Arxiu d'etiquetes: dones que porten la iniciativa

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa i sinceres

General, , , ,

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Nois i noies del meu poble…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), en què apareixen detalls que empiulen amb les ombres i amb l’inici de la nit.

Ara bé, en “Perquè han ullprès la pubilla del mar…” (p. 262), el mateix escriptor posa molts mots simbòlics. Així, diu “Perquè han ullprès la pubilla del Mas, tocant al riu, els bous de la llaurada”, o siga, durant la copulació. A més, la dona, “si ronda per l’era, les palleres s’esventen soles, l’aviram vola alt” i, per tant, elles porten la iniciativa, fan que s’adrecen els penis i que s’empinen com ho faria un catxirulo.

A banda, “Al punt de mitjanit, estesa la roba de la fadrina al terradet (…) l’hem picada amb estris del camp i vares de freixe, i n’hem espolsat” (p. 262), paraules amb què indica que l’home introdueix el membre viril i que li fica semen en la vulva (la polseguera de què fa esment la cançó valenciana “La manta al coll”).

Finalment, copsem un altre passatge eròtic, “En entrar a la cambra de la donzella l’hem vista (…) com intentava de cobrir la seva nuesa amb fullaraca sideral”, això és, dels astres, acompanyat d’uns térmens plens de significat: “Hem trucat a la Rectoria, i hem encès els ciris de l’altar de sant Roc” (p. 262). D’aquesta manera, lo que podria semblar una crítica a la nuesa de la dona i a lo sexual (avisar el rector), realment, és que ell endinsa el penis (els ciris) en la vulva (la rectoria) i, altrament, el pardal és representat en un sant, pel sinònim de “roc”: “torre”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta.

Un altre poema en què es reflecteixen detalls matriarcalistes, i en la mateixa antologia, és
“Doble carn”, de Guerau de Liost (1878-1933), en què la dona és en el llit:

“Sobre una taula clara,

de llarg a llarg una matrona jau.

(…) diria’s una flor collida anit (…).

Ni un bri de roba” (p. 267).

 

Així, assistim a una escena ambientada en una nit (un moment femení del dia) activa i en contacte amb la natura i amb la sinceritat (la nuesa).

Ara bé, posteriorment, hi ha térmens que lliguen amb lo feminal: l’obaga, només a terra, “fa més impúdica la nuditat” (p. 267) i, per consegüent, és aprovada, junt amb un vers en què diu “i la carn de casta mel” (p. 268) que empelta ambdós membres.

Aquesta franquesa connecta amb unes línies de la composició “El coit”, de Josep Palau i Fabre, quan diu que

“Allí la pedra i l’estrella, l’aigua viva i l’ocell, la flor i el peix es combaten i (…). Tota la natura és present en aquest fast” (p. 268) i, així, considera un luxe la relació entre la dona (pedra, aigua viva, flor) i l’home (estel, aucell, peix), en un ambient en què predomina la natura i, de rebot, lo matern, lo terrenal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

General, , , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i gaudi de la vida sexual i de l’erotisme

General, , , , ,

Una altra composició amb molt de simbolisme i en què copsem el matriarcalisme és “Amb la teva veu”, de l’escriptor Manuel de Pedrolo (1918-1990) i arreplegada en la mateixa antologia. Tot comença amb unes paraules que la dona diu al marit, com si fos eixes cançons eròtiques mallorquines en què el personatge femení indica al masculí què ha de fer fins que, al capdavall, el penis s’endinsa en la vulva:

“2.

Besa’m força les mamelles

que alcen volades feixugues

i empresona’m el clítoris

amb els capcirons gosats

que li donen volum

i li donen plaer

(…) quan em toco per tu” (p. 173).

 

Per tant, el capciró (un ocell que s’empina com si fos el catxirulo mentres s’envola, comparació que l’escriptor introdueix ací), en penetrar en la dona, fa que ella evoque el tacte.

En acabant, la muller també marca les directrius i empra un vocabulari més aïna formal junt amb el tradicional en català:
“Palpa’m, estimat,

palpa’m el ventre

i toca’m la vulva que plora,

entra’m pels llavis

que tinc entre les cuixes;

besa’m endins,

on és tendra la figa

i la xopen besades;

vull que m’entris, aimat,

enllà d’uns llavis menuts

i que la llengua reculli (…)

la meva humitat” (p. 174).

 

Cal destacar el paper que ella atorga a lo aquós: el ventre (comparable amb la bossa de la mare que és embarassada), la mullada i la humitat.

En l’estrofa vinent, ella l’encoratja a participar de la fruïció de l’erotisme durant l’acte sexual entre tots dos, però, ara, en els pits:
“Engrapa’m els pits

i mossega’m els llavis

(…) fes-hi camí, vianant,

fes-hi camí,

i dóna’m goig i desfici” (p. 174).

 

A continuació, passa al trau (la vulva), el qual ella ha obert, i a la introducció de semen:

“Tanca’m el trau

que per tu bada (…)

amb la vara alçada,

i brolla,

abeura’m el trau

amb glops de saba;

obre’t, sobre meu,

i raja, estimat,

acompanya’m!” (p. 174).

 

Afegim que, en l’estrofa sisena, ella li agraeix el paper que fa el marit, amb el membre viril en erecció:

“Em torba i m’enamora

veure’t tan llarg i compacte

quan empunyo la verga

i els dits et masturben;

em torba, estimat,

que es dreci tan alta,

(…) em sento oberta i molla

i els mugrons se m’encenen

quan un guèiser de llet

em renta la cara…” (p. 175)

 

i el líquid acompanyat de llavor de vida (el semen de l’home) es fica en ella.

Finalment, l’home passa a mirar la dona, començant per part dels genitals i, al capdavall, la benvolguda li besa el penis (la cigala) i, ben mirat, li demana que ella li faça una besada als llavis, però de manera que tots dos gaudesquen el moment (bé en la boca del cap, bé en el clítoris). I, altra volta, la muller és la part activa:

“quan em mires, estimat,

la figa des de sota;

la tinc dolça i fendida

i faig olor de femella

perquè et beso la cigala;

besa’m també sense pressa

el fulgor de les làbia

i busca’m la tija fosca

que et busca la boca

perquè t’estima

i vol morir amb tu” (p. 175).

 

Agregarem que, com posa el recopilador, aquest poema fou “Inèdit, 1950” i que es publicà… en el 2011 en “Obra poètica completa”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alliberen, que conhorten i maternals

General, , , , , ,

Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que

“(…) també aquest silenci

vol dir viure sola, i la companyia del sol

ensopeix” (p. 82).

 

Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.

La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:

“Si de sobte algú descobrís la cala amagada

seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).

 

Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:

“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge

i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.

Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,

poder sentir els segons pel batec del teu cor,

jo mariner expert si tu ets la meva barca

i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).

 

El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.

Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:

“la teva pell: miratge

de clar de lluna, estany

de dolcíssim repòs.

Dunes suaus, blancoses

lleu paisatge nevat

(…) ploma entre plomes, ala

de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).

 

Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.

Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Hi havia un temps, no pas gaire remot,

que, al peu de l’aigua, les dones ajupides

picaven la roba xerrotejant de tot.

El sol enlluernat les resseguia

per l’escotat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).

 

Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.

En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:

“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram

se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram

i la roba en xuclava blancors de llet silvestre

brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).

 

En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, xicones dialogants i bona avinença entre generacions

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què capim trets matriarcals, com ara, la pervivència de la dona, és “El clau”, recollida per Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Una dona se li va morir l’home i un xiquet. I, per no pagar dos soterrars, els va ficar tots dos en la mateixa caixa: el xiquet, enmig de les cames del marit. I, plorant, feia:

-Ai, Pep! ¡No em dols tu, no, només que el clau que t’endús enmig de les cames!  Ai, Pep, quina pena tinc! ¡No em dols tu, no, sinó que el clau que t’endús enmig de les cames!

I el personal deia:

-Esta dona ha tornada orada! Esta dona ha tornada orada!” (p. 200).

Com podem veure, els personatges que es moren són masculins (el marit i el fill), però, tot i això, la dona no deixa caure l’home, ni la part sexual masculina (en aquest relat, representada pel clau, o siga, pel penis). Altrament, hi ha un vincle més fort amb el fill que amb el pare i el fet ens porta al tema de la maternitat: el de les mares que viuen com se’ls mor un fill abans de fer-ho elles. En altres mots, la marona conserva el fill en el seu cor.

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme és “El ball de la barca”. El narrador, qui es posarà de part de l’actitud del personatge femení (una jove) i d’un ancià, comenta al folklorista que, en la seua joventut, hi havia balls i “jóvens i vells (com jo) mirant també el ball (perquè ens agrada, almenys, sentir la música i mirar en la joventut). I hi havia una xicona d’eixes que un xicon agafa de males maneres i la trau. Llavors, ella li diu:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

I ella li afig:

-Aleshores, això que em punxa ací baix del ventre, això, què és?

Ell li diu:

-Això és el rem.

S’asseuen i, al poc de temps, ella, com que no la treia ningú, se’n va i agafa un home huitantot que escassament podia arrossegar els peus (…) perquè no podia una altra cosa.

I la xicona diu al vell:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

La xica li demana:

-És que vós no teniu rem?

El vell li diu:

-No, senyora: jo vaig a motor” (pp. 200-201).

Per consegüent, aquesta narració, contada en 1993, exposa uns passatges que són com l’espill de la societat valenciana del moment: el xic (més brusc) recorre a la penetració; i el provecte (més feble físicament) és respectuós amb la jove i, a banda, accepta que ella li done vida, que li faça de motor i ell encara conserva la seua humor amena, fets que compensen que ja no se li empine el penis.

Adduirem que aquesta contarella és un altre exemple en què la dona salva l’home (ací, com en el de fets reals de xiquets que, com ara, en el primer quart del segle XXI, anaven a una residència de majors i hi havia bona avinença i un compartir fructuós entre ambdues generacions).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval i dones que porten la iniciativa eròtica

General, , , ,

Continuant amb el llibre “El llibre de fra Bernat”, de la Baixa Edat Mitjana, de manera pareguda a algunes contalles, “Quan va ser el vespre, cadascun dels tres amants es va disposar a anar al monestir” (p. 52), començant pel capellà. Sobre el cavaller, exposa que “va arribar cuitadament al lloc acordat davant del riu. Es va despullar i es va ficar a l’aigua fins a les mamelles, esperant la bona notícia que esperava tenir” (pp. 52-53). Riu, llevar-se roba, aigua, mamelles… Com veiem, un escrit obert en lo sexual i en l’erotisme.

En el passatge immediat, ens endinsa en el convent: “La portera obrí el portal, vam entrar i començaren a pujar-nos al dormidor” (p. 84) de manera suau.

Igualment, “La monja prengué el fra menor i el ficà en sa cambra, que era més olorosa que l’ambre i que cap altre perfum i que era tota plena de llums. (…) La monja conforta fra Bernat i l’acull bé, li dóna confits a ple i malvasia” (p. 84). Agregarem que la malvasia és un raïm i que aquest fruit connecta amb la vulva, per la semblança simbòlica.

Més avant, “La monja li posà son braç al coll, i anà a dir-li que el confit li fa bé amb més de poder. Fra Bernat volia jaure i contornar; per això, se n’anà tot despullat per fer la lluita (…) la monja ja volia tancar la porta amb balda i la retinguí per la falda i me’n vaig entrar i comencí a abraçar-la estretament.

(…) m’acollí com home seu i me’n va baixar. I, tantost, jo li vaig saltar sobre el paner i contornant-li el seu broquer amb grans estocs” (p. 85).

És a dir: la dona inicia el passatge eròtic, ella s’atansa al religiós, el mena cap a la cambra (primerament, ambientada amb ambre). Sobre l’ambre, direm que, com poguérem llegir en Viquipèdia el 24 de desembre del 2025, “És considerada l’única pedra preciosa d’origen vegetal. El seu nom significa ‘que sura al mar’”. Resulta interessant perquè, per una banda, la dona sura (ella predomina, és per damunt) i, per una altra, ho fa en espai femení (ací, la mar) i, per tant, ella talla el bacallà. Podríem adduir que ella se sent com un peix en l’aigua. Encara que el frare vullga començar eixa contesa, serà la monja qui, com diu la dita, el dirigirà i farà i desfarà al seu gust: és en eixa mena de regne feminal.

De fet, encara que ell l’abrace (potser com qui pretén contar als amics que ell li podia), és ella qui ho fa possible: el deixa entrar. Aleshores, fra Bernat es llança sobre el paner (el cul) i, ben mirat, li clava la tatxa amb estocades dirigides cap a la vulva (el broquer).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bona Nit de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026 a totes les persones de bona voluntat.

Sexualitat matriarcal medieval i dones encisadores en el plaer

General, , , , ,

Tornant a la cambra on és la dona, “El content cavaller li promet que, sens falta, vindrà a dormir amb ella, ja que així li plau” (p. 51). Al moment, passem al canonge: “La monja, tot seguit, va apartar el canonge i li diu, clar i amb poques paraules, que ella, a ell, l’estima per sobre de tots els altres, que li ho vol demostrar i que tornàs al vespre, que ella el ficarà a la seua cambra i que dormirà en els seus braços. Fra Bernat va arronsar el nas quan va veure el canonge, qui parlava molt amb la monja, perquè durava massa, i tota l’estona va murmurar del capellà, el qual se’n va anar content i alegre, tenint-se per segur que la monja el ficaria en el seu llit al vespre” (p. 51).

En l’anterior fragment d’aquesta obra medieval, hi ha un tret important: la dona és qui empunya les regnes, l’organitzadora, qui decideix en darrer terme i, altrament, m’evoca unes línies d’un llibre, comercialment, presentat com “Hablan las putas”, de la brasilera Regina de Paula Medeiros i publicat per Virus Editorial en el 2000, a què accedírem pel 2001 i en què un home (ací, una dona), qui vivia de la prostitució en la ciutat de Barcelona i que se sentia dona, tenia una estratègia per a fer-se amb els clients que volien palpar-li el penis: dir al client que, per a ell (aquesta dona), lo més important era ell (el client).

Quant a la religiosa, aconsegueix encisar el canonge i que se li presente en un moment que juga a favor d’ella: el vespre (un tret lligat amb lo matriarcalista). Així, en l’apartat immediat, “la monja va tornar a fra Bernat i li va dir que tenia un gran desig de dormir amb ell i que li faria un gran servici si ho volgués fer i li va pregar que hi tornàs a prop de l’hora de sopar, quan fos de nit.

La monja, doncs, va donar tanda a tots tres amb tal falsedat que l’un de l’altre no ho sabia” (p. 51). Aquests darrers mots ens porten a rondalles en què una dona passa una nit en un fossar junt amb diferents hòmens i, primerament, per mitjà de la seua actuació eixerida, els fa sentir cadenes que els fan feredat.

Afegirem que, en el passatge següent, hi ha mots que admeten doble lectura, tot i que, en entrar en unes línies posteriors, canvia el possible significat. Em referesc al simbolisme del terme “monestir”: “Fra Bernat, tot seguit, li va demanar com s’ho podria fer per penetrar al monestir, perquè no sabia per on podria entrar-hi. La monja hi va saber donar manera i astúcia per fer-ho: li va dir que ella diria a les altres monges que li feia mal el fetge i que ell, a l’hora que havien acordat, vingués vestit com si fos un metge i, així, podria entrar” (pp. 51-52). Cal dir que “església” vol dir “vagina” i, més encara, “vulva”. Igualment, la religiosa és la persona amb destresa i deixondida (com la rabosa en moltes contarelles) i que ell seguirà les indicacions femenines.

No debades, en la línia vinent, Francesc de la Via posa que, “A fra Bernat, l’hauríeu d’haver vist com ballava, tan gran era el goig que sentia que, en el seu cor, estava convençut que el fet era clar” (p. 52), fet paregut al del llop que creu cegament en la guineu i que respon atenent als desigs de la guilla.

Això sí, mentrestant, la monja explica a les germanes què esdevindria eixe vespre: que s’hi presentarien tres hòmens a qui ella havia donat tanda i que la religiosa “volia que [les germanes] veiessen lo que els volia fer i com els deixaria tots tres com a ximples i badocs” (p. 52), un detall semblant al darrer passatge de la contalla de què hem parlat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Recomane la lectura del llibre esmentat sobre la prostitució, puix que és fet en relació amb els qui hi vivien i l’autora és molt oberta i amb sensibilitat pels qui s’hi dedicaven. Adduirem que, en més d’un cas, preferien la investigadora abans que encarregats de l’ajuntament.

Pedregades, comunidors i la cultura ancestral i matriarcalista

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema de les bruixes, hi ha una entrada que interessa tractar, puix que reflecteix trets que podem enllaçar amb el matriarcalisme i, a banda, uns altres que ho fan amb la modernitat: “Pedregades i comunidors” (pp. 134-135). Així, “Mossèn Miquel era un home amb vocació de capellà, un home que, si hi havia un malalt, l’anava a veure. Tenia la fe que, quan venia una tronada, anava a l’església a resar i les dones de per allà el voltant de l’església ja li deien:

-Mossèn Miquel! Miri que trona!

Mentres ell va ser capellà de Sant Cebrià, una pedregada… no n’hi haver cap” (p. 134). Com podem veure, el rector té l’autoritat religiosa oficial de la vila, però són les dones qui mobilitzen l’indret, les qui li reporten.

La narradora, Rosa Jubany, agrega que “Sentia dir als meus sogres que hi havia la [ dona] de cal Rajoler, la Marieta, que tenien vinya:

-Va, mossèn Miquel, que trona, anem a resar.

Resaven i que feia més força com més gent eren. Com més gent eren a pregar pel temps, donava més força” (p. 134).

Sobre aquesta cultura en què connecten el camp i la religiositat, l’autoritat eclesial i el poble, la natura i persones que confien en una mena de força exterior amb qui cal posar part de la confiança per a viure, ma mare, durant l’entrevista que li fiu en febrer del 2020 (com també en una conversa de gener del 2021 i en algunes posteriors), em vingué a dir que els seus avis i els seus pares (els padrins, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX), vivien de la terra i en un ambient molt religiós, però no místic. A més, com que no hi havia els coneixements científics d’ara, era fàcil entendre el perquè d’aquelles tradicions.

Tornant a les narracions, Rosa Jubany comenta “I mossèn Miquel li va explicar, al capellà que hi ha ara, a mossèn Alfons, però ell va dir-li que, amb això, no hi creia, i es va haver acabat” (p. 135), mots que considere important estudiar, com farem a continuació.

Per una banda, hi ha el rector que empiula amb el poble i, per una altra, el capellà que, bé per la seua prioritat per la ciència (en aquest camp), bé perquè talla amb les arrels i menysprea la tradició de la terra que l’acull, respon d’una manera que, en el 2024, arran d’unes fortes inundacions que afectaren la comarca de l’Horta de València, on jo vivia, em feren traure un tema silenciat per molts mitjans de comunicació social valencians i paràrem esment, principalment, d’una agència espanyola de meteorologia a què poguérem capir una mena de submissió per part del jornalisme esmentat: una tendència molt alta, per part d’aquests mitjans, a prescindir de la cultura ancestral.

Doncs bé: adduiré que feia anys que jo seguia amb interés l’oratge de cada dia (si més no, d’ençà del 2010) allà on vivia i que això ens portà a escriure el 18 d’agost del 2025 l’entrada “AEMET, el gos meteorològic ‘Torquemada’ i mentirós de l’amo socialista” (https://plomalliure.blogspot.com/2025/08/aemet-el-gos-meteorologic-torquemada-i.html), en el blog “plomalliure”. Entre d’altres coses, posàrem “Ahir poguí veure les valors que oferien diferents webs sobre meteorologia i, igualment, les unia a les sensacions que experimentava, als reports d’AVAMET (agència valenciana de meteorologia) i a pantalles que exposava la web d’AEMET, el gos meteorològic de l’amo socialista en Espanya.

(…) Cap a les 13h15, AEMET (per a Alaquàs) posava que, entre les 12h i les 18h, faria 36ºC. Com que eixe moment del dia sol ser el de més calor, ¿per què, molt avançat el dia i tot, hi havia una pantalla de previsions per al dia 17 d’agost del 2025, referida a Alaquàs (sense estació meteorològica i les més pròximes, la de Manises o bé la de Vivers, en la ciutat de València), que indicava 41ºC de màxima i 26ºC de mínima? Silenci: hi ha una bona paga en joc. Com diuen en la meua terra, ‘Qui calla, atorga’.

Afegirem que aquesta mediocritat influí en la nostra previsió de cara al dia 29 d’octubre del 2024 en l’Horta de València uns dies abans de la DANA. Mentir, reportar de manera falsa o bé sense un mínim d’esperit de superació i sí de fidelitat a l’estil de l’inquisidor castellà Torquemada, porta que, més d’u, desconfiem en aquesta mena de soldats del primer ministre espanyol.

I més: quan ahir, a migdia, consultava en Internet i quan parlava amb mon pare, notava suavitat: és que, en la web d’AVAMET, amb dues estacions en Torrent i amb dues en Aldaia, les màximes eren més moderades. Per això, posí en Twitter: ‘No hi ha estació en Alaquàs, però, cap a les 15h., Torrent marcava un poc més de 36°C; i Aldaia, 37ºC en els punts més pròxims [ i, amb Alaquàs, entremig geogràficament].

Fiabilitat’. 

Ara, 31ºC en Aldaia i un poc més de 31ºC en Torrent. Són un poc més de les 11h15.

Mentrestant, hi ha jóvens, com ara, Jorge Rey, de terres castellanes, que, per mitjà de mètodes tradicionals, donen molt en el clau i, altrament, no renuncien als mitjans contemporanis.

Enllaçant amb això, recorde que, quan vivia en Aldaia (fins a maig del 2009), una vegada, un home digué a ma mare i a mi en castellà, mentres que plovia: ‘Ma mare ja m’havia dit que…, perquè, quan ella nota… en el peu, és senyal que plourà. I així ha estat’”.

Finalment, en nexe amb el comunidor, Rosa Jubany també transmet que “Jo anava a escola a Canet i havia sentit a dir que l’església de Canet la van estimbar els rojos, la van cremar. Al darrere, hi havia un carreró, hi havia com unes finestretes petites, un comunidor que hi anaven a pregar per les tempestes. Ho havia sentit a dir; allò que ets canalla i ho sents” (p. 135).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, que porten la iniciativa i pageses

General, , , , , ,

Una altra rondalla semblant, però amb un rector i amb sa neboda i majordona, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El robatori del senyor rector que volia un marit valent per a la majordona”, recollida en el llibre del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891). Un vespre, un jove que volia casar-se amb la majordona (qui era molt garrida), passa per cal rector, qui “volia que, el que es casés amb la seva neboda, fos un xic valent.

-Això rai! -diu-, encara que me’n vinguin cent -respon el jove” (p. 114).

Llavors, el capellà diu al xicot que faça el mort eixa nit al mig de l’església. A un segon jove, li comenta que haurà de vetlar el difunt. I, quant al tercer, com ja havia fet el mossén amb els altres dos, “li diu que, com que és una casa de camp, desitjaria que fos un jove que fos un poc valent.
(…) El jove li diu que sí i el rector el vesteix de Llucifer i el fa anar cap a baix a l’església, tot vestit de llums” (p. 115). En altres paraules, el minyó es vist de dona.

Un poc després, s’ajunten els tres fadrins i fugen. Però, a banda, “el senyor rector, un per un, els va desenganyar completament dient que eren uns covards” (p. 115).

En un paràgraf posterior, u dels tres proposa als companys:
“-N’hi hem de fer una, al rector: mirem de romandre tancats dins de l’església, al vespre” (p. 115).

Com podem veure, tot i que els personatges són clarament masculins (llevat de la majordona), els fets esdevenen a principi de la nit, en l’interior i, a més, en una església (local que, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vagina i, per extensió, la vulva), tres trets que empiulen amb lo matriarcal junt amb el vestit que es posa el tercer (femení).

Igualment, “quan va ser més tard, varen encendre totes les llànties i tots els ciris i es varen posar a cantar, vestits d’àngels, amb una gran solemnitat” (p. 115).

Per consegüent, el rector i els tres fadrins recorren a la cultura de la mentira; i els jóvens ho fan per mitjà de figures que tenen a veure amb lo patriarcal i amb lo celestial: els àngels. Ben mirat, en companyia d’un altre detall que no és propi dels Pobles matriarcals: la solemnitat.

Per contra, en acabant, apareix la neboda, qui representa lo tel·lúric i la cultura vernacla: “I la majordona els va sentir i va cridar:

-Senyor rector: a baix, a l’església, hi ha tres àngels que canten.

I el senyor rector li diu:

-¡Vés, vés, dona, vés!

I ella li respon:

-Sí, sí: vingui.

I el senyor rector va anar a escoltar i sent que cantaven (…):

-‘Senyor rector: si es vol salvar,

els diners ha de portar’.

I el senyor rector diu:
-Ara sí que me n’he d’anar del món, que em criden els àngels” (p. 116).

O siga que, primerament, sembla que el capellà porte la iniciativa, però, al capdavall, ell segueix les indicacions de la dona.

A continuació, en aplegar a l’església, els tres xicots peguen colps forts al rector i el deixen mig fet xixines.

Finalment, la majordona torna a enllaçar amb lo matriarcalista, mentres que l’home ho fa amb lo eteri, fet que explica el comentari amb què la neboda remata la rondalla:

“A l’endemà, quan la majordona va anar a donar menjar a les gallines, se’l troba allà, a terra, i diu:
-Senyor rector, ¿què hi fa, aquí?

-Espero -diu- que obrin les portes del cel.

Diu:

-Sí… -diu- ¡i és a les portes del galliner!” (p. 116).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.                                                      

Bruixes, dones que porten la iniciativa, que menen i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra rondalla de bruixes que hem trobat en el llibre “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, dels autors esmentats, i també en altres fonts, és “El ruc de les bruixes”. Així, “Una vegada era un mosso d’una casa, que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia a fer mal; ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 191). O siga que, com en altres narracions i, fins i tot, com en vivències que hem copsat, hi ha una transmissió de la cultura tradicional entre la mare (ací, la sogra) i la filla (ací, la nora). A banda, elles tenen més espenta, el seu moment fort és en plena obagor (amb l’aliança de la lluna, qui els aporta llum) i porten la iniciativa.

Tot seguit, elles el troben dormint, el toquen i, “De seguida, (…) s’unten i:

-Altafulla: xemeneia amunt! -surten per la xemeneia.

I, a saber: ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per a fer com elles” (p. 191). I, així, les dones són les persones que uns altres (ací, un xicot) pretenen imitar. Adduirem que, en una de les rondalles recopilades pel valencià Enric Valor, hi ha un fet semblant: el d’un home que veu que unes bruixes volen i que ell també vol fer-ho.

Ara bé: la contalla ens ve a dir que no convé actuar com qui va de sabut: “Al foc, elles havien deixat una gallina en una olla per a tenir brou quan tornarien; i ell, quina te’n fa? Es menja la gallina i hi tira un gat.

Després, ben tip, l’home s’unta i:

–Altafulla: xemeneia amunt!- i, tot plegat, es torna un ruc. Havia errat l’olla dels untets!” (p. 191).

Aleshores, el mosso passa a dependre més de les dones: “Ruc que va ser no es va poder moure d’allà i podeu comptar les bruixes, en tornant, si n’hi van fer de vituperis!” (p. 191), principalment, la vella, encara que ambdues havien vist el gat dintre de l’olla en lloc de la gallina. Cal dir que el gat representa la dona.

Nogensmenys, temps a venir, “la jove va arribar a tenir-ne compassió i un dia li va dir:
-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt, amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 192).

En aquest passatge, hi ha trets molt sucosos i significatius: la dona (ací, potser, una fadrina) salva l’home, ho fa en la primavera (la festivitat, si més no, en Catalunya, sol ser en maig, a diferència de les Illes Balears, on se celebra en octubre, en una estació feminal), la rosa (una flor que, molt sovint, simbolitza la dona), el contacte del ruc amb Nostra Senyora (una tercera dona) alliberarà el mosso (ara, ruc) i, per això, passarà a tenir forma humana, com abans.

I no cal dir que ell “Ho va fer així: va arribar aquell dia i, al punt que passava per allà davant el tabernacle de la Mare de Déu, surt corrents, pega queixalada i se n’endú una rosa del tabernacle i es va tornar home com abans” (p. 192).

Finalment, podríem afegir que, en aquest relat, qui, d’alguna manera, va del penediment al bon cor és l’home (de la figura del ruc, com a castic, a la d’homínid) i, com a detalls matriarcalistes, 1) ell és l’ase de càrrega inicial i 2), en comptes de la dona de la dita “Puta primerenca, beata tardana”, no fineix els seus dies en un convent: ell torna a la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)