969).

En aquesta obra, hi ha oracions que ens evoquen unes que veiem en una rondalla valenciana arreplegada per Joaquim G. Caturla i, igualment, uns versos que ens plasmà Jose V. Sanchis Pastor (de Benigànim, una vila de la Vall d’Albaida). Però, tot seguit, començarem per una que n’hi ha transmesa per Teresa Oms (1883-1965) i que hem considerat naturalista: “Al salt del llit (A)”. Diu així:

“Déu nos do bon dia,

pare, mare i tot lo món.

Alabat sigui el dia

i el Senyor que ens l’envia.

Alabada sigui la lluna

i el Senyor que ens la dóna.

Alabada sigui la serena,

a la mar i a les arenes.

Alabat sigui el nom de Jesús,

Pare i Fill i Esperit Sant” (p. 88).

 

Com podem veure, predomina el simbolisme femení (la dona, lo tel·lúric i lo aquós): la mare, la lluna, la serena, les arenes i la mar.

A més, la folklorista catalana posa que Teresa Oms li la digué i que “Una filla de Teresa Oms, que es diu també Teresa, em va dir en 1960, sense canviar una paraula, una part de les pregàries que jo havia recollides de sa mare en 1939 (…). Aquí és la saba secreta de la tradició, més viva que no ho sembla” (p. 88). Per tant, l’havia apresa com la mare.

Uns altres versos del mateix ram són “Al salt del llit (B)”, la qual lliga amb uns bascs que recull Mª Carmen Basterretxea, per la seua senzillesa i perquè són en nexe amb signes quotidians (com ara, el nou dia i obrir la finestra, p. 59): “Més breu que la primera és la pregària de l’alba recollida en Conflent.

Obrint la finestra:

‘Beneït sigui el sant dia d’avui.

Beneït sigui el sol,

beneïda sigui la lluna,

beneït sigui el Déu que ens la dóna’.

 

1937. Maria Sardà.

És l’agraïment que rajava del cor al despertar” (p. 90). Això sí: a un despertar en què intervé lo celestial i lo feminal (tant l’home com la dona hi estan presents) i uns mots que no van cap a Déu, sinó cap a la divinitat que envia adoba eixe moment del dia.

Altrament, en l’oració “Quan el sol me toca (A)”, com si fos un pare que s’atansa a la cambra a indicar als fills que cal llevar-se, hi ha un tractament pròxim a lo maternal cap al sol (“Solellet”) i la folklorista agrega que, qui li havia recitat els versets, Maria Thués, nata en 1863, “deia la seva pregària de seguida que veia el sol, ‘sigui a la cambra, sigui a la cuina’, deia ella” (p. 90).

El fet que es dedicàs una pregària a coses tan simples, del dia rere dia i, a banda, com un eixart amb la mare, em remembraven que, com deia ma mare respecte dels seus avis (nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX), “Es vivia de la terra” i, de la mateixa manera que amb els sants que protegien la terra de les pedregades i de lo que la pogués malmetre, calia ser-los agraïts. Una religiositat matriarcalista, en què els personatges bíblics són terrenals i planers. I tot açò, fins al punt que, com copsem en “Beneït sigui el sol (C)”, “A Sant Miquel de Llotes, un home de la llei vella, que no sabia de lletra (…), havia guardat d’un passat antic (…). Hi ha com un record d’una creença ancestral, en les pregàries populars que beneeixen el sol” (p. 92).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones (sobretot, mares i àvies) que han deixat empremta i molt obertes

General, , , ,

 

Frases, refranys i detalls preferits que, procedents de l’àvia, o bé de la mare, han deixat empremta.

 

El 5 de març del 2022 posí en Facebook un post que incloïa “De les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quina és la frase, o bé el refrany, o bé el detall preferit que en recordeu o bé que, fins i tot, vos haja pogut haver deixat empremta? Gràcies”.

En el meu mur, el 5 de març del 2022 i posteriorment, ens escrigueren “De ma mare: ‘El que sàpiga la teua mà dreta, que no s’entere l’esquerra’. Refrany castellanitzat, però que m’ha servit molt” (Pepa Benavent Margarit), “Pel poc de temps que vaig tenir una de les àvies, el que recordo més: devia ser l’estiu, veure-la asseguda, envoltada de les seves filles (entre elles, la meva mare) davant de la façana de casa seva, assegudes en sengles cadires baixes, cosint o sargint roba. Era molt dolça” (Ricard Jové Hortoneda[1]), “Molts i grats records puc esmentar, no de la padrina de casa, que va morir abans jo no hagués nascut, però sí de la tieta Maria[2], que, per raons de salut, no es va voler casar i vivia amb nosaltres.

Recordo frases fetes: ‘El que atura el fred, també atura la calor’. Quan venia el matí i, per a despertar-me, obria de bat a bat els finestrons i deia ‘Beneïda sigui la llum del dia / i el Senyor, que ens l’envia’[3]. I, als crits desesperats de ‘Vull dormir més’, responia ‘Ja dormirem, quan serem morts’. ‘Quan serem morts, nooooo’.

Un espectacle, a llavors. Ara mateix, un dolç i entranyable record. Com els he enyorat, als tres: pare, mare i tieta!!

Com els enyoro encara!!” (Rosa Bernat), “’Estàs fet una bossa caliuera’, quan tornaves a casa plorant per una baralla de xiquets.

‘Pollets en [= amb] braga nova i dormirem calentets’. Quan ens posàvem a les faldes de la mare, per escoltar el que parlaven” (Jose V. Sanchis Pastor), “Tot ho sàpigues fer i res tingues a menester” (José Javier Carmona Rodríguez), “La meva besàvia em deia, quan em veia plorar pel xicot, ‘El millor, per penjar’. ‘Tracta’l com un senyor, que et respondrà com un traïdor’. Em va quedar més que clavada i puc dir d’ella que va ser una dona entranyable i va estimar al marit i als fills al màxim” (Montserrat Cortadella), “Jo era molt calorosa i la meva mare em feia portar samarreta, i jo no volia. I, llavors, em deia ‘Qui no té fred, no té seny’. Aquest refrany m’ha quedat gravat” (Pilar Ortiz De Paz), “Quan rebíem la notícia de la mort d’un conegut, l’àvia, i també la mare, sempre contestaven ‘Que Déu l’hagi perdonat’” (Joan Prió Piñol), a qui Jose V. Sanchis Pastor comenta “Joan Prió Piñol. L’àvia meva deia, quan parlava del seu avi: ‘Déu el tinga on s’haja mereixcut’”, com volent dir que… u s’ho ha d’haver guanyat. Més comentaris foren “Idò, ja tornaràs’. Aquesta frase donava tota una lliçó de vida, advertint que si feies, deies o tocaves el que no es podia, tenies conseqüències. Avui en dia, els nins i adolescents estan sobreprotegits” (Xavi Canyelles), “Totes les dites que totes i tots t’han dit, et puc dir que la meva marona les deia. Totes” (Ramona Ibarra), “La padrina, quan preníem malament després d’haver fet alguna malifeta, ens deia ‘Pel pecat, la penitència’. Aleshores, la quitxalla no ho enteníem. Ara, sí” (Rosa Canela Vies), “El meu avi, quan jo anava a dormir, deia ‘Bona nit i bona hora fins demà, si Déu vol. Déu et faci boneta’”[4] (Angels Rosell Nadal), “Era catalanoparlant, però la meua iaia Berta sempre em deia aquesta frase: ‘A la mujer sumisa, cargadla que es una burra’. La pobra, sempre va estar sotmesa al marit, encara que tinguera ‘les claus de casa’” (Mireia Marques Gargallo), “Una àvia em deia ‘No et fiïs de cap home que dugui nas a la cara’” (Isabel Reig Meya), “Tinc records molt bons de la meva família. El pare, afectuosament, deia ‘De llevant a ponent, de la DONA (muller) sigues parent’” (Isabel Reig Meya) i, per tant, l’home acollia bé que fos la dona qui menàs; “La meva àvia, hortolana, nascuda a finals del segle XIX i força geniüda, quan xerràvem tot treballant amb les verdures, si ens aturàvem un moment, ens deia, autoritària:

‘Mans i llenga!, mans i llenga!’.

(‘Llenga’ és com diem a Osona ‘llengua’)” (Ramon Vila Alsina), “’I torna que torna, truja a les cols!!!’. La mare, quan jo insistia en demanar alguna cosa. No ho he sentit a ningú més” (Maria Rosa Vernet).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la participació, alta, amb comentaris que es feren en relació amb aquest tema (durant tres dies seguits), i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Nascut en 1929.

[2] Hem inclòs el comentari vinculat amb la tieta Maria perquè, com molt bé sabem, en més d’una casa, era costum que, fins i tot, visquessen persones que, com la tia Maria, eren de la mateixa generació dels avis i que, en més d’un sentit, feien de pares.

[3] Hi ha una rondalla valenciana arreplegada pel valencià Joaquim G. Caturla, “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí” (p. 23), en què podem llegir que, “Passades algunes hores, allà des de l’horitzó, (…), traspuntà el sol. Llavors, tot seguint el costum d’aquell poble, Joan s’alçà, es llevà la gorra i pronuncià les paraules que se solen dir en aquest moment:

Beneït siga el sol

i tot lo que Déu vol.

Dit açò, el pescador va notar que la xarxa pesava bastant” (p. 23). Un detall molt en línia amb el matriarcalisme.

[4] Les paraules que li deia l’avi podríem associar-les a l’educació matriarcal i, així, veiem que l’home, per exemple, també parla a la neta amb un missatge relatiu a la bonesa.