Arxiu d'etiquetes: dones que porten la iniciativa

Sexualitat matriarcal medieval i dones que porten la iniciativa eròtica

General, , , ,

Continuant amb el llibre “El llibre de fra Bernat”, de la Baixa Edat Mitjana, de manera pareguda a algunes contalles, “Quan va ser el vespre, cadascun dels tres amants es va disposar a anar al monestir” (p. 52), començant pel capellà. Sobre el cavaller, exposa que “va arribar cuitadament al lloc acordat davant del riu. Es va despullar i es va ficar a l’aigua fins a les mamelles, esperant la bona notícia que esperava tenir” (pp. 52-53). Riu, llevar-se roba, aigua, mamelles… Com veiem, un escrit obert en lo sexual i en l’erotisme.

En el passatge immediat, ens endinsa en el convent: “La portera obrí el portal, vam entrar i començaren a pujar-nos al dormidor” (p. 84) de manera suau.

Igualment, “La monja prengué el fra menor i el ficà en sa cambra, que era més olorosa que l’ambre i que cap altre perfum i que era tota plena de llums. (…) La monja conforta fra Bernat i l’acull bé, li dóna confits a ple i malvasia” (p. 84). Agregarem que la malvasia és un raïm i que aquest fruit connecta amb la vulva, per la semblança simbòlica.

Més avant, “La monja li posà son braç al coll, i anà a dir-li que el confit li fa bé amb més de poder. Fra Bernat volia jaure i contornar; per això, se n’anà tot despullat per fer la lluita (…) la monja ja volia tancar la porta amb balda i la retinguí per la falda i me’n vaig entrar i comencí a abraçar-la estretament.

(…) m’acollí com home seu i me’n va baixar. I, tantost, jo li vaig saltar sobre el paner i contornant-li el seu broquer amb grans estocs” (p. 85).

És a dir: la dona inicia el passatge eròtic, ella s’atansa al religiós, el mena cap a la cambra (primerament, ambientada amb ambre). Sobre l’ambre, direm que, com poguérem llegir en Viquipèdia el 24 de desembre del 2025, “És considerada l’única pedra preciosa d’origen vegetal. El seu nom significa ‘que sura al mar’”. Resulta interessant perquè, per una banda, la dona sura (ella predomina, és per damunt) i, per una altra, ho fa en espai femení (ací, la mar) i, per tant, ella talla el bacallà. Podríem adduir que ella se sent com un peix en l’aigua. Encara que el frare vullga començar eixa contesa, serà la monja qui, com diu la dita, el dirigirà i farà i desfarà al seu gust: és en eixa mena de regne feminal.

De fet, encara que ell l’abrace (potser com qui pretén contar als amics que ell li podia), és ella qui ho fa possible: el deixa entrar. Aleshores, fra Bernat es llança sobre el paner (el cul) i, ben mirat, li clava la tatxa amb estocades dirigides cap a la vulva (el broquer).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bona Nit de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026 a totes les persones de bona voluntat.

Sexualitat matriarcal medieval i dones encisadores en el plaer

General, , , , ,

Tornant a la cambra on és la dona, “El content cavaller li promet que, sens falta, vindrà a dormir amb ella, ja que així li plau” (p. 51). Al moment, passem al canonge: “La monja, tot seguit, va apartar el canonge i li diu, clar i amb poques paraules, que ella, a ell, l’estima per sobre de tots els altres, que li ho vol demostrar i que tornàs al vespre, que ella el ficarà a la seua cambra i que dormirà en els seus braços. Fra Bernat va arronsar el nas quan va veure el canonge, qui parlava molt amb la monja, perquè durava massa, i tota l’estona va murmurar del capellà, el qual se’n va anar content i alegre, tenint-se per segur que la monja el ficaria en el seu llit al vespre” (p. 51).

En l’anterior fragment d’aquesta obra medieval, hi ha un tret important: la dona és qui empunya les regnes, l’organitzadora, qui decideix en darrer terme i, altrament, m’evoca unes línies d’un llibre, comercialment, presentat com “Hablan las putas”, de la brasilera Regina de Paula Medeiros i publicat per Virus Editorial en el 2000, a què accedírem pel 2001 i en què un home (ací, una dona), qui vivia de la prostitució en la ciutat de Barcelona i que se sentia dona, tenia una estratègia per a fer-se amb els clients que volien palpar-li el penis: dir al client que, per a ell (aquesta dona), lo més important era ell (el client).

Quant a la religiosa, aconsegueix encisar el canonge i que se li presente en un moment que juga a favor d’ella: el vespre (un tret lligat amb lo matriarcalista). Així, en l’apartat immediat, “la monja va tornar a fra Bernat i li va dir que tenia un gran desig de dormir amb ell i que li faria un gran servici si ho volgués fer i li va pregar que hi tornàs a prop de l’hora de sopar, quan fos de nit.

La monja, doncs, va donar tanda a tots tres amb tal falsedat que l’un de l’altre no ho sabia” (p. 51). Aquests darrers mots ens porten a rondalles en què una dona passa una nit en un fossar junt amb diferents hòmens i, primerament, per mitjà de la seua actuació eixerida, els fa sentir cadenes que els fan feredat.

Afegirem que, en el passatge següent, hi ha mots que admeten doble lectura, tot i que, en entrar en unes línies posteriors, canvia el possible significat. Em referesc al simbolisme del terme “monestir”: “Fra Bernat, tot seguit, li va demanar com s’ho podria fer per penetrar al monestir, perquè no sabia per on podria entrar-hi. La monja hi va saber donar manera i astúcia per fer-ho: li va dir que ella diria a les altres monges que li feia mal el fetge i que ell, a l’hora que havien acordat, vingués vestit com si fos un metge i, així, podria entrar” (pp. 51-52). Cal dir que “església” vol dir “vagina” i, més encara, “vulva”. Igualment, la religiosa és la persona amb destresa i deixondida (com la rabosa en moltes contarelles) i que ell seguirà les indicacions femenines.

No debades, en la línia vinent, Francesc de la Via posa que, “A fra Bernat, l’hauríeu d’haver vist com ballava, tan gran era el goig que sentia que, en el seu cor, estava convençut que el fet era clar” (p. 52), fet paregut al del llop que creu cegament en la guineu i que respon atenent als desigs de la guilla.

Això sí, mentrestant, la monja explica a les germanes què esdevindria eixe vespre: que s’hi presentarien tres hòmens a qui ella havia donat tanda i que la religiosa “volia que [les germanes] veiessen lo que els volia fer i com els deixaria tots tres com a ximples i badocs” (p. 52), un detall semblant al darrer passatge de la contalla de què hem parlat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Recomane la lectura del llibre esmentat sobre la prostitució, puix que és fet en relació amb els qui hi vivien i l’autora és molt oberta i amb sensibilitat pels qui s’hi dedicaven. Adduirem que, en més d’un cas, preferien la investigadora abans que encarregats de l’ajuntament.

Pedregades, comunidors i la cultura ancestral i matriarcalista

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema de les bruixes, hi ha una entrada que interessa tractar, puix que reflecteix trets que podem enllaçar amb el matriarcalisme i, a banda, uns altres que ho fan amb la modernitat: “Pedregades i comunidors” (pp. 134-135). Així, “Mossèn Miquel era un home amb vocació de capellà, un home que, si hi havia un malalt, l’anava a veure. Tenia la fe que, quan venia una tronada, anava a l’església a resar i les dones de per allà el voltant de l’església ja li deien:

-Mossèn Miquel! Miri que trona!

Mentres ell va ser capellà de Sant Cebrià, una pedregada… no n’hi haver cap” (p. 134). Com podem veure, el rector té l’autoritat religiosa oficial de la vila, però són les dones qui mobilitzen l’indret, les qui li reporten.

La narradora, Rosa Jubany, agrega que “Sentia dir als meus sogres que hi havia la [ dona] de cal Rajoler, la Marieta, que tenien vinya:

-Va, mossèn Miquel, que trona, anem a resar.

Resaven i que feia més força com més gent eren. Com més gent eren a pregar pel temps, donava més força” (p. 134).

Sobre aquesta cultura en què connecten el camp i la religiositat, l’autoritat eclesial i el poble, la natura i persones que confien en una mena de força exterior amb qui cal posar part de la confiança per a viure, ma mare, durant l’entrevista que li fiu en febrer del 2020 (com també en una conversa de gener del 2021 i en algunes posteriors), em vingué a dir que els seus avis i els seus pares (els padrins, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX), vivien de la terra i en un ambient molt religiós, però no místic. A més, com que no hi havia els coneixements científics d’ara, era fàcil entendre el perquè d’aquelles tradicions.

Tornant a les narracions, Rosa Jubany comenta “I mossèn Miquel li va explicar, al capellà que hi ha ara, a mossèn Alfons, però ell va dir-li que, amb això, no hi creia, i es va haver acabat” (p. 135), mots que considere important estudiar, com farem a continuació.

Per una banda, hi ha el rector que empiula amb el poble i, per una altra, el capellà que, bé per la seua prioritat per la ciència (en aquest camp), bé perquè talla amb les arrels i menysprea la tradició de la terra que l’acull, respon d’una manera que, en el 2024, arran d’unes fortes inundacions que afectaren la comarca de l’Horta de València, on jo vivia, em feren traure un tema silenciat per molts mitjans de comunicació social valencians i paràrem esment, principalment, d’una agència espanyola de meteorologia a què poguérem capir una mena de submissió per part del jornalisme esmentat: una tendència molt alta, per part d’aquests mitjans, a prescindir de la cultura ancestral.

Doncs bé: adduiré que feia anys que jo seguia amb interés l’oratge de cada dia (si més no, d’ençà del 2010) allà on vivia i que això ens portà a escriure el 18 d’agost del 2025 l’entrada “AEMET, el gos meteorològic ‘Torquemada’ i mentirós de l’amo socialista” (https://plomalliure.blogspot.com/2025/08/aemet-el-gos-meteorologic-torquemada-i.html), en el blog “plomalliure”. Entre d’altres coses, posàrem “Ahir poguí veure les valors que oferien diferents webs sobre meteorologia i, igualment, les unia a les sensacions que experimentava, als reports d’AVAMET (agència valenciana de meteorologia) i a pantalles que exposava la web d’AEMET, el gos meteorològic de l’amo socialista en Espanya.

(…) Cap a les 13h15, AEMET (per a Alaquàs) posava que, entre les 12h i les 18h, faria 36ºC. Com que eixe moment del dia sol ser el de més calor, ¿per què, molt avançat el dia i tot, hi havia una pantalla de previsions per al dia 17 d’agost del 2025, referida a Alaquàs (sense estació meteorològica i les més pròximes, la de Manises o bé la de Vivers, en la ciutat de València), que indicava 41ºC de màxima i 26ºC de mínima? Silenci: hi ha una bona paga en joc. Com diuen en la meua terra, ‘Qui calla, atorga’.

Afegirem que aquesta mediocritat influí en la nostra previsió de cara al dia 29 d’octubre del 2024 en l’Horta de València uns dies abans de la DANA. Mentir, reportar de manera falsa o bé sense un mínim d’esperit de superació i sí de fidelitat a l’estil de l’inquisidor castellà Torquemada, porta que, més d’u, desconfiem en aquesta mena de soldats del primer ministre espanyol.

I més: quan ahir, a migdia, consultava en Internet i quan parlava amb mon pare, notava suavitat: és que, en la web d’AVAMET, amb dues estacions en Torrent i amb dues en Aldaia, les màximes eren més moderades. Per això, posí en Twitter: ‘No hi ha estació en Alaquàs, però, cap a les 15h., Torrent marcava un poc més de 36°C; i Aldaia, 37ºC en els punts més pròxims [ i, amb Alaquàs, entremig geogràficament].

Fiabilitat’. 

Ara, 31ºC en Aldaia i un poc més de 31ºC en Torrent. Són un poc més de les 11h15.

Mentrestant, hi ha jóvens, com ara, Jorge Rey, de terres castellanes, que, per mitjà de mètodes tradicionals, donen molt en el clau i, altrament, no renuncien als mitjans contemporanis.

Enllaçant amb això, recorde que, quan vivia en Aldaia (fins a maig del 2009), una vegada, un home digué a ma mare i a mi en castellà, mentres que plovia: ‘Ma mare ja m’havia dit que…, perquè, quan ella nota… en el peu, és senyal que plourà. I així ha estat’”.

Finalment, en nexe amb el comunidor, Rosa Jubany també transmet que “Jo anava a escola a Canet i havia sentit a dir que l’església de Canet la van estimbar els rojos, la van cremar. Al darrere, hi havia un carreró, hi havia com unes finestretes petites, un comunidor que hi anaven a pregar per les tempestes. Ho havia sentit a dir; allò que ets canalla i ho sents” (p. 135).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, que porten la iniciativa i pageses

General, , , , , ,

Una altra rondalla semblant, però amb un rector i amb sa neboda i majordona, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El robatori del senyor rector que volia un marit valent per a la majordona”, recollida en el llibre del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891). Un vespre, un jove que volia casar-se amb la majordona (qui era molt garrida), passa per cal rector, qui “volia que, el que es casés amb la seva neboda, fos un xic valent.

-Això rai! -diu-, encara que me’n vinguin cent -respon el jove” (p. 114).

Llavors, el capellà diu al xicot que faça el mort eixa nit al mig de l’església. A un segon jove, li comenta que haurà de vetlar el difunt. I, quant al tercer, com ja havia fet el mossén amb els altres dos, “li diu que, com que és una casa de camp, desitjaria que fos un jove que fos un poc valent.
(…) El jove li diu que sí i el rector el vesteix de Llucifer i el fa anar cap a baix a l’església, tot vestit de llums” (p. 115). En altres paraules, el minyó es vist de dona.

Un poc després, s’ajunten els tres fadrins i fugen. Però, a banda, “el senyor rector, un per un, els va desenganyar completament dient que eren uns covards” (p. 115).

En un paràgraf posterior, u dels tres proposa als companys:
“-N’hi hem de fer una, al rector: mirem de romandre tancats dins de l’església, al vespre” (p. 115).

Com podem veure, tot i que els personatges són clarament masculins (llevat de la majordona), els fets esdevenen a principi de la nit, en l’interior i, a més, en una església (local que, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vagina i, per extensió, la vulva), tres trets que empiulen amb lo matriarcal junt amb el vestit que es posa el tercer (femení).

Igualment, “quan va ser més tard, varen encendre totes les llànties i tots els ciris i es varen posar a cantar, vestits d’àngels, amb una gran solemnitat” (p. 115).

Per consegüent, el rector i els tres fadrins recorren a la cultura de la mentira; i els jóvens ho fan per mitjà de figures que tenen a veure amb lo patriarcal i amb lo celestial: els àngels. Ben mirat, en companyia d’un altre detall que no és propi dels Pobles matriarcals: la solemnitat.

Per contra, en acabant, apareix la neboda, qui representa lo tel·lúric i la cultura vernacla: “I la majordona els va sentir i va cridar:

-Senyor rector: a baix, a l’església, hi ha tres àngels que canten.

I el senyor rector li diu:

-¡Vés, vés, dona, vés!

I ella li respon:

-Sí, sí: vingui.

I el senyor rector va anar a escoltar i sent que cantaven (…):

-‘Senyor rector: si es vol salvar,

els diners ha de portar’.

I el senyor rector diu:
-Ara sí que me n’he d’anar del món, que em criden els àngels” (p. 116).

O siga que, primerament, sembla que el capellà porte la iniciativa, però, al capdavall, ell segueix les indicacions de la dona.

A continuació, en aplegar a l’església, els tres xicots peguen colps forts al rector i el deixen mig fet xixines.

Finalment, la majordona torna a enllaçar amb lo matriarcalista, mentres que l’home ho fa amb lo eteri, fet que explica el comentari amb què la neboda remata la rondalla:

“A l’endemà, quan la majordona va anar a donar menjar a les gallines, se’l troba allà, a terra, i diu:
-Senyor rector, ¿què hi fa, aquí?

-Espero -diu- que obrin les portes del cel.

Diu:

-Sí… -diu- ¡i és a les portes del galliner!” (p. 116).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.                                                      

Bruixes, dones que porten la iniciativa, que menen i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra rondalla de bruixes que hem trobat en el llibre “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, dels autors esmentats, i també en altres fonts, és “El ruc de les bruixes”. Així, “Una vegada era un mosso d’una casa, que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia a fer mal; ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 191). O siga que, com en altres narracions i, fins i tot, com en vivències que hem copsat, hi ha una transmissió de la cultura tradicional entre la mare (ací, la sogra) i la filla (ací, la nora). A banda, elles tenen més espenta, el seu moment fort és en plena obagor (amb l’aliança de la lluna, qui els aporta llum) i porten la iniciativa.

Tot seguit, elles el troben dormint, el toquen i, “De seguida, (…) s’unten i:

-Altafulla: xemeneia amunt! -surten per la xemeneia.

I, a saber: ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per a fer com elles” (p. 191). I, així, les dones són les persones que uns altres (ací, un xicot) pretenen imitar. Adduirem que, en una de les rondalles recopilades pel valencià Enric Valor, hi ha un fet semblant: el d’un home que veu que unes bruixes volen i que ell també vol fer-ho.

Ara bé: la contalla ens ve a dir que no convé actuar com qui va de sabut: “Al foc, elles havien deixat una gallina en una olla per a tenir brou quan tornarien; i ell, quina te’n fa? Es menja la gallina i hi tira un gat.

Després, ben tip, l’home s’unta i:

–Altafulla: xemeneia amunt!- i, tot plegat, es torna un ruc. Havia errat l’olla dels untets!” (p. 191).

Aleshores, el mosso passa a dependre més de les dones: “Ruc que va ser no es va poder moure d’allà i podeu comptar les bruixes, en tornant, si n’hi van fer de vituperis!” (p. 191), principalment, la vella, encara que ambdues havien vist el gat dintre de l’olla en lloc de la gallina. Cal dir que el gat representa la dona.

Nogensmenys, temps a venir, “la jove va arribar a tenir-ne compassió i un dia li va dir:
-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt, amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 192).

En aquest passatge, hi ha trets molt sucosos i significatius: la dona (ací, potser, una fadrina) salva l’home, ho fa en la primavera (la festivitat, si més no, en Catalunya, sol ser en maig, a diferència de les Illes Balears, on se celebra en octubre, en una estació feminal), la rosa (una flor que, molt sovint, simbolitza la dona), el contacte del ruc amb Nostra Senyora (una tercera dona) alliberarà el mosso (ara, ruc) i, per això, passarà a tenir forma humana, com abans.

I no cal dir que ell “Ho va fer així: va arribar aquell dia i, al punt que passava per allà davant el tabernacle de la Mare de Déu, surt corrents, pega queixalada i se n’endú una rosa del tabernacle i es va tornar home com abans” (p. 192).

Finalment, podríem afegir que, en aquest relat, qui, d’alguna manera, va del penediment al bon cor és l’home (de la figura del ruc, com a castic, a la d’homínid) i, com a detalls matriarcalistes, 1) ell és l’ase de càrrega inicial i 2), en comptes de la dona de la dita “Puta primerenca, beata tardana”, no fineix els seus dies en un convent: ell torna a la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, refranys, erotisme, balls i dones amb iniciativa

General, , , , ,

Una altra obra en què hem trobat informació interessant sobre les bruixes (àdhuc, en llegendes) és “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, de Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill i Porta i publicada per Edicions Pòrtic en el 2023. Així, entre els refranys (pp. 23-25), posa “A les dotze de la nit, dimonis i bruixes sota el llit”, “Beata bruixa, que amaga el peu i mostra la cuixa”, “La beata bruixa amaga el peu i mostra la cuixa” (tots tres, eròtics), “El gall blanc crida les bruixes” (la dona salva l’home), “La lluna és una bruixa que juga amb els núvols i els arruixa” (un empelt entre la lluna, la dona i la pluja i, a més, la dona té la darrera paraula), “Per Sant Silvestre, totes les bruixes se’n van de festa” (que el darrer dia de l’any se celebra un aplec que reuneix totes les bruixes, en u dels dies de major foscor).

En la pàgina 26, comenten que hi ha l’expressió “Ballar el contrapàs de la bruixa” i, després, indiquen que “Ballar la bruixa” és “un ball orgiàstic on balladors i balladores s’anaven traient la roba fins a quedar conills (…). (…) es feia per les velles Carnestoltes en pobles de la Catalunya del Nord en què els balladors entraven a les cases i es lliuraven a actes considerats pecaminosos per la gent d’ordre, com suggerint els sàbats o aquelarres de bruixes”. Un aquelarre, mot que prové del basc, és un aplec de bruixes.

Ben mirat, hi ha un relat eròtic i amb bruixes que figura en aquest llibre (pp. 159-160) i recopilat pel folklorista Rossend Serra i Pagès (1863-1929): “es veu que va passar l’any 1916 a Viladonja” (el Ripollès). Diu que, entre d’altres coses, un rector parla amb un vicari, a qui dóna unes indicacions i, després, “el vicari li tira els cordons (…) i va trobar que tenia agafada la dona del batlle, que se li havia caragolat al damunt. I, estrenyent-la ben bé, la van estacar als peus del llit.

El rector va fer cridar el batlle a la rectoria i li va demanar:

-On teniu la vostra dona?

-Al llit, la som deixada.

-N’esteu segur?

-Ja ho crec!

-Doncs, si la voleu veure, veniu.

El va fer entrar a la cambra del vicari i la van trobar estacada als peus del llit. Ella havia deixat al seu llit una figura igual que la seva i se n’havia anat al llit del vicari” (p. 160).

Aquesta narració, per exemple, connecta amb eixes rondalles en què una jove se’n va del llit i, perquè ella i el xicot amb qui eixirà puguen passar les proves i, sobretot, evitar que la descobresca son pare, deixa una miqueta de saliva (amb veu) en el llit.

Per tant, la dona (en el relat, la bruixa) ha estat qui ha portat la iniciativa i és eixerida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil. als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Bruixes, plantes tradicionals, dones protectores i la tardor

General, , , ,

Reprenent el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha un subapartat en què es reflecteix el matriarcalisme mitjançant l’aigua (relacionada amb la dona) i la figura de la mare protectora (ací, la Mare de Déu): “El noi embruixat que entrava pel forat de la clau”.

Molt prompte, veiem que, entre d’altres coses, “A la casa de Coll de Bassa, hi vivia una família que era molt de missa. Aquella gent, en entrar la primavera, estiu, tardor i hivern, feia el ritual de perfumar la casa amb herbes beneïdes” (p. 65) i que “Un noi de la casa era dels que cada any anava a fer la campanya del segar i del veremar” (p. 65), les quals enllacen 1) amb el migdia (la sega) i 2) amb la vesprada i amb la tardor (la verema).

Més avant, el recopilador posa que “Aquest noi festejava amb una noia de la casa del Pilar” (p. 66) i un dia “Es va presentar a la cuina tot just quan acabaven de sopar” (p. 66). Per tant, la trobada entre el xicot i la fadrina té lloc en u dels moments de major obagor del dia, un tret que té a veure amb el matriarcalisme i amb moltes narracions.

Llavors, ell li diu que hi havia entrat per la porta. La xicota, com que no aprovava que ell ho fes, decideix barrar portes i finestres i, nogensmenys, “el festejador es va presentar a la cuina del Pilar” (p. 66).

Això fa que els pares de la xica li diguen que el deixe, però, com que ella té la darrera paraula, prossegueix i, a més, indaga i parla amb els pares del fadrí. Quant al pare, li diu uns mots i els lliga amb la verema (la tardor): “he anat a parlar amb els companys amb els quals va anar a veremar, (…) i em van explicar això: ‘El vostre fill, un dia, al vespre, quan ja havíem sopat, va parlar molta estona amb un home que venia llibres’” (p. 67).

Per eixe motiu, la jove, intuïtiva, “Aquell mateix dia, al capvespre, quan van tancar les portes i finestres, la xicota va posar-hi una fulla de llorer i un brot de romaní moll d’aigua beneïda que guardaven del salpàs” (p. 67).

Així, la fadrina porta la iniciativa, recorre al llorer (associat a la benedicció de palmes i de rams del dia del Ram, normalment, ja començada la primavera) i al romaní, flor de la Mare de Déu (i, per consegüent, de la Mareta que protegeix els fills).

Igualment, “A l’hora que tenia acostumada de venir, el galant es va plantar a la porta.

Les plantes beneïdes eren posades per la part de dins. Ell va fer com feia sempre, entrar pel forat de la clau, però, quan va trobar el que la seva promesa li havia posat en el pany de la porta (…) se’n va tornar a anar” (p. 67).

En acabant, indica que l’endemà es troben els dos jóvens, ella li demana per què no hi havia anat a veure-la i, sense esperar resposta, la xicota li diu que ell ha fet tractes amb algú i que és interessada a saber amb qui.

Tot seguit, “El noi li comentà que un capvespre va trobar un home que li va oferir un llibre per llegir, tot dient-li que, si el llegia i feia el que li digués, podria aconseguir moltes coses” (p. 68).

Finalment, en aquest diàleg, la dona, qui domina, li fa la qüestió “com és que ahir no vas poder entrar a casa pel forat de la clau?

El noi li respongué:

-Bé; prou que saps el perquè” (p. 68).

I és que el llorer i el romaní (dues plantes de la terra i que connecten amb el Poble i amb la natura, àdhuc, amb lo maternal) havien salvat la xica i els de sa casa,… per mitjà de la saviesa ancestral i de l’actuació de la filla. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Tot seguit, expose un tweet publicat hui per Antoni Gelonch, mecenes cultural i escriptor, sobre una catalana del segle XVII: https://x.com/Antoni_Gelonch/status/1938111230587375913?t=hsxP0KyVUsj2jZyYo_9S_A&s=19. Diu així: “#taldiacomavui, el 1653, morí a Avinyó Juliana Morell. Fou una priora dominica, teòloga, traductora i escriptora catalana. Als 14 anys defensà la seva tesi doctoral en dialèctica i ètica, i als 17 anys ja parlava i llegia 14 idiomes. Va rebre formació musical en orgue i arpa”.

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes amb dones que porten la iniciativa i educació matriarcal

General, , , , ,

Un altre poema de literatura matriarcal, però plasmat en l’obra “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicada en 1950, és “El millor forner” (p. 186). Cal dir que, com en altres composicions en el mateix llibre, posa que fou publicat en l’Al·leluia, és a dir, en l’informatiu parroquial de la vila (en aquest cas, en 1946). Per consegüent, reflecteix part de l’ús de la llengua vernacla entre l’Església valenciana, malgrat que persones com N’Antonio Rodilla (rector del Seminari Metropolità de València entre 1939 i 1969), en paraules de Pere Riutort en la seua explanació del 2018, al llarg de la major part de la dictadura franquista (la qual durà de 1939 a 1975), actuassen de manera que “Hi ha hagut capellans que m’han parlat d’expulsions del Seminari perquè el Rector els havia sentit parlar la llengua del seu Poble” (p. 114), de què li parlaren amb gran disgust Manuel Sanchis Guarner, Martí Domínguez  i molts valencians que ell conegué. Això encara influïa en la resposta de moltíssims capellans valencians del primer quart del segle XXI davant la llengua aborigen, àdhuc, en el camp religiós (per exemple, en les misses, en la catequesi, en les publicacions…).

El poema (ací, amb lleugers retocs), en què copsem que lo que deia la dona era lo que es feia, diu així:

“-¿Qui és lo millor forner

de tota la contornada?

-Puix, ¿qui ha de ser? Leandret;

això ja és veu general.

-‘Leandret’, diuen les dones,

‘Leandret, gira’m el pa’,

‘Leandret, les carabasses,

que s’acaben de torrar’,

‘Leandret, els moniatos’,

‘Leandret, lo meu cacau’,

‘Leandret, les rosquilletes;

l’arròs, que és p’a sopar’.

I Leandret fa provetes

i Leandret va tastant

i se posa una panxeta…

que… ¡no dic res! Ha, ha, ha!”.

 

Més avant, en un punt en què l’autor exposa sobre uns sagristans de la parròquia, els personatges femenins porten els pantalons. Així, en el poema “El vespre del estreno del pulpit (Entre Carlos y Micalet)” (p. 192), publicat en un altre Al·leluia, podem llegir (ací, amb lleugers canvis) sobre un home que tractava de fer ostentació davant els altres:

“-¿No sabeu lo que ha passat?

Puix que n’hi ha hagut mal bullit

quan Carlos, el sagristà,

a Miquelet, se l’ha vist,

com un rector, ben plantat,

fent del pinxo, dalt del púlpit,

com si fóra el Magistral!…

‘-¡Amorra i pasta, farol!

¡Baixa prompte d’ahí dalt!

¡Vine ací, a ajudar a Carlos!

¡Vine, àguila imperial!

¡Baixa, rei, preciós, bonico!

¡Baixa, alma angelical!

¡Tot per fer-me el desafio

i dir, després, molt en alt,

que has pujat primer que Carlos

i has guanyat al sagristà!…

¡Ai! ¡I quin equívoc has sofrit!…

¡Eixa pujada no l’hi val!

¡Encara no està beneït!…

¡Ai, Miquelet! T’has colat!”…

 

Adduirem que el fet que u dels tres personatges, dirigint-se a un home, traga mots com “rei”, “preciós” i “bonico” encaixa amb el vocabulari femení tradicional i que, en ma vida (nasquí en Aldaia en 1971), l’he oït, quasi sempre, a dones, però no a hòmens, principalment, quan hi ha més d’una generació entremig (això és, de majors a néts o bé a jóvens), però no entre hòmens. Per tant, altra vegada, si no una dona, un home seria qui, fruit de l’educació matriarcal que hauria rebut, raona amb Carlos: Miquelet. En qualsevol cas, aquests versos tenen un component que enllaça amb el lleure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Música matriarcalista i eròtica catalana del segle XIX

General, , , ,

MÚSICA

 

En aquest apartat, posarem cançons, no necessàriament amb intenció eròtica, però que podríem dir que tenen un contingut en aquesta línia. Així, en l’obra “Romancer català”, a cura de Joan Antoni Paloma, publicat per Edicions 62 en 1989 i amb moltes cançons recopilades per Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), hi ha molts versos que ho reflecteixen, com ara, en “El lladre de la cova” (p. 56), on podem llegir

“A la vila de Caldes, n’hi ha un bonic lloc;

n’hi ha un galant jove, hermós i dispost.

(…) Va baixar una mossa rossa com un or,

se l’endú a la cova per no ser ell sol.

Al ser a la cova, enraonen los dos:

‘-Alguna coseta menjaria jo,

alguna costella que fos de moltó’.

‘-Deixeu, galant jove, que us hi aniré jo’”.

 

Un poc després, aquesta jove fa via cap a cal batle, cap a cal corregidor i, amb la participació d’altres persones i tot, s’emporten el lladre que volia festejar amb la noia.
Per consegüent, no sols es fa lo que vol la dona, sinó que ella respon amb molta espenta i molt oberta.

En aquesta recopilació folklòrica, “Romancer català”, hi ha uns versos de la cançó “L’hereu Riera” que hem considerat adients:

“Per a Sant Antoni, ballades hi ha;

per a Sant Maurici, que la cobla hi va.

N’hi ha tres donzelles que hi volen anar.

L’una diu a l’altra: ‘-I, a tu, qui et traurà?’.

‘-Anem, donzelletes, anem a ballar,

que l’hereu Riera nos hi farà entrar’” (p. 149).

 

Per tant, captem dones amb iniciativa, molt obertes i que fan via en colla, tres trets que empiulen amb el matriarcalisme. Recordem que, en altres cultures matriarcals, són les dones qui, en grup, preparen i impulsen actes festius o del Poble amb què estan vinculades.

També es plasmen trets eròtics, com ara, en la cançó “La filla del pagès” (p. 181), quan diu que

“N’hi havia un pagès que en tenia una filla,

no l’ha volguda dar als fadrins de la vila,

lo pomeret florit, la roseta esbandida.

(…) El seu galant ho sent, del fondo de la vila,

ja n’ensella el cavall i li posa la brida

i se’n va dret al bosc, allà on era la nina:

‘-Nina: si vols venir, te’n faré companyia,

de tres castells que en tinc, senyora te’n faria (…)’”.

 

Una altra, molt sucosa, és “L’alegre festejador” (p. 182), en què un fadrí comenta que un dia veié una minyona galant i que la trobà sola, que anava a l’horta

“a regar lo jardí, lo jardí de les roses.

‘-¡Qui en pogués collir un brot, d’aquelles flors tan bones!’.

 

‘-Baixa-se’n a collir, del ram fins a la soca’.

Ell se n’hi va baixar amb una intenció bona,

l’agarra per la mà, l’assenta sota l’ombra,

(…) Un sac n’hi va collir per enviar a Girona,

per a fer un present a aquella gran minyona” .

 

O siga, que l’home segueix el mateix estil que la dona (anar-se’n al jardí, lloc que simbolitza la vulva), amb intenció de tenir una relació sexual amb ella. No debades, el ramell de flors el portarà a Girona, on està la jove, amb qui ell voldria tornar a eixir.

Amb una lletra de la mateixa corda, hi ha “Llarga conversa” (p. 183), però en un hort, on ella també regava les flors:

“N’hi té de tots colors: blanques, vermelles, grogues.

Se’n posen a enraonar l’espai de dues hores,

l’ombra d’un roseret tot carregat de roses.

A son pare i sa mare, ja n’han portat la nova” (p. 183).

 

Com podem  veure, la jove ara, o bé ja ha passat a la jovenesa (el roser és ple de flors), o bé han acordat festejar, o bé, fins i tot, ella romandrà embarassada i ho comenten als pares. El motiu és perquè la planta i les flors d’aquests versos enllacen amb la vulva.

Altres cançons que hem inclòs són les següents:

“EL CAÇADOR

 

(…) Ja la’n trobo adormideta a la vora d’un canyar;

jo en cullo un pom de violes i, al pit, les hi vaig tirar;

les violetes són fresques, la pastora es despertà.

‘-Què feu aquí, galant jove, què veniu aquí a buscar?’.

‘-L’amor vostre, donzelleta, si me la voleu donar” (p. 187).

 

En altres paraules, la dona és qui podrà triar si es casarà amb ell o no, encara que, tot seguit, ella li diga que ho consultarà amb els seus pares: la família de la xica és qui decideix, no la del possible futur marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, que convencen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és “La raboseta que volia anar al cel”. “El meu avi em contava que hi havia un corb i una rabosa. La rabosa mirava el parral on eren els penjolls de raïm. El corb era dalt i, com que ella no aplegava als penjolls, ell li diu:

“-Estan verds.

Aleshores, ella li respon: -Això veig. Per què no me’n baixes un?

El corb pensà ‘Esta vol que baixe i que, en baixar, de seguida, se’l menge. Bo, faré cara de dur’.

I, quan el corb va baixar, ella se li va tirar damunt de seguida i se li va escapar” (p. 103).

Com podem veure, la dona i l’home fan un pacte i, com que ella és més llesta, no sols el corb (l’home) fa lo que ella vol, sinó que la dona assoleix el seu objectiu i fa via.

Tot seguit, el corb es proposa acabar amb ella, ja que, si no, o bé el mataria o bé se’l menjaria. Per això, un dia que ell era en el parral, la rabosa el saluda i ell li comenta “Doncs, mira: ¿te’n véns a una boda que fan en el cel? Allí maten anyells i de tot.

-Sí.

-Doncs, res.

-I com hi pujaré, jo?

-Mira: tu puges damunt de mi i fem camí.

-Doncs bé” (p. 103).

En acabant, el corb s’aplata, puja amunt i, quan ell vol, espolsa les plomes i la deixa caure (p. 103).

En un relat arreplegat en la mateixa obra sobre el Carxe, titulat “El xicot i els anyells”, un jovenet que anava acompanyat d’anyells, s’acosta a un pou (un tret que enllaça amb lo matriarcal i amb la dona) a donar-los aigua.

Al moment, se li apareix el llop i el xic s’enfila a un arbre i veu com el llop diu als corders:

“Bo: hui vull passar un bon dia i em menjaré un de vosaltres.

I diu un anyell:

-Doncs, ¿saps què hem pensat, senyor llop? Tu et poses aquí. Nosaltres, ens posarem un a cada punta. I qui, entre nosaltres dos, aplegue abans, te’l menges.

Llavors, els anyells se’l van mirar, es van fer un senyal amb l’ull i el van envestir tots dos alhora” (p. !04). Convé dir que, en més d’una rondalla, lo que ací és el xicot, és un personatge femení (per exemple, una bacona). La truja va acompanyada dels porquets i, per consegüent, la dona, a més de ser eixerida i de portar la iniciativa, trau el tema de la maternitat: es proposa salvar els fills… i ho assoleix.

Una altra rondalla recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Apa, la coa se m’escapa”. Una vegada, el llop i la rabosa caminaven i tenien molta set i ella li diu:

“-Puix jo sé que allí hi ha un pou.

Apleguen al pou i, com que no hi havia aigua, diu el llop:

-I ara, ¿com en traurem, d’aigua, si tampoc no hi ha calder?

I la rabosa, que era més astuta que el llop, li respon:

-Doncs, això és arreglat. Vosté, amb la coa, m’agafa i jo bec. I quan li diga ‘Apa!’, em trau del pou. Després, jo agafe vosté de la coa i, quan diga ‘Apa!’, jo tire” (p. 105).

Com podem captar, la rabosa porta la iniciativa i respon amb més espenta. I, a més, tot seguit, el convenç: “el llop tira i la trau.

Després, es posa el llop. La rabosa pega el mos a la coa del llop i diu: ‘Apa!’. I ella, eixerida, li respon:

-La coa se m’escapa.

I el deixa caure, se’n va i es va desfer d’ell” (p. 105).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.             

 

assemblea-pagesa-6f (1)