Reis que tracten bé les dones, rectes en la paraula, de bon cor i molt oberts

 

Continuant amb la rondalla “Les tres taronges de l’amor”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la jove, quan fou fora, “s’ensopegà que anés a cercar aigua una gitana que era tota lletja i negra” (p. 121), qui li digué:

“-¿Tan bonica i anar a la font? -i trenca els càntirs i, al fer-ho, et veus a la dama, que, sentadeta a prop la font, es pentinava i (…) [la gitana] li digué que, si volia, l’ajudaria, i la dama hi vingué bé, com que res no maliciava” (p. 121). Com veiem, la jove va a la font, a la mare, a lo maternal, a allò que li aporta vida i que fa que tinga una relació amb la terra (d’on naix el doll) i, com els pits respecte al nen, així ho fa la fontanella en vincle amb la dama. A banda, de la mateixa manera que l’aigua de la font és bona, així ho és la senyora: bonhomiosa, motiu pel qual tracta bé els cànters.

Tot seguit, la gitana pentina la dama fins que li clava un gros perpal, això és, una palanca per a fer alçaprem, “i la dama es torna un ocell que pel bosc volava” (p. 121). Per tant, la jove continua amb vida i, en aquest cas, en plena jovenesa i amb llibertat (en línia amb la dita “Més val ser ocell de bosc que de gàbia”), ja que no la mata.

“I veus aquí que, en això, torna el príncep i la gitana s’era posada els vestits de la senyora” (p. 121), qui, quan ell li demana com s’ha tornat així, li respon amb enginy:

“-Sol i serena fan tornar a la gent morena.

El príncep la pujà en carrossa i se n’anaren envers el palau, en el qual tots ja els esperaven i era aparellada una bona taula. I els pares preguntaven com s’era tornada tan negra, si els havia dit que n’era formosa i blanca.

Mes la gitana sempre deia:

-Sol i serena fan tornar la gent morena” (p. 121).

Com veiem, el príncep, malgrat el físic de la dona, l’accepta; després, en el palau, la rectitud en la paraula i la bonesa formen part del dia a dia.

De nou, la gitana recorre a la raboseria.

Adduirem que, en la rondalla, amb la intervenció d’aquesta dona, s’exposa dues vegades un refrany, de manera que el receptor puga aprendre’l.

“En això, es posaren a taula i un ocellet que havia anat seguint la carrossa, se n’anà al plat que tenia al davant el príncep” (p. 121). Per consegüent, la senyora no abandona el jove, per a que ell no es mantinga indiferent davant l’actitud de la gitana.

Al capdavall, com en altres relats semblants, l’ocell (la dama) vola cap a la dona que tracta de simular que és la jove i cap al príncep. Ell “començà de fer-li festes i a amanyagar-lo, i tant ho féu que, passant-li la mà pel cap, se n’adonà d’un gros perpal que li eixia, i ell que li arrenca i l’ocell es torna la gentil senyora, tan guapa i bella com el príncep l’havia trobada” (p. 122). Com podem captar, el príncep (que passarà a ser rei), entre altres coses, es caracteritza per una actitud oberta cap als petits (l’ocell) i, a banda, els tracta bé (en aquest cas, representen la dona).

Finalment, el jove, desenvolupant l’arquetip del rei, demana explicacions a la gitana, la castiga i es casa amb la dama, amb l’aprovació i amb la joia dels seus pares, els quals van en la mateixa línia que el fill: com a exemple, tracten bé les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.