Arxiu d'etiquetes: “Estampas de Massarrochos” (llibre)

“Ella era l’organitzadora de tot, de la família” (paraules de mon pare)

General, , , , , , , ,

 

El 10 de novembre del 2018, mon pare, després de dir-me, ma mare, unes paraules del meu avi matern (1906-1992) en què manifestava que, tot i que la dona anàs a l’home, ella era qui dictava lo que es feia, mon pare afegí que, una dona de Benirredrà (una població valenciana de la comarca de la Safor), “Ella era l’organitzadora de tot, de la família”. Ara bé, en el llibre “Estampas de Massarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, capellà de Massarrojos (un històric poble valencià, independent fins a 1899 i que ara forma part de la Ciutat de València), publicat per Editorial Sembrar, en 1950, llegim unes línies sobre el paper de la dona: “Tiene Masarrochos dos momentos cumbres de su religiosidad tradicional heredados de sus antepasados y que todavía hoy se mantienen con firme tesón los hijos de mi pueblo. Me refiero al comulgar de los Impedidos y Rosarios nocturnos del mes de Octubre.

El domingo In Albis siguiente al de Resurrección es el escogido para llevar la Santa Comunión a los enfermos e impedidos, proporcionándoles la manera de cumplir el precepto Pascual.

Previamente, ruega el señor Cura le avisen cuantos tengan familiares impedidos, achacosos o en edad avanzada, con el fin de visitarles y oirles [1]en confesión preparatoria para recibir dignamente la Santa Comunión.

El sábado anterior, la esposa y madres advierten a los maridos[2]:

‘Demá es el Comulgar dels Impedits; tindrán la chaqueta nova, les sabates, etc., tot a punt p’acompanyar al Comulgar. Ya saps que van tots els homens’.

‘Fills, demá hau d’acompanyar al Nostre Senyor; no s’olvideu de portar l’enramá[3] pal carrer’.

‘Filla, de la caixa hon guarda la mare la millor roba, traurás el cubertor bordat, que posarás en el balcó’.

Después de la Misa primera, se dan los toques para reunir a todos los fieles de la Parroquia. Mientras, las amas de casa o sus hijas colocan en los balcones los mejores ‘cubertors’. Los jóvenes esparcen olorosas enramadas a lo largo de la frontera; acuden todos en masa a la Parroquia, donde ya está puesto el Palio y las Banderas de la Adoración de hombres y señoras” (pp. 194-195).

Per tant, la dona actua, no es para en palles, prioritza l’acció sobre la reflexió i entre altres coses, és una dona amb molta iniciativa, com també podem veure en moltes de les rondalles recopilades per Sara Llorens i publicades en el llibre “Rondallari de PIneda”, a cura de Josefina Romà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Ací escrivim la transcripció literal.

[3] Enramada, en la forma genuïna.

Representacions artístiques i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, parlarem d’art, un poc de manera general (per exemple, en aquesta introducció) i, en acabant, en relació amb el camp de l’escultura, amb el de la ceràmica i amb altres manifestacions artístiques, vinculades amb els Sants de la Pedra.

Començarem dient que, en un llibre titulat “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet (editat per l’Ajuntament de Banyoles junt amb la Diputació de Girona, en el 2014), hi ha que, en el Terme, la zona, històricament, pagesa de la ciutat de Banyoles (el Pla de l’Estany), “les festes de més enrenou (…) eren (…), òbviament, les dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme” (p.15) i, a més, cal destacar del Terme que, com llegim en aquesta obra, “a l’església de Santa Maria dels Turers es va construir un altar dedicat a aquests màrtirs: l’1 d’abril del 1624 el bisbe gironí Pere de Montcada en va autoritzar la construcció. Era la capella dels sants Abdon, Senén i Isidre” (p. 166), una dada molt interessant per a comprendre quan i com anà inserint-se la festa de Sant Isidre i la seua advocació, en l’àmbit lingüístic.

També llegim que “el món de l’art i dels artistes també han estat receptius. El ceramista Jordi Aguadé i Clos hi té dues obres dedicades: la ceràmica dels sants, situat a la plaça dels Sants Abdon i Senén (1977), dues figures dels sants, el mur principal de l’Edifici Banyoles (al carrer de la Llibertat, 142) i l’esmalt[1] damunt d’un marc de palta [= plata] a l’estil d’un antic portapau[2], a Santa Maria dels Turers. L’escultor Modest Fluvià i Aiguabella va fer la Creu del Terme (1987). El terrisser[3] Josep Vilà-Clara i Garriga va fer el mosaic de rajoles de ceràmica amb la representació dels dos patrons a l’inici del carrer dedicat als sants, al barri de Mas Palau (1993). L’escultor Pedro Antonio Martínez Gómez va fer una escultura de cada sant, amb fusta, i estan a Santa Maria dels Turers, on abans hi havia un retaule dedicat i destruït el 1936 (2008). I el 1992 el picapedrer Joan Pujadó i Barenys va confeccionar la làpida amb la silueta dels sants emplaçat a ca la Valentina (al carrer de l’Església). També hi ha algun quadre dedicat a la festa com la de Joan Orihuel, datat el 1944, Aplec del Terme en els camps de la Coromina o el dibuix de les Lilaines, a ploma, d’Antoni Maria Rigau i Rigau (1944). La festa del Terme és, potser, el vestigi més viu de l’antic món del Terme” (pp. 169-170).

Així mateix, en un article del capellà Martirià Brugada i Clotas, publicat en el programa de la Festa Major del Terme, del 2008, llegim que “L’altre (sic) persona a qui cal agrair el seu treball artesanal és la LAURA PUNTÍ MATEU, professora de dibuix de secundària, que va ennoblir el motlle d’un costat de la Creu de Terme, on es representen els nostres sants patrons, per ser exposats i venerats a Santa Maria dels Turers, quan es celebra l’ofici dels sants, el juliol”. Els sants de què parla Martirià Brugada són els sants Abdó i Senent.

En l’Albi (població catalana de la comarca de les Garrigues), com ens informà Ramon Miró i Bernat, molt coneixedor de la vila, hi ha unes pintures del segle XVII, que són molt originals i que, s’assemblen més, per lo que es representa, a unes altres d’eixe segle o de l’anterior que hem vist durant l’estudi (però que estan en altres poblacions), entre altres coses, perquè no hi ha cap detall relacionat amb l’agricultura[4]. Agraesc la informació que em facilità els dies 15 i 16 de maig del 2019, mitjançant un missatge, com ara, el document “Unes pintures barroques a l’Albi sota l’ombra de Josep Juncosa”, de Joan Yeguas i Gassó. Per mitjà de Joan Yeguas, sabem que, en l’ermita dels Sants Metges, la qual està en l’Albi, “hi ha tres pintures de gran format i força qualitat” (p. 2) i que una d’aquestes n’és la dels sants Abdó i Senent i que, “Si anem tirant enrere, durant la segona meitat [d]el segle XVII trobem diferents misses davant els altars de sant Antoni i dels sants Abdó i Senén” (p. 4). Açò portà un analista d’art, “Ribera Prenafeta a pensar que l’any 1615 ja existien, tot i [que] no s’esmentin com a tal.

(…) Per tant, totes les dades ens porten a creure que les pintures barroques ja estarien ubicades a l’ermita d’Albi des d’inicis del segle XVIII (…) i miraculosament han arribat fins als nostres dies. (…) A més, si afegim la data de l’estil, ens trobem davant unes teles que mostren la manera de pintar de la segona meitat del segle XVII” (p. 4). Malgrat això, per l’estil, creu que “caldria pensar en un pintor català de la segona meitat del segle XVII” (p. 7), quasi segur “Josep Juncosa o algun contemporani seu” (p. 8).

Sobre aquesta pervivència, comentí a Ramon Miró, en un missatge del 16 de maig del 2019, “que el quadre [dels sants Abdó i Senent] resulta original perquè, com altres obres que he vist, dels segles XVII, té un estil molt diferent al que predomina en les obres de ceràmica, on sí que apareixen els dos sants i acompanyats de detalls agrícoles (sobretot, el forment o blat i el raïm). La informació d’art es presenta interessant, sobretot, perquè són moltes les obres artístiques (intuesc que, majoritàriament, escultures) que es destruïren durant la guerra i, a més, perquè és quasi insòlit, trobar-ne del camp de la pintura, almenys, per Internet i en les poques obres escrites que he trobat des del 2017, en començar la recerca”.

En aquest quadre de l’Albi (les Garrigues), els sants “vesteixen robes luxoses, amb brodats, unes polaines [5]que mostren joies i unes espases amb empunyadura[6] d’orfebreria[7] fina (…) perquè es consideraven prínceps. Es cobreixen el cap amb uns turbants, també amb joies i perles, com si fossin els Reis d’Orient, donat que eren nascuts a Pèrsia (…). Ambdós porten una palma del seu martiri” (p. 6), I, un fet curiós, a diferència de les obres valencianes que hem citat adés, en una nota, és que “L’escena transcorre prop del mar, amb un vaixell ancorat a la costa, núvols de fons al cel, i una vegetació minimalista[8] que els envolta. A la part central, entre els seus genolls i el terra, apareixen uns insectes voladors, potser unes vespes; cal tenir en compte que eren uns sants advocats contra les plagues d’insecte (sobretot la llagosta), també contra tempestes i pedregades (per això el vaixell de fons?), i a la Corona d’Aragó també se’ls va considerar protectors de la terra, l’agricultura i la pagesia. El seu culte es va difondre per França, Catalunya i València, degut a la dispersió de les seves relíquies” (p. 6). Joan Yeguas aporta informació clau, com ara, la de les vespes i, quant al tema del vaixell, el 16 de maig del 2019, envií un missatge a Ramon Miró (de l’Albi), amb una explicació bàsica en què relacionava l’embarcació: el viatge que fa l’abat Arnulf, des de terres de la Itàlia actual cap al Cap de Creus. Així, li comentava que “sí que hi ha un motiu: l’abat Arnulf.

Aquest abat, de qui sembla que, tot i que no hi ha dades sobre la seua existència en el segle X, sí que està comprovat que hi hagué una autoritat religiosa del Pirineu que, per aquells anys, ¡partí cap a Roma! (com apareix en la web “Llegendàrium”, en tractar el tema dels simiots) (…) que es traslladà de Roma (després de parlar-hi amb el papa) cap al Cap de Creus,… en un vaixell, embarcació en què, fins i tot, actuaren els sants. Comenteu-li-ho, de part meua, perquè, en el seu article, escriu que desconeixia la raó per la qual hi hauria un vaixell en el quadre”.

En Benlloc (població valenciana de la comarca de la Plana Alta), com es pot llegir en el volum primer de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, hi ha un panell ceràmic dels Sants de la Pedra: “A la salida del pueblo, dirección Sierra Engarcerán[9], junto al Pou de la Reixa, está la capillita dedicada a los Santos Mártires en la que figura la siguiente inscripción: ‘Esta capilla se hizo siendo alcalde D. Constancio Domingo Mateu, y reconstruida por su hijo Celedonio Domingo Mateu en el año 1954”. (…) alrededor del 2004 se colocó arrimada al edificio, como está en la actualidad[10]. El dibujo que allí figura corresponde a las imágenes de los santos que hay en el altar mayor del templo parroquial y fue realizada por un tal S. Vives, de Onda[11]” (p. 389).

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), com indica el Fr. Miguel Ángel Atiénzar[12] (el 23 d’agost del 2017, en un missatge), concretament, en el convent dels caputxins,“Existe también un anagrama[13] de los santos Abdón y Senén que se halla en diversos sitios. Ignoro quién es el autor del diseño y desconozco si es original de este convento, aunque todo apunta a que lo es. A derecha y a izquierda aparecen las iniciales de Abdón y Senén[14]; en el centro, un par de palmas cruzadas recuerdan su martirio; de ellas penden dos racimos de uvas, que identifica el patrocinio de los santos sobre las cosechas”.

 Afegirem que, en Biar (l’Alt Vinalopó), a partir de l’article “Els Sant[15] de la Pedra, advocació popular a les nostres terres”, de Consol Conca i Coloma, publicat en “Revista Moros i Cristians” en 1993, hi ha que “L’any 1950 van beneir els Sants de la Pedra. La iconografia dels quals és idèntica a les pintures murals del segle IV, en el cementeri romà de Ponciano: túnica curta, capa roja i diademes[16] en el cap. Són portadors de les espigues de blat i el raïm, símbols de l’Eucaristia i del seu patronatge sobre les collites i el camp, també porten un xicotet ceptre[17] en record del seu llinatge persa”.

Sobre la Vall de Llobregós (que és una vall de la banda central de Catalunya), a partir de la informació facilitada per Ramon Sunyer, a través d’un missatge, el 29 de maig del 2018, hi ha el document “Els retaules del Roser de Prades de Molsosa. Variació i complexitat d’una restauració”, del Claustre Augé Serra i de Joan Yeguas, que descriu prou un retaule barroc dedicat als Sants de la Pedra. Diu així:  “L’església parroquial de Prades de la Molsosa (el Solsonès) allotja un conjunt de tres retaules barrocs de mitjans del segle XVII.  (…) L’obra més antiga seria el retaule dedicat als sants Abdó i Senén, sobretot pels seus trets estilístics. Joan Bosch i Ballbona el va atribuir a l’escultor Miquel Vidal, que deuria morir al voltant de 1651, quan fa el seu testament. Els relleus es poden comparar amb fragments de l’antic retaule de la Mare de Déu del Claustre procedent de la catedral de Solsona (fet a partir de 1634), avui al Museu Diocesà i Comarcal. Vidal va treballar prop de Prades: Vallmanya (1626), Pinós (1628), Pujalt (1646), Ivorra (1646), Segur (1647), Sant Martí de Sesgueioles (1649) i Calaf (1649); per tant aquesta obra es podria datar entre 1640-1650. Es tracta d’un artista que té poques obres conservades, i un estil que recorda altres escultors. Bosch comenta que l’escultor cardoní Josep Ribera interpreta els relleus de Vidal, però de forma més esquemàtica”.

 

CERÀMICA.

Tot i que aquesta rama de l’art ha aparegut en distints punts de l’estudi, hem considerat adient introduir-la mitjançant algunes línies de l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, escrit per Carme Rosario Torrejón en la web “Història, art i cultura”, a què vaig accedir a finals d’abril del 2019. Es tracta d’un article publicat en “La Voz de tu comarca”, el 2 d’agost del 2018, com indica Carme Rosario.

L’autora comenta que “Els patrons d’origen medieval tenien un caire poc o molt pragmàtic orientat cap a la protecció dels carrers i barris. Sant Abdó i Senén, sant Roc, sant Miquel o sant Blai començaren a venerar-se a Morvedre[18] amb un paper d’intercessors, d’advocats contra la pesta o les males collites, però també estaven relacionats amb les parròquies i els oficis de la vila. On millor s’aprecia la relació entre els sants patrons i els barris on es veneraven és a través dels panells ceràmics, que es van fer molt populars a partir de l’època moderna[19]. Ara bé, això no significa que en temps pretèrits no es decoraren els carrers amb imatges. Moltes vegades en la part inferior de les muralles de les ciutats, darrere les portes, es col·locava alguna imatge, bé fora en forma d’escultura (…), o bé en forma de retaule pintat; així protegia l’entrada, al mateix temps que donava nom a eixe barri”[20]. Puc dir que el fet d’haver-hi uns taulells ceràmics dedicats a un sant, ho he conegut de molt a prop, ja que, quan vivia en Aldaia (poble de l’Horta de València), ho feia en el carrer dedicat a Sant Antoni i n’hi havia u com també passava, com ara, en el carrer de Sant Miquel, relativament pròxim a on jo vivia. I, a més, en acostar-se les festes del sant, es feia una celebració de barri i hi havia esperit de comunitat, sobretot, entre les persones valencianoparlants que portaven generacions estant en el poble, fet que, com molt bé podem intuir, en moltes poblacions, afavoria (i encara aplana) la transmissió, de generació en generació, de la cultura popular i, igualment, el sentiment de barri i el manteniment de les arrels culturals.

Durant la recerca, també hem conegut el cas d’un panell que substituí a u que n’hi havia i que havia sigut destrossat, en Aielo de Malferit, població en què, mercé a l’espenta d’una dona del Carrer dels Sants de la Pedra, aconseguí la implicació de moltes persones i la revifalla de la festa dels Sants de la Pedra. Afegirem que, aquest esdeveniment i l’esperit de moltes persones del barri han fet que, a hores d’ara, Aielo de Malferit, siga un poble que ens ha servit de referent per al tema dels sants Abdó i Senent, tot i que, fins a fa poc, aquesta festa no estigués arrelada.

Igualment, escriurem que Carme Rosario, en l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, addueix que “Aquestes ceràmiques proliferaren al segle XVII i XVIII al territori valencià, degut, sobretot, al fet que no suposaven un gran cost d’elaboració. Evidentment, no tant com una pintura. A més a més, era un material apte per a resistir qualsevol condició climàtica. (…) El seu llenguatge era fàcil d’entendre i sovint l’artista recorria a estampes devocionals per a plasmar iconogràficament el personatge en qüestió”.

La veritat és que, en lo relatiu a art, la majoria de les obres sobre els Sants de la Pedra no inclouen pintures sinó escultures i, en tot cas (i no pocs), obres de ceràmica, com ara, panells, fet que confirmaria que aquesta festa no sols ha sigut popular sinó que, a més, estaria molt arrelada a nivell de barri (junt amb l’esperit comunitari), però en moltes poblacions.

N’hi ha hagut un cas, el d’un panell ceràmic de Xàtiva (i amb alguns detalls curiosos), a què vaig accedir mitjançant informació facilitada per Jose V. Sanchis Pastor, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 30 de juny del 2019, on, la vespra, jo havia penjat unes preguntes de vocabulari agrícola relatives al llibre “Estampas de Masarrochos”.  Aquest panell, que, sota els peus dels Sants de la Pedra, posa “ELS SANTS DE LA PEDRA / A EXPENSES D’UN AMANT DE LA NATURA”, va acompanyat d’un quadrat tombat quaranta-cinc graus. En la banda superior de dins d’aquest quadrat, hi ha una espiga i, als peus de la citada espiga, es llig:

“¡OH SANTS

ABDON I SENÉN!

 

PER SER ELS SANTS DE LA

PEDRA, AJUDA-NOS[21] SEMPRE, AMÉN.

[Hi ha uns detalls naturals]

MAI TINGAM NI FRET[22] , NI FEBRA[23],

I PEL CAMÍ ANEM VEEN[24]

NO MÉS[25] PAU, LLUM, NO TENEBRA,

AJUDA-NOS SEMPRE, AMÉN___”

Als peus d’aquest poema, però dins d’aquest quadrat, hi ha un penjoll de raïm.

 

ALTRES CAMPS ARTÍSTICS.

El 5 de febrer del 2019, Joan Prió Piñol, un amic de Facebook, m’enviava un missatge d’una entrada de ball de 1876, “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA *1876*” (https://www.todocoleccion.net/coleccionismo/sociedad-bailes-barcelona-1876~x15430241), de la web de venda de llibres i d’altres materials “todocoleccion”[26]. Apareix, mirant-la de front, una llauradora amb una cistella i, en terra, entre altres coses relacionades amb el camp, una garba de forment lligada i, a la dreta, una corbella i un penjoll de raïm. I, baix, hi ha l’escrit següent:

 

  “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA

                         NUEVA DE

            Sn ABDON Y Sn SENEN

——————————————————-

     TARDE A LAS 3               30 JULIO 1876 EN EL

                                              ENTOLDADO EX-PUER

    NOCHE A LAS 10            TA DE Sn ANTONIO.” 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Era la primera vegada que veia un detall així durant l’estudi, tot i que sí que n’havia vist el d’una papereta de l’ONCE amb la imatge dels Sants de la Pedra.

Finalment, direm que he fet una foto de l’entrada de la societat de balls, per si, en algun moment, es vengués i no estigués a l’abast en Internet.

 

 

Notes: [1] Vernís de vidre aplicat per fusió a un metall, a la porcellana, etc.

[2] Làmina de metall amb què, en les esglésies, es dona la pau als fidels.

[3] Terrissaire, home que fa olles, cassoles, càntirs, etc.

[4] Per exemple, la taula pintada per Joan de Joanes (p. 87) o, com ara, una pintura anònima del segle XVI i que es troba en la Capella del Crist de l’Hospitalet de Sueca (p. 88), a diferència, per exemple, d’un oli anònim del segle XVII que hi havia en Alpont (p. 88). Parlem d’obres que apareixen en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, del 2005, a què hem recorregut prou en la recerca.

[5] Mitja calça de drap o cuir que cobreix la cama des de sota el genoll al peu, cordada, normalment, per la banda de fora.

[6] Part de l’espasa on es troba el mànec d’aquesta arma.

[7] Treball que consisteix a fabricar o a vendre objectes d’or o d’argent.

[8] Amb pocs signes d’expressió.

[9] La Serra d’en Galceran és una població valenciana de la Plana Alta.

[10] Aquesta obra es publicà en el 2016.

[11] Onda és una població valenciana de la comarca de la Plana Baixa.

[12] Miguel Ángel Atiénzar ha escrit uns quants llibres sobre els caputxins de l’Olleria i també relacionats amb el convent que hi ha en aquesta població de la Safor.

[13] Paraula o frase formada, per exemple, per la transposició d’una paraula, és a dir, perquè està en l’orde contrari.

[14] La inicial A (corresponent al nom “Abdón”), en la banda esquerra , segons mirem de cara, i l’S (corresponent al nom “Senén”), en la banda dreta.

[15] Textualment.

[16] Una diadema és un cinyell del cap dels reis com a insígnia de llur dignitat.

[17] Vara simbòlica de l’autoritat reial o imperial.

[18] Nom que rebé durant molts segles Sagunt, abans de ser castellanitzat a Murviedro i, en el segle XIX, canviar-lo a Sagunto.

[19] Lo que ací diu com època moderna, tradicionalment escrit com “Edat Moderna”, comprén, més o menys, els segles XVI, XVII i bona part del XVIII.

[20] Aquest detall relacionat amb la protecció i amb les muralles o amb les portes d’una població, l’hem vist també en parlar sobre Cautes i Cautopates , en l’entrada de l’entrada “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), del blog “La arquitectura perdida”, quan diu que “Es curioso que Cautes casi siempre se sitúe a la izquierda y Cautópates a la derecha de la escena mitraica, por lo que se han interpretado como alegorías de la salida y puesta del Sol, por oriente y occidente respectivamente, dejando a Mitra en el centro, pudiendo representar el Sol en su cenit. Relacionado también con su situación se toman como personificaciones de mar y el cielo, oriente y occidente, el Sol y la Luna y, consecuentemente símbolos de la vida y la muerte.

En directa relación con esto último está la aportación de Gordon y Beck que, interpretando un pasaje de Porfirio, toma a los dos gemelos como agentes de Mitra que controlan las puertas por las que producen el descenso de las almas desde las estrellas al mundo de los mortales y el recorrido inverso”. 

[21] Literalment, en lloc de la forma correcta AJUDA’NS.

[22] Literalment, en lloc de la forma correcta fred.

[23] Aquesta forma com també “febre” són correctes.

[24] La forma “veent” (en l’original, sense la –t final) és tan correcta com “veient”, però ambdues porten una –t.

[25] Ací vol dir només i no no més, ja que està parlant de pau;  i, així, restaria “només pau, llum, no tenebra”.

[26] El 7 de gener del 2020 havia canviat lleugerament l’enllaç, que és el que ací figura.

De Cullera a Moixent i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem sobre la religiositat popular en distintes poblacions valencianes, com ara, Cullera, Daimús, la Font d’en Carròs i Moixent, i la seua relació amb els Sants de la Pedra.

En Cullera (la Ribera Baixa), com escriu Celia Soriano Gomis, en l’article “Es recuperen les tradicions de la Romeria dels Sants de la Pedra” (http://www.lexpressio.com/?arg_id=3750&url=2&corp=lexpressio&arg_familia=2&arg_poblacion=5), publicat en el diari “L’Expressió”[1], hi ha una tradició “que els historiadors daten del segle XV, i que se celebra (…) l’últim dissabte de juliol”. En el 2013, “gràcies a l’esforç de l’arqueòleg municipal Quique García[2], (…) l’habitual romeria des de l’església de la Sang de Crist al Raval fins l’ermita dels Sants de la Pedra ha recuperat elements que s’estaven abandonant, com els goigs.

(…) com va explicar l’arqueòleg. ‘Més que novetats, el que anem a fer enguany és recuperar tota la tradició de la romeria, des de l’eixida amb cavalls fins l’ermita, el repartiment de les canyes per pujar a l’església i, després de la missa, cantar els goigs’. ‘Són tradicions que no volem que es perden, com la benedicció dels camps als quatre punts cardinals, o el besamans als sants’, va afegir”.

Poc després, Celia Soriano, afig que “(…) Aquesta festivitat es remunta als segle XV, dos segles després de la construcció de l’ermita, per rendir culte als Sants de la Pedra, els patrons de les collites. Quique García va declarar que és possible que, des d’eixe segle, existira algun tipus de romeria en la qual els agricultors ja es traslladaven fins l’ermita per fer una missa demanant la bona collita de l’arròs, un element fonamental per la subsistència econòmica de Cullera. ‘Es diuen Sants de la Pedra, per la pedregà[3]. Encara que fa bon temps, ara pot haver una pedregá i pot tirar-ho tot per terra’, va explicar l’arqueòleg”.

Aquest romiatge, com es pot llegir en un fullet del 2017 facilitat per Kike Gandia, té com a finalitat “acompanyar les imatges dels Benissants cap a l’Ermita dels Sants de la Pedra”.

També en Cullera, però partint de l’entrada “Gojos als benissants Abdó i Senent, venerats a la seua ermita de la marjal de Cullera” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2012/11/gojos-als-benissants-abdo-i-senent.html), del blog “Gogistes Valencians”  i facilitat per Kike Gandia (a través d’un missatge del 5 de juny del 2018), llegim que “encontramos bien arraigada la tradición ya por el año 1.670 y siempre vinculada al cultivo del arroz. El día 30 de Julio, por la tarde, salía del ayuntamiento la romería popular con el clero y las autoridades. Un carro transportaba el anda con las reliquias acompañado por la banda de música y los balcones se adornaban con telas damascadas[4]. Llegando a la ermita se hacía misa y se besaban las imágenes de los santos aprovechando para hacer la elección de los cargos de la cofradía para el año próximo. De esa manera comenzaron las fiestas del pueblo”.

Finalment, per mitjà de l’article “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria” (https://val.levante-emv.com/ribera/2017/08/01/cullera-mantiene-viva-tradicion-benissants/1599992.html), publicada en el diari “Levante-EMV”, el 1r d’agost del 2017, hi ha que “L’Ajuntament de Cullera i la parròquia de la Sang de Crist van organitzar la romeria als Benissants de la Pedra, un acte ancestral on tradició, religiositat, etnologia i festivitat van de la mà en un acte d’un valor antropològic immaterial molt destacat, segons han apuntat en diverses ocasions grans experts en la matèria.

(…) El dissabte a les 18.30h es va realitzar la tradicional concentració davant de l’església de la Sang de Crist on es van citar els genets de la localitat i alguns arribats des de diversos punts de la comarca i els carros, carretes, carruatges i calesas [= calesses[5]], a més dels romers i gent arrelada a esta tradició.

Una vegada es van traure les relíquies dels Benissants de la Pedra, Abdón i Senent, es van pujar a una calesa que va ser l’encarregada de portar-les en romeria fins a l’ermita enmig dels arrossars”.

En l’apartat dedicat a les ermites, traurem més línies d’aquest article dedicat a la celebració dels Benissants, en Cullera (la Ribera Baixa).

Tocant Cullera, afegirem un document interessant que trobí, en maig del 2019, sota el títol “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana” (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis, escriptor i polític català del segle XX. Es tracta, com es llig en la fitxa de l’obra, del “Text presentat el dia 30 de juny als Jocs Florals de l’Alguer (1961), essent secretari Rafael Tasis”. El poguí imprimir gràcies a Montserrat Gutiérrez Folgueiras, de la UA Barcelona, qui me l’envià el 20 de maig del 2019, per mitjà d’un missatge. Es tracta d’una obra que s’inicia en la Cullera on havia nascut i s’havia criat l’autor del text (segons les primeres línies) i en què hi ha informació interessant, fins i tot, relativa a Cullera i que, a més, no hi havia en fonts consultades abans. Així, en començar l’obra, l’autor escriu, literalment, unes línies que aprofitem per a aquest punt de la recerca:

“En Cullera (Ribera de Xúquer) on m’he criat, de petit quan anava amb els homes grans al conreu de l’arrossar baix del Cabeçol dels Sants[6], aquest m’atreia amb singularitat força car era jo molt aficionat a tota mena de tafaneries i antigors. Quan podia m’escapolava vers el tossal i m’acostava a escodrinyar pels voltants de la devastada esglésieta, intrigat dels repussat[s] del llautó de la folrada porta que hi havia davall l’arcada rodona, amb tot un món barroc i important de flors, violes, corones ducals i de màrtirs, palmes, menats[7] de forment, i xinglots de raïm; orlat tot d’una llegenda que deia, ‘A costes de la Vila y sent Clavari en Pere Johan Bertomeu Any 1728’ . I això que no gosava pas demanar-los l’entrada dels feréstecs estatgers, gent de parla forastera.

Per altra banda anava jo inquietant les ànimes que volguessen destorbar-se d’un fadrinet preguntaire, car volia saciar la deu interna de saber, però ningú no me’n donava de raóns i allò no calia menejar-ho molt puix que el silenciós ermitori enrunat per uns i deixat que s’espentolés pels qui tenien llur deute en conrear-lo romania per a mi mut testimoni de temps d’enyorança.

Fins que un dia en Galtirroig, un vell pastor, m’ho aclarí.

— Xiquet, quan jo era com tú, aquí se’n feien importants romeries als Sants de la Pedra, -que eren tots de pedra-, Abdó i Senent. Hi venia l’Alcalde, el senyor Rector, i els llauradors amb la llauradora muntada a la gropa[8] i els músics del poble, es fea[9] una gran festa i el Clavari convidava a totes les dones a una xicra[10] de xocolata i als homes a copa d’aiguardent i un toscà” (pp. I i 2).

En Daimús (la Safor), el capellà de la Parròquia de Sant Pere Apòstol, en una carta escrita en el 2005, comenta que “la festa dels Sants de la Pedra ja es celebrava abans de la guerra civil de 1936, durant la qual van cremar la imatge. Llavors, com en tants llocs, la celebració comprenia la Missa solemne seguida de la benedicció d’animals i les joies. Carreres de cavalls pels carrers de la població. A boqueta nit tenia lloc la processó, i s’ornava l’anda dels sants amb fruits i hortalisses. I la raó de la festa era la d’encomanar les collites als sants”.

Aquest capellà de Daimús afig: “Prou després de la guerra civil es va reinstaurar la festa amb la imatge actual, (…) de pasta motluada[11], com les que es fabriquen en sèrie en Olot. La festa segueix un esquema ‘stàndard’: campanes, animals, música, coets. Missa, processó. (…) Tots dos porten en la mà dreta un ceptre, que recorda la seua pertinença a una família reial persa. Entre els dos sants hi ha un lleó ajocat, que possiblement recorda el martiri en el circ de Roma”.

En la Font d’en Carròs (la Safor), partint de l’apartat “Nostres Festes” (http://www.lafontdencarros.es/va/content/nostres-festes), dins de la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, hi ha la festa “SANTS ABDÓ I SENÉN: els santets de la pedra (Santos Abdón y Senén)”, on podem llegir que “És una festa de barri que se celebra pels veïns del carrer sants Abdó i Senén i adjacents, popularment conegut com carrer del cementeri, en el Parc del Cementeri. Se celebra dissabte a finals de juliol, en data pròxima al dia 29 (sic), dia de la festivitat dels Sants Abdó i Senén”. Curiosament, llegim que “van ser condemnats a ser devorats pels lleons. Els lleons, però, es van gitar als seus peus. Van ser degollats i van arrossegar els seus cossos el dia 8 de juliol de l’any 259”. Es tracta de la primera font en què hi ha el dia del seu martiri, de totes a què he tingut accés i, a més,… ¡el 8 de juliol![12] En la part final d’aquesta festa, hi ha que “El dissabte de celebració hi ha despertà a càrrec dels veïns. Per la vesprada se celebra una cercavila amb banda de cornetes i tambors pels carrers del barri. Més tard se celebra la santa missa en honor als santets de la pedra, i en acabant els veïns es reuneixen en un sopar popular al carrer amb revetlla”.

En Fuenterrobles (població valenciana de tradició castellana, de la comarca de la Plana d’Utiel[13]), la tercera setmana d’agost es celebra la festivitat de Sant Jaume Apòstol i la de Sant Abdó i Sant Senent, popularment coneguts com “los Santillos” (“los Santillos de la Piedra”).

Sobre Gandia, tot i que ara no es fa festa, però sí en poblacions del voltant, com podem llegir en l’apartat “IV.- La Festivitat dels Sants de la Pedra”, dins de l’obra “Història de la Setmana Santa de Gandia i d’altres aspectes de religiositat popular” (https://www.academia.edu/19639035/Història_de_la_Setmana_Santa_de_Gandia_i_daltres_aspectes_de_religiositat_popular), de Vicent Pellicer i Rocher (editada en el 2009 per la Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia), hi ha que “L’any 1744 va ser un mal any per als productes agrícoles valencians. Les collites de blat i de fulla de morera que alimentava el cuc de la seda això com altres productes es van fer malbé a causa de plagues i temporals de p[l]uja i pedra. Sortosament, la comarca de la Safor es va veure lliure d’aquestes calamitats que afectaren a gran part del país. I això es va interpretar com una intercessió dels sants per la qual cosa, el 29 de juny d’aquell any la corporació municipal va acordar que, en acció de gràcies havien de celebrar una festa de dobla[14], sermó a càrrec del pare guardià del convent de Sant Roc, una solemne processó a la que no devien faltar els frares de sant Francesc i per acabar, un gran castell de focs d’artifici ‘igual al que se executa en el dia del Señor San Francisco de Borja’” (p.35). Un poc després, Vicent Pellicer i Rocher ens diu que la festa als sants Abdó i Senent començà a decaure arran l’entrada de la industrialització, a partir de finals del segle XVIII, i que, a hores d’ara, sí que és viva en poblacions de la Safor.

He triat el cas de Gandia, més que res perquè permet comprendre millor en què consistia l’acció de gràcies i com es feia, en ple segle XVIII, un segle en què la religiositat popular estigué ben viva en lo relacionat amb els Sants de la Pedra.

En Gandia, a més, hi ha un retaule dels Sants de la Pedra, com podem veure en l’entrada “Colegiata de Gandia Col’legiata de Gandia” (http://www.jdiezarnal.com/colegiatadegandia.html), dins del punt “Retablo de los Santos Abdón y Senén (Sants de la Pedra)” el qual es tracta d’un “Retablo de estructura neogòtica, copia fiel del que fue destruido en 1936. Dedicado a los santos Abdón y Senén, conocidos como los Santos de la Piedra. El retablo actual es obra de 1961 aunque el original se encontraba en este lugar desde 1712. (…) Los santos llevan en sus manos diversos productos agrícolas ya que son protectores de las cosechas, también son invocados para que ejerzan su protección ante el granizo, de ahí que reciban el nombre de santos de la piedra”.

Agraesc l’orientació de Jesús Eduard Alonso i López, director de l’Arxiu Històric de Gandia, qui, a través d’un missatge del 22 de febrer del 2018, em facilità enllaços per a accedir a informació sobre Gandia i sobre altres fonts de documentació.

En Guadassuar (la Ribera Alta), “per les Relacions de 1770-1771, conservades a l’Arxiu Històric Nacional (…) la festa es celebrava (…) de forma destacada, com totes les altres habituals en tots els pobles”. Tot seguit, afig informació tretes d’aquestes fonts: “En la fiesta de los Santos de la Piedra, que también la hasen celebrar dos Mayordomos que sacan en la Yglesia por boletes, se gastan en la Yglesia en la misa, cera y proseción general ocho libras, tres sueldos y seis, y fuera de la Yglesia en fuegos, sermón y dulsayna nueve libras, que unidas a las de la Yglesia, toman suma de 17 libras, 3 sueldos, 6 [dineros]”. Igualment, diu que “al voltant de l’ermita [de Sant Roc] i de la Creu de terme es feia la benedicció dels camps i dels fruits.

(…) l’any 1723 el rei [Felip V] ordena celebrar com a festes de precepte en la Corona d’Aragó (…) la de Sant Antoni de Pàdua, Sant Joaquim i la de Sant Isidre llaurador.

Després de la guerra, quan es va reconstruir l’Ermita, la Germandat [15]de Llauradors i Ramaders l’any 1949 va encomanar la imatge de Sant Isidre i va construir l’altar”. Una de les aportacions més interessants d’Enric Mut Ruiz, cronista de Guadassuar, és que cita l’any en què el rei Felip V dicta l’orde i, així, podem sabem quan esdevé lo que havíem trobat en alguna font, com ara, procedent d’Aldaia. Es tracta d’un cas, com en altres que hem vist, de substitució, la qual no podem deixar passar, ja que la imatge de Sant Isidre hi substituí… la dels Sants de la Pedra, és a dir, que no es tractà d’una simple introducció d’una obra d’art dedicada al sant castellà i que, per exemple, convisqués junt amb la dels sants Abdó i Senent.

En Massarrojos (l’Horta de València), una històrica població valenciana, des de 1899, part del terme de la Ciutat de València, com veiem en l’apartat “Festes de València”, dins de l’entrada “Massarrojos” (http://festesdevalencia.com/index.php/component/content/article/24-pedanies/242-massarrojos?highlight=WyJwZWRyYSlslnNhbnRzll0=), informació a què accedírem per mitjà d’Enric Cuenca Yxeres, qui ens l’envià, des de la regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, el 27 de desembre del 2018, “La festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (patrons de la localitat) se celebra (…) a la fi de juliol. Després de l’anunci, a la nit es fa el trasllat dels sants fins a la casa del clavari major.

L’endemà té lloc la ‘despertà’, al migdia es fa la ‘mascletà’ i a la nit se celebra una missa en honor dels sants”.

Prosseguint amb la festa en Massarrojos, per mitjà del llibre “Estampas de Masarrochos”, del P. Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, sabem que “El colofón imprescindible de las fiestas anuales a los Santos Patronos Abdón y Senén y Santa Bárbara es la reunión de cofrades y clavarios en franca camaradería al objeto de  guisar y consumir lo que ellos llaman la paella de la fiesta; premio a los trabajos y organización de la fiesta y aperitivo para las del próximo año.

El domingo elegido acuden todos, sin excepción alguna, al lugar designado, que suele ser casi siempre las Aguas Potables, y alguna vez la Caseta Choca.

Los clavarios del año en curso tienen que prevenir todo lo concerniente para que la paella no carezca de ninguno de entre los múltiples requisitos que admite este sabroso plato valenciano. Animales de pluma, conejos, verduras, mariscos, ‘baquetes[16]’, limones, canela y todo ese variado atuendo de la paella valenciana al que nacionales y extranjeros le dan honores de Majestad.

Cada cofradía elige un domingo distinto” (p. 382).

I, sobre el final d’aquesta festa, el capellà Cipriano Ibánez escriu sobre la tornada cap al poble, després de bona part de la festa del dia i diu que “Finalmente organizan la vuelta; el pueblo la espera para celebrar su desfile: unos con el rostro tiznado[17]; otro lleva el Bombo de la Banda musical; suele escogerse para esto persona obesa y regordeta, para que la caricatura sea completa; se distribuyen otros los platillos, el bajo, y algunos instrumentos más; corean los restantes cualquier canto o jota valenciana; penetran en el pueblo animados de las más inocentes y agradables alegrías.

Siguen hoy todavía esta costumbre; terminada la paella toman la alternativa los nuevos Clavarios del año entrante. Las paellas contribuyen al mantenimiento de la organización de las fiestas tradicionales de Masarrochos” (p. 383).

Cipriano Ibáñez també escriu que, en Massarrojos, en ple estiu i enmig d’un ambient de molta festa, es presentava el primer meló de l’any. I que es desenvolupava “con todo este atuendo[18] preparativos e ilusiones prendidas de chicos y grandes (…), al llegar el día de florechar[19], y concretamente el día de la festividad de San Abdón y Senén, santos Patronos de nuestro pueblo, en que hay que presentar el primer melón de la temporada” (p. 404). Es tracta de la primera font d’informació on es posa que el dia dels Sants de la Pedra, se’ls ofereix el meló primerenc, en lloc de ser, per exemple, una ofrena de raïm collit abans del temps ordinari. Almenys, fins que, a la darreria de juny del 2019, vaig llegir que, en Benlloc (la Plana Alta), també es fa una cosa semblant, com hem escrit adés.

Cal comentar que, una obra musical de Salvador Giner Vidal  (1832-1911, compositor i músic valencià) diu així: “L’entrà de la murta és / un carro ple de flocs / un llaurador cantant / i un atre tirant flors”.  En l’article “Salvador Giner i Vidal” (http://elmicalet.cat/salvador-giner-i-vidal), dins de la web “Societat Coral El Micalet”, hi ha que aquest compositor solia anar a Massarrojos, “on passava llargues temporades i on trobava la màxima inspiració com ‘L’Entrà de la Murta’, de la festa dels Sants de la Pedra i una desfilada de carros adornats amb murta seguits per la banda de música tocant pas dobles (sic)”. Trobem, doncs, una relació directa entre aquesta obra musical, molt popular, i els Sants de la Pedra, un fet que no esperava descobrir durant l’estudi, si voleu que vos siga franc i que tingué lloc en u dels primers mesos del reinici de l’estudi, en el 2017.

En Moixent (la Costera), com llegim, textualment, en “Agenda 2014: Assumpció, Sants de la Pedra i ofrena de flors a les santes relíquies” (http://campanersmoixent.blogspot.com/2014/08/agenda-2014-assumpcio-sants-de-la-pedra.html), entrada publicada en el blog “Campaners de Moixent”, elaborat per aquesta associació, hi ha una campana, “de l’Ermita del Santíssim Crist del Mont Calvari, està dedicada a ells. No se sap com arriba a l’Ermita, possiblement estiguera en la Ermita de les Casses de Lloma en els Alcusses (dedicada als Sants de la Pedra) i al traslladar els ornaments litúrgics al Convent de Franciscans i a l’Església s’instal·laria en l’Ermita (com diu la Visita Pastoral de 1758).  La campana te una magnifica epigrafía dels Sants Abdó i Senén i l’Espérit Sant sobre ells.

Els Sants de la Pedra son els patrons del terme de les Alcusses.  En l’Ermita de la Casa Rabosa dedicada a la Puríssima Concepció (abans era Parròquia), es feia hasta l’any 2002 una missa amb processó amb les imatges que actualment están en el Saló Parroquial, havien festers i es cantaven els “Goigs” als màrti[r]s. En la Casa el Fondo hi ha un plafó ceràmic on es representen als Sants de la Pedra (imatges idèntiques a les què van furtar l’any 1987)

La campana procedent de l’Ermita de la Puríssima Concepció de la Casa Rabosa que te el nom de Nieves, de l’any 1923, instal·lada l’any 2010 en el campanar seguirá la funció que li es propia voltejant per a la festa, tal com es feia en les Alcusses, hi ha que ara la mateixa festa dels Sants de la Pedra es celebra en l’Església Parroquial (en que també assistixen les Autoritats a la missa de 12),  i les imatges dels Sants Abdó i Senén están en el Presbiteri”. 

El 10 d’agost del 2018, des de l’associació “Campaners de Moixent”, em comentaren que aquestes imàtgens “Es van portar a l’església parroquial per desaparéixer la Festa allí, en l’Ermita de la Puríssima Concepció (Casa Rabosa) per la calor i la poca afluència de gent. A dia de hui sols es fa allí el bou en corda, i la missa es fa en l’església parroquial”. Agraesc, igualment, la col·laboració de Felipe Sanchis Tárrega, d’aquesta associació de campaners, qui em facilità informació en distintes ocasions.

 

 

Notes: [1] El 20 de novembre del 2019, durant la revisió de la recerca, no es podia accedir a la notícia mitjançant aquest enllaç.

[2] Cal dir que qui figura com Quique García, és Kike Gandia, com em confirmà, ell, el 12 d’agost del 2019, mitjançant un missatge.

[3] Literalment, en lloc de pedregada, com també es llig, un poc després, en la mateixa notícia.

[4] Una damascada és una tela semblant al damasc, un tipus de teixit.

[5] Literalment, en castellà, calesa, en lloc de la forma en valencià, calessa. Una calessa és un carruatge de dues rodes, obert per davant, per a dues persones.

[6] Els sants a què es refeix el nom són els Sants de la Pedra.

[7] Manat, grapat.

[8] Banda de darrere de l’esquena d’un quàdruple, això és, d’un animal de quatre potes, com ara, d’un cavall, d’un ase o d’un mul.

[9] És admissible la forma fea en lloc de feia, ambdues, del verb fer.

[10] Tassa menuda emprada especialment per a prendre xocolate.

[11] Podem intuir que volia dir “motllada”, verb relacionat amb motlle.

[12] Textualment. Fins i tot, aquest detall sobre el 8 de juliol, encara romania en la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, el 21 de novembre del 2019, durant la revisió de la recerca.

[13] Aquesta comarca, a hores d’ara, valenciana, però de tradició castellana, es va adherir a la província de València, en 1851, per demanda al govern espanyol. No havia format mai part de l’històric Regne de València.

[14] Festa votiva, és a dir, una festa particular, amb missa cantada i sermó.

[15] El nom oficial estava en castellà.

[16] Les vaquetes, forma correcta, és el nom que reben uns caragols també coneguts, com ara, com xones, xonetes…

[17] En valencià, ensutjat.

[18] En valencià, vestit.

[19] Florejar, ací escrita d’acord amb l’ortografia castellana.

De Benimaclet a Benlloc i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem el tema de la religiositat popular en unes quantes poblacions valencianes, des de Benimaclet fins a Benlloc, i sobre la seua relació amb els Sants de la Pedra.   

En Benimaclet, històric poble i, des de 1878, annexionat a la Ciutat de València, però amb consciència de poble, atenent a l’entrada “Benimaclet y sus fiestas patronales: una tradición de cuatro siglos” (https://disfrutabenimaclet.wordpress.com/2017/09/11/benimaclet-y-sus-fiestas-patronales-una-tradicion-de-cuatro-siglos), escrita en el 2017, dins del blog “Disfruta benimaclet”, “las fiestas perviven como recuerdo a los orígenes de un pueblo eminentemente labrador, en el que se mantiene la tradición de trasladar durante las fiestas a los patronos de Benimaclet (cuya imagen cumple ahora 75 años) entre fuegos de artificio y música de dolçaina y tabalet desde la iglesia de la plaza hasta la ermita de Vera, para volver al día siguiente a su enclave habitual.

Este acto, denominado ‘Passà’, incluye en su recorrido a la Universitat Politècnica de València, institución cuyas instalaciones se levantaron sobre la huerta benimacletera y que en los últimos años ha colaborado con los clavarios de Benimaclet en la edición de varios estudios historiográficos sobre este pueblo”.

A més, llegim que “Benimaclet era el centro de las fiestas de los agricultores de la Vega de Valencia a sus santos protectores, que eran sufragadas por las autoridades e incluían una gran romería en agradecimiento por la protección contra las plagas y sobre todo el pedrisco.

En 1548 se redactaron y aprobaron los primeros Estatutos de la cofradía[1] de los Santos Abdón y Senen (sic), con sede en la ermita de Benimaclet, 46 años antes de que en ese mismo lugar se erigiera la parroquia de la Asunción, por segregación de la parroquia de San Esteban. Parte del contenido de esos estatutos, denominados ‘Llibre d’Ordinacions de la Confraria dels Sants Abdón i Senen’ de Benimaclet y en los que se fijaban las obligaciones de sus cofrades, como por ejemplo asistir a los enfermos[2], se puede leer en la edición que en 1953 publicó el gramático y maestro de Benimaclet Carles Salvador (…).

También en 1820 se colocó en la fachada del recién construido molino harinero de Farinós, levantado sobre la acequia de Vera a medio camino entre Benimaclet y Alboraya, un retablo con la imagen de los Santos de la Piedra, como una especie de altar público para los agricultores que trabajaban a su alrededor”.

Sobre Benimaclet també hi ha informació en l’entrada “Romeria dels Sants de la Pedra en Benimaclet” (https://pobledebenimaclet.blogspot.com/2016/09/romeria-dels-sants-de-la-pedra-en.html), treta del blog “Poble de Benimaclet”. Així, llegim, textualment, que “Tradicionalment la festa dels Sants de la Pedra (Sants Abdó i Senent) la organisaven els llauradors de l’Horta de Benimaclet (…).

La celebració és cada 30 de juliol, encara que en Benimaclet s’ha transladat al mes de Setembre per a celebrar-ho junt en les Festes Patronals.

(…) Siga com siga, són dos sants de clara tradició valenciana i que marquen la mitat de l’estiu, ya que en honor a ells es realisen festejos, misses i atres actes que nos recorden que tenim dos guardes per a garantisar el treball dels llauros[3] en els camps de cultiu valencià.

L’acte de la Romeria sol començar a les 20,30 hores se traslladen Els sants patrons acompanyats de la tradicional Dolçaina i Tabalet partint des de la Plaça del Poble de Benimaclet en direcció a l’Ermita de Vera[4].

(…) El dimarts se realisa el camí invers pel antic camí de Vera i de les Fonts (hui Universitat Politècnica de Valéncia en la qual seran rebuts per les autoritats acadèmiques). Esta visita és deguda a que la Polítècnica es troba en el terme de Benimaclet (i va ser responsable de la desaparició de gran part de l’Horta de Benimaclet) i en recort a això en la pròpia universitat hi ha un lloc a on hi ha una placa a on se fa referència ad això i que rep el nom de la plaça del trasllat”. A més, aquest trasllat, “es realisa en antorches passant, abans d’arribar de nou al poble, pel Cementeri de Benimaclet, en recort dels antepassats de Benimaclet”.

Adduirem que, en el llibre de festes patronals de Benimaclet, del 2002 (facilitat per Pau Giner, per mitjà d’un missatge, el 1r de maig del 2019), titulat “HUELLAS DE BENI-MACLET”, hi ha que “El 3 de marzo de 1609 el Papa Paulo V confirmó la Cofradís dels Sants (sic) y decretó jubileo plenario los días de los Santos, de la Asunción de la Virgen, de San Andrés, del Corpus y de San Pedro y San Pablo y las condiciones eran las mismas que aún hoy rigen en estos casos: Confesar y comulgar y visitar la Iglesia de Benimaclet” (p. 55). També sabem, mitjançant aquest llibre, que, durant el temps que hi romangué el rector Diego Calvo Sanz (cinquanta-quatre anys del segle XVIII), es publicà lo que potser és “el primer programa de Fiestas de los Santos Abdón y Senén”. Els actes són semblants als que podria descriure el capellà Josep Esplugues (sobre Montaverner), com hem tret en un altre apartat de la recerca (i que els escrigué de manera més detallada). No obstant això, hi ha un tret comú al de la Festa d’Acció de Gràcies de Carpesa, detall que paga la pena incloure, per ser un cas entre els pocs que hem trobat amb aquest nom: “Julio 31- Fiesta de Acción de gracias por librarse Benimaclet de ‘la pedregá’ del día del Corpus” (p. 61). En aquesta línia direm que, en el llibre de festes patronals del 2013[5], hi ha que el “Papa Juan XXIII[6], tuvo a bien reconocer y aprobar canónicamente el Patronazgo de nuestros Santos Abdón y Senén”, en un escrit elaborat pels clavaris del 2013 junt amb l’“Asociación ANCLA 53”.

Afegirem que, partint del “Costumari català”, de Joan Amades, quan escriu sobre el 30 de juliol, exposa que “També fa la seva festa major el llogarret valencià de Benimaclet. Les imatges dels sants patrons són tallades en pedra, cas insòlit, i d’ací que hom els qualifiqui de sants de la pedra. Hom organitza una cavalcada, integrada per la fadrinalla, que cavalca atzembles[7] ben arriades i guarnides amb tot luxe. Aquesta comitiva volta pels camins dels afores de la població, els horts i els ravals. Fan una capta al so de cançons i s’acompanyen amb el tabalet i la dolçaina. Ostenten diferents senyeres, molt guarnides en lluentons i amb les imatges dels sants brodades amb seda” (p. 652). Agraesc la col·laboració de Josep Ma. Alentà (de l’Editorial Claret), qui m’envià la informació del “Costumari català”. El nom de “Sants de la Pedra” té un origen molt diferent al que exposa Joan Amades, poc afortunat, qui tanta informació recollí i ens aporta sobre la nostra cultura: el de protectors contra les pedregades, fonamentalment, contra les estiuenques i poc abans de la collita, quasi sempre, en moltíssimes poblacions, del forment.

Sobre Benimaclet, per mitjà de l’article “Fiestas en la Iglesia de la Asunción de Nuestra Señora” (https://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20070916/valencia/fiestas-iglesia-asuncion-nuestra_20070916.html), publicat en el diari valencià “Las Provincias”, se’ns comenta que “en el año 1997 la Cofradía de las fiestas ofreció a la Reina, y ella aceptó, ser Camarera Mayor a perpetuidad del Santísimo Cristo de la Providencia y de los Santos Patronos de la Piedra”.

Continuant en Benimaclet, afegirem que, en el llibre de festes de 1994, també facilitat per Pau Giner (en un missatge del 1r de maig del 2019), hi ha una pàgina en què es veu un mapa i una nota que diu “La Parroquia de Santa María de Arles sur Tech Francia nos envió la siguiente comunicación sobre la devoción de los Santos Abdón y Senén. En esa parroquia se les veneraba desde hace más de mil años. Como nosotros les veneramos por lo menos hace más de quinientos años creemos conveniente presentar este resumen geográfico a toda la Cofradía”. En la foto del mapa, hi ha un escrit en francés “ABDON et SENNEN sont vénérés dans 5 Pays et dans 126 cités” (“ABDÓ I SENENT són venerats en 5 Països i en 126 ciutats”). I observem que, majoritàriament, ho fan en l’històric Regne de València, en lo que era Catalunya immediatament abans del Tractat dels Pirineus (1659), en el centre de França i en alguns punts d’Itàlia. També figura el punt geogràfic “Cordular” (sic), de què fan esment algunes fonts, encara que amb noms diferents.

En Benissa (la Marina Alta), segons Teo Crespo, historiador, a través d’un missatge del 22 de novembre del 2017, “les partides de Pinos i els Lleus pertanyen a Benissa. Els Sants de la Pedra són els patrons de la partida de Lleus, i de Pinos és Santa Bàrbara. D’altra banda, a Teulada també hi ha un barri on se celebra una festa als sants de la Pedra (al setembre, però), i és prou popular. Allí també es feien antigament els jardinets”.

En Benlloc (la Plana Alta), si partim de la informació de l’entrada “1487-San Abdón y San Senén” (http://rafaelcondill.blogspot.com/2014/08/1486-san-abdon-y-san-senen.html), de Rafael Fabregat i que figura en el blog “El último Condill”, escrita en el 2014, hi ha fragments sobre alguns aspectes de la festa, com es desenvolupava seixanta anys arrere. Per exemple, “El día 30 de julio de cada año se celebra en este pueblo la festividad de los Santos Mártires (sants màrtirs) y a tal efecto se va en romería a la ermita que dista poco más de un kilómetro de la población. Por cuestiones laborales, actualmente esta celebración se lleva a efecto el último sábado de Julio.

En mitad del camino y sin ninguna parafernalia, un concejal del Ayuntamiento se apostaba[8] a la orilla del camino con dos sacos de ‘rotllos’ de pan con semillas de anís e iba entregando uno a cada romero que se dirigía a la ermita. Sesenta años atrás, esta romería era una de las más populares de la comarca pues estaba rodeada de un gran mercadillo que hacía las delicias de todos los asistentes. Allí llegaban las primeras sandías del año y otras muchas frutas que por esta zona no se cultivaban.

En una época en que no había televisión y el hambre superaba la abundancia, los niños de los pueblos vecinos acudíamos en bicicleta a la ermita. Aparcada la máquina a las afueras del pueblo finalizábamos el camino campo a través para acceder a la ermita de la Virgen del Adjutorio por los hasta cuatro caminos diferentes en los que se daba el citado ‘rotllo’ a los romeros. (…) Pocos metros más allá empezaban los puestos de los feriantes que vendían todo lo imaginable y que llegaban hasta las puertas de la propia ermita. Las diferentes collas de romeros cogían sitio bajo las carrascas y degustaban el almuerzo que mujeres y novias habían traído. Después se partía una sandía, la primera del año”.

Sobre Benlloc, hem accedit a molta informació, per mitjà del volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, qui, un poc després de conéixer-lo, me l’envià en la part que tocava els Sants de la Pedra i, uns dies després, ho feu (i complet) en un document en pdf. Agraesc la col·laboració contínua de José Miguel García. I, quan tracta la introducció de la devoció als Sants de la Pedra, en Benlloc, escriu que “Es curioso destacar que es en 1445, cuando Benlloch decide construir una ermita para honrar a los Santos Mártires y pedir protección para sus campos y cosechas; o sea, que esa histórica gestión se hace bastante antes que el humanista valenciano [Joan Baptista Anyés, 1480-1553] promueva la renovación espiritual por estas tierras (…). Es decir que, la influencia de los santos en Benlloch, llega diecisiete años después de que la devoción de los mismos entre con fuerza en la Europa meridional por el Rosellón (…). Benlloch, pues, es también uno de los pueblos pioneros en la devoción a estos santos gloriosos, famosos y admirables mártires” (p. 378). En la página 379, José Miguel García ens comenta que també són venerats en la Vilavella (la Plana Baixa), en Vilanova d’Alcolea (la Plana Alta) i, per exemple, en la Mata (abans, la Mata de Morella), en Castellfort i en Palanques, tres poblacions dels Ports i, com ara, en Fredes (un històric poble annexionat a la Pobla de Benifassà, població del Baix Maestrat).

Quant a la celebració de la festa en Benlloc, per exemple, ens parla de la “Festa de la Caritat” i ens diu que “En su origen –año 1446—esa fiesta se denominaba de la Caritat y es la que se viene celebrando ese día regularmente, aunque en los tiempos más modernos se organiza el sábado más próximo a ese día 30 de cada mes de julio.

(…) Algunos datos apuntan a que es durante el obispado de Gaspar Punter –1590-1600–, cuando se decreta la fiesta de estos mártires; podría ser que antes de darle carácter oficial los vecinos ya la celebraran de algún modo, pero sin la bendición expresa del Obispo.

(…) En los tiempos pasados, en esa ‘Fiesta de la Caridad’ se daba de comer a la gente más necesitada de la villa; durante muchos años, en otros tiempos lejanos, ha habido pobres de solemnidad en el pueblo y con ese motivo el Ayuntamiento lo disponía todo rigurosamente, pensando especialmente en los más humildes y necesitados. De hecho sabemos que ese día el Consell se encargaba de la comida de los del hospital. (…) Y como símbolo de aquella invitación caritativa nos ha quedado el rotllo que, tradicionalmente, se entrega a todos los peregrinos o romeros, allá junto a los cipreses de la ermita”. Aquesta “Festa de la Caritat” té a veure amb la romeria que hem llegit en l’entrada “1487-San Abdón y San Senén”, de Rafael Fabregat i que figura en el blog “El último Condill”.

Un fet realment interessant (i que, per primera vegada, vaig veure que coincidia, com ara, amb la informació trobada abans sobre Massarrojos, per mitjà del llibre “Estampas de Masarrochos”) és que, en Benlloc, també s’ofereix el meló, com podem llegir en el llibre de José Miguel García: “Hace unos cuantos años, cuando el cultivo del melón –excelente, por cierto—no estaba ni mucho menos arraigado en el pueblo, era tradición de ese día [de los Santos de la Piedra] comer el primer melón que los tenderos solían traer al pueblo” (p. 382).

En comentar-li, jo, a José Miguel García, a través d’un missatge del 28 de juny del 2019, que, partint del llibre “Estampas de Masarrochos”, en Massarrojos, també era costum “presentar el primer melón de la temporada” (p. 404) i que, fins i tot, al capellà que l’escrigué, son pare li deia (quan ell era xiquet) “el primer meló sel mencharem, Deu mediant, el dia de la festa”[9] (p. 403) dels Sants de la Pedra, José Miguel García em respongué que “De un modo inconsciente, creo yo, sin darle importancia alguna ni reparar en ello, cuando yo era joven ese día dels sants martirs empezaba la temporada de las sandías, pues los carros que subían a la feria, ya traían grandes sandías, y en las tiendas del pueblo, con una silla junto a la puerta se hacía la oferta de grandes ‘melones’ (la gente no distinguía entre melón y sandía. ‘Meló roig’ o ‘meló blanc’, sin más complicaciones). Las pandillas de jóvenes solíamos comprar alguna gran sandia para comerla juntos por la tarde, o en la velada en la calle por la noche. No creo que ello obedeciera a cosa heredada con algún mensaje o significado cultural-pagano-religioso-antropológico, etc.[10] Creo que se daba porque empezaba la temporada de ellas, y porque los que bajaban a Castellón lo consideraban un buen aliciente para la comida de la fiesta, además de que es fruta ideal para los calores, y ese treinta de Julio siempre ha sido especialmente caluroso. En los años de 1955/60, etc. etc. sin apenas neveras ni refrescos especiales, ni casi nada de caprichos, una gran sandía para compartir era motivo de cierta alegría y jolgorio. Cuando dominan los grises[11], un colorcillo es todo un acontecimiento…”. Una informació plena de pistes sobre la vida de molts pobles a mitjan segle XX, la qual, fins i tot, s’amplià, partint d’una resposta que em feu, el 4 de juliol del 2019 (per mitjà d’un missatge), després que la vespra jo hagués enviat a moltes persones un enllaç de la web “Malandia[12]” amb informació sobre Massarrojos i amb l’oferiment del meló primerenc en aquesta històrica població valenciana que, des de les darreries del segle XIX, forma part de la Ciutat de València: “Todo eso lo conozco yo, pues se puede aplicar perfectamente a este pueblo, y a mis tiempos jóvenes de norias, huertas, melones, hurtos, ilusión por los primeros frutos, fiesta familiar, gozos sencillos, medios modestos, supervivencia, convivencia, detalles líricos, fe, bondad, paisajes de antaño, campos con vida y canciones… casi todo ya pasó. Quedan los campos solitarios, la nostalgia… los recuerdos bellísimos de aquellos tiempos que no volverán”.

En el volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, José Miguel García, després de parlar sobre els melons (p. 382), afig que “desde el día de los Santos Mártires hasta las fiestas de Agosto, el pueblo se llenaba de veraneantes[13], naturales del pueblo que venían de Barcelona, de Valencia, de Castellón, etc. para pasar el verano o las fiestas, y el pueblo tenía ambiente, ensayaba la banda, las tardes noches vibraban especialmente, y en la calles, frente a los bares y tabernas, en las casas, los corrillos charlaban, tomaban el fresco, mientras la chiquillería jugaban hasta altas horas” (p. 382).  

En aquest llibre sobre Benlloc, podem llegir una part molt interessant sobre el rotllo, les espigues i el penjoll de raïm, pel gran paper que hi desenvolupen. Així, José Miguel García, ens diu que “De la típica tradición del reparto del rotllo –reminiscencia histórica de la comida que pagaba el ayuntamiento a los pobres en los primeros tiempos–, ha quedado la típica expresión ‘anem a guanyà[14] rotllo!’ –¡vamos a ganar rollo!—el cual, bendecido, se reparte a todos los peregrinos allá cuando empiezan las hileras de los cipreses en la ermita. Según costumbre tradicional los rollos sobrantes eran repartidos entre el pueblo, anunciándolo al vecindario correspondiente con el correspondiente bando.

(…) son todo gestos y símbolos: trigo, labor del campo, caridad, compartir, pan bendito… hermoso ritual; con razón al rollo siempre se le dio un carácter sagrado, y en las casas se le tenía el respeto debido, como hermosa herencia llena de simbolismo.

(…) El acto de la bendición de los rollos en la víspera de la fiesta, se viene haciendo de un modo muy discreto, de manera que esa ceremonia pasa prácticamente inadvertida para el vecindario. Se trata de una ceremonia muy sencilla, que debería realizarse dándole más importancia con la presencia de buen número de fieles, a los que de paso también se bendice. (…) En el 2012, con el párroco José Manuel, la víspera de los Santos Mártires fueron bendecidos los rollos en la plaza de la iglesia con cierta relevancia y dignidad (…).

El rollo es de masa de pan, añadiendo los anisetes o llauretes[15] –llaboretes–. Y ese rollo en buena práctica deberá permanecer todo el año colgado y visible en algún rincón de la casa, hasta que el próximo dia dels Sants Màrtirs lo sustituya[16]; igual como se hace con el ramo de olivo del Domingo de Ramos. Cuando en la casa entra más de un rollo, también es tradición comerlo.

Las espigas del Santo Mártir, en este caso Abdón, antes se cambiaban cada año; últimamente ya no se hace así, por lo tanto otra tradición que se pierde; no estaría mal que, en algún pedazo de tierra, sembrara cada año unos granos para que el día de la gran fiesta, hermosas espigas lucieran en las manos del santo Abdón[17].

San Senén es ‘el encargado’ de llevar la uva, que tradicionalmente se le ofrecía en la peana [18]de la variedad de cardenal, seleccionada cuidadosamente de alguna buena viña primerenca o sea de las que maduraban pronto; en años más recientes se busca la uva negra o granate, de la variedad que sea con tal de que ese día no falte en la peana de los santos, luciendo su sugerente brillo entre las verdes hojas. Pan y vino. Símbolos del sacrificio del Nuevo Testamento: ¡vida eterna!.

También es tradicional que al llegar a la iglesia parroquial, finalizada la romería y tras las palabras de despedida del párroco, los devotos tomen uvas de la peana y se las coman con respeto y gozo, pues bendecidas están tras la ceremonia religiosa. Hay vecinos que llevan haciendo este sencillo y discreto gesto desde la infancia y con mucha fe.

(…) Al llegar a la iglesia el sacerdote suele despedir el acto con alguna oración, dando las gracias al pueblo por la asistencia a los actos celebrados y deseando una feliz fiesta” (pp. 386-387).

 

 

Notes: [1] Sobre el tema de les confraries, afegirem informació treta de la tesi “L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/35619/38/10JGG_10de14.pdf), de Joaquim Graupera Graupera, publicada per la Universitat de Barcelona, en el 2011. Així, en el capítol 8, referent a les confraries com a promotors, hi ha que “A la segona meitat del segle XVI, per influència del Concili de Trento, agafarà un nou impuls la fundació de confraries amb l’objectiu de millorar la religiositat de la població i vincular-los a l’església i així combatre les diverses reformes protestants. Algunes d’aquestes confraries van adoptar un caràcter devocional però d’altres van aparèixer lligades a diversos oficis (…) [,] com la de Sant Abdó i Senén que aplegava als propietaris agrícoles” (p. 341). La confraria de què parla era de Mataró (ciutat de la comarca catalana del Maresme). Recordem que el Concili de Trento tingué lloc entre 1545 i 1563. El 2 de febrer del 2020 no es podia accedir a aquesta tesi mitjançant aquest enllaç.

[2] Així, en el document “El llibre d’ordinacions de la confraria dels Sants Abdon i Senén els Sants de la Pedra de Benimaclet” (http://repositori.uji.es/xmlui/handle/1034/20717/Salvador_llibre_ordinacions.pdf?sequence=1&isAllowed=y) , tret del “Repositori Universitat Jaume I”, que forma part de la Universitat Jaume I (Castelló de la Plana), hi ha el capítol IV d’aquest llibre d’ordinacions, segons el qual “ordenam (…) que qualsevol Clavari i oficials de la dita lloable Confraria sien tinguts i obligats visitar a qualsevol confrare e confrares malalts que seran pobres i persones de necessitat e socórrer e avidar (ajudar) a d’aquells així ab almoina com ab altres subvencions e bones obres”. 

[4] En el llibre de les festes patronals de Benimaclet del 2008, a què vaig accedir a través d’un missatge de Pau Giner (1r de maig del 2019), qui és de Benimaclet, llegim que “* el tercer domingo de septiembre es la fiesta mayor en honor del Santísimo Cristo de la Providencia; / * el día anterior, sábado, la fiesta solemne en honor de los Santos Patronos Abdón y Senén” (p. 73).

[5] Gràcies a Pau Giner, el 1r de maig del 2019, per mitjà d’un missatge, vaig accedir a part d’aquest llibre de festes patronals.

[6] Papa entre 1958 i 1963.

[7] Atzembla: bèstia de càrrega.

[8] Textualment, en lloc de “se acostava”. En valencià, “es situava”.

[9] Textualment, en lloc d’”el primer dia ens el menjarem, Déu mediant, el dia de la festa”.

[10] Nogensmenys, mogut per la curiositat d’aquesta frase, busquí en el llibre “Diccionario de símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder, en el 2015, i, en l’entrada “Sandía” (p. 909), diu que “es un símbolo de fecundidad, por las numerosas pepitas que contiene. (…) En el mundo helénico la pepita  granada desempeña este papel de símbolo de fecundidad”.

[11] Possible indirecta al règim franquista i també al color de la policia nacional d’aleshores, com també a la visió de l’economia.

[12] Entrada “Oferiment de meló i els Sants de la Pedra” (https://malandia.cat/2019/07/oferiment-de-melo-i-els-sants-de-la-pedra), en la web “Malandia”.

[13] Aquest detall sobre l’arribada de turistes d’altres llocs, em portà a recordar uns comentaris semblants (però de Pep Capdevila, sobre Llorenç de Rocafort, una població catalana de la comarca de l’Urgell) sobre els Sants Abdó i Senent.

[14] Textualment, d’acord amb la pronúncia popular de Benlloc, en lloc de la forma normativa “guanyar”.

[15] En altres llocs, popularment, com ara, en Alaquàs, Aldaia o Torrent, tres poblacions de l’Horta de València, “llavoretes”, perquè són les llavoretes de l’aniset.

[16] En revisar la recerca, em vingué al pensament la semblança entre el rotllo i, per exemple, la Rodella (d’Arles) ja que la Rodella resta tot l’any dins de l’església fins uns dies abans de la festa de l’any vinent, com veurem, amb més detalls, en un apartat posterior de la recerca.

[17] Aquest apartat sobre sembrar uns quants grans em portà, en la primera lectura, a pensar en els formentets.

[18] En valencià, peanya, peany (en masculí), és a dir, en aquest cas, les andes per a transportar les imàtgens dels Sants de la Pedra.