Arxiu d'etiquetes: l’arquetip del rei

La sexualitat matriarcal i pagana, amb dones que regeixen, intuïtives i molt obertes

General, , , , ,

Una altra versió de l’arbre del nassos, la qual trobàrem el 21 d’abril del 2023 i en línia amb el matriarcalisme i amb el relat plasmat per Joan Bellmunt i Figueras (p. 150), és el que figura en l’entrada “L’arbre dels nassos (versió en català)” (http://janonomar.blogspot.com/2012/02/larbre-dels-nassos-versio-en-catala.html), publicada el 29 de febrer del 2012 en el blog “Mundos propios”, de Joan Ramon Santasusana Gallardo: “Entre les criatures fantàstiques de les terres catalanes (i d’aquelles que, de vegades, anomenem com Països Catalans), sovint, la gent oblida que, a part dels molts tipus de follets, fades, fantasmes, dracs i moltes altres criatures llegendàries d’aquestes terres, hi ha un petit grup d’éssers fantàstics corresponents al món vegetal. (…) Entre aquestes espècies fantàstiques de vegetals, avui voldria parlar-vos de l’arbre dels nassos, un arbre extraordinari propi de Catalunya i la Catalunya Nord i, específicament, de zones molt concretes d’aquests indrets.

 

L’ARBRE DELS NASSOS

Per les terres del Pirineu francès, alguna persona s’ha trobat l’arbre dels nassos, el qual té tants nassos com dies té l’any; els esmentats nassos tenen forma de fulla i, quan l’arbre es moca, es sotraga d’arrels a copa, totes les fulles alhora, i produeix un so fort com corresponent a tantes mocades simultànies. Aquesta mocada dura com una exhalació i, si bé són molts els que l’han sentida, pocs són els que l’han vista; de fet, aquest arbre és tan escàs que es pot dir que mai ningú no l’ha vist, encara que l’hagin oïda [a] gran distància”.

En relació amb aquest primer paràgraf del relat, direm que l’arbre té a veure amb la dona (l’arbre de la vida), el qual trau fulles (els detalls finals que, junt amb els fruits, renaixen en la primavera). A més, lo matriarcal promou més l’escolta i el tacte que la vista i això, com captem, concorda amb la narració. Igualment, té bona veu i, més encara, ressò. Afegirem que mai no es diu que aquesta mena d’espolsada siga com un senyal de rebuig.

A continuació, llegim que “Una altra llegenda d’un arbre que és conegut com l’arbre dels nassos es trobava lligada a Cervera, al castell de Malacara (Estaràs, la Segarra). Sembla ser que el senyor d’aquest castell tenia un rostre ferotge (d’aquí, el nom del castell) i s’enamorà d’una monja que professava al convent de la Conreria, en el terme de Tiana, a prop de Badalona. Aquesta monja li va preguntar què era el que volia i el captivava tant, per sentir-se tan apassionat. Al dir-li ell que [era] la finor del seu nas, de línia delicada i exquisida, ella es retirà i, al cap de poca estona, sortí desnassada, portant-li el nas en una safata,  doncs no volia abandonar els seus vots”. Per això, podem escriure que l’home és la part dependent en el camp de lo sexual, de lo eròtic, i que la bona olor de la dona (fins i tot, en el sentit d’intuir i de pressentir el futur, més immediat o no) està ben reflectida i en línia amb lo femení, a banda de ser una part del cos que, per la seua forma, fa com els raigs del sol: cap a davant i cap avall.

En eixe sentit, cal dir que la monja (qui ací representa lo matriarcal) fa de capitana, això sí, assertiva, molt oberta (les dues coses poden conviure) i que, encara que no es rebaixa a l’home, sí que s’hi obri.

Tot seguit, el narrador plasma que “El cavaller, esmaperdut, volgué abandonar el convent, però ella l’obligà a prendre el nas que li oferia. I ell, penedit, el va enterrar a prop del castell”. I, d’aquesta manera, no sols la religiosa respecta el pacte (cedir-li el nas, és a dir,  afavorir que ell tinga més olfacte en la vida), sinó que es confirma el pressentiment que tinguérem la primera vegada que escriguérem la versió de l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” (p. 150): que el cavaller hauria passat per una fase de penediment, la qual, ací, sí que s’exposa.

És més: ella li ordena un dictat (això és, la monja regeix la seua vida) i fa que ell li pague lo que, en moltes versions patriarcals, es qualificaria d’una mena de luxúria. Ara bé, sota una visió matriarcalista i no de culte a la mort, sinó de pervivència de la vida: “Nasqué, doncs, en aquest lloc, un arbre d’espècie nova, anomenat l’arbre dels nassos, amb fulles que prenen la forma de nas i són quelcom vermelloses. De la descendència d’aquest cavaller, es diu que va patir sempre d’insuficiència nasal”. Al cap i a la fi, ella sí que havia copsat les previsions i les havia encertades, però no ell, simbòlicament, vinculades amb el nas.

Finalment, “una altra versió diu que tota la descendència de la família dels Malacara es distingien per tenir el nas més llarg que un pam. Fins que un cavaller d’aquesta casta va pregar perquè el seu fill tingués un nas petit; els seus precs van ser escoltats i el nen va néixer amb un nas tan petit i esquifit que el cavaller només va poder exclamar: ‘-Massa n’és!”.

(…) També se l’anomena ‘arbre de foc’, amb motiu del color que tenen les seves flors”, color que té a veure amb la sexualitat, amb lo eròtic (recordem la sang de la menstruació), amb la jovenesa i amb l’atreviment, tots ells, simbòlicament, associats amb l’estiu, com ja ho plasma que les flors siguen de color roig.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei noble, lluitador, de bon cor i molt obert

General, , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El comte i l’ermità”. Primerament, veiem que s’inicia dient que, “Per aquestes terres del Pallars, (…) una llegenda es transmetia de boca en boca i de generació en generació. Era la llegenda ‘del comte i de l’ermità’” (p. 115), tret que té a veure amb l’educació matriarcal. De fet, un poc després, s’afig que “Els avis, tot adreçant-se als seus néts, començaven a contar la llegenda cantant una corrandeta” (p. 116) en què es fa esment al comte Bernat, comte de la Ribagorça i que tenia un braç de ferro i un cor noble i lleial, detalls que empiulen amb lo matriarcalista (per exemple, en relació amb dones nascudes abans de 1920 i que eren fortes i de bon cor).

Ja en la narració, captem que dos hòmens (u, ja vell, el comte Raimund de Ribagorça; l’altre, jove i ben plantat, el seu fill Bernat) es presenten on vivia l’eremita (p. 116). “Van saludar l’ermità i li van demanar si podien aixoplugar-se a la cova que ell ocupava” (p. 116). Podria ser que aquest relat n’hagués substituït un altre en què el personatge acollidor fos femení (recordem que apareix el símbol de la cova, el qual té a veure amb la dona).

De totes maneres, adduirem que l’ermità els va oferir fruits del camp, alguna gla i aigua fresca, i “el fill i el monjo eremita anaven parlant asseguts en unes pedres (…) i aquest el va aconsellar del camí a seguir. L’endemà, quan l’alba despuntava, el jove emprenia camí vers el camp de batalla” (p. 116). Amb aquest passatge, es reflecteix l’educació matriarcal, amb què persones més grans, per mitjà de vivències i d’experiències, orienten i comenten amb els jóvens un tema o més i, en acabant, el xicot, fa via amb el record de les paraules de qui li ha fet de mestre.

La conversa amb el noi fa que el jove siga plasmat com “un valerós lluitador, incansable. Un dia i un altre dia” (p. 117), fins que, sota les ordres d’un altre noble, Galindo Aznar, “va assolir la victòria, derrotant el cabdill Asmet i les seves tropes morisques” (p. 117). Per consegüent, si bé el pare estava envellit i el xicot encara no estava en edat adulta, el noble Galindo Aznar, en aquest passatge, fa de pont entre el noi i l’ensenyament del monjo.

Ara bé, “La gentilesa, la valentia, la bellesa d’en Bernat no van passar desapercebudes a la filla del capitost Galindo, que se’n va enamorar i, aviat, la cosa va acabar en matrimoni” (p. 117). Així, es reflecteix què prima la jove dona i que ella és qui tria casar-s’hi: no ho fa ni son pare, ni cap altra persona.

“Un cop casats, Bernat va començar a preparar la lluita que s’acostava, ja que la seva voluntat era conquerir i repoblar aquestes terres que li havien arrabassat” (p. 117). En altres paraules, el jove era un estrateg.

I, com que moltes persones s’acostaven a la cova i el monjo en rebia noves, resava perquè Bernat pogués recobrar la terra (p. 117). O siga, que podríem dir que, tant el jove com l’ermità mantenen el record de l’altre.

Tot seguit, podem llegir que “Un dia li arribà la bona nova:

-La Ribagorça ha estat repoblada de cristians. La tenda del comte hi senyoreja. Ha repartit terres i corrals, i els blats creixen ufanosos i els ramats es multipliquen. La gent ha recobrat l’alegria gràcies al jove comte i la seva muller, que l’acompanya, els quals són feliços amb el seu poble -li digué un pastor que havia arribat fins on vivia el bon ermità” (p. 117). En aquest passatge, es plasma l’arquetip del rei quan és obert, de bon cor, quan pensa en els altres que viuen en el territori que comanda, etc., trets que enllacen amb el blat, amb els ramats, amb l’èxit en el matrimoni i amb el fet que és acceptat pel poble i que ell considera bé els seus súbdits. 

“Poc dies després, Bernat i la seva esposa feien una visita a l’ermità” (p. 117), a qui el jove volia donar les gràcies. I, l’eremita, adreçant-se a Déu, li diu “he vist un noble cor que senyorejarà amb justícia i bondat en aquesta terra” (p. 117).

I, com que el monjo ja havia fet el seu paper, mor. Però perviu la seua empremta en el jove noble: el xicot continuà “lluitant i repartint terres i bestiar entre la seva gent.

Fou estimat de tothom” (p. 117).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Les dones i la terra, ben tractades i ben considerades´.

General, , , , , , ,

Afegirem que, en el relat “En Malacara i la pell de bou”, també recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, es plasma un passatge amb trets matriarcals. Una nit, un home de bon cor se’n va a un poble a dir que un representant d’un senyor faria regirar totes les cases i prendre’n tot el que tingués aquella gent i que fos valuós. “Un cop assabentats del fet, decidiren, aquella mateixa nit, posar tot el que, de valuós, poguessin tenir, dintre d’una pell de bou que tenien i anar-ho a colgar a un lloc on no pogués trobar-ho mai el malcarat encarregat.

I així ho feren aquella mateixa nit” (pp. 94-95). Per tant, no sols copsem que la reunió es fa de nit (detall vinculat amb la dona i amb lo matriarcal), sinó que els habitants del poble confien en la terra, ja que hi depositen la seua confiança, fins i tot, com a protectora, així com ho fan, com ara, els llauradors i, tradicionalment, el Poble català. Cal dir que, com escriu Mari Carmen Basterretxea (en consonància amb Angie Simonis i amb el llibre “El matriarcalismo vasco”) en l’obra “Europa indígena matrilineal”, publicada per Cauat Editorial en el 2022, “Quant a la banya, cal afegir que el bou i la vaca són animals sagrats en les societats matriarcals. El bou és símbol de fertilitat i generador de vida; i la vaca simbolitza la vida, la terra i és font d’aliment” (p. 40).

En la narració que ve a continuació, “El senyor d’Ivorra”, en la mateixa obra, es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà del símbol de la germanor. Així, un dia, el senyor d’Ivorra i el de Corbins, com que les enganxades i les picabaralles que tenien entre ells, els feien empobrir, “van decidir fer les paus, d’una manera (…) significativa. En signe de concòrdia -com era costum entre els cavallers-, establiren canviar-se les dones. És a dir, la dona del senyor d’Ivorra va anar a viure set dies (un per any que havien tingut hostilitats), amb el senyor de Corbins, i la dona d’aquest va anar al castell d’Ivorra” (p. 95).

Tot seguit, veiem reflectit un detall en línia amb l’arquetip del rei: la prosperitat (simbolitzada en la fertilitat i en el naixement de fills) quan hi ha bones relacions polítiques o, almenys, entre els caps (els reis) i els súbdits (els habitants del regne): “al cap de nou mesos, una i altra van tenir un fill, amb el goig dels respectius marits, ja que cap dels dos matrimonis no en tenia, encara que prou que ho desitjaven. La filla del senyor d’Ivorra era un clar espill de la fesomia del senyor de Corbins, i el fill de la muller d’aquest cavaller era pastat amb el senyor d’Ivorra” (p. 95). En altres paraules, ambdues parts tenien molts punts en comú.

Àdhuc, “Les dues famílies es van reunir i van decidir de prendre les dues el mateix nom, així com també adoptar el mateix escut” (pp. 95-96).

I, finalment, com que havien de posar un nom i els sabia greu haver-ne de renunciar, cada u, al seu, tiraren uns daus a l’aire i, malgrat el resultat, continuà havent-hi avinença entre ambdues bandes. Per això, podem llegir que, “a pesar de les diferents coses que van sorgir, mai més no van tornar a separar-se, ni a tenir picabaralles” (p. 96).

En el relat immediat, “El peix”, recollit per Joan Bellmunt i Figueras en el seu llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, captem característiques en línia amb el matriarcalisme, com ara, l’estima per la terra. Al principi, veiem que, en Montfalcó, la gent lluitava “per a defensar el seu poble” (p. 96).

Més avant, copsem que, des de fora, els temptaven a rendir-se: “van llençar a l’interior, per sobre de les muralles, un missatge incitant-los a rendir-se, que anava lligat a… una barra de pa!” (p. 96).

Ara bé, des de dins, els de Montfalcó, “rebutjaven la rendició tot tirant fora un altre missatge lligat… a un peix fresc!” (p. 96). Adduirem que, el 1r d’abril del 2023, mentres preparàvem comentar aquesta narració, captàrem una possible relació simbòlica entre el pa, lo calent i el sol,… amb Castella i amb els castellans. Recordem que Castella és un territori amb molta superfície amb camps de forment, des de fa segles. I, quant al peix, en trobàrem un lligam amb Catalunya, la mar i el Consolat de Mar i, òbviament, amb la dona i amb lo fosc (com l’aigua, associada al color blau, la qual ho és més que el pa, sovint, pintat de color groc o daurat).

Igualment, veiem que, “posteriorment, s’esbrinà que hi havia una mina que anava de les Olugues a Montfalcó, per la qual entraven els aliments cada dia.

Conten els vells que deia la llegenda que la mina tenia unes dimensions tan grans, que s’hi podia passar muntant a cavall” (p. 97). Afegirem que aquests dos passatges els podríem relacionar 1) amb la figura de la dona que, per mitjà del cordó, subministra el nadó abans del naixement, 2) per descomptat, amb la dona, amb la terra com a font de futur i de pervivència (l’escena es desenvolupa en un subterrani, però des d’on passa lo material cap a fora) i 3) amb una societat en què la dona està molt apreciada (de grans dimensions).

Finalment, direm que aquest relat fou narrat per dues dones i per un home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis ben considerats, que tracten bé el poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La campaneta de Sant Salvador”. Així, mentres que, en un regne, hi havia un rei que exigia grans tributs als seus súbdits, en el poble d’Alfés, les coses anaven molt millor.

De fet, un dia, el monarca convoca els consellers, per a trobar-ne una solució, i, u d’ells li comenta:

“-Doncs, segons m’he assabentat, al poble d’Alfés, tenen una campana que, quan la toquen, té el poder de desfer les bromes[1]. En conseqüència, mai els pedrega, mai se’ls perd la collita. Tenen assegurada sempre la recol·lecció i, per tant, la riquesa.

(…) -Doncs, ens hem de fer amb aquesta campana. Hi anireu i la comprareu, així, el meu reialme serà cada dia més fort i poderós” (p. 57).

Un poc després, llegim que, “per assolir les coses, han de fer-se amb fe i aquest era el cas de la gent d’aquell poble d’Alfés” (p. 57). I, malgrat que fan via cap al poble, com que no aconsegueixen la campana, tornen al regne i comenten al rei que, en Alfés, l’encarregat de tocar-la “passa per les eres al temps de la batuda i, cada u que bat, li dóna una mesura de blat, o bé una mesura d’ordi, o bé una mesura del gra que tingui. Això vol dir que hi ha abundància” (p. 57).

Per eixe motiu, no sols la campana (com en moltes llegendes relacionades amb marededeus trobades) està vinculada amb la dona, com a font de vida (així com una mare ho fa al nadó que mama d’ella), sinó que, a més, la quantitat és una mesura.

Més avant, els súbdits fan camí cap a Alfés, però els responen que no en sortirà. Llavors, el rei ho intenta per tercera vegada i “Aquesta decisió arribà, això no obstant, a orelles de la gent d’Alfés, els quals feren una sitja en una era i posaren la campana a dins. Després, feren un paller al damunt (…).

Quan un vespre, la gent del rei arribà preparada, per tal de prendre la campana, es van trobar que no hi era; per tant, va haver de tornar-se’n sense ella” (p. 58).

I, per consegüent, els d’Alfés conservaren la campana, això és, la relació amb lo femení, ací com a receptora i com a símbol matriarcal en línia amb la mare que alleta els seus fills.

Passaren els anys i “El que pujà a rei era un home més assenyat i més bo, que volia pau al seu regne, entre els seus súbdits, els quals estimava, i volia viure bé entre els seus veïns.

En veure la postura del nou rei, els d’Alfés van treure la campana d’on estava amagada i la van tornar a posar al seu lloc.

I, encara avui, en temps de bromada, toquen la campana per tal que no pedregui en el seu terme. Així continua la tradició la vella campana de l’ermita: la campaneta de sant Salvador” (p. 58).

Comentarem que la manera com es plasma el rei nou va en línia amb el matriarcalisme reflectit en moltes famílies i en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: seny, bonesa, tracte considerat (i estimació) cap als súbdits i cap als veïns, pactisme i bones relacions amb els altres regnes.

Com veiem, aquests trets, que tenen a veure amb l’arquetip del rei, també ho fan amb la prioritat de molts catalanoparlants, la qual, igualment, es reflecteix en les rondalles. I, com que el narrador prefereix un monarca en la línia del rei nou, en són majoritaris en el relat. Personalment, l’estime.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Multitud de núvols.

Reis que tracten bé les dones, rectes en la paraula, de bon cor i molt oberts

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Les tres taronges de l’amor”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la jove, quan fou fora, “s’ensopegà que anés a cercar aigua una gitana que era tota lletja i negra” (p. 121), qui li digué:

“-¿Tan bonica i anar a la font? -i trenca els càntirs i, al fer-ho, et veus a la dama, que, sentadeta a prop la font, es pentinava i (…) [la gitana] li digué que, si volia, l’ajudaria, i la dama hi vingué bé, com que res no maliciava” (p. 121). Com veiem, la jove va a la font, a la mare, a lo maternal, a allò que li aporta vida i que fa que tinga una relació amb la terra (d’on naix el doll) i, com els pits respecte al nen, així ho fa la fontanella en vincle amb la dama. A banda, de la mateixa manera que l’aigua de la font és bona, així ho és la senyora: bonhomiosa, motiu pel qual tracta bé els cànters.

Tot seguit, la gitana pentina la dama fins que li clava un gros perpal, això és, una palanca per a fer alçaprem, “i la dama es torna un ocell que pel bosc volava” (p. 121). Per tant, la jove continua amb vida i, en aquest cas, en plena jovenesa i amb llibertat (en línia amb la dita “Més val ser ocell de bosc que de gàbia”), ja que no la mata.

“I veus aquí que, en això, torna el príncep i la gitana s’era posada els vestits de la senyora” (p. 121), qui, quan ell li demana com s’ha tornat així, li respon amb enginy:

“-Sol i serena fan tornar a la gent morena.

El príncep la pujà en carrossa i se n’anaren envers el palau, en el qual tots ja els esperaven i era aparellada una bona taula. I els pares preguntaven com s’era tornada tan negra, si els havia dit que n’era formosa i blanca.

Mes la gitana sempre deia:

-Sol i serena fan tornar la gent morena” (p. 121).

Com veiem, el príncep, malgrat el físic de la dona, l’accepta; després, en el palau, la rectitud en la paraula i la bonesa formen part del dia a dia.

De nou, la gitana recorre a la raboseria.

Adduirem que, en la rondalla, amb la intervenció d’aquesta dona, s’exposa dues vegades un refrany, de manera que el receptor puga aprendre’l.

“En això, es posaren a taula i un ocellet que havia anat seguint la carrossa, se n’anà al plat que tenia al davant el príncep” (p. 121). Per consegüent, la senyora no abandona el jove, per a que ell no es mantinga indiferent davant l’actitud de la gitana.

Al capdavall, com en altres relats semblants, l’ocell (la dama) vola cap a la dona que tracta de simular que és la jove i cap al príncep. Ell “començà de fer-li festes i a amanyagar-lo, i tant ho féu que, passant-li la mà pel cap, se n’adonà d’un gros perpal que li eixia, i ell que li arrenca i l’ocell es torna la gentil senyora, tan guapa i bella com el príncep l’havia trobada” (p. 122). Com podem captar, el príncep (que passarà a ser rei), entre altres coses, es caracteritza per una actitud oberta cap als petits (l’ocell) i, a banda, els tracta bé (en aquest cas, representen la dona).

Finalment, el jove, desenvolupant l’arquetip del rei, demana explicacions a la gitana, la castiga i es casa amb la dama, amb l’aprovació i amb la joia dels seus pares, els quals van en la mateixa línia que el fill: com a exemple, tracten bé les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pares que decideixen creativament, en favor de la germanor matriarcal i molt oberts

General, , ,

 

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “Els tres germans”, la qual, entre altres coses, té semblances amb un relat que podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr. Una vegada hi havia tres germans que estaven enamorats d’una cosina seua que vivia en terres llunyanes, “per lo qual, el pare de la noia, veient que tots la volien, no sabent qui escollir-ne, els va dir que prendria per gendre a aquell que li portés una cosa, la més bonica i profitosa” (p. 82). Primerament, la dona és estimada per tots tres; en segon lloc, l’oncle ha de traure l’arquetip del rei i valer la seua autoritat oberta al diàleg, a triar una opció i a anomenar-ne u dels tres com a marit de la jove.

Així, tots tres es separen: “el més gran, a una ciutat en la qual es posava a veu de pública crida un canó de llarga vista (…), mes ell hi arriscà (…) i va emportar-se’l. El germà segon féu també sa via i arribà a una ciutat en el punt i hora en què es feia un pregó encantant-ne una catifa de virtut que, amb ella, un era, a l’instant, al lloc a on volia” (p. 82). I el segon se l’endugué.

“I el més petit de tots, caminant caminant, també arribà a una ciutat en la qual venien al més donant una poma que, olorant-la, tornava la salut a qui l’hagués perduda” (p. 82). I la compra. Cal dir que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, podem llegir que, en Mallorca, la poma simbolitza la vulva (detall relacionat amb la dona). En aquest cas, al meu coneixement, la poma aniria en el mateix sentit de l’emprat en Mallorca. U dels motius que em porta a considerar-ho és que, en més d’una rondalla, per exemple, d’animals, els femenins tenen a veure amb la part femenina (com ara, una truja amb porquets; una rabosa…), mentres que els masculins (per exemple, un llop) ho fan amb l’home.

Ara bé, tots tres, amb la prenda de cadascú, s’ajunten i, “una volta plegats, s’ensenyaren mútuament lo que portaven i, mirant amb el canó, van veure que la noia a qui volien estava malalta. De seguida, van pujar de peus a la catifa i es van trobar a casa d’ella, li feren olorar la poma i es posà enterament bona” (pp. 82-83). Però, ¿qui es casaria amb la xica, si els tres germans hi havien contribuït, aportant lo que millor havien pogut i pensant en el bé de la jove?

“Tots tres la volien i el pare no sabia com fer-ho. Per fi, va dir-ne:

-Si, amb la vostra riquesa, cap de vosaltres ha pogut guanyar ma filla, que sigui de qui mostri millor enginy: qui tiri la fletxa més alta, aquell haurà la noia” (p. 83).

Copsem, en aquestes línies, que el pare de la xicona acull la riquesa i, pel resultat, ha d’obrir un camí més, una tercera opció, la de la fletxa, la qual, pel context, pot evocar-nos les aspiracions reals de cada u dels xics. El més gran, molt alta; el mitjà, feu que travessàs els núvols. Quant al petit, “aparella l’arc, brunzeix la fletxa i la clava, ¿a on? Al bell mig del sol. De llavors ençà, en té taques” (p. 83).

Resulta important el detall de les taques, perquè inclou la part obscura i femenina de tota persona i perquè plasma un home acollidor de lo fosc, de la dona, de lo matriarcal. Per això, a continuació, llegim “Tot foren víctors i aplaudiments, i el pare li donà la noia, de lo qual en rebé tothom alegria, si no eren els germans, a qui els hi recava una mica per lo molt que també la volien” (p. 83).

A banda, en lloc de l’individualisme (que podria anar unit a la riquesa, la qual pot separar), el pare de la jove tria la creativitat (vinculada amb el matriarcalisme com també ho fa la fertilitat i l’obertura a lo que podria simbolitzar lo obscur, a lo que no es sap, a la recepció).

Igualment, en aquesta rondalla, 1) l’heroisme és col·lectiu (la primera part, unida a la riquesa i a l’ús que n’han fet en favor de la jove), 2) guanya el més petit i la clava en el bell mig (en el cor, àdhuc, simbòlicament) i 3) el guanyador rep la felicitació del pare de la noia i de la gran majoria i, quant als seus germans, accepten el resultat i la decisió del pare de la fadrina.

Cal adduir que, com veiem en l’obra sobre el matriarcalisme basc i traslladable a aquesta narració, “apareix clarament significat, en el nostre relat, la vertebració de les diferents forces coadjuvants a un nivell comunal o, si ho preferiu, l’acció d’un grup com a comunitat (o unitat) vital fundat en una mena d’esperit totèmic i comú o germanor matriarcal” (p. 55). “Coadjuvants” vol dir “col·laboradores”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida al Poble, ben considerades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra narració en què copsem el matriarcalisme és “El castell de València”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, veiem que es troba a deu minuts d’Esterri, “vora la carretera que mena al Port de la Bonaigua” (p. 29) i que “Aquesta fortalesa fou la darrera resistència del Comtat del Pallars, abans de la seua desaparició definitiva, a finals del segle XV. (…) la senyora Caterina Albert, muller del darrer comte, Hug Roger III, resistí valerosament durant tres anys els atacs de les tropes del marquès de Cardona” (p. 29). Per tant, no sols apareix una figura femenina forta, sinó que desenvolupa molt l’arquetip del rei: assumeix el càrrec de cap de comtat, el porta avant, defén els territoris,…

A més, tot seguit, Pep Coll addueix “Explica la historieta que l’exèrcit invasor (…) van demanar un parlament amb la comtessa. Aquesta s’hi va avenir, i el dia convingut aparegué amb un plat de truites de riu, més fresques que una rosa i bellugadisses encara com un cadell” (p. 29). D’aquesta manera, copsem trets matriarcalistes: 1) el parlamentarisme (en lloc de l’absolutisme), tan reflectit en els acords entre home i dona en les cases de catalanoparlants (encara que la dona, al capdavall, fos qui decidís, i que, a hores d’ara, perviu), 2) l’obertura al diàleg lluny de lo políticament correcte (la comtessa accepta la proposta), 3) la disposició a rebre l’altre (truites fresques, com una persona amb la ment fresca) i 4) creativitat (truites bellugadisses com ho podria estar un nen, ací simbolitzat pel cadell).

A banda, captem una comtessa bona com a estratega, ja que els atacants “No sabien que hi havia un túnel secret que comunicava el castell amb el riu de la Bonaigua” (p. 29) i, de pas, la dona conserva el vincle amb lo maternal i amb lo matriarcalista, com és l’aigua del riu, el qual, a més, curiosament (partint del nom), en porta de bona. Igualment, ella passa d’estar en el cim a fer-ho amb una vida més fluïda: la del riu.

Finalment, veiem que “L’heroica comtessa (…) fugí de nit cap a França pel Port de Salau. Diuen que els fallaires[1] d’Isil la van acompanyar fins al cap del Port. Fou el darrer homenatge de la gent del país a la Casa Comtal pallaresa, el darrer servei dels vassalls a llur senyor natural” (pp. 29-30). Per consegüent, la dona està ben considerada pel Poble: al cap i a la fi, ella els havia defés.

Una altra rondalla pallaresa, de la mateixa obra i en què captem trets matriarcalistes, és “La dona i el bandoler”, la qual, a més, podríem vincular amb la cultura colla. “El Lliser d’Arcalís ha estat segurament el bandoler pallarès de mes anomenada” (p. 32). “Un dia, la mestressa de cal Manresà de Farrera tornava de la fira d’Organyà, on havia venut un bon escamot de mules” (p. 32) i, així, com en la cultura d’Amèrica del Sud a què hem fet al·lusió, la dona realitza el paper comercial. A banda, la dona insistia que no en portava ni cinc i que “He hagut de pagar al notari d’Organyà els capítols matrimonials” (p. 32). Per consegüent, la muller també porta la tasca administrativa fora de casa.

Ja ben avançada la rondalla, copsem una semblança amb els colles: el pas del cel a la terra, quan la dona “Començà a desfer-se la cabellera, llarga i daurada com la d’un arcàngel. De seguida, uns grapats de monedes li rebotaren per les espatlles i cobriren el terra com una pluja d’or” (p. 32). El pas de l’or (l’home, el cel, la pluja que davalla) a la terra (ara coberta de monedes daurades) ens plasma una semblança amb aquest Poble andí: per mitjà del deu Sol, la Pachamama (que és terra i aigua) atorga vida al Poble, als animals i a la resta de la natura.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, “fallaire” figura com “Home que en la nit de Sant Joan va per la muntanya portant una falla encesa” i, en la primera definició de “falla”, veiem “Manat de branques o brins d’espart, càrritx o altres plantes seques, que s’encén per fer claror, calar foc, etc.”, això és, com una torxa.

L’arquetip del rei i la dona valenta i molt oberta

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Ses tres filles des sastre”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, hi havia un sastre que tenia tres filles molt garrides i, quant al rei, era vidu i molt bell. Una de les filles diu que, si es casàs amb el monarca, li faria un vestit que cabria dins d’una nou; la segona, que cabria dins d’una avellana i, en canvi, la tercera diu que “tendria un nin i una nina amb un estel d’or as front.

El rei ho va saber i envià un criat a ca d’aquell sastre a dir-li que hi anassen a veure’l ell i ses tres filles” (pp. 219-220) i, així, copsem trets vinculats, àdhuc, amb l’arquetip del rei, prou present en moltes rondalles. En primer lloc, la necessitat de virilitat, això és, de tenir descendència, ja que, en molts casos, s’associava les bones collites al fet que el cap d’estat tingués fills, com, per exemple, comenta Álvaro Bonilla (Naxos) en el seu escrit “La esencia de la masculinidad 9: El arquetipo del rey” (https://www.estrategiadelaseduccion.com/2012/04/la-esencia-de-la-masculinidad-9-el), el qual figura en el blog “La estrategia de la seducción”: “D’acord amb el text que hem tractat, els reis eren associats amb la fertilitat i amb la creació. Moltes cultures ancestrals creien que l’habilitat del rei per a procrear determinava el destí dels seus conreus. Si el rei era viril, fèrtil i tenia descendència nombrosa, hi hauria prosperitat en els canvis, en les sembres i en els conreus. L’arquetip del rei en l’home modern es vivencia en la seua capacitat creadora, (…) també s’orienta la creativitat en tots els camps, en el llegat i en l’emprenedoria”. Aquestes paraules són igualment vàlides per a la figura de la reina, de la mare, de la velleta, del pare democràtic, etc., també habituals en rondalles en llengua catalana anteriors a 1930.

El rei, com a monarca molt obert, se’n va a cal sastre i, a les filles, “els preguntà:

-Quina conversa teníeu tal hora?

Elles li digueren lo que havien dit i ell digué a sa darrera:

-Amb tu em vull casar.

Es casaren i, des cap d’un any, el rei es va haver d’embarcar perquè hi havia guerra, i sa seva dona va tenir un nin i una nina amb un estel as front” (p. 220).

D’aquesta manera, copsem la coincidència entre la tria de la jove que estava interessada per la fertilitat (la petita), el fet que ell se’n vaja als camps de batalla i, a més, amb espenta, i, al capdavall, que la dona (ara, reina) té dos fills i, per tant, no sols u.  Així, ha fructificat la reproducció i, de pas, la descendència estarà més garantida, detall que podem vincular amb les cultures matriarcalistes, les quals tendeixen molt més a centrar-se en fer les coses a llarg termini, pensant en generacions futures.

En aquest sentit, aquesta rondalla no és la típica en què un membre de la cort fa via cap a la batalla (i, per consegüent, no actua en línia amb el refrany “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), sinó d’un rei molt obert, com, en aquest relat, si més no, a burgesos (un sastre) i als jóvens,… i vigorós.

La rondalla, molt semblant a altres en què un matrimoni troba dos xiquets en una caixa (ací ho fa un moliner, p. 220), té un passatge en què una velleta diu al xiquet què haurà de fer i en què ell segueix les directrius de la dona (“Així ho va fer ell”, p. 221), qui, a banda, li diu “te n’has de dur la flor més mustia que hi haurà”, p. 221).

Adduirem que, vist des de la mentalitat matriarcalista, podríem relacionar aquesta flor amb no deixar caure les persones madures (en aquest passatge, representa una dona que ja ha passat la jovenesa i que no ha aplegat a la vellesa). Però, al capdavall, el germà resta dins un castell.

Aleshores, la velleta diu a la germana què haurà de fer, ella sí que segueix totes les seues órdens i, de pas, fins i tot, la xica li comenta que se’n va  “A cercar es meu germà, que se n’anà a dur es gorrionet de la veritat i no ha tornat.

-Jas! Vet aquí una vergueta: pega tres tocs a damunt una pedra que trobaràs davant es castell i es teu germà sortirà.

Així succeí i tots dos, plegats, se’n tornaren a ca seva amb es gorrionet de la veritat” (p. 221).

Captem, per consegüent, que la dona (l’anciana) salva l’home (el nin) mentres que ell accepta les indicacions femenines; que la jove salva el germà i que, finalment, la part masculina i la femenina van juntes i la xica porta la iniciativa. I, més encara, la flor mustia… es converteix en la mare del rei: la dona madura, però encara viva (p. 222), així com ho fa la primavera d’hivern (la tardor) respecte a les quatre estacions de l’any. Al meu coneixement, la maduresa inclou l’empatia i, per descomptat, l’atreviment.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis i súbdits que tracten bé, amb caràcter i molt oberts

General, ,

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Es tres germans”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, tres fills que no tenien ni pare, ni mare, i que el pare de tots tres s’havia mort sense dispondre, “Consultaren d’anar al rei, que els partís es béns” (p. 212) i ho fan de més gran a més petit. Troben un home que cercava una mula i que, més avant, “els demanà on anaven i l’hi digueren. I aquell home partí davant davant i se n’anà a cal rei i li contà lo que li havia passat amb es tres germans” (p. 212). I, així, ni els germans deixen caure el bon home, ni ell a tots tres. A banda, l’home fa el paper de pare i, per això, els representa davant del monarca.

Tot seguit, “Arribaren es germans a cal rei i li demanen que els partesca es béns. El rei diu a un criat que els don un bon berenar i que li duga per escrit tot lo que conversaran mentre berenen” (p. 212). Per consegüent, el rei, molt obert, no sols els proporciona aliments (una porcella rostida i vi), sinó que vol conéixer com són. A més, els tres germans copsen semblances entre part del menjar i lo que ells han vist durant el trajecte.

Després, el monarca els demana (quant als aliments), com també a sa mare. La dona li diu que el rei és fill de son pare i li afig “un any que hi va haver guerra, passàrem as moro i tu ets fill d’un moro” (p. 213) i, per tant, és la dona qui ha educat el fill, a qui li transmet la història (de la família i la vinculada amb la política).

El rei torna a fer preguntes als germans i ells li encerten. I, com que només u dels tres seria l’hereu dels béns de son pare, el monarca (com en altres relats) els comenta:

“-I ara, vosaltres. ¿Què no pintaríeu es vostre pare a un paper?

Varen dir que sí i el pintaren, a son pare.

Quan el tengueren pintat, els donà una pistola i els digué que li havien de tirar un tro perhom i, es qui li faria més bo, tendria tots es béns” (p. 214). Però el darrer “va dir que no li volia tirar. Diu el rei:

-I tu, ¿per què no li tires? Tu veus que això no és ton pare, que això és una estampa.

Diu es petit:

-Maldament, jo no li vull tirar.

Per molt que el rei li suplicà, ell no volgué tirar a son pare i el rei li digué:

-Idò, es béns són teus” (p. 214).
I, per consegüent, veiem que el fill tractaria bé son pare, que se l’estimava (“no volgué tirar a son pare”, frase que admetria la lectura “no volgué tombar del poder a son pare”) i que té caràcter.

Al capdavall, llegim que se’n tornaren tots tres a casa i que el més jove heretà els béns. I, de pas, malgrat que el més petit fos l’hereu, això no els impedia viure junts: els diners no eren motiu de rivalitat, ni de separació entre germans, ni, anant un poc més lluny, entre persones de generacions diferents.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“L’hi feien tot així com deia”, l’arquetip del rei, abundós i molt obert

General, , , , ,

 

Una rondalla mallorquina de les més extenses  (de més de cinquanta pàgines) i en què, com ara, es plasma el matriarcalisme i l’arquetip del rei molt obert i que es guanya la simpatia del poble, és “N’Elienoreta”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una joveneta com un sol, N’Elienoreta, té un pare que la tenia tan gelosa que la tanca en una torre (p. 7), però, “així mateix, s’hi campava bé, perquè totes ses coses d’allà dins parlaven i la servien” (p. 7), fins i tot, des de bon matí i amb simpatia:

“-Bon dia tenga, senyoreta! Que ens deix posar allà on ens pertoca des seu cosset.

-Hala, idò! -deia ella” (p. 7).

Aquest passatge ja convida a ser ordenats i, igualment, oberts. I, més encara, quan llegim (amb una metàfora entre les coses i les persones així com, en les faules, ho fan els animals) “Sortia N’Elienoreta a sa saleta, i ses cadires i sa tauleta i es mirallet i totes ses birimbolles penjades per sa paret, totes, li deien:

-Bon dia tenga, senyoreta!

-Bon dia i bon any que Déu nos do! -deia ella.

-Que no ha pogut dormir, senyoreta? -deien aquelles coses totes a la una.

-Massa! -deia ella.

I ja se n’entrava dins sa cuina i allà li donaven es bon dia amb una veu ben estil·lada totes ses coses d’allà dins” (p. 8). Per tant, ella era qui portava la paella pel mànec… i, a més, era ben tractada i ella també hi responia als altres. I, així, si ella demanava que li fessen un ou estrellat (p. 9), li’l feien. Però la seua manera de manar podríem dir que és de línia matriarcal i que recorda la història dels comtats catalans, el pactisme en els estats catalanoparlants i, per descomptat, en les famílies d’arrels catalanoparlants anteriors a 1920 i més. Així, “N’Elienoreta berenava amb una grapada i, llavors, deia:

-Ara hem de fer es recapte des llit (…), que han feta bona feina tota sa nit, aguantant-me, a mi, ben colgada i regositjada mentres vosaltres reposàveu.

-Si que és ver! Sí que és ver! -deien totes ses coses de dins sa cuina” (p. 9). No sols és una fadrineta que s’ho fa ella (moltes funcions de la seua vida), sinó que és estimada pel poble, pels súbdits, i ella els estima. Igualment, per exemple, esquitxava el llit amb aigua de roses (p. 9). A banda que es fa lo que ella vol i amb bona gana (“l’hi feien tot així com deia”, p. 10), la fadrineta s’ho gestionava per a aconseguir lo que necessitava en cada moment, com ara, “per tenir farina? Agafava un saquet de blat ben porgat i ben ple i ja li deia:

-Hala, saquet! Vés-te’n volant volant as molí. Digues que molguen aqueix blat i que et posin sa farina dedins. I es moliner que no moltur[1] massa tampoc!

(…) Allà molien es blat, posaven sa fadrina dins es mateix saquet, molturant es moliner lo just; i es saquet vola qui vola fins a sa torre” (p. 10). Aquest passatge també pot portar-nos a l’arquetip del rei desenvolupat amb sentit d’abundància i de fer ús de lo menester: la fadrineta (com faria un cap d’estat, d’un gremi o, com ara, d’una família i, àdhuc, un fadrí), parteix de la idea que hi ha molt i per a tots (com em comentà, en el 2014, un amic que havia anat al Monestir de Montserrat, on tenia un gran amic, Josep Miquel Bausset): cada persona triava per a menjar lo que considerava que li calia (i només una vegada) i, a canvi, no havia de deixar-ne res en el plat… 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Del verb “molturar”, és a dir, de “Cobrar el moliner la moltura” (DCVB), això és, lo que es mol.