Dones que aplanen molt camí (a fills i a jóvens i tot) i molt obertes

General, , ,

 

Un altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “S’aucellet de ses set llengües”, la qual figura en el Tom XIV de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què tres germanes fadrines passen per davant de cal rei i cadascuna diu què li agradaria que ocorregués si el rei es casàs amb cadascuna d’elles. La més jove diu que “sa comare ens duria tres bessonets, amb un estel as front cadascun” (p. 34). Però el rei demana a totes tres, una a una i, quan ho fa amb la petita, la jove li confirma que és cert que, a ella, li agradaria això i, “Com el rei la veu tan resolta i deixondida, i que, per altre vent, no era bo de fer trobar-ne, de tan garrides com ella, ni tan ben tallades, va dir:

-Idò, a veure quan ens casam!

-En voler! -respon sa pitxorina[1]” (p. 35).

Immediatament, es casen, però, com que les altres germanes li tenen enveja, faran que, tan prompte com el rei se’n vaja a la guerra, quasi al mateix temps que la reina té tres fills (dos al·lots i una al·lota), la criada llance els nadons en una caixa a un riu (p. 36). Ara bé, la criada, l’obri, desembolica els tres fills i hi fica un sarronet de dobles de vint i un escrit que deia “Són fills de rei” (p. 36).

Al moment, els troba un pastor i porta a sa casa la caixa amb els tres infantons (p. 36) i, quan ja foren grandets, la pastora que els havia surat (p. 36) els diu que són fills de rei, els comenta que els trobaren en una caixeta i, a més, l’opció de restar junt amb ells o bé fer via per a que troben els seus pares. I, aquesta darrera opció és la que trien tots tres, després d’acomiadar-se “d’aquella bona gent i, amb es sarronet (…), ja foren partits des d’allà” (p. 37).

Un poc després, veiem que se’n van cap a la ciutat on residia el rei i que les dues germanes de la reina els reconeixen (p. 38). Tots tres, u a u es troben amb una jaia que els aplana molt el camí: primerament, als dos germans i, al capdavall, a la germana. Com a exemple de matriarcalisme, a En Miquel (el germà gran) li diu “Ara et diré que n’has de fer” (p. 39) i, com ara, quan la velleta diu a En Joanet (el segon dels germans) que prou que sap lo que ell vol “I bo d’agafar que el tendràs[2], si em vols creure” (p. 43), En Joanet sí que seguirà les directrius de la jaieta i, així, allibera el germà i farà que l’aucellet no es desvie de lo que ell li indique. Un altre exemple en què es fa lo que vol la dona: primer hauria de desenfadar N’Aineta, la germana de tots dos (p. 48). I, tot seguit, llegim “I, des d’allà, com a coets (…), cap a la ciutat del rei, allà on els esperava N’Aineta.

Hi arriben, planten s’aucellet davant aquella al·lotona” (p. 48) i li diuen que faça lo que tots dos li indiquen.

I, al moment, N’Aineta roman desenfadada. A banda, l’aucellet els demana que l’amollen (p. 49), però li responen que els haurà de portar on són els seus pares. I així ho fa l’aucellet. I el rei, això és, el pare, que sí que se’ls estimava, els veu en una caseta que tots tres havien llogat davant cal rei (p. 49) i els reconeix, entre altres coses, per l’estel que portaven en el front (p. 49).

El rei, interessat pels tres, fa que s’asseguen a la taula a menjar junt amb ell, la reina amb qui vivia el monarca i les cunyades del rei. I, com que la reina havia ordenat que els tirassen al riu, ni ella, ni les cunyades hi voldran assistir i, finalment, l’aucellet ho diu en la taula: “La senyora reina -diu s’aucellet,- és viva i ben viva (…). La senyora reina, com Vossa Reial Majestat era a la guerra, va tenir es tres bessonets amb un estelet en es front cadascun, tal com ella ho havia promès (…).

¿Qui no ho veu que sa fesomia de N’Aineta és just sa de la senyora reina, i sa d’En Joanet i d’En Miquelet just sa de Vossa Reial Majestat…” (p. 51). El rei veu que és cert lo que li diu l’aucellet, ordena que els criats menen les cunyades i la reina “de l’olla del castell “ (p. 52), on restava tancada, a diferència de qui, aleshores, feia el paper de reina, i, un poc després, l’aucellet diu els tres germans que el rei és son pare, i el monarca i la dona que ara estava alliberada, els abracen i, immediatament, els germans deixen que l’aucellet vole: “Li obrin sa gàbia, li donen una besada perhom i l’amollen” (p. 53).

Novament, és la dona (ací, la criada, la pastora i, al capdavall, la jaieta) qui, no sols ho posa molt fàcil als tres germans sinó que, fins i tot, la jaieta fa que aconseguesquen aplegar a cal rei i que es troben amb els seus pares i, a més, així, que la reina i mare seua siga alliberada. Un exemple de matriarcalisme.

A més, la dona està ben tractada, és qui sura els fills i, fins i tot, és qui porta la iniciativa i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Al·lota amatent, accessible, graciosa.

[2] L’aucellet.

Agraïment per l’educació, matriarcal, rebuda

General, , , , ,

 

Tornant al tema de la dolçor i del seu vincle amb el matriarcalisme i, per descomptat, amb l’educació matriarcal, direm que el 22 de novembre del 2021 accedírem a un article que consideràrem adient per al tema de l’educació, en aquest cas, a partir de com era una dona de huitanta anys i que reflectia molt la cultura matriarcal, “Verbs de gratitud a una dona” (https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2009/11/16/227732/verbs-de-gratitud-a-una-mare.html), de Miquel Àngel Limon, eivissenc, i publicat en el diari “dBalears”, en què l’autor es dirigeix a sa mare: “Abraçada per un estat de plàcida salut i acomodada en una dolça serenor anímica, hau travessat, mare, la ratlla dels vuitanta. (…) Que en pugueu complir molts, un gavadal a vessar! (…) com voldria un eivissenc de debò, un d’aquells tipus de saviesa pagesa d’ull viu, caldrà que us escombi: ‘Molts anys i bons!’. La raó entera assisteix els estimats pitiüsos, perquè, així que estan freturats de bonesa, que ho són de feixucs, d’insofribles , els anys! Per ventura, però, no és pas el vostre cas, mare”.

A banda, ens introdueix en el tema de com treballava la dona i, com podem intuir, com es relacionaria amb els altres i com seria la seua manera d’entendre la vida i, de pas, l’educació, en aquest cas, matriarcal: “Gràcies, mare perquè seixanta anys dels vuitanta heu estat model soberg[1] de servei actiu, de renúncia, de sacrificis, de donar sense rebre, de cobrir, de consolar; d’ensenyar, d’explicar, de guarir, de sofrir. M’heu donat les dues substancials dimensions humanes que més importen en l’animal racional. D’un cantó, m’heu atorgat la vida física, vull dir que m’heu proporcionat l’existència (…). En segon lloc, m’heu dat la consciència d’existir -açò és, la llengua com a eina per interpretar el món interior i exterior. I, així, amb l’instrument de la llengua m’heu dat armes per evolucionar en el camí que ens pertoca de recórrer: pensar, creure, sentir, aspirar, lluitar i ser”.

En línia amb aquestes paraules, el 22 de novembre del 2021, posí un post en Facebook, relacionat amb l’educació matriarcal, plasmada en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom XV, i, per exemple, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Nair Ines Berrocal ens comentà “Es meu padrí era de poc xerrar, i sa padrina era molt dolça! Varen venir a Argentina en es 1906”. 

Adduirem que la dolçor no és, per dir-ho així, cosa de dones i que, entre el 2009 i el 2014, que poguí parlar amb persones nascudes, com a molt, en 1930, fins i tot, de terres castellanes, copsí major obertura als altres, un parlar més savi, més forjador de ponts entre generacions distintes, i encara recorde la imatge d’un amic, Julián, natural de Narboneta (una població castellana), qui, amb uns noranta-cinc anys, obrí els braços a un xiquet d’uns tres anyets, a tot estirar, que anava acompanyat d’una dona d’uns seixanta. Podríem parlar de quatre generacions en una plaça d’Alaquàs, població on visc des del 2009. 

Això sí, en moltes rondalles en llengua catalana (més de les que m’imaginava en un primer moment) i, totes elles de fa uns quaranta anys o arreplegades en 1930 o abans, es plasma la dolçor i, a més a més, és considerada un punt clau per a que una dona gran i amb saviesa, trie fer costat a un jove.

Igualment, diré que preferesc raonar amb persones així: són més simpàtiques al llarg del dia rere dia. 

Agraesc la participació i, en temes com aquest, més encara, de les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] Notable.

 

 

 

Les rossinyoles, com moltes dones, viuen i actuen

General, , ,

 

Un dia, un col·laborador en el treball sobre el matriarcalisme, Joan Claparols Vilamanyà, m’escrigué “Les dones manen sempre, així o aixà”. I, ràpidament, li vaig adduir que, “Un dia comentí a ma mare que això estava molt reflectit en moltes rondalles (…) [i] en molts comentaris de catalanoparlants. I ella, em vingué a dir que les rondalles no podien deixar de plasmar lo que esdevenia dia rere dia”  i que, “ma mare, m’ha afegit que la meua àvia no exercia, per dir-ho així, un sistema autoritari, sinó molt obert, perquè, més d’una vegada, abans, volia saber quin era el punt de vista del marit”.

Aleshores, Joan Claparols em respongué: “Compte: Jaume I va deixar escrit que la millor virtut d’una dona era el seny. Parlem d’aquestes”.

En relació amb aquestes paraules de Joan Claparols, en la rondalla mallorquina “Es rossinyol i sa rossinyola”, que figura en el Tom XIV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, veiem que “A Son Selles, possessió (…), hi havia un cirerar molt gran, i hi cantaven una mala fi de rossinyols, en venir es bril” (p. 54), és a dir, el xiulet que serveix com a reclam. I un rossinyol que es planyia que tots els dies veia lo mateix i que tenia més cireres que no en volia, però que no tenia companyia, diu “me’n vaig a cercar-ne una, de rossinyola” (p. 54).

“Vola qui vola des d’allà, i mira qui mira, en trobava així mateix, de rossinyoles, però totes ja tenien es seu rossinyol i no hi havia que demanar-los de noves.

A la fi, en troba una as torrent de Sa Branca (…) i ja l’ha escomesa” (p. 54) i, així, per a temptar-la, li diu “Saps que hi deus anar, de prima de lloms…! Ca, ca! Això no és viure! I tota sola, per afegitó… Si tu et volies aplegar amb mi, saps que ens hi aniria de bé!” (p. 55). Ella accepta la proposta, d’anar al cirerar de Son Selles, “a on hi ha tantes de cireres per llarg, tantes en menges…

-Feta està sa barrina! -diu sa rossinyola.

S’apleguen i, cap as cirerar falta gent!” (p. 55).

Veiem que és la dona qui tria quan l’accepta com a company de viatge i, a més, la proposta que li fa. Ara bé, molt prompte, apareix l’amo de les cireres, que les tenia ben geloses (p. 55). I com sent d’una cantòria (p. 55), agafa l’escopeta i despara cap a on la cantòria era més forta, això és, de manera que “un parell de perdigons fregaren sa rossinyola” (p. 55). Un exemple de matriarcalisme.

I, un poc després, com en moltes rondalles, veiem que moltes dones (ací, representat per la rossinyola, són més d’acció que de teoritzar): “Així va això? – diu ella. Cap as torrent de Sa Branca me’n torn!” (p. 55). El rossinyol li respon:

“-Espera!, espera, dona! -deia es rossinyol, ençalçant-la[1]-. No sies tan poruga, que no hi ha tant per tant, tampoc! No ho paga es parlar-ne per un parell de plomes! Si això, ens hi veiem cada dia!

-Però no m’hi vull veure jo! -deia sa rossinyola, volant com la bala. (…) M’estim més es quatre mosquits i llavoretes des torrent de Sa Branca, allà on ningú em diu fes-te ençà, fes-te’n enllà, que no tot són ses cireres i es cirerers de Son Selles” (p. 55).

I no quallà l’enginy del rossinyol. La dona, com en la vida diària de moltes dones en parelles catalanoparlant, i, més encara, nascudes abans de 1920, molt més d’actuar que de posar-se a meditar. I encara hi perduren, moltes dones en parelles així.

Un fet semblant em passà el 23 de novembre del 2021, quan un home (qui, després, em diria que tenia trenta-tres anys) m’envià un missatge en què, a banda de no acceptar la meua visió sobre el terme “matriarcalisme”, em convidava a teoritzar, a què li contestí: “Gràcies (…).

Jo, que tinc ja cinquanta anys, no teoritze. Visc i actue.

El meu joc preferit és volar un catxirulo”, joc en què no es viu, precisament, teoritzant, sinó responent i obert als altres i a lo que passa pel món i que va molt unit al mètode científic. I, així, de manera oberta, aconsegueixes que, per exemple, aquest home, al capdavall, t’escriga “Que et vaja bé en la tasca que fas”  i li respons amb un “Gràcies”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per tant, el rossinyol també feia marxa.

Educació matriarcal, com les portes obertes del veïnat

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema d’obrir les portes, a mitjan novembre del 2021, accedírem a un post de Facebook escrit per Lina Mira García el 3 de juliol del 2021, amb què m’identifique molt. Diu així[1]:

“El meu carrer era tan estret que, amb un bot, creuava d’una vorera a l’altra. A l’estiu, les portes estaven obertes de bat a bat, al migdia, es barrejava de l’olla de la tia Amparito ‘la Coca’, l’arròs al forn de la tia Conxa, la paella d’Encarna ‘la d’Asensi’. El soroll dels boixets de la Bunyerola canviant el fil d’un lloc a un altre, les rialles de les xiquetes menudes de Claudio ‘el de la botiga’ i els pets del Lepo eren com tronadors.

Les veïnes s’ajuntaven per a berenar en el racó del forn de la Maula. Era l’únic lloc que es podien assentar.

Els xiquets, amb les lleteres d’alumini ben lluentes, anàvem a per orxata a la ‘Jijonenca’ de Daniel. La tia Maria treia del forn rosquilletes[2] i, amb els gots de Duralex que portaven de casa, sucàvem fins que només quedava un poc i… anava cap a dins amb un glop.

Quan començava a fosquejar, calia fer el sopar; al meu carrer, canviaven les olors, aleshores, de truita de ceba, sardineta, mullarengue de tomaca i pimentó.

El meu veïnat era la família que tenia més a prop.

Cròniques del pensament”.

En relació amb aquest escrit de Lina Mira García, a qui escriguí molt prompte, direm que, en novembre del 2014, quan passí a viure en la casa on estic ara, convidí els meus pares a veure-la, ja feta després de la reforma i, ma mare, em digué unes paraules que, si bé jo ja les tenia en la ment com a molt bones per a viure en comunitat i com a persona, em semblaven molt interessants: “Tu, tracta de fer-te amb tots. Així, si alguna volta et fa falta, ahí els tindràs”. Doncs bé, uns quatre anys després, hi hagué un tema relatiu a la finca i, quan el comentí a una veïna (molt oberta, ella), em digué que ho tractaria amb qui jo, en aquell moment, no em venia bé. I, a banda, des de molt prompte (com tinc per costum des de fa més de vint-i-cinc anys), comencí a prendre nota del nom dels veïns amb què, pel motiu que fos, em parava un moment a parlar.

A hores d’ara, que porte més de set anys vivint en el barri, puc dir que encara hi ha molt bona relació i que, com més d’una vegada dic a ma mare, hi ha persones, sobretot, de més de seixanta anys, en què es plasma l’esperit comunitari com també en altres prou més jóvens.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en aquest tema, tan important i que, com que es veu que no mou gresca, fa que les respostes en siguen menys, encara que això no exclou que n’hi haja de molt interessants. També agraesc a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb xicotets retocs.

[2] La meua àvia materna, Amparo, tenia el costum, quan els nets anàvem a cals meus avis materns, d’oferir-nos una rosquilleta i, com he comentat, alguna vegada, amb ma mare, això era una forma de crear nexe entre les dues persones.

Llibre del Poble de Déu: “Llibre d’Actes de la Comissió Litúrgica” (1973), facilitat per Pere Riutort

General

 

Ahir, de vesprada, Bartomeu Mestre i Sureda (de Felanitx, Illes Balears, 1951), un català, com ell es defineix, un home agosarat, molt obert, amb sensibilitat, defensor de la terra i del bon govern i que propugna que la veritat informativa no ha de caure en sac foradat, com tampoc que no s’ha de justificar la ignorància preparada de cara a la gran majoria de la població (mitjançant la política, l’Església, l’ensenyament, l’educació, ni la transmissió oral), em respongué a un correu electrònic amb una entrada que jo havia dedicat, ahir, en aquesta web, a Pere Riutort Mestre: “Has estat al seu costat en els darrers moments. Gràcies!”.

Un poc després, un amic valencià, Víctor Ferrer, m’escrivia, en relació amb Pere Riutort: “Sé com d’important era per a tu, del seu mestratge, de la seua humanitat, de la valentia que mostrà durant els anys foscos de la Batalla de València…

Un referent, com escrius, una d’aqueixes persones que deixen emprempta i que un s’honora d’haver conegut. Hi romà l’orgull d’haver-te un deixeble, d’haver arreplegat, en part, el seu llegat: l’etnografia, la didàctica, el compromís polític, la cultura en sentit ampli… En això, ha estat com un pare per a tu. Això, no t’ho llevaran.

-Cert. Ell era el meu pare espiritual i un mestre.

-Pots estar-ne ben orgullós, Lluís.

-Sí, en el bon sentit de la paraula”.

Adduirem que el 9 de desembre del 2021, en resposta a un correu electrònic, Roser Santolària (mestra de Magisteri en el curs 1991/1992), ens escrigué “Bon dia, Lluís:

T’escric per agrair-te tot allò que m’envies. M’interessen molt els textos que em remets.

Quan vaig assabentar-me del traspàs del Pare Riutort, de seguida, vaig pensar en mostrar-te el meu condol. Jo el vaig conèixer personalment, però més a través dels teus escrits i de les teues referències. Ha estat imprescindible durant anys per a l’aprenentatge del valencià.

És poc, però pots ajuntar el meu agraïment a la llista que, segurament, n’hauràs confeccionat.

Rep una abraçada i els meus bons desitjos per a l’any que prompte s’iniciarà.

Roser”.

Però u, quan contacta amb persones així i, a més, com que, des de xiquet, no li han agradat les persones (ni les publicacions, per exemple, de diaris valencians de molta difusió) malintencionades, les que diuen les veritats a mitges o les que es dediquen a manipular, o bé a anar contra els suposats roïns (per exemple, els bisbes valencians) i a ocultar bona part de la realitat, es troba que aquests comentaris rebuts no han de caure en sac foradat, com tampoc no ho ha de fer lo que u ha copsat i ha abraçat del seu mestre (mestre que, entre altres coses, em tenia per un amic i per un deixeble, i que sempre estava obert a aprendre). 

Doncs bé, com a històric alumne i amic seu, vos oferesc la possibilitat d’accedir a les actes que ell m’envià i que, a partir d’un acord entre Pere Riutort i jo (que li vaig prometre i que l’he fet realitat), com que, ara, físicament (però no en la memòria), no és amb nosaltres (ni hi està), he considerat adient publicar-les. 

I ho faig, sobretot, perquè soc dels qui pensen (i plasmen per escrit i comenten de paraula) que, com he redactat hui a un capellà, “La veracitat informativa no pot caure en el sac foradat del ‘neoblaverisme’, nom que rep, a hores d’ara, la campanya subliminal de no relacionar lo valencià amb la resta de l’àmbit lingüístic catalanoparlant. I, igualment, inclou el tema del missal de l’AVL, sense autorització des de Roma i per iniciativa politica.

¿On s’ha vist un mestre d’història de l’art fent d’arquitecte d’una finca, encara que estiga molt informat sobre estils arquitectònics, i sense autorització de l’ajuntament de la població on es basteix la finca?”

Uns polítics valencians que parlen de finançament just (i que ens poden recordar els famosos casals Jaume I de mitjan dels anys noranta, quan el PP estava a les portes d’accedir a la presidència de la Generalitat Valenciana, que ho assolí en 1995) i que permeten que cada membre de l’AVL cobre 360€ per cada sessió de l’acadèmia, són tan antisocials com ho puga ser un govern de dretes o una suposada jerarquia eclesial que, des de grups cristians (o bé, des de cristians per lliure), és qualificada d’allunyada de la justícia social o de castellanitzada.

I ho escric perquè la llengua d’un Poble, ¿no té a veure amb la societat? ¡I tant! ¿Tampoc no té res a veure amb la justícia social? ¡Ja ho crec que sí! Com em digué, una vegada, Pere Riutort, per telèfon, “Un mestre que ment en la universitat, ¡fora!, ¡fora! ¡La universitat no ha d’estar per a enganyar els alumnes!”.

 

Gràcies a tots els qui aquests dies m’heu fet costat i heu reconegut la tasca i la manera de ser de Pere Riutort Mestre. I és que, mentres una persona se’n recorda d’una altra i la trau (de paraula, per escrit, etc.), roman viva. En el record, però viva. I, lo mateix, per a la llengua, que ja hi ha grups de capellans “progressistes” pertanyents a l’Església valentina que la plasmen, en alguns reports, com “llengua valenciana”, forma tradicionalment utilitzada per grups (i per persones) castellanistes, castellanitzadors i per “blaveros”. I, com es sol dir, es diu el pecat, però no qui peca.

I, ara sí, sense més preàmbuls, les actes.  N’he aprés molt.

 

Actes facilitades per Pere Riutort

 

I dues fotos que tenen a veure amb el fet que el “Llibre del Poble de Déu” sí que és legal, bé perquè té la llicència dels bisbes valencians, bé perquè, a més, compta amb l’aprovació de Roma, perquè seguí les directrius del Vaticà.

El llibre que veiem en aquesta foto fou editat per Claret en 1993 i la pàgina correspon a un article de la “Sacrosanctorum Concilium” (“Constitució sobre la sagrada Litúrgia”), en relació amb la litúrgia, i podem llegir:

“36. 1. Salvat el dret particular, en els Ritus llatins s’ha de conservar l’ús de la llengua llatina.

2. Però, com que tant en la missa com en l’administració dels sagraments o en d’altres parts de la Litúrgia sovint pot ésser molt útil al poble l’ús de la llengua vernacla, es podrà concedir més lloc a aquesta, sobretot, però, en les lectures i en les monicions, en moltes oracions i cants, d’acord amb les normes sobre aquest tema establertes per a cada cas en els capítols vinents.

3. Observades aquestes normes, correspon a la competent autoritat eclesiàstica territorial, de què parla l’art. 22, & 2, havent també consultat, si convé, els bisbes de les regions veïnes de la mateixa llengua, la determinació relativa a l’ús i a l’amplitud de la llengua vernacla; les decisions seran aprovades, és a dir, confirmades per la Seu Apostòlica.

4. La traducció del text llatí a una llengua vernacla per a ésser usada en la Litúrgia ha d’ésser aprovada per la competent autoritat eclesiàstica territorial abans esmentada” (p. 191). 

Finalment, afegirem que, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació (en la versió del 2018), “El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant” (p. 4).

 

Nota: El text dels articles ha sigut inclòs el 28 de novembre del 2022; i, el de Roser Santolària, el 21 d’octubre del 2024.

 

 

 

 

 

 

 

 

“El paper de les dones és important”: persones empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb l’esperit de barri, amb les paraules que em digué ma mare i, a més, amb la intuïció que l’educació matriarcal afavoriria que les portes de les cases (físícament i també en les relacions amb els altres i amb la realitat) estiguessen obertes, el 21 de novembre del 2021, posí un post en el meu mur i en distints grups de Facebook, que deia: “¿Tenien costum d’obrir les portes dones de la generació de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920?¿Heu continuat el costum? ¿Què opineu? Gràcies.

Personalment, el barri on visquí fins als trenta-huit anys (entre 1971 i l’any 2009), en el carrer Sant Antoni, d’Aldaia (una població de l’Horta de València), era molt obert i en què el paper de les dones era molt important, per exemple, en l’organització, en la celebració i en els actes immediatament posteriors al dia de Sant Antoni i en altres temes, com ara, de línia social[1]. Els veïns eren majoritàriament catalanoparlants. Des del meu punt de vista, és un exemple de matriarcalisme.

Quant a la tradició d’obrir les portes de casa, en ma casa, en la primavera del 2016, un dia aplegàrem a ser-hi un valencià (jo), una dona de Marroc i una de Veneçuela”.

En el meu mur, el 21 de novembre del 2021, ens comentaren “Del meu record, les portes de les cases solien estar, quasi sempre, obertes!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Jo recordo, era molt petita. Vàrem acollir un home amb un nen. Arreglava coses. Crec que l’àvia esperava per a poder, cada vespre, donar-los sopar” (Montserrat Cortadella), “Jo, els meus fills, els he ensenyat a fer-ho i a cedir-los la plaça a dalt del bus” (Montserrat Rius Malet), “Recordo que, quan era petita, les portes estaven obertes. Més tard, es van haver de tancar… Hi havia ‘espavilats’.

Es feia ball al carrer, per les festes del barri. Tothom hi participava” (Rosa Garcia Clotet), “Sí, Ricard Jové Hortoneda. Sí eren obertes, a Calldetenes, i també en van ser a la Barceloneta. En Jacint Verdaguer ens va deixar escrit en un llibre com i de quina manera s’ajudaven les famílies de Folgueroles[2]. Era preciós i les portes eren sempre obertes. Jo tinc com a mot preferit aquest: ‘Déu vos guard’. S’emprava (s’usa) molt sovint, als pobles. A Vic, les persones es deien l’adeusiau. En entrar a una botiga, tothom deia ‘A Maria’[3], ‘Déu vos guard’. S’han desat al bagul de l’oblit. Els meus rebesavis de Folgueroles feien, segurament, aquest ajut bonic entre el poble, quan recollien el que havien sembrat”. I Ricard Jové, l’endemà, li contesta “Exactament. Ho confirmo exactament, Ramona!!!!”. Igualment, Maria Coca Juncosa ens escrigué “Encara hi ha joves educats i bones persones.

Deu fer uns mesos, a Cambrils, pagava a la caixa d’una botiga i, sense que me’n donés compte, em va caure un bitllet de 50€ a terra. Em toquen al braç i, un noiet que anava darrere meu, em diu: ‘Senyora, li ha caigut aquest bitllet’. A part de donar-li les gràcies, li vaig dir ‘Joves com tu fan molta falta a la nostra societat’”.

En el grup “Dialectes”, el 21 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “A casa meva, no, Barcelona. A Ciutadella[4], ho fan per les festes de Sant Joan” (Lui Sarrià), “Voldria puntualitzar que el paper de les dones és important a tot arreu i a totes les èpoques. El problema és haver camuflat aquesta importància” (Blanca Alabart), “A Favara, sempre estaven, les portes, obertes per a tothom. A l’hivern, tancades però amb la clau al pany. La dona era la que tenia cura de la casa. Ara, impossible” (Rosa Maria Bixquert Camarasa).

En el grup “Sóc valencià i sí que m’importa el nom País Valencià”, el 21 de novembre del 2021, Josep Ferrer Ferrer plasmà “Jo continue cedint el pas, cedint el seient del bus i, no sols a les dones, a les persones que els fa falta. I sols per educació”. Fins i tot, en alguns d’aquests comentaris, se’ns fa referència al matriarcalisme que, per mitjà de l’educació, transmetien les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia i, per descomptat, a Romà Francés i Berbegal, un amic planot i molt obert, del Camp de Mirra (una població valenciana de la comarca de l’Alcoià), qui hui m’ha oferit fer un escrit per a les festes patronals del 2022 en el Camp de Mirra i m’ha obert la possibilitat, àdhuc, de tractar-hi sobre el matriarcalisme: el tema serà el de l’educació matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

 

 

Notes:[1] Hi havia unes quantes persones que hi vivien i que participaven molt en temes com associacions, partits polítics, actes parroquials, etc. Igualment, durant uns anys, es solien fer partides de pilota valenciana. I, més tard, s’hi creà un centre de jubilats i pensionistes.

[2] Població catalana de la comarca d’Osona, on nasqué Jacint Verdaguer.

[3] Forma col·loquial de dir la salutació “Ave Maria”.

[4] Zona de la ciutat de Barcelona en què es construí u dels somnis anteriors a la guerra de successió: una ciutadella. Es bastí immediatament després de la caiguda de Barcelona (1714), en acabar la guerra.

Pere Riutort Mestre, persones i mestres que deixen empremta

General

 

Pere Riutort Mestre, un impulsor de la llengua catalana, tant en les Illes Balears com també en el País Valencià i que, per exemple, havia col·laborat en algunes obres de música religiosa publicades en Catalunya, s’ha mort, com m’escrigueren anit, 21 de novembre.

Un gran referent, com a persona, com a mestre, pedagog i un home molt generós, amb molta saviesa, amb molta empatia i molt col·laborador.

Entre altres coses, col·laborà en el treball sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, i amb comentaris i amb converses telefòniques interessants en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

Havia nascut en Petra (una població de les Illes Balears) en 1935. A hores d’ara, vivia en Tàrbena, una població valenciana de la comarca de la Marina Baixa, on havia passat a residir després de jubilar-se en el 2005, això és, als setanta anys, com a mestre de la Universitat de València, en aquest cas, de Magisteri, on ensenyà des de mitjan dels anys huitanta del segle XX.

Una persona que ha deixat empremta, en mi i en moltes persones. Aconseguí que, com a mínim, cinc estudiants continuassen el seu estil d’ensenyament.

Alaquàs (l’Horta de València), 22 de novembre del 2021.

 

Algunes paraules seues, tretes de converses telefòniques: 

“A tu, ¿quins [temes] te’n van millor? Tu estudia per a enriquir-te en allò que t’enriqueix més i que et puga enriquir, a tu, i als altres” (5 de juliol del 2021).

“Jo feia classe i, al mateix temps, vaig ser el mentor de moltíssims mestres [de català, en les Illes Balears]” (íd.)

“Hem d’anar cap a la unitat [lingüística entre valencians, catalans i balears]. Si no anem cap a la unitat, estem perduts” (10 de març del 2021).

“Hem fet una xarradeta. Coses interessants que ens diem l’un a l’altre” (31 de gener del 2021)

“València no és Catalunya” (primeres paraules seues, en la primera classe de Magisteri, curs 92/93). Tot seguit, digué que, efectivament, no ho era.

“Estudia els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols” (Pere Riutort, a mi, el 15 d’octubre del 2017).

L’estudi d’aquests capítols fou decisiu en la descoberta de la relació entre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i el nexe entre la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana i el matriarcalisme mediterrani.

“La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat” (16 de desembre del 2020)

 

 

Educació matriarcal, acollidora, empàtica i molt oberta

General, , , ,

 

El 19 de novembre del 2021, quan parlí amb ma mare, li llisquí tots els comentaris que s’havien escrit fins aleshores, i ella em digué que, “Si han vist bons exemples, es continua la cadena”.  I jo, com moltes persones que conec, la continue. Igualment, m’afegí “Si tu actues bé, prompte o tard, sempre hi ha alguna cosa que queda” i, en relació amb festes que ma mare havia conegut (i en què es plasmava molt l’esperit de barri i la col·laboració), em comentà “Eixien tots al carrer (xiquets i majors): cada u, de la manera que poguera col·laborar, per a que estiguera tot lluït” . I, quant a la festa de Sant Antoni, en Aldaia (població on visquí junt amb els meus pares fins als trenta-huit anys, això és, entre 1971 i el 2009), i que hem conegut molt, em digué que les persones que la feien i que hi prenien part, “N’eren més del barri, del poble”.  A banda, com, dos dies després, coincidírem, ma mare i jo, en què era una festa (la de Sant Antoni “del porquet”), organitzada i impulsada per dones, en un barri molt obert. Aquest detall el vincule amb el matriarcalisme: la participació del capellà (molt obert a les clavariesses i a les persones que hi preníem part) era, fonamentalment, la celebració de la missa i la benedicció dels animals. La resta d’actes, la gran majoria, partien de dones.

Un altre comentari en el grup “Cultura mallorquina”, relatiu al tema que tractem ara, fou “Som del 1968! Mumare, del 1921.

M’interessa i m’agraden la nostra història, tradicions i costums. Crec que molt més viscudes i enyorades que les que tindran la joventut d’avui en dia” (Rosa Vives Cifre).

Igualment, en el grup “Refranys i dites valencianes”, ens comentaren “Totalment… Saludar a les persones pel carrer i ajudar sempre a les persones majors” (Carmina Marco Morera), “Quan eixíem d’escola (o costura, com deien) es trobaven amb el veïnat de dones cosint.

Tenies de saludar i besar-les, a totes” (Rosario Bataller Garcia). Un altre comentari, curiós, però amb una aportació interessant, ple de refranys, fou el de Miquel Fernandez: “’Marit i muller, a la vellea, s’han de menester’; ‘La rabosa sap més per vella que per rabosa’; ‘A la vella, foc amb ella’; ‘Criatures neixem i criatures ens tornem’; ‘Gallina vella fa bon caldo’; ‘Amor de vella, aigua en cistella’; ‘Quan l’esparver envelleix, se’n burlen els ocells’”. En relació amb el refrany sobre l’esparver, diré que, a les darreries dels anys huitanta del segle passat, raonant raonant amb el pare d’una tia meua, qui, entre altres coses, prengué part en la batalla de l’Ebre, durant la guerra, me’n digué u que diu així: “Quan u és vell, les rates juguen amb ell”.

En el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, el 19 de novembre del 2021, les respostes foren “Les meues eren les conselleres, acollidores, mestresses, etc. de tot el poble” (Lluis Miren Zalbidea Gomez), “La meua güela Carmen va néixer en 1903 i, ma mare, en 1927. Lo que deien era que estudiàrem (jo, 1955, i, la meua germana, 1960), per poder ser independents i guanyar bé la vida, que les coses de casa eren fàcils…” (Ermelinda Felis Molina), “La meua àvia m’ensenyava moltes coses. En diré una: ‘Quan faces una faena, et diran que ben feta! o que mal feta està!, però ningú et preguntarà quan de temps t’ha costat de fer’. I sí, no era una dona sobreprotectora, et deixava fer la teua vida però, sempre que la volies, la tenies al teu costat. Havia nascut el 1903 o 1904” (Tomàs Llopis Guardiola), “No és el meu cas, ho sent, però és una línia molt interessant a treballar”.

En el grup “Paraules ebrenques”, el 20 de novembre del 2021, Teresa Herrero Calpe ens comentà “Els meus, sí”.  

Quant a l’esperit de barri, hem trobat un post molt interessant, en Facebook, plasmat per Lina Mira García, en el seu mur, el 3 de juliol del 2021. El recomanem.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que continuen la cadena, amb molta iniciativa, empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

També en relació amb l’educació matriarcal, el 19 de novembre del 2021 escriguí un post en Facebook que incloïa “¿Què és lo que més vos ensenyaven les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Afavorien que participàsseu en el barri on vivíeu i que fósseu persones molt obertes i interessades pels altres? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 19 de novembre del 2021, ens comentaren “Lluís. A ca meva, eren unes persones generoses i bondadoses. Sempre van ser oberts a tota mena de persones, fossin com en fossin i  d’allà on fossin. Crec que ells, amb el seu fet obert a les persones que convivien en la Barceloneta[1], em van fer oberta i generosa amb tothom. La mare i l’àvia es guanyaven la vida venent en un quiosc, i també la marona[2], que va obrir una botiga de queviures a la botiga on vivien els meus pares Lluïsa i Manel.

L’avi estava malalt, tenia quistos al cap, d’haver patit el tifus. Les dues anaven i formaven una coral. Ma àvia li deia, a sa nora: ‘On està la nena’. Anaven al Born[3], a comprar la teca per a vendre, i el camàlic, quan no els cabia en el carretó, els portava fora al xamfrà del carrer. Ma marona va plegar abans que jo a la comunió: tenia una llibreta plena de deutes que li devien i mai, mai va demanar a ningú que li tornessin res del que li devien. Ho va perdonar. Ella i l’àvia també havien passat misèria i coneixien el que es passava” (Ramona Ibarra Solà), “Valors com l’esforç, responsabilitat, empatia, generositat, sense discriminar a ningú” (Maria Grimau), “Respectar gent gran, ser educats i tirar les coses a la paperera” (Roser Mas Bel), “I no llençar mai el menjar. Això era sagrat” (Carme Alsina Sánchez).

En relació amb aquest tema, en el grup “Dialectes”, el 19 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon em comentà “Sí. Casa nostra sempre estava i està oberta”. I, al moment, li escriguí “I ma casa, com també la dels meus pares.

Des de xiquet, he viscut lo que es diu ‘esperit de barri’ i ‘l’esperit comunitari’, perquè, en el carrer on vivia, hi havia la imatge d’un sant (en el carrer Sant Antoni) i hi havia molta obertura, molta sensibilitat i molta col·laboració entre els veïns i cap als altres.

Hi vaig viure fins als trenta-huit anys i, quan hi vaig a veure els meus pares, encara el percep.

Està en una població de més de 30000 habitants, a pocs kilòmetres de la ciutat de València” . I Montserrat Morera Perrramón m’afegí “Nosaltres, a Manresa, en un carrer que abans era ple de pagesos que feien verdura”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 19 de novembre del 2021, Vicent Pla em comentà “Jo, lo que recorde, de quan era xicotet, en la dècada dels ’50, és que hi havia molta por i ens obligaven a anar a missa tots els diumenges i festes de guardar, etc., etc..

Ara bé, ens ensenyaven a ser respectuosos, més educats i a obeir als pares.

Eren altres temps. Ni millor, ni pitjor”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 19 de novembre del 2021, Angela Bosch Jerez ens escrigué “Vaig combregar el 1970. Mumare em va donar l’opció de regalar el vestit a una nina de l’escola, que no li’l podien comprar. Li’l vaig donar, i molt contenta de fer-ho”. 

El mateix dia, quan parlí amb ma mare, li llisquí tots els comentaris que s’havien escrit fins aleshores (quasi tots els que figuren ací) i ella em digué que, “Si han vist bons exemples, es continua la cadena” . I jo, com moltes persones que conec, la continue.

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: 

[1] La Barceloneta és un barri mariner de la ciutat de Barcelona.

[2] Forma familiar de dir “mare” i sinònima de “mareta”.

[3] El Born és un barri de Barcelona.

Dones que marquen la pauta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, un jove, En Bernadet, segueix les indicacions d’una dona vella però molt oberta i que li ho posa molt fàcil, és “La princesa Aineta”, la qual està en el Tom XIII. En aquest relat, un rei que tenia tres fills els diu que “Tendrà sa corona aquell que, dins un any i un dia, se’n vénga casat amb s’al·lota més garrida, més llesta i més xeravel·la, perquè no em vénguen amb gent lletja, aturada i mújola[1]” (p 129) i tots tres prenen un cavall i un bossot de dobles de vint i fan marxa (p. 129). Els tres, quan es separen, acorden veure’s un any i un dia després en l’entreforc de tres camins en què cadascú en tria u. En Bernadet, a diferència dels altres dos, anava a per una que complís les tres condicions que els havia posat son pare, el rei, en lloc de conformar-se amb la primera jove que trobàs. I això serà decisiu al llarg de la rondalla.

El jove, molt prompte troba una jaia que, com en moltes rondalles, demana compassió, per l’oratge fred que fa, i, En Bernadet, immediatament, la puja i li pregunta si és de la ciutat que hi ha molt pròxima a on són en eixe moment, i la velleta li respon que sí. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, “Posa sa jaia a ses anques des cavall i cap a la ciutat! La du as seu casull, li posa dins sa mà un quern[2] de dobles de vint, se’n va al senyor rector d’aquella parròquia i li deixa un quern d’aquelles rotlanes grogues (…) perquè assistesca, en esser necessari, a aquella jaia; se’n torna a sa jaia i li diu que, en haver acabades aquelles dobles de vint, que vaja al senyor rector i n’hi donarà més” (p. 131).

La jaia, ràpidament, li ho agraeix i En Bernadet pensa que la velleta pot saber “lo que, fins ara, no he pogut trobar. Podria esser molt bé que en sabés qualcuna, d’al·lota tal com jo l’he mester. Podria esser molt bé que em sabés donar camí per trobar-la!” (p. 132). I, efectivament, la dona sí que ho sap i, així, li aplana molt el camí. I, de nou, veiem que la velleta (i, així, la dona) és qui ho posa molt fàcil al jove i, com es sol dir, el salva, com en moltes rondalles i com en molts comentaris en què es plasma que és la dona qui porta la casa avant… i més:

“-Prou que en sé una! -diu sa jaia-: la princesa Aineta.

-Ai, la princesa Aineta! -diu En Bernadet” (p. 133).

Serà l’obertura, el seguiment de les directrius de la jaia i l’espenta del jove lo que permet que En Bernadet, àdhuc, tot i que veja que la reina (i més personatges vinculats amb ella, son ratolins o rates), podrà veure-la en forma humana (com una jove). Però una jove que marca la pauta d’altres personatges, com ara, quan, en u dels últims passatges de la rondalla, llegim que la princesa Aineta, “com veu Na Passa-vents que arribava (…), s’exclama:

-De bon toc arribes! Deixa’m aquí es gerricó, es mirallet, sa pinteta i s’ampolleta de ses bones olors; i sa caixereta posa-la’m en sa represa des capçal des llit.

Na Passa-vents ho feu així” (p. 160).

I, un poc després, aquella rateta passa a ser una dona a qui En Bernadet veia que, “com més anava, més garrida i galanxona tornava” (p. 160). A més, com que el jove ha seguit la pauta que li havia ordenat la jaia, N’Aineta es presenta al rei (que és el pare d’En Bernadet). Això sí, ella li indica què no vol que faça ell i, En Bernadet li respon “Per mi, no es perdrà” (p. 160) i, així, accepta lo que N’Aineta li havia comentat i es fa lo que vol la dona.

Immediatament, veiem que “la princesa Aineta, (…) quan En Bernadet li va dir ‘Aineta, ja és s’hora!’, obrí aquella caixeta de llenyam vermell, forrada de vellut verd, i dedins hi va haver un vestit sa cosa més preciosa (…), i, llavors, un cotxe tot d’or i sis cavalls amb ses potetes de plata i ses guarnicions d’or i sis cotxers, tots vestits d’or.

N’Aineta i En Bernadet s’afiquen dins es cotxe i cap allà on el rei estava aplegat amb tota la cort!

Com hi són davant, davallen des cotxe, entren dins sa gran sala i En Bernadet diu:

-Vet aquí sa meua dona! Això és ella! Si ens hem guanyada la corona, que ens la donin!” (p. 161).

I, al moment, el rei i tota la cort diuen “vostra és s’acció! Vostra és sa corona!

I què fa el rei? La se lleva des cap i la posa a En Bernadet i a la princesa Aineta” (p. 161).

Finalment, N’Aineta admet les dones dels germans d’En Bernadet i, quant a En Bernadet, accepta els seus dos germans, tot i que havien actuat de manera diferent a ell (p. 162).

Com veiem, tant la dona (bé vella, bé jove) és qui diu què ha de fer l’home i, a banda, ell accepta seguir les seues indicacions i ho fa considerant que elles el tracten bé, amb molta sensibilitat i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Que parla poc.

[2] Conjunt de quatre coses.