Arxiu d'etiquetes: dones que porten la iniciativa

Dones que porten la iniciativa, pal de paller, que fan costat i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre, és “El príncep i l’encantada (variant B)”. “Va sortir un príncep amb un seu oncle a fer una cacera i se li apareix una llebre. Tot el dia li va anar davant, la llebreta, fins al vespre, que va arribar vora de la mar” (p. 213). Com podem veure, la dona porta la iniciativa i, com diu un refrany, “On va la corda, va el poal”.

Tot seguit, “En ésser a la vora de la mar, se li presenta una nau, la llebre s’hi fica i ell i el cavall pugen a dalt de la nau i mar endins!” (p. 213). De nou, captem trets matriarcalistes, per exemple, l’aigua (ací, la mar), la nau (com a lloc de recepció) i la llebre com també que es fa lo que la dona vol. 

A més, se’ls apareix una torre i, “quan hi va ésser, se li va aparèixer una llum i el va acompanyar a un estable pel cavall” (p. 213) i, quant al príncep, el porta a una sala gran amb la taula parada. En acabant, “la llum el va acompanyar a una cel·la per dormir-hi. I, quan va ser al llit, i la llum fora, se li apareix l’encantada al costat i conversen” (p. 213). Per tant, no sols la dona va davant i ell la segueix, sinó que figura un passatge en què intervé lo sexual i lo eròtic.

Finalment, al cap de l’any, el príncep “va demanar per fer una anada a casa seva” (p. 213), tret que empiula amb el fet que la dona té la darrera paraula; ell ho comenta a sa mare i a un confessor i, seguint les indicacions del capellà (que el jove donàs un ciri a l’encantada), ella li diu que té una germana no encantada i que, si va a un lloc i demana l’espasa del cristià que hi és enterrat, “de seguida, seràs casat amb la meva germana” (p. 213). Com podem copsar, ell (l’home) segueix les directrius de la dona.

En el relat següent, “El pagès i l’encantada (variant C)”, també en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, es plasmen trets matriarcals. Així, un pagès se’n va a per un senglar i “el senglar es va ficar en un forat i ell i el cavall, també. El forat era fondo i fosc i, al capdavall, quan hi havia claror, es va trobar amb una catedral” (p. 215). Per consegüent, apareix un forat, un lloc fosc i, a més, una catedral, sota terra.

Entremig, té moltes semblances amb altres narracions i, finalment, podem llegir que, de nit, “la noia pentinava el dimoni. Ell (…) va tirar l’ou al bell mig del front i ja el va tenir mort. Llavors, es va casar amb la noia” (p. 216).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb passatges eròtics i amb dones que porten la iniciativa, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

Continuant amb la rondalla “La Blancaflor”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, hi ha uns passatges que empiulen amb lo que, inicialment (o, si més no, molts anys arrere), pogué ser una narració eròtica i, en aquest cas, semblant en altres relats a què hem accedit. La Blancaflor diu a en Joan que agafe un cavall entre dos, però ell tria el que no preferia la jove. Immediatament, el pare de la noia (Pere de la Màgica) ordena que la seguesca un criat. 

La xica, eixerida, comenta a en Joan: “Jo sé un punt més que el pare. Per més que faci, no ens haurà.

I va tirar un quadro a terra i es va quedar convertida en un altar i en Joan es va quedar convertit en un capellà, vestit a punt de dir missa.

Quan el criat va passar per allà, va preguntar al capellà: -Hauríeu vist passar per aquí un noi i una noia a cavall?

-Aviat començarà la missa -va respondre el capellà” (p. 146).

Com podem veure, la dona reflecteix la cultura matriarcalista: ella apareix en un altar. Afegirem que l’11 d’octubre del 2023 copsàrem la possibilitat que el quadro estigués relacionat amb l’art pagà o, com ara, amb divinitats anteriors al cristianisme i trobàrem que, en el llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, es vinculava l’entrada “quadro” amb “Quadre plàstic de caràcter eròtic” i amb aquesta referència: “no era el primer cop que una societat elegant pujava les escales del prostíbul infecte per veure allò que en deien ‘els quadros’”. És més: aquest quadro passa a ser un altar, terme en nexe amb la vulva.

A banda, 1) el capellà (potser, el capellanet, en el llenguatge eròtic i sexual) representa el penis i, 2) quant a l’entrada en el temple, amb intenció d’assistir a la missa, empiula amb una expressió plasmada en el mateix diccionari: “entrar a l’església abans de tocar matines”, és a dir, “Tenir relacions sexuals una parella de promesos”. I 3), per descomptat, la missa seria el punt de trobada entre els dos membres de la parella.

Posteriorment, la noia capta aquest criat i podem llegir “Quan la noia el va veure venir, va tirar una pinta a terra i ella va quedar convertida en horta; i en Joan, en hortolà” (p. 146). De nou, apareixen trets matriarcalistes i, igualment, de tipus sexual: l’horta (que enllaça amb la dona) és la vulva, mentres que l’hortolà és el penis. I, en ambdós passatges, la Blancaflor és qui porta la iniciativa, salva l’home i es fa lo que ella vol.

En línia amb els temes eròtics i sexuals, més avant, hi ha un passatge en què el pare de la Blancaflor, com que ella li posava parapeus per a agafar-los, diu a la xica: “Tant que has fet per en Joan i ja veuràs com t’ho pagarà! Quan arribi al poble, abraçarà la seva mare i no es recordarà més de tu” (p. 147).

Ella demana al jove si no la deixarà mai i en Joan li respon que no, però, un poc després, abraçarà sa mare. Aleshores, la Blancaflor, una dona amb molta iniciativa (tret en línia amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), “va apilar quatre pedres i li va quedar feta una casa i ella hi va viure tota sola. En veure-la tan formosa, en voleu de festejadors! Tots els minyons del poble s’hi volien casar, però ella sempre deia que no.

Veus aquí que un dia hi varen anar tres a festejar-la i li van demanar per a dormir amb ella, una nit cada un” (p. 147).

Adduirem que aquesta narració fou recopilada en 1902.

En aquest apartat del relat, la Blancaflor té la darrera paraula: els dos primers fan lo que ella prefereix. En el primer cas, acompanyat d’una frase del vocabulari eròtic i sexual com és “regar les flors”, la qual podem considerar molt pròxima a “regar el jardí”, això és, a tenir un home relacions sexuals amb una dona.

En canvi, a en Joan no li manarà que faça tasques, sinó que s’hi acostarà i, amb un bastó (en semblança amb balls en què s’usen), farà que desperte la terra, o siga, que el xicot recorde l’abraçada que havia pegat a sa mare.

Per això, finalment, el jove li comenta:

“-Si tu ets la meva dona! (…) I es va voler aixecar de seguida, dient (…) que es volia casar amb la Blancaflor. 

De seguida, es varen casar” (p. 148). 

Per consegüent, com en altres narracions (en aquest, des del primer moment), la dona salva l’home i és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones organitzadores, en qui confia el poble i agraïdes per la gent

General, , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Llegenda sarraïna”. Primerament, els sarraïns es defenien “de les escomeses dels exèrcits reconqueridors cristians.

Els homes d’aquests pobles estaven empresonats a les coves i cavernes, mentre que les dones i noies les obligaven a treballar com a esclaves i a servir els sarraïns” (p. 599). Comentaré que, un poc després de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya en el 2023, en què poguí veure un vídeo sobre la limitació de llibertats i, fins i tot, a nivell de les cases en el segle XVIII (no sols quant a furs), em vingué al pensament (com en altres ocasions, quan havia llegit narracions semblants) si aquest tipus de relat no podria ser, en el fons, un reflex de situacions realment viscudes en Catalunya, indistintament del moment històric en què poguessen estar ambientades. Anem a pams: 1) les coves i les cavernes, dos llocs que empiulen amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení, són indrets que adquireixen un paper ben diferent al matriarcalista i 2), a més, ho fan per part dels musulmans.

Les tropes dels comtes catalans no aconseguien creuar el riu Segre i, a banda, “Només podien passar-lo per un únic pas i un a un, (…) els exèrcits cristians no podien conquerir la Clua” (p. 599), una localitat del terme d’Artesa de Segre.

Tot seguit, com en més d’una narració, tiren junta i “van trobar la solució per alliberar aquesta terra de moros i conquerir aquest indret inexpugnable” (p. 599), és a dir, un lloc que es feia difícil de conquerir. Igualment, recorren a les dones, en un passatge que, al meu coneixement, enllaça amb lo matriarcalista: “Van ser les dones del poble, esclaves dels sarraïns, qui ho van planificar tot.

Aquell vespre, a l’altra riba, es van encendre tot de fogueres. Els sarraïns estaven a l’aguait. Les esclaves els van portar el sopar” (p. 599), això sí, enverinat, i, “Al cap d’una estona, van començar a caure. No en quedava ni un”. Com veiem, arran de l’aplec (els quals, cal dir que estaven oberts a hòmens i a dones, com, per exemple, han plasmat estudiosos del comunalisme en la Catalunya anterior al segle XV i, àdhuc, fins al segle XVIII), sorgeix la idea: que siguen les dones qui organitzen l’estratègia. I, com molt bé podem llegir, “ho van planificar tot”. En acabant, són elles qui ho porten a terme i, al capdavall, recorren a la raboseria.

Finalment, la llegenda exposa que “Els catalans van poder passar i reconquerir aquest lloc. Les dones de la Clua havien obtingut la victòria. Tots recobraven la llibertat” (p. 599). Resulta interessant aquest darrer paràgraf: encara que 1) tots els catalans pogueren anar avant, 2) es reconeix el mèrit que havien fet les dones (com a preparadores úniques de l’objectiu) i 3), de pas, es considera que, principalment, són les dones qui aplanaren la llibertat dels catalans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que menen amb suavitat i amb maternitat

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La vida de senyor rector”. Així, un mosso que portava una vida dura, entre altres coses, pensava en “la bona vida dels rectors de les parròquies d’aquesta contrada, amb bona taula parada, un bon llit, les majordones que tenien, les caceres en què participaven” (p. 567), etc.. Com veiem, aquesta figura de rector empiula amb la del rei que, fins i tot, se’n va de cacera.

Una vesprada, “l’amo li mana de portar un paquet a la rectoria, amb presents i queviures per al senyor rector” (p. 567), i emprén el camí amb passa lleugera.

Quan aplega a la rectoria, el rep una minyona. “La minyona, sempre atenta i amable, ara es mostra molt més acollidora, tant pel paquet rebut com per la presència del jove i ben plantat mosso, el qual treballa en una gran casa plena de bondat” (p. 567).

Tot seguit, copsem que la dona li marca el compàs i que el xicot segueix la pauta que ella li comenta: “El convida a beure i li etziba, tot d’una:
-No pensis tornar a casa; soparàs amb tranquil·litat, farem una mica de vetllada, quan arribi la noia que m’acompanya en les nits que em quedo sola, i, després, anirem a dormir” (p. 568).

A banda, la minyona li afig què haurà de fer el mosso i, així, ella li fa de mare:
“-Perquè estiguis content (…), però no ho diguis a ningú, dormiràs a la cambra i al llit on dorm el senyor bisbe, quan ens visita.

La vetllada va resultar inoblidable. A l’hora d’allitar-se, les dues fadrines el guien al ‘quarto’ dels forasters, amb el llit arranjat com si de visita pastoral es tractés” (p. 568). Com podem veure, les dones menen l’home i ell va darrere d’elles. Fins i tot, hi ha un passatge que empiula amb la maternitat, quan li diuen “demà, de bon matí, ja et vindré a cridar aquí, a la cambra” (p. 568). Són part de les relacions maternals entre dos personatges femenins (i que enllacen amb lo matriarcal) i un personatge masculí, fidel a elles i que fa el paper de fill respecte a la mare.

Igualment, captem un passatge en què el jove veu que hi ha un drap de seda que cobreix el llit, i es gita tranquil, “meravellat de tanta finor, de la seva flonjor i de la seva amplada” (p. 568). Per tant, el llit reflecteix la manera amb què les fadrines tractaven el bisbe.

Finalment, a mitjan nit, el xicot copsa que fa molt de fred, bota del llit, fa via i, des d’aleshores, comentava que havia tastat la vida de rector i que la seua era molt millor. Per això, “Al cap d’uns anys, en deixar la casa, per emmullerar-se, ho va explicar a l’amo: (…) Vaig dormir al llit del bisbe, però dormir despullat damunt allò tan fi era impossible amb el fred que feia. Almenys, jo, encara que hagués de treballar més que ells, al vespre, dormia calent i, si no, anava a dormir a la palla amb els animals, i bé que s’estava. Per aquest motiu, deia que havia tastat la vida de rector i la meva era millor” (p. 568). I les jóvens minyones, l’endemà, feren via vers el llit del jove i callaren. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones diligents, que reïxen, generoses, que es salven i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El mal caçador”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que resulta significatiu el principi i que, a més, dona una idea de la cosmovisió de la cultura catalana: “Aquesta llegenda, que és popular (una de les més populars) a tot Catalunya, ens diu que un caçador feia temps que anava darrere una llebre de color blanc. Moltes vegades li havia seguit el rastre, però mai l’havia poguda caçar” (p. 554), paraules que podríem empiular amb una cançó eròtica valenciana que ens escrigué Vicent DE LA Torre el 1r d’octubre del 2020 i que, amb altres variants, diu així: “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”.

És més, el caçador tenia tanta dèria per caçar-la que, fins i tot, ho fa durant la missa del gall, encara que fora del temple, “per portar-la de trofeu” (p. 554). Però la dona es reïx i, quant a l’home, fou castigat a caçar eternament. En altres paraules, el caçador mai no aconseguirà fer-se amb la llebre (això és, amb la dona), ja que ella serà més diligent i portarà la iniciativa.

Una altra narració en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La ciutat de l’estany”: “Ens diu la llegenda que, abans, al lloc que ara ocupa l’estany de Montcortès, hi havia la ‘ciutat Pallaresa’, una població gran i rica.

Si és ben cert que era gran i rica, també és cert que les seves gents no eren pas gaire generoses i, d’aquí, ens arriba la llegenda” (p. 555). Per consegüent, més enllà que ho llegim en una narració tradicional, captem la relació entre ciutat, molt d’espai i generositat puntual.

Anys i panys arrere, ja en fer-se fosc (tret que empiula amb lo femení i, en aquest cas, amb lo matriarcal), “un captaire passava per la contrada, demanant caritat a la gent, per tal de poder anar vivint.

Les campanes de l’església ja havien tocat el toc d’oració del vespre, convidant la gent del poble i els pelegrins (…) al recolliment” (pp. 555-556).

I aquest romeu, que era Nostre Senyor, “Ja anava a marxar, quan va trobar-se una dona que duia una pastera al cap.

-Bona dona, que em donaríeu una llesca de pa, per caritat?” (p. 556).

Aleshores, la dona (qui salva l’home) li diu que el té a mitjan fer i que, d’ací a una hora, haurà acabat. “Quan la dona tragué el pa del forn, s’adonà que la coca escaldada (sense llevat) que havia fet, li sortia molt i molt grossa” (p. 556) i la cedeix “al pobre, tal com li havia promès” (p. 556).

En acabant, el pobre li diu que era Nostre Senyor i li comenta que fugís d’aquell poble (perquè, entre altres coses, s’inundaria), el qual “quedarà negat com a càstig per la seva duresa de cor -va dir-li- i, encara que us cridin o sentiu sorolls, no mireu” (p. 556).

La dona ho compleix (ara és ell qui li fa costat) i així, no es converteix en una mena de bloc de sal, sinó que continua amb vida. Ara bé, el poble restà inundat i, del resultat de l’aigua, en sorgí l’estany “i, si un ho vol veure, només cal que hi vagi, encara que ningú no s’ha atrevit a anar-hi mai” (p. 556).

Per consegüent, el relat exposa la manca de generositat de les ciutats, l’actitud hospitalària i altruista dels pobles (ací, simbolitzada per la dona) i, al capdavall, la força de les dones (ací, sota la figura de l’aigua de l’estany, la qual és més forta que una ciutat) i que, a banda, fa recular tots els qui intenten accedir al llac.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“La morisca de Gerri de la Sal”, dones que porten la iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda de la morisca de Gerri de la Sal, però a partir de la versió que figura en l’entrada “Morisca, La (Gerri de la Sal)” (https://www.animadedansa.com/ball/morisca-la-gerri-de-la-sal), dins de la web “Anima de Dansa”, copsem que Joan Lluís i Pallarès l’arreplegà en el seu llibre “El Meu Pallars”, per mitjà de l’avi Andreu, entre els darrers anys vint i primeries dels anys trenta del segle XX (ací, amb lleugers retocs):

“Segons diuen a Gerri, els sarraïns arribaren fins a aquestes terres pallareses (…). Conta que un fill del poble de Perameia escoltà d’amagat una conversa del capitost d’aquell campament i entengué que preparaven la conquesta de Gerri per cercar-hi una ‘reina’ molt formosa, que una dona de la Pobla els havia dit que hi vivia. (…) El cristià ho contà als seus i suposava que els moros s’havien confós pensant-se que la filla del batlle, coneguda com a reina de la dansa, era una regina de debò, amb corona i tot. Gerri tocà a comú i llançà les campanes al vol. Tot el poble s’aplegà a la plaça i el batlle els ho comunicà”. Com veiem, no sols la dona està ben tractada i ben considerada (dos trets que empiulen amb el matriarcalisme), sinó que es fa un aplec en la plaça, detall que empiula amb el comunalisme i amb lo matriarcal.

Aleshores, “la pubilla del batlle, per salvar el seu poble, va dir: ‘Si voleu, jo tinc pensat un pla de defensa’”, detall que enllaça amb les altres versions sobre aquest relat, en què la dona porta la iniciativa. I, de fet, el narrador addueix que “Tot Gerri acceptà l’astuta proposició de la pubilla del batlle com a únic recurs viable”.

A continuació, captem una figura associada amb el matriarcalisme: la velleta. I, així, “L’endemà, 3 d’agost, els moros arriben a Gerri pels volts de les deu del matí. (…) Una estona després, passà una velleta i li preguntaren on era la reina. I, és clar, la velleta no els entenia: si haguessin dit la pubilla… Finalment va respondre: ‘¿Potser busqueu la pubilla del batlle, q, que és la reina de la dansa?’. Contestaren que sí. ‘No teniu pas mal gust, no; és molt formosa i, a més a més, té fama de gran balladora per tota la contrada. Oh, com us agradaria veure-la dansar!’”.

Per consegüent, ens trobem amb uns passatges que plasmen que la dona és qui té la darrera paraula i que la jove és qui porta el timó, expressió que, en aquest cas, apareix amb la forma “ser la reina de la dansa”.

Un poc després, la pubilla, eixerida, s’agenolla davant del capitost musulmà, li prega que li deixe ballar en la Plaça Major i li diu que ho faria en honor seu. Llavors, el cabdill musulmà li ho aprova. Igualment, la jove agafa la mà de l’home “dient-li dolçament: ‘Aixequeu-vos i feu-me parella; jo us ensenyaré la dansa’”. Per consegüent, la noia és qui indica lo que es farà i qui marca la pauta: “Mireu-me i seguiu-me; veureu si és senzill això”.

Els passatges posteriors són semblants a la versió recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, entre altres coses, es plasma que, “D’aqueixa manera, Gerri es va deslliurar de la invasió moruna de guisa ben senzilla: gràcies a l’astúcia i el talent de la seva pubilla. Llavors, tothom va convenir que, sempre més, Gerri de la Sal recordaria una gesta tan gran honorant la filla del batlle i que cada any es ballaria la Morisca el dia 3 d’agost, tercer dia de la Festa Major”.  Per tant, de nou, copsem un altre tret matriarcalista i que també va en línia amb el comunalisme: la convenció.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, ben considerades i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “El frare o el burro”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, primerament, comenta que hi ha poblacions on hi ha un escalfa-llits que es posa entre els llençols. Rep diferents noms, com ara, frare, ruquet, burro, etc..

Al principi del relat, podem llegir que una vegada llogaren una minyona i, el mateix dia que la llogaren, “va arribar a la casa un pobre frare mendicant, el qual (…) va demanar hostatge” (p. 488).

“En aquella casa, que eren gent de bé, hi van accedir” (p. 488). Com veiem, els de la casa són molt acollidors, tret que empiula amb lo matriarcal.

A més, “El frare va ser convidat a sopar amb la gent de la casa i, un cop sopats, (…) la mestressa va dir-li, a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon home (…) va seguir a la criada” (pp. 488-489). Per tant, es fa lo que vol la dona i la dona porta la iniciativa.

“Al cap d’una estona, la mestressa va tornar a dir a la criada:

-Vés, treu el frare del meu llit i posa’l al llit de les noies” (p. 489).

I la minyona “li va dir que la mestressa havia dit que anés a un altre llit.

El bon home (…) se’n va anar al llit de les noies que li havia dit la criada” (p. 489). En aquest paràgraf, copsem que, fins i tot, en el text, es plasma que l’home segueix les indicacions de la dona.

Més avant, la mestressa diu a la jove que traga el frare i, un poc després, la noia demana a la mestressa:

“-I bé, on dormo jo?

-Al teu llit.

-I què en faig del frare?

-Doncs el poses a sota del llit” (p. 489). I, després de fer la xicota una pregunta a la mestressa, relativa a lo que la dona li ha manat i al frare, la mestressa li comenta que l’aparell rep el nom de frare. I, quan la jove li afig que, en el seu poble, se’l coneix com “burro” o “ruquet”, captem, de nou, el matriarcalisme: la xicota (qui segueix lo que li indica la dona) fa que el frare canvie de llit i, per consegüent, l’home torna a seguir les directrius de les dones (ací, de la minyona).

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’olla d’or”. Així, a banda del tema de la recepció (simbolitzada per l’olla), es comenta que, fa molt de temps, hi havia un monestir amb uns  quants monjos que sabien, per exemple, manualitats i escriure.

Un dia, el batle se’ls acosta amb unes cartes. Els frares en lligen una en què posa que “estava a punt de començar la guerra i que l’alcalde calia que comencés a reclutar homes.

Els monjos (…) van emprendre camí de la muntanya, en assabentar-se de la nova, però van deixar penjada, al racó on estava la mula, una olla plena d’or” (p. 491). I, per consegüent, deixen una olla (la qual va en línia amb lo femení, amb la recepció), es trobava en un racó (tret que captem en més d’una narració) junt amb una mula (animal femení i vinculat amb la paciència) i la dona està ben considerada (l’olla estava plena d’or). Finalment, en semblança amb moltes rondalles en què un home se’n va a la guerra i diu als de la cort que tracten bé la dona i els fills, els monjos “li van dir al servent que la guardés” (p. 491).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa en Nadal, eixerides i molt obertes

General, , , ,

El 7 de novembre del 2020, en el meu mur, Nacho Montaner, en resposta a la cançó que hi havia, n’escrigué una que diu així:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Comentarem que, mentres que la llonganissa representa el penis; la carabassa, per la seua forma més bé redona, els dos testicles (més avant, en veurem sinònims, com ara, “vedriola” i castanyola). 

A més, Nacho Montaner afegia que aquesta cançó “és molt coneguda a Ontinyent i forma part de les nadales valencianes d’aquest poble”.

En relació amb aquesta cançó, però per mitjà d’un escrit del 7 de de novembre del 2020, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Reme Canet escriu: “Ma mare el deia d’una altra manera:

‘L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere,

tocant-li la vedriola”. 

 

En aquesta cançó, la vidriola representa els testicles.

Prosseguint amb el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 30 d’agost del 2021, Fermin Carbonell Barbera em plasmà una cançó que diu així:

“I, en este carrer viu

la que trenta nóvios té,

vint-i-nou se l’han ‘deixà’[1]

i jo que me la deixaré”.

 

Amb una lletra en línia amb la de Nacho Montaner, però publicada el 8 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Josep Montagut n’escrivia aquesta versió[2]:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere

tocant-li la castanyola.


L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En valencià genuí, “deixada”.

[2] Aquesta versió també figura en el vídeo “Les estrenes de Nadal” (http://www.facebook.com/XBarxeta/videos/332088970713934), amb la cançó “L’’aguinaldo’ de Tonet”, cantada per Pep Gimeno “Botifarra”, a què accedírem en desembre del 2020.

Dones que toquen els peus en terra, que proposen, raboseres i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla, però sobre animals, en què captem trets matriarcals i recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El violí d’en ‘Coletes’”. Així, en la primera part del relat, un home, que oïa udolar llops, comenta a la seua dona:

“-Mira, Maria; escolta bé: l’udol no se sent, ja deuen baixar de la serra.

-Sí, em fa més por aquest silenci que el mateix udol; perquè, mentre udolen, senyal que no fan mal” (p. 369). Així, la dona toca els peus en terra i trau un tema important: que, més d’una vegada, per exemple, en un report, interessa més lo que es sap i es silencia a propòsit, en lloc de lo que es diu.

Un poc després, el marit, imaginatiu, li afig:

“-A veure si s’aturaran en veure les creus que aquest mati hem pintat per totes les parets d’entrada al poble. (…) diuen que el dimoni no passa per on hi ha creus pintades.

-Déu t’escolti, Antoni” (p. 369). Per tant, aquesta narració, com moltes més, ens posa les dues parts de la persona: la somiatruites i masculina, i la que prefereix lo terrenal, lo que es palpa, estar oberts als altres i lo creatiu (ací, simbolitzat per la dona).

A banda, el relat posa que “Els traginers que passaven per aquest poble, quan es feia fosc, no feien camí, s’aturaven al mas d’en Vidal, perquè aquest oferia un resguard segur durant la nit” (p. 369). De nou, apareix el matriarcalisme: així com, en moltes narracions, la dona fa via durant la nit, en aquesta ho captem de manera semblant, però des de la perspectiva masculina, ja que els hòmens (els traginers), en començar el vespre, fan estada en un mas (així com els fills ho fan en la mare o, com ara, en la Mare Terra, la qual els acull).

Una altra rondalla en què es copsa molt el matriarcalisme (i des de molt prompte) és “La guineu i el llop”, arreplegada en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras. Un dia, una guineu (rabosa) passa per un pou, veu la lluna reflectida en l’aigua i, com que pensa que és un formatge, es tira al fons.

Llavors, la guineu vol eixir-se’n i, com que, més avant, sent que passa el llop, des de dins, el crida. Igualment, la rabosa, molt llesta, li diu “que s’atipava de formatge i que, si en volia menjar, no calia sinó posar-se dintre de la galleda i, al moment, baixaria fins al fons” (p. 372). I el llop, fidel a la guineu, “així ho va fer” (p. 372).

Passa que, “com que el llop pesava més que ella, la galleda en què hi havia el llop va baixar fàcilment, mentre anava amunt la de la guineu i, així, es va escapar del pou” (p. 372). Per consegüent, en lloc de ser, tots dos, vasos comunicants i d’eixir guanyant la rabosa i el llop, mentres que u ix beneficiat del desenvolupament (el poal amb la guineu, puja), l’altre n’acaba perjudicat. Aquest passatge pot resultar interessant per a una educació matriarcal destinada a que ningú no tracte d’abusar del proïsme.

De fet, ja fora del pou, “La guineu se’n va anar cap al poble, a avisar la gent que, si volien matar el llop, el trobarien dintre del pou” (p. 372). Tot el poble hi va anar i, al capdavall, el llop s’allibera, però sense pell.

A continuació, la rabosa, amb molta iniciativa, “li aconsellà que podien anar al poble i que ell tocaria la campana del campanar i, mentre la gent sortís de casa a veure què passava, ella entraria en un corral, agafaria unes gallines i se les enduria al bosc, on, després, se les menjarien els dos plegats” (pp. 372-373). Novament, un passatge amb un missatge similar. I, igualment, el llop, afamat, “hi estigué d’acord” (p. 373). Per consegüent, ara també es fa lo que vol la dona.

Finalment, de nit, se’n van tots dos al campanar del poble, “on la guineu lligà el batall de la campana a la cua del llop, mentre li deia que esperés a tocar que ella fos vora algun corral, amb la qual cosa li seria més fàcil agafar les gallines” (p. 373).

La rondalla acaba de manera que la guineu es fa amb les gallines, els hòmens del poble maten el llop i, “ben lluny ja del poble, la guineu es llepava els bigotis” (p. 373).

Aquesta relat, en què es plasma molt que, en les cultures matriarcalistes, la dona és qui porta la iniciativa (i, com ens comentaren sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, més d’una vegada, eren més roderes que els marits), apleguen a pactes entre l’home i la dona (malgrat que, en aquest cas, hi ha una banda que domina molt a l’altra, fins i tot, quant a estratègies) i que es fa lo que ella considera millor. En qualsevol cas, és una narració interessant per a traure el tema de la noblesa en les relacions humanes i en el dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que porten la iniciativa, que fan costat i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, “L’espluga de Cels”, la qual figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, posa que, al peu d’una roca molt grossa i alta com també d’una serra, hi ha moltes esplugues i, a mes, “una font al fons de la cova, una cadolla d’aigua (…) i mai cap persona no l’ha vista seca” (p. 360). És a dir, que és font de vida.

Igualment, podem llegir que molta gent anava a l’espluga de Cels i “hi havia vist unes dones que feien bugada, com també s’havia pogut veure roba estesa per aquells verals. (…) eren les ‘encantades’ o les dones d’aigua” (p. 361). I, així, de nou, apareix el tema de la sexualitat (la roba estesa).

En el relat següent, “La font del Gatot”, també en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, es plasmen trets matriarcals. Així, un dia, un home tornava de treballar i sent una dona de fum i aigua, molt oberta i generosa, qui “li prega que la porti al forat de les Encantades i li promet que, per paga i gratitud, li atorgarà la gràcia de llaurar amb un jou d’or i plata” (p. 361). A més, l’encantada li addueix que l’home mai no es girarà arrere i, per tant, farà camí.

Però, com que ell no li ho acceptava, la dona s’aixeca i “s’encamina a la font (…), es redreça, es treu un borrall de llana, tapa la font i la font s’estronca” (p. 361). Per tant, es feu lo que ella volgué.

A més, uns dies després, “les veïnes de la Móra Comtal es troben aplegades al peu del serrat de les fonts” (pp. 361-362). I, per consegüent, veiem que les dones porten la iniciativa com també ho feien moltes catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

Una narració semblant, “El molí de cal Bonet”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, també té una dona d’aigua, la qual digué a un home “que la deixés pujar damunt del ruc. (…) A canvi, l’encantada li oferí una pell de vedella plena de monedes d’or” (p. 363). El Bonet no li ho acceptà i la dona li digué que no moldria mai més en el molí.

Un poc després, la dona d’aigua “se n’anà al moli de cal Bonet i, amb un borrall de llana negra, tapà el forat de la font d’on sortia l’aigua per accionar el molí. A partir d’aquell moment, quedà sec d’aigua. Després, sortí l’aigua a la font de Sant Quintí de Cambrils” (p. 363). Per tant, captem trets matriarcalistes, com ara, el color negre (associat a lo femení), la font (a la dona i a la mare), l’aigua (que té a veure amb la dona). I, a més, l’encantada premia una altra font.

Un altre relat recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què copsem trets matriarcals, és “El forat de l’Encantada”. Hi havia una espluga  que es deia el forat de l’Encantada. A banda, apareix el tema de la Mare Terra, ja que, com ara, “un dia hi passà un pastor mentre guardava el ramat i es topà amb un plat ple de menjar molt bo i abundant, ben presentat. Tal fou el seu encant (…), que es va menjar tot el que hi havia al plat, deixant-lo al mateix lloc on l’havia trobat.

L’endemà tornà al forat de l’Encantada i tornà a trobar el plat ple de menjar (…) i es menjà tot el que hi havia, deixant el plat, buit, al mateix lloc; això ho va fer molts dies”  (p. 364).

Ara bé, un dia, el pastor agafà el plat, després de menjar, i tingué l’acudit de tirar-lo a terra. Cal dir que el plat està fet de terra, que és un objecte de recepció i que, per consegüent, té a veure amb la dona. Per això, li caigué una pedra damunt i feu via. “A partir d’aquell dia, no tornà mai més al forat de l’Encantada” (p. 364).

Finalment, el relat comenta que “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364), és a dir, de l’úter (ací, en forma de cova, de forat), de la bossa que hi ha hagut en l’interior de la mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.