Arxiu d'etiquetes: dones organitzadores

El matriarcalisme valencià en el segle XIX, dones organitzadores i sexualitat

General, , , , , ,

Prosseguint amb històries i amb anècdotes plasmades per l’estudiós Mariano Jornet Perales en l’obra sobre Bèlgida, copsem trets matriarcalistes en diferents escrits. Així, en “El tio Paco”, un home es fa unes qüestions: “¿Augmentaria el preu? Ni de bon tros! ¡Estaven a tall a tall, les dones, per a consentir-li eixe abús!” (p. 168). Per consegüent, elles tenen la darrera paraula.

Unes planes després, però sobre un altre oncle (en “La untada del tio Polònia”, p. 171), el recopilador ens diu que, “A l’oncle Polònia, sempre el coneguérem dedicat al comerç, especialment, de farina i, amb eixe motiu, sovint, s’absentava de la vila per comprar els distints articles que, en sa casa, havia de despatxar la seua afectuosa dona.

Un dia, després d’almorzar, digué a la seua muller: ‘Xica: trau diners, perquè és fàcil que no vinga en quinze dies’”.

És a dir: ell es dedica a una faena que, després, és complementada per la dona (ella ven els productes que ha adquirit el marit). A més, la muller és qui, en acabant, determina en què es faran els esmerços, a què es dedicaran els diners.

Un altre punt que ens ha paregut interessant i en què apareixen trets de la mateixa corda i que l’arqueòleg els exposa de la vessant il·lustrada del segle XVIII en avant, és una anècdota que, potser, com la primera edició del llibre, es publicàs en 1932: “A l’avançada edat de noranta-sis anys, va morir, fa poc, Asensio Juliá Jornet, el veí del Carrer d’Abaix.

Eixa vida tan llarga li donà temps de sobra per a conéixer l’apatia de les viles i la fredor i la indiferència amb què reben qualsevol projecte de millora, encara que siga beneficiós.

Per això, el dia de la inauguració de les aigües, la seua sorpresa fou major en veure rajar les fonts i, amb fina ironia, va exclamar:

‘-Vaig a demanar a les autoritats em firmen un paper fent constar que, en Bèlgida, han posat fonts, perquè, si no ho porte escrit i ben firmat, quan vaja a l’altre món i ho conte als avantpassats, ningú s’ho creurà’” (pp. 176-177).

Així, aquest ancià podríem dir que representa el testimoni del pas d’una cultura més aïna oral i feudal (hauria nascut, a tot estirar, en els anys quaranta del segle XIX) a una en què la documentació formal i la burocràcia entraven en la vida política i en l’administrativa, almenys, amb major força que abans.

Agregarem que l’arqueòleg belgidà també manifesta la seua associació entre el món rural i, segons ell, la poca espenta (l’apatia), el distanciament respecte a les novetats… Al cap i a la fi, la línia que entrava pretenia substituir les tradicions més arraïlades en aquells indrets i la cultura matriarcalista i, ben mirat, sota la justificació de la idea de progrés, de millora, etc. d’acord amb els partits reformistes i amb el lliberalisme.

Finalment, l’autor, en la nota 47 (p. 176), inclou un escrit interessant acompanyat d’un ban que ell reprodueix en català: “Literalment, el ban fou així: ‘D’orde del senyor alcalde,… es fa saber… que el que s’haja trobat a un tal Marselino[1]…, que el manifeste en la Plaça de Dalt…., perquè, si ell no va,… no es pot fer la cordà… i la gent creu… que s’ha amagat en un cau de conills’”, això és, que l’encarregat de la cordada se n’havia anat a una cambra per tenir relacions sexuals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Hem respectat la forma “Marselino” (la qual reflecteix la pronúncia del nom en castellà, que és com encara el deien molts valencians catalanoparlants nascuts un poc després de 1940).

 

Festes d’hivern, ancestrals, vernacles i matriarcalistes

General, , , , ,

Prosseguint amb la festa de Sant Antoni i, de pas, amb festes d’hivern i paganes, el 25 de juny del 2025 copsàrem un post publicat per Josep Ma. Duran en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana” eixe dia. Amb lleugers retocs, diu així:

“Les fogueres de Sant Antoni.

La tradició de focs hivernals a Catalunya és molt antiga. Encara que força menys coneguda que la de Sant Joan, és plenament vigent a les comarques meridionals del Principat. Ja del 1347 es coneix una crida que prohibeix, a Reus, ‘córrer falles a Carnestoltes’.

Per tot el Priorat, s’acostumaven a encendre fogueres, d’ençà de Sant Antoni fins al Carnestoltes, al voltant de les quals els fadrins dansaven al so de corrandes –cançons de dansa– cantades, sobretot, per les noies, que expressaven sentiments amorosos o feien burla dels xicots. A la Vilella Alta, es coneix aquesta pràctica com ‘la dansa de l’aparellament’, tot palesant la funció que li corresponia.

Les fogueres hivernals tenen la seva màxima expressió a l’entorn de Sant Antoni, el disset de gener. Tot i que s’ha perdut el significat ancestral del foc com a instrument purificador – per exemple, fent que els animals de treball facin tres tombs al voltant d’una foguera–, la pràctica de bastir-ne, amb una clara funcionalitat festiva, continua ben vigent en nombroses poblacions de les comarques meridionals del Principat com també en bona part del País Valencià, de les Illes o de la Franja aragonesa.

Aquestes fogueres es fan, en la majoria de poblacions, de llenya. S’han conservat amb més o menys intensitat alguns costums tradicionals, pel que fa a l’obtenció d’aquesta matèria primera per a la foguera.

Els joves –fadrins– que, pels volts de Nadal, sortien a tallar llenya als boscos comunals o particulars, segons costum, i les captes de llenya per les cases, han deixat pas a pràctiques més col·lectives de recollida i a l’aprofitament d’altres materials, com ara, palets i fustes d’embalatge. I també ha augmentat la pràctica de coronar la construcció amb ninots. Malgrat tot, al contrari de les fogueres de Sant Joan, en les d’hivern s’empren força menys les fustes o els mobles vells”.

Sobre el tema de traure material vell i de fer una foguera (“falla”, en molts llocs del País Valencià), sí que ho coneguí i, de fet, ho féiem els veïns del barri; i, a més, els xiquets d’uns deu anys o més grans, sovint, amb atreviment, desafiaven el poder saltar la falleta, quan ja era molt avançada i, més aïna, minvava.

Mentres escric aquestes línies, evoque dones d’uns quaranta anys, qui, quan jo en tenia uns dotze (per l’any 1983), ens deien que anàssem amb cura, que ens allunyàssem de la falla. Això sí, hi havia un esperit de barri que es reflectia en eixes converses harmòniques, en eixa bona relació entre persones de diferents generacions i tot i que, ben mirat, festejàvem que, encara que vivíem en l’hivern, ja no hi havia tanta foscúria com un mes arrere.

Tornant a l’escrit de Josep Ma. Duran, indica que, “Més enllà de l’amuntegament eficaç del brancatge i dels troncs per a obtenir una combustió millor, la forma cònica de moltes fogueres hivernals obeeix a una disposició acurada dels materials combustibles. Les barraques –com s’anomenen les fogueres en els pobles de l’Ebre, en el Maestrat o en els Ports– es basteixen al voltant d’un tronc o arbre central anomenat maig o maio, el qual ha estat despullat completament del brancatge, a excepció de la part superior. En la seva forma més elaborada, les barraques són construccions piramidals, amb el ‘maig’ fent d’eix central i altres troncs o costelles disposats al seu entorn i farcides de brancatge. La part baixa resta buida”.

En nexe amb aquest punt, la falla que elaboràvem els veïns era senzilla al costat de la de la falla de març del carrer, la qual era artística, professional i, a banda, de les que podríem qualificar de prefabricades, puix sabíem que, més d’una vegada, hi havia ninots que es bastien de manera industrial. En canvi, el material que hi posàvem era casolà, alguns podrien dir que rude i, en tot cas, reflectia diversitat: molts de la barriada aportaven lo seu i no era fàcil coincidir.

Josep Ma. Duran també posa que “Les fogueres hivernals constitueixen un ritual amb simbolisme de renovació en el camí de la resurrecció de la vida, propiciant el pas de l’hivern a la primavera. I de purificació, perquè cremen el mal i guareixen de malalties els animals que han voltat pel foc, passar entre fogueres o saltar-les. L’arbre que centra la foguera simbolitza l’arbre de la vida, l’eix del món i es torna a trobar –amb la mateixa forma i denominació– en la festa del primer de maig.

Les fogueres, però, han conservat també la vigència a partir d’una funcionalitat evident. Possibiliten, els mesos d’hivern, ocupar el carrer i la plaça, viure la festa. De Nadal a Carnestoltes, la foguera és el centre de l’espai festiu a l’aire lliure. Es fan fogueres al davant de les ermites –per exemple, per Sant Pau a la Figuera, per Sant Antoni a la Granadella- a les places o per tota la vila, com en el cas de Flix o de Caseres. Al voltant de la foguera, la comunitat es retroba, tot fent conversa, la gent balla, es fan representacions teatrals o es mengen embotits cuits a la brasa”.

Sobre això, no em ve al cap que es fes en altre barri de la vila d’Aldaia. És més: se sabia que era molt típic de la contrada on jo residia.

Ben mirat, l’informador addueix que, “En altres poblacions, colles de veïns es reuneixen la vetlla del disset de gener –o el dissabte més pròxim – per sopar al carrer o a l’entrada de les cases. La vitalitat d’algunes celebracions de Sant Antoni en petites poblacions rurals, més enllà de la desaparició dels animals en les feines agrícoles, s’explica, en bona part, pel potencial festiu de la foguera com a punt de trobada que desafia les condicions ambientals”.

En aquest apartat, sí que capte trets comuns: 1) el fet que les clavariesses convidassen els xicots que contribuïen en la part musical de la festa a una xicoteta (i bona) menja, 2) les reunions perquè clavariesses, clavaris i més persones pregassen els goigs del sant (ací, com en la gran majoria del País Valencià catalanoparlant, en castellà) o 3) perquè resassen, àdhuc, pels veïns que havien mort (i, sobretot, pels qui, igualment, havien fet possible la restauració de la festa després de la guerra i la seua continuïtat, per exemple, un besoncle de mon pare).

En acabant, el reporter passa a balls, a danses i a cançons que hi ha associades, un altre detall que no es desenvolupava (si més no, en el barri on nasquí, entre els anys huitanta del segle XX i l’any 2009), almenys, de manera formal: “Un ball popular –que es coneix i que es canta, però que rarament es practica– propi d’aquest moment- és ‘Lo tio fresco’. Els balladors es posaven un tros de paper a l’esquena i, portant-ne un altre d’encès a la mà, ballaven en cercle tot intentant cremar el ninot de qui era davant, mentre procuraven no sentir les flames al cul. La cançó diu així:

‘-Jo te l’encendré,

lo tio, tio fresco,

jo te l’encendré

lo tio de paper.

-No me l’encendràs,

lo tio, tio, tio.

No me l’encendràs,

lo tio del detràs’”.

 

Empiulant amb la música, sí que hem accedit a moltes fonts sobre la festa de Sant Antoni el Gran i les gloses en les Illes Balears i hem capit una important presència de les de caire eròtic i, fins i tot, en què el sant guanya la mà al dimoni.

Josep Ma. Duran també hi diu que “La foguera és el centre a l’entorn del qual gira el ball de plaça, a ritme de jota, al Priorat i a les Terres de l’Ebre. Però també s’hi fan balls amb altres melodies més contemporànies.

A més de Sant Antoni, s’havien fet fogueres per Sant Sebastià o per Sant Blai, entre altres celebracions. A Andorra, per exemple, els homes de la vall de Canillo sortien a cercar al bosc un pi jove, ben dret i amb el fullam atapeït. El tallaven, el portaven a la vila i el plantaven al mig de la plaça. El darrer dia de gener, els homes anaven de casa en casa amb un sarró, recollint palla amb la qual cobrien l’arbre, que anomenaven ‘Gener’.

Al capvespre, el so d’un corn anunciava la crema. La gent sortia fent sonar esquellots, es cantava i es ballava al seu voltant i, després, se saltaven les brases. Cerimònies semblants es recorden o s’han recuperat en altres indrets on es parla de cremar el Mai”.

Enllaçant amb el mot “plaça”, sí que puc dir que els veïns tractàvem de fer la falla en un lloc ample i, com que el carrer, en la part més pròxima a on alçaven el sant, sí que ho era, ens venia molt bé. I, això sí: més d’una dona (qui eren les organitzadores) raonava alguns detalls sobre com es faria la festa grossa del sant el dia que correspongués a la vila, tenint present que, pel cap baix, en els anys noranta del segle XX, es feia de forma que els cavalls poguessen desfilar per diferents viles de la comarca de l’Horta de València.

Finalment, direm que, en passar els cavalls, com que hi havia gent de diferents viles, sempre hi havia qui coneixia persones d’altres indrets i en parlava.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, Santa Àgata, dones protectores i actes matriarcals d’hivern

General, , , , , ,

Passant al tema de Santa Àgueda en nexe amb les bruixes, en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha el subapartat “Santa Àgata” (pp. 70-71), la festivitat de la qual és el 5 de febrer. El recopilador comenta que “Santa Àgata és la patrona de les dones; també és advocada contra les pedregades i protectora de les bruixes” (p. 70), detall que podríem vincular amb les dues parts de la dona: 1) la bona (la dona que no és bruixa i de bon cor) i 2) la que alguns consideren roín (la bruixa). En qualsevol cas, aquesta santa és defensora de totes les dones i, igualment, connecta l’època de neu (l’hivern) amb la de les calamarsades (mig any després) i, així, la banda passiva de la natura i l’activa i que minva.

Ben mirat, el folklorista agrega que “les dones, en gran gatzara, feien bona xocolatada i, amb gran xirinola, es prenien tot el dia de festa, en què comentaven els fets, trifulgues, casos i coses viscudes en el transcurs del darrer any, alhora que feien projectes de cara al següent. Així passaven el dia” (p. 70).

Per consegüent, ens trobem davant uns trets associats a l’hivern: activitats en rogle i dins la casa, balanç de l’any anterior i preparació i projectes per al que ha començat…

En un passatge posterior, afig que, en la vila de Bellpuig d’Urgell, se “celebra amb gran festa el dia de la patrona de les dones. (…) A la festa, no es vol cap home, car és la festa de les dones i, com aital, la fan. Cal dir que, en aquest dia, surten de casa molt ben abillades” (p. 71).

Quant al patronatge que exerceix a les bruixes, el folklorista d’Oristà plasma que “hi havia un dia a l’any, per Santa Àgata, el cinc de febrer, que les deixava soles, és a dir, que les bruixes podien anar allà on volguessin i fer el que els semblés.

Durant tot el dia, la santa fa festa” (p. 71) i, així, la santa empiula amb els fills de la terra i reflecteix una religiositat tel·lúrica, com en els Pobles matriarcalistes.

Un altre subapartat sucós i d’aquest llibre sobre la Catalunya interior, és “Els campaners i les bruixes del Lluçanès” (pp. 73-75), com ara, quan exposa que les bruixes triaven “per a les seves reunions els llocs més feréstecs que trobaven i, com més apartats dels punts habitats, millor, ja que els permetia d’estar molt concentrades amb el que pretenien fer sense cap entrebanc. Els punts més indicats per preparar les grans pedregades eren el Gorg Negre, el Racó Fosc, les Goles de les Heures i la Plaça Balladora, la bauma de la Quintana i les Goles de Fumanya, entre d’altres” (p. 73). Així, anant a pams, trobem l’aplec, la pedra (tret que enllaça amb lo femení), el gorg (un clot de molta profunditat en un riu i, per tant, connectat amb l’aigua i amb l’interior de la terra), el negre (color associada amb l’obagor), el racó (com en les rondalles en què una espasa petita és en un lloc més aïna isolat i fosc), les heures (el contacte entre la natura i la mare, sovint, simbolitzada per la massa pètria a què s’adhereix la planta, com el nen que mama) i, al capdavall, el ball (detall, més d’una vegada, que té a veure amb les bruixes i, de rebot, amb les dones). El fet que es destaque tant el paper de la dona i que, a més, es parle de celebració preparativa, ens porta a lligar-la amb l’hivern, de la mateixa manera que ho faríem si fos la Nit de Cap d’Any.

Cal dir que, molt avançat aquest punt de l’obra, capim que, “Per tocar a bon temps, el campaner es posava una brusa negra amb caputxa” (p. 74), o siga, que recorre a lo matriarcalista: la foscúria de la roba i, altrament, a la protecció que li farà la mare, qui el salva.

Finalment, Jordi Torres i Sociats addueix que, “Al terme de Gaià (Bages), també la tenien com a protectora i, per protegir millor els conreus, persones i bestiar, li van aixecar un petit temple al cim del turó més alt del municipi” (p. 75). Això és: els habitants recorren a la dona i la seua advocacia es copsa en el monument que els acull i que, a banda, ella fa d’emparadora de l’indret i de la rodalia.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes amb dones que porten la iniciativa i educació matriarcal

General, , , , ,

Un altre poema de literatura matriarcal, però plasmat en l’obra “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicada en 1950, és “El millor forner” (p. 186). Cal dir que, com en altres composicions en el mateix llibre, posa que fou publicat en l’Al·leluia, és a dir, en l’informatiu parroquial de la vila (en aquest cas, en 1946). Per consegüent, reflecteix part de l’ús de la llengua vernacla entre l’Església valenciana, malgrat que persones com N’Antonio Rodilla (rector del Seminari Metropolità de València entre 1939 i 1969), en paraules de Pere Riutort en la seua explanació del 2018, al llarg de la major part de la dictadura franquista (la qual durà de 1939 a 1975), actuassen de manera que “Hi ha hagut capellans que m’han parlat d’expulsions del Seminari perquè el Rector els havia sentit parlar la llengua del seu Poble” (p. 114), de què li parlaren amb gran disgust Manuel Sanchis Guarner, Martí Domínguez  i molts valencians que ell conegué. Això encara influïa en la resposta de moltíssims capellans valencians del primer quart del segle XXI davant la llengua aborigen, àdhuc, en el camp religiós (per exemple, en les misses, en la catequesi, en les publicacions…).

El poema (ací, amb lleugers retocs), en què copsem que lo que deia la dona era lo que es feia, diu així:

“-¿Qui és lo millor forner

de tota la contornada?

-Puix, ¿qui ha de ser? Leandret;

això ja és veu general.

-‘Leandret’, diuen les dones,

‘Leandret, gira’m el pa’,

‘Leandret, les carabasses,

que s’acaben de torrar’,

‘Leandret, els moniatos’,

‘Leandret, lo meu cacau’,

‘Leandret, les rosquilletes;

l’arròs, que és p’a sopar’.

I Leandret fa provetes

i Leandret va tastant

i se posa una panxeta…

que… ¡no dic res! Ha, ha, ha!”.

 

Més avant, en un punt en què l’autor exposa sobre uns sagristans de la parròquia, els personatges femenins porten els pantalons. Així, en el poema “El vespre del estreno del pulpit (Entre Carlos y Micalet)” (p. 192), publicat en un altre Al·leluia, podem llegir (ací, amb lleugers canvis) sobre un home que tractava de fer ostentació davant els altres:

“-¿No sabeu lo que ha passat?

Puix que n’hi ha hagut mal bullit

quan Carlos, el sagristà,

a Miquelet, se l’ha vist,

com un rector, ben plantat,

fent del pinxo, dalt del púlpit,

com si fóra el Magistral!…

‘-¡Amorra i pasta, farol!

¡Baixa prompte d’ahí dalt!

¡Vine ací, a ajudar a Carlos!

¡Vine, àguila imperial!

¡Baixa, rei, preciós, bonico!

¡Baixa, alma angelical!

¡Tot per fer-me el desafio

i dir, després, molt en alt,

que has pujat primer que Carlos

i has guanyat al sagristà!…

¡Ai! ¡I quin equívoc has sofrit!…

¡Eixa pujada no l’hi val!

¡Encara no està beneït!…

¡Ai, Miquelet! T’has colat!”…

 

Adduirem que el fet que u dels tres personatges, dirigint-se a un home, traga mots com “rei”, “preciós” i “bonico” encaixa amb el vocabulari femení tradicional i que, en ma vida (nasquí en Aldaia en 1971), l’he oït, quasi sempre, a dones, però no a hòmens, principalment, quan hi ha més d’una generació entremig (això és, de majors a néts o bé a jóvens), però no entre hòmens. Per tant, altra vegada, si no una dona, un home seria qui, fruit de l’educació matriarcal que hauria rebut, raona amb Carlos: Miquelet. En qualsevol cas, aquests versos tenen un component que enllaça amb el lleure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Festes de Nadal, dones organitzadores i persones de bon cor

General, , , , , ,

Una de les composicions del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es plasma el matriarcalisme, la maternitat (ací, sobretot, perquè té a veure amb Nadal) i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra, és “Nadal a pagès” (pp. 21-22). L’autor exposa molts trets d’aquesta festa en terres catalanes:

“NADAL A PAGÈS

 

Ara ve Nadal, farem torradetes,

ja tindrem el porc amb sal,

i menjarem farinetes,

tot celebrant, la Festa Anyal.

 

Farem el Caga-tió,

amb xirois cops de bastó,

la gallina i el capó,

i bones neules, i llardons”.

 

En relació amb aquests versos, direm que el tió és un element en nexe amb la fusta (un tret matriarcal) i, sobretot, amb el món rural català i balear. Quan aplega Nadal, a un tronc vell i gros que s’havia agafat, se li pega colps amb pals i, llavors, de la mateixa manera que la mare alleta el nounat, aquest tronc (el qual empiula amb l’hivern) aporta llepolies i altres presents. A banda, podríem enllaçar-lo amb les dones i la terra fèrtils i, igualment, simbolitzaria el pas del dia més curt de l’any.

Tot seguit, el poeta posa

“El nostre pa, que Déu ens dó,

el tindrem, a la pastera,

i figues, i panses, amb mató[1],

pel pastor, i la mainadera.

 

Per aquestes festes formoses,

dones, prepareu els plats,

llaminadures flairoses,

amb menjars condimentats.

 

Ja baixen, els bous i vaques,

els capons, amb sabatons,

les gallines, amb sabates,

i amb la samarra, els minyons.

 

La tia Pepa, ha fet torrons,

el Vicari, els ha tastat,

diu, que els ha trobat ben bons,

i sobretot, molt acertats[2].

 

Són d’avellana i pinyó,

de fruites, sense artimanyes[3],

serviran pel ressopó,

amb vi dolç, mel i castanyes” (pp. 21-22).

 

I, així, copsem que la dona és qui organitza, qui mena, qui prepara la festa, fa els menjars, obri la casa (fins i tot, al capellà,… i també ho faria a xiquets que demanassen estrenes, etc.), els permet tastar menjars casolans i, com diu Ramon Tanyà i Lleonart, sense artimanyes.

Sobre aquests temes, afegirem que jo els he coneguts: per exemple, quan, amb motiu de les festes de Sant Antoni (“el del porquet”) o bé de Nadal, una tia meua nascuda en 1939 feia uns plats de sopada. Es tracta d’un menjar tradicional en Aldaia (l’Horta de València), com a ressopó, amb pasta d’ametles, bescuits i sucre, i que, com em comentà Pere Riutort, té el seu origen en l’orde dels Mínims d’Alaquàs (un poble veí i també de la mateixa comarca).

Finalment, l’escriptor desitja que tots passen bones festes… per molts anys i, per tant, no n’exclou ningú, un tret matriarcalista:

“Déu ens doni, unes Bones Festes,

per nosaltres, i els demés,

que no hi hagi mai, palestres,

i que jamai, manquin diners.

 

Per poder gaudir, els afanys,

amb salut, pau, goig, memòria,

i que d’aquí, forces anys,

ens trobem tots, a la Glòria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest vers sembla en línia amb els d’una cançó de Nadal molt coneguda (“Què li darem al Noi / Nen de la Mare”), quan diu “panses i figues, anous i olives, / panses i figues i mel i mató”.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “encertat”.

[3] Com posa el DCVB, “Manera astuta o enganyosa d’obtenir una cosa”. I, quant al mot, procedeix de l’aglutinació de les paraules art  i manya.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones ben tractades, amb esperit comunitari i amb molta espenta

General, , , , , , , , ,

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, a banda d’erotisme i d’escatologia, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “Sant Antoni de Montfort”. “Hi havia un capellà que era molt devot i va veure que hi anaven moltes devotes i va dir:
-Mireu: s’ha espatlat un poc el Sant Antoni. Per què no el fem…?

I van dir totes:

-Nosaltres posem els diners i vós envieu el sagristà i que en compre un altre” (p. 135). Com podem veure, la relació entre el capellà i les dones és molt oberta, elles porten la bossa (com, en moltes famílies catalanoparlants, ho fa la dona) i, a més, són elles les organitzadores i qui porta la iniciativa. Adduirem que la celebració de la festa de Sant Antoni (partint de les vivències que tinguí fins als trenta-huit anys, és a dir, fins al 2009, i de comentaris que m’han fet) és una en què es plasma l’esperit comunitari i el matriarcalisme. Fins i tot, en les Illes Balears, va unida a gloses eròtiques.

En acabant, el capellà diu al sagristà:

“-Mireu: pot valdre deu mil duros.

I tots els van arreplegar.

Després, el sagristà se’n va anar, però, en lloc de fer-ho per a comprar un Sant Antoni, se’n va anar de boirina i es va gastar tots els diners” (p. 135). Aquestes paraules empiulen amb part de la lletra de la cançó valenciana “Cançó de la llum” (encara que ací ho fa una autoritat auxiliar del rector), quan, en la versió del grup musical “Al Tall”, diu que “els xavos que hi havien per a allumenament / se’ls ha gastat l’alcalde en putes i demés”.

Per això, l’home tria passar per una pastisseria “on hi havia un Sant Antoni fet de xocolate. I demana:

-Què val eixe Sant Antoni?

I li responen: -Doncs, vint duros, cent pessetes.

I ell afig: -Mireu que millor. Enrotlleu-me’l, que jo me l’emporte a Montfort.

I s’emporta el xocolate al poble.

Ja en Montfort, diu el capellà al poble:

-Senyores i senyors: ja ha vingut el sagristà, ha portat el Sant Antoni i, com podem veure, ve per a fer miracles a muntó.

I tot lo món diu:

-I què cal fer?

I respon el rector: -Doncs, posar-li un ciri al seu costat” (pp. 135-136). Adduirem que el ciri, entre d’altres coses, simbolitza el penis. Igualment, captem el “xocolate” (com diríem, popularment, el “merder”) en què s’havia ficat el sagristà.

Passa que, com que el pastís comença a desfer-se, el capellà ho resol dient-ne al poble el motiu: “que Sant Antoni s’ha cagat i se n’ha anat” (p. 136). Un Sant Antoni que, en el relat, enllaça amb l’auxiliar del rector.

La facècia que ve a continuació, “El capellà, l’escolà i el sagristà”, en el mateix llibre, en què copsem el matriarcalisme i lo eròtic, comença que hi havia un capellà, un escolà i un sagristà. El rector es tirava una dona i “El fill i l’home d’eixa dona eren músics: el pare tocava el saxofó; el fill, els platerets, i anaven d’un poble a un altre” (p. 136).

Com que el pare i el fill, tots els dies, de matí, trobaven el capellà a l’eixida de casa, diu l’home al xic:
“-Nosaltres ens tornarem a casa, ens posarem baix del llit i, quan jo et diga ‘Una, dues i tres’, jo tocaré eixe saxofó; i tu, els platerets” (p. 136).

Més avant, l’escolà li comenta que no els deixaran, però el pare li addueix:

“Xe: que te’n fartaràs. Tu no patisques, que te’n fartaràs, de menjar carn.

Com que ja aplega el moment” (p. 137), “l’home es clava dins del forn, els sagristà ho fa dins del pou, per a amagar-lo; i l’acòlit se’n va a una gerra. Però… ¡a una gerra de les grandones!” (p. 137). O siga que ens trobem amb una relació sexual entre un home i una dona (la menjada de carn), una penetració (l’apagallums introdueix el penis a la muller) i, al capdavall, el xic (potser en la vulva; potser que passa a tocar les dues gerres, això és, les dues mamelles de la dona).

Resulta interessant que les gerres siguen grandones, tret que aniria unit a un penis més bé secundari i, així, reflectiria una sexualitat matriarcal en què no es destacaria la virilitat a l’estil de la cançó castellana “La Ramona pechugona”, ja que, en aquesta narració, la dona, per exemple, no mor.

A banda, en un altre paràgraf del relat, el pare diu al fill:

“-Vinga, xiquet: fes via i porta dos o tres garbons que passarem a punxar al forn” (p. 137):… al capellà.

Finalment, el rector cedeix a les propostes del pare i, àdhuc, en un passatge posterior, podríem pensar que el xicot s’estrena amb una relació amb penetració (perquè el cresol estaria en nexe amb el simbolisme sexual del ciri): “posen l’escolà cul en amunt i li posen l’estò penjat del cresol. Ja se’n va.

Ja, l’altre dia, hala: a missa!” (p. 137).

I, ja en missa, la dona entra en el temple i diu el capellà “-Ja ve ben composta.

El sagristà comenta:
-I, a mi, els meus diners em costa.

I afig l’escolà:

-I jo, que no tenia diners, em posí de cresoler” (pp. 137-138).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones organitzadores, en qui confia el poble i agraïdes per la gent

General, , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Llegenda sarraïna”. Primerament, els sarraïns es defenien “de les escomeses dels exèrcits reconqueridors cristians.

Els homes d’aquests pobles estaven empresonats a les coves i cavernes, mentre que les dones i noies les obligaven a treballar com a esclaves i a servir els sarraïns” (p. 599). Comentaré que, un poc després de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya en el 2023, en què poguí veure un vídeo sobre la limitació de llibertats i, fins i tot, a nivell de les cases en el segle XVIII (no sols quant a furs), em vingué al pensament (com en altres ocasions, quan havia llegit narracions semblants) si aquest tipus de relat no podria ser, en el fons, un reflex de situacions realment viscudes en Catalunya, indistintament del moment històric en què poguessen estar ambientades. Anem a pams: 1) les coves i les cavernes, dos llocs que empiulen amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení, són indrets que adquireixen un paper ben diferent al matriarcalista i 2), a més, ho fan per part dels musulmans.

Les tropes dels comtes catalans no aconseguien creuar el riu Segre i, a banda, “Només podien passar-lo per un únic pas i un a un, (…) els exèrcits cristians no podien conquerir la Clua” (p. 599), una localitat del terme d’Artesa de Segre.

Tot seguit, com en més d’una narració, tiren junta i “van trobar la solució per alliberar aquesta terra de moros i conquerir aquest indret inexpugnable” (p. 599), és a dir, un lloc que es feia difícil de conquerir. Igualment, recorren a les dones, en un passatge que, al meu coneixement, enllaça amb lo matriarcalista: “Van ser les dones del poble, esclaves dels sarraïns, qui ho van planificar tot.

Aquell vespre, a l’altra riba, es van encendre tot de fogueres. Els sarraïns estaven a l’aguait. Les esclaves els van portar el sopar” (p. 599), això sí, enverinat, i, “Al cap d’una estona, van començar a caure. No en quedava ni un”. Com veiem, arran de l’aplec (els quals, cal dir que estaven oberts a hòmens i a dones, com, per exemple, han plasmat estudiosos del comunalisme en la Catalunya anterior al segle XV i, àdhuc, fins al segle XVIII), sorgeix la idea: que siguen les dones qui organitzen l’estratègia. I, com molt bé podem llegir, “ho van planificar tot”. En acabant, són elles qui ho porten a terme i, al capdavall, recorren a la raboseria.

Finalment, la llegenda exposa que “Els catalans van poder passar i reconquerir aquest lloc. Les dones de la Clua havien obtingut la victòria. Tots recobraven la llibertat” (p. 599). Resulta interessant aquest darrer paràgraf: encara que 1) tots els catalans pogueren anar avant, 2) es reconeix el mèrit que havien fet les dones (com a preparadores úniques de l’objectiu) i 3), de pas, es considera que, principalment, són les dones qui aplanaren la llibertat dels catalans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en pro de la terra, amb estratègies, de bon cor i molt creatives

General, , , , , , ,

Un relat en què copsem molt el matriarcalisme, per exemple, en relació amb el fet que la dona porta la iniciativa, que desenvolupa la creativitat, que fa de cap de colla i que és estimada pel Poble català, és “El castell i els moros”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Cal dir que aquesta narració és molt semblant a “La morisca”, plasmada per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Rondalles del Pallars”.

Se’ns comenta que, en Gimenells, un poble creat en 1944, hi havia un castell on vivia “una jove i bella senyora que, en saber que les tropes mores avançaven vers el seu castell, va sortir a rebre-les amb les seves millors robes. La mestressa havia estat avisada a temps (…) i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes que, en seguiment del pla, les havien dissimulat i, ara, en la recepció, semblaven servents” (p. 97). Així, podem veure 1) que la dona era la senyora del territori i, per tant, del castell, 2) que, com a estratega, pretenia actuar de manera que els contraris, confiats, afluixassen, 3) que comptava amb assessors diligents i encertats, 4) que organitza i, com aquell qui diu, prepara una acció (com és típic en ambients militars o, sense necessitat de passar-hi, a nivell familiar, d’un grup o individual) de cara al futur, ací, immediat, i 5) és una persona que compta amb la confiança dels súbdits, els quals també trauen molt la vena creativa. Adduirem que l’esperit creativitat es desenvolupa molt en les cultures matriarcals: no es fan intocables les normatives polítiques, ni, com ara, les morals religioses.

En línia amb la tàctica de la jove, la qual desorienta el capità moro i els soldats, “els convidà a entrar al castell i els demanà que, abans de fer-se’l seu, li fessin l’honor d’acompanyar-la en el dinar que els havia preparat.

Els moros, que no estaven pas acostumats a ser rebuts així, prou que ho van acceptar” (p. 97). En aquest passatge, també es reflecteix el tarannà obert de Catalunya, fins i tot, amb els qui no són de la seua cultura i que procedeixen d’altres terres. Igualment, copsem que ella és qui va davant i, com em deia, cap al 2016, la germana de ma mare, “Qui va davant, guanya la joia” (ací, els catalans). 

Tot seguit, “El seu capità va pensar, conqueridor d’amors com era, que havia estat ell, amb la seua figura, qui havia embadalit la jove senyora i va respondre afirmativament al convit” (p. 97). Per consegüent, es reflecteix una característica del matriarcalisme: els peus tocant en terra (compatible a afavorir les relacions creatives), fet que exclou el fer ostentació.

En eixe sentit, el moro, ja avançat el jorn, oferí a la jove “la possibilitat d’emportar-se del castell tots els mobles que volgués, que ell, generós com era, li deixava treure, encara que seria bo que ella ho agraís d’alguna manera” (p. 98). Aquest apartat pot evocar-nos la rondalla del vestit de l’emperador, en què un monarca vol ser el focus de la seua riquesa i, sovint, canvia de roba de luxe.

Per això, el narrador afig unes frases molt significatives: “Però fou, en aquest moment, quan va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana ha tingut sempre arrelada en el cor, i li contesta” (p. 98): “Sou al meu castell i jo en sóc la senyora, la que dono les ordres. (…) Us podem matar a tots, només em cal donar l’ordre” (p. 98).

Nogensmenys, veiem el bon cor de la dona, com en molts comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920: “Marxeu, aneu ben lluny d’ací, que no vull que la meva gent faci carnisseria. Vinga, fora!, i no torneu mai més per aquesta terra i a aquest castell, que no volem saber res de vosaltres, que voleu arrabassar-nos la llibertat” (p. 98), paraules amb què, de nou, es plasma l’estima per la terra i per la llibertat dels catalans i que no abracen lo que tracte de fer miques la seua cultura matriarcal.

“El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove dama, senyora del castell de Gimenells, que, a pesar de la seva joventut, demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres” (p. 98): força i noblesa en una dona que, finalment, podem llegir que “entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell” (p. 98). O siga, no sols del poble, sinó, ací, igualment, en línia amb el tret matriarcal de la dona que salva: en alguns relats, com a subministradora…, àdhuc, com a símbol de la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.