Arxiu d'etiquetes: dones que porten la iniciativa

Dones amb molta espenta, que convencen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és “La raboseta que volia anar al cel”. “El meu avi em contava que hi havia un corb i una rabosa. La rabosa mirava el parral on eren els penjolls de raïm. El corb era dalt i, com que ella no aplegava als penjolls, ell li diu:

“-Estan verds.

Aleshores, ella li respon: -Això veig. Per què no me’n baixes un?

El corb pensà ‘Esta vol que baixe i que, en baixar, de seguida, se’l menge. Bo, faré cara de dur’.

I, quan el corb va baixar, ella se li va tirar damunt de seguida i se li va escapar” (p. 103).

Com podem veure, la dona i l’home fan un pacte i, com que ella és més llesta, no sols el corb (l’home) fa lo que ella vol, sinó que la dona assoleix el seu objectiu i fa via.

Tot seguit, el corb es proposa acabar amb ella, ja que, si no, o bé el mataria o bé se’l menjaria. Per això, un dia que ell era en el parral, la rabosa el saluda i ell li comenta “Doncs, mira: ¿te’n véns a una boda que fan en el cel? Allí maten anyells i de tot.

-Sí.

-Doncs, res.

-I com hi pujaré, jo?

-Mira: tu puges damunt de mi i fem camí.

-Doncs bé” (p. 103).

En acabant, el corb s’aplata, puja amunt i, quan ell vol, espolsa les plomes i la deixa caure (p. 103).

En un relat arreplegat en la mateixa obra sobre el Carxe, titulat “El xicot i els anyells”, un jovenet que anava acompanyat d’anyells, s’acosta a un pou (un tret que enllaça amb lo matriarcal i amb la dona) a donar-los aigua.

Al moment, se li apareix el llop i el xic s’enfila a un arbre i veu com el llop diu als corders:

“Bo: hui vull passar un bon dia i em menjaré un de vosaltres.

I diu un anyell:

-Doncs, ¿saps què hem pensat, senyor llop? Tu et poses aquí. Nosaltres, ens posarem un a cada punta. I qui, entre nosaltres dos, aplegue abans, te’l menges.

Llavors, els anyells se’l van mirar, es van fer un senyal amb l’ull i el van envestir tots dos alhora” (p. !04). Convé dir que, en més d’una rondalla, lo que ací és el xicot, és un personatge femení (per exemple, una bacona). La truja va acompanyada dels porquets i, per consegüent, la dona, a més de ser eixerida i de portar la iniciativa, trau el tema de la maternitat: es proposa salvar els fills… i ho assoleix.

Una altra rondalla recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Apa, la coa se m’escapa”. Una vegada, el llop i la rabosa caminaven i tenien molta set i ella li diu:

“-Puix jo sé que allí hi ha un pou.

Apleguen al pou i, com que no hi havia aigua, diu el llop:

-I ara, ¿com en traurem, d’aigua, si tampoc no hi ha calder?

I la rabosa, que era més astuta que el llop, li respon:

-Doncs, això és arreglat. Vosté, amb la coa, m’agafa i jo bec. I quan li diga ‘Apa!’, em trau del pou. Després, jo agafe vosté de la coa i, quan diga ‘Apa!’, jo tire” (p. 105).

Com podem captar, la rabosa porta la iniciativa i respon amb més espenta. I, a més, tot seguit, el convenç: “el llop tira i la trau.

Després, es posa el llop. La rabosa pega el mos a la coa del llop i diu: ‘Apa!’. I ella, eixerida, li respon:

-La coa se m’escapa.

I el deixa caure, se’n va i es va desfer d’ell” (p. 105).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.             

 

assemblea-pagesa-6f (1)    

      

 

Dones que dicten els seus marits, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració, prou coneguda, recopilada en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El conte del tio Patrício”. Un dia, un home endeutat ho comenta a la dona, que era qui feia més vida fora de la casa (com és tradició en moltes cultures matriarcalistes) i ella li aprova que cal fer alguna cosa. És a dir, el marit va a la dona, a veure si ella li dóna el consentiment i, com que hi ha bona avinença, ell li diu la proposta: “Jo faré com a mort i esta nit em portaran al cementeri, on m’escaparé. I, després, ja, a on siga, jo ja et cridaré, a veure què passa” (p. 78). Aquestes paraules enllacen amb el comentari que hem fet adés.

Durant la cerimònia, diferents persones recorden el marit i hi ha u que es proposa agafar-li una xaqueta, però, en oir soroll, el solta i es fica “dintre un nínxol i calladet! De seguida, hi va un altre, a qui també devia el marit. La mateixa passada.

-Doncs, jo li trauré les sabates” (p. 78).

Tot seguit, els tres hòmens (el marit i els dos que havien passat a agafar-li alguna cosa), de nit, ouen que venen uns lladres, els quals “Estenen una manta allí, enmig del cementeri, i comencen a buidar les alforges dels diners que hi portaven” (p. 78) i es preparen per a fer el repartiment.

Aleshores, el marit diu “Eixiu, morts i difunts!” (p. 78) i, els altres dos, que ho senten, responen “Allà anem tots junts!” (p. 78).

Per consegüent, apareixen trets en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení: els nínxols (com si fos la terra a què tornen els morts), la nit i que l’home siga una mena de perllongament de la dona i, per això, els dos lladres segueixen les seues directrius. Açò pot recordar-nos una cosa que, més d’una vegada, m’ha comentat ma mare (nascuda en 1943): que un home, encara que fora de casa parega que fa lo que vol, realment, respon com ella li ha aprovat abans d’eixir-ne. Afegirem que, pel 2019, un amic molt coneixedor de la cultura colla, em contà aquest detall com una cosa tradicional del dia rere dia en famílies catalanoparlants del País Valencià.

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “Maigsllargs”. Hi havia una casa on vivien un matrimoni, que eren llauradors, la qual, en aplegar maig, s’omplia de blat, d’avena i de civada. Un dia, la dona diu al marit que calia que la casa no estigués de gom a gom. Llavors, ell li respon:

“-Tu: deixa-ho ahí, que això és per a maigs llargs” (p. 79).

I la dona, com que pensava que “Maigllargs” era el malnom d’algun veí, demana a un home:
“-¿És vosté Maigsllargs?.

-No, senyora” (p. 79), però, més avant, després de pensar aquest home per què li hauria fet eixa qüestió, li respon “Doncs, sí: jo sóc Maigsllargs.

I va i li diu la dona:

-Gràcies a Déu. Faça vosté el favor de portar-se tot açò que tinc, aquí, en casa (…). Ja em va dir el meu home que açò era per a Maigsllargs.

Bo: l’home se’n va i se’n porta dues o tres carretes carregades” (pp. 79-80) i li deixa la casa ben neta. Per tant, la dona porta la casa i, en la relació amb el veí, no sols ella duu els calçons, sinó que es fa lo que la senyora ama indica al veí, qui és l’animal de càrrega.

Quan el marit torna a casa i veu que s’ho han endut, li diu que ell opta per cercar alguna altra dona millor que ella. I, àdhuc, podem llegir que “Puix no li va voler pegar, ni res” (p. 80), un tret que enllaça amb lo matriarcalista i que hem decidit incloure en l’estudi.

Passa que, com en altres narracions molt semblants (i recollides en altres indrets), el marit aplegarà a diferents pobles on no sabien com fer unes finestres per a una església, posar-se els pantalons, quina és la cama dreta i quina l’esquerra i, al capdavall, què fer amb un titot que hi havia en la plaça del poble (pp. 80 i 81).

Finalment, com ell havia dit a la seua dona, se’n torna a casa (això sí, amb el titot que arreplega en el darrer poble on havia sigut) i, empiulant amb lo matriarcal, “es van menjar el titot entre els dos” (p. 81). Aquesta rondalla pot evocar-nos una que, per exemple, es conta en Tàrberna (la Marina Baixa), “A ta casa, vaca!”, en què un home deia que ell no faria lo que li digués la dona, perquè ell manaria en sa casa, i…, al final de la narració, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del llibre “El matriarcalismo vasco”, les quals, junt amb la que hem posat hui en Facebook, han portat un amic a enviar-nos un missatge que inclou aquestes paraules: “tant a València, com a Nàpols, Sicília i la Calàbria, així com al Regne de Mallorca i a Catalunya, la dona ha tingut molt de pes i, ara per ara, la matriarca encara pesa”. Un comentari, com li he respost, “profitós”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I una del llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (p. 201), publicat en el 2021.

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones eixerides, amb molta iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “La mare morta”. Un fill pobre i un fill ric tenien una mare i ella es mor en casa del ric, qui pretén que la soterre el pobre. Llavors, qui l’havia acollida per darrera vegada, dóna diners a l’humil.

Tot seguit, el senzill “se l’emporta a la serra i l’amaga i, en la nit, agafa la mare i la puja al balcó del seu germà” (p. 75). Com podem veure, el germà pobre viu més l’estima de la terra, torna la mare a la terra (mitjançant el soterrament) i, a més, agafa la mareta en un moment de foscor (un tret que empiula amb lo matriarcal, com una mena d’aliança).

En acabant, “quan va la criada a obrir les finestres i a escurar la cambra, obri la finestra i la vella cau damunt” (p. 75). Al capdavall, el ric dóna uns altres cent duros al toca-portes i se l’enduu el pobre.

Ara bé: el senzill, de matí, quan tocaven a missa, “Agafa sa mare, la posa asseguda en una cadira a l’entrada de l’església. Quan ja han dit missa, el capellà apaga tots els llums i diu a la dona:

-Escolte: a veure què fa vosté.

I el germà estava amagat darrere de l’església, veient lo que feia el capellà amb sa mare” (p. 75). Per consegüent, altra vegada, el pobret acompanya sa mare, la tracta bé (li posa una cadira, com qui ho faria amb un convidat de bon cor i, per tant, no la deixa en terra) i, fins i tot, està atent a veure què fan amb ella. Copsem, així, un lligam entre tots dos, com el fill que li fa costat. Aquest apartat del relat em recorda una dita que aprenguí de ma mare en el 2022 (“En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”), aforisme que, si més no, era conegut per dones nascudes en els anys setanta del segle XIX.

Més avant, el rector s’acosta a la mare i opta per donar cent duros a l’home senzill, qui agafa sa mare i se l’emporta devers la serra (p. 76). L’home veu un ruc i, eixerit, el pren i “la posa [ = la mare] damunt del burro, amb la corda, per a que no caiguera” (p. 76). Afegirem que, així, la dona va dalt de l’animalet i el fill li fa companyia i, com molt bé plasma la rondalla, ell no se’n desentén.

Un altre relat molt conegut,  majoritàriament, presentat amb un llop i una rabosa, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Acomençaina, Amitjanaina, Arremataina”, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”. En una casa, hi havia una dona molt llépola i el seu marit, més d’una vegada, anava a arreplegar mel del rusc. “Però, res: li desapareixia la mel ràpidament. I l’home diu:

-Xe: doncs, aquesta dona… Ja veuràs tu.

Va, talla el rusc i (…) el clava en una gerreta de fang i l’amaga en un pedregar. I la dona, que s’adona, li diu que se n’anava:

-Xe: demà me n’he d’anar (…), perquè una amiga meua ha tingut un xic i el bategen demà.

-Ah, doncs, d’acord!

 I se’n va… a on estava la gerreta i se’n menja una bona ració de mel” (p. 77) i, després, comenta al marit que li havien posat, de nom, Acomençaina.

Aquest passatge com també dos posteriors reflecteixen que la dona és eixerida, que porta la iniciativa i que se n’ix amb la seua.

Finalment, l’home se’n va a la gerra, a veure com estava la mel, i, quan diu a la seua dona que ja no resta mel, ella, sense embuts, li respon “Que els batejos que jo anava, ¿què et creies que eren? Acomençaina, Amitjanaina i Arremataina” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa i fills amb molta espenta i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcalista, és “Peret i els lladres”. “Hi havia una dona que se n’anava a fer llenya junt amb el seu fill” (p. 69). A més, quan apleguen al lloc, la mare li diu on s’havia deixat la lloca i, en acabant, el xic li duu una porta (pp. 69-70).

A més, ambdós “es veuen una quadrilla de lladres. I hi havia allí un pi molt grandot al costat del camí de la serra.

-Fotre! -diuen la mare i el fill. -Fotre! Allò són lladres!” (p. 70).

En acabant, tots dos “es claven dalt del pi i calledets, mentres que, allí baix, els lladres es posen a fer una paella d’arròs i a comptar els diners. El xavalet era dalt i diu:

-Mare: que em pixe.

I la mare li comenta: -Oi, oi! (…) Pixa a poquet a poquet (…).

I el xic, a poquet a poquet” (p. 70). Com podem veure, la mare i el fill van junts, ella és qui té la darrera paraula i, igualment, ho fa de manera que el fill no es sent incòmode, sinó ben tractat.

A continuació, els lladres comenten que cau aigua. I el fill parla a sa mare:

“-Mare: i ara em cague.

(…) I ja va el xicot, a poquet a poquet, i diu sa mare:

-Vinga: a poquet a poquet” (p. 70). Altra vegada, copsem un tret que convé tenir en l’educació (ací, dels fills): paciència.

Adduirem que, u dels hòmens, diu:

“-Tu compta els diners; i tu, calladet.

Però, fotre: quan ja havia passat una estona, la porta ja pesava al xic i ell fa:

-Mare: que se me’n va la porta” (p. 70). Aleshores, la mare li comenta: “Deixa-la a poquet a poquet” (p. 70). I, com que cau i els lladres creuen que ho ha fet del cel, se’n van corrent i tant la mare com el xic es feren amb els diners i amb l’arròs.

Una altra narració, també amb humor, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme, és “Peret i el carboneret”. Una dona “se’n va anar a guanyar-se la vida a la serra. Ella i el marit van tenir un fill” (p. 72) i, quan el xiquet ja era grandet i havia fet els dotze anys, la dona comenta que caldria batejar-lo i li posaren, de nom, Peret el Carboneret. Per tant, és la dona qui porta la iniciativa, fins i tot, en la tria del nom del baptisme.

Mentres eren en l’església, el capellà considera que caldria que el fill tingués un poc de formació religiosa i, per això, mostra els sants al xic, qui, quan veu un home (Jesús, en la creu) comenta:
“-Fotre, amic! (…) el capellà posa poca menjada a aquest senyor. Està molt prim” (p. 72).

Després, el capellà diu al xic que, si algun dia li pega algú dels seus pares, que vaja a l’església. I, com que el pare ho fa una vegada, el xavalet s’acosta a l’església, parla amb l’home i li afig que, com que menja molt, li ha de posar dos plats i dues culleres (p. 73).

Més avant, el minyó parla amb el senyor de la creu i li diu que se’n baixe. I així ho fa Jesús, qui li comenta: “demà, digues al senyor capellà que (…) també el convide jo” (p. 73). I, en passatges posteriors, captem fets pareguts, fins que Peret, quan el rector ja era junt amb ell i Jesús, diu al profeta: “a espaiet amb lo que fa Vosté. (…) no dinarem nosaltres sols” (p. 74).

Finalment, el senyor de la creu, se’n baixa i diu a Peret:

“-Pren, Peret: aquí lliure les claus del Senyor.

I aquí li va posar sant Pere.

-Tu ets qui obris (i qui tanques) el cel. Pren les claus.

Li va donar un manoll de claus i Sant Pere i ell es van pujar cap al cel (…) a menjar rotllets amb mel” (p. 74). Sobre el personatge de Sant Pere, en les rondalles, sovint, apareix com un home amb raboseria, que juga brut o bé impulsiu, com és el cas d’aquesta narració. I, més d’una vegada, Jesús representa la persona de bon cor i, per això, sí que acaba bé en els contes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa i fills bonhomiosos i molt oberts

General, , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Terra i ànima”, i en què captem trets matriarcalistes, és “El frare”. Un dia, un frare aplega a un hostal un poc després que havien llogat una minyona i “va preguntar si li donarien acolliment per a aquella nit.

Els hostalers hi accediren. El frare i tota la gent de l’hostal van sopar i, quan s’acostava l’hora d’anar a jeure, la mestressa que diu a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon frare, que estava endormiscat vora la llar, va seguir la criada i es ficà a la cambra i al llit de la mestressa” (p. 231). Per tant, no sols la dona marca les directrius, sinó que l’home, a més, segueix la minyona i, així, es fa lo que vol la dona i les dones porten la iniciativa.

“Al cap d’una estona, diu la mestressa a la criada:

-Ja pots treure el frare del meu llit i porta’l al de les noies.

La minyona va a despertar el frare (…) i li diu que la mestressa disposa que ha d’anar-se’n a un altre llit” (p. 231). I l’home es lleva del llit i se’n va al de les xiques. Quan apleguem a aquest passatge, la rondalla acull, igualment, una miqueta d’erotisme. I, altra vegada, el frare va on va la minyona i, així, ella porta els pantalons.

“No feia gaire que hi era, quan l’hostalera diu a la minyona:

-Vés: treu el frare del llit de les noies i porta’l al teu.

Hi va i (…) torna a despertar-lo” (p. 231).

En acabant, el frare parla un moment amb la xicota, la noia li respon i, després, ella “anà a enllestir la cuina” (p. 232) i, més avant, demana a la mestressa on haurà de dormir ella. Llavors, la senyora ama li comenta:

“-Vés! El frare, posa’l sota el llit” (p. 232) i, com que la noia li diu que per quin motiu hi haurà de posar el frare, amb el favor que ell ha fet de calfar els llits, la mestressa li afig:

“-Què has fet?

-Oh!, el que m’heu manat: que portés el frare a escalfar tots els llits de la casa.

-Jo t’he dit que hi portessis el frare (…) que ens serveix per a escalfar-los cada nit.

-El frare!… el frare!… M’haguéssiu dit el burro! -replicà la criada.

I altra volta anà a despertar el frare perquè canviés de llit” (p. 232). I, per consegüent, altra vegada l’home segueix la pauta que li indica la jove.

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra d’Anicet Villar de Serchs, és “La flor del panical”. Un rei tenia dos fills i els diu que, “el primer que li portaria la flor del panical, ell el faria hereu del regne.

Tots dos marxaren a cercar la flor (…). El petit la trobà primer, però el gran, (…) va prendre la flor al seu germà (…) [ i] el va enterrar al riu d’Arenes.

I heus aquí que, en aquest riu, van néixer unes canyes i un pastor les va tallar per fer-ne un flabiol” (p. 250) i ou una cançó que li cantava el fill petit.

El pastor ho comenta a la gent i, com que el rei també ho va saber, el va rebre i, quan l’home li toca el flabiol, el monarca volgué veure “què diria el flabiol si el tocava el seu fill gran” (p. 251).

Finalment, el rei demana al pastor on havia trobat aquell instrument musical, “anà al lloc on hi havia aquell canyar, va manar que hi fessin unes excavacions i, sota les canyes, trobaren el fill petit, que s’aixecà” (p. 251) i el monarca donà el regne al fill petit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles amb persones de bon cor, que fan costat, agraïdes i de pal de paller

General, , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’anell de totes les gràcies”. Un dia, un pare molt dolent que tenia un noiet de molt bon cor, “el va enviar a vendre una gerra de mel al mercat” (p. 259), és a dir, un objecte que empiula amb lo matriarcal (pel seu caràcter receptiu) i amb la dolçor (ací, la facilitat per a guanyar-se la simpatia de la gent).

Quan el xiquet tornava a sa casa amb els diners, “va trobar una colla de noies que portaven un gat a matar” (p. 259) i el noiet els ofereix la gerra i elles ho accepten.

“Al cap d’uns dies, el va tornar a enviar al mercat a vendre una altra gerra de mel” (p. 259) i una collada de xics volia matar un gos, però ell els el canvia pels guanys que havia fet: “Ja ho crec si van avenir-s’hi” (p. 260).

Més avant, el xic, quan tornava a casa, veu que una noia volia matar un anyellet i decideix salvar-lo, a canvi dels diners. I, com que son pare veu que els ha amollats, fa fora el fill.

Ara bé, tot i que el noiet va quedar com mort, “De seguida, van venir el gat, el gos i l’anyell que ell havia salvat i, al seu costat, tots tristos, es van posar a plorar. Quan ja feia molta estona que ploraven, va passar un vellet petit, petit, (…) els va preguntar què tenien i per què ploraven” (pp. 260-261). Com podem veure, el xic, al principi, salva els animalets i, en acabant, ells li fan costat com també li ajudarà l’ancià:

“Aquell homenet es va acostar al minyó, li va estirar els deu dits, (…) després, la punta del nas i, al punt, el noiet va tornar a viure” (p. 261). O siga que el vellet facilita que reviscolen els xicotets detalls de la vida i, igualment, el sentit de l’olfacte, és a dir, que el xiquet rep una educació matriarcal. En eixe sentit, a continuació, podem llegir que, “al punt, el noiet va tornar a viure, més viu i eixerit que una centella” (p. 261).

A banda, el vell li dona un anell i li diu que, amb ell, podrà fer lo que voldrà.

Llavors, “El noiet, seguit dels seus companys, se’n va anar a córrer món” (p. 261) i, quan apleguen a una gran ciutat, es troben amb un rei que ordena que els agafen, perquè, en el territori que ell regentava, “estava privat de menjar al carrer” (p. 261).

És ací (i en passatges posteriors) quan el noiet recorre a l’anell i sempre guanya la mà al monarca.., fins que el cap de la terra li diu la veritat i autoritza que el xiquet es case amb la princesa (pp. 261-263).

Però, com que l’anell (que té forma redona, la qual empiula amb lo col·lectiu i amb la femení) que portava el vell, “l’havia pres de la seva mare, que era una bruixota, la qual, així que se’l va trobar a faltar, tot era cercar-lo (…), però, com que el noiet el va fer servir tant, les meravelles que obrava van arribar a orelles de la bruixa” (p. 263). Per consegüent, per una banda, captem l’olfacte (el nas) i, per una altra, les orelles, lo auditiu (un tret que enllaça amb lo matriarcalista).

En acabant, la dona, “una nit ,a cavall d’una escombra, va presentar-se a casa del rei” (p. 263). Com que la granera té un caràcter fàl·lic (és entre les dues cames, com també ho fa el penis), no descartem que el passatge posterior, hi tinga a veure: quan l’homenet (que havia acompanyat el xiquet i que, en dormir, romania tombat i amb un ull obert) veu que la dona roba l’anell, “va córrer a despertar el gos, que, al punt, va pujar a la teulada i va córrer darrere de la vella” (p. 264). Per tant, altra vegada, és la dona qui porta la iniciativa, com en altres rondalles i com en moltes cançons eròtiques tradicionals.

Finalment, la participació dels tres animalets (el gat, el gos i l’anyellet) fa que ells apleguen a un pacte i, al capdavall, “van recuperar l’anell i tots tres plegats el van portar al seu amo, que va estar tot content i agraït” (p. 264).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb espenta, fortes i molt obertes

General, , , , ,

El 13 de novembre del 2023, en resposta a una qüestió que férem a Rosa Rovira sobre poemes relatius a la maternitat (i que empiulassen amb la literatura matriarcal), entre d’altres coses, ens n’envià uns quants trets del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, com ara, els següents:
“Glossa de mare
La mare és, l’estel vivent,
que il·lumina, nostra vida,
és flor i joia, resplendent,
i ja mai, no es veu fallida.

La mare és, en nostre món,
el gresol, de l’existència,
que embolcalla i correspon,
a tota la descendència.

La mare és, gentil tresor,
de totes les criatures,
i aconhorta, amb tendre amor,
fins, a les edats madures.

La mare és, el Si fidel,
on podem, aconsellar-nos,
és un blau pedaç de Cel,
que no pot, desemparar-nos.

La mare és, bell infinit,
on s’hi viu, sense enyorança,
i que mai, no es fa de nit,
és on forja, l’esperança.

La mare és, l’argent sublim,
que reviu, la benaurança,
és el TOT, el que vivim,
estimem-la, amb confiança.

I a la mare, respecteu,
els seus petons, al front encara,
nois i noies, que guardeu,
els sincers, petons de mare.

Són relíquies, de pur Cel,
és la lluïssor, de l’estelada,
molt més dolços que la mel,
són els sublims, petons de mare!

30 gener de 1979”.

Com podem veure, la mare (dona) és forta, genera descendència, empiula amb la figura del tresor (com també ho fan, per exemple, les dones d’aigua), fa costat als nens (criatures) i als fills, quan són més grans.
A més, la figura de la mare enllaça amb la de la consellera que ha baixat del cel (com, per exemple, en la cultura colla, en què el déu sol envia els raigs a la Mare Terra, la Pacha Mama) i que no deixa caure els seus fills.
Igualment, la figura materna és una dona amb espenta, que va cap al demà (l’esperança que posa Ramon Tanyà i Lleonart).
Afegirem que la dona, com en moltes rondalles i en llegendes en llengua catalana, té a veure amb lo fosc (ací, amb l’argent), amb la idea de conjunt. I, més encara: l’escriptor considera que la mare ha d’estar ben tractada i estimada, fins i tot, físicament.
Finalment, adduirem que Ramon Tanyà i Lleonart plasma que la mare de què escriu és una persona sincera: també en els besos (petons), més dolços que la mel.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que es reuneixen en assemblees, fortes i la Inquisició

General, , , , ,

Una altra rondalla, recopilada en el mateix llibre de 1912 i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Gepeta”, la qual també figura en altres obres i amb un desenvolupament similar. El tio Gepeta era un home molt doctor i que, més d’una vegada, es ficava en bucs. “En certa ocasió, li va tocar l’aigua de nit i, quan va acabar de regar les cebes, aquella havia amistançat” (p. 163). Per tant, captem trets en línia amb lo femení i amb lo matriarcal: l’aigua, la nit, que el torn siga en plena foscor i la séquia (la qual, encara que toca els peus en terra, és receptiva i fa fluir, i en nexe amb lo terrenal).

Quan el tio Gepeta aplega a l’era del tio Narices, “es va veure que, agarrades de les mans, fent rogle, botaven un nombre gran de bruixes, cantant ‘Dilluns, dimarts i dimecres, tres; dijous, divendres i dissabte, sis. Dilluns, dimarts i dimecres, tres; dijous, divendres i dissabte, sis’. Portat de sa afició a ficar-se en tot lo que no li importava, va dir: ‘I diumenge, set’” (p. 163). Cal dir que diumenge es celebra el dia del Senyor, de Déu, i que elles eren bruixes i, per això, no deien el nom d’aquest dia.

Llavors, totes les dones s’acosten a ell, el castiguen per la seua intromissió i l’home, “donant corda a les cames, arrancà a córrer, però no va ser tan llest que no les donara temps per a que li arrancaren la gepa i, cosa meravellosa, sense deixar-li ferida, ni més senyal que els floroncs i les blaüres” (p. 163) i un poc més. Per consegüent, les dones, més fortes, eixerides, fan com qui defén el seu terreny. Igualment, en són més que hòmens i, com sol donar-se en les dones, estaven reunides (ací, amb caire festiu).

Adduirem que, quan el tio Gepeta eixí de casa i la gent del poble veié que ell ja no tenia gepa en l’esquena i ho feien per a “donar-li l’enhorabona, li preguntaven quin miracle havia sigut aquell. Però el nostre senyor guardava el secret de por no tinguera a veure amb cert Tribunal. En tocant a aquest afer, desmentia la fama de xarrador, puix que sa boca era un cadenat” (p. 164).

Tenint present que Francesc Martínez i Martínez, el folklorista que arreplegà aquesta narració, havia nascut en 1866 i que la Inquisició (un tribunal que, des del darrer quart del segle XV, fou el braç dret dels reis de Castella i dels de la Corona Catalanoaragonesa, amb l’objectiu de fer minvar el poder de la noblesa, d’engrandir el reial i de fer fora els qui pensassen diferent o els qui portassen idees noves) havia desaparegut en 1834, podem considerar que el silenci de què parla té a veure amb aquell aparell judicial, el qual encara existia quan nasqueren els seus avis.

Ara bé, en el poble, Altea, hi havia un home, també geperut, que volia saber com se les havia enginyat el tio Gepeta i, com en altres relats, ell també diu “i diumenge, set” (p. 164). Aleshores, les bruixes fan que aquest segon home, al capdavall, “Com pogué, es desllapissà d’elles i va pegar a fugir, però no tan llest que no li plantaren la gepa de l’altre damunt de la seua” (p. 165). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Anècdota lingüística (del 6 de desembre del 2023): Hui, entre ma mare i jo, ha eixit la paraula “aïna” i li he comentat que, com ja ens digué Pere Riutort en una classe de Magisteri del curs 1992-1993, la paraula “aïna” com també “faena” són genuïnes i, igualment, anteriors a “eina” i a “feina”. 

A banda, les dues primeres, procedeixen directament de l’arrel, mentres que les altres dues són el resultat de l’evolució a partir de la llengua popular.

Aleshores, m’ha afegit que el meu avi matern (1906), nascut en Alaquàs (l’Horta de València),  emprava “aïna” i “faena” i que, en la seua família, es deia “¿Duem les aïnes?”.

Dones que atrauen, que menen els hòmens i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en la mateixa obra d’Ivan Carbonell Iglesias, i en què apareixen detalls en línia amb el matriarcalisme, fou recopilat per Maria Victòria Ripoll Carbonell a partir de “la llegenda de la viva veu de la gent de Planes de la Baronia” (p. 104), població valenciana de la comarca del Comtat. Diu així:

“Es diu que un pastor que anava pasturant les ovelles i, a poqueta nit, quan el ramat ja havia pasturat prou, es va decidir a tornar a casa, però s’adonà que una ovella se li havia perdut, així que es disposa a buscar-la” (p. 104). Per consegüent, copsem els dos models: el del pastor, patriarcal, masculí, vinculat amb el sol i amb els moments de més llum del dia (i, per això, torna de nit); i, a banda, el matriarcalista, simbolitzat per lo femení i per lo que té a veure amb la foscor, amb la dona que empelta amb les arrels i molt oberta. L’ovella (que podria enllaçar amb la dona) fa de cap del pastor i és ella qui determina cap a on anirà ell, com en la dita “On va la corda, va el poal”.

Tot seguit, la dona apareix com una persona més forta que l’home: “Com que la sentia al fons del barranc, va començar a baixar, però relliscà i caigué dins del principal toll del barranc de l’Encantada” (p. 104). I, més encara, ho fa en un terreny que no era el seu (masculí) i sí el de la dona: el de l’aigua en relació amb l’interior de la terra, trets que poden evocar-nos les rondalles en què algú entra sota terra i una mà (o una dona) el mena cap a una taula ben parada i amb molt de menjar i de qualitat.

Altres detalls matriarcals són, com ara, que, “De prompte, se li va aparéixer, de dins d’aquelles aigües, una dona molt bella, amb vestidures blanques. La dona duia penjat al coll un collar d’or i brillants com mai el pastor no havia vist. Era un tresor que havia estat amagat durant molt de temps. Aquell collar ajudava a ressaltar la bellesa d’aquella princesa” (p. 104). Per consegüent, com en altres narracions, per exemple, de sirenes, la dona ix de l’aigua cap al món de la llum i, igualment, ben garrida i ben mudada. I més encara: “tot seguit, la princesa li va proposar un tracte:

-Què prefereixes: el collar o jo?  – El pastor, sorprés per la bellesa de la dona, no dubtà:

-A tu” (p. 104). Com podem veure, és la dona qui encapçala, qui ofereix i qui té la darrera paraula, perquè ella és qui posa les condicions.

Quant a aquesta llegenda, adduirem que el 18 de novembre del 2022 accedírem a l’article “El Barranc de l’Encantà de Planes, un paraje de leyenda llena de pozas y saltos de agua” (https://www.valenciabonita.es/2018/06/29/el-barranc-de-lencanta-de-planes), de la web “Valencia Bonita”, en què hi ha unes paraules de l’obra “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia”, de Antoni Josep Cavanilles, publicada en 1797, en ple moviment il·lustrat (el qual menyspreava les arrels, començant, en aquest cas, per la llengua catalana i, de pas, per la cultura popular): “Aquestes cauen, a poc a poc, en el barranc que la ignorància i la credulitat anomenaren ‘de l’Encantada’ (…). En aquesta, el vulgus fingí la boca de certa mina, on els moros amagaren els seus tresors i deixaren encantada una donzella que, cada cent anys, n’ix per a tornar a entrar-hi en el mateix dia. Faules indignes d’hòmens amb judici, sols perpetuades per la superstició i per la ignorància”. Aquestes paraules, plasmades en les darreries del segle XVIII i, com moltes més, per intel·lectuals submisos als reis i als ministres de la nissaga borbònica procedent d’una cultura de línia patriarcal (la francesa) i, per tant, procastellanistes, empiulen amb unes que el mateix dia es podien trobar en diverses entrades d’Internet i que digué Antonio Alcalá Galiano en les “Cortes del Estatuto Real”, en 1835, quan es començava a crear, jurídicament, Espanya. Diuen així: “Debemos propagar la imagen de la ‘nación’, e inculcar apego a ella y unirlo todo al país y a la bandera, a menudo inventando tradiciones o incluso naciones para tal fin.

Uno de los objetivos principales que nos debemos proponer los castellanos, es hacer de la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido nunca hasta ahora”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que porten la iniciativa, que trien i molt obertes

General, , , ,

El 7 de novembre del 2023, en resposta a un correu electrònic que ens havia enviat Carme Moruno Aragonès, li escriguérem:
“Gràcies, Carme, i bon dia,
Al meu coneixement, i, partint del fet que la tornada és en castellà i d’una cultura patriarcal (com és aquella, que no la vinculada amb la llengua catalana), és molt fàcil d’entendre el punt de vista de la teua àvia. I em pose de part d’ella:
1) Procedeix de la cultura castellana, patriarcal. El que la catalana és matriarcal està molt reflectit (i, quan diem ‘molt’, ho fem després d’haver llegit i analitzat, possiblement, més de set-centes rondalles, narracions i llegendes tradicionals de poblacions catalanoparlants, no de traduïdes al català, ni d’escrites en els darrers cinquanta anys) és una realitat. He estudiat també algunes cançons i poemes que m’han passat.
2) En la cançó, la dona llepa el penis a l’home. En moltes cançons mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la dona és qui diu si aprova o no lo que vol l’home i, àdhuc, qui diu quan podrà, per exemple, fer-li una penetració. No és ell qui té la darrera paraula, qui mana, sinó ella.
3) Les dones catalanoparlants (i hòmens que ara tenen cap als huitanta anys, i n’he conegut molts perquè passava prou per un centre de jubilats i pensionistes, entre el 2009 i el 2015), són moderats, encara que, sovint, a elles, els agraden les cançons que jo dic eròtiques i, moltes vegades, es diuen picants.
4) En aquests versos, la dona és un instrument per a l’home (bé en hivern).
En canvi, per exemple, en la cançó ‘La manta al coll’ (pots escoltar en Internet la versió del grup ‘Carraixet’, la que prenc per a la recerca), és cert que lo que més ‘es cotitza’ és una xica per a dormir (per cinc quinzets), però, igualment, és de veres que, en una altra estrofa, elles tenen molta iniciativa i, fins i tot, jóvens, tenen certa independència: ‘Les xicones de Xixona, / s’han comprat una romana / p’a [= per a] pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana’). Aquest darrer detall empiula, com ara, amb el fet que, una de les àvies de ma mare (que havia nascut en els anys setanta del segle XIX) tenia certa independència econòmica respecte al marit i, a més, feia els seus dinerets a partir de vendes en la ciutat de València. I, com la meua besàvia, podem trobar moltes dones del darrer terç del segle XIX.
En qualsevol cas, aquesta cançó serveix com a exemple per a captar com influeix l’entrada d’una llengua de fora del terreny (però associada al poder polític d’un Estat)”.
Més avant, li he escrit:
“Ara m’ha vingut al pensament que, com a ‘compensació’ (i, potser, per això), algunes dones que m’han reportat es prenen aquestes cançons amb certa tranquil·litat: hi havia el fet que, com m’ha escrit més d’una dona, encara que, en el bar (o fora de casa), el marit pogués exagerar (com és el cas d’aquesta cançó), sabien prou i massa que, en casa, elles manaven i, igualment, que elles eren qui els donaven part dels diners que ells portaven a casa (fet que es pot llegir en algunes entrevistes que han publicat en Internet) o qui els deien com havien d’actuar fora de casa (en Andorra,… àdhuc, a qui havien de votar, quan encara no ho podien fer les dones)”.
Agraesc la generositat de Carme Moruno Aragonès, la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.