Arxiu d'etiquetes: conductes sota terra

L’educació matriarcal i dones fortes i que empiulen amb altres persones

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme (per mitjà del tema de l’educació matriarcal) i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb l’edició de Brauli Montoya, és “Nostre Senyor i la collita de blat”. Comença amb unes paraules que ens permeten veure el paper de la dona com a transmissora de la cultura: “La mare de ma mare, que va morir de noranta-nou anys, em deia:

-Fill: el Senyor està en el cel, perquè abans estava en la terra.

I dic: -Com que estava en la terra? Qui l’ha vist?

I ella em responia: -Sí: ja l’han vist. Una volta anava el Senyor tot el camí avant, tot el camí avant, i hi havia un llaurador sembrant amb un burret” (p. 127).

En acabant, l’àvia del narrador passa a la rondalla i afig les paraules de Jesús:

“Diu: -Què sembra vosté?

El llaurador li digué: -Doncs, sembre blat.

I el Senyor li comentà: -Bé. Doncs, blat collirà.

I diu que, ja més avant, més avant, el Senyor es troba amb un altre, qui portava un parellet de mules. Li diu Jesús:

-Què sembra vosté?

L’home veu que era tan vellet i diu:

-Jo, ara, sembre pedra.

Nostre Senyor li comentà: -Doncs, molt bé: pedra collirà vosté” (p. 127).

Aquestes línies enllacen amb el refrany “Tal faràs, tal trobaràs”.

Tot seguit, podem llegir que es fa migjorn, que els dos llauradors dinen i que, després, cadascú es dedica a la seua tasca:

“-Hale! Anem-nos-en a llaurar.

El del camp de forment, es veu el blat: el tenia per a segar. I l’altre, quan arriba al bancal, diu:

-Xe:  puix si tot açò és un pedregar!

És que era el Senyor, (…) que va dir:

-Bo: de la manera que m’has respost, així et faré” (p. 127).

Aquest passatge empiula amb la dita “Qui sembra, recull”. Adduirem que el relat, el 21 de maig del 2024, ens recordà el que posava un llibret que ens donà Pere Riutort, potser a mitjan dels anys noranta del segle XX: un vellet era a l’entrada del poble i veu que se li acosta un jove. El xicot li demana com són en aquella terra. L’ancià li respon com eren en la del minyó i, més avant, li diu que, en la terra d’acollida, també.

Després, un altre jove s’arrima al vell i, un segon home, en veure que el vellet ha donat una resposta molt diferent a la del primer jove, demana al gran com és que no ha dit lo mateix a cada xicot. Llavors, l’ancià comenta que cadascú, allà on va, és com en la terra de partida.

En aquest cas, la terra d’acollida estaria en nexe amb el lloc on llaura cada u dels pagesos de la narració del Carxe i que han parlat amb Nostre Senyor (el foraster, el proïsme).

Un altre relat que apareix en l’obra esmentada, i en què captem trets matriarcals, és la llegenda “Els moros a la Torre del Rico”. Abans de l’expulsió dels moriscs, hi havia un indret, la Torre del Rico, on “vivien ells [, els moros,] i tenien uns passadissos que portaven a unes coves conegudes com el Fondal, d’on hi havia un altre passadís que anava a la Serra de Quives i ja donaven vista a Favanella” (p. 127). Afegirem que la Torre del Rico i Favanella (oficialment, Abanilla) formen part del Carxe.

Una altra llegenda, curteta, però que aporta informació sucosa, “La Torre del Rico i el castell de Jumella”, posa que “m’han dit que, de la Torre del Rico al castell de Jumella (que era dels moros), hi ha un minat que crec que passava per baix, per baix terra. Això era un fort i allò també. I, aleshores, les forces es passaven per baix” (p. 128). Per tant, la força romania en la terra i, a més, en la zona de les arrels, és a dir, en les dones, les quals empiulaven amb altres llocs i, així, s’hi obrien.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)