Les dones i les mares, ben considerades en la poesia matriarcalista

General, , , , , , , ,

Tot seguit, com a exemple de literatura matriarcalista, posarem un poema facilitat per Cristina Fons Fons el 1r de maig del 2022, quan iniciàvem el mes dedicat, per excel·lència, a la mare com a generadora de vida, no sols en lo agrícola, sinó també en el camp de les persones: la maternitat. Agraesc la seua generositat.

Afegirem que Cristina Fons Fons feia esment a l’escrit com “una poesia molt antiga que l’ha recordat una gran mare i dona, per totes les mares del món”. Diu així:

“Mare,

Maria,

Maria,

jo voldria dir-te

Mare,

dir-te jo voldria,

que et vull.

 

Que et vull

contenta i viva,

Mare Maria,

contenta i viva

et vull.

 

De l’arrel profunda,

Mare,

d’on he nascut,

jo voldria,

Mare, 

que saberes que et vull,

ai, Mare.

 

De la solitud de Mare,

ai, Mare Maria,

que tu has tingut,

jo voldria agrair-te,

Mare,

que jo no l’haja viscut,

Mare.

 

I que, allà on jo estiga,

i que, allà on estigues,

jo voldria agrair-te,

Mare,

la vida que has viscut.

 

Jo voldria,

Mare, 

agrair-te sempre

la vida que m’ha

tocat viure amb tu,

Mare,

Maria,

Mare”.

 

Com veiem, des del primer moment, es tracta d’una acció de gràcies a la Mare, siga, ací, la mare biològica com a generadora de vida i humana, siga la Mare Terra com a mare de tota la Terra, siga Nostra Senyora, això és, la Mare de Déu.

Adduirem que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la Mare de Déu és tractada com a “Nostra Senyora”, que, en moltes rondalles (però en relació a personatges humans), figuren les formes “senyora ama” i que, a banda, sovint, captem el tractament “senyora princesa” com també… el de “mestressa” i el de “madona”. En qualsevol cas, són dones ben considerades, ben tractades i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, ben considerades i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “El frare o el burro”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, primerament, comenta que hi ha poblacions on hi ha un escalfa-llits que es posa entre els llençols. Rep diferents noms, com ara, frare, ruquet, burro, etc..

Al principi del relat, podem llegir que una vegada llogaren una minyona i, el mateix dia que la llogaren, “va arribar a la casa un pobre frare mendicant, el qual (…) va demanar hostatge” (p. 488).

“En aquella casa, que eren gent de bé, hi van accedir” (p. 488). Com veiem, els de la casa són molt acollidors, tret que empiula amb lo matriarcal.

A més, “El frare va ser convidat a sopar amb la gent de la casa i, un cop sopats, (…) la mestressa va dir-li, a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon home (…) va seguir a la criada” (pp. 488-489). Per tant, es fa lo que vol la dona i la dona porta la iniciativa.

“Al cap d’una estona, la mestressa va tornar a dir a la criada:

-Vés, treu el frare del meu llit i posa’l al llit de les noies” (p. 489).

I la minyona “li va dir que la mestressa havia dit que anés a un altre llit.

El bon home (…) se’n va anar al llit de les noies que li havia dit la criada” (p. 489). En aquest paràgraf, copsem que, fins i tot, en el text, es plasma que l’home segueix les indicacions de la dona.

Més avant, la mestressa diu a la jove que traga el frare i, un poc després, la noia demana a la mestressa:

“-I bé, on dormo jo?

-Al teu llit.

-I què en faig del frare?

-Doncs el poses a sota del llit” (p. 489). I, després de fer la xicota una pregunta a la mestressa, relativa a lo que la dona li ha manat i al frare, la mestressa li comenta que l’aparell rep el nom de frare. I, quan la jove li afig que, en el seu poble, se’l coneix com “burro” o “ruquet”, captem, de nou, el matriarcalisme: la xicota (qui segueix lo que li indica la dona) fa que el frare canvie de llit i, per consegüent, l’home torna a seguir les directrius de les dones (ací, de la minyona).

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’olla d’or”. Així, a banda del tema de la recepció (simbolitzada per l’olla), es comenta que, fa molt de temps, hi havia un monestir amb uns  quants monjos que sabien, per exemple, manualitats i escriure.

Un dia, el batle se’ls acosta amb unes cartes. Els frares en lligen una en què posa que “estava a punt de començar la guerra i que l’alcalde calia que comencés a reclutar homes.

Els monjos (…) van emprendre camí de la muntanya, en assabentar-se de la nova, però van deixar penjada, al racó on estava la mula, una olla plena d’or” (p. 491). I, per consegüent, deixen una olla (la qual va en línia amb lo femení, amb la recepció), es trobava en un racó (tret que captem en més d’una narració) junt amb una mula (animal femení i vinculat amb la paciència) i la dona està ben considerada (l’olla estava plena d’or). Finalment, en semblança amb moltes rondalles en què un home se’n va a la guerra i diu als de la cort que tracten bé la dona i els fills, els monjos “li van dir al servent que la guardés” (p. 491).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles que perviuen en el Poble i dones que deixen empremta

General, , ,

Una altra narració en què es capten trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les llastres de la morta”, la qual té punts en comú amb el relat “El soldat i els llops” (recopilat per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Rondalles del Pallars”). Així, comença dient que “Les llastres de la morta és un lloc que es troba entre el pantà de Cavallers i l’estany Negre” (p. 485), és a dir, que veiem la mort (associada a la foscor i a lo femení), un pantà (vinculat amb l’aigua com també ho fa un estany) i, a més, el color negre (que té a veure amb la nit, amb l’obscuritat, amb la dona).

A banda, podem llegir que, “Segons diu la llegenda, una dona d’aquestes contrades es dirigia a França pel ‘Port de Caldes’, però, quan passava pel lloc esmentat, (…) va caure una forta nevada” (p. 485), detall en nexe amb l’hivern, una de les estacions amb què es vincula la dona i lo femení (així com, en el dia, ho fa amb la vesprada i amb la nit). Llavors, va morir per congelació.

Ara bé, “Passats els mesos d’hivern, van trobar el cos uns pastors que pasturaven bous per aquella contrada” (p. 486). Per consegüent, apareixen detalls masculins (els pastors i mesos menys freds que els d’hivern). En la rondalla plasmada per Pep Coll, un pastor troba el sabre rovellat d’un soldat que havia mort en hivern (p. 147). Direm que lo rovellat empiula amb lo matriarcalista.

La rondalla següent, “El peu de sant Cristòfor”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, posa que “Es diu que Sant Cristòfor, que tenia una ermita dedicada a la muntanya de Vasco, a Erill la Vall, mantenia un festeig, suposem que celestial, amb santa Cecília, que tenia una ermita aixecada a Barruera” (p. 486). Veiem, per tant, un home i una dona en condicions prou semblants i ben considerats.

Tot seguit, afig que “El sant, de tant en tant, deixava el seu lloc de la muntanya de Vasco per dirigir-se a veure a santa Cecília” (p. 486) i baixava ràpidament i, “on posava el peu, la seva petjada quedava marcada, fins i tot, a la pedra” (p. 486). En altres paraules, si l’home (ací, Sant Cristòfol) volia festejar, havia d’anar on era la dona (en el relat, Santa Cecília). Cal dir que, mentres que la festivitat de Sant Cristòfol és cap a mitjan juliol, la de Santa Cecília és el 22 de novembre. 

Finalment, remarquem tres detalls matriarcals que es comenten al capdavall de la narració: 1) que, fins ara, ha aplegat la llegenda, pel “fet de contar-la” (p. 486), 2) que perviuen les petjades (en el text, “els senyals”, això és, però en un altre sentit, l’empremta que encara es pot veure en la pedra, en terra, gràcies al matriarcalisme) i 3) es conserva el record de part de la història de les relacions entre Sant Cristòfol i Santa Cecília (novament, damunt la pedra). Com veiem, la dona (ací, simbolitzada per la roca) té un paper molt important i, àdhuc, decisiu, en la transmissió del passat del Poble, així com, igualment, en moltíssimes poblacions catalanoparlants (sobretot, a nivell familiar i comunitari).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que guareixen, que acullen el matriarcalisme i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem trets matriarcals, és “La font del bou”. Per a començar, direm que tant la font com el bou estan associats amb lo matriarcalista i amb la dona. Primerament, llegim que “Aquest nom és degut, segons conta la tradició, al fet que un pastor tenia un bou al seu ramat, que tossia molt. Pensant que el bou es moriria a causa de la tos, i intentant que no passés a la resta el possible mal, l’anava deixant un xic separat del ramat” (p. 485). Per consegüent, el pastor (figura vinculada amb lo patriarcal i ben preada pel seu esperit transhumant, de conqueridor i de cap d’ovelles, això és, de personatges femenins) deixa a un costat la part femenina, en lloc d’interessar-se per ella i de tractar de guarir-la, a diferència, com ara, de la figura del bon pastor, en el Nou Testament. En aquest passatge bíblic de l’evangeli de Sant Joan (10, 14-16), el pastor dona la vida per totes les ovelles, les coneix i elles el coneixen i, fins i tot, està obert a les que no siguen del seu ramat.

A continuació, Joan Bellmunt i Figueras comenta que “Aquest bou va començar a beure aigua d’una font i n’anà bevent els dies següents. Duen que el bou s’arribà a guarir” (p. 485). Cal dir que el doll està en nexe amb l’aigua (la qual, en aquest cas, naix de la terra, u dels altres elements matriarcals). D’aquesta manera, lo femení aporta vida a l’animalet, el guareix, així com una mare ho faria als seus fills, entre altres coses, acollint-los.

Per això, “Aquella font va rebre, des de llavors, el nom de la ‘font del bou’, nom que ha arribat fins als nostres dies” (p. 485) com també ho ha fet el matriarcalisme. És més, en eixe sentit, resulta interessant el paràgraf següent:

“Segons ens conten, antigament, de bous, n’hi devia haver molts, ja que un fet significatiu és el que conta que la imatge de la Mare de Déu de Caldes va ser trobada, també, per un bou. Així, que aquesta seria terra de bous” (p. 485). Aquestes línies admeten unes quantes lectures: 1) abans, la presència matriarcalista era més viva, estava més plasmada en el dia rere dia, 2) una marededeu trobada per un bou (com en molts relats antics i tradicionals en llengua catalana) i 3) la Mare de Déu de Caldes podria tenir origen pagà.

Sobre el punt tercer, el 6 d’agost del 2023 consultàrem en Internet i trobàrem l’entrada “Ermita de la Mare de Déu del Remei – Caldes de Montbui / Vallès Oriental” (https://www.catalunyamedieval.es/1676-valles-oriental-ermita-de-la-mare-de-deu-del-remei-caldes-de-montbui) en la web “Catalunya Medieval”, en què podem llegir que “Tot fa suposar una continuïtat en la seva consagració; primer, de culte pagà, i, després, cristià”. Afegirem que, en línia amb el matriarcalisme i amb el paper de la dona en la història de Catalunya, a continuació, posa que “La construcció de la capella es va fer gràcies a la donació d’un tros de terra per a l’edificació que feu Joan de Planas Cassanyes Ferrer el (…) 1548.

Una donació feta per Anna Setmenat i Doms, l’any  1553, va fer possible edificar la casa de l’ermità”. En ambdós casos, donacions fetes abans que acabàs el Concili de Trento (1545-1563), el qual afavoriria lo patriarcal, entre altres motius, perquè el rei podia designar els bisbes que preferís.

Finalment, quant a la consideració 4) de terra de bous, caldria empiular-ho, òbviament, amb lo matriarcalista, per la forma de les banyes del bou (semicirculars i que evoquen la lluna, la  qual està en relació amb la fertilitat agrària).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Pobles que pacten, que estimen la terra i mares que generen i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix lo matriarcal (àdhuc, el sentiment de pertinença a la terra) i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Volien veure el campanar”, en aquest cas, en bona mida, per la manera de resoldre temes que afecten a més d’un grup de persones. Així, “Conten que, quan s’hagueren de fer les divisions de terme, calgué posar-se d’acord amb els pobles veïns de la rodalia, car això de la terra és una cosa que els afectava, a tots” (p. 449).

Una de les coses que podríem vincular amb el matriarcalisme és la importància que es concedeix a la terra.

A més, trobem punts en comú amb rondalles en què uns quants germans decideixen que faran via i que, posteriorment, s’ajuntaran tots ells en un lloc: “Posats d’acord de com s’havia de fer la divisió, cregueren que el més indicat era que el dia acordat entre tots, a la sortida justa del sol, de tots els pobles, sortís gent caminant vers totes les direccions i, al lloc on es trobessin, fos el punt de divisió de terme entre un poble i l’altre” (p. 449). Aquestes paraules empiulen amb la tradició matriarcal de fer acords, del pactisme (ací, a nivell popular).

Ara bé, la narració, recollida en Rosselló de Segrià, addueix que el dia indicat “diuen els padrins que, aquí, en direcció oest, hi havia una serra i quan, girant-se, no veieren el campanar del poble, pararen de caminar, ja que la gent d’aquí volia que, de la punta del terme, es veiés el campanar de l’església. (…) Ells volien veure el campanar!” (p, 449). Aquestes paraules reflecteixen el sentiment de pertinença a la terra.

Quant a aquest paràgraf, cal dir que, fins a ben entrat el segle XX, en moltes poblacions, la part més alta n’era el campanar de l’església mare, el castell, etc. i que, igualment, eren la representació del poble, del llogaret, etc., una mena de símbol de la identitat col·lectiva.

En el relat següent, “El mosso i l’amo”, de què s’han arreplegat versions semblants, un mosso eixerit accepta treballar per a un amo, a canvi de no enutjar-se mai amb el propietari. En aquesta narració, també es plasmen trets matriarcalistes. Així, la criada de l’amo és una dona a qui el mosso diu “D’això, ja en parlarem, bona noia” (p. 450), o siga, una dona ben considerada.

Més avant, l’amo li diu que la lluna “és la mare del sol” (p. 451). I, per consegüent, l’home procedeix de la dona així com el foc (masculí) ho fa de la fusta (dona i de color terra).

Quan ja havien aplegat a l’any, l’amo dona un sac al mosso, i el jove, amb molta iniciativa, “va fer cosir el sac més gran que mai s’hagi vist” (p. 451) i, al capdavall, amb l’amo mig enutjat, el xicot li comenta unes paraules que enllacen amb el matriarcalisme: “això no és un sac: això és la mare i el pare dels sacs. Talment, quan em fèieu treballar a la claror de la lluna, (…) em dèieu vós que allò era la mare del sol (…). Per això, avui vinc a cobrar-ho no amb un sac, sinó amb la mare dels sacs” (p. 452). Per tant, veiem que la mare està en relació amb el pare (la lluna, amb el sol), que ella pareix el sol i, a més, que, per una banda, hi ha el fill (un sac) i, per una altra, la mare (la dona).

Finalment, l’amo va haver de donar “al mosso espavilat, tot el blat necessari per tal  d’omplir la Mare dels Sacs” (p. 452).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb sentiment de pertinença a la terra, en relació amb el Poble, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què copsem el matriarcalisme (en aquest cas, per mitjà del sentiment de pertinença a la terra) i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de l’àngel”. La primera de les dues versions “Diu que una noia d’Almenar es casà a Tamarit en una casa molt rica, però que enyorava el seu poble. Diu que, des de Tamarit, veia una mica el campanar d’Almenar. Per tal de veure’l millor, va voler aixecar-lo col·locant un àngel al cim, que pagà ella mateixa” (p. 446). Com podem veure, la dona, a més que, com diem, popularment, li tira la terra, és qui porta la iniciativa, és emprenedora i, a banda, es fa lo que ella vol.

Una altra narració en que captem trets matriarcals, i també recopilada en el mateix llibre, és “Sant Jaume passà per Butsènit”. Sant Jaume, procedent de terres de la banda de Saragossa, fa via cap a terres de l’actual Butsènit i, en acabant, vers la ciutat de Lleida, on hi havia una pesta.

En entrar en la ciutat, la gent eixí a rebre’l i “El sant va compadir-se d’aquella pobra gent i, amb la seva mà santa, va beneir la terra i la gent i, al moment, tot va canviar. Els camps van enriolar-se, van brollar nombroses fonts i rius, que van regar la terra, van créixer arbres, plantes i flors a desdir, i la gent (…) es va reviscolar i va reviure” (p. 448). Com podem veure, encara que el personatge és masculí (ací, un sant), els detalls estan en nexe amb la terra i no amb lo espiritual, ni, per exemple, amb pregar, ni amb el bastiment d’esglésies noves, etc.. És més, aquest sant, a diferència de Sant Jordi, no lluita contra la terra i contra lo que hi té a veure, sinó que li dona vida. Al meu coneixement, darrere de la figura de Sant Jaume, hi hauria, anteriorment, un personatge femení.

De fet, Sant Jaume va acompanyat d’un ruc (no d’un cavall), un animal, entre altres coses, pacient i, per tant, associat a lo matriarcal. Adduirem que, en la narració, el ruc té a veure amb la generació d’abundància, ja que, enmig de la plaça principal de la ciutat, el sant “féu fer ses feines a l’ase que muntava, el qual va fer una gran runa de monedes d’or” (p. 448), fet que originà riquesa en la gent i, igualment, l’engrandiment de la ciutat. Però, ¿d’on ho havia fet possible l’animalet? A continuacíó, el relat indica que d’haver menjat “una herbeta que creix a la partida de Butsènit” (p. 448), és a dir, de la terra, de la dona.

En línia amb els trets relacionats amb el ruc, en el llibre “Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner”, a cura de Lluís Borau i de Carles Sancho, hi ha una cançó que diu “Ruc caga pinyes / per les vinyes. / Ruc caga diners / pels carrers” (p. 56). Per això, podem dir que el futur (ací, en forma de monedes d’or) ha vingut de la terra, de la mare (l’herba) i, posteriorment, per mitjà del ruc. En altres paraules, la dona (ací, simbolitzada, com ara, per l’animalet) està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El paper matriarcal de les majorales, de les dones i dels xiquets en festes matriarcals

General, , ,

Continuant amb festes matriarcals i en què apareixen les majorales, en el relat següent del llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, “Sant Nicolau i casa Templa”, podem llegir que, “anys endarrere, el dia 6 de desembre era la festa de tots els que anaven a col·legi i aquest dia era festiu per excel·lència.

A Vilanova, el dia 6 de desembre sempre s’ha celebrat la festa de Sant Nicolau i era general que els infants, o nois, celebressin aquest dia, ja que es tenia per patró de la mainada.

Una casa del poble, cal Templa, que era una casa benestant, tenia el costum de pagar el pa beneït o, millor dit, coques, que les majorales del poble, en sortir de missa, tallaven i repartien entre tots els assistents” (p. 441). Com podem veure, captem trets en línia amb la festa de les majorales en Torre-serona (en maig), com ara, que també apareixen ací i el paper de les majorales en el repartiment de coques (però en desembre). De nou, ens trobem davant una festa pagana i que perviu en una cultura matriarcalista.

Tot seguit, copsem que “La quitxalla passava, al matí, per tot el poble, demanant per les cases i, amb el que recollien, feien un berenar tots plegats a la tarda” (p. 441). Aquestes paraules empiulen amb altres tradicions, com ara, de festes de Nadal (i semblants), en què els nens passen per les cases i demanen. En relació amb aquest costum, el narrador comenta que, “Alguns anys, la quitxalla duia un gall pels carrers, fent la capta, i molts dels nois es disfressaven amb llargues barbes blanques fetes amb cotó fluix, imitant el sant” (p. 442).

O siga que el paper dels infants també està present en les cultures matriarcals, les quals, com ara, com llegim en uns versos, enllacen amb la contribució voluntària i amb la idea de generositat (però no amb la dels imposts): “panses i figues, / nous i olives / i tot el que vulgau” (p. 442). A banda, trobem uns versos que ens acosten a cançons en vincle amb les estrenes de Nadal: “si voleu que cantem més, / porteu figues, porteu figues, / si voleu que cantem més, / porteu figues i diners.

Un cop cantada la cançó, els de les cases solien posar a les cistelles de la mainada quelcom en honor de sant Nicolau. Els de casa Templa solien emplenar-los les cistelles de la coca o pa beneït” (p. 442). I, així, no sols el paganisme apareix en nexe amb les majorales sinó també amb la quitxalla.

Finalment, direm que, en línia amb el relat sobre les majorales en Torre-serona i amb el paper de l’Ajuntament, en la narració “Sant Nicolau i casa Templa”, explicada en Vilanova de la Barca, els de casa Templa fan un paper, per dir-ho així, de promotors de la festa, matriarcalista, junt amb els qui afavoreixen que es continue amb la tradició, per exemple, les majorales, els nens i les dones que donen als xiquets.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que transmeten cançons, que comenten i molt obertes

General, ,

A continuació, també el 15 de novembre del 2020, en el meu mur, José Vicente Castel Ariño escrivia una cançó que diu així:

“Totes les dones tenen,

al pitral, una canal,

i, un poquito más abajo,

la ratlla de Portugal”.

 

Aquesta cançó en què, fins i tot, intervé Portugal, com plasma José Vicente Castel, “La cantava ‘l’abuelo’ Pelegrí als ‘bureos[1]’”.

Igualment, el 15 de novembre del 2020, també en el meu mur, Ramon Arres Flores escrigué una cançó que diu així:

“Quan jo era xicotet,

ma mare me malcriava:

 em tocava la panxeta

i el piuet se m’empinava”.

 

El 21 de novembre del 2020, en el meu mur, Jbv Bellvert Valls en posava una:

“Ahí, ‘rant’[2] el cul,

tinc un penjoll

que, si me l’estire,

m’arriba al genoll.

Jo me l’he lligat

‘en’ un fil d’espart

i se m’empina:

no hi ha novetat”.

 

El 22 de novembre del 2020, en el meu mur, Jose V. Sanchis Pastor escrivia unes línies d’humor eròtic: “Sabíeu que l’home té dos caps? L’u, amb el cervell; i, l’altre, sense cervell. Fixeu-vos i veureu com el cap sense cervell sempre va en la mateixa direcció: dins-fora-dins-fora… I, quan ja s’ha cansat, tira dos escopinyades i a dormir una altra vegada”.

El 23 de novembre del 2020, en el meu mur, on havíem publicat una cançó, José Aznar Sampayo comentava que “La germana menuda de ma mare em contava que anava a casa sa ‘uela’ Lluïseta. Tant a l’una com a l’altra, els agradava cantar i la cantaven”. La cançó publicada, que havia sigut facilitada per ell el 21 de novembre del 2020 en el meu mur, diu així:

“Mare, mare,

no vull eixe

nóvio panxut.

Filla, filla,

pots triar-te’l

del teu gust”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Bureo és una paraula castellana que vol dir aplec de persones per a celebrar divertiment, de lleure.

[2] Ran, arran.

Dites i cançons amb dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

I el 7 de novembre del 2020, en el meu mur, Pilar Coll Serrano escrivia “Fa una temporada llarga que t’ha donat per l’eròtica. Creia que eixa es feia pels volts de Carnaval”.

El 15 de novembre del 2020, en el meu mur, Joanvi Sempere escrivia una cançó que diu així:

“Les xiques de Vilavella,

quant més fadrines, més bèsties:

s’han fet un xiulet de canya

p’a pixar per les finestres.

 

Les xiquetes d’Almassora,

totes van a segar brossa,

s’escarramen a la séquia

i se renten la carxofa”.

 

I, tot seguit, Miqui Rumba comentava que “I, ‘A les de Crevillent, les ixen ans les mamelles que les dents’”, que, com em digué eixe dia, “És una dita molt comuna entre crevillentins, quan volen dir la precocitat de les seues nenes esdevenint xicones per a festejar”.

Afegirem que, el mateix 15 de novembre del 2020, Roberto González-Quevedo, escriptor en llengua asturiana, feu un comentari en asturià sobre la mamella i captí un exemple més del fet que la cultura asturiana és matriarcal: “Mamiel.la grande la de Babia: una montaña” (és a dir, “Mamella gran, la de Babia: una muntanya”). 

El 15 de novembre del 2020, en el meu mur, en resposta a unes quantes línies sobre les xicones de Xixona que decideixen comprar-se una romana, per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, Francesc Pedros Ferrando escriu una cançó que diu així:

“Les xicones del Mareny

s’han comprat un autobús

p’a pagar-lo poc a poc

i engrunsar-se el parrús[1]”.

 

Aquesta versió, com em digué Francesc Pedros Ferrando, és de Mareny de Barraquetes (en el terme de Sueca, població de la Ribera Baixa), qui, a més, afegí que “Lo de pesar-se les mamelles també ho diem en la mateixa cançó”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En relació amb la paraula parrús, direm que, el 14 de desembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Pere Baladron escrigué “El millor pa del món és el parrús”.

 

El paper matriarcal de les majorales de Torre-serona i exemples de convivència matriarcalista

General, , , , , , , ,

Dues narracions que figuren en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, que corresponen a dues festes matriarcalistes i, fins i tot, amb semblances amb les festes d’agost de la Mare de Déu en Bétera (població valenciana de la comarca Camp de Túria), tracten sobre les majorales, amb trets comuns amb les obreres fadrines i amb les obreres casades de Bétera. Així, en “Les majorales”, podem llegir que, “A Torre-serona, es dóna a conèixer la figura de les Majorales, aquestes dones i noies que, durant molts segles, van esdevenir una veritable institució dels nostres pobles i que contribuïen a la netedat i dignitat del culte, a més de participar activament en les festes i els esdeveniments socials de cada poble, com naixements, bateigs i casaments” (p. 440). Per consegüent, el recopilador, per una banda, comenta que és una festa en què prenen part dones (¿casades, com en Bétera?) i noies (fadrines, jóvens) i, igualment, exposa tot un conjunt de senyals que reflecteixen un matriarcalisme en nexe amb terres catalanoparlants i, finalment, parla del paper social (i nosaltres intuïm que, a més, organitzatiu, com qui encapçala una casa o un col·lectiu).

A continuació, indica que “Torre-serona encara és un dels pocs pobles en què les majorales continuen amb la seva tradició. Quan, de molts pobles, ha desaparegut aquesta figura, és gratificant trobar un lloc on encara continuen amb la tradició rebuda dels avantpassats” (p. 441), la qual, deixem-ho clar, és matriarcalista: però no perquè les dones ocupen els càrrecs de poder, sinó per l’esperit que es viu en eixos actes (festius i etnològics de línia tel·lúrica) i dels qui els menen. 

En acabant, llegim unes paraules que són una veritat com un temple i que podem dir que empiulen amb la realitat que hem copsat durant part de la recerca sobre el matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920: “Moltes vegades, com més petit és el poble, més ha perseverat la netedat de la tradició, ja que, com més gran és una població, a cops, més ha servit per perdre la seva identitat i, amb aquesta figura de la majorala, en tenim una bona mostra” (p. 441).

En eixe sentit, en el paràgraf següent, veiem que “Elles, amb el seu esforç i tendresa, tal com una mestressa ho fa a la casa seva, han tingut cura del bon funcionament i arranjament del temple i dels diferents actes de la vida social” (p. 441). En aquestes línies, sembla que Joan Bellmunt i Figueras escriu sobre dues dones que fan de majorales i que, amb similitud amb les dues obreres de Bétera (en la festa de la Mare de Déu d’agost), fan papers en què es complementen: la tendresa (la jove majorala) i el bon funcionament, l’organització (la dona majorala, símbol de la dona adulta que ja hauria passat la jovenesa i que estaria en la plenitud de la vida).

En el paràgraf immediat, addueix que, “Per la festa major de maig, hi ha la tradició al poble que l’Ajuntament faci fer unes coques, conegudes com a pa beneït, i que les majorales porten al cap durant la processó” (p. 441). Això vol dir que, en Torre-serona, encara es conserva una tradició pagana de què ja parlava Joan Baptista Anyés en 1542 en el seu llibret “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” (publicat per l’editorial Ulleye en el 2010), en què considerava… que calia eliminar-la: “no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i balls fer grans danses, en les quals mai no fou servit Déu, ni menys els sants” (capítol cinqué).

Després, Joan Bellmunt i Figueras comenta que, “Un cop la processó s’acaba, es parteixen les coques dintre de l’església, fent-se el repartiment d’un trosset per a cada assistent. També se’n porten als malalts que són a les cases” (p. 441). Les paraules respecte als qui no podien haver anat a l’església empiulen amb el comunitarisme. I, al meu coneixement, enllacen amb lo matriarcalista i que es plasma en unes que em digué ma mare (durant una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020). Així, quan em parlava sobre la seua àvia Consuelo (la paterna i que li agradava molt fer coques cristina), em comentà: “Però, potser, venien les amigues (al sant o un diumenge…), que venien a veure-la, a ma tia Vicenteta, i ella [= l’àvia Consuelo], ¿què feia? La meua àvia havia fet unes coques cristines o magdalenes o alguna cosa… i entrava un plateret al quarto de la cunyada: ‘Així, si venen les amigues, les pots convidar’. (…) Uns detalls per a la convivència”. La tia Vicenteta era una bestia de ma mare i l’àvia havia nascut en els anys setanta del segle XIX.

Per això, finalment, podem llegir que “Els pobles són generadors de bona convivència entre les persones…” (p. 441).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera (Imma Dasí)