Arxiu d'etiquetes: reis molt oberts

Reis ben considerats, que tracten bé el poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La campaneta de Sant Salvador”. Així, mentres que, en un regne, hi havia un rei que exigia grans tributs als seus súbdits, en el poble d’Alfés, les coses anaven molt millor.

De fet, un dia, el monarca convoca els consellers, per a trobar-ne una solució, i, u d’ells li comenta:

“-Doncs, segons m’he assabentat, al poble d’Alfés, tenen una campana que, quan la toquen, té el poder de desfer les bromes[1]. En conseqüència, mai els pedrega, mai se’ls perd la collita. Tenen assegurada sempre la recol·lecció i, per tant, la riquesa.

(…) -Doncs, ens hem de fer amb aquesta campana. Hi anireu i la comprareu, així, el meu reialme serà cada dia més fort i poderós” (p. 57).

Un poc després, llegim que, “per assolir les coses, han de fer-se amb fe i aquest era el cas de la gent d’aquell poble d’Alfés” (p. 57). I, malgrat que fan via cap al poble, com que no aconsegueixen la campana, tornen al regne i comenten al rei que, en Alfés, l’encarregat de tocar-la “passa per les eres al temps de la batuda i, cada u que bat, li dóna una mesura de blat, o bé una mesura d’ordi, o bé una mesura del gra que tingui. Això vol dir que hi ha abundància” (p. 57).

Per eixe motiu, no sols la campana (com en moltes llegendes relacionades amb marededeus trobades) està vinculada amb la dona, com a font de vida (així com una mare ho fa al nadó que mama d’ella), sinó que, a més, la quantitat és una mesura.

Més avant, els súbdits fan camí cap a Alfés, però els responen que no en sortirà. Llavors, el rei ho intenta per tercera vegada i “Aquesta decisió arribà, això no obstant, a orelles de la gent d’Alfés, els quals feren una sitja en una era i posaren la campana a dins. Després, feren un paller al damunt (…).

Quan un vespre, la gent del rei arribà preparada, per tal de prendre la campana, es van trobar que no hi era; per tant, va haver de tornar-se’n sense ella” (p. 58).

I, per consegüent, els d’Alfés conservaren la campana, això és, la relació amb lo femení, ací com a receptora i com a símbol matriarcal en línia amb la mare que alleta els seus fills.

Passaren els anys i “El que pujà a rei era un home més assenyat i més bo, que volia pau al seu regne, entre els seus súbdits, els quals estimava, i volia viure bé entre els seus veïns.

En veure la postura del nou rei, els d’Alfés van treure la campana d’on estava amagada i la van tornar a posar al seu lloc.

I, encara avui, en temps de bromada, toquen la campana per tal que no pedregui en el seu terme. Així continua la tradició la vella campana de l’ermita: la campaneta de sant Salvador” (p. 58).

Comentarem que la manera com es plasma el rei nou va en línia amb el matriarcalisme reflectit en moltes famílies i en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: seny, bonesa, tracte considerat (i estimació) cap als súbdits i cap als veïns, pactisme i bones relacions amb els altres regnes.

Com veiem, aquests trets, que tenen a veure amb l’arquetip del rei, també ho fan amb la prioritat de molts catalanoparlants, la qual, igualment, es reflecteix en les rondalles. I, com que el narrador prefereix un monarca en la línia del rei nou, en són majoritaris en el relat. Personalment, l’estime.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Multitud de núvols.

Reis jóvens, clements i molt receptius i mares amb molta espenta

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, tot i que el relat és curt, és “Tres germans sortats”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare i una mare tenien tres fills i, “Com foren homes fets, determinaren d’anar-se’n a córrer el món i, des cap de vint anys, s’havien de tornar a aplegar a ca seva per veure quina carrera havien feta” (p. 102), és a dir, que allà on van, recorden les seues arrels.

Tot seguit, veiem que, “Es major, se’n va a un convent de molta fama (…) i, tan amunt es va fer, que arribà a ser bisbe” (p. 102), que, “Es segon, s’apuntà per soldat (…), que es posà a pujar i pujar i, sempre, amb tanta de sort, que arribà a ser general” (p. 102).

Però el darrer, “Es posa per criat a cal rei, que només tenia una filla. Era tallat de lluna per totes ses feines, garrit i bon al·lot” (p. 102) i era molt estimat per “la senyora princesa, que s’enamorà d’ell i, amb ell, l’hagueren de casar” (p. 102). Per tant, més enllà del detall que el germà més jove es case amb la princesa, hi ha que és la filla del rei qui tria fer-ho amb ell, fins al punt que, la cort hagué d’acceptar el propòsit de la dona (ací, de la jove princesa) i, així, es fa lo que vol la dona. Igualment, la princesa no considera adient fer les noces amb ell, per exemple, per la fama o per la riquesa, sinó per com treballa, per la bellesa i perquè era un bon xicot.

Un poc després, veiem que tots tres tornen a casa: el major, acompanyat de tota sa majestat; el segon, amb tota la guarda de majors i de soldats que pertocava i, quant al tercer, “es presenta disfressat de pobre. Ningú el se volgué mirar i, per compassió, li donaren una granera perquè, almanco, agranàs i es guanyàs es pa” (p. 104). Passa que el més jove dels germans duia el vestit de rei amagat i “un matí surt de s’alberjó a on l’havien ficat i sortí vestit de rei” (p. 104) i crida tota la gernació[1] davant son pare i sa mare i rebaixa el germà major (de bisbe a capellà) i el segon (de general a soldat ras).

Aleshores, i, amb tothom que romania amb la boca closa (i, més encara, els dos germans del rei), “sa mareta des tres germans (…) es revest de coratge” (p. 104) i li comenta:

“-Senyor rei, fill meu, vos deman, com a mare, i ho heu de fer per l’amor de Déu, que, per aquesta vegada, perdoneu aquests germanets vostres, perquè sé cert que no ho han fet per mal.

Tot Son Servera demanà lo mateix i, a la fi, el rei diu:

-No res: ho perdon tot. I, lo que és estat, siga estat.

(…) I el rei se n’anà a regnar damunt tot lo seu regnat; i el bisbe, a governar sa seva diòcesi i, es general, a cuidar de ses seves tropes” (p. 104). I, d’aquesta manera, es reflecteix de nou el paper determinant de la dona (ací, la mare): ho fa com a ciutadana al servici del rei (les primeres paraules al rei van en eixa línia) i, més encara, com a mare (que és quan acompanya les seues paraules demanant clemència al rei, ja que el cap d’estat era qui podia inclinar la balança en les decisions finals i judicials del regne), amb coratge i dient-li que no ho han fet amb males intencions. I el rei, com a polític molt obert i, igualment, amb empatia pels seus súbdits, condona el bisbe i el general.

Per tant, es fa lo que vol la dona, qui ha actuat amb molta espenta i receptiva al rei, a qui té com la màxima autoritat política i, així, l’accepta com a cap del regne.

Àdhuc, trobe que es podria interpretar com que, “Primer l’obligació que la devoció”, o siga, que, per davant del culte al poder (la devoció), està el ser receptiu a tots els ciutadans (l’obligació), un refrany que, com em comentà ma mare l’11 de maig del 2022, “Això, ho deien molt els hòmens, sobretot, del camp”. Una dita en relació amb el matriarcalisme.

Afegirem que el mateix dia poguí llegir un post d’Assumpta Capdevila, en el grup de Facebook “Frases per pensar”, que deia “Gran és aquell que fa gran tothom qui l’envolta i no el que creix a força de fer petits els altres”… i amb un lleó i una xiqueta, tots dos somrient i fent via, u al costat de l’altre.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Multitud.

Dones amb un regiment de soldats, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme és “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, la qual figura en el Tom XIX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, hi havia tres germanes fadrines que estaven davant cal rei i, el monarca, que l’acabaven de coronar (p. 98) i que tenia una vintena d’anys (p. 99), volia “trobar una al·lota de primera, d’aquelles que deixen amb un peu en alt, sols de veure-les” (p. 98). I, entre eixes tres al·lotes, la que més li agradava era la petita, Na Francineta, “perquè era sa més garrida i sa més modesta, perquè no es deixava contemplar” (p. 99). El rei, dos dies veu Na Francineta des de la finestra on guaitava…, i la saluda (p. 99), però ella, immediatament, s’amaga:

“-Bon dia i bon any, Francineta!

-Bon dia tenga, senyor rei! -respon el rei” (p. 99).

Com veiem, el rei és una persona que, com llisquí, una vegada, en un llibre sobre mestres d’universitat, “El que fan els millors professors d’universitat”, de Ken Bain, es posa al nivell dels altres, en aquest cas, dels que no són de la noblesa però sí habitants del seu regne, així com un mestre fa molt accessible el vocabulari i les explicacions als alumnes, fins al punt que, aquest rei, li diu “No res, Francineta, pots fer sa teua vida, si és que tens feines que t’estiren.

-Idò, bon dia tenga, senyor rei! -diu ella” (p. 100).

Però, un dia, Na Francineta considera que cal tirar cap al demà i, així, “La jove es revest de coratge i va dir ella amb ella:

-Com som Francineta, que, si el rei em torna a demanar de noves, li he de sortir com un pinyol de cirera” (p. 100) i, per això, quan el rei la saluda per tercera vegada, la jove, amb molta espenta, li respon:

“-Doblers, pocs; treballs, molts! -diu Na Francineta, sentint-se plena de coratge, que un regiment i tot de soldats no l’hauria regirada.

(…) -Sí que m’has capturat, gran pitxorina! -s’exclama el rei-.

(…) I el rei va descomparèixer de sa finestra i se n’anà cap dret a sa mare i li diu:

-Ma mare! Ja he trobada una al·lota que m’agrada per casar-m’hi.

-Tanmateix? -diu sa mare-. I qui és ella, si es pot saber?

-Qui és? -diu el rei-. Na Francineta, d’ací davant” (p. 101).
Però, com que sa mare no era una persona humil i, a més, considerava que això no encaixava, ja que la futura reina havia d’agradar a ella i a la cort i, nogensmenys, el rei tria per Na Francineta, arriba al punt que “no hi hagué altre remei que deixar-li fer es seu gust de casar-se amb aquella revetlera” (p. 102). I es fan les noces, això sí, com en moltes rondalles, amb una dona “tan tallada i tan garrida i tan gallarda i tan etxerevida i, as mateix temps, tan bona al·lota” i, a banda, tothom considerava que “Sí que ha tengut bon gust el senyor rei” (p. 103). I, així, veiem que la dona és qui té la darrera paraula (la reina, al capdavall, aprova que el rei es case amb Na Francineta) i que moltíssimes persones veien en Na Francineta, no solament una dona bella, sinó lo que podríem dir una bona persona.

Ara bé, als pocs mesos d’haver-se casat el rei i Na Francineta, s’obri una de les guerres que veiem en “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or” (p. 103), “i el rei se n’hi hagué d’anar amb un peu davant s’altre perquè, veiam: ¿com aniria una guerra sense el rei?

(…) El rei va deixar dit a sa mare que tenguessen ben regositjada Na Francineta, (…) fruit de benedicció, que la cuidassen ben cuidada ben cuidada, i que no mancàs res a s’infant ni a sa mare” (p. 103).

I la reina (la reina vella, com apareix molt prompte, com una dona que ja n’havia fet els cinquanta i que era garrida i gentil) no feia bona pasta amb Na Francineta, jove, “que era la més bona al·lota, que no feia mal més que as pa i, tothom de la cort, fora la reina vella, n’estava encantat” (p. 104). Cal dir que, en aquesta rondalla, a banda de veure un rei modest i molt obert al poble, també és un home amb molta espenta, com ho plasma en el detall d’anar-se’n a la guerra com a cap del seu regne i, això sí, amb un tractament molt bo cap a la reina jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.