Arxiu d'etiquetes: humor eròtic

Rondalles amb humor (àdhuc, eròtic) i capellans, i dones que coneixen el terreny

Una rondalla sobre capellans, d’humor i en què es plasma el matriarcalisme, és “L’escolanet i el rector”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que, tant aquest relat com també els dos posteriors, foren narrats per Gemma Sánchez. El rector de Vallfogona necessitava un escolanet i, pel camí, en troba u que anava brut i que era molt eixerit. Quan el capellà li diu que va brut i li fa unes qüestions, el xiquet li contesta:

“-Brut, jo? Més negre estàs tu! -referint-se a la sotana-. Vinc de Tàrrega, i me’n vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú.

I va ser així com el rector de Vallfogona ja va tenir escolanet” (p. 424).

Com hem pogut veure, el rector no apareix com una mena de figura sagrada i intocable.
En el relat que ve a continuació, “El rector i la majordoma”, en el mateix llibre, es reflecteix l’humor irònic vinculat amb la llengua catalana i, a més, eròtic:

“Un dia diu que el bisbe va anar a casa del rector de Vallfogona i va veure que tenia una majordoma molt jove, en lloc d’una de 40 anys. Llavors, el bisbe li va dir:

-Quan torni a passar, ja la pots haver canviada per una de quaranta, eh?

Però, quan el bisbe hi va tornar a anar, va veure una altra majordoma encara més jove i digué al rector:

-Que no vas sentir el que et vaig dir de la majordoma?

I el rector li respongué:

-Oh, i tant que sí! Ja n’hi ha posat dues de vint. Així, ja en fan una de quaranta” (p. 424). Afegiré que, com em digué ma mare el 10 de febrer del 2023, en relació amb les majordomes, “A vegades, eren les mares o, altres vegades, encara eren jóvens.

La dona de casa era per a tot”.  

Com podem veure, el capellà (més en nexe amb el Poble) és un home molt obert sexualment i acollidor de la jovenesa i, per contra, el bisbe representa una actitud més moderada (no sols en lo sexual).

Finalment, en la tercera narració sobre capellans, “El bisbe, les perdius i l’escolà”, també intervé l’humor eròtic i la ironia. Així, “Una vegada havia de venir el bisbe a dinar a casa del rector de Vallfogona i la majordoma va fer dues perdius amb suc: una, per al bisbe; i l’altra, per al rector. I les va deixar al taulell de la cuina. Aleshores, passà l’escolà per la cuina i, en veure aquelles perdius, i en tenir gana, se les va menjar” (p. 425). Comentarem que apareix la perdiu (ocell en vincle amb el penis).

Aleshores, la dona, com que no veu les perdius, “ja s’ho va pensar qui havia estat, però el bisbe i el rector ja eren a taula i esperaven el dinar.

Així que la majordoma va anar a buscar l’escolà i li va dir:

-Saps què diu el bisbe? Que si troba el qui s’ha menjat les perdius, li tallarà les dues orelles” (p. 425). Per consegüent, podem dir que la dona coneix el terreny (ací simbolitzat per la psicologia dels personatges).

I el xiquet, per si de cas, se n’ix corrents i, a banda, la dona ho comenta al bisbe. Immediatament, “El bisbe obre la finestra i li diu, a l’escolà:

-Com a mínim, de les dues, una! Com a mínim, de les dues, una!

I l’escolà, pensant-se que es referia a les orelles, li contestà:

-Ni una, ni cap! Ni una, ni cap!” (p. 425). I, així, l’escolà (qui representaria el Poble) és diligent, té reflexos i ix guanyant al bisbe, de la mateixa manera que, en altres relats, per exemple, els catalans ho fan a l’invasor. Al cap i a la fi, el bisbe prové d’una altra població, mentres que el rector i la majordoma podem dir que són de casa…

Igualment, el rector, a diferència de la dona, no diu res a l’escolà, un detall significatiu: la majordoma, en el fons, és la senyora ama.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb humor (eròtic i tot) i capellans i dones protectores del Poble

Una altra rondalla, narrada per Conxita Pujol Farré, amb alguns passatges eròtics i, sobretot, d’humor relacionat amb capellans i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què es plasmen trets matriarcals, és Els cinc pans i els cinc peixos”. Així, en un poble que se’n diu Vilatorrada, hi havia “un capellà a qui feia molta il·lusió la festa major i les confessions de març” (p. 417). A més, “hi perdia més de la meitat dels seus quilos tot ensenyant les noies a cantar, a netejar,… però tot això compensava quan, en pujar les escales de l’altar i mirar endarrere, veia tota la seva parròquia aplegada” (p. 417). Com podem veure, hi havia una relació de proximitat entre el mossén i les jóvens i, igualment, amb els feligresos.

“El costum del poble era que, a més a més del capellà de la vila, vingués de fora una altra personalitat religiosa per celebrar la festa. A un home veí de Vilatorrada, el que el feia gaudir més eren els sermons (…).

Així que arribà el dia assenyalat, l’home anà a l’església” (p. 418). Cal dir que actes així eren típics en més d’una població i, de fet, algunes vegades, m’ha contat ma mare (nascuda en 1943) un acudit en què un capellà va a un poble, fa un sermó de manera barroca i, en acabant, una dona pregunta a una altra: “¿Saps què ha dit el capellà?” (si havia entés el sermó). I la segona li contesta “Doncs, no. ¡Però que bé ha parlat en tot el sermó!”.

Tot seguit, passem als detalls eròtics, encara que puntuals en el relat: “El nou predicador començà amb els sermons…: que si les dones van massa curtes, que què era allò d’ensenyar els genolls, així agafessin un constipat…, que si allò altre…” (p. 418). Quant a aquestes línies, podem relacionar (i encertaríem) aquest tipus de rector amb un castellanoparlant (recordem la visió castellana de la sexualitat) i, igualment, a obres de folklore escrites per persones catalanoparlants amb afinitat pel catolicisme  o que, àdhuc, han fet estudis de teologia (com ara, en llibres redactats entre la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX).

A continuació, passem a una altra part d’humor (ací, en nexe amb la generositat). Quan el predicador explica la paràbola dels pans i dels peixos, “en lloc de dir que, amb cinc peixos i cinc pans, havien donat menjar a 5.000 persones, va dir que, amb cinc mil pans i cinc mil peixos, havia alimentat a cinc persones. El que estava a sota la trona, en sentir això, va dir:

-Ep, noi, això també ho sabria fer jo” (p. 418). Per tant, primerament, copsem el tema de l’ambició i de ser agarrat amb els altres.

Ara bé, el capellà, que l’any vinent torna a fer el sermó amb motiu de la festa, pretenia deixar “amb la boca oberta el feligrès que l’any passat va gosar parlar. Tornà a explicar el miracle dels cinc peixos i els cinc pans:

-Nostre Senyor, mireu que n’era, de gran, que, amb cinc pans i cinc peixos, va donar menjar a cinc mil persones (…) i cridà: -Tu, el de sota, que ho faries això?

I l’altre (…) contestà:

-Sí, sí, senyor: amb els peixos i els pans que van sobrar l’any passat” (p. 418).

Per consegüent, el feligrés plasma la conveniència de repartir amb els altres part de lo que tenim i, per això, ho té assumit per segona vegada. 

Prosseguint amb la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, en la narració “La pell de bou”, es reflecteixen trets matriarcalistes. “Diu la llegenda que, a la partida de Sant Jordi, on es troben les restes d’un castell, hi ha una pell de bou enterrada, plena de monedes d’or” (p. 420). Cal dir que el bou està relacionat amb lo femení, amb la dona i, a més, que, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, sota l’entrada “Pell”, “la pell de brau era emprada en els ritus d’iniciació, com un símbol de la mort amb la qual el neòfit es cobreix per desprendre-se’n després expressant el nou naixement”. Un neòfit és qui fa poc que ha abraçat una religió, un partit, una ideologia, etc..

A més, “Diu la llegenda o la tradició que, per recuperar-la, s’hi ha d’anar un dia al vespre, amb uns llibres i unes cançons molt concretes (que ningú no sap quines són) i que s’han de cantar allí. El dia que algú encerti (…), la terra s’obrirà i es recuperarà la pell amb tot l’or que guarda dintre” (p. 420). És a dir, cal anar-hi en un moment del dia en nexe amb lo femení i amb lo matriarcal: al vespre. Igualment, la foscor, en aquest relat, té a veure amb els llibres (lectura, accés a lo escrit) i amb la música (oral, més en línia amb el matriarcalisme).

Nogensmenys, ningú no ho ha assolit i, per això, la riquesa “està colgada a les entranyes de la terra (…), la pell de bou encara és allí” (p. 420), o siga, en l’interior de la mare, en la Mare Terra, en la terra. La dona desa l’or i, a banda, està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Cartells eròtics i matriarcalisme

 

Tot seguit, exposarem nombrosos comentaris vinculats amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaina. Recomane la lectura, entre altres, dels que plasmaren Joan Corella i Òscar Kropotkin Ferrer, Lui Sarrià i Margarida Carrió Artigues, persones molt obertes.

En relació amb l’humor eròtic, en el grup “Dialectes”, Joan Colera em comentà que “Els dobles missatges, la ironia, la barbaritat amb un toc d’humor picant, és més cosa de dones que d’hòmens. Els hòmens feien xufla amb el permís de les dones, i no al revés, i, quan elles en soltaven una, reien satisfets. Recorde una tia meua contant un acudit d’homes simbòlics i dones sintètiques, que els feia pixar de riure. Jo, amb 10 o 11 anys…” i li responguí, a diferents temes que ell havia tractat, que “la cultura castellana és patriarcal, com també l’aragonesa. I això deu influir en la formació de la persona[1].

Lo que dius de les dones, es veu, fins i tot, en rondalles valencianes.

Sobre el permís (de les dones als hòmens), un amic molt coneixedor de la cultura colla (també matriarcal), em digué un dia que, la dona valenciana, quan ella i l’home van junts i ella aprova que ell parle, no sols ell intervé, sinó que diu lo que ella sí que li aprova. I quan ella ho decideix.

Els xiquets (com qualsevol persona) es mereixen una educació i un ensenyament de bon cor”, en referència, sobretot, a les rondalles d’Enric Valor i a les cançons. En eixe sentit, Òscar Kropotkin Ferrer, immediatament, comentà “Molt interessant açò del que hi havia amagat a les rondalles que Valor va ‘literaturitzar’… aha! Lo de sempre: la llibertat original de la gent que, quan inventa una història o la reinventa i l’explica per a dir allò que l’Església ha prohibit: el sexe, la vida conscient, la llibertat, el cos…” En resposta a aquestes paraules d’Òscar Kropotkin, li diguí que, “Per això, preguntí per recopiladors de rondalles valencianes que no haguessen tergiversat la versió de la gent”.

Uns altres comentaris, en el grup “Dialectes”, en relació amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaina, foren “No li veig relació entre tenir figa i comprar al barri. Groller, no l’empraria” (Colònia de Llibres), a qui Joan Colera escriu “Colonia de Llibres sense comprensió lectora. La dita diu que ‘Si tens figa o tens pardal (TOTHOM)’, que compres al mercat local (i no a les grans superfícies o els supermercats). No en calen més explicacions.

Has vist les falles i llegit els cartellons que hi posen?”. “Faltava jo també a votar. A mi, m’agrada el cartell” (Salvador Blasco Peris), a qui responguí que “El cartell, lo que ve a dir, és que tant dones (figa) com hòmens (pardal) estan convidats a comprar del comerç local” i és contestà que “Puix sí, això és lo que més clar està”. Finalment, li escriguí que “La cultura matriarcal és molt més oberta, en lo sexual, i la dona és ben considerada”.  

“Jo soc dona i, a mi, em fan gràcia aquestes coses. No estic sotmesa a ningú, soc totalment lliure. Trobo que hi han molts puritans. La vida te l¡has de prendre amb alegria i els mals tràngols, tirar-te’ls per l’esquena. No cal reprimir-se tant. Deixeu-vos anar i gaudireu molt més” (Lui Sarrià). Li responguí “Molt d’acord, Lui.

En el matriarcalisme, s’educa i s’ensenya. En les cultura patriarcals (com ara, la castellana), s’instrueix, com en els exèrcits, que és lo que promovia (en la ‘formació’ escolar) la Il·lustració. Està molt ben reflectit en el llibre ‘El Comú Català’ de David Algarra Bascón i, per exemple, en moltes rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens i en moltes del País Valencià arreplegades per Joaquim G. Caturla (…) i per Cristòfor Martí i Adell.

La llengua catalana està vinculada amb el matriarcalisme. Passa que, des de fa més de tres-cents anys, tenim una altra cultura al costa i, a més, per la força de la llei i per la llei de la força: la castellana, com molt bé diu Biel Majoral, Bartomeu Mestre, i, més d’una vegada, em comenta Pere  Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935)”.

“Per una banda, estem molt farts de que –d’un temps ençà- el valencià s’usa per a les coses que no són serioses. I si s’han d’amollar brofegueries, en valencià sonen millor, etc… I es relaciona sempre amb els acudits coents, etc. Per l’altra banda, això de considerar bròfec parlar del cos i no de l’ànima, soles pot ser una herència religiosa dualista. Crec que l’ànima i el cos són la mateixa cosa.

Parlar del piu i de la figa no em sembla –personalment- tant groller com parlar de l’ànima. Però això són creences, i cascú té les seues cascunetes. Així qeu bé, ens podríem estalviar la  moralina catòlica, però també és de veres que sempre es vol donar la imatge estereotipada de nosaltres mateixos”.  Tot seguit, Joan Colera li escriu: “Si no fem xufla del nostre cul, acabarem prenent-nos-el seriosament.. com deien els punks.

Però sí, hi ha una doble visió de la brofegada: com a humor popular i com a grolleria. Tot té el seu context. Com a humor popular, perquè era l’humor de la gent viva, alegre, jove i, de l’altre costat, perquè ens distanciem de la grolleria fàcil de l’humor hispànic[2]. Però no són iguals, els humors, a l’Estat espanyol (ni de bon tros…) I el nostre, en concret, no té res a veure ni amb el dels catalans”. En relació amb l’humor valencià, al català i al tema, Òscar Kropotkin li addueix “Només pensem en la paremiologia hortofrutícol a del sexe. (…) aquest humor tant deseixit amb el sexe no el trobaries a un poble d’Àvila o Valladolid…”. I Joan Colera li afig que “Les dones són terribles, però resta a les reunions, entre elles, sense homes…”.Un altre comentari, de Jordi Snow de Vinaròs: “Boníssim”.

A títol personal, comentaré que, des de que conec Joan Colera i Òscar Kropotkin Ferrer, els he considerat dues persones molt obertes, i, en el cas de Joan Colera, com a mínim, prou coneixedor de temes en línia amb aquest i en relació amb la dona en la cultura vinculada a la llengua catalana.

En el grup “Cultura mallorquina”, u dels més nombrosos en relació amb persones catalanoparlants, els comentaris, el 13 de juny del 2021 i, posteriorment, foren prou diferents als d’altres grups i l’aprovació del cartell no fou, precisament, abundant, tot i que sí que ho era amb els símbols d’aprovació (setanta persones) o, com ara, de diversió (trenta-cinc persones; el 17 de juny del 2021). Tot seguit, plasmarem els comentaris. “Pues, a mí, me gusta” (Francisco Roman Coll), “A jo, no m’agrada.

Com serà aquest ‘carro brutal’?” (Maria Antònia Ramon Bibiloni), “No m’agrada gens, el trob de molt poc gust” (Mateu Amengual), “Que van de modernos?” (Paquita Fuster), “Cómo debe tener ‘sa figa’ de madura”[3] (Gabriel Payeras Darder Cassulla), “No m’agrada” (Mariangeles Gonzalez Solano), “Jo no m’hagués atrevit a fer-lo” (Antonia Maria Paulona), Todo se puede decir, pero con educación. No estoy educada para estas expresiones tan groseras! No me gustan nada. La ordinariez hace acto de presencia innecesariamente” (Yani Palou), “Yani Palou. Estilo, educación, señorío. Eso es lo que se ha perdido” (Angels De Ramon Vicens), a què Yani Palou respon amb un dibuix que inclou un “Bravo!”. En canvi, Enric Forte Gasca, escriu a Yani Palou:“Què us ofèn que es parli de les parts masculines i femenines??? En serio, no us feu mala sang, perquè no té cap importància”. I Yani Palou li contesta “No tiene importancia, sólo la que se quiera dar. No soy ninguna mojigata pero, sinceramente, es un escrito que roza la vulgaridad. Para anunciar que es importante comprar en comercios de toda la vida, me parece correcto, lo aplaudo y lo pongo en práctica. Las formas, no me gustan. Lo siento, no tengo intención de herirte, es mi modesta opinión.

Saludos!”[4].

I més comentaris en el grup “Cultura mallorquina”: “No sé dónde llegaremos, pero la educación se [va] más rápido que el virus” (Juana Suau), “El sentit de l’humor està per terra” (Juan Creus Coll), “No pot ser més mallorquí el dit.

M’encanta.

A més, mira pel poble” (Francisco Javier Grau Sureda), “’Pràctic, simple i funcional. Ho pots trobar al comerç local’. Lo altre, no té cap ni peus, vergonyós” (Jorge M Miquel Grimalt), “Pardal de Moro?[5](Angel Brage), “Té molt d’humor, però hem de pensar que s’ha de respectar a tothom quan se posen coses públiques. I, aquest, és vergonyós i de molt poc gust. Hem de pensar que els infants també els veuran” (Victoria Torres), “Victoria Torres. No tenen figa o pardal els infants? Només se poden anomenar vagina’ o ‘penis’? No hi veig falta de respecte enlloc. Llavors, tanmateix, els infants senten dir coses MOLT pitjors als propis pares, al carrer, a sa TVV… A jo, me sona més ofensiu ‘conyo’. O s’expressió ‘Això és un coñazo’. Això sí que és ofensiu i jo ho sent cada dia un grapat de vegades” (Margarida Carrió Artigues), “Victoria Torres. El que és vergonyós?? Que no tens, tu, figa?? Quin problema hi ha en que t’ho recordin?”(Enric Forte Gasca), “Margarida Carrió Artigues. Sí, però jo no dic que lo demés està bé, tampoc. Sa veritat és que parlam bastant brusc, però aquest cartell és públic i cada persona xarra de sa manera que vol a ca seva, però s’ha de respectar a tothom i, a jo, tampoc no m’agradaria veure un lletrero que xarràs de vagines i penis. A tu, sí?” (Victoria Torres), “Enric Forte Gasca. A tu, t’agrada que te recordin, cada dos per tres, que tens pardal o fava? Jo sé lo que tenc, no necessit que m’ho recordin cada dos per tres” (Victoria Torres).

Tot seguit, Joan Cubells Fullana, comenta que, “Al País Valencià, tenen tradició amb la ‘sal gruixada’[6]”. Immediatament, li escriguí que “Aquest humor (l’eròtic), fins i tot, figura en un llibre de Gabriel Janer Manila relacionat amb l’illa de Mallorca.

I també en Catalunya” i que, una psicòloga i sexòloga catalanoparlant aprovava aquest tipus de cartell. A continuació, Carlos Soler Chulvi, en un comentari que remetia a Joan Cubells Fullana, plasmava una foto en què es podia llegir “Vota per Visanteta. ‘No patiu, no patiu / Que la figa es pal piu’”, clarament patriarcal, ja que parla com si la dona (la figa) fos per a l’home i, per tant, la tracta com una possessió, en lloc de figurar la dona (com en molts poemes del barroc i com en moltes cançons en llengua catalana) com qui tria i qui diu quan atorga ella permís, a l’home i,  en què, a banda, ella mai no el tracta com una possessió seua. Per això, tot seguit, plasmí “He llegit el llibre ‘El virgo de Visanteta’ i plasma molt bé el matriarcalisme”. “Una persona se revela, en primera instancia, por su lenguaje” (Angels De Ramon Vicens), “M’encanta. I, a més, que no li agradi, que vagi a missa a resar dos parenostres” [7](Guiem Servera), Jo me trec es capell. No hi veig ofensa. Tanmatexi, tot lo dia sentíem ‘conyo’, ‘polla’, ‘rave’, o… i s’utilitza massa l’expressió ‘Això és un conyasso’ per dir que algo no agrada o sa de ‘Això és la polla’, quan algo agrada… Això sí que són expressions ofensives i masclistes!” (Margarida Carrió Artigues).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan en el dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Un poc després, li passí un enllaç per a poder llegir una entrada de la “Gran Enciclopedia Aragonesa Online”, en relació amb la cultura aragonesa, de què m’he servit per a aquest estudi, i Joan Colera coincidí en  lo que es plasmava en eixe text.

[2] Podem intuir que fa  referència a l’humor castellà i, més, tenint en compte escrits seus en què ,anteriorment, ha parlat sobre altres cultures (com ara, l’aragonesa i la basca) de la península ibèrica.

[3] En aquest comentari va adjunt un acudit gràfic amb dos micos parlant castellà, u dels quals  sembla indagar el cul de l’altre. En relació amb aquest acudit, Margarita Carrió Artigues li comenta: “Me pareix més grosser aquest meme que es cartell”.

[4] No hem inclòs els següents, perquè els hem considerats bruscs.

[5] Literalment.

[6] La paraula “gruixat”, aplicat al parlar, com podem llegir en el DCVB, vol dir amb paraules grosseres. En aquest cas, parla d’humor (“tirar-li un poc de sal a la vida”).

[7] Només introduïm aquest primer comentari i no els següents, per motius de tractament en el llenguatge.

Cartellisme eròtic amb figues i pardals

 

Tot seguit, més comentaris plasmats en el grup Dialectes”No m’agrada gens… S’utilitza sempre la llengua en to burlesc, com si fóra un sainet. Horrorós” (Vicente Bella), “Home, no és poesia, però el missatge roman que és el que compta” (Joana Rocamora Ivana Ivanova), “Vulgar” (Ernst de Palausevulla), “Home, no sé, sembla un lèxic barroer, del pitjor estil faller” (Toni Royo Pérez), “Molt graciós” (Antoni Castelló Klein), “A mi, m’agrada!!!” (Anatolia Ferrer Fonollosa), “És genial i contundent” (Lluís Seguí), “jajajajjj… Graciós” (Maite Cabanes Piñana), “A mi, m’encanta” (Arles Louis), “És d’una vulgaritat que ofèn. Si aquest és l’humor valencià, ara entenc moltes coses. I ja em podeu insultar, que tant m’hi fot” (Anna Maria Fabregat Gorriz), “A mi, m’ha encantat, per molt que la protagonista sigui una senyora gran. El trobo juvenil i modern. Entenc que algú ho trobi de mal gust o vulgar, una mica, potser, sí que ho és, però que s’encandalitzin per parlar de figues i pardals…” (Montserrat Rius Malet), “Montserrat Rius Malet. Precisament la imatge, Montserrat, és qel qui li dona tota la fesomia(Felip Munar Munar),  “Atrevit, defensa l’idioma i no passa desapercebut, que és el pitjo que l’hi pot passar a un cartell publicitari” (Jaume Cat), “Els murcians –tan malparlats com alguns valencians- mai no farien una campanya amb el ‘chocho y el pijo’ o ‘el chomino y la polla’ en cap altre lloc. No m’escandalitza gens. Simplement, com a valencià d’Elx, no em representa”(Joan-Carles Martí Casanova), “M’encanta. Representa molt bé l’humor picant valencià. És el tractament que s’ha donat sempre al sexe en acudits i dites al País Valencià. Sexe sense tabús i molt, molt popular… mai vulgar. Sant Vicent del Raspeig” (Maria Jose Greenfingers), “A mi, m’agrada. Reivindica mots propis que no haurien de ser substituïts per altres aliens que cada pic se senten més” (Jaume Lladó Jaume), “A mi, m’agrada” (Victòria Mateu), “Diem que és molt barroer. Encara que utilitzi un lèxic molt nostrat. Jo no el faria servir en una campanya publicitària” (Gustau Navarro Barba), “L’única vulgaritat és negar l’existència dels genitals, com si fórem àngels. El cartell. Perfecte!!!…” (Pepa Gp), “Per a mi, no és el lloc per fer servir aquest vocabulari. L’he enviat a amics de Cocentaina i no els ha agradat gens. S’han sentit ofesos. Sóc de Bcn” (Maripepa Brustenga), “El trobo fantàstic. La vulgaritat només hi és per a qui la vol vore” (Manel Carbó). Anna Maria Fabregat Gorriz respon a Manel Carbó: “Això que dius, no és veritat. La vulgaritat hi és des de qualsevol punt de vista. I punt!!!”, “Anna Maria Fabregat Gorriz. Anna Maria Fabregat Gorriz[1]. Trobo que no encaixes bé la diversitat de respostes amb el teu autoritarisme. No et sofoques, dona” i Anna Maria Fabregat li retruca dient-li que “No em sufoco gens. Lo del punt ho diu, la meua neta petita i em fa molta gràcia, però em ratifico en lo de la vulgaritat. Ho sento, però aquest és el meu pensament… I punto!!!”. Més comentaris: “És pullent[2], no deixarà aliè a ningú. Per bé o per malament.

En parlaran més als que els ‘piqui’ i els sembli barroer. Que ja jo deia ma mare, ‘Que parlin de u, tot i que sigui malament’” (Àngels MV), “El matriarcat sempre és més lliure i no repressiu que el patriarcat. El matriarcat mai vulnera els drets dels homes ni els menysté. En canvi, el patriarcat posa traves a la llibertat i menyté les dones limitant-les” (Rosa Canela Vies), a qui responguí “Totalment d’acord, Rosa”, “No em sembla malament. No és gaire refinat, però el missate arriba, que és el que interessa” (David Fibla), “Algú ens diu que allò vulgar és negar l’existència dels genitals; és una reflexió interessant. Hi ha diferents escoles de pensament: a alguns, els agrada anar al restaurant i que el cambrer et porti en una safata els pebrots del cuiner. Personalment, prefereixo que el cambrer em porte una bona paella. Simplement, qüestió de gustos. Prefereixo fer, a la taula, unes coses i, al llit, unes altres. Qüestió de gustos” (Gustau Navarro Barba), “TANT SI TENS FIGA COM PARDAL, COMPRA AL COMERÇ LOCAL. Em sembla moooolt bo” (Judith Cobeña Guardia), “Saineter” (Rosa Cadufera), “La tradició valenciana té criteris propis sobre el que és gràcia, broma i xaroneria. Feu una ullada als ninots de les falles i ho veureu. O a obres teatrals tan consagrades (o, més bé, reconsagrades), com ‘El Virgo de Vicenteta’” (Xavier Bertran), “El trobo divertit i, si és per un bon motiu com comprar al comerç local i de proximitat, molt millor” (Montse Benach Miralles), “Eròtic, de què??? Per posar ‘figa’ i ‘pardal’??? Maedeusenyor… Vos sobra missa i vos falta erotisme de veritat en bona quantitat” (Jaegger Goemeister), “Molt bo! Enhorabona. Sou grans!!!” (Felip Munar Munar). A Felip Munar, responguí “Gràcies, Felip. Fins i tot, una psicòloga i sexòloga valenciana i catalanoparlant aprovava el cartell.

El llibre ‘El virgo de Visanteta’, del valencià José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX, reflecteix un matriarcalisme amb un vocabulari ric en aquest camp, en línia amb moltes gloses balears i, a més, que la dona és ben tractada i ben considerada per les autoritats, fins al punt que, per exemple, el batle, es posa de part d’ella”. “A mi, em sembla un desprestigi. ¿No ha evolucionat l’humor valencià? ¿Encara estem en això de riure de les grolleries, dels rots i dels pets? I la propera, ¿quina serà? ¿Concurs de pets? ¿On estan la ironia, l’ambivalència, la subtilesa…? Entre eixe anunci, el de Catarroja, similar, el dels assessors de l’alcalde de València del ‘Menja fort i caga fort…’, esteu deixant el valencià a una ‘altura’. ¡Quina vergonya! ‘Humor’ ‘estil Arévalo’ ¡Quin ‘nivell’!

https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/46901/promocions-de-figa-i-pardal(Daniel Climent Giner), “La vulgaritat és cultural a Espanya, i Catalunya només imita!” (Joan Miquel Touron), “De mal gust, fet per un progrehipye espanyolista, mal educat i amb poca intel·ligència” (Tomas Marquez), a qui Joan Colera respon “Tomas Marquez. Espanyolista? Per què espanyolista? Què collons té a veure Espanya?”. “Li podeu posar els adjectius que vulgueu excepte erotisme. També em pregunto què é a veure això amb el matriarcat que no sigui l’actitud masculina d’associar dona i sexe” (Eduard Garrell), a qui, Joan Colera, sense embuts, li contesta “Eduard Garrell. Els valencians són l’antítesi del masclisme. No m’estranyaria que el cartell l’haguera dissenyat una dona o que hi haguera col·laborat. Al País Valencià, homes i dones són complementaris i, socialment, som més un matriarcat que no un patriarcat. Ací, associem dona i home, ambdós, al sexe: tant les dones com els homes i, aquesta actitud desvergonyida, no és només als homes… Potser és més pròpia de dones, en moments puntuals” (Joan Colera), “Joan Colera. Sí, és cert. He llegit Estellés i el segueixo llegint i admirant i, a més, tinc arrels valencianes (Llopis). Però, si parlem de matriarcat, el veig més en les dones d’Euskadi, per raons històriques tradicionals i, sobretot, legals. Recorda que, fa ben pocs anys, les dones havien de portar el permís del marit per comprar una rentadora. Les dones nascudes a Catalunya, no. A València, no sé com anava” (Eduard Garrell), “La gent té sexe entre les cames. Possiblement, sí el vegérem[3] com una part més del cos, i no com una visió repressiva de l’educació antiga, seríem més feliços. El cartell és vulgar, perquè la supervivència (menjar) i la reproducció (sexe) són d’allò més bàsiques.

Traure un d’aquests cartells, sempre aixecarà la polèmica entre la vulgaritat i el bon gust, però rebaixa (i molt) la tensió del tabú sexual i i dóna un tarannà lúdic, que bona falta en fa en aquests temps de neorepressió.

Fer xufla[4] de tot, de les coses vulgars i de les serioses, usar la ironia i la metàfora, ens fa més intel·ligents. I això és l’ADN valencià i, la pena és que es perd amb tanta calamitat cultural i econòmica, i amb tanta colonització forastera. La vulgaritat en l’humor és l’humor de la vida diària, del poble, i és la cultura primera de la gent: fer humor amb les coses properes, sense vergonya. Al capdavall, el cartell crida a TOTS a comprar al comerç local, perquè tots tenim d’allò que nomena” (Joan Corella). Tot seguit, comentí Joan Corella que “Aquest cartell comercial i eròtic, el pengí, fa uns dies, en el meu mur, i, una de les persones que en féu un comentari favorable, fou una psicòloga i sexòloga valenciana i catalanoparlant.

L’humor del cartell (no el d’altres que s’han publicat), va en línia amb el matriarcalisme, amb obres com ‘El virgo de Visanteta’, amb moltes cançons eròtiques recopilades per Gabriel Janer Manila i per Felip Munar i Munar i, igualment, amb l’humor eròtic que he rebut des de Catalunya i, per descomptat, amb moltes de les cançons plasmades (i sense retocs, a diferència de lo que féu Enric Valor amb dues rondalles valencianes, ja que les canvià de dalt a baix… ¡i eren eròtiques!) per Jacint Verdaguer. Per això considere que Enric Valor no es mereix un homenatge, si més no, per les rondalles (encara que sí, com ara, per la promoció de l’aprenentatge del valencià a través dels cursos i del llibre ‘La flexió verbal’).

Lo d’Enric Valor i eixes dues rondalles valencianes eròtiques i que ell trastocà, es pot llegir en el document (en Internet, en pdf); ‘Erotisme i tabús en l’etnopoètica’, en l’article ‘Tabús i erotisme en les rondalles d’Enric Valor’, escrit per Vicent Vidal i Lloret.

Ací, al pa, pa; i , al vi, vi”.

 I, a continuació, plasmí fotos en què apareixia la part de l’article que jo li esmentava.

Agraesc a totes les persones que han pres part en els comentaris al post, a totes les que han fet la seua valoració (la gran majoria, a favor del cartell) i, per descomptat, la de les persones que em fan costat, bé en el treball sobre el matriarcalisme, bé diàriament.

 

 

Notes: [1] Textualment, figura dues vegades.

[2] Literalment, en lloc de “punyent”.

[3] Literalment.

[4] En valencià, no diem “chufla”, paraula castellana, sinó “humorada”.

Figues i pardals frescs i oberts, en cartells

 

En relació amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaina, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, també s’escrigueren els comentaris que plasmarem tot seguit. “El trobo fresc, divertit i sense prejudicis.

M’encanta!!” (Jud Lobo), “Jo el trobo molt divertit, no té res de groller. Jo hi aniria a comprar” (Montserat Carulla Paüls), “Jo el trobe original i és algo que no s’ha vist per ahí, i donar visibilitat a la gent major, crec que és bona idea” (Lorena Maria Sirvent), “Molt original!!!!” (Carme Picas Guasch), “És desenfadat, però sense arribar a ser groller” (Yolanda Perez Muñoz), “És divertit. Part de l’estratègia de marketing és fer que se’n parli” (Chris Sanantón), “Em sembla molt graciós” (Marina Bonet), “No m’agrada, és molt ordinari” (Assumpta Busquets), “Ok. Utilitza aquestes paraules, és de lo més ordinari i de poca educació, que demostren que són els que els fan. Detesto la ordinariés[1]. S’ha de ser una mica més sensible” (Lidia Coello), “Molt bo” (Montse Ribera), “Són expressions catalanes, crec jo” (Antonio Saltiveri), “És groller, però també divertit. I hi ha representat ambdós sexes, per tant, no és sexista.

No hi tinc res a dir” (Lola Bosch), “Doncs no el trobo molt divertit. No s’ha de buscar tres peus al gat. És simpàtic” (Pepi Murillo Roura), “El trobo fàcil, divertit i res groller” (Maria Teresa Lopez), “A mi, m’agrada. El trobo divertit i no ofèn a ningú” (Sussi Font Arnó), “No m’acaba d’agradar” (Carme Sebastià Comadó), “El trobo de molt mal gust” (Maria Núria Pons), “Els valencians ja ho són un xic bestioles dient coses d’aquestes, però molt bona gent” (Margarita Badia Giménez). A Margarita Badia Giménez li responguí que “Això[2] figura, no sols en cançons eròtiques  valencianes, sinó en moltes recopilades per Gabriel Janer Manila (de l’illa de Mallorca), de Catalunya i, fins i tot, de la Franja d’Aragó.

I en contarelles valencianes en llengua catalana”. “El trobo de molt mal gust, la veritat” (Isabel Esteve Bertomeu), “Molt bo” (Rosa Rosae), “Encara que rima, em sembla un cartell barroer, però, m’imagino que eixa és la intenció: captar l’atenció de la gent” (Maria Perez Aznar).

En el grup “Dialectes”, el 12 de juny del 2021 i, posteriorment, els comentaris foren els que indiquem a continuació. “M’encanta!!” (Dani Sanz), “Això era l’humor popular valencià fa 40 anys. La d’animalades de les que es deien als mercats i, més encara, si eren dones. Ací tindries per a un llibre ben gros.

I les baralles entre dones, les barbaritats que es deien… ‘Si t’agarre els pèls de la figa, li faig un peluquí al pelat del teu home, que està amb tu, perquè li ha pegat massa el sol…’ i coses així, hahaha…” (Joan Colera), “Magnífic” (Conrado Mira Espi), “Una miqueta bast…

Perquè els xiquets també saben llegir” (Maria Devesa Beneyto), “Maria Devesa Beneyto. Jo crec que és important educar als xiquets que hi ha diferents maneres de l’expressió” (Andrea M Sjöblom), “Andrea M Sjöblom. Depén de l’edat… Als 6 o 7 anys no fa falta” (Maria Devesa Beneyto), “Maria Devesa Beneyto. Jo crec que sí. Als xiquets, els interessa només si està prohibit i malvist” (Andrea M Sjöblom), “Andrea M Sjöblom. Les opinions són lliures: als xiquets no cal posar-los cartells amb figues i pardals…

¡Ells soles van captant-ho!

Fi de la discussió” (Maria Devesa Beneyto), “Molt bo!!” (Joan Bennàssar Llompart), “L’essència valenciana! A mi, m’agrada molt perquè reflexa molt bé el tarannà dels valencians!” (Pedro Alonso), “Molt ordinari, per a mi” (Milagros Forner Monroig), “A mi, sí m’agrada, ho trobo divertit, ni que sigui vulgar. El que no acabo d’entendre és la relació amb el matriarcalisme” (Maica Ortega Rubio). Com que les paraules de Maica Ortega em semblaven obertes al diàleg, li responguí que “El matriarcalisme, per exemple, permet el desenvolupament de la sexualitat, fins i tot, amb aquest tipus d’humor, no la reprimeix. És molt més d’actuar i de lo que es sol dir femení

Sexualitat i creativitat estan molt unides. Sobre això, hi ha estudis molt bons”  i ella em contestà “Gràcies per aportar!”, “No m’agrada aquesta classe d’humor. Tot són gusts” (Biel Sureda), “A ningú, no deixa indiferent. Per mi, magnífic, doncs assoleix el que pretén: cridar l’atenció” (Marfran Morrison), “No hi tinc res en contra. Que cadascú faci la publicitat que li sembli bé. Però, la veritat és que mai no m’ha agradat la vulgaritat. Penso que s’ha passat de considerar tabú tot el relacionat amb el sexe, a tractar-ho d’una manera excessivament banal. I tots els extrems són poc desitjables” (Mercè Pardo), “El trobo collonut. Divertit i no deixa indiferent” (Antonina Crespiera Viñolas), “Antonina Crespiera Viñolas. Totalment d’acord” (Antoni Castelló Klein).

Agraesc la participació, alta, i els nombrosos comentaris, els quals permeten plasmar la realitat i, fins i tot, no actuar amb la ingenuïtat de qui es creu tot lo políticament correcte, lo que es difon en moltíssims mitjans de comunicació social en castellà i, per descomptat, com a resultat de molts anys d’instrucció (que no d’educació ni d’ensenyament) en llengua castellana i no, en canvi, en llengua catalana.

Igualment, agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma castellana “ordinariez”.

[2] En referència a l’estil d’humor.

“Senyora! Quin parrús més gran que té!” (contarella)

 

El 19 d’agost del 2020, en la mateixa entrada del meu mur on Empar P. Solbes havia escrit una cançó popular eròtica en valencià, Jose V. Sanchis Pastor plasma dues contarelles.  Una contarella, com podem llegir en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, és una “Contada, narració (de fets reals imaginats)”, en aquest cas, com comenta ell, en un escrit, “Són contarelles dels meus avis”. La primera d’aquestes contarelles diu així:

“Senyora! Quin parrús més gran que té!

I, la dona, mut…

Senyora! Quin parrús més gran que té!

Diu: ‘Ja ho sé que el tinc gran.

No fa falta que m’ho repetixca!’

‘No, si jo no ho repetixc:

és el ressò que té!’”.

Unfla, unfla, unfla el baló…, que l’unfle ta tia que té bon bragó

 

Unfla, unfla, unfla el baló…., que l’unfle ta tia que té bon bragó

Cançó popular eròtica valenciana

 

“Si em case ‘en’ una alta,

pareix [1] un gegant:

no tindré prou tela

per fer un ‘devantal’

i, si no li’l fas,

¿què diran de mi?,

per això, no em case

i em quede fadrí.

 

Si em case ‘en’ una baixeta,

pareix un ‘patet’:

aniré a besar-la

i pegarà un botet,

i, si no la bese,

¿què diran de mi?,

per això, no em case

i em quede fadrí.

 

Tornada: Unfla, unfla, unfla el baló,

que l’unfle ta tia que té bon bragó [2] (2) [3].

Unfla, unfla, unfla el baló,

que l’unfle ta tia que té bon bragó (2).

 

Si em case ‘en’ una beata,

per a estar millor:

de matí, a missa;

de nit, al sermó.

La casa, sense agranar,

sense cuidar de mi,

per això, no em case

i em quede fadrí.

 

Tot aquell que tinga

llàstima i pietat,

que es tanque en un quarto

i que es mate ‘en’ un bac.

I, després de mort,

¿què diran de mi?,

per això, no em case

i em quede fadrí.

 

Tornada: Unfla, unfla, unfla el baló,

que l’unfle ta tia que té bon bragó (2) [4].

Unfla, unfla, unfla el baló,

que l’unfle ta tia que té bon bragó,

unfla, unfla, unfla el baló,

que l’unfle ta tia que té bon bragó [5].

 

 

 

Notes: Aquesta cançó és coneguda i jo l’havia escoltada, des de xiquet, però amb una lletra molt distinta (i que es pot trobar en Internet) i en una línia prou diferent. En ella, entre altres coses, apareix el nom d’un home, Miquelet Garcia, qui va a un ajuntament a demanar faena i li’n concedeixen la de municipal.

Ací ens trobem amb una dona que, com en moltes cançons populars eròtiques (o bé sobre temes sexuals) en valencià, apareix forta, en aquest cas, amb força de tipus muscular, un exemple més que confirma que la cultura valenciana (la vinculada a la llengua catalana, popularment, coneguda com valencià) és matriarcal.

[1] En el vídeo sona “pareixc”. Tenint present lo que diu en l’estrofa següent, quan parla de la dona, però baixa, deduïm que és “pareix”, com hem triat escriure.

[2] En el DCVB, bragó remet a braó, i, en aquest cas, vol dir “Força muscular”.

[3] Aquests dos versos es repeteixen, però només sona una veu. En canvi, en els dos següents, que també es repeteixen, es fa en grup.

[4] Aquests dos versos es repeteixen, però només sona una veu.

[5] Aquests quatre darrers versos de la tornada es canten en grup.

 

Font: El 9 de novembre del 2020, en el grup “Pel nostre valencià, el català de tots”, Vicent Montalbán Aroca, en un comentari, adjuntava un vídeo de la cançó “Unfla, unfla el baló… que l’unfle ta tia que té bon bragó” (https://youtu.be/sY1f8hDqN_0). I, l’endemà, després d’escoltar-la en la versió del vídeo, traguí la lletra que hem escrit.

I al Censal

 

El 31 d’octubre del 2020, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Jose R. Vila Gonzalez afegia una cançó que, l’endemà, després de preguntar el significat de la paraula “sinsal” (en el text original de Jose R. Vila) i de consultar en el DCVB[1], deduírem que es referia a la partida del Censal de la ciutat de Castelló de la Plana. Agraesc la col·laboració de totes les persones que han fet possible aquest fet.

La cançó, amb la forma correcta d’aquesta paraula, diu així:

“I al Censal,

i al Censal,

enmig del bancal,

i, a la meua sogra,

li s’alça el brial,

li s’alça el brial,

li s’alça el vestit.

Tot això, ¿qui ho paga?

El pobre marit”.

 

 

Notes: [1] El 1r de novembre del 2020, Jose R. Vila Gonzalez, a una pregunta que li fiu sobre la paraula “sinsal”, em comentava “No ho sé, però crec que és una mesura per al gra”. El mateix dia, però en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Joan Colera, comentava que el Censal és “una partida de Castelló de la Plana” i, igualment, però en el grup “Dialectes”, Fermín Colomer Leche escrivia que “A Castelló ciutat hi ha un polígon anomenat Sensal”.

A una xica de Bellús

 

Tot seguit, oferirem una cançó eròtica que he recopilat gràcies a un escrit de Jose V. Sanchis Pastor:

“A una xica de Bellús,

sense fer-li gens de mal,

li tragueren del parrús

una roda d’autobús

i un pollastre de corral…

 I, per burro i animal,

jo et desitge BON NADAL”.

 

 

Notes: Per a mi, com per a moltes persones dedicades al folklore, és una ganga accedir a informació que es coneix a nivell popular i, així, conéixer més la realitat del Poble.

Jose V. Sanchis Pastor és de Benigànim (població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida).

Afegiré que, com es pot llegir en un article publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, del 2013, encara que, per exemple, fora de casa, es permetés que l’home exageràs, molt bé es sabia que, de portes cap a dins, això és, en casa i, per tant, de fet, qui manava (i qui continua manant, però sense trepitjar els drets de l’home; ni ell, els de la dona) és la dona.

L’acte sexual amb paraules d’una dona

 

En el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila, podem llegir “ la descripció de l’acte sexual amb paraules que hom posa en boca d’una dona” (p. 47):

“Ai, Miquel, així no podràs fer res.

Ai, Miquel, així no podràs fer…

Ai, Miquel, així no podràs…

Ai, Miquel, així no…

Ai, Miquel, així…

Ai, Miquel…

Ai!…

Aaaaaaai!”.