Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El comte i l’ermità”. Primerament, veiem que s’inicia dient que, “Per aquestes terres del Pallars, (…) una llegenda es transmetia de boca en boca i de generació en generació. Era la llegenda ‘del comte i de l’ermità’” (p. 115), tret que té a veure amb l’educació matriarcal. De fet, un poc després, s’afig que “Els avis, tot adreçant-se als seus néts, començaven a contar la llegenda cantant una corrandeta” (p. 116) en què es fa esment al comte Bernat, comte de la Ribagorça i que tenia un braç de ferro i un cor noble i lleial, detalls que empiulen amb lo matriarcalista (per exemple, en relació amb dones nascudes abans de 1920 i que eren fortes i de bon cor).

Ja en la narració, captem que dos hòmens (u, ja vell, el comte Raimund de Ribagorça; l’altre, jove i ben plantat, el seu fill Bernat) es presenten on vivia l’eremita (p. 116). “Van saludar l’ermità i li van demanar si podien aixoplugar-se a la cova que ell ocupava” (p. 116). Podria ser que aquest relat n’hagués substituït un altre en què el personatge acollidor fos femení (recordem que apareix el símbol de la cova, el qual té a veure amb la dona).

De totes maneres, adduirem que l’ermità els va oferir fruits del camp, alguna gla i aigua fresca, i “el fill i el monjo eremita anaven parlant asseguts en unes pedres (…) i aquest el va aconsellar del camí a seguir. L’endemà, quan l’alba despuntava, el jove emprenia camí vers el camp de batalla” (p. 116). Amb aquest passatge, es reflecteix l’educació matriarcal, amb què persones més grans, per mitjà de vivències i d’experiències, orienten i comenten amb els jóvens un tema o més i, en acabant, el xicot, fa via amb el record de les paraules de qui li ha fet de mestre.

La conversa amb el noi fa que el jove siga plasmat com “un valerós lluitador, incansable. Un dia i un altre dia” (p. 117), fins que, sota les ordres d’un altre noble, Galindo Aznar, “va assolir la victòria, derrotant el cabdill Asmet i les seves tropes morisques” (p. 117). Per consegüent, si bé el pare estava envellit i el xicot encara no estava en edat adulta, el noble Galindo Aznar, en aquest passatge, fa de pont entre el noi i l’ensenyament del monjo.

Ara bé, “La gentilesa, la valentia, la bellesa d’en Bernat no van passar desapercebudes a la filla del capitost Galindo, que se’n va enamorar i, aviat, la cosa va acabar en matrimoni” (p. 117). Així, es reflecteix què prima la jove dona i que ella és qui tria casar-s’hi: no ho fa ni son pare, ni cap altra persona.

“Un cop casats, Bernat va començar a preparar la lluita que s’acostava, ja que la seva voluntat era conquerir i repoblar aquestes terres que li havien arrabassat” (p. 117). En altres paraules, el jove era un estrateg.

I, com que moltes persones s’acostaven a la cova i el monjo en rebia noves, resava perquè Bernat pogués recobrar la terra (p. 117). O siga, que podríem dir que, tant el jove com l’ermità mantenen el record de l’altre.

Tot seguit, podem llegir que “Un dia li arribà la bona nova:

-La Ribagorça ha estat repoblada de cristians. La tenda del comte hi senyoreja. Ha repartit terres i corrals, i els blats creixen ufanosos i els ramats es multipliquen. La gent ha recobrat l’alegria gràcies al jove comte i la seva muller, que l’acompanya, els quals són feliços amb el seu poble -li digué un pastor que havia arribat fins on vivia el bon ermità” (p. 117). En aquest passatge, es plasma l’arquetip del rei quan és obert, de bon cor, quan pensa en els altres que viuen en el territori que comanda, etc., trets que enllacen amb el blat, amb els ramats, amb l’èxit en el matrimoni i amb el fet que és acceptat pel poble i que ell considera bé els seus súbdits. 

“Poc dies després, Bernat i la seva esposa feien una visita a l’ermità” (p. 117), a qui el jove volia donar les gràcies. I, l’eremita, adreçant-se a Déu, li diu “he vist un noble cor que senyorejarà amb justícia i bondat en aquesta terra” (p. 117).

I, com que el monjo ja havia fet el seu paper, mor. Però perviu la seua empremta en el jove noble: el xicot continuà “lluitant i repartint terres i bestiar entre la seva gent.

Fou estimat de tothom” (p. 117).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.