Arxiu d'etiquetes: erotisme

Dones que fan costat als jóvens, que marquen les directrius i, sexualment, molt obertes

 

En la primera rondalla que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, “Joan de l’ós”, copsem el matriarcalisme, fins i tot, en passatges eròtics. “N’era una dona que, en un bosc, feia llenya, quan, del fons de la boscúria, n’isqué un ós (…) i se l’endugué vers la seva cova. Tingué tracte amb ella i la féu mare d’un noi, mig ós mig persona” (p. 57). Per tant, ja captem la cova (tret relacionat amb lo femení), una dona fent llenya i tracte (això és, relacions sexuals).

Tot seguit, el fill, “tot just petit, volgué fugir de la cova a on era” (p. 57) i la mare, a més que es posa de part d’ell, aconsegueix que el pare no se’l menge: “si no fossin estats els precs de la sua dona, per tal que era esposa i mare” (p. 57). És a dir, que el marit cedeix a la dona i ella té la darrera paraula.

Un poc després, el fill, “altra volta fora l’ós, amb força i manya de son punt, arrencà la llosa i fugí juntament amb la sua mare” (p. 57). I, encara que l’os els acaça, mare i fill n’ixen alliberats, ja que “el jove era coratjós i de força i tenia la raó i coneixença, (…) per fi, va matar-lo; recollí a la sua mare (…) i tots dos junts se n’anaren vers un poble veí, a on feren posada” (p. 57). I, així com, en moltes cançons eròtiques mallorquines, veiem un vincle entre la mare i la filla, ací n’hi ha entre el jove i la mare, molt compenetrats. A banda, ambdós fan via.

A continuació, veiem l’avinença entre tots dos: “La mare en cercà feina i posà el noi a estudi, en lo qual mostrà (…) bravesa” (p. 57). Igualment, ell avisa a sa mare i fa camí. I la mare no li diu res en contra.

“Camina que caminaràs, veus aquí que va trobar-ne un home a dins d’un bosc, (…) li digué si volia ésser el seu company i (…) junts emprengueren via” (p. 58). I, així, amb més hòmens, ell fa cap al demà i aquest relat té passatges en comú amb una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”.

Més avant, amb intenció que la justícia no els culpe, Joan de l’os i els companys “determinaren tots junts el separar-se” (p. 59) i Joan de l’os “anà caminant caminant fins que veié un formós palau, que va entrar-hi i en el qual tot eren cambres molt ben aparellades amb catifes d’or i seda” (p. 59). Al cap d’una estona, se li apareix “una mà blanca i formosa que duia una atxa i la qual va guiar-lo per corredors i sales a una cambra a on hi era una taula tota plena de viandes” (p. 59) i ell segueix les directrius de la dona (ací, la mà blanca). A més, la dona “el conduí envers una altra cambra, a on hi era un llit molt ben aparellat de totes robes” (p. 59).

Al moment, “sent passos per l’estança, els quals s’anaven acostant a poc a poc en el llit a on era, fins que fou alçada la cobertora que el cobria i se n’entrà a dins una altra persona (…), que era una dona” (p. 59). Direm que aquesta rondalla fou una de les primeres en què copsàrem un passatge eròtic com aquest i, a més, adduirem que fou publicat en els anys setanta del segle XIX i que ens plasma una societat oberta, àdhuc, en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que decideixen, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La roba de les encantades”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, podem llegir que, “En el terme de Ribera de Cardós (…), hi ha una font (…) on sovint anaven les encantades a fer la bugada. Un dia, quan tenien la roba estesa, unes persones els en van prendre tres peces. Aquesta gent va guardar aquestes teles a casa seua, ben estropades, i mai més no van haver de patir de pobresa” (p. 193). Per tant, a banda de la part vinculada amb la dona (la font), s’uneix el tema de l’erotisme (roba estesa) i el de la Mare Terra: la dona que aplana el futur. 

En el relat següent, “Els minairons”, un dallaire (un mosso amb dalla), a punta de dia, se’n va a un prat i, passades un parell d’hores, “la mestressa (…) el va trobar encara sota una pomera esmolant la dalla” (p. 194) i, més avant, la mestressa torna a anar-hi i li diu:

“-Si no dalleu tot el prat avui, ja podeu fotre el camp d’aquesta casa!” (p. 194) i, així, veiem un home passiu i una dona amb molta espenta i que és qui decideix. Finalment, l’home ho fa.

En la rondalla “Les farinetes”, “Un cabaler[1] d’un poblet de muntanya festejava un pubilla de casa bona, que vivia en un poble veí. Un dia, els pares d’aquesta mossa el van convidar (…), per tal de conèixer-lo millor i formalitzar les relacions” (p. 205) i ho fa acompanyat d’un amic de confiança, com era prou típic en el Pirineu (p. 205).

Un poc després, veiem que, “Un cop en aquell poble, els xicots foren molt ben rebuts per la gent de la casa” (p. 205) i, per consegüent, també per la jove.

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “Dona d’aigua”, plasmada en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. En un poblet del Pallars, “un xicot es va enamorar d’una encantada que veia de tant en tant vora el riu” (p. 208) i la dona accepta casar-se amb ell. Per tant, és ella qui determina el casament i qui té la darrera paraula, “però li posà una condició: (…) no li podria dir ‘dona d’aigua’. El xicot li prometé i jurà (…). Poc després, es van casar i la noia se n’anà a viure a casa del seu estimat. Ell li feia tots els compliments (…).

Al cap de nou mesos, naixia una neneta” (p. 208).

Però un dia, l’home li diu “dona d’aigua” i la muller, sense pensar-s’ho dues vegades, desaparegué i, quan, l’endemà, l’home torna de la vinya a migdia, “va trobar la seua filleta vestida i pentinada” (p. 208).

A continuació, la filla li comenta “ha vingut mamà, com cada dia!” (p. 209), l’home copsa que la dona “feia llevar la criatura, la rentava i l’endiumenjava com un angelet. Finalment, l’omplia de carícies i potxons” (p. 209) i feia via.

Un dia, l’home ix de l’amagatall, per a abraçar la seua esposa, i ella se’n va amb molta facilitat (p. 209) i, així, es fa lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any 2023.

 

 

Nota: [1] Fill que no és hereu.

Una figa com un hostal: dita eròtica i matriarcalista de la Garrotxa

 

Tot seguit, exposem uns versos eròtics i que reflecteixen el matriarcalisme, els quals em plasmà Joan Carrera Casacuberta el 26 de novembre del 2022:

“‘— Suposant que suposéssim
que féssim la suposició
que la teva figa fos un hostal
i la meva pixa un viatjant,
¿deixaríes entrar-la,
encara que fos pagant?
— Ni pagant, ni sense pagar:
ma figa és una caixa de ferro,
on no hi entra cap pixa de verro’

Dita de la Garrotxa [sic]“.

Aquesta dita, hui, 27 de novembre del 2022, no figurava en Internet, ni tan sols en algunes entrades referents al folklore en la comarca catalana de la Garrotxa.

Com podem veure, la dona té la darrera paraula, àdhuc, en lo eròtic. A més, no accepta lo que podria recordar l’home porc (verro).

Agraesc, per tant, la generositat del reporter.

 

La crítica irònica en poemes i en l’educació matriarcal

 

També vinculat amb el tema de la crítica irònica a què feu esment ma mare dia 7 de març del 2022, respecte a vivències que tenien a veure amb dones de la generació de sa mare o bé de les seues àvies, el 10 de setembre del 2022 demanàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿recorrien a la crítica irònica? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Rosa Rovira comentà “No. A casa, sempre ens deien les coses tal com són.

Alguna vegada, quan ens fèiem mal i ploràvem, ens deien ‘Això no és res, no n’hi ha per a tant…’”.

El 10 de setembre del 2022, en el grup “Records del passat”, Rosa Garcia Clotet respongué “Diria que no, tenint en compte que, a casa, no agradava que es critiqués. Deien que cadascú porta la seva pròpia motxilla, com per a ficar-se en els altres”.

Igualment, per mitjà de missatges del 10 de setembre del 2022 i posteriors, aplegàrem “Eren molt sàvies. Se les sabien totes!!! (Pobretes, a la força)” (Maria Capellas Carreras), “Clar. La crítica irònica és una de les senyes que ens identifiquen com a poble” (Josép Antoni Torres Torres), “La meva mare, nascuda el 1914, era una dona molt religiosa i estricta (com la seva mare), gens irònica” (Montserrat Bosch Angles), “A casa, noooo” (Montserrat Cortadella).

Tot seguit, com a exemples de crítica irònica, exposarem uns versos trets del poema “Eixa sabata, és ma mare”, el qual figura en el llibre “A riures toquen”, de Maties Ruiç Esteve[1], i en què, a banda, hi ha humor eròtic:

“Per un tranquil avorrir-se

sens sentir aquell ‘Aguarde’s

i, de dalt, baixarem figues’,

totes les dones estaven

esperant la benvinguda

contant contes de comare,

històries de veïnat.

Tots havien d’enterar-se:

si el sabater del racó

li fea[2]l’ullet a Carmen

tenint una cama tiesa

i, ella, un desig de sa mare,

que mostrava mitja nyespla.

Si Pasquala, la comare,

tenia certa berruga[3]

que senyalava l’oratge…

Si la criada de don Rufo

li rossegà un gos les calces

i, allí, el veïnat tenia

esteses totes les bragues” (pp. 75-76).

 

De fet, en la mateixa obra de Maties Ruiç Esteve, però en el poema “Un soterrar humorístic”, el de la sardina, comenta

“Li torcarem els dos[4] colzes

o el bigot, si el du enfangat,

mes eixa dolça ironia

que portem dins, en la sang” (p. 99).

 

En vincle amb això, cal dir que, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” [5] (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), l’investigador, en l’entrada “Culipardaltes (les) de Lliria” (p. 64), escriu sobre el caràcter expansiu, bromista i festiu dels valencians i que, “així com, en altres pobles, les dones, per no res, ja estan, potser[6], dient-se mil picardies” i, més avant, exposa “esta frase irònica” (p. 121), com també plasma el tema, en una línia semblant, com ara, quan tracta sobre els pixavins (els habitants de la ciutat de València, en la pàgina 180).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs lingüístics i d’estil.

[2] “li feia”.

[3] En l’original, “barruga”.

[4] En l’original, “do”.

[5]  Amb el text adaptat.

[6] En l’original, “a lo millor”.

 

Dones amb veu i vot i molt obertes

 

Continuant amb el conte alguerés “Rondalla de Juniveldana”, el príncep porta Juniveldana a ca la fornera del monarca (amb qui treballarà) i, un poc després, la reina besa el fill del rei i, des d’aleshores, el jove ja no recordarà la xicota.

A més, en un passatge immediat, Juniveldana espera el príncep (de qui intueix que l’haurà besat la mare) i, un dia que la fornera envia la minyona a portar aigua del pou, “veu aqueixa dona vella, que li diu: ‘-Dius tu, bella minyona, de qui ets filla?’”. La xica es posa a plorar i, tot seguit, se’n va cap a ca la flequera…, però, immediatament, llegim que “El pare del príncep ha volgut que el fill es casés i li ha demanat la filla del rei de set corones” (p. 29) i, de nou, la fornera prepara part del dinar.

A continuació, Juniveldana, que també estava en la taula on dinaven, amb reflexos, “ha demanat a la fornera si li deixava fer dues colomes per posar a la taula del rei, i la fornera no li ha denegat aqueix plaer” (p. 29).

Ens trobem, per tant, davant uns passatges que podrien no semblar eròtics (apareix la paraula “plaer”) o, si més no, en relació amb lo sexual,.. i sí que ho són:  1) el casament pactat i en què el príncep no té ni veu ni vot, i el fet que el fill del rei no es case amb l’estimada (perquè ell està passiu, arran del bes de sa mare) i 2) el que Juniveldana demane dos ocells (els quals fan un paper molt semblant en rondalles de la mateixa línia), perquè, en el fons, considera que ell vol esposar-se amb ella i 3) que una de les colomes represente Juniveldana i, per contra, l’altra simbolitze el príncep.  De rebot, es plasma que la dona, en la cultura matriarcalista, és la part més activa i més eixerida.

Tornant al dinar del casament, en què també pren part Juniveldana, la xicota trau els dos coloms: un mascle i una femella. I la coloma, des del principi, porta la iniciativa, motiu pel qual, diu la coloma al mascle: “’-Déu te’n faci recordar’. A la mesa, tots encantats escoltant aqueixa coloma i aqueix colom. Al fill del rei, començava a venir-li al cap qualque cosa d’allò que li era succeït” (p. 29).

A mida que el colom mascle recorda el passat, també ho fa el príncep (p. 30) i, a banda, el fill del rei pregunta a la fornera qui ha fet les dues colomes. I, com que, al capdavall, la dona li respon que “les havia fetes una minyona que tenia per caritat, en casa, perquè no tenia ni pare, ni mare” (p. 30), ell li ordena “-Digueu-li, a aqueixa minyona, que es visti, que vendré jo a prendre-la” (p. 30). I així ho fa i, mentrestant, Juniveldana es renta la cara i es prepara garrida:  El príncep ha recontat tot a l’esposa, que era la filla del rei de set corones i li ha dit que no la podia esposar, perquè havia dat paraula de matrimoni a Juniveldana.

La princesa, alhora, s’és posada monja, el príncep ha esposat a Juniveldana i aqueixa ha retirat la mare i el pare a la cort” (p. 30), els quals, com també la flequera, “són estats tots a la cort amb el rei; i el rei, amb la reina” (p. 30).

Que aquesta rondalla és eròtica, es mostra, igualment, en el detall final: en lloc de demanar perdó el príncep a Juniveldana, la filla del rei de set corones es torna monja i, per consegüent, el relat evoluciona cap al refrany “Bagassa primerenca, beata tardana”.  Aquesta dita, molt sovint, feia al·lusió a les jóvens (i també a les dones) que, durant la seua joventut (i, si no, quan es considerava que estaven en edat de casar-se), s’havien dedicat a la prostitució i que, després d’una fase de penediment (vinculada amb la tardor), triaven passar la resta de la seua vida en un convent o bé fer-se monja, com és aquest cas. 

En eixe sentit, com algunes ocasions m’ha comentat ma mare, una de les missions del convent de les monges Oblates que, fins a fa pocs anys, hi havia en Alaquàs (població de l’Horta de València), era eixa i, de pas, donar faena a les jovenetes o a les dones que s’hi acollien. A vegades, n’hi havia qui, finalment, es feia monja. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

El Cavall Bernat de Montserrat, en una versió recopilada per Joan Amades

 

En relació amb el tema de Carall Bernat, Cavall Bernat, Carall Trempat, Carall Armat, etc. comentarem que el 29 de juny del 2022, Rosa Garcia Clotet, en resposta a un post amb paraules de Lluna Cataluyna Euskadi, en el grup “Dialectes”, ens comentà “No he trobat res al respecte, només que ‘cavall seria ‘carall’= penis. I Bernat, que estaria, més o menys, envoltat d’un penya-segat. (…) Ara, recordo que tinc un llibre de llegendes: miraré si en parla” i li escriguí que anava en la línia que ella escrivia. El mateix dia, en distints missatges, Rosa Garcia i Clotet ens envià unes fotos junt amb un comentari: “L’autor del llibre és Joan Amades.

Títol: ‘Folklore de Catalunya. Rondallística’.

És un llibre antic, pertanyia a l’avi.

Editorial: Selecta, Barcelona”.

La versió que figura en aquesta obra de Joan Amades diu així:

“714. DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT

Heus ací que molt abans de la troballa de la Mare de Déu i que Montserrat fos habitat per ermitans i penitents, hi havia un bosquerol[1] que feia una vida pobra i miserable i tenia per casa una mala barraca feta de troncs entremig del gran rocam. Es dedicava a tallar llenya, baixar-la al pla i vendre-la. Es passava el dia tallant arbres a destralades; de capvespre feia feixos i penosament els baixava a peu de riu, on es presentaven a comprar-li la llenya els qui la necessitaven.

Heus ací que un capvespre, quan acabava de fer els darrers feixos per baixar-los, va sentir el trepig d’un cavall i va restar sorprès, puix que aquell rocam no era lloc adient per passar-hi cavalls. Va aixecar la testa i se li presentà un home cavalcant un cavall alt i gros com un gegant, que es va oferir a traginar-li la llenya a peu de riu. El bosquerol ja ho crec si va admetre l’oferta! Van carregar entre tots dos aquell cavallàs amb tanta llenya, que va acabar que ni es veia la bèstia. El cavaller el va aviar[2] tot sol només dient-li:

            -Cavall Bernat,

            porta aquesta llenya

            a baix al Llobregat.

El cavall va fugir corrent que semblava que volés i en un tancar i obrir d’ulls va tornar descarregat i disposat a fer tants altres viatges com calguessin per a traginar tota la llenya. Podeu comptar si en va restar, de meravellat, el llenyataire! El senyoràs amo del cavall, que era el diable, va oferir-li la bèstia, i el pobre bosquerol va refusar-la, ja que era tan pobre, que no tenia ni un diner miserable. El diable li va dir:

-Si voleu, us deixo el cavall per deu anys. Mentrestant vós n’haureu de cercar un altre de semblant, i, si el trobeu, quan tornaré a cercar-lo em donareu aquell i us podreu quedar aquest per a vós; si no el trobeu, haureu de venir a viure amb mi.

Els tractes van ésser del gust del bosquerol, i el diable li va cedir el cavall.

Amb aquesta facilitat de traginar, el bosquerol no feia sinó tallar la llenya i el cavall la portava d’ací d’allà com el vent. Ben aviat aquella pobresa tan rigorosa va canviar-se en benestar i més enllà en riquesa. Es va casar i va tenir fills i tots cada dia anaven a passar el rosari a la Mare de Déu de Montserrat, car fou llavors que la imatge va ésser trobada[3]. I heus ací que, quan feia justament deu anys, dia per dia, va presentar-se el diable a preguntar-li si havia trobat un altre cavall tan valent i tan ardit com el cavall Bernat. I, com que en tot el món no n’hi havia cap altre de semblant, el bosquerol li va dir que no l’havia pas trobat, i el diable li contestà que li havia de tornar, doncs, el cavall i anar-se’n a viure amb ell, tal com havien quedat[4]. Aleshores el pobre bosquerol va comprendre el mal pas que havia donat en admetre l’oferiment, que semblava tan gentil i era tan malintencionat. La seva muller, que va comprendre el que passava, va posar-se a la conversa i va dir al diable que, tot i la seva força, se n’hauria d’anar sense el seu marit i que si volia prengués el cavall[5]. El diable llançà una riallada que va fer tremolar tota la muntanya i va preguntar a la dona com s’ho faria per a sostreure’s al seu gran poder. La doneta, sense contestar-li, va despenjar-se els rosaris, que sempre portava penjats a la cintura, es va agenollar, va aixecar els ulls al cel i va demanar amb tot fervor a la Mare de Déu que els volgués ajudar[6], i la Moreneta, com els estava molt agraïda perquè cada dia li anaven a passar el rosari, la va escoltar. A l’instant va sentir-se un terratrèmol esfereïdor: tota la muntanya es va commoure i va anar de dalt a baix; roques i penyes es van capgirar, i quan tot va haver passat, van veure a llur davant el ferotge cavall Bernat dret i eriçat tornat pedra i immòbil pels segles dels segles i palplantat[7] perquè sempre més es tingui record del fet.

Contada per RAMON CAMPRUBÍ, de Barcelona (1922).

 

NOTES:

Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit que s’ha lliurat al diable portat per la necessitat o per la desesperació. Aquesta llegenda és universal i les seves variants són incomptables”.

I continua.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací, home que treballa i habita en el bosc.

[2] En aquest cas, i, partint del DCVB, “aviar” vol dir fer via.

[3] Primerament, apareix el dimoni, en la llegenda, i, a mitjan relat, és trobada la Mare de Déu de Montserrat.

[4] Hi ha moltes rondalles en què una persona desesperada fa un pacte amb el diable i, al capdavall, guanya la mà al dimoni.

[5] Copsem una dona valenta qui, en primer lloc, entra en la conversa entre el seu marit i el dimoni i, des d’eixe moment, és ella qui es dirigeix al diable.

[6] Ací, la dona actua eixerida i amb una opció que considera que pot compensar el pacte del marit: que Nostra Senyora de Montserrat els repare el fet que ella i el marit, cada dia, preguen el rosari. I… la fe mou muntanyes.

[7] Ert, recte. El cavall, en aquesta llegenda, està associat al dimoni. I, així, com que el diable resta ert, és senyal que ha sigut vençut per la bonesa.

 

Finalment, les fotos que ens envià Rosa Garcia i Clotet.

 

“Les xicones de Riola”, dones amb molta espenta i molt obertes

 

En relació amb la cançó sobre les xiques de la Pobleta, en el meu mur, també es plasmaren els comentaris següents: “A l’Eliana. Rima fàcil, diuen: ‘Les xiquetes de l’Eliana’” (Joan Marrugat), “A mi, no em fa destorb, ni em sento incòmoda, com a dona, amb aquesta lletra” (Chris Sanantón), “Pense que les mamelles són un atribut del que les dones estan contentes d’estar ben dotades” (Joan Llàcer). A Joan Llàcer, li comentí que “Elles són les emprenedores: han triat i ho han fet, fins i tot, comprant-se una romana.

Les dones porten la gestió administrativa de la casa.

És un detall de línia matriarcal”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de juny del 2021, Julio Navarro Peris comenta que, “A Polinyà, la cantàvem, amb petites variacions: ‘Les xicones de Riola / s’han comprat / una romana / p’a pesar-se les mamelles /dos voltes a la setmana’”. A més, el 27 de juny del 2021, Marc Juanhuix, escrigué un comentari que m’impactà, entre altres coses, per l’obertura que plasmava:

“Bon dia,

Ja he vist vàries publicacions teves sobre cançons eròtiques i comentes que fas un treball sobre el matriarcat.

Ho trobo molt interessant, la veritat. Malgrat tot, em pregunto, què t’atrau d’aquestes cançons? Hi veus un tipus de feminitat més empoderat? No és la vella visió de la dona com a objecte de desig? M’ho pregunto amb tot el respecte del món.

Per altra banda, recordo que un dels meus professors de la universitat ens explicava, i cantava, moltes cançons de la zona del Pirineu, de l’època de l’absolutisme i dels inicis de la reforma liberal (1815-1868). No aconsegueixo recordar-ne cap, però sí la importància que li donava el meu professor a la cançó com a transmissió de cultura popular a aquella zona, com a eina política (anticlerical, però també antiburgesa) i fins i tot com a eina portadora de notícies en una zona on encara no hi arribaven diaris.

Moltes d’aquestes cançons tenien contingut sexual o eròtic”.

La meua resposta al comentari de Marc Juanhuix fou:

“Bon dia, Marc,

Gràcies pel teu comentari, molt interessant.

He descobert que, en aquest tipus de cançó com també en moltes rondalles de Sara Llorens (recopilades per Josefina Roma en el llibre ‘Rondallari de Pineda’, que el recomane), catalanes, i en moltes rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, o bé de les Illes Balears, sobretot, en les que no han censurat lo referent a la sexualitat, es plasma molt el matriarcalisme.

(…) Una forta abraçada”.

Uns altres comentaris, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, foren “Això és molt antic” (Conxa Miralles Asensi), “Jo la conec com una estrofa de ‘La manta al coll…’” (Laura Novella), a qui responguí que sí que ho era i, a més, que “és molt coneguda en moltes poblacions de l’àmbit lingüístic”, i un escrit de Pilar Belda: “Ressalta el cànon de bellesa de l’època”.

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 27 de juny del 2021, Maria Jose Silvestre Monzo plasmà que “Yo, desde pequeña, escuchaba y cantaba esta canción. Y no le doy importancia. Todas las cosas no son como las escriben, sino la forma de decirlas”.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que  prengueren part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat, fins i tot, dia rere dia.