Prosseguint amb la contarella “Peret de poca por”, compilada en l’esmentat llibre de narracions valencianes, la dona i el xiquet “Es van enfilar per una escala (…) i van començar a pujar cap amunt. Quan van arribar al primer estatge, van entrar per una porta i van veure una sala grandíssima. Al mig, hi havia un llit d’aquells que calia quasi una escala per a pujar-hi. També hi havia un lavabo amb un pitxer i amb una safa. La calavera va deixar Peret allí i se’n va acomiadar dient:

-Me’n vaig, ja vindré demà de matí!

-Bé, ja em despertaràs en voler! -li va dir Peret” (p. 174). Per consegüent, el xiquet passa a l’adolescència i la dona el presenta en un espai on hi ha detalls femenins, de recepció i en relació amb l’aigua.

Altrament, el noi encara tracta l’oncle dels ossos com si fos una mare i, així, ella és qui té la darrera paraula.

Després, durant la nit, l’al·lot supera unes quantes proves: que el destapen, que senta cadenes que s’arrosseguen i que es dirigeixen cap al corredor (tret que enllaça amb passatges en què els personatges entren en una muntanya) i, de bon matí, en sentir el clergat (perquè era prou normal que, els qui hi dormien, apareguessen morts a l’endemà). Ara bé, Peret agafa la safa (plena d’aigua), arruixa a tots i es gita.

Un poc després, l’oncle dels ossos fa acte de presència, desperta el xic i continua “ensenyant-li les altres cambres de la casa” (p. 175) i, per exemple, el corral, en què hi havia molts animalets; i, posteriorment, un bancalet. En ambdós llocs, el xiquet li diu que son pare els gaudia (“li vindria molt bé”, “el treballaria gustosament i trauria profit a la terra”), uns signes que empelten amb la senzillesa del fill.

En accedir a un celler, Peret diu a l’oncle dels ossos: “Tu, que saps el camí, vés primer. Ací tens el cresol, encés i tot.

Van baixar cap avall, cap avall i, quan van arribar baix del tot, es van trobar amb tres arcons” (p. 175). Aquestes línies podrien evocar-nos les rondalles en què una mà condueix un jove a un interior en què hi ha de tot (ací, a repartir entre ell i altres persones), en què on va la corda, va el poal. Així, la dona (qui porta la iniciativa) li comenta:

“-Mira: en aquest arcó més gros, hi ha doblers d’or. El del mig és de pessetes; i l’altre, de monedes de cinc i de deu cèntims. El dels doblers és per a tu; el de les pessetes, per a les misses dels morts; i l’altre és, per a, quan vinga un pobret, poder donar-li alguna almoina” (p. 175).

Afegirem que, per una banda, Peret es porta la part més grossa; que una quantitat considerable va als avantpassats que ja reposen; i que hi ha cabals reservats per a la caritat a qui li puga haver de menester.

I més: “L’oncle dels ossos li va donar l’escriptura de la casa” (p. 176). Abans d’anar-se’n Peret cap a casa, agafa un sac amb aliments que ell hi fica i, ja en sa casa, amolla a sa mare que ja no passaran fam. Ben mirat, en aplegar-hi son pare, el fill trau tota la farda que hi portava. En veure tot allò son pare, li demana d’on ho ha tret i Peret li respon: “De la casa que vós ja sabeu. (…) ja no heu d’anar a treballar a cap lloc més que a l’hort de la casa d’on vinc” (p. 176).

Finalment, els germanets de Peret agafen un tros de pa i una botifarra i, a més, ell, com a agraïment a la dona (simbolitzada per l’oncle dels ossos), féu una mena de fundació “per tal que els més pobres pogueren anar a estudiar” (p. 176) com també féu ell.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.