Arxiu d'etiquetes: “El matriarcalismo vasco” (llibre)

“La comunitat pot més que l’individualisme”, comentaris

General, , ,

“La comunitat pot més que l’individualisme; la Mare Natura és més forta que el Pare Estat”. Comentaris.

El 3 de gener del 2018 posí en el meu mur unes paraules que el 4 de gener del 2023 tornaria a escriure en el mateix lloc, amb lleugers canvis, com ara, substituir “Mare Natura” per “Mare Terra”. Deia així: “La comunitat pot més que l’individualisme; la Mare Natura és més forta que el Pare Estat; la màgia, els mites i les utopies, més que la defensa d’una visió de la vida com si no n’hi haguessen més: valorar lo natural, la mare i lo fosc, més que les modes, el paternalisme i la idea que tot està clar o de lo il·lustrat, l’interés per lo fosc, més que donar tot per sabut; la igualtat no limitada a lo que dicte lo legal o l’arbitrarietat, més que el nosaltres  i les formes plurals que tracten de dur-nos a l’heroïsme masculí del príncep blau i dels alliberadors.

Preferesc marcar el compàs de la meua vida amb aquest punt de vista que acull amb bons ulls, com ara, que un científic puga ser creient d’una religió i que, per exemple, les persones i els pobles mantinguen la seua identitat”.

El segon dia que les posàrem, ens plasmaren aquests comentaris: “Si desapareix l’Estat, la Terra segueix; però, si desapareix la Terra, també ho fan els Estats. És com el cos: si et cau un cabell, no passa res; però, si ‘et cau’ el cos, desapareixen tots els cabells” (Francesc Castellano), “Estic d’acord, Lluís. Sense Estat, podríem viure; sense la Terra, no” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “És cert, Lluís” (Rosa Garcia Clotet). I, posteriorment, que també escriguérem el post en el meu mur, ens plasmaren “Lluís: d’acord. En la nostra societat, el Pare Estat mana i, d’aquí, les guerres de tot tipus: qui la té més grossa…” (Nuri Coromina Ferrer), “Estic d’acord amb tu. Els pobles han de tenir llibertat” (Esther Farres Casas), “No som bolets com ens van ensenyar a l’escola. Som oscil·lacions de camps d’energia quàntics estesos al llarg immens del cosmos” (Xavi Portalés), “La naturalesa parla d’un creador que ens ha proveït de tot el necessari per viure” (Julia Estrada Armengol), “Els mosuo, habitants de Yunnana i Sichuan, prop de Tibet, encara són una cultura matrilineal.

Les dones porten les qüestions econòmiques, socials i culturals.

El matrimoni no existeix com a tal, són visites d’amor.

Els fills viuen amb la mare, ella els educa. El pare, com a figura, no existeix.

Els homes viuen amb la seua mare, fins que ella mor.

Només una cosa no gens important per a aquest poble: la política. La deixen pels homes” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Estic d’acord amb tota la teva exposició, Lluís.

Però enguany he fet seixanta-set anys i sembla que, per canvis que he conegut, no anem pas a millor. El sistema no crea llibertats, només dependència” (Pere Ramon Nadal[1]).

Continuant amb comentaris en la mateixa línia, però, ara, trets de Twitter, on, el 18 de febrer del 2024, Reconstruir el Comunal havia posat un vídeo sobre “El deure cap a l’arbre. Quan el dret consuetudinari ordenava les plantacions veïnals”, l’endemà, Josep Maria Mallarach, escrigué aquestes paraules: “Una diferència essencial entre els sistemes de governament tradicionals i els moderns és que els primers es fonamenten en els deures o responsabilitats, que no es limiten als éssers humans, sinó que abasten els altres éssers vius. Ací, l’exemple dels deures cap a l’arbre”. El 19 de febrer del 2024 plasmí a Josep Maria Mallarach “Possiblement, perquè ‘no es miren el melic’, sinó que són conscients que, com m’escrivia un català, (…) les persones no poden prescindir de la Mare Terra, però la Mare Terra sí de les persones”. El 20 de febrer del 2024, Josep Maria Mallarach ens respongué “Ben cert, benvolgut Lluís. I podríem afegir (sense atorgar-nos el do de profecia) que serà la Mare Terra la que tindrà la darrera paraula, no pas la follia tecnocràtica”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] 10 de gener del 2023.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Refranys, matriarcalisme i el llaurador catalanoparlant, noble i tocant els peus en terra

General, , ,

“La filosofia del refrany valencià”, un article en què es reflecteix el matriarcalisme i sobre la cultura matriarcalista.

L’11 de setembre del 2023, mogut per la curiositat de si el refrany “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona” havia sigut inclòs en una web sobre dites, consultí en Internet i trobí l’entrada “La filosofia del refrany valencià” (https://ultramarinosalemany.wordpress.com/2013/04/25/la-filosofia-del-refrany-valencia), en la web “Ultramarinos Alemany”, d’Eugeni Alemany, i captí que, com en l’escrit “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre, es plasmava el matriarcalisme i, a banda, que valia per a altres indrets catalanoparlants.

Així, entre altres coses, diu “pense, cada volta més, que la manera d’expressar-se que tenen els pobles, amb proverbis, dites i refranys, són una manera hereditària de verbalitzar la idiosincràsia d’un territori i la seua gent. Vaja, que, com parlem, ens fem i al revés.
En el cas de la cultura valenciana, és prou evident. Perquè una cultura que ha bastit la seua filosofia vital en proverbis com ara ‘els diners i els collons són per a les ocasions’, denota que ací no som budistes, precisament. Ací, la profunditat oriental com ara ‘el junco más alto es el que más se dobla’ no funciona. Ací som més pragmàtics i menys poètics”.

Aquest tret sobre el fet que la llengua catalana tinga una relació més directa amb lo terrenal (i, de pas, amb lo maternal) i, igualment, que els catalanoparlants toquen els peus en terra, fa que eixa poesia a què fa al·lusió, si de cas, siga més bé naturalista i no ni idíl·lica, ni mística.

Tot seguit, afig unes paraules interessants: “Com el típic iaio de poble. Eixe home de 80 anys que encara va al campet amb la Mobylette. (…) Doncs tu, a un home així, autèntic, perquè ho és, no li pots demanar que et parle de la bellesa de ‘la flor del loto’ o que et conte el proverbi xinés de la rata que volia ser libèl·lula. Eixe home, si vas i li demanes consell perquè, per exemple, no saps si quedar-te ací i seguir sense faena o emigrar a l’estranger a buscar-te la vida… (…), amb tota probabilitat et conteste amb la frase valenciana més filosòfica per excel·lència:

–Ei, això és com tot…

I, en eixa única oració, t’ha resumit tots els pros i els contres de la teua decisió. I no li han calgut ni saltamontes, ni metàfores, ni més explicacions”. Aquesta frase, que l’he oïda des de xiquet, enllaça amb les nombroses rondalles en què el personatge que mena és més bé moderat, ponderat, obert a lo que li comenten (com ara, com a rei, com a reina jove o com a príncep i cap d’estat) i, a més, empiula amb eixa velleta (de bon cor i amb moltes vivències) que recomana que un jove, una fadrina o un xiquet siguen bonhomiosos i que (per si volen que els vaja millor) els addueix que seguesquen el camí que ella ja coneix. Sí: en trien u dels que l’anciana els ha comentat, però després d’exposar-ne els altres i els motius a favor. I, òbviament, la bonesa ix guanyant.

Més avant, Eugeni Alemany inclou un altre refrany molt interessant, quan diu (i el remarcat és nostre) que “L’home valencià és pragmàtic i gens metafísic. Escolta tot fruit de les circumstàncies històriques i socials, tot el que tu vulgues. Però, al final, ‘el que hi ha, juga’ i ací hem renunciat a fer proverbis basats en l’espiritualitat, per a fer refranys basats en l’experiència i la proximitat”, entre altres coses, perquè, el que hi ha…, toca els peus en terra.

En eixe sentit, “Els nostres avantpassats, els qui inventaren els nostres refranys, a diferència dels xinesos, tenien poc de temps per a fer tai-txi, perquè passaven la vida birbant. Estos primers valencians, de més a més, passaven el dia pendents de l’oratge (…). Així que tampoc tenien temps per a la vida contemplativa o la meditació”, com seria el cas de la figura del pastor nòmada, bé en narracions tradicionals en llengua catalana, bé en cançons del segle XIX. I, com que aquests avantpassats tenien una relació íntima amb la terra (a qui consideraven com la Mare que els donava menjar i vida), i, com en la cançó de Mambrú, miraven el cel, miraven enllà, miraven en terra, coneixien el terreny i hi estaven en nexe, així com un arbre amb bones arrels, amb branques saludables i fructífer.

Quant al tema de cultures orientals (ací, la vinculada amb el tai-txi), en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Frank-Karl Mayr (encara que no el toca, però sí el budisme), podem llegir unes paraules traslladables al matriarcalisme català: “El naturalisme actiu basc es diferencia així, tant del passivisme matriarcal gallec com també del passivisme patriarcal indi (el sentit de la vida del qual està expressat en el grau zero de la vivència o nirvana). Però, així mateix, es diferencia de l’activisme patriarcal vigent en Occident i de la seua significació fàl·lico-agressiva, encara que siga de signe no despòtic, sinó benigne” (pp. 102 i 104).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El comunalisme en les capelles paganes i la fertilitat femenina matriarcal

General, , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “La tradició de Sant Gil”. Primerament, parla de la relació entre uns pastors del Pirineu, de Sant Gil com a primer veí de Torà i, tot seguit, addueix que “hi bastiren un pedró-oratori i el sant roman allí” (p. 422). Per tant, veiem que, així com en moltes rondalles, la dona està associada a una roca i forta i, per exemple, a un santuari, ací es tracta d’un sant en nexe amb un lloc fort i que fa d’oratori. Ens trobem, possiblement, davant un cas de substitució d’un punt de culte o de reunió pagans, el qual es cristianitzaria.

Nogensmenys, a continuació, captem que perviu el matriarcalisme, com ara, en la política que feien els habitants de l’indret: “La rústica i solitària capelleta, ben aviat, guanyà el cor dels veïns i aixequen cases al seu voltant, que faciliten el conreu de les terres del pla. Els primers veïns de Torà edificaren una altra capella dedicada a sant Gil, de la qual en seria el patró” (p. 422). Per consegüent, 1) era un lloc senzill i no precisament fastuós de culte, 2) els habitants hi tenien interés i s’apleguen pròxims a la capelleta, 3) això facilita les bones collites i 4) serà, posteriorment, quan un segon oratori passarà a ser, per dir-ho així, un monument més bé cristià, malgrat la pervivència pagana en el redòs. Cal dir que la capelleta, en el llenguatge eròtic i sexual, està vinculada amb la dona (amb la vagina i, per extensió, amb la vulva), motiu pel qual podem veure que la dona és estimada i, per això, hi ha proximitat entre ambdues bandes.

A més, aquest relat reflecteix el comunalisme: la decisió de forjar un oratori no ha sorgit d’una autoritat nobiliària, ni eclesial, ni particular, sinó dels veïns i, així, es tracta d’un exemple més en què els habitants de la zona tenien competències, fins i tot, per a temes com aquest, poc difosos en la instrucció d’adolescents i en la universitària, almenys, en el primer quart del segle XXI. 

Una altra narració plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què captem detalls matriarcalistes, és “La Roca Cavallera”. Comença dient que, ran del camí ral de Torà a Biosca, “es troba certa roca de formació singular, que la distingeix de les altres de tot aquell indret: és la Roca Cavallera” (p. 423). La roca (símbol en nexe amb la dona i que toca terra)  és tractada de cavallera.

A continuació, podem llegir “La llegenda ens diu que un desconegut cavaller (…) amagà el tresor que portava al peu d’aquella roca.

El tresor consistia en una pell de bou plena de monedes d’or i plata, amb joies valuoses” (p. 423), és a dir, que l’home deposità la seua confiança en la dona (la roca) i ho feu per mitjà d’una pell… femenina i amb monedes de color lluent i de color fosc (tret que empiularia amb lo matriarcal). Afegirem que, com s’indica en el llibre “El matriarcalismo vasco”, el bou, a més de ser un animal, almenys, originàriament, femení, “és res propi de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa sinó la Deessa de la fertilitat” (p. 89) i que, en eixa fecundació i en eixe servici, “està l’atribut masculí del bou, (…) del fill-amant fàl·lic” (p. 89).

“Amb el temps, més d’un ha cavat i recavat aquell indret i, àdhuc, s’ha fet moure la gran roca del seu primitiu lloc a força, per cercar el cobdiciat tresor.

Però la pell de bou, plena de monedes i joies, que sapiguem, encara no s’ha trobat, resta esperant que algun sortós algun dia l’ensopegui” (p. 423). La terra, la fecundació i, per tant, lo matriarcal, continua ben preuat i estimat pel Poble i, igualment, amb força.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en aplecs matriarcals, que afavoreixen la creativitat i anteriors al cristianisme i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb el relat “L’Era de les Bruixes”, a continuació, llegim que l’aplec que celebraven les bruixes, es presenta com “llurs acostumats conciliàbuls” (p. 181). Com podem veure en el DCVB, “conciliàbul” és un terme procedent del llatí eclesiàstic i, en diferents fonts, es defineix com una reunió il·legal, secreta o, fins i tot, no convocada per una autoritat legítima. Cal dir que el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, no inclou el nom de qui li transmeté la narració, ni si, com ara, ho feu una persona amb algun càrrec religiós o pertanyent a una orde religiosa.

Igualment, tot seguit, posa “Desgraciat del mortal que s’atreveixi a envair els límits de llur pertinença i demarcació!” (pp. 181-182), amb què es reflecteix que la dona és qui fa de líder, qui marca què ha de fer cada persona, qui fa de cap de colla (en aquest cas, d’un grup nombrós de persones). En resposta a això, el contaire comenta que, qui hi pren part, eixirà mantejat sobiranament i, si més no, “influenciat” (p. 182) i més detalls amb què copsem la posició de la versió patriarcal sobre la dona i quant a la “foscor”.

I, com que la majoria de la població seguia el model de vida matriarcal (i oberta), però no el cristianisme del segle IV dC en avant (quan l’emperador Constantí el feu la mà dreta del poder) com també ho faria la Inquisició nascuda des del Regne de Castella en el segle XV (i introduïda en la Corona Catalanoaragonesa del mateix segle, amb el matrimoni de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella), captem que “Hi ha hagut alguns dels que es diuen esperits forts, que, aprofitant l’avinentesa d’una nit de lluna plena, han volgut assabentar-se, experimentalment, del que fan i deixen fer les bruixes d’aquella era però, pla, que ho han observat a respectuosa distància, guaitant-les des de la serra del Jové o la punta de la Creueta” (p. 182). En altres paraules, apareixen trets matriarcals: l’obertura entre l’home i la dona, de nit, en un moment en què predomina la foscor; l’educació, principalment, des de l’experimentació; la creativitat no entesa com a productivitat, sinó com a recepció a la realitat i al joc, per exemple, del nen (p. 182); la dona és qui porta els pantalons, qui té la darrera paraula; que la dona està ben considerada i que és qui està en el front.

A banda, aquests detalls enllacen amb el fet que l’home ho faça…. des de la serra del Jové (paraula que prové de la pronúncia del terme “jover”, amb què es designa qui fa jous, l’eina de càrrega per al coll, com ara, de bous): l’home no és qui mana (aquest passatge relaciona home i jou). I més encara: ells ho observen des de la punta de la Creueta. I, així, el cristianisme (la Creueta) està molt allunyat del matriarcalisme: no havia penetrat entre la població catalanoparlant, almenys, més enllà de lo formal i ritual, motiu pel qual podríem dir que la majoria de la població (de la mateixa manera que, en la cultura basca, com es plasma en el llibre “El matriarcalismo vasco”) seguia una religiositat matriarcal (o, en altres paraules, lo que, en fonts cristianes, es sol dir “paganisme”): “cal entendre la pregona religiositat del País Basc, tot i l’actual evolució tecnològica, o siga, sobre la base de la prèvia religiositat mítico-màgica basca” (p. 42).

Tot seguit, en “L’Era de les Bruixes”, s’exposa que les bruixes, “tan aviat, es passegen per l’era, totes encamisades, organitzant, en dos sengles fileres, una (…) processó, portant escombres esquerdades per ciris i movent una cridòria (…), com dansen uns balls (…), o bé cercolant la bruixa capitana que, des d’un peu dret de roca, a manera de trona, els dóna el sant i senya del que han de fer per imbuir als homes idees d’irreligiositat i apartament de llurs deures més sagrats” (p. 182). Per consegüent, no sols les dones són les organitzadores (en balls en línia amb el ball dels cossiers i amb el de la Moma), sinó que ho fan acompanyades d’hòmens (el ciri, mot relacionat amb el penis), escombres (que tenen a veure, per exemple, amb la frase “escombrar les arenes”, és a dir, “passar el membre viril i netejar de pols el sexe adormit de la dona”, com posa el “Diccionari eròtic i sexual”)… i són les que eduquen (per descomptat, d’acord amb la visió matriarcalista de l’ensenyament i de l’aprenentatge). 

Finalment, es reflecteix el paper de les dones com a recol·lectores i que ho fan a partir de “les provisions d’hortalissa i fruita de la vall, per tal de procurar recapte (…) dels bons pagesos, que reguen i llauren la terra” (p. 182).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones líders en la foscor, que marquen les directrius i de confiança

General, , , , ,

Un relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma molt el matriarcalisme com també amb signes que podríem vincular amb la introducció de l’Església en el món rural, es “La somnàmbula”. En temps del bandolerisme, els veïns de Montoliu de Segarra decidiren anar a l’ermita de la població i “amagar-hi els seus béns” (p. 30). I, per a evitar sospites, “tots els béns en comú foren donats a un frare i, aquest, fent un sot ben profund, els enterrà dintre del recinte de l’ermita” (p. 30). Com veiem, la gent del poble confià en un frare relacionat amb una ermita, això és, amb un espai que pot evocar-nos una casa i, igualment, lo femení.

En eixe sentit, el 17 de març del 2023, en Twitter, demanàrem a David Algarra “L’ermita, ¿substituí la cova o un altre lloc de reunió ‘matriarcal’ / ‘‘femení’ ancestral?” i l’endemà ens respongué “No ho sé, en aquest cas, però hi ha llegendes conegudes de marededéus trobades en coves, on van construir una esglesiola, capella o ermita, i que podrien ser llocs de pelegrinatge des d’abans de la troballa, com és, per exemple, la Santa Cova de Montserrat”. Adduirem que el 18 de març del 2023 li vaig afegir una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, on es pot llegir “en la cova-caverna-santuari de què el caçador ix i a què torna (naixement-mort)”. Aquesta lectura ens feu pensar en la semblança entre un santuari i una ermita i, així, copsar que aquestes paraules s’ajusten a les del relat.

Igualment, cal dir que, en les zones rurals, com indica l’historiador David Algarra, per exemple, la figura del capellà tenia molt bona acollida per part dels qui hi vivien. Per tant, captem un primer signe matriarcal i, a banda, podríem pensar que, anteriorment, ho fiaven en una dona. En eixe cas, ens trobaríem davant un detall en què l’Església (simbolitzada pel frare i per l’ermita) fa un paper que abans tindria un personatge femení.

A banda, els béns es depositarien sota terra, un tret clarament matriarcal, de recepció i terrenal. A més a més, “la imatge del sant en seria, al mateix temps, salvaguarda.

Va passar el temps i allí continuaren les riqueses d’aquella bona gent” (p. 31), o siga, que el religiós era un home de fiar. Passa que morí el frare i no les havia tretes del lloc, ni ningú no sabia on romanien dins de l’ermita.

Un dia, un pastor que pasturava per aquells entorns, veu lluentejar en terra una cosa: una moneda d’or. Adduirem que el pastor, u dels símbols patriarcals, es mou de dia, quan la llum li permet veure or (un altre signe patriarcal com també ho és el sol).

“Deixà el ramat allí i marxà a comentar-ho a la gent del poble” (p. 31) i, com que els habitants d’un altre lloc, VIlagrasseta, sí que recordaven els fets, “pensaren treure’n el màxim profit per a ells” (p. 31). És ara quan una dona passa a fer de líder de tots: “Fou, per això, que anaren a trobar un somnàmbula, per tal que els guiés i els indiqués el lloc (…) on es trobava el tresor.

La somnàmbula accedí a guiar-los i els cobrà, això sí, un bon preu per endavant” (p. 31). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: una dona que fa de cap del col·lectiu i, igualment, que se la relaciona amb la nit. A banda, podem dir que tiraren junta entre els representants del poble, que això ens evoca el comunalisme i que, a diferència de la versió del pastor (que no és igualment acollida), la femenina és ben acceptada pel poble… Recordem que el pastor té a veure amb el nomadisme i amb l’actitud guerrera de les cultures patriarcals, mentres que consideren que una dona sí que podria salvar-los i, de pas, ells trobar-ho.

Afegirem que el fet que li paguen una bona quantitat reflecteix que la dona està ben estimada pels altres.

Tot seguit, llegim que “Diuen que arribaren fins a l’enrunada ermita i els va dir que fessin allí un clot. Els homes van posar-se a fer-lo amb delit. Enfonsaven i enfonsaven, però res no trobaven. (…) la somnàmbula els contestà,  que calia cavar més de pressa, car ella ‘veia’ que el tresor era allí, embolicat en una pell, però que, a la pell, hi havia un fil lligat i que, a l’altre costat del fil, hi veia, estirant la pell, el frare que va colgar el tresor” (p. 31). Per tant, els hòmens segueixen les directrius de la dona, el tresor roman en l’interior de la terra (un element matriarcal) i se’ns comenta que ho feia embolicat amb pell (la protecció, com ho faria una mare amb el nadó) i es fa referència a un fil, detall que aniria en línia amb el que uneix la mare amb el futur nadó (en aquest cas, sota terra i que representaria el frare, qui hi havia tornat).

Finalment, no assoliren la pell del tresor, malgrat la pauta molt encertada de la dona. A més, el relat acaba amb unes paraules molt interessants: “el frare, des de la seva estada, vigila perquè ningú no es quedi allò que no sigui seu” (p. 31). Un missatge que té la seua moralitat: fer coses de bon cor, en aquest cas, no furtar. En altres narracions, però no de la banda de Ponent de Catalunya, ens hem trobat en què, per exemple, l’acció de l’intent de robatori esdevé en una cova i no, com en aquest relat, en una ermita, un detall interessant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

L’educació matriarcal transmesa per pares, avis i àvies amb dolçor i molt oberts

General, , , ,

El matriarcalisme plasmat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004.

En aquesta obra extensa, de més de sis-centes pàgines i amb cinc-cents relats de terres de Ponent de Catalunya, el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, ens introdueix dient que “El meu padrí Josep i els meus pares eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món tradicional els feia veritablement savis en aquest àmbit” (p. 7). Direm que, majoritàriament, la dona ha sigut qui ha transmés la cultura popular.

En línia amb el matriarcalisme, ens addueix “vaig poder escoltar en la meva infantesa un quantiós recull d’històries i llegendes que (…) el padrí i el pare deixaven brollar de les seves boques, la dolça flaire i el suau perfum de les quals conformaren les primeres espècies de la saviesa tradicional” (p. 7). Com podem veure, fins i tot, la relació amb els hòmens (ací, l’avi i el pare) va associada a eixa dolçor que, més d’una vegada, captem o que, àdhuc, es posa per escrit en obres amb rondalles i també en paraules que ens han plasmat vinculades amb dones nascudes abans de 1920. 

És més: en el paràgraf següent, escriu “Vaig iniciar el recull en la pròpia casa” (p. 7), que ell passà cap a l’ambient casolà, cap a la comarca de les Garrigues i que ho feu amb la col·laboració de “gent humil i bondadosa que van acollir bé i van atendre la demanda” (p. 7).

Més avant, copsem que Joan Bellmunt i Figueras considera important que, de la mateixa manera que deia Plató, s’eduque també per mitjà de les rondalles i que s’utilitzen com a mitjà “per a educar la joventut i per a ben pujar els fills” (p. 8). Aquestes paraules i les que posarem tot seguit van en línia amb l’educació matriarcal i són vàlides per a l’ambient del primer quart del segle XX i, òbviament, per al que hi havia molt abans: “L’escola d’aleshores venia a ésser com una mena de sessió de narracions llegendàries, de les quals el mestre feia comentaris i deduïa conseqüències i ensenyaments.

El mot català de rondalla va prendre origen no pel fet, sinó per la forma com eren contades; és a dir, formant rodona els oients al voltant del recitaire, tal com ho feien els antics mestres grecs, que reunien els deixebles asseguts a terra al seu voltant” (p. 8). Adduiré que, a principis de març del 2023, comentí a ma mare (nascuda en 1943) la conveniència de fer reunions en forma circular, en lloc de realitzar-les de manera rectangular (aquest segon, a l’estil militar que predomina en les escoles i en els centres d’instrucció), ja que afavoreix que el contingut aplegue a més persones, que la participació siga més tranquil·la i, igualment, perquè resulta millor per al sistema nerviós, detall que afavoreix la creativitat.

En aquest sentit, direm que, en més d’una foto amb una persona narrant contes, observem que apareix en rogle, forma que, igualment, evoca lo democràtic i que, per descomptat, reflecteix el matriarcalisme.

Afegirem que Joan Bellmunt i Figueras posa que el terme “escola”, “significa també rodona, rondalla. El nostre terme ha conservat, doncs, el regust del mot grec en record de la vella forma de celebrar classe que, com deia, a la Grècia clàssica venia a ésser com una narració de rondalles, de llegendes” (p. 8). Si aquestes paraules ja empiulen amb lo matriarcalista i amb el fet que, entre els catalanoparlants, durant moltes generacions, s’ha conservat el matriarcalisme, també ho captem quan, en el paràgraf immediat, escriu (i podem confirmar que anava per bon camí, i ens emparem en l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr), que l’escola grega, “havia derivat, a bon segur, de les escoles o rotllanes primitives, on les mares de l’home cavernari difonien i propagaven la saviesa tradicional a la fillada en una rodona formada al voltant del foc” (p. 8). I adduirem que també, com ara, quan passejaven per la natura, com ens han comentat algunes persones (i, així, per exemple, aprenien noms d’herbes medicinals o els noms dels estels).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pares que decideixen creativament, en favor de la germanor matriarcal i molt oberts

General, , ,

 

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “Els tres germans”, la qual, entre altres coses, té semblances amb un relat que podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr. Una vegada hi havia tres germans que estaven enamorats d’una cosina seua que vivia en terres llunyanes, “per lo qual, el pare de la noia, veient que tots la volien, no sabent qui escollir-ne, els va dir que prendria per gendre a aquell que li portés una cosa, la més bonica i profitosa” (p. 82). Primerament, la dona és estimada per tots tres; en segon lloc, l’oncle ha de traure l’arquetip del rei i valer la seua autoritat oberta al diàleg, a triar una opció i a anomenar-ne u dels tres com a marit de la jove.

Així, tots tres es separen: “el més gran, a una ciutat en la qual es posava a veu de pública crida un canó de llarga vista (…), mes ell hi arriscà (…) i va emportar-se’l. El germà segon féu també sa via i arribà a una ciutat en el punt i hora en què es feia un pregó encantant-ne una catifa de virtut que, amb ella, un era, a l’instant, al lloc a on volia” (p. 82). I el segon se l’endugué.

“I el més petit de tots, caminant caminant, també arribà a una ciutat en la qual venien al més donant una poma que, olorant-la, tornava la salut a qui l’hagués perduda” (p. 82). I la compra. Cal dir que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, podem llegir que, en Mallorca, la poma simbolitza la vulva (detall relacionat amb la dona). En aquest cas, al meu coneixement, la poma aniria en el mateix sentit de l’emprat en Mallorca. U dels motius que em porta a considerar-ho és que, en més d’una rondalla, per exemple, d’animals, els femenins tenen a veure amb la part femenina (com ara, una truja amb porquets; una rabosa…), mentres que els masculins (per exemple, un llop) ho fan amb l’home.

Ara bé, tots tres, amb la prenda de cadascú, s’ajunten i, “una volta plegats, s’ensenyaren mútuament lo que portaven i, mirant amb el canó, van veure que la noia a qui volien estava malalta. De seguida, van pujar de peus a la catifa i es van trobar a casa d’ella, li feren olorar la poma i es posà enterament bona” (pp. 82-83). Però, ¿qui es casaria amb la xica, si els tres germans hi havien contribuït, aportant lo que millor havien pogut i pensant en el bé de la jove?

“Tots tres la volien i el pare no sabia com fer-ho. Per fi, va dir-ne:

-Si, amb la vostra riquesa, cap de vosaltres ha pogut guanyar ma filla, que sigui de qui mostri millor enginy: qui tiri la fletxa més alta, aquell haurà la noia” (p. 83).

Copsem, en aquestes línies, que el pare de la xicona acull la riquesa i, pel resultat, ha d’obrir un camí més, una tercera opció, la de la fletxa, la qual, pel context, pot evocar-nos les aspiracions reals de cada u dels xics. El més gran, molt alta; el mitjà, feu que travessàs els núvols. Quant al petit, “aparella l’arc, brunzeix la fletxa i la clava, ¿a on? Al bell mig del sol. De llavors ençà, en té taques” (p. 83).

Resulta important el detall de les taques, perquè inclou la part obscura i femenina de tota persona i perquè plasma un home acollidor de lo fosc, de la dona, de lo matriarcal. Per això, a continuació, llegim “Tot foren víctors i aplaudiments, i el pare li donà la noia, de lo qual en rebé tothom alegria, si no eren els germans, a qui els hi recava una mica per lo molt que també la volien” (p. 83).

A banda, en lloc de l’individualisme (que podria anar unit a la riquesa, la qual pot separar), el pare de la jove tria la creativitat (vinculada amb el matriarcalisme com també ho fa la fertilitat i l’obertura a lo que podria simbolitzar lo obscur, a lo que no es sap, a la recepció).

Igualment, en aquesta rondalla, 1) l’heroisme és col·lectiu (la primera part, unida a la riquesa i a l’ús que n’han fet en favor de la jove), 2) guanya el més petit i la clava en el bell mig (en el cor, àdhuc, simbòlicament) i 3) el guanyador rep la felicitació del pare de la noia i de la gran majoria i, quant als seus germans, accepten el resultat i la decisió del pare de la fadrina.

Cal adduir que, com veiem en l’obra sobre el matriarcalisme basc i traslladable a aquesta narració, “apareix clarament significat, en el nostre relat, la vertebració de les diferents forces coadjuvants a un nivell comunal o, si ho preferiu, l’acció d’un grup com a comunitat (o unitat) vital fundat en una mena d’esperit totèmic i comú o germanor matriarcal” (p. 55). “Coadjuvants” vol dir “col·laboradores”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Monarques oberts a tots els ciutadans, fills que s’espavilen i amb bona empatia

General, , , , , ,

 

En el relat “L’amor de les tres taronges”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, està molt reflectit el matriarcalisme, per exemple, en què la dona ha de ser ben tractada (en aquest cas, sobretot, una vella) i que és ella qui salvarà l’home (ací, un jove), perquè ell seguirà lo que li comentarà l’anciana. Així, veiem que hi havia un rei vidu que només tenia un fill, de vint anys i més bé trist i passiu. El rei considerà que seria interessant obrar, enmig de l’hort, una bassa i “que tots els pobres que ho volguessen, que podien anar a poar oli a la basseta” (p. 97). Novament, copsem la figura de l’hort, tan habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana, i un rei obert a tots els ciutadans.

I un matí, el monarca “va obrir les portes reixades i aleshores començà la desfilada de pobres amb setrills” (p. 97) i, d’aquesta manera, captem una societat en què, fins i tot, els més rics i amb major poder polític, no són indiferents als més necessitats per motius econòmics. A banda, aquest passatge pot recordar-nos els nombrosos comentaris que ens han fet en què indiquen que les cases estaven obertes, àdhuc, per a qui necessitàs la col·laboració (malgrat que fos puntual) dels veïns, una actitud en línia amb el matriarcalisme.

Ara bé, el fill del rei, qui nomia Dalmau, continua enfortint-se i, igualment, un dia, el príncep, que era consentit i capritxós, menysprea la vella i li gasta una mala passada i tot (p. 98).

Des d’aleshores, malgrat que el jove, ràpidament, rectifica, es fa amic de l’anciana, qui li diu què ha de fer ell, com i què permetrà que es salve el príncep (pp. 99-100): l’Amor de les Tres Taronges (p. 99). I, per això, la dona comenta a Dalmau “que vós no patiu una altra cosa més que una llarguíssima set d’amor.

-I què haig de fer?

-Jo us ho diré -prosseguí l’anciana” (p. 100).

Dalmau passarà per un desert en què trobarà un oasi i vint mil palmeres (p. 100) i, a més, el jove, en línia amb el matriarcalisme (en què es prioritza lo auditiu i el sentit del tacte, o siga, escoltar els altres, el contacte físic i, igualment, tenir tacte), “tot orelles, no perdia punt” (p. 101).

Afegirem que, com que el príncep serà col·laborador amb un lleó i amb una serp, en acabant, seran amics seus. Cal dir que, en aquesta rondalla, llegim que la vella li diu que, “enmig d’una replaceta, hi ha el famosíssim Taronger de l’Amor” (p. 101). Per tant, no és cap arbre de la saviesa, ni cap arbre de la ciència, sinó u que, àdhuc, podríem vincular amb l’erotisme i amb la sexualitat. Recordem que, com veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, “la naturalesa femenina de la Força universal està representada per l’arbre; es notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre)” (nota 19, p. 34). I, com que la vella vol que el jove s’espavile, no li ho farà tot (p. 102) i Dalmau, sense desencoratjar-se i sentint-se molt bé, “seguí en tot al peu de la lletra les indicacions de la dama misteriosa i tot va eixir com li fou anunciat” (pp. 102 i 104).

Com podem veure, la vella rep el tractament de Dama, el qual podria evocar-nos la Dama del ball dels cossiers (de Mallorca) o, per exemple, la Moma (del dia del Corpus, en la ciutat de València) com també la Mare Terra, la Gran Mare… Un matriarcalisme ben plasmat.

Adduirem que, com en rondalles prou semblants, el jove fa costat els animals i, ara, “fet un home nou, va eixir, l’endemà, de la ciutat” (p. 107). Però hi ha un personatge que, primerament, li comenta què ha de fer: la bellíssima jove Silvana, més voluminosa que ell i, a banda, princesa del regne de les Aigües Aturades. I, llavors, en un passatge que va en línia amb la cultura colla (en què, com en el cristianisme, un personatge masculí baixa a la terra, a la Pachamama), la jove diu a Dalmau: “Estava escrit que vindria dels regnes de tramuntana un jove decidit a deslliurar-me…. i que em casaria amb ell” (p. 108).

De fet, en paraules d’un amic meu que coneix molt la cultura colla i que em digué el 12 de març del 2019, a una pregunta que li fiu sobre l’origen dels protectors agrícoles en la nostra cultura i en relació amb el sincretisme que faria el cristianisme a partir del segle IV (especialment, després de passar a ser la religió oficial de l’Imperi Romà), “El déu sol (Inca), el déu del poble quítxua, aimara, inca, fecunda el rai, l’aigua, la terra: dona la vida. I d’ahí surt la ‘Pacha Mama’, la vida a la terra. Per això, el Titicaca és el llac sagrat.

El cristianisme fa igual: Jesucrist baixa del cel a la terra i hi dona vida, hi sorgeix la vida”. És a dir, que ho faria un jove que ve del nord, del cel (de tramuntana), i que és ell qui va a ella com, en molts relats, quan es casen: les noces, inicialment, es fan en la població on viu la dona. 

Molt prompte, la bruixa (u dels tres personatges a què podria ajudar el jove) fa que la princesa Silvana es transforme en papallona (té vida, però volant) i, al capdavall, serà Dalmau qui, per mitjà del seu canvi d’actitud i, més obert, fins i tot, a lo que, per a més d’u, podria semblar insignificant (una papallona), no la mata, li lleva l’agulla que la bruixa li havia ficat en el cap i… Silvana apareix garrida, vestida i en els braços de Dalmau (p. 111). I, al capdavall, com en moltes rondalles, els dos jóvens es casen i… “vingueren els pares de Silvana des del seu remot regne” (p. 112), un detall matriarcalista, ja que la jove no rebutja els seus pares i, a més, els acull.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, les de bon cor i molt obertes i les que em fan costat dia rere dia.

Senyora, criada afillada i vell majordom fan bona pasta, afectuosa i oberts

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla valenciana “Els guants de la felicitat”, arreplegada per Enric Valor, un poc després, la dona que acull Brunilda, li recomana que faça camí cap a la Torre d’Alcoleja, on viu una dona rica que cerca criades (p. 77), dona Frederica.

La jove hi aplega de vesprada i, al moment d’obrir-li el vell majordom que la mena cap a dona Frederica, una dona de setanta anys (p. 78), podem llegir que “Les dues dones van simpatitzar a l’acte, i la jove digué, tota animosa:

-No us abandonaré; em quede amb vós.

Dona Frederica, molt agraïda, va fer que se li acostàs i la besà en les galtes. Després ordenà al majordom que donàs alcova i roba a Brunilda. I allí començà la nova vida d’aquesta fadrina extraordinària, ara coneguda per Consol” (pp. 78-79). Ens trobem, de pas, amb dues dones amb bona empatia.

A partir d’aquestes línies de la rondalla “Els guants de la felicitat”, plasmada per Enric Valor, podem trobar semblances amb altres detalls matriarcals: 1) els germans Abdó i Senent (els Sants de la Pedra, en el refrany “Sempre junts, com Abdó i Senent”) i el fet que s’unesquen la part jove (qui aprova el vincle amb l’anciana) i la vella (receptiva a la iniciativa juvenil), ja que els dos sants mai no van separats, a diferència, com ara, de Demèter i Persèfone (de la cultura grega), 2) la bona acollida de la vella i que li ho agraeix, àdhuc, amb una cosa tan elemental i tan quotidiana com un lloc on poder menjar, relacionar-se amb altres persones (“allí començà una nova vida”, però no en sentit místic) i dormir (la cambra dormitori, presentada com una alcova), a banda de donar-li hospitalitat i roba i, de pas, Brunilda (i, de rebot, la jovenesa) veu els fruits de la bonesa i, igualment, 3) dona Frederica (la vella) li posa un nom positiu (Consol, perquè l’anciana copsa que Brunilda li podrà fer de conhort).

Adduirem que, el mateix dia que escrivíem aquestes línies, el 29 de juny del 2022, i, després d’haver posat en el meu mur, unes paraules del llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Karl Mayr, molt interessants, “el matriarcalisme èuscar no representa un feminisme beatífic, sinó naturalístic” (p. 110), en el sentit que aquest matriarcalisme no s’inclina per una mena de feminisme místic (perquè acolliria lo patriarcal, la rectitud, etc., i no, com ara, la creativitat, ni una actitud favorable cap a la germanor), captàrem que, en el relat valencià “Sanxa”, arreplegat en el llibre “Rondalles de la Ribera”, dels valencians Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, un pastor que reflecteix molt lo patriarcal (solitari, no cerca mai la companyia d’altres pastors, accepta ser soldat i anar-se’n a la guerra…) és vençut per la serp (u dels símbols matriarcalistes).

I la relació entre la rondalla “Els guants de la felicitat” i la de “Sanxa” (en què una serp, al capdavall, creix i ofega el pastor), és un missatge molt ben plasmat: si vols guanyar-te la simpatia d’altri, pensa en els altres, practica la bondat, no menyprees les persones velles, ni aproves la prepotència (que és lo que ha fet caure el pastor que havia triat anar-se’n a la guerra).

I un altre detall matriarcalista: els ancians estan molt ben tractats (en aquest cas, dona Frederica), sense necessitat de passar per cap mena de servilisme extern, ni de viure subjugant els qui no són de la seua corda. Així, en la rondalla “Els guants de la felicitat”, llegim que, després de sopar dona Frederica, “recolzada afectuosament en Brunilda” (p. 79), se’n va a un llit de cos i mig, mentres que la jove Brunilda ho fa a u de cos: la dona gran és la que prioritza i, no obstant això, dona gran i dona jove fan bona pasta.

Però, per si aquestes paraules no n’eren prou, en un passatge posterior, veiem que la velleta es guareix mercé a la participació de la jove i que “Senyora, criada afillada i vell majordom feien una petita família d’allò més unit.

Així van transcórrer dos anys, i la filla del marqués va acabar mentrestant de fer-se una dona amb tota la seua plenitud i bellesa” (p. 80). Cal dir que, tot i que, primerament, el majordom és qui fa el paper actiu de la casa (ell rep la jove Brunilda), en acabant, les bones relacions entre la jove i la vella converteixen ambdues en una mena de vasos comunicants i, a banda, el majordom també n’ix beneficiat i, de rebot, el futur de Brunilda, perquè es podrà desenvolupar en un ambient molt propici i fer-se una dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Jo he dit (i empre) “fer bona pasta”, que no té a veure amb el llenguatge cheli “pasta”, per a indicar que dues persones (o més) s’entenen molt bé.

Moltes persones no tenim la culpa que hi haja persones ignorants i amb poques ganes d’aprendre la llengua, amb l’excusa de “tot evoluciona”.

Des de xiquet, m’ha agradat molt aprendre-la i millorar-la, perquè no podia escriure-la en l’escola i sí uns cosins que anaven a “L’Escola Comarcal”.

Nasquí en 1971.

 

 

Llegendes molt semblants i matriarcalistes en la cultura valenciana i en la basca

General, , , ,

 

En un passatge immediat de la llegenda valenciana “La cova de l’encantada”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, la reina pregunta al pastor “Si jo volguera fer-te un regal, què t’estimaries més: la meua pinta d’or, la meua daga de plata o el meu amor etern?” (p. 71) i, com que ell copsa que la reina va més lluny de fer-li una pregunta simple, al capdavall, “un gegant dels negres li va tocar el muscle per recordar-li que la reina de les dones d’aigua li havia fet una pregunta (…).

-Senyora, (…): el millor regal que em podríeu fer, ja m’he l’heu fet, deixant que vos admire a la llum de la lluna… Perquè jo només sóc un pobre pastor, indigne d’haver contemplat la vostra bellesa…

-Maleït sigues, pastor de cabres! -li contestà la reina, en un to de veu molt aspre.- Per no triar l’amor, m’has condemnat a viure set anys més encantada i reclosa al meu palau” (p. 72). Trobem, així, un home amb poca espenta, un figa molla, no precisament agressiu (tot al contrari de com, molt sovint, intenten presentar-nos per mitjà d’articles femellistes, d’entrevistes sobre violència matxista, etc.), al costat d’una dona que poc té a veure amb com, en més d’una ocasió, se’ns tracta d’oferir mediàticament i seguint els cànons de lo políticament correcte i que, en canvi, van en una línia molt diferent a la de tocar els peus a terra, un realisme de què moltes persones ens han plasmat vivències i fets que tenien a veure amb àvies (padrines) i amb mares catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

De fet, en el mateix sentit que la cultura basca, també matriarcalista, hi ha una llegenda arreplegada en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, publicat per la Universidad de Deusto en 1988, que ací traduïm:

“En l’abisme d’Orhi, un dia, un pastor va veure una senyora que es pentinava amb una pinta d’or, i ella digué al pastor:

-Si el dia de Sant Joan, de matí, em traus al muscle d’aquest abisme, et donaré totes les riqueses que vullgues; però no has d’astorar-te encara que veges qualsevol cosa.

El pastor li ho prometé i, quan aplegà el dia de Sant Joan, es posa la senyora a collibè i comença a caminar; però el pastor es troba tot un fum d’animals salvatges i una serp enormement grossa que llançava foc de la boca i li feia feredat.

Aleshores, deixant la senyora, tira a córrer i se n’ix del fondal i, la dona, alhora, li diu en un crit:

-Maleïda sort: encara restaré mil anys ací” (p. 52). Un pastor molt lluny, com ara, de la figura del “macho ibérico”.

I és que, com escriu molt bé Josep Franco, en la llegenda valenciana, “En veure que la seua poca traça havia disgustat la reina Albahaca i l’havia condemnada a set anys més d’encantament, quan la sinceritat hauria pogut salvar-la, el pastor no va poder dissimular unes llàgrimes calentes i amargues que li brollaven dels ulls com l’aigua de la font” (p.73).

Però la reina, compassiva, considera millor no ordenar que els gegants negres tallen el coll al pastor i “li va preguntar si tenia alguna cosa a dir en defensa pròpia” (p. 73) i, com que ella capta que la resposta del pastor és molt sincera (p. 74), li diu:

“Et perdone la vida, però m’has de servir durant els set anys de captiveri a què m’ha condemnat la teua por” (p. 75). El pastor ho accepta i “es va fer la promesa solemne que, si eixia bé d’aquell conflicte, diria sempre la veritat, sense por ni prudència” (p. 75). 

I, al moment, passem a un passatge festiu (p. 75).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.