Arxiu d'etiquetes: “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia” (llibre)

Dones amb molta espenta, que convencen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és “La raboseta que volia anar al cel”. “El meu avi em contava que hi havia un corb i una rabosa. La rabosa mirava el parral on eren els penjolls de raïm. El corb era dalt i, com que ella no aplegava al penjolls, ell li diu:

“-Estan verds.

Aleshores, ella li respon: -Això veig. Per què no me’n baixes un?

El corb pensà ‘Esta vol que baixe i que, en baixar, de seguida, se’l menge. Faré cara de dur’.

I, quan el corb va baixar, ella se li va tirar damunt de seguida i se li va escapar” (p. 103).

Com podem veure, la dona i l’home fan un pacte i, com que ella és més llesta, no sols el corb (l’home) fa lo que ella vol, sinó que la dona assoleix el seu objectiu i fa via.

Tot seguit, el corb es proposa acabar amb ella, ja que, si no, o bé el mataria o se’l menjaria. Per això, un dia que ell era en el parral, la rabosa el saluda i ell li comenta “Doncs, mira: ¿te’n véns a una boda que fan en el cel? Allí maten anyells i de tot.

-Sí.

-Doncs, res.

-I com hi pujaré, jo?

-Mira: tu puges damunt de mi i fem camí.

-Doncs bé” (p. 103).

En acabant, el corb s’aplata, puja amunt i, quan ell vol, espolsa les plomes i la deixa caure” (p. 103).

En un relat arreplegat en la mateixa obra sobre el Carxe, titulat “El xicot i els anyells” , un jovenet que anava acompanyat d’anyells, s’acosta a un pou (un tret que enllaça amb lo matriarcal i amb la dona) a donar-los aigua.

Al moment, se li apareix el llop i el xic s’enfila a un arbre i veu com el llop diu als corders:

“Bo: hui vull passar un bon dia i em menjaré un de vosaltres.

I diu un anyell:

-Doncs, ¿saps què hem pensat, senyor llop? Tu et poses aquí. Nosaltres, ens posarem un a cada punta. I qui, entre nosaltres dos, aplegue abans, te’l menges.

Llavors, els anyells se’l van mirar, es van fer un senyal amb l’ull i el van envestir alhora” (p. !04). Convé dir que, en més d’una rondalla, lo que ací és el xicot, és un personatge femení  (per exemple, una bacona). La truja va acompanyada dels porquets i, per consegüent, la dona, a més de ser eixerida i de portar la iniciativa, trau el tema de la maternitat: es proposa salvar els fills… i ho assoleix.

Una altra rondalla recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Apa, la coa se m’escapa”. Una vegada, el llop i la rabosa caminaven i tenien molta set i ella li diu:

“-Puix, jo sé que allí hi ha un pou.

Apleguen al pou i, com que no hi havia aigua, diu el llop:

-I ara, ¿com en traurem, d’aigua, si tampoc no hi ha calder?

I la rabosa, que era més astuta que el llop, li respon:
-Doncs, això és arreglat. Vosté, amb la coa, m’agafa i jo bec. I quan li diga ‘Apa!’, em trau. Després, jo agafe vosté de la coa i, quan diga ‘Apa!’, jo tire” (p. 105).

Com podem captar, la rabosa porta la iniciativa i respon amb més espenta. I, a més, tot seguit, el convenç: “el llop tira i la trau.

Després, es posa el llop. La rabosa pega el mos a la coa del llop i diu: ‘Apa!’. I ella, eixerida, li respon:

-La coa se m’escapa.

I el deixa caure, se’n va i es va desfer d’ell” (p. 105).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.             

 

assemblea-pagesa-6f (1)    

      

 

Dones que salven i persones generoses, que tenen criteri propi i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcals, i que figura en la mateixa obra, és “El pare, el fill i el ruc”. Un dia, un pare i un fill anaven caminant al costat d’un ruc i els diuen:

“-Seran bajoques? Mira: el burro solt i els dos, a peu i darrere! Llavors, per a què volen el ruc?

Tot seguit, diu el pare:

-Xe! Doncs ens haurem de pujar al burro, perquè, si no…

I hi pugen el pare i el fill i tiren avant. I en troben un altre que diu ‘els dos damunt del burro. Així, el faran xixines’.

En acabant, diu el pare:

-Me cague amb la mar! Doncs, res: baixarem del burro. Baixa tu, fill meu.

I li respon el fill:

-Baixe vosté.

I hala,…. Continuen cap a avant. Els veu una persona i comenta:

-¡Quina poca vergonya que té este jovenot: damunt del burro i, el pare, a peu!

Total que, al capdavall, diu el fill:

-Baixe jo i puge vosté.

Hala: puja aquell home del ruc i troben un altre home, qui els diu:

-¿Tindrà poca vergonya, este home?: el pobre xicot darrere!

Aleshores, diu el pare al fill:

-Xe: anem a deixar que la gent diga lo que vullga” (p. 96). Aquesta rondalla, que ja havíem llegit altres vegades en diferents fonts i amb una lliçó moral, convida a tenir criteri propi cada u de nosaltres i, igualment, a estar obert als altres.

En el relat que ve tot seguit, en què apareix un personatge femení que aplana el camí a un home, “Farem bunyols”, recopilat en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, captem alguns trets en línia amb el matriarcalisme:
“Un matrimoni no va tenir fills i diu la nora al marit:

-Mira: per ahí, ve ton pare. Vejam com te les enginyes i el tires al carrer.

I, després, la mare de la nora, que era filla i tenia tres filles, diu:

-Ai: ja venen mon pare i ma mare, els pobrets, a fer bunyols, xiquet. Que ja venen. Posem la paella i farem bunyols.

Per això, es diu ‘El que té filles, menjarà bunyols; i, el que no, no en menja’” (p. 97).

Per tant, la dona és qui decideix, lo que ella diu no té retop, elles porten la iniciativa i, a més, com indica el refrany (en què intervenen l’home i la dona), la dona salva l’home. Finalment, direm que, el 14 de maig del 2024 rebérem un missatge d’Isabel Inés Aranda (una argentina d’arrels valencianes) en què deia que “La història dels bunyols la contava el nostre pare !!!! Amb algunes variants molt xicotetes”.

En acabant, ens trobem amb una narració que empiula amb trets matriarcals, en  l’esmentada obra: “El ric i el pobre”. Un home ric tenia moltes perres i un criat i, “quan un pobre anava a demanar, deia el criat al senyor:

-Ahí hi ha un home que ve demanant.

-Digues-li que perdone, que no hi ha.

No donava ni un duro. Llavors, el pobret se n’anava. Però va venir el cas que, com que era un usurer, en el poble, no el volia ningú. I cau malalt i no tenia qui l’atenguera” (p. 97). A partir de les vivències que he tingut i de noves que he llegit, al meu coneixement, les persones no riques solen ser més generoses que les que sí que ho són (encara que n’hi ha, d’adinerades, que també afluixen i i, fins i tot, de multimilionàries que ho fan més perquè forma part del seu estil de vida que, per exemple, per dormir sense ressentiment i, per una altra banda, afavorir la contaminació de la Mare Terra).

Al capdavall, tampoc no se li acosta el criat.

Aleshores, “conforme va poder, s’alçà i féu marxa. Se’n va a demanar almoina, aplega a on era un dels pobrets que demanava assegut, allí, al costat del camí” (p. 97), el ric el saluda, li demana i el pobret li respon:

“-Qui ho agafara! Si jo no sóc com tu, que dius ‘Perdona, digues-li que perdone, però no’”.

Hala: agafa el bocinet de rosegó i diu:

-Tin: te’n done la meitat. Veus?

Llavors, el ric, en veure això, va reaccionar i va agafar:

-A ma casa!

Se’l va emportar com a criat i se li va obrir el cor per a dir que havia de donar. Això va ser per eixe acte” (p. 97).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que tenen la darrera paraula, que fan costat i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcals, és “La dona bajoca”. En una casa, hi havia una dona que no sabia fer les tasques que, normalment, realitzaven les dones. Llavors, el marit “se’n va anar a córrer món i aplega a un lloc i veu que, per a posar-se els pantalons, els hòmens es pujaven damunt d’un campanar, se’n tiraven i, baix, dos paraven els pantalons” (p. 91). Per tant, el marit s’havia d’espavilar.

En acabant, se’n va a un altre poble, en què no hi havia mans per a acabar amb les rates. L’home els diu “vostés, no se’n vagen al riu, no s’hi tiren.

El marit agafa un gat molt grandot, el posa allí damunt i diu:

-Veus? Mira si es menja totes les rates. No és menester que vostés hagen de fugir.

I ell ja se’n va amb un cavall. I tots corrent, esperant-lo. I va aplegar un que el seguia i li va dir:

-Ei, escolte, bon home: este animal [= el gat], en ser que es menge les rates, ¿de què menja?

-Puix, de tot” (p. 91).

Després, el gat es menja les rates, el cavall arranca cap al riu i tots els d’aquell indret es tiren al riu, fugint del gat (pp. 91-92).

Aleshores, el marit s’acosta a un altre poble i, com que hi veu una destrossa, diu “Me’n vaig a ma casa, perquè anava a veure si veia algun llest i tots són bajoques.

Se’n torna a casa, toca a la porta i diu la dona:

-Qui és?

-Aquí sóc jo. Vinga: obri’m.

I la dona li respon: -Espera’t, que no puc eixir.

I obri la porta (…) i es veu la dona en una pastera plena d’aigua i diu:

-Escolta, xica: què fa allí?

Diu: -Doncs que he anat a buscar-te, a veure per la mar…” (p. 92).

Per tant, la dona, a banda de ser qui té la darrera paraula i portar les claus de la casa (ella obri), és molt oberta (ha anat a cercar-lo) i, fins i tot, ho ha fet per la mar (un tret que empiula amb lo matriarcal i amb lo femení).

La rondalla que segueix, semblant, “La de la falç i altres bertranades”, també en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, té passatges en què es reflecteix el matriarcalisme. “Allò va ser una família i, de quatre o cinc, en tenien un que era una calamitat en sa casa. I diu:

-Jo me’n vaig a buscar-me-la per ahí.

I se’n va anar. I aplega a un lloc i diu que hi havia un bancal gran i que tots, amb tisores de cosir la roba, collien les espines.

-Xe! Què fan ahí?

-Mire: que arrepleguem.

-Sí? No es preocupen vostés.

Va agafar una falç que portava i va segar” (p. 92). Afegirem que la falç està vinculada amb la dona i en nexe amb les banyes del bou (animal, simbòlicament, femení) i, per tant, aquest passatge ve a dir que l’home anava acompanyat per la part matriarcal de la vida i que, així, no la deixava fora.

Tot seguit, l’home fa via cap a un altre poble, on, a mesura que tiraven la falç, segaven i arreplegaven la collita. I, com que un home es talla, “la van agafar, la van tirar a una presó i…, en tirar-la dins, va pegar de punta i va pegar un bot” (p. 92). I diu un home:

“Mira: mira el bot que ha pegat. Si ens agafa…” (p. 92). En aquest passatge de la rondalla, captem que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada i que, quan no ho fan, es rebota, entre d’altres coses, perquè solen ser més fortes i amb més espenta que els hòmens. Llavors, paguen al viatjant, qui, a continuació, fa camí cap a un altre poble, en què il·luminaven l’església amb cabassos amb què arreplegaven llum del sol.

Llavors, l’home els demana i ells li comenten “Mire: que  l’església és molt gelada i li entrem els cabassos, a cabassades, el sol.

-Això no es preocupe: veuran que prompte tindran el sol dins.

Puja a la teulada, fa un forat…

-Veuen? Ja tenen el sol a dins” (p. 93). Cal dir que l’església representa la vagina, la vulva i, per consegüent, enllaça amb la dona, com també que els cabassos simbolitzarien la recepció.

Més avant, l’home aplega a un quart poble i li diuen que hi ha un animal per fora que diu que ho pagarien els de l’indret. En veure ell que era un caragol, el lleva, li paguen i s’acosta a un cinqué poble, on hi havia moltes rates. I ell hi posa un gat que portava, i se’n va anar.

Passa que, en aquelles terres, entengueren que el gat es menjava a tots (en lloc que menjava de tot) i el gat, que simbolitza l’astúcia i és un animal lleuger, se’n puja damunt d’una paret i, així, l’animalet pogué viure com ho solen fer els gats: en llibertat… però en aquell poble.

Finalment, direm que, en més d’un moment, u dels missatges educatius que transmeten aquests relats és que ningú no ha de ser motiu de burla, pel fet de desconéixer coses que, per a un altre (o per a més persones), puguen resultar senzilles, fàcils o evidents. Així, afavorim una educació i, àdhuc, un ensenyament, més en línia amb el matriarcalisme. I, com a mestre (i també com a educador i com a persona), considerem que no hi ha cap qüestió estúpida, detall que captí en dues classes de Magisteri impartides per Pere Riutort i que, si més no, li comentí una vegada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que salven en rondalles eròtiques, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El capellà en conill”. Un capellà es gitaria amb una dona i, ell, que estava en conill (per a que no li destorbàs res), ou que l’home de la seua criada toca a la porta. Ella diu al capellà:

“-Tu, no tingues por, perquè, com que ve banyat, jo li pose la camisa del coll alt. I, mentre li la descorde, tu te n’ixes.

I se’n va el capellà, en porra. Ell havia dit a la criada que aquella nit no òbriga a ningú, fins que no isca el sol de l’altre dia.

Després, el capellà torna en conill a sa casa i la dona no li obri. Llavors, se’n va a un bancal de cols” (p. 89). Com podem veure, la dona aconsegueix que el rector faça lo que ella vol (que es pose la camisa), descorda la del marit i el rector se’n va de casa a un camp de cols, és a dir, a un lloc ple de vulves, això és, de dones.

A més, el capellà, ja en l’esmentat hort, “s’hi gita panxa avall i, al poc de temps, dos hòmens que van a robar cols, que el camp estava acabat de segar, i en trauen uns pilots de fang amb les cols.

-Xe: si aquí hi haguera algun cantal, per a poder espolsar les cols…

I veu les costelles del capellà.

-Doncs, allà rellueix.

Total: que hi arriben i el rector estava gitat panxa avall i diu:

-Jo: si em menege, em pegaran la batanada” (p. 89) i agafen unes cols, les espolsen i se’n van. O siga que, mentres que el rector fa penetració amb la dona (ell empiula amb la terra), ells tenen relacions sexuals amb altres dones.

Més avant , el capellà opta per anar-se’n a un vessant on hi havia un abellar (el qual representa els pèls del pubis) “i comença a toquejar els ruscs i en toca un que no tenia abelles. Era buida. I es va clavar, allí, agimponadet. Un poc després, dos hòmens que anaven a robar ruscs i que els sostovaven, n’arriben a aquell i diuen:

-Xe: este sí que ens l’emportem.

Total: que l’enrotllen amb una manta i el carrega l’un a l’altre” (p. 89). Per consegüent, altra vegada, el capellà fa penetració amb una dona que no era amb cap home (era buida) i, en acabant, ou els dos hòmens. El fet que u dels ruscs no tinga abelles podríem relacionar-ho, per exemple, amb què siga una joveneta.

En acabant, u dels lladres carrega el rusc i el que anava darrere comenta al primer:

“Xe: que es vessa la mel.

I ara diu:

-Xe: però si és merda!

-Com que és merda? Escolta: veuràs!” (p. 89). En aquest passatge, també copsem trets eròtics i escatològics: la mel, el vessament (podria tractar-se del semen) i la merda.

A continuació, “tira el rusc vessant avall i acaba en una séquia que anava a un molí… I el capellà, a dins. En acabant, el rector se n’ix i es clava en un caixó dels que tenen els moliners per a la farina” (p. 89). Aquestes paraules podríem enllaçar-les amb una expressió valenciana, per a indicar que una persona va de cap, que és lo que li passa al capellà: anar com cagalló per séquia.

Aleshores, com que el rector ou monedes d’argent, “estira el coll, bolca el caixó i diu:

-Oi, que es fota el molí!” (pp. 89-90), unes paraules que tenen a veure amb la vulva, ja que, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en l’entrada “molí”, “Tot lo món los té per mestre (els capellans) / dins lo molí, / no els contrasta remolí”, de “Col·loqui de dames, Poesia eròtica dels s. XV i XVI”.

Finalment, els dos lladres se’n van corrent, ell agafa les capes que portaven (bona roba), se’n posa una i, en aplegar a casa, diu a la criada:

“-I, per què no em va obrir anit?

-Vosté va dir que no obrira a ningú, fins que no isquera el sol. Així és que no pot dir-me res.

I el capellà es va salvar” (p. 90). O siga, apareix una dona de paraula i un capellà que no torna arrere la paraula i a qui ella salva.

En aquesta rondalla, a diferència de la dita “Puta primerenca, beata tardana”, és l’home qui es dedica a les relacions sexuals fora de la casa i qui, al capdavall, torna a lo que, en més d’un relat, es consideraria adient a nivell social: acollir amb bona avinença lo que diga la dona, qui, a més, el salva.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles eròtiques amb dones eixerides, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “Miguel i Rita”, de tipus eròtic. Un dia, Miguel comenta a la seua dona, Rita:

“-Mira, Rita: ja he pensat anar-me’n a Alacant a pagar la contribució.

I diu ella:

-Bé.

El marit li afig:

-M’emportaré diners, la pague i demà passaré per la posada i despús-demà me’n tornaré.

-D’acord -li respon ella” (p. 87). Com podem veure, l’home va a la dona i ella, que és qui té la darrera paraula, l’autoritza.

Aleshores, a Miguel, que era vellet, “se li fa poqueta nit abans d’Alacant. I, com que hi havia dues fulanes assegudes en un balcó, ell les mira i una d’elles diu a l’altra:

-Eixe deu ser del camp. Per la manera de mirar…

L’altra comenta a la primera: -Mira: li encertarem el nom.

La primera li afig: -Potser sojorne aquí. Porta diners, perquè esta gent del camp sempre ve a pagar contribucions o qualsevol cosa.

-No res: vejam si podem encertar.

L’una diu:

-Li diran Paco?

-No -diu. -Paco, no. Bo, però no.

-I si li digueren Miguel?

-Diu: -Oi, Miguel sí que pot ser que sí.

Com que la xicota agafa i diu al marit:

-Miguel.

I ja diu ell:

-Em coneixen. Què?

-Ja l’hem encertat, el nom!

Diu a Miguel: -Guarda’t, que tu ets oncle de nosaltres.

I respon l’home:

-Com? Puix la tia Rita no m’ha dit res.

Diu la dona: -Mira: ja sabem el nom de la dona.

Una de les dones demana a Miguel: -Diu que no li ha dit res la tia Rita?

Diu: -No” (p. 87).

Per consegüent, les dues dones, a més d’eixerides, estan ben tractades pel narrador, encara que siguen prostitutes.

Tot seguit, la rondalla inclou l’erotisme:
“Diu l’home: -Maria Santíssima: que despistada viu! Munta, munta!

Hala, ja el munten allí, a l’home, que era vell” (p. 87).

I, com que ell els amolla coses de la seua vida en casa, les dues dones saben com portar l’aigua al seu molí i, per exemple, li comenten: “Mira. Si ho diem nosaltres: esta nit la passa aquí. Sopa aquí; i demà o despús-demà, se’n va.

-Ai, doncs, mira. Ni dir-me que aquí tenia nebodes.

Com que ja sopen i diu una a l’altra:

-Doncs, li farem una sopa lleugereta i comprem tàrtago” (p. 88). I, com que elles sabien els efectes del tàrtago (o cagamuja), no sols ell fa lo que li diuen, sinó que Miguel els demana ajuda, dos trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A més, ja li digueren lo que era i, quan ell ja baixa les escales i se’n va cap al carrer, li tanquen la porta (p. 88) i entrem en un altre passatge d’humor eròtic.

Així, el sereno veu Miguel i li demana a on va i li comenta que cridarà la policia. I, com que Miguel s’havia deixat tota la roba dalt, en la casa on l’havien acollit les dones, els qui es presenten en el lloc i un policia li diuen:

“-Puix, no li la donaran. Vosté se’n ve amb nosaltres, el portem a la comissaria, el vestim de soldat i vosté se’n va a la Romana” (p. 88). Afegirem que una de les lletres de la cançó eròtica “La manta al coll” diu que “Les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” i pensem que aquesta rondalla podria aprofitar el nom d’un indret i el detall de l’aïna per a pesar (la romana) de què fa esment la cançó.

Ja de mati, l’home els demana pels diners i li responen: “faça compte que els diners no els veu.

Ja el visten de soldat; i l’home, devers la Romana. Era a mitjan vesprada i la tia Rita fent calceta junt amb quatre fadrines. I diu una:

-Oi: ¡mira quin fadrí que ve allà vestit de soldat! Serà el fill d’Amparo?

-Puix serà el fill de Carmen[1].

I ja diu la tia Rita, mirant per damunt de les ulleretes:

-(…) diria que és Miguel, que ve net, vestit de soldat” (p. 88).

I, quan el marit parla a Rita, li diu la dona:

“Ai, Miguel. Ja sé que véns net, perquè t’han enganyat, fill meu” (p. 89).

I, per tant, al final del relat, la dona també és més desperta que l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem afegit dos noms, que no estaven en el text, per a facilitar la lectura.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que dicten els seus marits, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració, prou coneguda, recopilada en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El conte del tio Patrício”. Un dia, un home endeutat ho comenta a la dona, que era qui feia més vida fora de la casa (com és tradició en moltes cultures matriarcalistes) i ella li aprova que cal fer alguna cosa. És a dir, el marit va a la dona, a veure si ella li dóna el consentiment i, com que hi ha bona avinença, ell li diu la proposta: “Jo faré com a mort i esta nit em portaran al cementeri, on m’escaparé. I, després, ja, a on siga, jo ja et cridaré, a veure què passa” (p. 78). Aquestes paraules enllacen amb el comentari que hem fet adés.

Durant la cerimònia, diferents persones recorden el marit i hi ha u que es proposa agafar-li una xaqueta, però, en oir soroll, el solta i es fica “dintre un nínxol i calladet! De seguida, hi va un altre, a qui també devia el marit. La mateixa passada.

-Doncs, jo li trauré les sabates” (p. 78).

Tot seguit, els tres hòmens (el marit i els dos que havien passat a agafar-li alguna cosa), de nit, ouen que venen uns lladres, els quals “Estenen una manta allí, enmig del cementeri, i comencen a buidar les alforges dels diners que hi portaven” (p. 78) i es preparen per a fer el repartiment.

Aleshores, el marit diu “Eixiu, morts i difunts!” (p. 78) i, els altres dos, que ho senten, responen “Allà anem tots junts!” (p. 78).

Per consegüent, apareixen trets en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení: els nínxols (com si fos la terra a què tornen els morts), la nit i que l’home siga una mena de perllongament de la dona i, per això, els dos lladres segueixen les seues directrius. Açò pot recordar-nos una cosa que, més d’una vegada, m’ha comentat ma mare (nascuda en 1943): que un home, encara que fora de casa parega que fa lo que vol, realment, respon com ella li ha aprovat abans d’eixir-ne. Afegirem que, pel 2019, un amic molt coneixedor de la cultura colla, em contà aquest detall com una cosa tradicional del dia rere dia en famílies catalanoparlants del País Valencià.

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “Maigsllargs”. Hi havia una casa on vivien un matrimoni, que eren llauradors, la qual, en aplegar maig, s’omplia de blat, d’avena i de civada. Un dia, la dona diu al marit que calia que la casa no estigués de gom a gom. Llavors, ell li respon:

“-Tu: deixa-ho ahí, que això és per a maigs llargs” (p. 79).

I la dona, com que pensava que “Maigllargs” era el malnom d’algun veí, demana a un home:
“-¿És vosté Maigsllargs?.

-No, senyora” (p. 79), però, més avant, després de pensar aquest home per què li hauria fet eixa qüestió, li respon “Doncs, sí: jo sóc Maigsllargs.

I va i li diu la dona:

-Gràcies a Déu. Faça vosté el favor de portar-se tot açò que tinc, aquí, en casa (…). Ja em va dir el meu home que açò era per a Maigsllargs.

Bo: l’home se’n va i se’n porta dues o tres carretes carregades” (pp. 79-80) i li deixa la casa ben neta. Per tant, la dona porta la casa i, en la relació amb el veí, no sols ella duu els calçons, sinó que es fa lo que la senyora ama indica al veí, qui és l’animal de càrrega.

Quan el marit torna a casa i veu que s’ho han endut, li diu que ell opta per cercar alguna altra dona millor que ella. I, àdhuc, podem llegir que “Puix no li va voler pegar, ni res” (p. 80), un tret que enllaça amb lo matriarcalista i que hem decidit incloure en l’estudi.

Passa que, com en altres narracions molt semblants (i recollides en altres indrets), el marit aplegarà a diferents pobles on no sabien com fer unes finestres per a una església, posar-se els pantalons, quina és la cama dreta i quina l’esquerra i, al capdavall, què fer amb un titot que hi havia en la plaça del poble (pp. 80 i 81).

Finalment, com ell havia dit a la seua dona, se’n torna a casa (això sí, amb el titot que arreplega en el darrer poble on havia sigut) i, empiulant amb lo matriarcal, “es van menjar el titot entre els dos” (p. 81). Aquesta rondalla pot evocar-nos una que, per exemple, es conta en Tàrberna (la Marina Baixa), “A ta casa, vaca!”, en què un home deia que ell no faria lo que li digués la dona, perquè ell manaria en sa casa, i…, al final de la narració, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del llibre “El matriarcalismo vasco”, les quals, junt amb la que hem posat hui en Facebook, han portat un amic a enviar-nos un missatge que inclou aquestes paraules: “tant a València, com a Nàpols, Sicília i la Calàbria, així com al Regne de Mallorca i a Catalunya, la dona ha tingut molt de pes i, ara per ara, la matriarca encara pesa”. Un comentari, com li he respost, “profitós”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I una del llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (p. 201), publicat en el 2021.

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones eixerides, amb molta iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “La mare morta”. Un fill pobre i un fill ric tenien una mare i ella es mor en casa del ric, qui pretén que la soterre el pobre. Llavors, qui l’havia acollida per darrera vegada, dóna diners a l’humil.

Tot seguit, el senzill “se l’emporta a la serra i l’amaga i, en la nit, agafa la mare i la puja al balcó del seu germà” (p. 75). Com podem veure, el germà pobre viu més l’estima de la terra, torna la mare a la terra (mitjançant el soterrament) i, a més, agafa la mareta en un moment de foscor (un tret que empiula amb lo matriarcal, com una mena d’aliança).

En acabant, “quan va la criada a obrir les finestres i a escurar la cambra, obri la finestra i la vella cau damunt” (p. 75). Al capdavall, el ric dóna uns altres cent duros al toca-portes i se l’enduu el pobre.

Ara bé: el senzill, de matí, quan tocaven a missa, “Agafa sa mare, la posa asseguda en una cadira a l’entrada de l’església. Quan ja han dit missa, el capellà apaga tots els llums i diu a la dona:

-Escolte: a veure què fa vosté.

I el germà estava amagat darrere de l’església, veient lo que feia el capellà amb sa mare” (p. 75). Per consegüent, altra vegada, el pobret acompanya sa mare, la tracta bé (li posa una cadira, com qui ho faria amb un convidat de bon cor i, per tant, no la deixa en terra) i, fins i tot, està atent a veure què fan amb ella. Copsem, així, un lligam entre tots dos, com el fill que li fa costat. Aquest apartat del relat em recorda una dita que aprenguí de ma mare en el 2022 (“En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”), aforisme que, si més no, era conegut per dones nascudes en els anys setanta del segle XIX.

Més avant, el rector s’acosta a la mare i opta per donar cent duros a l’home senzill, qui agafa sa mare i se l’emporta devers la serra (p. 76). L’home veu un ruc i, eixerit, el pren i “la posa [ = la mare] damunt del burro, amb la corda, per a que no caiguera” (p. 76). Afegirem que, així, la dona va dalt de l’animalet i el fill li fa companyia i, com molt bé plasma la rondalla, ell no se’n desentén.

Un altre relat molt conegut,  majoritàriament, presentat amb un llop i una rabosa, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Acomençaina, Amitjanaina, Arremataina”, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”. En una casa, hi havia una dona molt llépola i el seu marit, més d’una vegada, anava a arreplegar mel del rusc. “Però, res: li desapareixia la mel ràpidament. I l’home diu:

-Xe: doncs, aquesta dona… Ja veuràs tu.

Va, talla el rusc i (…) el clava en una gerreta de fang i l’amaga en un pedregar. I la dona, que s’adona, li diu que se n’anava:

-Xe: demà me n’he d’anar (…), perquè una amiga meua ha tingut un xic i el bategen demà.

-Ah, doncs, d’acord!

 I se’n va… a on estava la gerreta i se’n menja una bona ració de mel” (p. 77) i, després, comenta al marit que li havien posat, de nom, Acomençaina.

Aquest passatge com també dos posteriors reflecteixen que la dona és eixerida, que porta la iniciativa i que se n’ix amb la seua.

Finalment, l’home se’n va a la gerra, a veure com estava la mel, i, quan diu a la seua dona que ja no resta mel, ella, sense embuts, li respon “Que els batejos que jo anava, ¿què et creies que eren? Acomençaina, Amitjanaina i Arremataina” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa i fills amb molta espenta i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcalista, és “Peret i els lladres”. “Hi havia una dona que se n’anava a fer llenya junt amb el seu fill” (p. 69). A més, quan apleguen al lloc, la mare li diu on s’havia deixat la lloca i, en acabant, el xic li duu una porta (pp. 69-70).

A més, ambdós “es veuen una quadrilla de lladres. I hi havia allí un pi molt grandot al costat del camí de la serra.

-Fotre! -diuen la mare i el fill. -Fotre! Allò són lladres!” (p. 70).

En acabant, tots dos “es claven dalt del pi i calledets, mentres que, allí baix, els lladres es posen a fer una paella d’arròs i a comptar els diners. El xavalet era dalt i diu:

-Mare: que em pixe.

I la mare li comenta: -Oi, oi! (…) Pixa a poquet a poquet (…).

I el xic, a poquet a poquet” (p. 70). Com podem veure, la mare i el fill van junts, ella és qui té la darrera paraula i, igualment, ho fa de manera que el fill no es sent incòmode, sinó ben tractat.

A continuació, els lladres comenten que cau aigua. I el fill parla a sa mare:

“-Mare: i ara em cague.

(…) I ja va el xicot, a poquet a poquet, i diu sa mare:

-Vinga: a poquet a poquet” (p. 70). Altra vegada, copsem un tret que convé tenir en l’educació (ací, dels fills): paciència.

Adduirem que, u dels hòmens, diu:

“-Tu compta els diners; i tu, calladet.

Però, fotre: quan ja havia passat una estona, la porta ja pesava al xic i ell fa:

-Mare: que se me’n va la porta” (p. 70). Aleshores, la mare li comenta: “Deixa-la a poquet a poquet” (p. 70). I, com que cau i els lladres creuen que ho ha fet del cel, se’n van corrent i tant la mare com el xic es feren amb els diners i amb l’arròs.

Una altra narració, també amb humor, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme, és “Peret i el carboneret”. Una dona “se’n va anar a guanyar-se la vida a la serra. Ella i el marit van tenir un fill” (p. 72) i, quan el xiquet ja era grandet i havia fet els dotze anys, la dona comenta que caldria batejar-lo i li posaren, de nom, Peret el Carboneret. Per tant, és la dona qui porta la iniciativa, fins i tot, en la tria del nom del baptisme.

Mentres eren en l’església, el capellà considera que caldria que el fill tingués un poc de formació religiosa i, per això, mostra els sants al xic, qui, quan veu un home (Jesús, en la creu) comenta:
“-Fotre, amic! (…) el capellà posa poca menjada a aquest senyor. Està molt prim” (p. 72).

Després, el capellà diu al xic que, si algun dia li pega algú dels seus pares, que vaja a l’església. I, com que el pare ho fa una vegada, el xavalet s’acosta a l’església, parla amb l’home i li afig que, com que menja molt, li ha de posar dos plats i dues culleres (p. 73).

Més avant, el minyó parla amb el senyor de la creu i li diu que se’n baixe. I així ho fa Jesús, qui li comenta: “demà, digues al senyor capellà que (…) també el convide jo” (p. 73). I, en passatges posteriors, captem fets pareguts, fins que Peret, quan el rector ja era junt amb ell i Jesús, diu al profeta: “a espaiet amb lo que fa Vosté. (…) no dinarem nosaltres sols” (p. 74).

Finalment, el senyor de la creu, se’n baixa i diu a Peret:

“-Pren, Peret: aquí lliure les claus del Senyor.

I aquí li va posar sant Pere.

-Tu ets qui obris (i qui tanques) el cel. Pren les claus.

Li va donar un manoll de claus i Sant Pere i ell es van pujar cap al cel (…) a menjar rotllets amb mel” (p. 74). Sobre el personatge de Sant Pere, en les rondalles, sovint, apareix com un home amb raboseria, que juga brut o bé impulsiu, com és el cas d’aquesta narració. I, més d’una vegada, Jesús representa la persona de bon cor i, per això, sí que acaba bé en els contes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa, amb molta espenta i reis molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcals, és “El de l’anell”. Un vellet, que demanava i que portava un sarró, toca a la porta d’una casa i diu a la senyora ama:

“Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que toquen a missa i vull anar-me’n a missa?

-Sí. Doncs, deixeu-lo ahí, darrere la porta” (p. 65), Per tant, una dona és qui obri a l’home i, a més, es fa lo que ella vol.

Tot seguit, quan l’home anava a missa, “Tres jovenetes que van anar a llavar a un llavador que hi havia, es van traure l’anell i el van deixar damunt d’una pedreta” (p. 65). Ací copsem un tret matriarcalista: l’anell vinculat amb una jove, potser, perquè ja festejassen.

Més avant, l’ancià veu l’anell d’una de les xiques i el fica dins del sarró “I anava a demanar i, quan aplegava a una casa” (p. 65), deia que, si no li donava res, li pegaria un calbot. I la xicota, atrevida i molt oberta, li comenta:

“Una volta eren tres fadrines,

per l’anell, m’han enviat;

i un vell, darrere, la mata

i , en el sarró, m’ha caçat” (pp. 65-66).

 

En el passatge següent, “El vell aplega a la mateixa porta i diu:

-Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que ara toquen a missa?

I el vell se’n va i la dona trau del sarronet la xica” (p. 66). Com podem veure, és la dona qui salva la jove, ja que la trau del sarró.

Finalment, l’ancià torna a la casa i comenta a la mestressa: “Vinc pel sarronet, i moltes gràcies.

-Hala! Adéu.

Aleshores, el vell es carrega el sarró i se’n va altra volta a demanar (…). Però, com que les dones li havien omplit el sarró de bitxos de tota classe que hi havia per allí, i ja no hi era la xica (i no cantava), ell va començar a tamborinades. I del sarró, van eixir tots els bitxos i es van tirar al vell i se’l van menjar” (p. 66).

Els missatges d’aquesta rondalla, entre d’altres coses, són 1 ) que, no per tenir més anys, s’ha d’abusar de la gent, 2) que cal que les dones siguen ben tractades i 3) que les accions de bon cor són ben rebudes (en aquest cas, en les cultures matriarcalistes).

Un altre relat en què es plasmen trets que empiulen amb lo matriarcal, i que podem llegir en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana en Múrcia”, és “Bertoldo”. Una mare tenia un fill, Bertoldo, entremaliat i de bon cor. Un dia, el rei veu Bertoldo i li demana què fa per aquells indrets i el xic li diu que viu en una casa pròxima junt amb sa mare. Llavors, el monarca hi va i comenta a la mareta:
“-Doncs, mira: vas a venir-te’n, de cuinera, a palau (…). Vos en veniu els dos i vos porteu la cabreta i tot.

I, l’altre dia, el rei va enviar un cotxe de cavalls” (p. 67) i tots tres, junt amb els vassalls del rei, fan via cap al palau. Per tant, altra vegada, copsem l’arquetip del rei i un monarca molt obert als ciutadans, indistintament de la categoria social dels habitants del regne.

Ja en la cort, el fill veu que el jardiner del rei té un ruc amb unes orelles molt llargues i opta per tallar-les.

En acabant, el jardiner comenta el fet al monarca i la mare, amb molta espenta, es presenta al rei i li diu:

“-Mire vosté: me n’he d’anar altra volta a la meua caseta (…) [, perquè] el meu xiquet ha tallat les orelles al burro” (p. 67). El rei, molt obert, li diu que el fill haurà de presentar-se en la cort. I, quan ja hi és i el cap d’estat l’ha escoltat, fa que vinga l’hortolà i li diu:

“-Tin: compra’t un altre burro i aquí no tornes” (p. 67).

Finalment, podem dir que, en aquesta rondalla, es reflecteix que convé que un rei (i, per extensió, una mare, un educador, una persona que tinga a càrrec altres persones o un territori i tot) estiga obert a tots, que els escolte, que actue amb paciència i que propose, en lloc d’imposar amb mà de ferro. Aquests trets enllacen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que acullen vellets i humils, que fan de cap de colla i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El senyor i el jovenet”. Un dia, un vellet, assegut al costat d’un camí, veu un jovenet amb un tros de pa i que anava a portar llenya a sa mare. Llavors, diu l’home:

“-A on vas?

-Vaig a portar-me llenya, perquè ma mare ha de fer forn.

-Bo -diu el vellet.

-I què? -li respon el xic.

-No tindràs un bocinet de pa per a mi?

I el xavalet li diu: -Puix, mire: este bocinet és l’únic que porte. Li’n done la meitat” (p. 59). I així fa el xic i emprén el camí.

Quan va baixar el jove, el vellet encara hi romania assegut i el xicot li demana:

“-Què? Com va això?

-Doncs, res: ¿podria quedar-me esta nit en ta casa?

-Doncs, vinga: ho diré a ma mare” (p. 59).

Com podem veure, aquests passatges plasmen una bona relació entre el vell i el jove i, a més, la disposició del minyó a la generositat, àdhuc, cap a ancians, trets que enllacen amb la cultura matriarcalista. És més: el xic no el deixa caure i, per això, quan aplega a casa i sa mare veu el xavalet, li diu:

“-Sí que has tardat, fill.

-Mire: ha vingut este home vellet, a espaiet, i diu si pot quedar-se esta nit aquí” (p. 59).

I la mare l’accepta. Per tant, captem un personatge que intervé en les cultures matriarcalistes i que afavoreix l’altruisme: l’adult (ací, la mare) que tracta bé el nen (i els jóvens) com també els ancians.

A banda, la mareta afig al fill que la menja serà amb coca i, aleshores, al poc de temps, s’acosta l’home, s’asseu i diu a la dona:

“-Que encendrà el foc?

-Per a fer una coca per a sopar.

-No: no és menester. Vosté, on té el pa?

-Puix jo, ahí: en una gerreta que tinc en el pastador.

-Doncs, mire a veure si, potser, sense adonar-se, li’n queda algun bocí.

I la dona hi va anar i es va veure la gerra plena de pa” (p. 60).

Per consegüent, la rondalla ens diu que la generositat és agraïda i, més encara, quan la fem cap a les persones més necessitades i que menys defenses tenen de cara al demà. En aquest sentit, cal dir que, anys arrere, com que no hi havia cap tipus de seguretat social, la gent alçava per a l’esdevenidor i, així, en aplegar la vellesa, es podia passar amb més facilitat. Igualment, ho compensava el fet que, en moltíssims casos, en una casa (o en un mas) vivien tres generacions i, entre totes, anaven cap al demà.

La rondalla que ve a continuació, en el mateix llibre sobre literatura popular en el Carxe, “Laura i les formiguetes”, també copsa el matriarcalisme. Així, una xiqueta, Laura, era molt amiga dels animalets i els tenia cura, com ara, de les formigues. ”Aleshores, ella anava a les formiguetes i els posava bocinets de pa i més. Un dia, elles van acordar:

-Ja que està sola, per ahí, esta Laura, ¿per què no li fem nosaltres una habitació, per a que se’n vinga a viure amb nosaltres?” (p. 60). Aquest passatge empiula amb el capdavall del relat sobre el xicot i el vellet que hem vist abans. Afegirem que les formigues, entre d’altres coses, són uns animalets vinculats amb la terra i, igualment, amb parts interiors… Però també ho fan amb lo que toca terra: un arbre, una paret, una planta, etc.

Ara bé: podem pensar que elles també volien tenir una persona que les fes de cap de colla, ja que, tot seguit, podem llegir que “Laura era com una reina” (p. 60) i s’insereixen i, a més, li diuen “hem fet una porta molt més gran. La tenim oculta per a que no veja ningú que te’n véns amb nosaltres i que et tenim ahí” (p. 60).

Passa que un dia, el rei cercava un promesa i, com que el monarca aplega on vivia Laura (la reina entre ella i les formigues), comenten al cap del regne: “nosaltres sabem on està, però direm a Sa Majestat que ell no li ha de fer mal” (p. 60). Llavors, una formigueta atrevida, se’n puja pel cavall del rei, s’acosta a l’home i li diu que ella sap on és la xica.

En eixe moment, l’home demana a la formiga:
“-Laura, aquí? Com pot ser aquí Laura?

Fins que van desfer allò i en va eixir Laura” (p. 61).

Finalment, podem dir que, així com, en altres narracions, unes aranyes fan que els romans no puguen fer-se amb Sant Josep, Nostra Senyora i el Nen, ací són formigues (un animal molt xicotet) qui fa costat la dona.

I, més encara: la rondalla plasma que és preferible que un monarca estiga obert a tots, no sols als més rics, ni als de la seua categoria social, i fer via per l’estat que regna.

Com a anècdota, diré que, en febrer del 2015, uns dies abans que ma mare em condonàs un  petit deute que  tenia amb ella (tot i que jo ja vivia en ma casa i no en la casa en què, abans, havia sigut llogater durant més de cinc anys), li diguí unes quantes vegades “Si demà morira el pare, tu podries viure en la casa” i, un poc més d’una setmana després, el deute restava perdonat. I la tornaria a acollir, pel gran favor que m’ha fet en moltíssims moments de ma vida. Escric açò el 5 de maig del 2024 (quan m’ha vingut al pensament). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, exposem dos enllaços de hui en relació amb el dia comercial de la mare:

https://www.facebook.com/share/p/6zRLaabtKQKGoTQp/

https://www.facebook.com/share/p/ANp9EyLuVe2jXdac/

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)