Arxiu d'etiquetes: «Rondalles populars valencianes» (llibre)

Dones amb iniciativa, emprenedores i que salven

General, , , , ,

Prosseguint amb l’edició a cura de Rafael Beltran, una altra narració en què capim trets matriarcalistes és “Les cuites entre el llop i la rabosa”, amb passatges semblants a altres relats. Així, comença amb temes relatius a la bellesa i a la bondat de la mar Mediterrània, “d’aquests paisatges, vivien aquí, en altres temps, una bona colla d’animals que gaudien dels plaers de l’estada” (p. 102) i passa al llop i a la guineu: “junt a una cruïlla de camins, hi havia un pou d’aigua dolça (…). A aquell pou, es dirigí la rabosa” (p. 103) i, com que la guilla necessitava ajuda, aprofita que passejava el llop, el crida i ell hi acudeix perquè la dona pogués eixir del pou.

Aleshores, com en altres contalles, ell baixa i ella puja i fa camí. En acabant, uns mariners s’hi acosten a l’home i li peguen una bona palissa.

Ben mirat, la dona, deixondida, li diu que “cercava un associat per posar en pràctica el meu sistema de pesca. Si vols, entre els dos, (…) podem pescar (…) i traure bons dinerets amb la seua venda” (p. 105). I el llop ho accepta. Com podem veure, el personatge femení és una emprenedora, porta la iniciativa i el convida a prendre part.

A més, la guilla “s’encaminà cap a la cova-palau del rei dels animals” (p. 107).

Ara bé, com que li apleguen rumors que ell havia parlat amb el monarca i el sobirà envia soldats a per la guineu i la porten a la cort, ella, ja davant del rei, li comenta:

“-Senyor rei: vós heu de fer justícia (…), però, abans de tot, escolteu-me (…). Vull el vostre benestar i que regneu per molt de temps amb la saviesa que vos és natural” (p. 108).

A continuació, el rei permet que li parle i, com que ella li amolla que una pell de llop seria útil per al sobirà, el monarca, com que considera que l’home ha estat desagraït, ordena que vagen a per ell, que li lleven la pell i que li la porten: “Sols cal posar-se-la damunt” (p. 108).

Tot seguit, el cap d’estat, amb la rabosa en la cort, amolla: “Digueu al llop que vull donar-li les gràcies personalment i, només entre, li lleveu la pell i me la porteu -manà el rei als seus soldats” (p. 109).

Finalment, el rei es guareix i, “Convençut, d’aquesta forma, de la innocència de la rabosa, la deixà anar” (p. 109).

I, així, es fa lo que vol la dona, el sobirà es posa de part de qui dóna per inculpat i, tocant al llop, copsà que la rabosa era guilopa i la deixà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, deixondides, que organitzen i que menen

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’antologia de Rafael Beltran, en la contalla “La raboseta, el rabosot i el formatge”, ben estesa, hi ha trets considerables: així, no és la dona que enganya l’home, sinó que, si de cas, ho fa com a resposta a una mala passada que ell li havia fet abans, una diferència interessant. I més: ella lliga amb la frase valenciana “Pensat i fet” (en primer lloc, es pensa i, després, s’actua), mentres que ell n’obra en línia amb la castellana “Dicho y hecho” (més aïna, impulsiu): “Una nit, la raboseta anava pel camp i, en això, s’abocà a un pou. Llavors, cregué veure-hi un formatge, dins l’aigua. Per comprovar-ho, va tirar una pedra a l’aigua. Es va adonar, tot seguit, que es tractava del reflex de la lluna plena” (p. 97). Nit, pou, formatge (cercle i llet), aigua, pedra, lluna…

“Aleshores, la sagaç raboseta es prometé fer una mala jugada al rabosot, el qual la nit anterior li havia furtat de la boca una gallina” (p. 97).

Quan el troba, li fa una proposició:

“-Rabosot: jo sé on hi ha un formatge. Anem-hi i ens el partirem.

-Bo! No perdem temps, que la fam em pessiga l’estómac.

(…) Amb quatre camallades, doncs, van arribar al pou. La raboseta assenyalà el reflex de la lluna:

(…) -Xé! Sí. I ben gros que és! -exclamà l’altre, en mirar l’interior del pou” (p. 97).

El 12 d’abril del 2026, mentres escrivia sobre aquesta narració, vaig capir que, així com el rabosot és prim (i anava unit a la idea de llibertat i a la de cercar), la guineu ho feia amb la d’abundància (puix que ella és qui li comenta de repartir, fet que indicaria que la guilla sí que en té a donar, a diferència del personatge masculí, més en línia amb la figura del captaire).

Passa que “El rabosot, egoista com sempre, va pensar a fer-se amb el formatge i no donar-ne ni un bocí a la raboseta. Tot seguit, doncs, es va llançar a l’aigua: xop! És clar, després de la cabussada, va restar decebut” (p. 97).

Al capdavall, la guineu li va fer la raó:

“-Ets més babau que una col. Això t’ha passat per tal que escarmes i, una altra volta, no sigues tan avariciós” (p. 97).

Tocant a la rondalla “La raboseta bordeta i el rabosot bacorot”, de la mateixa corda i en l’esmentat  “Rondalles populars valencianes”, empelta amb relats en què la dona evita segar i en què ell porta la càrrega de la faena que haurien de fer entre tots dos. El simbolisme de cada animal és paregut al tradicional: ell, càndid; ella, deixondida. Així, “El rabosot era molt fartó; i la raboseta, en canvi, menjava molt poquet. Com que ell estava mig desmaiat, ella va dir al rabosot:

-Saps què podríem fer? Ara que estan tots a la missa (…) i que les dones deuen tenir l’olla al foc, tu vas i fas repicar les campanes i jo entraré per la xemeneia d’una casa, furtaré el dinar, el duré ací i ens el menjarem” (p. 98).

Més avall, la font original plasma que “la raboseta, molt més astuta que el rabosot, era qui s’encarregava de preparar les coses; i ell, molt més soca que ella, feia el que, a ella, li passava pel cap” (p. 98), mots que remarque en negreta i que connecten amb refranys i amb comentaris que ens han fet. Com a mostra, molt avançada la contarella, hi ha un fragment que diu que ambdós passen just a prop d’una bassa i que ell li demana:

“-On vols que ens posem, raboseta?

-Ací, damunt de la paret de la bassa, rabosot” (p. 99).

Enllaçant amb la paret, direm que solen ser de pedra i de fang, dos materials “femenins”; a més, el fet que romanguen damunt, expressa que, si més no, ho devien fer en pla, detall que connecta amb el simbolisme de la dona (així com, en Nepal, la part superior del pal a què és lligada l’elefant femella… és horitzontal, mentres que la del tronc vinculat amb l’elefant mascle, ho fa en punta i mirant cap al cel).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, organitzadores, que menen i la maternitat

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El llop i la rabosa”, molt estesa i amb frases que plasmen signes matriarcalistes: “Això va anar i era un matrimoni que no tenia fills. A l’home, li deien el Llop i, a la dona, la Rabosa, com als seus pares. Ara sabreu per què la muller tenia aquest nom tan ben posat.

Com era costum a la vila, un dia, la dona li proposà” (p. 91).

De manera que la narradora indica que, tradicionalment, la dona era qui presentava les idees al marit, un tret ben reflectit en la cultura vernacla.

A continuació, trau un menjar que, no sols he conegut, sinó que he menjat:

“-Vols que, enguany, fem confitura?

-Ai, doncs bé. –Respongué el Llop. -Fem confitura.

-Mira: la faré de tomata. -Pensà la Raboseta” (p. 91).

Ara bé, com en altres fonts, l’home també participa en les activitats en la cuina. En qualsevol cas, cal dir que aquesta contalla fou publicada en el 2001 en Picanya (una vila de l’Horta de València):

“L’home encengué el foc, hi ficà la caldera i, entre els dos, feren la confitura. (…) Passaren uns dies i la Raboseta, llépola com era” (p. 91), va pensar com se la podria menjar. I, altra vegada, el personatge femení va per davant del masculí: “I en eixos pensaments estava, quan el Llobet li digué:

-Encetem la confitura?

-No, no” (p. 91).

Més avant, la dona fa el paper d’organitzadora i ell la segueix:

“-Demà t‘hauràs d’endur l’esmorzar i el dinar.

-Ai, per què? -Demanà ell, molt sorprès.

-Perquè l’amiga que jo tinc a Alcàsser ha tingut una xiqueta i vol que jo en siga la padrina, i demà fan el bateig. Per això, t’has d’endur els dos àpats i, quan vinga, ja et contaré el que hem fet al bateig.

-Bé, dona, si ha de ser així…

I així fou com el Llobet se n’anà” (pp. 91-92).

Adduirem que, tant el primer xiquet a batejar com també el segon i el tercer,… és una xiqueta i que la dona, contínuament, és vinculada amb la melositat.

Altrament, quan el marit li fa la qüestió, en diferents passatges, com és que ella ha estat nomenada padrina, la Raboseta, guilopa, li diu “Han fet un bateig preciós i jo anava molt elegant!”, “Ai, mira, deu ser que jo tinc gràcia per a això. No sé”, “Ui, molt bé. Tan bonic o més que l’anterior. Preciós!” (p. 92), frases que, entre d’altres coses, empiulen amb la bona consideració cap a lo maternal i, ací, cap al nadó, qui simbolitza l’esperança en el demà i la pervivència. Aquests detalls no els havíem vist tan remarcats en altres narracions de tot l’àmbit lingüístic.

Finalment, cal agregar que, ben avançat el relat, tots dos tornen a fer un dinar junts (p. 93) i, així, no és un signe només en nexe amb la dona, tret que hem trobat en comentaris que ens han fet sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen, amb iniciativa, que menen i maternals

General, , , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal” de Rafael Beltran (ed.).

En aquest recull, bé de contarelles valencianes de terres catalanoparlants, bé de la zona castellanoparlant del País Valencià, a cura de Rafael Beltran i editada per la Universitat de València en el 2007, hi ha narracions amb detalls matriarcalistes. Així, en la contalla “Les desgràcies del rabosot”, un rabosot, un matí, “davallava de la muntanya a una vila en cerca d’alguna cosa que pogués posar-se a la boca. I heus ací que es trobà una ferradura enmig del camí i es digué ‘Ferradura pel camí: bon dia tindrem hui’. Al cap d’una estona, es troba un rastre de botifarres (…), més endavant, es troba un tros de cansalada (…). Més tard, troba una raboseta” (p. 87). O siga que, primerament, apareix un símbol femení (la ferradura) unit a la forma semicircular i a la bona sort associada a lo feminal, un signe que trau el personatge masculí: reconeix que la dona és qui el salvarà.

Després, copsem la botifarra, la qual és en nexe amb la color negra i amb el penis (com hem pogut veure en música vernacla, com ara, de Pasqua). Ara bé: ell ho rebutja tot. I, en veure la guineu, ella li demana:

“-Xe!, com va la vida, compare rabosot?

-Doncs, cada vegada, amb la panxa més buida (…). Baixe a la vila, on espere trobar coses menjívoles” (p. 87).

Llavors, ella, qui, a diferència del company, no era una senyoreta, “li proposa:

-Què et sembla si, mentre jo agafe el menjar a les cases on no siguen els amos, tu vigiles fora i, després, ens el repartim?

-M’agrada la idea -assentí, tot satisfet, el rabosot” (p. 87).

Per consegüent, la dona és qui porta la iniciativa i ell li l’accepta.

A continuació, com en altres relats, mentres que ella resta assaciada, ell és unflat de colps per part de veïns de la vila. Cal dir que, en aquest passatge, ella fa com qui gestiona la casa, mentres que ell empiula amb la vida exterior, tot i que la guilla també ix fora.

Això sí, de forma que la rabosa guanye la mà, com si l’home hagués rebut una bona palissa. I, amb astúcia, la guineu li comenta: “Veges si em portes al be, que no tinc forces per al viatge.

El rabosot, com pogué, se la carregà al llom. Era al colp del migdia quan regressaren cap a la muntanya. El rabosot, pobre, anava costera amunt, amb un pam de llengua fora” (p. 88) i li amolla uns versos amb què sospita que ella ha jugat brut.

Altra vegada, els símbols són ben repartits:  el migjorn, l’home, la força, a migdia; la dona, en eixe moment (qui, aleshores, podria paréixer feble),… és qui dirigeix l’home, no a revés.

En un passatge posterior i, amb la guilla com qui empunya les regnes d’un cavall, ell pensava fer una mala passada a “una bacona voltada dels seus porquets, deixà la raboseta i s’encaminà cap a aquells. La bacona, en veure venir el rabosot, conegué de seguida, les seues intencions. Quan el tingué davant, li féu la següent explicació” (p. 88), amb l’objectiu de salvar els seus fillets i, al capdavall, ell ho acull bé: “Anem, doncs, a la séquia, i els batege i, tot seguit, et menjaràs el que més t’agrade.

-Ho trobe molt raonable. Fes-ho ràpidament, que encara no he pegat ni un mosset en tot el dia” (p. 88).

Finalment, en tocar el torn al darrer dels porquets, la truja tirà el rabosot a l’aigua i pegà a fugir junt amb la xicalla i, en un tres i no res, foren lluny de l’enemic.

I tot, per una ferradura que ell havia desestimat i que li hauria portat sort, si hagués aprofitat lo que li eixia pel camí i que li hauria servit per a menjar i, de pas, per a viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.