Arxiu d'etiquetes: l’arbre dels nassos

La sexualitat matriarcal i pagana, amb dones que regeixen, intuïtives i molt obertes

Una altra versió de l’arbre del nassos, la qual trobàrem el 21 d’abril del 2023 i en línia amb el matriarcalisme i amb el relat plasmat per Joan Bellmunt i Figueras (p. 150), és el que figura en l’entrada “L’arbre dels nassos (versió en català)” (http://janonomar.blogspot.com/2012/02/larbre-dels-nassos-versio-en-catala.html), publicada el 29 de febrer del 2012 en el blog “Mundos propios”, de Joan Ramon Santasusana Gallardo: “Entre les criatures fantàstiques de les terres catalanes (i d’aquelles que, de vegades, anomenem com Països Catalans), sovint, la gent oblida que, a part dels molts tipus de follets, fades, fantasmes, dracs i moltes altres criatures llegendàries d’aquestes terres, hi ha un petit grup d’éssers fantàstics corresponents al món vegetal. (…) Entre aquestes espècies fantàstiques de vegetals, avui voldria parlar-vos de l’arbre dels nassos, un arbre extraordinari propi de Catalunya i la Catalunya Nord i, específicament, de zones molt concretes d’aquests indrets.

 

L’ARBRE DELS NASSOS

Per les terres del Pirineu francès, alguna persona s’ha trobat l’arbre dels nassos, el qual té tants nassos com dies té l’any; els esmentats nassos tenen forma de fulla i, quan l’arbre es moca, es sotraga d’arrels a copa, totes les fulles alhora, i produeix un so fort com corresponent a tantes mocades simultànies. Aquesta mocada dura com una exhalació i, si bé són molts els que l’han sentida, pocs són els que l’han vista; de fet, aquest arbre és tan escàs que es pot dir que mai ningú no l’ha vist, encara que l’hagin oïda [a] gran distància”.

En relació amb aquest primer paràgraf del relat, direm que l’arbre té a veure amb la dona (l’arbre de la vida), el qual trau fulles (els detalls finals que, junt amb els fruits, renaixen en la primavera). A més, lo matriarcal promou més l’escolta i el tacte que la vista i això, com captem, concorda amb la narració. Igualment, té bona veu i, més encara, ressò. Afegirem que mai no es diu que aquesta mena d’espolsada siga com un senyal de rebuig.

A continuació, llegim que “Una altra llegenda d’un arbre que és conegut com l’arbre dels nassos es trobava lligada a Cervera, al castell de Malacara (Estaràs, la Segarra). Sembla ser que el senyor d’aquest castell tenia un rostre ferotge (d’aquí, el nom del castell) i s’enamorà d’una monja que professava al convent de la Conreria, en el terme de Tiana, a prop de Badalona. Aquesta monja li va preguntar què era el que volia i el captivava tant, per sentir-se tan apassionat. Al dir-li ell que [era] la finor del seu nas, de línia delicada i exquisida, ella es retirà i, al cap de poca estona, sortí desnassada, portant-li el nas en una safata,  doncs no volia abandonar els seus vots”. Per això, podem escriure que l’home és la part dependent en el camp de lo sexual, de lo eròtic, i que la bona olor de la dona (fins i tot, en el sentit d’intuir i de pressentir el futur, més immediat o no) està ben reflectida i en línia amb lo femení, a banda de ser una part del cos que, per la seua forma, fa com els raigs del sol: cap a davant i cap avall.

En eixe sentit, cal dir que la monja (qui ací representa lo matriarcal) fa de capitana, això sí, assertiva, molt oberta (les dues coses poden conviure) i que, encara que no es rebaixa a l’home, sí que s’hi obri.

Tot seguit, el narrador plasma que “El cavaller, esmaperdut, volgué abandonar el convent, però ella l’obligà a prendre el nas que li oferia. I ell, penedit, el va enterrar a prop del castell”. I, d’aquesta manera, no sols la religiosa respecta el pacte (cedir-li el nas, és a dir,  afavorir que ell tinga més olfacte en la vida), sinó que es confirma el pressentiment que tinguérem la primera vegada que escriguérem la versió de l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” (p. 150): que el cavaller hauria passat per una fase de penediment, la qual, ací, sí que s’exposa.

És més: ella li ordena un dictat (això és, la monja regeix la seua vida) i fa que ell li pague lo que, en moltes versions patriarcals, es qualificaria d’una mena de luxúria. Ara bé, sota una visió matriarcalista i no de culte a la mort, sinó de pervivència de la vida: “Nasqué, doncs, en aquest lloc, un arbre d’espècie nova, anomenat l’arbre dels nassos, amb fulles que prenen la forma de nas i són quelcom vermelloses. De la descendència d’aquest cavaller, es diu que va patir sempre d’insuficiència nasal”. Al cap i a la fi, ella sí que havia copsat les previsions i les havia encertades, però no ell, simbòlicament, vinculades amb el nas.

Finalment, “una altra versió diu que tota la descendència de la família dels Malacara es distingien per tenir el nas més llarg que un pam. Fins que un cavaller d’aquesta casta va pregar perquè el seu fill tingués un nas petit; els seus precs van ser escoltats i el nen va néixer amb un nas tan petit i esquifit que el cavaller només va poder exclamar: ‘-Massa n’és!”.

(…) També se l’anomena ‘arbre de foc’, amb motiu del color que tenen les seves flors”, color que té a veure amb la sexualitat, amb lo eròtic (recordem la sang de la menstruació), amb la jovenesa i amb l’atreviment, tots ells, simbòlicament, associats amb l’estiu, com ja ho plasma que les flors siguen de color roig.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.