Arxiu d'etiquetes: dones organitzadores

Facècies eròtiques amb dones ben tractades, amb esperit comunitari i amb molta espenta

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, a banda d’erotisme i d’escatologia, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “Sant Antoni de Montfort”. “Hi havia un capellà que era molt devot i va veure que hi anaven moltes devotes i va dir:
-Mireu: s’ha espatlat un poc el Sant Antoni. Per què no el fem…?

I van dir totes:

-Nosaltres posem els diners i vós envieu el sagristà i que en compre un altre” (p. 135). Com podem veure, la relació entre el capellà i les dones és molt oberta, elles porten la bossa (com, en moltes famílies catalanoparlants, ho fa la dona) i, a més, són elles les organitzadores i qui porta la iniciativa. Adduirem que la celebració de la festa de Sant Antoni (partint de les vivències que tinguí fins als trenta-huit anys, és a dir, fins al 2009, i de comentaris que m’han fet) és una en què més es plasma l’esperit comunitari i el matriarcalisme. Fins i tot, en les Illes Balears, va unida a gloses eròtiques.

En acabant, el capellà diu al sagristà:

“-Mireu: pot valdre deu mil duros.

I tots es van arreplegar.

Després, el sagristà se’n va anar, però, en lloc de fer-ho per a comprar un Sant Antoni, se’n va anar de boirina i es va gastar tots els diners” (p. 135). Aquestes paraules empiulen amb part de la lletra de la cançó valenciana Cançó de la llum” (encara que ací ho fa una autoritat auxiliar del rector), quan, en la versió del grup musical “Al Tall”, diu que “els xavos que hi havien per a allumenament / se’ls ha gastat l’alcalde en putes i demés”.

Per això, l’home tria passar per una pastisseria “on hi havia un Sant Antoni fet de xocolate. I demana:

-Què val eixe Sant Antoni?

I li responen: -Doncs, vint duros, cent pessetes.

I ell afig: -Mireu que millor. Enrotlleu-me’l, que jo me’n vaig a Montfort.

I s’emporta el xocolate al poble.

Ja en Montfort, diu el capellà al poble:

-Senyores i senyors: ja ha vingut el sagristà, ha portat el Sant Antoni i, com podem veure, ve per a fer miracles a muntó.

I tot lo món diu:

-I què cal fer?

I respon el rector: -Doncs, posar-li un ciri al seu costat” (pp. 136-5-136). Adduirem que el ciri, entre d’altres coses, simbolitza el penis. Igualment, captem el “xocolate” (com diríem, popularment, el “merder”) en què s’havia ficat el sagristà.

Passa que, com que el pastís comença a desfer-se, el capellà ho resol dient-ne al poble el motiu: “que Sant Antoni s’ha cagat i se n’ha anat” (p. 136). Un Sant Antoni que, en el relat, enllaça amb l’auxiliar del rector.

La facècia que ve a continuació, “El capellà, l’escolà i el sagristà”, en el mateix llibre, en què copsem el matriarcalisme i lo eròtic, comença que hi havia un capellà, un escolà i un sagristà. El rector es tirava una dona i “El fill i l’home d’eixa dona eren músics: el pare tocava el saxofó; el fill, els platerets, i anaven d’un poble a un altre” (p. 136).

Com que el pare i el fill, tots els dies, de matí, trobaven el capellà a l’eixida de casa, diu l’home al xic:
“-Nosaltres ens tornarem a casa, ens posarem baix del llit i, quan jo et diga ‘Una, dues i tres’, jo tocaré eixe saxofó; i tu, els platerets” (p. 136).

Més avant, l’escolà li comenta que no els deixaran, però el pare li addueix:

“Xe: que te’n fartaràs. Tu no patisques, que te’n fartaràs, de menjar carn.

Com que ja aplega el moment” (p. 137), “el capellà es clava dins del forn, els sagristà ho fa dins del pou, per a amagar-lo; i l’acòlit se’n va a una gerra. Però… ¡a una gerra de les grandones!” (p. 137). O siga que ens trobem amb una relació sexual entre un home i un dona (la menjada de carn), una penetració (el marit introdueix el penis a la muller) i, al capdavall, el xic (potser en la vulva; potser que passa a tocar les dues gerres, això és, les dues mamelles de la dona).

Resulta interessant que les gerres siguen grandones, tret que aniria unit a un penis més bé secundari i, així, reflectiria una sexualitat matriarcal en què, a més, no es destacaria la virilitat a l’estil de la cançó castellana “La Ramona pechugona”, ja que, en aquesta narració, la dona, per exemple, no mor, tret important.

A banda, en un altre paràgraf del relat, el pare diu al fill:

“-Vinga, xiquet: fes via i porta dos o tres garbons que punxarem al forn” (p. 137):… al capellà.

Finalment, el rector cedeix a les propostes del pare i, àdhuc, en un passatge posterior, podríem pensar que el xicot s’estrena amb una relació amb penetració (perquè el cresol estaria en nexe amb el simbolisme sexual del ciri, o siga, del penis): “posen l’escolà cul en amunt i li posen l’estò penjat del cresol. Ja se’n va.

Ja, l’altre dia, hala: a missa!” (p. 137).

I ja, en missa, la dona entra en el temple i diu el capellà “-Ja ve ben composta.

El sagristà comenta:
-I, a mi, els meus diners em costa.

I afig l’escolà:

-I jo, que no tenia diners, em posí de cresoler” (pp. 137-138).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones organitzadores, en qui confia el poble i agraïdes per la gent

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Llegenda sarraïna”. Primerament, els sarraïns es defenien “de les escomeses dels exèrcits reconqueridors cristians.

Els homes d’aquests pobles estaven empresonats a les coves i cavernes, mentre que les dones i noies les obligaven a treballar com a esclaves i a servir els sarraïns” (p. 599). Comentaré que, un poc després de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya en el 2023, en què poguí veure un vídeo sobre la limitació de llibertats i, fins i tot, a nivell de les cases en el segle XVIII (no sols quant a furs), em vingué al pensament (com en altres ocasions, quan havia llegit narracions semblants) si aquest tipus de relat no podria ser, en el fons, un reflex de situacions realment viscudes en Catalunya, indistintament del moment històric en què poguessen estar ambientades. Anem a pams: 1) les coves i les cavernes, dos llocs que empiulen amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení, són indrets que adquireixen un paper ben diferent al matriarcalista i 2), a més, ho fan per part dels musulmans.

Les tropes dels comtes catalans no aconseguien creuar el riu Segre i, a banda, “Només podien passar-lo per un únic pas i un a un, (…) els exèrcits cristians no podien conquerir la Clua” (p. 599), una localitat del terme d’Artesa de Segre.

Tot seguit, com en més d’una narració, tiren junta i “van trobar la solució per alliberar aquesta terra de moros i conquerir aquest indret inexpugnable” (p. 599), és a dir, un lloc que es feia difícil de conquerir. Igualment, recorren a les dones, en un passatge que, al meu coneixement, enllaça amb lo matriarcalista: “Van ser les dones del poble, esclaves dels sarraïns, qui ho van planificar tot.

Aquell vespre, a l’altra riba, es van encendre tot de fogueres. Els sarraïns estaven a l’aguait. Les esclaves els van portar el sopar” (p. 599), això sí, enverinat, i, “Al cap d’una estona, van començar a caure. No en quedava ni un”. Com veiem, arran de l’aplec (els quals, cal dir que estaven oberts a hòmens i a dones, com, per exemple, han plasmat estudiosos del comunalisme en la Catalunya anterior al segle XV i, àdhuc, fins al segle XVIII), sorgeix la idea: que siguen les dones qui organitzen l’estratègia. I, com molt bé podem llegir, “ho van planificar tot”. En acabant, són elles qui ho porten a terme i, al capdavall, recorren a la raboseria.

Finalment, la llegenda exposa que “Els catalans van poder passar i reconquerir aquest lloc. Les dones de la Clua havien obtingut la victòria. Tots recobraven la llibertat” (p. 599). Resulta interessant aquest darrer paràgraf: encara que 1) tots els catalans pogueren anar avant, 2) es reconeix el mèrit que havien fet les dones (com a preparadores úniques de l’objectiu) i 3), de pas, es considera que, principalment, són les dones qui aplanaren la llibertat dels catalans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en pro de la terra, amb estratègies, de bon cor i molt creatives

Un relat en què copsem molt el matriarcalisme, per exemple, en relació amb el fet que la dona porta la iniciativa, que desenvolupa la creativitat, que fa de cap de colla i que és estimada pel Poble català, és “El castell i els moros”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Cal dir que aquesta narració és molt semblant a “La morisca”, plasmada per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Rondalles del Pallars”.

Se’ns comenta que, en Gimenells, un poble creat en 1944, hi havia un castell on vivia “una jove i bella senyora que, en saber que les tropes mores avançaven vers el seu castell, va sortir a rebre-les amb les seves millors robes. La mestressa havia estat avisada a temps (…) i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes que, en seguiment del pla, les havien dissimulat i, ara, en la recepció, semblaven servents” (p. 97). Així, podem veure 1) que la dona era la senyora del territori i, per tant, del castell, 2) que, com a estratega, pretenia actuar de manera que els contraris, confiats, afluixassen, 3) que comptava amb assessors diligents i encertats, 4) que organitza i, com aquell qui diu, prepara una acció (com és típic en ambients militars o, sense necessitat de passar-hi, a nivell familiar, d’un grup o individual) de cara al futur, ací, immediat, i 5) és una persona que compta amb la confiança dels súbdits, els quals també trauen molt la vena creativa. Adduirem que l’esperit creativitat es desenvolupa molt en les cultures matriarcals: no es fan intocables les normatives polítiques, ni, com ara, les morals religioses.

En línia amb la tàctica de la jove, la qual desorienta el capità moro i els soldats, “els convidà a entrar al castell i els demanà que, abans de fer-se’l seu, li fessin l’honor d’acompanyar-la en el dinar que els havia preparat.

Els moros, que no estaven pas acostumats a ser rebuts així, prou que ho van acceptar” (p. 97). En aquest passatge, també es reflecteix el tarannà obert de Catalunya, fins i tot, amb els qui no són de la seua cultura i que procedeixen d’altres terres. Igualment, copsem que ella és qui va davant i, com em deia, cap al 2016, la germana de ma mare, “Qui va davant, guanya la joia” (ací, els catalans). 

Tot seguit, “El seu capità va pensar, conqueridor d’amors com era, que havia estat ell, amb la seua figura, qui havia embadalit la jove senyora i va respondre afirmativament al convit” (p. 97). Per consegüent, es reflecteix una característica del matriarcalisme: els peus tocant en terra (compatible a afavorir les relacions creatives), fet que exclou el fer ostentació.

En eixe sentit, el moro, ja avançat el jorn, oferí a la jove “la possibilitat d’emportar-se del castell tots els mobles que volgués, que ell, generós com era, li deixava treure, encara que seria bo que ella ho agraís d’alguna manera” (p. 98). Aquest apartat pot evocar-nos la rondalla del vestit de l’emperador, en què un monarca vol ser el focus de la seua riquesa i, sovint, canvia de roba de luxe.

Per això, el narrador afig unes frases molt significatives: “Però fou, en aquest moment, quan va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana ha tingut sempre arrelada en el cor, i li contesta” (p. 98): “Sou al meu castell i jo en sóc la senyora, la que dono les ordres. (…) Us podem matar a tots, només em cal donar l’ordre” (p. 98).

Nogensmenys, veiem el bon cor de la dona, com en molts comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920: “Marxeu, aneu ben lluny d’ací, que no vull que la meva gent faci carnisseria. Vinga, fora!, i no torneu mai més per aquesta terra i a aquest castell, que no volem saber res de vosaltres, que voleu arrabassar-nos la llibertat” (p. 98), paraules amb què, de nou, es plasma l’estima per la terra i per la llibertat dels catalans i que no abracen lo que tracte de fer miques la seua cultura matriarcal.

“El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove dama, senyora del castell de Gimenells, que, a pesar de la seva joventut, demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres” (p. 98): força i noblesa en una dona que, finalment, podem llegir que “entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell” (p. 98). O siga, no sols del poble, sinó, ací, igualment, en línia amb el tret matriarcal de la dona que salva: en alguns relats, com a subministradora…, àdhuc, com a símbol de la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.